BRINDIS AL SOL

De Faro a Diari de Tarragona. 

Segons informacions periodístiques, quan escric aquest article hi ha al menys 531 empreses que han decidit abandonar Catalunya. De les primeres que ho van fer van ser les dues grans entitats financeres d’aquest país: Banc Sabadell i CaixaBank.

Abans d’entrar a tractar el tema del que us vull parlar avui m’agradaria fer-vos un incís. Suposo que heu pogut veure un vídeo on hi surt Mas dient que en una Catalunya independent els bancs es barallaran per obrir-hi sucursals. Tot és qüestió de matisos i d’interpretacions. Fixeu-vos abans que res que està parlant d’una Catalunya independent i no d’una Catalunya que vol independitzar-se. Aquest matís és, des del meu punt de vista, la mare dels ous...

De vegades la gent dóna voltes sobre el tema sense parar-se a pensar detingudament que és realment el que està passant. Fa uns dies en una conversa privada amb una amiga on estàvem parlant de la fugida dels bancs i la implantació al nostre territori de no sé quantes empreses, li vaig dir el següent:  Aquesta és la gran contradicció dels independentistes que per una part defensin la independència del nostre país i per l’altra no donin importància a la sortida dels bans (i de les empreses) Això que acabo de dir, no està en contradicció amb les declaracions que va fer Mas i de les que us parlava anteriorment.

Sabeu perquè marxen (o canvien de seu –si ho preferiu-) els bancs i totes les empreses que han decidit fer-ho. Primer que res per la incertesa dels mercats. Ramon Cinca Piqué, propietari de director de l’Acadèmia Cots de Tortosa deia el següent:

-Un empresari és aquella persona que guanya diners. Un bon empresari és aquella persona que encara ne guanya més...

Aquestes afirmacions amb les que coincideixo en bona part (els empresaris han de tenir altres característiques no menys importants) són aplicables a les empreses. Les empreses catalanes de l’Ibex 35 veien com cada dia que passava perdien valor a la Borsa i, per tant, s’havien de prendre decisions dràstiques i possiblement doloroses.

Ara imagineu-vos una situació diferent:  Catalunya ja és una república independent. Els començaments (com tots els començaments) han estat difícils, però gràcies a l’esforç dels catalans l’economia s’ha recuperat notablement i les possibilitats de fer negoci han crescut durant els darrers anys. Llavors sí... Llavors una part de les empreses que un dia van decidir marxar, tornaran i els bancs, ja sigui el que han marxat o d’altres dels que estan operant arreu del món, es barallaran per obrir sucursals i fer-hi negoci...  

Quan hi ha la deslocalització d’una empresa, sempre passa que la gent li vol fer boicot. Ara se vol fer amb CaixaBank i el Banc de Sabadell. Així h anunciat, per exemple l‘Ajuntament d’Amposta. Des del meu punt de vista només es tracta d’un brindis al sol. D’un gest més simbòlic que efectiu. (i si de veritat, al final s’acaba produint) Els ajuntaments no són empreses però han de gestionar bé els seus recursos per afavorir els seus administrats. Si quan l’Ajuntament d’Amposta vagi a demanar un crèdit i una de les dues entitats a les que volen boicotejar li acaben oferint un tipus d’interès més baix que els altres, veure’m que passa.

Si a l’hora de triar un banc només ens hem de fixar si tenen o no a Catalunya la seu social, potser ens equivocarem. No fa gaire vaig llegir el rànquing de bancs que mes inverteixen en empreses que fabriquen armament. Tot i que la majoria ho fan, el BBVA i el Santander estaven entre les que més i a molta distància dels protagonistes del comentari d’avui.

És que no tindrem en compte aquest tema a l’hora de triar el banc que vols que té gestioni els teus calers? La hipocresia humana pot arribar a límits insospitats.

Per cert, que us sembla si us dic que jo mateix vaig ser dels primers que vaig castigar una empresa per marxar-se d’Espanya? Per tant, per a i el tema no m’és nou... L’empresa en qüestió va ser Gillette quan va decidir tancar la fàbrica que tenia a Sevilla l’any 1994 (no acabo de fer un exercici de memòria, simplement ho he buscat)

Què m’heu de dir?    

