L’ALTRA NOTÍCIA DEL DIA

Des de que se va saber la sentència condemnatòria a Mas, Ortega i Rigau, els mitjans de comunicació no parlen d’una altra cosa. Jo també podria fer-ho, però no. Prefereixo parlar d’un altre tema... Possiblement alguns el podran considerar menor, però para mi té molta importància... I no sóc l’únic. El Periódico també la recull... De fet crec que és l’únic diari català que ho du a la portada y el que ahir va avançar la notícia: 81 milions per a guarderies  van acabar a la concertada.

Segons el Periódico, el Govern admet que es van desviar les quantitats de 42.759.435,99 l’any 2012 i 39.000.000 el 2014, quan era consellera Irene Rigau. L’exconsellera admet dels fets, per diu que no els van desviar, sinó que es van administrar d’una altra manera... O sigui, si un empresari, en comptes de pagar-te el sou, li paga al teu company que a sobre és parent de l'empresari, es tractaria simplement d’administrar els diners de forma diferent? Quina barra!!

Sempre he defensat una escola pública, laica i de qualitat. També sé podria afegir democràtica i inclusiva. I no, no estic en contra de l’escola privada. A un món lliure, si algú vol fer negoci amb l’ensenyament, que el faci, però amb els seus propis recursos i no amb ajudes públiques.

Dit això, pregunto: ERC, socis de Govern, coneixien aquesta desviació de fons públics?  

Si no tenien constància, ara, què faran? No es tractaria d’un acte de deslleialtat institucional que hauria de tenir alguna resposta? Seguiran de braços plegats pensant amb el referèndum i la independència?

I les CUP, donaran suport als pressupostos a pesar de tot? Se’n seguiran refiant d’un partit que sempre mira pels seus que, en aquest cas són les escoles concertades? No se’n adonen que no tot s’hi val a canvi d’un referèndum que, a sobre igual no es celebra.

Quan es desvien uns diners que s’havien de destinar a les guarderies públiques i, finalment, van a l’escola concertada, no es tracta de malversació de fons públics? No s’hauria de buscar els responsables i portar-los davant la justícia?  I, si cal, no s’haurien de processar, inhabilitar o el que sigui més adient en aquests casos?  

Col·legi Soriano Montagut. Tanca pintada de groc per a protestar
per la supressió d'una línea educativa a Amposta. 

El 2012, no, però el 2014 (l’any del referèndum) el Govern de Catalunya ja ens portava directes cap a la independència i, mentre ens tenia ocupats amb aquest tema, anava fent de les seves, tal i com ha quedat demostrar (us recordo que el propi Govern ha acceptat que va desviar més de 81 milions) Quantes coses hauran fet i de les que no se’n tenen constància?  

Vull recordar que l’escola pública va ser (i segueix sent) un dels sectors que es va veure més afectat per les retallades del Govern de Mas. Les conseqüències immediates d’això va ser el tancament de línies educatives, la reducció del professorat, l’augment de les hores dels professors,  l’increment del nombre d’alumnes per aula, la congelació de les noves places de professorat, la reducció de la inversió en infraestructures (escoles noves o reparacions necessàries), etc.

I mentre això passava a l’escola pública, la Conselleria encapçalada per Irene Rigau administrant de manera diferent els diners (i s’ha oblidat de dir: i més efectiva), beneficiant a l’escola concertada...

Tal com dirien a l’APM: Olé tú...! Olé tú...!      

CAP DE SETMANA DE ALTA TENSIÓ POLÍTICA

De Faro a Diari de Tarragona. 

No recordo un cap de setmana amb tants i tan transcendentals actes (o accions polítiques) com el que acabem de passar: Reunió del Comitè de Govern de les CUP per a decidir si donaven suport als pressupostos del Govern de la Generalitat, congrés delsComuns per a constituir-se com a partit, congrés de C’s per a escollir un nou (vell) president del partit, a França, els socialistes, escollien en segona volta el que serà el seu candidat de cara les properes presidencials i, finalment, Trump va signar un decret prohibint l’entrada de musulmans als Estats Units.

SÍ VULL... PERÒ...

El Comitè de Govern de les CUP va dir, amb una sobrada majoria, sí vull als pressupostos generals de la Generalitat per al 2017. De l’aprovació o no dels pressupostos depenia que el full de ruta que hi traçat continués el seu camí...

Des del Govern de la Generalitat s’havia avisat als cupaires que no aprovar els pressupostos suposaria no fer el referèndum d’autodeterminació. Com una mena de tot o res... Comprensible per un altre costat.

Els anticapitalistes, des d’aquest dissabte potser no ho són tant, ja que van cedir davant l’enrocament del Govern en el tema de no apujar els impostos a les rendes més altes. Per un altre costat, és evident que apujar més els impostos als que més guanyen sempre és un risc, ja que poden canviar el domicili fiscal a una altra comunitat autònoma. Apujar l’IRPF hauria de ser competència exclusiva del Govern de l’Estat que hauria d’establir uns tipus únics per a tot el territori espanyol. En canvi, l’impost sobre successions i donacions, és un impost traspassat des de fa dècades, però apujar-lo significaria anar en contra d’una part de l’electorat tradicional del PDECat.

De totes formes les CUP han avisat de que el sí als pressupostos no és un xec en blanc i en qualsevol moment podrien fer caure al govern. Avís per a navegants...

PEL REFERÈNDUM PACTAT I VINCULANT I LA RECUPERACIÓ DE DRETS

El paraigua dels Comuns aixoplugava gent de diferents partits, però amb ideologia similar. El nou partit té com aspiració seguir guanyat eleccions a Catalunya i aconseguir el Govern de la Generalitat. Volen que sé celebri un referèndum vinculant i pactat amb l’Estat, però amb la mirada posada a l’esquerra per assolir els objectius propis d’aquesta ideologia.   

RIVERA SENSE RIVAL    

Una vegada Carolina Punset (Punto Siete com l’anomenava Xavi Castillo) va anunciar que retirava la seva candidatura, res feia pensar que Rivera no renovaria el càrrec, tot hi haver dues candidatures més, però de persones poc significades dintre del partit que va fundar el propi Rivera.

