divendres, 12 de setembre del 2014

L’ENDEMÀ DE L’11 DE SETEMBRE. I ARA QUÈ?


Encara que la Carme Forcadell digui que des de la Diada del 2012 hem avançat, ja que tenim data i text per a la consulta sobiranista, penso que tècnicament estem més o menys o estàvem fa dos anys: una societat civil empenyent per l’acció de l’ANC i Òmnium Cultural i uns polítics posant el fre a una situació que els supera i que els hi ve gran.
La convocatòria d’ahir va ser un èxit sense pal·liatius, però amb precedents. L’èxit de la convocatòria de la manifestació de fa dos ans i la Via Catalana de l’any passat han estat clau per a que aquest anys s’hagi pogut superar en escreix els nombre de participants dels dos anys anteriors. Segurament aquesta dada ens dóna una pista important: a Catalunya hi ha cada vegada més gent decidida a seguir endavant per assolir un objectiu clar: la independència de Catalunya.
Però per què he dit que tècnicament estem on estàvem fa dos anys? Senzillament perquè després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, l’eufòria per l’èxit acabat d’assolir era tant gran que Mas va decidir trencar lligams amb el PP i anar cap a l’aventura de les urnes, pensant que si feia seu l’esperit d’aquella Diada, el poble de Catalunya el convertiria en un heroi nacional de la talla de Rafael Casanova.
Però Mas va errar els càlculs. Pensava que CiU monopolitzaria l’èxit de la manifestació i va convocar eleccions anticipades pensant guanyar per golejada.
Però com vaig llegir per alguna part, els ciutadans, a l’hora de votar una opció independentista, van preferir l’original (ERC) que la copia (CiU) Encara diria més: que una burda còpia, perquè voler fer creure als ciutadans un dia per l’altre que s’ha abandonat la tradicional centralitat per l’opció independentista, des del meu punt de vista és del tots agosarat.
Els resultats de les urnes van ser clars: CiU va guanyar, però va perdre un bon nombre de diputats i va passar d’estar de les mans del PP a les d’ERC, que des de llavors (i des de fora del govern) li ha marcat les pautes a seguir amb l’eterna amenaça de deixar caure el govern de Mas en qualsevol moment.
Mentre ERC ha anat guanyant temps. Ha estat la força que més bé ha sabut rendibilitzar els èxits de les dos convocatòries anteriors i és previsible que amb la d’ahir passi el mateix.
De totes formes, el futur és incert. Tan incert com ho era el 12 de setembre de 2012. Certament tenim data i pregunta per a la consulta però ningú ens garanteix de forma absoluta que el 9-N es pugui votar. O al menys com desitjarien totes les forces polítiques i socials favorables al procés.
Des del govern central (ja ho han dit) tenen preparats tots els mecanismes per a impedir que es faci. Avui mateix, des de les ones de la Cadena Ser, el fiscal general de l’Estat Torres Dulce avisava que el govern pot incórrer en el delicte de desobediència que és l’esglaó anterior al de sedició i, per tant, s’aplicaria el Codi Penal. Una amenaça més de les tantes que hem sentit durant tot aquest temps. De vegades venen de descerebrats que no reben l’advertiment o càstig que es mereixen, però aquest cop ve d’una persona de pes de dintre de l’organigrama de l’Estat Central i que pot actuar quan ho cregui convenient.
I això mateix és el que tem Mas. A Junqueras, com que està fora del govern, segurament no li passaria res, Però Mas podria anar a la presó per signar una convocatòria sense atendre les lleis i les resolucions espanyoles.

No voldria acabar sense fer menció a la Carmen Chacón. El mes de novembre de 2011 (si la memòria no em falla) va venir a Deltebre a demanar-nos el vot per al PSC davant de l’amenaça real d’una victòria del PP, tal com ja ho havia fet 3 anys i mig abans (aquell cop a Tortosa) esgrimint la derogació d’un PHN que tan amenaçava el nostre territori.
Segurament, la Chacón no tornarà a encapçalar una candidatura del PSC, però si ho tornés a fer, que no vingui a demanar-me el meu vot, ja que no el tindrà.
Ahir va ser l’única socialista rellevant que va acudir a l’acte de Tarragona que va organitzar la Societat Civil Catalana. No li feia cap falta anar, però ho va fer.
Segons els organitzadors van acudir 7.000 persones i la Sánchez Camacho deia que la minoria silenciosa ja comença a sentir-se. Molt hauria de créixer en els propers anys per apropar-se al la xifra de 1.800.000 persones que van assistir a la principal manifestació de Barcelona.
Per cert. Jo els hi diria a tots aquest de la Societat Civil Catalana que caldria que dissimulessin una mica més. La Diada ha estat sempre la gran jornada reivindicativa del poble català i acudir amb banderes espanyoles o mixtes és desvirtuar tot el sentit que sé li dóna a un dia com aquest. Des del meu punt de vista hauria estat molt més encertat escollir la data del 12 d’octubre per a fer escoltar la seva veu.
I ja per acabar. Avui escoltava a un ciutadà anònim per televisió que deia no entendre perquè es xiula a algú que porta una bandera espanyola i no a d’altres que porten la d’Euskadi o l’escocesa.

S’ha de ser una mica beneit per a no comprendre-ho. I si a sobre el que porta la bandera espanyola s’apropa als manifestants ho fa amb la voluntat de provocar i sort té de que els manifestants catalans sempre ens hem caracteritzat per pel gran civisme que hem demostrat en tots els actes.