LA VIA AUGUSTA : guerra Civil Espanyola

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra Civil Espanyola. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de setembre del 2018

EXPOSICIÓ 'CORBERA D'EBRE, EL PAISATGE FERIT' (data inauguració: 4-08-2018)

Fins el 30-09-2018.

diumenge, 5 d’agost del 2018

‘AL FINAL’

Camí dels Bandolers (Sant Carles de la Ràpita) Una de les rutes que
seguien els estraperlistes per a creuar el Montsià des de Freginals.

Sabeu que era l’estraperlo? Tot i que l’origen de la paraula era molt diferent, amb el nom d’estraperlo se coneix la venda il·legal de productes després de la guerra Civil Espanyola. Avui ho anomenaríem mercat negre.

Després de quasi 3 anys de guerra civil, l’escassetat de productes, sobre tot alimentaris a Espanya va ser molt gran. Van ser anys de cartilles de racionament per a poder aconseguir productes bàsics com el pa, sucre, carn, etc.

Per aquest motiu, molta gent intentava vendre l’excedent de les seves collites de forma clandestina i sempre mirant de no ser enxampats per la Guardia Civil. Imagineu-vos les estratègies que se feien servir per mirar de burlar el control policial... Camins poc transitats, amagatalls inversemblants, etc.

A la Galera s’explica que la tia Chavarria va anar a Barcelona a fer l’estraperlo. En aquell temps a Barcelona hi circulaven els tramvies, uns pocs cotxes, entre ells algun taxi, i encara carruatges i bicicletes.

La tia Chavarria va agafar un tramvia. Anava cap a un final incert... Tan incert que l’únic que pretenia era anar el més lluny possible del seu origen.

Els tramvies, com ara passa amb els autobusos, feien sempre un recorregut i la parada final coincidia amb la inicial.

Després de donar una volta o qui sap si més, el cobrador, en veure que aquella dona no havia abaixat en lloc, sé li va apropar i li va preguntar?

-Vostè on baixa?

-Jo? Al final! –li va respondre la tia Chavarria-.

Des de llavors a la Galera va queda la següent dita: Al final, com la tia Chavarria.

dimarts, 31 de juliol del 2018

MEMÒRIES D’UN SOLDAT QUE NO HO VOLIA SER (Segona part)

(... Continuació)

Aquell matí, com tots els altres matins, també van passar llista. L’única diferència va ser que no només van cridar els que havien arribat el dia anterior, sinó que també ho van fer a tota la resta. Quan van acabar encara ne quedaven uns pocs, entre ells, el que li havia aconsellat silenci el dia que va entrar a D. Manuel. Llavors, el comandament, visiblement emprenyat, els hi va preguntar qui eren i, acte seguit els van enviar al front de la batalla de l’Ebre.

Però en arribar a l’Ebre, D. Manuel tampoc va voler lluitar. Així que va poder es va amagar a una petita cova que hi havia al fons d’un barranc i suficientment coberta de vegetació per a que no el poguessin descobrir. Anava sol i s’hi va estar allí moltes hores. De repent va veure com per l’altre costat de barranc passaven uns soldats. Va comprendre que era franquistes. Així, va lligar un mocador blanc a la punta del canó del seu fusell i el va aixecar entre la vegetació movent-lo de costat a costat.

Els grup de soldats li van donar l’alt i tan prompte com va sortir el van arrestar. A part del seu fusell i els estris personals portava tres o quatre llibres lligats amb un cinturó.

Nil castellà vestit de soldat republicà.

Va ser una deserció? Sí... Però no ho va fer per a combatre amb aquells que eren els seus enemics. El que volia D. Manuel era no haver d’entrar en combat.

Els nacionals el van acabar tancant a un camp de concentració de presoners de guerra i altres afectes a la República.

-Els d’un bàndol me van tancar a la presó i els de l’altre a un camp de concentració –sola dir D. Manuel-.

També deia una altra frase carregada de veritat: D’heroi a traïdor només hi ha un pas: guanyar o perdre una guerra.