Durant el seu discurs, Rivera va dir que tenien la mirada posada en les generals de 2019 i que pretenien que els seu partit estigués preparat per a governar, la qual cosa és molt legítima.

Ara bé, va definir el seu ideari de liberal-progressita. Sempre he pensat que a la boca sé li fa dir el que un vol i si ell diu que C’s és un partit progressista, jo no li discutiré... Només el temps dirà si és així o està tant a la dreta com el PP.

D’ESQUERRES I ECOLOGISTES

Qui va ser ministre d’Ensenyament amb François Hollande, Benoît Hamon va guanyar per més de 17 punts d’avantatge a Manuel Valls que havia segut fins fa poc el Primer Ministre.

Hamon té un discurs molt ancorat a l’esquerra i fins i tot ecologista. Ha promès una renda bàsica universal per a tots els francesos i fins i tot la legalització del cànnabis. Per prometre que no quedi.

De totes maneres Hamon no ho tindrà fàcil. El bagatge que ha deixat Hollande no és bo. A part d’això l’ascens de l’extremadreta a Europa és un fet constatat. Veurem que passa.

EL PRIMER MUR DE TRUMP ALS AEROPORTS

Aquest cap de setmana s’han retingut a diferents aeroports quasi 200 musulmans que pretenien entrar als Estats Units. El motiu és que Trump va signar un decret on es prohibia l’entrada de viatgers procedents de països islàmics. Segons Trump la mesura s’ha pres per motius de seguretat i en cap cas ideològics. La reacció d’alguns països islàmics ha estat immediata vetant l’entrada als seus respectius territoris als ciutadans americans.

Mentre, als EE.UU., diversos fiscals generals ja han mostrat les seves discrepàncies sobre la legitimitat del decret del President.    

EL FRACÀS DE LA POLÍTICA

De Faro a Diari de Tarragona.

Dilluns a la tarda, a la SER, hi va haver un debat de polítics amb representant de diversos grups. El tema a debatre va ser la compareixença davant l’Audiència Nacional de Quico Homs imputat per desobediència i malversació de diner públic el 9-N. La moderadora els hi va preguntar si consideraven que la imputació era un fracàs de la política. Crec que tots tres representants van contestar afirmativament a la pregunta.

Tot i el legítim dret a l’autodeterminació del poble català, s’ha d’acceptar que el camí seguit és un cúmul de despropòsits i cada part ha utilitzat l’estratègia que més li ha convingut en cada moment.

Fixeu-vos per exemple en les declaracions que va fer Homs el mateix dilluns. Segons l’actual portaveu del grup parlamentari del PDC al Congrés, el Govern d’Espanya els hi hauria ofert fer una consulta tolerada sempre i quan Mas no fes cap declaració al respecte. Però Mas és Mas i li pot més la fatxenderia que la voluntat de servei al seu poble.

Però aquesta actitud, la que vulgarment s’anomena jugar al gat i la rata, ja els hi va bé al sector independentista. Mentrestant tenen a la població ocupada pendent d’aquest tema s’obliden d’altres d’efecte molt més immediat i, probablement molt més important per a les persones afectades que precisen una atenció especial. Qui parla del tercer sector, de la dependència, de la pobresa, dels desnonaments... Sembla que alguns només tenen a l’horitzó el tema de la independència i no veuen res més. Perdoneu-me el símil. És com els burros d’abans, als qui se’ls hi posava uns aparells al costat dels ulls (sembla que s’anomenen antoixos, al menys en valencià) per a què no veiessin als costat, per la qual cosa només podien mirar cap avant. Tot i que alguns puguin pensar que mirar sempre cap avant sempre resulta positiu, també és veritat que es perden bona part del que passa al seu voltant.

De Faro a Diari de Tarragona. 

No obstant, i com ja he dit més d’una vegada, mai s’hauria d’haver arribat al punt de judicialitzar el procés. Els temes polítics s’han de resoldre políticament, en diàleg... El que passa és que el poc diàleg que hi ha hagut és una mena de diàleg de besucs que no vol cedir cap de les dues parts perquè qui ho faci sabrà que perdrà rèdit electoral.

Si doneu una mirada retrospectiva  veureu com el procés independentista engegat per Mas després de la Diada de 2012 ha estat un cúmul de contradiccions. Sense anar més lluny només cal fixar-se en les declaracions de Neus Munté el passat cap de setmana. Primer va dir que s’hauria de tributar a la hisenda catalana i immediatament després que el Govern no obligarà a ningú que ho faci. O sigui: aigua de borraines.

Voleu més exemples encara? Al final que es farà (si és que es fa res) una DUI o una RUI? O ens conformarem amb un referèndum pactat amb l’Estat a canvi de donar suport a Pedro Sánchez.

La darrera perla d’Homs és que si hi ha una sentència condemnatòria i sé l’inhabilita, no l’acatarà... Esperem que no sigui així i que tot quedi en un no res, però si passa, si finalment l’Audiència Nacional, l’inhabilita, Homs no tindrà més remei que acatar la sentència... O això o l’escena de la Guardia Civil traient-lo detingut del Congrés dels Diputats...

Què trist que és tot!    

VAIG VOTAR A LA CUP I EM SENTO ESTAFAT

Dijous, el Periódico de Catalunya va publicar una carta al director amb el títol que figura a l’encapçalament signada per un tal Alejandro Cabanas, contable de Barcelona.

La persona en qüestió pot, efectivament, estar emprenyat amb les CUP per no haver recolzat els pressupostos del Govern de la Generalitat per al 2016 i creure que aquest fet trencarà el procés o bé ser un votant de Junts pel Sí que vulgui desacreditar a la formació anticapitalista.

O fins i tot podria tractar-se d’un fals perfil, ja que he remenat per Internet i els Alejandro Cabanas que he trobat no sembla que tinguin relació amb el firmant de l’escrit.

Està clar que entre els votants de Junts pels Sí hi ha una enrabiada general. He llegit comentaris de diverses persones que, a priori, les suposo votants d’aquesta formació i que demostrarien el que estic dient.