MÉS INFORMACIÓ: 

http://www.publico.es/economia/son-bancos-financian-industria-militar.html

https://elpais.com/diario/1994/03/19/economia/764031624_850215.html

HO SENTO PER TU, DE VERITAT

De Ferreres al Periódico. 

Amiga, amic, companya company, persona a la que tal vegada ni conec, ho sento per tu. I t’ho dic de cor. Sento que totes les teves il·lusions posades amb el procés que havia de portar-nos cap la República Catalana, en pocs segons se’n anessin en oris.

Tu que confiaves amb els polítics, que de bona fe t’havies implicat amb el procés... Fins i tot havies estat voluntari en el referèndum de l’1-O... Que vas començar-ho a fer quan vas votar a Junts pel Sí, en aquelles eleccions que té van dir eren les de la teva vida. Ho sento per tu, de veritat!  

Segurament una de les persones menys desenganyades d’aquest país sóc jo. Si jo que durant tot aquest procés no he canviat mai de discurs. No m’he mogut un mil·límetre del meu pensament. Us ho vaig dir al principi i us ho torno a dir avui que és un d’aquells dies en que costa pair: Sóc pragmàtic, es a dir que dono més importància a les conseqüències pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses. Vaig intuir des de primera hora que al final el sobiranisme acabaria desistint. No m’esperava però que l’Estat acabés actuant amb tanta contundència com ho ha estat fent durant les darreres setmanes, però si que vaig pensar des d’un primer moment que Catalunya no comptaria amb els suports necessaris per a proclamar la independència. Catalunya va començar no sent ni el Quebec, ni Escòcia i ha acabat no sent Eslovènia, tot i que els més crèduls encara hi confien.

Anit, poc després de que Puigdemont declarés la República catalana i la deixés en suspens al cap de pocs segons, un amic me va enviar per missatgeria mòbil un tall de veu que, com quasi sempre, era anònim i que parlava de la intel·ligència dels nostres polítics i que si havien actuat d’aquella forma ho havien fet, simplement per a guanya temps tal com ho va fer la república adriàtica, una república, per cert, no reconeguda per Espanya. Eslovènia naixia d’un país en descomposició com era Iugoslàvia i després d’una guerra que podríem qualificar com fraternal. De lluny, i afortunadament, no és el cas de Catalunya.  

De Vergara a Eldiario.es. 

Mentre escoltava aquest missatge, les imatges i les informacions que estava oferint TV3 no deien això. Cares i gestos de decepció i informacions periodístiques que així ho corroboraven per si a algú encara no li havia quedat clar.    

La resposta al meu amic (que per cert, avui compleix anys) va ser aquesta: Qui només vol veure blanc, sempre veure blanc. Així de senzill. Només cal fixar-nos amb els resultats electorals d’un partit sumit en la corrupció o el desgovern. Vosaltres heu vist mai que tregui 0 vots? Mai! Sempre hi ha qui hi confia cegament passi el que passi, qualsevol que siguin les circumstàncies.

De moment sembla que s’ha acordat un mes de treva. Per a què? Per a poder escriure la crònica d’una mort avançada? Si ja sabem quin serà el final. De fet, a hores d’ara, als despatxos, ja estarà escrit.  

Per acabar vaig a donar-vos-en una primícia informativa. Coneixeu el llenguatge dels gestos? Podríeu descobrir alguna cosa d’una persona només per la seva forma d’actuar? Anit, Puigdemont, a la sortida del Parlament, va encaixar de mans al sergent dels Mossos d’Esquadra que comanda l’escamot que té com a missió la seguretat de les diputades i diputats i també de les instal·lacions. Un gest que, segons el propi sergent és del tot inusual. Sempre que arriba el President, el sergent sé li apropa, li dona les novetats, sé posa sota les seves ordres i el President li dóna la ma. Quan se’n va, quasi mai...

És significatiu aquest gest? Potser sí... Potser ahir, el President Puigdemont s’acomiadava del meu amic, saben que dintre de pocs dies dimitirà i convocarà unes eleccions autonòmiques.      

EL PROCÉS: PUNT I SEGUIT

De Ferreres al Periódico. 

Si algú es pensava que l’1-O acabaria tot, se’n haurà adonat de que s’equivocava estrepitosament. Puc afirmar que l’1-O no era el final de res, sinó el principi d’alguna cosa. Què exactament? Està per veure. Si l’1-O s’hagués pogut votar amb normalitat, tampoc hauria significat arribar al destí. Simplement hauria estat una estació més del llarg trajecte.  