I jo encara us en afegiré una altra: La història la escriuen els vencedors (al menys durant els primers anys)

dilluns, 30 de juliol del 2018

MEMÒRIES D’UN SOLDAT QUE NO HO VOLIA SER (Primera part)

Nil Castellà vestit de sodat republicà.

PREÀMBUL

Quan se parla de les guerres, se sol parlar dels herois, de les batalles, d’estratègies, d’armament, etc., però no se parla mai des insubmisos, dels desertors o dels covards que, evidentment també els hi ha.

Manuel Piqué, D. Manuel (nom fictici) va ser un d’aquests sodats que mai va voler disparar un tret. Tot i que no sabria dir si per conviccions personals o per por.

Els fets que vaig a narrar són els records que guardo de les explicacions que ens feia. Intentaré ser el més precís possible, tot i que hi ha fets que poden diferir una mica de les seves narracions i per tant ser inexactes. Penseu D. Manuel m’ho va explicar ja fa més de 40 anys i que, per tant, puc cometre errades.

FETS

Abans de començar la guerra, D. Manuel, com a soldat de lleva, estava destinat al Regiment d’Infanteria número 19 de Caçadors de Muntanya de Jaca (Osca) Però el dia que les forces anomenades nacionalistes van donar el cop d’estat (18 de juliol de 1936) D. Manuel estava de permís a Igualada, al seu poble natal.

Sovint els fets són capriciosos i el destí va voler que, en trobar-se en terres catalanes fos mobilitzat per l’Exèrcit republicà. D’haver estat a Jaca ho hauria segut pels revoltats que la van controlar des d’un bon començament.

Com que D. Manuel va negar-se a empunyar una arma de foc, els comandaments militars de la II República Espanyola van ordenar tancar-lo a una presó militar.

Només arribar-hi, un presoner que portava més dies, li va dir:

-Cada matí passen llista i tots aquells nouvinguts són destinats immediatament al front. Demà quan ho facin, tu no responguis...

D. Manuel mai va saber perquè entre tots els que van ingressar aquell dia, ell va ser un dels escollits per l’altre pres per a fer-li aquella confidència.

Però al dia següent, quan van passar llista i van cridar: Manuel Piqué! D. Manuel no va contestar.

Cada matí, durant un temps, encara el van cridar, però va arribar un moment que van deixar de fer-ho.

Va passar-se a la presó molt de temps, fins que un dia, davant la manca d’efectius, la República ja va mobilitzar a tothom que tenia capacitat per a disparar un fusell.

(Continuarà...)

dissabte, 23 de juny del 2018

1939: MIGRANTS A LA FORÇA

Recreació d'una trinxera del front de l'Ebre al curtmetratge
la Fatarella 1938.

Cap a finals d’abril de 1938, mon tio Leonardo, con altres 30.000 joves catalans, van ser mobilitzats per l’Exèrcit de la II República Espanyola.

L’enemic ja havia arribat a casa nostra i havia pres el control de Gandesa, Lleida, Tremp i Camarasa. Calia substituir les baixes amb nous soldats. Però aquests soldats tenien entre 17 i 18 anys. Eren les lleves del 37 i 38. Massa joves per a ser mobilitzats. D’aquí el sobre nom de la lleva del biberó.

-I jo era dels més grans, ja que vaig néixer al gener de 1920... Era dels més grans –M’havia explicat mon tio-.

El Poble Vell de Corbera d'Ebre.

Tot i que al principi només havien de realitzar tasques considerades secundàries, la nit del 25 de juliol de 1938, molts d’ells ja van participar en la ofensiva republicana que va significar el començament de la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la guerra Civil Espanyola i, per suposat, la que més baixes va tenir. Moltes d’elles biberons...

Mon tio Leonardo va ser mobilitzat a prop de la Fatarella com a soldat del V Cos de l’Exèrcit Popular en alguna de les 3 divisions que tenia (11, 45 i 46) comandades per Juan Modesto i que tenien a Enrique Líster com el seu segon.