Mireu, el passat 27-S, el de les eleccions de la nostra vida, hi van haver tres grups de gent que van votar independentista: aquells que van escollir l’opció de Junts el Sí i que eren majoritàriament militants o simpatitzants de Convergència i Esquerra i els que van votar a les CUP. Els que van fer-ho per aquesta darrera formació els dividiria en dos grups (d’aquí que n’hi hagi 3): els militants i simpatitzants de la formació i aquells indignats que tot i que la idea de la independència no el grinyola, prioritzen altres valors com els de la transparència, honestedat, regeneració democràtica, solidaritat amb els grups més desvalguts, etc. Deixeu-me que us digui que jo formava part d’aquest darrer grup.

Les meves conviccions polítiques no me permeten votar a Convergència, encara que vagi de la ma d’Esquerra, una formació que tampoc no he votat mai, però que depenent de les condicions podria arribar a fer-ho.

Quan vaig decidir votar a les CUP (ja ho havia fet a les anteriors eleccions autonòmiques), tenia molt clar perquè ho feia i a qui ho feia. Per tant, a mi no m’han decebut, ja que penso que han estat coherents amb la seva ideologia.

Quantes vegades heu llegit comentaris meus parlant de prioritats? Per alguns la primera prioritat és la independència: Ara cal votar a una formació que estigui a favor de la independència; quan assolirem aquesta ja ens entendre...  Quantes vegades vaig escoltar frases semblants a aquesta abans del 27-S. I la corrupció de Convergència? I les retallades? I l’afavorir als amiguets? Tot això no comptava...

El resultat de la votació va ser de 29 a 26 favorable a no aprovar els pressupostos. Això vol dir que dintre del comitè de govern de les CUP hi ha opinions contraposades. De fet ja va passar en aquell empat a 1.515, un resultat increïble i que va crear tota mena de suspicàcies. Uns (el de moment menys) estan a favor de donar suport a JxS per a continuar endavant el procés i els altres (el sector que fins ara ha guanyat) que per aconseguir la independència no es pot tancar els ulls als problemes reals dels ciutadans de Catalunya.

Els pressupostos que va presentar el govern portaven capítols que per a molts de les CUP eren autèntiques línies roges. Al debat de per la nit a 3/24 vaig escoltar que es podrien utilitzar el centres sanitaris públics per a exercir la medicina privada. Això que a priori sembla un autèntic disbarat va ser confirmat pel representant del PP a la taula de debat.

Un altre punt controvertit són les ambaixades que es volen obrir a l’estranger... Quin cost té això? Es pot retallar en ensenyament, sanitat, serveis socials o cultura i obrir delegacions a l’estranger per, entre d’altres coses, col·locar a gent dels partits que integren el govern?

Reitero, a mi no m’han decebut i a part d’això es van carregar a Mas encara que la seva situació no sigui definitiva.    

ESCAC AL GOVERN

Mercè Valmaña i Eulalia Reguant.

Les CUP que d’alguna manera es van carregar a Arturo, sembla que ara van per la pell del govern de Puigdemont. Dit així pot sonar molt fort i simple, però és força més complicat que tot això.
Els anticapitalistes tenen una manera de ser i actuar molt diferent als partits convencionals. A part de ser assemblearis, prioritzen qüestions que per a la resta de partits poden arribar a tenir un paper secundari.
Diumenge, a la manifestació de la PDE a Barcelona, mentre jo estava a la capçalera de la manifestació fent fotos, la resta de la colla anaven una mica més endarrerits. De fet no ens vàrem retrobar fins que la meva dona em va venir a buscar quan la Mercè Martínez anava a llegir el manifest. Pel camí, es a dir, durant la marxa de la manifestació pels carrers de Barcelona, van trobar a l’Anna Gabriel i a l’Eulàlia Reguant. En un ambient distès (com no podia ser d’una altra manera), entre d’altres coses les cupaires els hi van dir que els convergents no podien entendre que se’ls hi portés la contrària. Els de CDC estan massa acostumats a manar i fer el que creuen millor per als seus interessos que sovint coincideixen amb els interessos de les grans empreses catalanes.
Segons sembla, CDC i ERC van negociar els pressupostos com a socis de govern que són. Després d’un estira cap aquí i un arronsa cap allà, finalment hi va haver fumata blanca. Quan van estar enllestits van fer la seva presentació en públic abans passar el pertinent tràmit parlamentari. Va ser llavors quan van pretendre que les CUP s’hi sumessin atenent a l’acord d’estabilitat parlamentaria signat fa uns mesos i així serien aprovats sense massa entrebancs.
Però als de les CUP no els hi va agradar les formes de Junts pel Sí. No els hi va semblar bé que no consensuessin el pressupostos amb ells abans d’entrar-los al Parlament i per això els hi van presentar una esmena a la totalitat.

De Guillén a Catalunya Plural. 

Els motius pels quals presentaven l’esmena a la totalitat es poden resumir en dos: poc socials i massa dependents de l’Estat que és per on arriba la major part del finançament. Segueixo pensant que sense un acord de desconnexió amb Espanya la independència unilateral no és factible, ja que no veig d’on pot sortir el muntant monetari necessari per a que funcioni Catalunya. Deixar de pagar els impostos a Espanya sona molt bé, però és molt arriscat. Ara estem en període de presentació de la renda de 2015... Pregunteu als independentistes de la ceba quans d’ells han optat per no presentar-la a l’Agència Tributaria espanyola i fer-ho a la catalana. Potser us sorprendreu.
Quan em vaig assabentar de que la CUP presentava una esmena a la totalitat vaig pensar que seria el punt de partida de la negociació i que al final podrien arribar a un acord de mínims. Però no va ser així. Seguint amb termes d’escacs, totes dues formacions van fer una jugada impossible: es van enrocar al mateix temps.
No hi ha més cec que aquell que no vol veure, ni més sort que el que no vol sentir ni més mut que el que no vol parlar... I dos no s’entenen si un no vol. Hi ha massa diferència entre les CUP i al menys un dels socis de JxS. Em refereixo, es clar, a Convergència. El partit fundat per Pujol i liderat (encara) per Mas té uns objectius molt diferents als de les CUP i fins i tot a ERC. Fa temps que ho dic i sembla que encara hi ha qui no ho vol veure (apliqueu-vos el que he dit al punt anterior)
Ara mateix hi ha dues disjuntives: buscar un nou soci o tornar a convocar noves eleccions. Si es decideix a buscar un nou soci, la pregunta és clara però la resposta complicada: Qui pactarà amb JxS per a salvar la legislatura de la desconnexió? El pactador que acabi pactant bon pactador serà...  No serà fàcil, ja us ho avanço.
També serà molt complicat dir a la ciutadania que s’ha d’anar a unes properes eleccions. Quants cors trencats!
Suposo que JxS ho tindran fàcil a l’hora d’explicar que ha passat i donant la culpa a les CUP. Jo els hi donaria un consell (d’amic, eh!): Que no es mirin tan el melic i que posin la mirada en objectius més realitzables i necessaris. O dit d’una manera molt més entenedora: Què deixin de fer volar coloms...