El referèndum hauria pogut ser pactat o bé com el que ara es pretenia fer i que, tot i fer-se, no té cap garantia de res (de fet els resultats provisionals i el definitius tenen evidents contradiccions) En el primer dels casos, d’haver sortit guanyador el sí, s’hauria hagut d’obrir una negociació en els termes acordats prèviament. Així de senzill i així de complicat, ja que cap sortida és tranquil·la (ja ho veieu amb el Brèxit)

D’haver sortit no, l’independentisme, de ben segur, passats uns anys demanaria un altre referèndum i així punt i seguit una vegada i una altra.

Però el referèndum de l’1-O ni va ser pactat ni va tenir cap garantia de res. Ja se’n va encarregar l’Estat de fos així. El cens universal per a què tothom pogués votar allà on més li convingués, va ser un invent de darrera hora amb una sola finalitat: facilitar el vot d’aquells que per motius diferents (sobre tot per la repressió policial que sabien que passaria), no ho poguessin fer al seu, la que s’havia anunciat a una web uns dies abans i que tanta gent va compartir tanta i tanta il·lusió.  

El bloqueig del sistema informàtic va ser el darrer impediment per a que no hi hagués cap control. Així no és estrany que hi hagués gent que pogués votar a diversos col·legis electorals. El normal és que no es fes així, però sempre hi ha qui ho fa per a demostrar la manca de garanties. Per tant queda clar què:

-Determinades poblacions (de cens reduït) poguessin tenir més votants que electors.

-Què una persona pogués votar diverses vegades.

El gran atiador de la diada reivindicativa del 3-O va se l’agressivitat policial durant la jornada electoral. Per a què qualsevol manifestació humana tingui èxit, sempre sé li ha de buscar un al·licient. De no ser així, la gent es desmotiva i s’acaba per cansar. Només cal mirar les Diades anteriors al 2012 que any rere any perdien assistents i interès i les posteriors on les entitats convocants sempre han buscat mantenir viva la flama amb noves propostes que poguessin engrescar a la ciutadania.

Puigdemont segueix encaparrat en proclamar la DUI tot i l’advertiment de l’Estat (només cal interpretar correctament les paraules del Borbó del passat dimarts) Si al final se proclama la independència, les conseqüències seran inevitables: aplicació de l’article 155 de la Constitució i violència als carrers. El que va passar l’1-O acabarà sent una mena d’entrenament per al que passarà properament.  

Els catalans tenim dues paraules molt nostres i de difícil traducció a d’altres idiomes: seny i rauxa. La rauxa l’hem demostrat sobradament durant tot el procés fins ara. Però de seny n’hi ha hagut més bé poc, tot i el que va tenir la ciutadania davant la brutalitat de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Me refereixo al seny dels nostres polítics. D’aquells que ens han conduït a un carreró sense sortida. O referèndum o referèndum -va arribar a dir Puigdemont-. El següent que és? Independència o independència?

El ple del Parlament previst per a dilluns va ser declarat anticonstitucional després del que el PSC presentés un recurs d’empara abans de ser convocar oficialment. Posteriorment el grup de Catalunya Sí que es Pot no ne va demanar un d’extraordinari demanant la compareixença de Puigdemont per a què s’expliqués. Finalment s’ha acabat convocant per a dimarts per la tarda... D’això se’n diu jugar al gat i la rata.  

Per aquest camí sempre hi haurà un punt i seguit, mai arribarem al punt i final que desitja una part important de la població... I aquells que no ho desitgen ara, potser dintre d’un temps (unes mesos o tal vegada unes setmanes), l’acabaran per desitjar. Temps al temps.     

ESCAC AL REI

Si el dia anterior el Rei no va saber jugar el paper de mediador que li atorga la Constitució, anit Puigdemont si que va saber estar a la seva alçada del càrrec que ocupa.

Es veritat que alguns com jo ens esperàvem un to una mica més baix i conciliador però si ho penses fredament i intentes posar-te al seu cap per veure la manera de pensar, te’n adones de que no, de que va dir el que els seus seguidors esperaven.