La caiguda del front de l’Ebre (entre el 30 d’octubre i el 10 de novembre de 1938) va significar un dur revés per a la II República. Mon tio, com a soldat de primer (tot i que li van oferir la graduació de sergent) se’n va adonar que estaven derrotats.

Les Illes: Placa que recorda el pas d'Azaña, Companys i Aguirre.

En algun moment d’aquelles darreres setmanes, des del front de l’Ebre, Leonardo va escriure una carta als seus pares Leonardo i Roseta (germana de mon iaio Julián), dels quals era fill únic. A la carta els hi dia que marxessin de la Galera. Que marxessin lluny, al menys a Barcelona, ja que mon tio pensava que a Barcelona hi hauria una gran resistència, cosa que no va passar i, com sabeu, l’entrada de l’exèrcit feixista a Barcelona va ser una mena de desfilada miliar (26 de gener de 1939) Els feixistes ocupaven Girona el dia 5, entre els dies 6 i 10 de febrer, les màximes autoritats (el President de la II República Azaña, el de la Generalitat de Catalunya Companys, el lehendakari Aguirre i també Negrín, el Cap del Govern republicà) creuaven els Pirineus i amb ells la gran part del derrotat Exèrcit Popular de la II República Espanyola.

Monument fronterer en record de la guerra Civil Espanyola.

Mentre Azaña, Companys i Aguirre ho feien pel pas de les Illes, mentre que Leonardo ho va fer pel Pertús, segurament pel Coll de Panissars, la sortida més natural per a tots aquells que arriben del Sud de Catalunya, Barcelona, etc.

Mentre travessava la frontera, Leonardo se va retrobar amb els seus pares quasi 2 anys després d’haver marxat de la Galera. No me va descriure mai aquell moment, però tots plegats ens podem imaginar l'emotiu que va ser.

Després va arribar el confinament al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Segons l’informe Valière, fet pel govern francès, el dia 9 de març de 1939 al camp de concentració hi havia 440.000 refugiats espanyols dels quals uns 170.000 eren dones, nens i vells, 220.000 soldats i milicians, 40.000 invàlids i 10.000 ferits (segons la Viquipèdia). Podeu imaginar-vos en quines condicions hi vivien.

Les Illes: Monument en record de la II República Espanyola.

La família de Leonardo, els Martí Verge, van ser dels més afortunats, ja que van poder abandonar el camp d’Argelès prou ràpid. Van escriure una carta a un patró francès per a qui havia treballat el pare abans de la guerra i aquest els va reclamar per a cuidar les seves vinyes.
El règim de Franco els hi va retirar la nacionalitat espanyola i van passar a ser apàtrides fins que van aconseguir la nacionalitat francesa.

Cementiri del camp de concentració de Vernet (a prop de Pamies)
de republicans espanyols i combatents de les Brigades Internacionals.

divendres, 21 de juliol del 2017

LO MAS DE LA RATA D’ULLDECONA

Quan era menut mon pare sempre me parlava del mas de la Rata, un lloc proper a la nostra finca de la Seniola, on amb els seus pares (mons iaios Manuel i Cinta) s’hi passaven llargues temporades.

Fins l’arribada dels vehicles a motor, els pagesos s’estaven als masos o les casetes de camp bona part de l’any, al menys mentre duressin les tasques agràries que s’hi feien al llarg de l’any, principalment la recol·lecció de les olives, però també les d’esllemenar, llaurar, llevar poll, etc.

Durant la guerra també van ser refugis per a molts. Si t’estaves al poble, en qualsevol moment podia arribar algú i confiscar-te el menjar amb l’excusa de fer-lo arribar als soldats del front. Al camp era més difícil trobar-te, tot i que en aquell temps tothom coneixia a la perfecció els més recondits indrets del terme i també dels termes veïns.

A la Seniola hi havia oliveres (per poc passen de 100 -ho sé perquè quan era menut mon pare me les va fer comptar-) i totes eren morrudes tret d’una sevillenca. Les va plantar mon iaio l’any que va néixer mon padrí, el germà de mon pare. Com que mon pare farà 89 anys i mon padrí ne tenia 11 més que ell, en bona lògica aquest any és el seu del centenari.