ELS ‘NÚMEROS’ DONEN LA RAÓ

Qui ens havia de dir als sociates com jo que vàrem donar suport als governs Tripartits què les CUP acabarien lloant els pressupostos que es feien en aquella època?

Per què? A veure, estem per la desconnexió o no? Estem per la feina o no? Els de les CUP ho tenen clar, els republicans sí, però no i els convergents al seu rotllo, es a dir, parlar molt per acabar fent els que els interessa. És la política amic!

Fa uns mesos el souffle de l’independentisme estava més crescut que mai. La desconnexió havia d’arribar a partir del 20-S, després de celebrar les eleccions de la nostra vida. Mas va apostar fort i va perdre una vegada més. Segurament pel seu orgull no ho admetrà mai, però des de que va recuperar la Generalitat, els resultats de CiU primer i de CDC més tard han anat de mal en pitjor.

Després d’aconseguir pactar amb ERC per a presentar-se en llistes conjuntes a les que també hi van sumar a gent que més que pes polític van aportar pes folklòric (tot s’hi valia a l’hora de mirar d’esgarrapar vots d’aquí i d’allà), Mas no s’hauria pensat mai que, finalment, hagués de donar un pas al costat... Qualsevol altre hauria donat un pas enrere de forma definitiva, però la vanitat de Mas és la seva qualitat més negativa. Un ha de ser conscient quan sobra i quan se’n ha d’anar, però no és el cas d’Arturo.

La pressió de les CUP, finalment va tenir el seu fruit i Arturo va haver d’apartar-se i posar el seu substitut Puigdemont per a salvar in extremis la formació del nou govern. Però aviat van sortir les primeres veus que posaven en dubte els 18 mesos que s’havien fixat per arribar a Ítaca. Per a viatjar cap a la independència es necessiten unes sé necessiten unes sàrries molts més grans i resistents que les que havien previst.

Per a les CUP aquestes sàrries (pressupostos) haurien de ser els de la desconnexió definitiva. Però per a ser així primer s’han d’aconseguir recursos suficients i no s’ha d’improvisar res. Mentre els ingressos pressupostats segueixin depenent de les transferències econòmiques de Madrid, difícilment Catalunya tindrà l’autonomia financera suficient per a afrontar el viatge. Tal com ens apropem als teòrics 18 mesos, els terminis es van ampliant, fins al punt de que ja no es parla de temps.

Érem molts els escèptics o pragmàtics que ens miràvem incrèduls la nova situació, mentre molts d’altres més que amb optimisme s’ho miraven amb complaença i fe cega amb el líder i convençuts que els guiava pel camí adequat.  

La vida avança irremediablement i mai s’atura. Ara ja són molts els que veuen esvair la seva il·lusió i se’n adonen que encara que sigui el camí correcte està ple d’entrebancs (sentències del TC) que faran retardar el viatge. Fins i tot gent de dintre del govern i que ja havien estat amb Mas, anuncien el cataclisme.

Em refereixo a l'ara Coneller de Cultura Santi Vila que havia estat resposable de Territori i Sostenibilitat en el govern anterior. Vila accepta que el full de ruta es va fer per amagar les retallades que estava aplicant el govern de Mas...

Quan un mal govern està al front d'un país, per a seguir endavant i tenir ocupats els seus ciutadans necessita reforçar i ampliar les campanyes de propaganda. La propaganda amaga la realitat i enganya al poble. Els convergents amb això sempre han estat uns mestres. Des de la Generalitat al més petits dels ajuntaments. Què demana el poble? Donem-li! No importa si ens demanen la lluna o dos dies més de bous, l'important és tenir-lo content.

Però la realitat (o sigui els números), són els que són i acaben donant la raó a qui la té, al mateix temps que posa al descobert les mentides d'aquells que volen mantenir-se al poder a qualsevol preu.              

NO TOT S’HI VAL

A les darreres hores han passat dos fets que potser no tenen la consideració de rellevants i, segurament no formaran part de les enciclopèdies, però a mi particularment si que em mereixen una mica d’atenció.  

De l’entrenador del Atlètic de Madrid Simeone sabem que alliçona els seus jugadors per a que juguin al límit del reglament. L’Atlètic és un equip lluitador i que sense cap mena de dubte es va merèixer un lloc a les semifinals de la Champions League, però no és un equip que es caracteritzi pel seu joc brillant. Però sembla ser que de vegades no n’hi ha prou en jugar tosc i, Simeone ha d’usar altres recursos antiesportius per a guanyar els partits.

Per poc que segui el futbol, segurament us vàreu assabentar dissabte de que l’àrbitre va tallar un contraatac del Màlaga per trobar-se dues pilotes al camp, la qual cosa va contra el reglament del futbol. En principi un pot pensar que es podia tractar d’un fet fortuït, però resulta ser que la pilota va sortir de la zona de la banqueta matalassera. Així al menys ho va interpretar l’àrbitre que va expulsar Simeone i a qui, amb tota probabilitat li cauran 3 partits de suspensió. Però l’entrenador matalasser va donar la culpa a un xiquet aplegapilotes. De ser així, no tinc cap dubte que ho va fer seguit les ordres de l’entrenador. En un moment donat una pilota pot caure dintre del camp, però no passejar-se diversos metres fins el punt de cridar l’atenció a l’àrbitre.  