Resumin sé pot dir que va fer escac al Rei, al Borbó. Li va llegir la cartilla i li va reprotxar la seva actitud bel·ligerant cap a Catalunya. El discurs del Borbó no va convèncer ningú... Bé, ningú, ningú, tampoc. Trobo que als catalans de bé (tal i com els anomena Xavier Garcia Albiol) sí. Si la voluntat de una gran majoria dels catalans era ser republicans, des del dimarts van ser molts més el que van pujar al carro de la república.

Tornant al discurs del President de la Generalitat, una de les coses que va dir, va ser que demanava la mediació de algú per a desencallar el conflicte. També en aquest punt el Borbó va perdre la seva gran oportunitat. Com a cap de l’Estat que és, la Constitució li atorga, precisament, aquest paper. Textualment, sobre les seves funcions diu això: arbitra i modera el funcionament regular de les institucions. Suposo que ho sabeu, però els mots moderador i àrbitre són sinònims... Haver de buscar mediadors més enllà de la Corona demostra el fracàs de la institució. Arribat a aquest punt vaig a fer-vos una pregunta retòrica: Serveix per alguna cosa la Monarquia? Al menys abans, amb son pare, servia per anar de caça i de putes... (perdoneu-me l’expressió)

Després que tant l’ONU com la UE no acaben de decidir-se a mediar (quina vergonya també!), ahir es parlava que potser l’Església Catòlica pot jugar aquest paper. De fet, Rajoy s’hauria entrevistat amb els arquebisbes de Madrid i Barcelona, a la vegada que Puigdemont també es va entrevistar al l’arquebisbe de Barcelona i l’abat de Montserrat.

Seria l’hòstia que un conflicte tan humà com és que un territori es vulgui independitzar d’un altre del que ha format part durant segles, l’acabi resolvent Déu o al menys els seus representants a la Terra. No sé si veiéreu anit el Intermedio amb el Gran Wyoming (sí, ja sé que la Sexta és una de les cadenes proscrites per l’independentisme, però hi ha programes que encara sé poden veure perfectament) Quan el Gran Wyoming va parlar d’aquest tema, va dir que ell no volia ser menys i que volia parlar directament amb el seu jefe, es a dir, directament amb Déu. Sorna no n’hi falta...

Una de les darreres notícies sobre el tema Catalunya ha estat que el Tribunal Constitucional ha declarat anticonstitucional (no il·legal com de vegades s’acostuma a dir) el ple previst per a dilluns on Puigdemont té (amb present d’indicatiu) previst valorar els resultats del referèndum. A part d’això, tot apunta que també pretén proclamar la DUI. Cal esperar que les forces de l’ordre envoltaran dilluns el Parlament (igual com si dintre s’hi custodiessin urnes) per a que els diputats i diputades no hi puguin accedir.

L’altra notícia que s’ha sabut avui és que el Banc de Sabadell, una entitat financera que com el seu nom indica des de la seva fundació (1881) ha estat vinculada a Catalunya, el Comitè General que s’havia de reunir aquesta mateixa tarda, ha aprobat traslladar el domicili social de l’entitat a Alacant.

Aquesta mesura tindrà diferents valoracions, segons sigui la persona a qui sé li pregunti. El vicepresident Junqueras ja ha dit que no és un tema important ja que avui en dia la banca opera per tot el món i sovint a través de Internet. N’hi haurà que ho consideren un xantatge a l’independentisme per part de l’entitat que, a ben segur comptarà amb el recolzament d’una part de l’empresariat català.

Des del meu punt de vista, tot i que Junqueras ho hagi minimitzat, no és un tema menor, ja que a la pràctica vol dir que una de les empreses més grans i més emblemàtiques del nostre país, a part de deixar de tributar a Catalunya, marxa per la temor de no veure reduït el seu capital (subjecte a les fluctuacions borsàries) degut a la incerta situació que estem vivint.

Hi ha rumors que després del Sabadell marxarà CaixaBank. Altres ja ho han fet i d’altres ho acabaran fent.

Segurament tant el Banc de Sabadell com CaixaBank han estat dues de les entitats que, darrerament (després de les fusions que hi ha hagut al sector financer espanyol) que més suport econòmic han donat a la Generalitat.   