Durant els anys de la guerra i els primers de la postguerra mon iaio hi cultivava d’altres productes, com per exemple blat. Amb la collita de blat tenien garantit el pa blanc tan desitjat en aquells temps on la majoria dels ciutadans menjaven pa negre (us en recordeu de la pel·lícula?) que te donava dret la cartilla de racionament que té lliuraven les autoritats franquistes de l’època.

Però es clar, el blat s’havia de moldre per a convertir-lo en farina i la farina s’havia de pastar i més tard coure’s en un forn. I el mas de la Ratadisposava de tot el necessari per a poder elaborar el pa.

Mentre els homes (Pascual i Manuel) s’ocupaven de totes les fases de la fabricació, les dones (Maria i Cinta) ploraven desconsolades pensant amb la sort dels seus respectius fills. Tot i que la guerra ja havia acabat, Manuel, mon padrí i Joaquín, el fill dels propietaris del mas de la Rata, com excombatents republicans, formaven part del mateix batalló disciplinari que realitzava tasques de reconstrucció d’infraestructures viàries pels voltants de Montserrat (Olesa, Monistrol)

Segons m’explicava mon pare, de menut havia estat alguna vegada pel mas de la Rata. Me parlava d’una polleta anglesa que li pujava a la falda de la tia Maria. Era massa menut per a recordar-me’n...

Fa uns anys vaig buscar intensament el mas de la Rata. Sabia amb tota seguretat que estava en algun punt entre els Valentins (conegut popularment com els Masets) i les Senioles i, evidentment, no massa allunyat del nostre tros. Cansat de buscar-lo i no trobar-lo un dia li vaig preguntar a mon pare per la seva ubicació.

-Està molt prop de la Seniola... Pensa que quan poaven sé podia sentir el soroll de la curriola...

Hi vaig tornar. De fet vaig anar per un lloc on ja hi havia passat abans, però que en arribar a un punt determinat, el camí s’acaba. Per a continuar ho has de fer a peu passant pel mig de les oliveres. Sempre amb línia recta, una mica més avant tornes a retrobar el camí i al cap de pocs metres s’hi troba un mas en runes amb un pou.

Una mica més avant, en una corba del camí, un altre mas, però aquest restaurat i habitat, tot i que al mateix costat també n'hi un altre en runes. Una bandera belga delata la nacionalitat dels seus propietaris actuals. Com que hi eren, després de saludar-los els hi vaig preguntar si aquell era el mas de la Rata. La seva resposta va ser afirmativa. Aquest té un petit forn.

Més tard me vaig assabentar de que en realitat de masos de la Rata n’hi ha dos: el de Dalt i el de Baix. El primer pertanyia a una família, els descendents de la qual tenen el cognom Solà: Joaquín i Edelmira Solà (tots dos professors d’autoescola) i els seus respectius fills Joaquim i Carlos Solà i Isa i Judit Castell, mentre que els descendents del segon porten el nom de Vidal, com ara Joan Vidal, caporal de la policia municipal d’Ulldecona.

La casualitat va voler que un dia (concretament el 18 de juliol d’aquest mateix any), Joan Vidal i Joaquim Solà coincidissin al mateix lloc i a la mateixa hora: A l’Administració de Tortosa de l’Agència Tributària. Ells no es coneixien, però jo coneixia a tots dos. Els vaig presentar i van estar parlant una estona.

Joan Vidal ens va explicar que després de la guerra des d’aquells masos es practicava l’estraperlo (*)i que son iaio feia servir com a cognom fictici del Mas de la Rata... Però un dia es va equivocar i va posar Ratón i d’aquí el seu sobrenom.

(*) https://ca.wikipedia.org/wiki/Estraperlo

Més fotos:

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/04/paisatges-del-nostre-territori-la_29.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/04/paisatges-del-nostre-territori-la_28.html