Vaig llegir diumenge un comentari on deia que no tot s’hi val per a guanyar, però a manca de recursos tècnics, les magarrufes solen convertir-se en les armes dels mediocres. Si Simeone fos un gran entrenador de futbol, segurament estaria entrenant un altre equip, però sap que lluny de Madrid i del seu Atlètic a qui li ha sabut inculcar la seva peculiar filosofia, no tindrà èxit.

L’altre tema és encara més preocupant. El Parlament de Catalunya va aprovar treure els ajuts als col·legis de l’Opus Dei. Una mesura que comprendreu la trobo més que correcta i l’0aplaudeixo, però...

Però el Govern ha decidir no aplicar la mesura. A veure si la tant predicat desacatament en lloc de referir-se a les lleis espanyoles es refereix a les normes aprovades pel nostre Parlament.

La Iglesia és en si una secta, per tant, l’Opus és com una secta dintre d’una altra secta. Difícilment trobarem res més sectari que l’ordre que va funda Josemaria (s’escriu així) Escrivá de Balaguer fa prop de 90 anys.

Quan passen coses com aquesta no puc deixar de preguntar-me quins interessos té el nostre govern per a que vulgui que en el tema d’ensenyament tot continuï igual com quan governava Convergència en solitari. A partir d’aquí penseu el que vulgueu: motius econòmics (algú s’omple les butxaques), ideològic (molts càrrecs convergents porten els seus fills a col·legis de l’Opus), etc.

Però el que més me sorprèn de tot això és que ERC no digui res i que ho accepti tal qual. ¿Tan lligats de peus i mans estan que no s’atreveixin a posar les punts sobre les is i pressionar-los per a que acatin la resolució del Parlament?  

Quan passen aquestes coses me’n recordo sempre que una vegada li vaig dir a un convergent que les normes estaven per a no complir-se... S’ho va prendre molt malament...

No conec cap norma que no s’hagi incomplert... Però que sigui el Govern el primer en fer-ho!

Quin exemple que ens donen tots plegats a la ciutadania! Per a canviar-nos de país i engegar-los a fer punyetes...        

AL FINAL TINDRAN (TINDREM) RAÓ

Els malastrucs (què sempre els hi ha) van pronosticar fa temps que després de les eleccions del 27-S hi hauria un govern d’ERC (es trencaria així la gran coalició –de fet ja s’ha trencat de cara les generals-), les CUP i Catalunya sí que es pot.

Com sabeu ahir, va ser el primer dia de debat d’investidura de Mas i es va difondre la notícia de que les CUP haurien proposat a Raül Romeva com a candidat a la presidència. El tema és que no tinc clar si es va fer protocol·làriament o bé, tal com em van explicar, en una entrevista a una emissora de ràdio, sé li va preguntar a un diputat de les CUP què els hi semblaria Romeva com a president. Evidentment, el diputat va dir que els hi semblaria bé. De fet ja fa dies que diuen que qualsevol abans de Mas.  

Durant la seva intervenció (per cert, carregada de cites), Antonio Baños li va tornar a dir a Mas que no el votarien en primera sessió i que tornés dijous... Dit així sembla que les CUP van deixar oberta la porta a que podrien facilitar la investidura de Mas en la segona sessió que es produirà demà. Però en aquest punt Mas va voler fer trampes (quines coses, no?) Li va proposar a Baños fer una reunió conjunta (una mena d’assemblea) dels 72 diputats del bloc independentista per a escollir el candidat. Mas era i és conscient de que, de produir-se, seria ell l’elegit, ja que mentre JxS tenen 62 diputats, les CUP només en tenen 10... No obstant, Baños s’ho va agafar amb ironia i li va dir que, de fer-se, el vot hauria de ser secret i potser s’ho arribarien a passar bé i tot, en referència a les veus crítiques que, en privat, qüestionen al president en funcions.

En contra del que sol ser habitual en mi (ja sabeu que sempre dic que no solc seguir debats ni entrevistes ni res que s’hi assembli), aquests dies si que estic expectant a tot el que passa i ho segueixo amb interès. Dissortadament no puc seguir totes les intervencions, però si les que més m’interessen entre les que puc veure per compatibilitats d’horaris.  

No entenc perquè el godallenc Garcia Albiol s’entesta a qualificar a les CUP de radicals i antisistema. La intervenció de Baños em va sembla molt coherent i realista davant la situació que estem vivint. Una altra cosa és que no agradi a aquells que han fet de la política la seva professió i que estan a favor, per exemple, de les portes giratòries. Des del meu punt de vista veig als de les CUP com els regeneradors de la política. Que falta li fa.  

Demà hi tornarà a haver sessió d’investidura. Tot i les paraules d’ahir de Baños, dubto que els diputats de les CUP acabin facilitant la investidura de Mas, tot hi reconèixer que, efectivament, sense capità, el vaixell no pot salpar del port.

Però abans de que arribi el demà, encara hem d’acabar el avui. I avui, a la premsa, he llegit el que m’han semblat amenaces a les CUP per part de CDC. I sinó, fixeu-vos amb aquest titular que apareix a l’edició digital del Periódico: CDC avisa: ‘A mort contra la CUP si no hi ha investidura’.

Per tant, entenc que si finalment demà Mas no és investit president, la reacció convergent serà contundent. Difícilment es tornarà a a aquell bon rotllo que hi havia abans de els eleccions:

-Es igual si votes a les CUP, el que interessa és sumar per aconseguir la independència...

I quan els hi deies que no volies veure a Mas ni en pintura, ja que era un representant del període mes corrupte de Convergència, et responien:

-Després, una vegada siguem independents, ja ho solucionarem...  

Potser els malastrucs al final l’encertaran i JxS claudicaran i presentaran la candidatura de Romeva (tot i que ell es va descartar –ara, ja que al principi aspirava a tot-), però els crítics amb Mas i a tot el que envolta el món convergent, fa temps que l’estem encertat:

-L’única cosa que pretén Convergència  amb el procés és seguir manant a Catalunya per a poder tapar les seves vergonyes (casos de corrupció) i mirar de passar pàgina sense haver de penedir-se de res.  