MÉS INFORMACIÓ: 

http://www.eldiario.es/economia/bancos-Catalunya-independiente_0_693281542.html

NO M’HA FET CAP GRÀCIA

Acostumo a llegir el Periódico durant l’esmorzar. De vegades, amb el meu company de taula, comentem alguna de les notícies que hi surten publicades (ell llegeix l’edició en castellà que compra el bar) Un dels apartats més comentats és l’acudit de Ferreres, quasi sempre brillant. De fet, quan a finals de juliol Ferreres va deixar de publicar perquè suposadament va agafar uns dies de vacances, el vam trobar a faltar, sobre tot el meu company...

L’acudit de dilluns era genial. Era una metàfora sobre la voluntat d’independència de Catalunya. En canvi, el del dimarts no me va fer cap gràcia. Representava gràficament els resultats electorals d’Alemanya. S’hi podia veure un podi que, a la part més alta, hi havia el l’Angela Merkel, al segon lloc el líder dels socialdemòcrates Martin Schulz, mentre que al tercer hi havia un nazi fent la tradicional salutació... Repeteixo: No me va fer cap gràcia. I no li dono la culpa a Ferreres, ja que ell, senzillament, va representar una notícia real y actual, tal com fa cada dia.

A Alemanya, el nazisme i tot allò relacionat amb Hitler està prohibit. Però és evident que la ideologia del partit ultradretà és de clara inspiraciónacionalsindicalista.

Tampoc m’ha fet gràcia que a diverses ciutats espanyoles (Huelva, Còrdova, Cadis...) s’acomiadi al les forces de l’ordre que venen destinades temporalment a Catalunya amb el crit de: A por ellos, oé...! Pepa Buenos, a la SER es preguntava qui eren ellos. I ella mateixa es responia: Ellos som tots els ciutadans d’aquest país.

Tampoc m’ha fet gràcia que Diego Pérez de los Cobos, coronel de la Guardia Civil, hagi de comandar els Mossos d’Esquadra. I encara més si tenim en compte que el pare d’aquest coronel va ser candidat de Fuerza Nueva.  

Tampoc m’ha fet gràcia que grups ultradretans segrestessin durant unes hores càrrecs electes i orgànics de Podemos a Saragossa i que damunt, la delegació del Govern s’excusés dient que no tenien efectius perquè una bona part dels policies estaven a Catalunya. Si quan un grup d’indepes no deixa sortir als Guàrdies Civils que havien fet un registre i es diu que s’acusarà els responsables de la concentració de sedició, de què s’acusarà als feixistes? Me temo que de res...  

Tampoc m’ha fet gràcia que es tracti als polítics com si fossin delinqüents comuns. Me pensava que després de més de 40 anys des de la mort del dictador Franco, a la ciutadania ja no sé la detenia per les seves idees polítiques, però me’n estic adonant del meu error. Rajoy està utilitzant tota la força de la Justícia per actuar contra les institucions catalanes i els seus càrrecs, un fet insòlit, tot i que pugui ser legal.

Tampoc m’ha fet gràcia que es clausuren webs independentistes limitant la llibertat d’expressió i d’informació de la ciutadania.

Tampoc m’ha fet gràcia que una associació de la Guardia Civil hagi denunciat a la Terribas per posar, segons ells, en perill un dispositiu policial. Terribas, al programa el matí que dirigeix i presenta a Catalunya Ràdio, va demanar els oients que informessin sobre els moviments policials dels que tinguessin constància.

Però tampoc m’ha fet gràcia que des del sector indepe es criminalitzi a ciutadans que no ho són pel fet d’expressar les seves idees contràries al procés o per acatar la legalitat espanyola que, mal que ens pesi és la que està en vigor, tot i que alguns parlin de dret internacional...  

I d'altres tantes i tantes coses... 

LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA

Foto cedida. 

L’enèsima persona en rebre la desconsideració d’una part del moviment independentista (ja sabeu que no m’agrada generalitzar) ha estat el cantautor Joan Manuel Serrat per unes declaracions que va fer des de Xile (un dels països on més se l’aprecia i  que durant l'època de Pinochet tenia vetada la seva entrada) criticant l’actitud intransigent del seu Govern. Abans que ell havien estat Jordi Évole, Rosa Maria i Xavier Sardà, Enric Hernández, etc. De res va servir que acabés donant la culpa al PP. Amb el fet de no donar suport al procés, ja n’hi havia prou.

El sector independentista el va titllar de demagog per haver dir que al Parlament de Catalunya el sector independentista tenia majoria en diputats però no en vots. I a partir d’aquí ja la tenim muntada... Però l'insult més greu va ser el de feixista... Pobres ignorants! 

Per a resoldre el dubte sobre si hi ha o no una majoria independentista al Parlament en hem de preguntar a quin costat hem de posar els comuns. La política no és com les matemàtiques on 2 més 2 sumen 4. Amb tota seguretat, entre els votants de Catalunya Si que es Pot n’hi ha que estan a favor de la independència i d’altres que no. El que si que és segur que la gran majoria dels que van votar els comuns estan a favor del dret a decidir, es a dir, que es faci un referèndum d’autodeterminació per a que la ciutadania catalana se pronunciï sobre quin futur vol: Si un país independent o continuar dintre de l’Estat espanyol.

Considero que la prova definitiva per a determinar de quin costat estan els comuns va ser el sentit del vot a les lleis del Referèndum i de desconnexió.

Fet aquest parèntesi, ja puc tornar al tema Serrat. Per a jutjar a algú, el primer que s’ha de tenir en compte és la seva trajectòria i, per tant, s’ha de tenir un ampli coneixement de la persona en qüestió.

Opino que la majoria d’aquells que van criticar Serrat coneixen ben poc del seu compromís polític en defensa de la democràcia i les llibertats. Això sí, segur que sabien (perquè algú ho va haver de dir) que feia olor a sociata i aquest fet, de per si, ja és un condicionant per a segregar-lo com a català de segona.

Dijous passat, abans de començar l’acte de suport a l’Alcalde d’Amposta i les institucions catalanes que se va fer a la plaça de l’Ajuntament, una de les assistents me va dir:

-Però tu no ets socialista...? És que jo darrerament els tinc entravessats...  

  

En aquell moment va entrar en escena una tercera persona i ràpidament me va obviar per a començar una conversa amb l’altra persona. I això que ens coneixem de sempre...

Una altra mostra del que estic dient és l’empaperament que va patir el local del PSC d’Amposta. No puc concretar el dia, però dissabte me va arribar una foto on sé podia veure el local del carrer Lope de Vega ple de petits cartells com els que hi ha a d’altres llocs de la nostra ciutat, inclòs mobiliari urbà.

Carrer Calderón de la Barca.

Durant moltes legislatures, el PSC d’Amposta va ser l’únic partit que es va atrevir a alçar la veu contra la dictadura que imposaven els diferents equips de govern municipal... I així ens va anar... I així ens ho reconeixen...

Sembla ser que ara com ara per a ser demòcrata s’ha d’estar del constat dels bons, d’aquells que el dia 1-O aniran a votar per la República catalana. El bagatge democràtic que has anat acumulant al llarg dels anys (com li passa al propi Serrat) no és important als ulls de les noves generacions de demòcrates.

Tal com me va dir l’altre dia una companya quan estàvem parlant de l’empaperada de la seu Ruiz-Talarn:

-Tenint tota la raó, què la tenen, accions així els l’hi trau.

Per cert, sabeu qui van ser Ruiz i Talarn? Ni que sigui només per la seva memòria, us demano una mica de respecte.

I ja per acabar: Lliçons de democràcia, les mínimes!

I ara (si voleu) podeu llegir aquest article d’opinió.  

http://www.eldiario.es/politica/batalla-buenos-malos-posiblemente-perdamos_0_689431120.html

UNA REALITAT QUE S’AMAGA

De Ricardo al Mundo. 

Alguns afirmen que l’independentisme ha creat tensió entre les famílies, entre les amistats. En canvi els independentistes solen negar que sigui així.

Per pròpia experiència us puc dir que, efectivament s’ha creat tensió, sovint confrontació i també ruptura. Us puc assegurar que la meva situació respecte algunes persones del meu entorn familiar i d’amistats s’ha deteriorar considerablement. I no estic parlant de picabaralles que hagi pogut mantenir o veure pel Facebook, que també.  

Aquells que me coneixeu sabeu que des de que es va iniciar el procés m’he mostrat equidistant, sense prendre part per ningú d’una manera oberta. Els uns (govern central i tots aquells que li donen suport en aquest punt) perquè per a res s’ho mereixen. Perquè han estat els principals causants de la situació que estem vivint i mai han sabut com tractar el tema. De fet ni ho han intentat. I els altres perquè han deixat enrere el tradicional seny català i s’han deixat enlluernar per una utopia, al menys ara per ara.