L’ENDEMÀ DE L’11 DE SETEMBRE. I ARA QUÈ?

Encara que la Carme Forcadell digui que des de la Diada del 2012 hem avançat, ja que tenim data i text per a la consulta sobiranista, penso que tècnicament estem més o menys o estàvem fa dos anys: una societat civil empenyent per l’acció de l’ANC i Òmnium Cultural i uns polítics posant el fre a una situació que els supera i que els hi ve gran.

La convocatòria d’ahir va ser un èxit sense pal·liatius, però amb precedents. L’èxit de la convocatòria de la manifestació de fa dos ans i la Via Catalana de l’any passat han estat clau per a que aquest anys s’hagi pogut superar en escreix els nombre de participants dels dos anys anteriors. Segurament aquesta dada ens dóna una pista important: a Catalunya hi ha cada vegada més gent decidida a seguir endavant per assolir un objectiu clar: la independència de Catalunya.

Però per què he dit que tècnicament estem on estàvem fa dos anys? Senzillament perquè després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, l’eufòria per l’èxit acabat d’assolir era tant gran que Mas va decidir trencar lligams amb el PP i anar cap a l’aventura de les urnes, pensant que si feia seu l’esperit d’aquella Diada, el poble de Catalunya el convertiria en un heroi nacional de la talla de Rafael Casanova.

Però Mas va errar els càlculs. Pensava que CiU monopolitzaria l’èxit de la manifestació i va convocar eleccions anticipades pensant guanyar per golejada.

Però com vaig llegir per alguna part, els ciutadans, a l’hora de votar una opció independentista, van preferir l’original (ERC) que la copia (CiU) Encara diria més: que una burda còpia, perquè voler fer creure als ciutadans un dia per l’altre que s’ha abandonat la tradicional centralitat per l’opció independentista, des del meu punt de vista és del tots agosarat.

Els resultats de les urnes van ser clars: CiU va guanyar, però va perdre un bon nombre de diputats i va passar d’estar de les mans del PP a les d’ERC, que des de llavors (i des de fora del govern) li ha marcat les pautes a seguir amb l’eterna amenaça de deixar caure el govern de Mas en qualsevol moment.

Mentre ERC ha anat guanyant temps. Ha estat la força que més bé ha sabut rendibilitzar els èxits de les dos convocatòries anteriors i és previsible que amb la d’ahir passi el mateix.

De totes formes, el futur és incert. Tan incert com ho era el 12 de setembre de 2012. Certament tenim data i pregunta per a la consulta però ningú ens garanteix de forma absoluta que el 9-N es pugui votar. O al menys com desitjarien totes les forces polítiques i socials favorables al procés.

Des del govern central (ja ho han dit) tenen preparats tots els mecanismes per a impedir que es faci. Avui mateix, des de les ones de la Cadena Ser, el fiscal general de l’Estat Torres Dulce avisava que el govern pot incórrer en el delicte de desobediència que és l’esglaó anterior al de sedició i, per tant, s’aplicaria el Codi Penal. Una amenaça més de les tantes que hem sentit durant tot aquest temps. De vegades venen de descerebrats que no reben l’advertiment o càstig que es mereixen, però aquest cop ve d’una persona de pes de dintre de l’organigrama de l’Estat Central i que pot actuar quan ho cregui convenient.

I això mateix és el que tem Mas. A Junqueras, com que està fora del govern, segurament no li passaria res, Però Mas podria anar a la presó per signar una convocatòria sense atendre les lleis i les resolucions espanyoles.

No voldria acabar sense fer menció a la Carmen Chacón. El mes de novembre de 2011 (si la memòria no em falla) va venir a Deltebre a demanar-nos el vot per al PSC davant de l’amenaça real d’una victòria del PP, tal com ja ho havia fet 3 anys i mig abans (aquell cop a Tortosa) esgrimint la derogació d’un PHN que tan amenaçava el nostre territori.

Segurament, la Chacón no tornarà a encapçalar una candidatura del PSC, però si ho tornés a fer, que no vingui a demanar-me el meu vot, ja que no el tindrà.

Ahir va ser l’única socialista rellevant que va acudir a l’acte de Tarragona que va organitzar la Societat Civil Catalana. No li feia cap falta anar, però ho va fer.

Segons els organitzadors van acudir 7.000 persones i la Sánchez Camacho deia que la minoria silenciosa ja comença a sentir-se. Molt hauria de créixer en els propers anys per apropar-se al la xifra de 1.800.000 persones que van assistir a la principal manifestació de Barcelona.

Per cert. Jo els hi diria a tots aquest de la Societat Civil Catalana que caldria que dissimulessin una mica més. La Diada ha estat sempre la gran jornada reivindicativa del poble català i acudir amb banderes espanyoles o mixtes és desvirtuar tot el sentit que sé li dóna a un dia com aquest. Des del meu punt de vista hauria estat molt més encertat escollir la data del 12 d’octubre per a fer escoltar la seva veu.

I ja per acabar. Avui escoltava a un ciutadà anònim per televisió que deia no entendre perquè es xiula a algú que porta una bandera espanyola i no a d’altres que porten la d’Euskadi o l’escocesa.

S’ha de ser una mica beneit per a no comprendre-ho. I si a sobre el que porta la bandera espanyola s’apropa als manifestants ho fa amb la voluntat de provocar i sort té de que els manifestants catalans sempre ens hem caracteritzat per pel gran civisme que hem demostrat en tots els actes.                 

S’APROXIMA LA CONSULTA

La vicepresidenta del govern català, Joana Ortega va començar a desvetllar els detalls de la consulta: meses electorals, dotació policial... Però de tot, el més important és la forma de votar.

S’han establert dues formes de votar: presencialment i dipositant el vot al consolat corresponent sempre que es tracti de catalans residents a l’estranger. S’ha descartat però el vot per correu i l’electrònic.

Tot això em dóna que pensar que tant parlar, discutir i fins i tot barallar-se, en lloc de planificar-ho adequadament, s’està improvisant molt.

Puc entendre que no es pugui votar electrònicament. De fet, a l’Estat Espanyol seria una novetat, però no poder fer-ho per correu demostra que no s’ha negociat aquesta possibilitat amb Correus, que, fins ara, és qui en té les competències.

També seria possible (per què no?) que Correus, davant les pressions del govern de Madrid, hagués posat dificultats per a col·laborar en una consulta que cada cop tinc més clar que, en el cas de fer-se, serà molt descafeïnada.

Però encara tinc més dubtes. En referència al vot, dipositat, quins consolats es faran servir? Els espanyols? O les oficines de representació que la Generalitat va obrir a les principals capitals del món? En el primer cas, si pertanyen al govern central, ja estaran d’acord en prestar el servei?

Imagino que poc a poc s’aniran coneixent els detalls de tot plegat, però per una vegada he de donar la raó al PSC quan van acusar el govern d’ improvisació degut a les presses.    

DIARI DE L’AGOST. DISSABTE 30

 Obstacles a la carretera. Dijous encara hi quedaven carretes i cadafals de la plaça de bous barrant el pas dels vehicles. Després de quinze dies des del final de la festa major és tot un despropòsit i demostra la permissibilitat de l’Ajuntament cap al col·lectiu de les Penyes taurines. A Amposta en ser d’ells pots fer el que et doni la gana sense que et posin cap sanció. I si per error té la posen, sempre pots acudir a l’alcalde per a que té la tregui. Situacions com aquesta demostren el règim de servilisme que es viu a la nostra ciutat (de vegades molt més propera a un poble del que alguns ens pensen)

 ‘L’Entre todos’ de l’ELA. Ara s’ha posat de moda banyar-te per l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica) Però banyar-se és alguna cosa més que tirar-se aigua per sobre, és dona suport a la malaltia en tot el seu significat: econòmicament, moralment, assistèncialment... Quans dels que surten als vídeos tirant-se un poal d’aigua per sobre s’implicaran després amb els que pateixen aquesta malaltia.

El lema de mulla’t ja fa molts d’anys que va. Era per una altra esclerosi: la múltiple. La gent que volia anava a una piscina un dia i una hora predeterminats i es llançava l’aigua. Era un gest, després quedava el més difícil.

Fins la temporada passada, TVE emetia un programa anomenat Entre todos. Era un programa molt controvertir on s’apel·lava a la solidaritat humana per a substituir les mancances de les institucions.

La campanya que s’està fent (de forma gratuïta) de l’ELA la trobo bastant semblant. No sé sap qui la va promoure ni qui la va iniciar, però són molts els que s’han sentit atret de sobte, per les ganes de banyar-se (com el d’Ampuriabrava que va rebre 1.500 litres d’aigua al cap!)

Que cadascú faci el que vulgui i deixem a la gent tranquil·la i si és que tant solidaris som, demostrem-ho cada dia amb els més propers o ajudem els projectes que més ens agraden i no només un cop a l’any per a, qui sap, si netejar les nostres consciències.           

Finalment es van arreglar. Després de més d’una setmana (al menys durant dos dimecres consecutius s’hi trobaven) amb els urinaris de l’estació de Sants de Barcelona avariats, finalment ahir estaven a ple rendiment. Es a dir, funcionaven els 4. Crec que és necessari que quan una cosa, per fi, funciona, també ho tinc que dir. Per cert, els que són de pagament costen 0,5 euros, però et tornen l’import si fas una despesa mínima de 1,5 euros a unes de les botigues de l’estació. Per tant, de pagament sí, però no tant...

Coloms. Abans quan viatjaves a Barcelona, per tot veies coloms, sobre tot a la plaça de Catalunya on fins i tot podies comprar gra per a donar-los-hi. Encara recordo la típica foto de la criatura amb els braços obert i plena de coloms picant el menjar de les seves mans. Però ara ja ho hi ha coloms. Han desaparegut. Recordo que fa anys es deia la que colònia d’aquestes aus havia augmentat molt i que ho embrutaven tot. A grans mals, grans solucions... Ja no en queda ni un...

El cartell per a la Diada. El govern de Catalunya s’ha gastat 350.000 euros (quasi 60 milions de pessetes) amb un cartell per a la Diada de l’11 de setembre. El preu ja el trobo del tot exagerat. En retallen en drets socials però no els hi tremola el pols quan han d’autoritzar un pagament de 350.000 euros per un tros de paper gargotejat.

Però és que a sobre sembla inspirat amb les 4 torres que s’alcen a Madrid allà on es va ubicar fa uns anys la ciutat esportiva del Reial Madrid i que tanta controvèrsia va portar.

Hi ha maneres molt més barates de tenir un cartell per a commemorar la diada: fer un concurs públic i obert amb una dotació per a premis (primer premi i fins i tot accèssit si es vol) molt inferior. Però com els diners no són seus...    

A part, el govern de la Generalitat es gastarà 350.000 euros més en els actes de la diada (80.000 més que l’any passat)

Tot i trobar-ho exagerat, encara m’ho sembla més si el comparem amb el preu del cartell. I ara ve la pregunta: Algú se’n emportarà un bon pessic? Quasi segur que sí.

3% o 5%? Vaig llegir a la publicació digital la Voz libre que qui va ser President d’ERC Josep Lluís Carod-Rovira va dir que un destacat membre de CDC li havia dit que les comissions no eren del 3%, sinó que del 5%.

A mi un arquitecte local em va dir que hi havia casos que eren del 20% i l’altre dia un electricista que aspira a assolir contractes públics, també em va dir que un càrrec públic li va dir que anava un 20% car...

És que després de tot el que ha passat encara avui en dia s’emporten un pessic de tots el contractes que atorguen? És possible.  