L’independentisme català avui força generalitzat entre la ciutadania, durant molts anys va ser una opció minoritària. Quan es va desbocar el cavall? El dia en que un personatge d’ambició extrema va decidir perdurar en el temps. Estic parlant, evidentment, d’Arturo Mas.

Una vegada defenestrat Mas a instàncies de les CUP, una força imprescindible per a continuar el procés, el mateix Mas va designar els seu successor en la persona de Puigdemont què, a diferència d’ell, era un independentista convençut i fanàtic.

Una persona fanàtica és aquella que ha perdut la percepció de la realitat. Què només veu allò que vol veure i que s’acaba per convèncer que està en possessió de la veritat absoluta. D’aquí a fer-ho creure als seus seguidors (que tenen una predisposició absoluta per a seguir-lo) només hi ha un pas fàcil de donar. No raonen. Quan intentes fer-los veure les dificultats en les que trobaran pel camí, t’expliquen les meravelles que suposarà una Catalunya independent.  

Fins ara, aquest país utòpic no existeix en lloc. Hi ha països on es podrà viure millor que en altres, però com qualsevol cosa construïda pels humans, serà imperfecte. Per tant, res ens ha de fer pensar que una Catalunya independent significaria el final de tots els nostres problemes. Desgraciadament, els estigmes que ha caracteritzat a una determinada classe política, seguiran existint. Res indica el contrari.          

LA DIADA: REFLEXIONS I REPERCUSSIONS

Doble portada de l'Ara d'avui fa 4 anys. 

Tot i que en els darrers anys acostumava a participar, ahir no vaig participar en cap dels actes de la Diada. L’any 2012 vaig anar a Barcelona. Va ser la Diada que va transfigurar a Mas. La de 2013, si ho recordeu, va ser la de la Via Catalana, el 2014 no vaig poder participar perquè estava recent operat, la de 2015 va ser la de la Meridiana i l’any passat se va descentralitzar i vaig anar a Tarragona. Per a no faltar a la veritat he de dir que a la nostra colla castellera va participar activament a les diades de 2013, 2014, 2015 i 2016 i aquest fet va condicionar la meva participació. De no haver-ho fet tinc dubtes de que hi hagués anat.

No m’agrada que l’ANC monopolitzi la Diada. No m’agrada que ningú me digui que he de fer. No m’agrada que ningú me faci ballar al so de la musica que toca. Però jo sóc insignificant i per tant si a una àmplia majoria els agrada i pensen que han de comprar l’uniforme i fer tot allò que s’ha programat des de l’ANC, allà ells. Res a dir. Cadascú ha de ser lliure per a poder fer el que li plagi, tot i que hi ha molta gent que no ho veu així. Desgraciadament. De totes maneres, les CUP van fer una manifestació pels seu compte en una mostra evident de que ells s’autogestionen.

L'any passat a Tarragona. 

De la Diada d’ahir només vaig seguir algun debat, però d’aquella manera. Es a dir, ni amb massa interès ni tot sencer. Com que a Espanya ahir era un dia laborable, les emissores de ràdio i les televisions estaven emetent la programació normal. Emissores com la SER, però, ho feien des de Barcelona i per tant van fer un ampli seguiment dels actes que s’estaven fent a Barcelona. En acabar la manifestació hi va haver una tertúlia sobre la situació actual, es a dir, relacions Estat-Generalitat, referèndum 1-O, etc.

Si vàreu seguir el discurs del President Puigdemont, potser vàreu reparar de que va estendre la ma al govern Central per a començar a dialogar. Això sí, condicionat a un referèndum. Fixeu-vos que he dit un i no he dit el. Aquest punt és transcendental.

Tal com vaig llegir al digital E-notícies, el president de l’ANC Jordi Sánchez, pel matí, al programa el Món de RAC-1 va dir que el referèndum, tal com es farà, no els agradava i que volien acordar amb l’Estat un referèndum pactat per al 2019. Era el tret de sortida per a que Puigdemont durant el discurs de la tarda digués que fins el darrer moment estan disposats a arribar a acords amb l’Estat.