DESPRÉS DE PRAT

Dilluns de la setmana passada va renuncia el director dels Mossos Manuel Prat. Ho va fer quan tot just havien començat els fets de Can Vies. Segurament, i tal com sé li va recordar des del PSC, fins i tot es va equivocar en el moment escollit, ja que la magnitud que va prendre la revolta popular arran del desallotjament del immoble ocupat era tan gran, que, al menys (i ja que s’havia esperat tant) hauria d’haver marxat una vegada solucionat el problema (per anomenar-lo de alguna manera)

Segur que quan passen fets com els que van passar durant els nits de la setmana passada al barri de Sants de Barcelona, signifiquen veritables maldecaps per als comandaments policials que son els responsables de garantir la llei i l’ordre a tots i cadascun dels indrets de Catalunya.

Vistos els resultats segurament s’hauria de parlar de fracàs, ja que no es va poder impedir els aldarulls que hi van haver amb cremes de vehicles, contenidors de brossa, trencadissa d’aparadors i mobiliari urbà, tot i les detencions i les identificacions efectuades cada dia.

Aquests tipus de fets, encara que remarcables, no signifiquen cap novetat, ja que amb més o menys mesura ja s’han donat en d’altres ocasions.

El que si que ha estat una novetat és la forma d’identificar els sospitosos que ha posat en pràctica la nostra policia: convidar-los a posar-se diversos tipus de roba i fer-los-hi fotografies. No era obligat fer-ho, però a tots aquells que s’hi negaven, se’ls detenia i se’ls portava a la comissaria.

Aquesta actuació està produint un gran debat en els àmbits jurídics catalans. La majoria opinen que s’han vulnerat drets i que no es va fer amb totes les garanties, com per exemple la presència d’un advocat.

Imagino que aquesta decisió no la va haver de prendre Prat, sinó algú que, encara que fos de forma interina l’havia substituït. No obstant, tampoc es pot descartar que, tot i ser-li acceptada la dimissió al que va ser director del Mossos, per motius organitzatius, encara no s’hagi acabat de marxar del tot...

Dit això, voldria recordar que els propis Mossos infiltren agents de paisà i sovint amb la mateixa estètica que els manifestants per tal d’identificar des de dintre els elements més violents.
Durant la darrera manifestació contra el transvasament de l’Ebre feta entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre el passat 30 de març n’hi havia al menys 3. I ho sé perquè en conec a un d’ells i, a part de saludar-lo, vaig veure’l en companyia de 2 més.

Els sectors més independentistes de la societat catalana volen veure una ma negra al darrere dels aldarulls de Sants. Creuen que algú podria estar interessat en la radicalització de les manifestacions per a obligar a la intervenció de no sé qui...  

Jo també hauria pogut dir el que tantes vegades s’ha dit dels agents infiltrats: que són ells els que comencen els aldarulls per tal d’incitar a d’altres elements a fer el mateix per a detenir-los posteriorment.  

Tan una cosa com l’altra son especulacions i fets no provats. Encara que tothom pot pensar el que vulgui. Faltaria més!

TAXES AMUNT, IMPOSTOS AVALL!!

Val a dir que en el tema de taxes i impostos es podria fer molta demagògia, però intentaré no fer-ne.

Mentre el govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat una pujada de taxes de cara el 2014, altres comunitats autònomes com Extremadura, Galícia, Madrid o València han dir que abaixaran els impostos que són de la seva competència, com per exemple el tram autonòmic de l’IRPF.

Sempre s’ha dit que apujar impostos és progressista i abaixar-los conservador, és a dir, quan governen les esquerres es tendeix (o així hauria de ser) a apujar impostos, sobre tot els trams més alts del de la renda amb la finalitat de paguin més els que més guanyen. En canvi quan governa un partit de dretes, abaixen la renda amb l’excusa que volen reduir impostos, però afavoreixen més a al classe benestant que a la treballadora. Això en general, ja que podríem trobar exemples de que no sempre és així.

En contra de l’opinió del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), el conseller d’Economia i Finances Mas-Colell ha anunciat que per a l’any que ve hi haurà una pujada de taxes amb la finalitat de recaptar uns 55 milions d’euros addicionals. En alguns casos s’hauran de crear i, en d’altres apujar-ne alguna que, a priori, pot resultar impopular i fins i tot, discriminatòria.

Entre les de nova creació estarà la de cobrar per l’expedició de la targeta sanitària (la TIS) en cas de pèrdua i entre les que s’apujaran està la que afecta l’expedició d’un informe en el cas de renovar el permís de treball o residència al nostre país. En aquest darrer cas només afectarà al col·lectiu d’estrangers de fora de la UE que resideixen a Catalunya i que, en la seva gran majoria són marroquins o equatorians. Ni en un cas ni en l’altre, aquests col·lectius són els que més bollants econòmicament estan i, de vegades, cobrar-los una taxa de 35 euros com s’ha dit que se’ls volia cobrar, em sembla del tot desorbitat.

Des de les files de l’oposició, com ha estat el cas de ICV-EUA, ja s’ha advertit al govern que hauria de recuperar l’impost sobre Successions i Donacions que es va quasi que eliminar en els darrers temps del govern d’Entesa.  

Sempre he opinat que tant l’imposto sobre Successions i Donacions com el de Patrimoni no s’haurien d’haver eliminat. Anys hi va haver mentre l’economia espanyola anava bé que s’hauria pogut fer-se i, en canvi, el moment en el que es va decidir fer-ho, no va ser el més oportú.

Però si la situació és força inversemblant, l’abaixada d’impostos que volen fer algunes autonomies governades pel PP, encara ho és més. Resulta que algunes com Madrid o València s’han queixat de com han estat tractades pels pressupostos Generals de l’Estat i, com Catalunya, han demanat que s’hi faci més inversions. Però és que, a sobre, València encara té un agreujant més: la paupèrrima situació econòmica financera que té. No fa gaires dies m’explicava la meva dona que, a la vegada li havia explicat una companya de treball de València, que algunes de les grans infraestructures que es van construir durant els anys de la bombolla immobiliària i que van costat molts de diners als ciutadans valencians, després les han venut a empreses privades per un cost molt inferior del que va costar, ja que, la Generalitat Valenciana, no podia fer-se càrrec de les despeses de manteniment.

Lamentable!  

Més informació:

http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2013/10/29/ctesc-critica-lincrement-excessiu-taxes/641226.html