Aquest matí ha estat Puigdemont qui ha passat pels micròfons del programa el Món de RAC-1 i ha reiterat el que havia dit ahir sobre negociar un altre referèndum amb l’Estat per al 2017 o per a quan sigui... La resposta que l’Estat li ha donat a Puigdemont és que convoqui eleccions  

Com podeu veure si cliqueu els enllaços que adjunto al final de l’escrit, la segona informació també l’he llegit a l’E-notícies. Altres digitals com El Nacional o Vilaweb no diuen ni piu sobre aquest tema.  

Per a i queda clar que el bloc independentista té molt clar que un referèndum unilateral no és la solució i que no porta enlloc. Només un referèndum pactat té garanties d’alguna cosa. Fixeu-vos el que he dit: d’alguna cosa.

Què vull dir amb això? Què tinc seriosos dubtes de que l’Estat, davant d’un sí majoritari, s’avingués a concedir la independència a Catalunya. Segurament seria fer trampes, però desgraciadament ja estem acostumats de que sigui així.

Una altra cosa us vull dir: Què ara uns, ara els altres, embolicarem la troca tot el que faci falta. Ja sé sap que sempre hi ha algú que ne treu rendiment d’aquests tipus de situacions.  

http://societat.e-noticies.cat/lanc-diu-ara-que-l1-doctubre-no-ens-agrada-112238.html

http://politica.e-noticies.cat/puigdemont-ofereix-a-rajoy-aturar-el-referendum-avui-mateix-112266.html

EL PROCÉS I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Tornem-hi!

Com tots sabeu, l’independentisme català no li perdona al Periódico la filtració que va fer de l’avís que van rebre els Mossos el passat mes de maig sobre un hipotètic atemptat a Barcelona. Però tal con us vaig dir, el detonant d’aquesta animadversió no va ser la publicació del missatge, venia d’abans. El Periódico es un dels pocs diaris editats a Catalunya que no s’han posicionat clarament a favor del procés. Al menys entre els més importants.  

Si ho recordeu, el nostre govern va anunciar fa uns mesos que retiraria les subvencions a aquells mitjans que no li fessin costat en les seves pretensions independentistes. Si partim de la base de que els mitjans de comunicació difícilment poden sobreviure dels ingressos que generen (bàsicament publicitat), les subvencions dels diferents organismes són bàsiques per a la seva supervivència.

Una de les acusacions que es va fer al Periódico va ser que es devia als interessos espanyols perquè així li ho exigia una determinada entitat financera per a renegociar-li el préstec. No crec (repeteixo) no crec que cap mitjà català privat sigui autosuficient. Tots depenen de l’ajuda pública per a sobreviure.

Dijous llegia a l’edició digital del Triangle (un altre que tampoc se casa amb el procés) que des del sector independentistes aconsellen llegir les següents publicacions: les publicacions del Govern de la Generalitat, l’ANC i Òmnium, els diaris (alguns d’ells digitals) Ara, el Punt Avui, Vilaweb i el Nacional, les emissores de ràdio Catalunya Ràdio i RAC 1 i, per suposat, TV3. Res de nou. No cal ser cap linx per adonar-se’n de quins mitjans de comunicació informen correctament i quins no. La Vanguardia té una relació d’amor/odi amb l’independentisme, tot i que, segons el Triangle sembla que finalment va pel camí adequat (ja m’enteneu)  

Com per a mostra només cal un botó, aquí teniu els titulars dels diferents diaris esmentats del passat dijous, un dia després de que el Parlament aprovés la llei del Referèndum per al dia 1-O:

El Periódico de Catalunya: Desobediència.

El Punt Avui: Convocats per a l’1-O.

Ara: Referèndum convocat.

La Vanguardia: El govern convoca l’1-O imposant la seva majoria.

Vilaweb:  El Parlament de Catalunya comença a enderrocar el règim del 78, aprovant la llei del referèndum.

El Nacional: El Govern convoca el referèndum de l’1-O.

Titulars divendres: 

El Periódico: L'Estat es planta. 

El Punt Avui: Alcaldes compromesos. 

Ara: (Papereta votació referèndum) El TC suspèn. Rajoy amenaça. El Ple es tensa. 

La Vanguardia: Querella contra tots els membres del Govern. 

Vilaweb: El Parlament de Catalunya aprova la llei fundacional de la República. 

El Nacional: El govern espanyol apunta cap a la responsabilitat dels voluntaris de l'1-O.

Evidentment, els mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, mengen a part. Aquest no és que tinguin subvencions del govern, sinó que al pressupost de la Generalitat tenen una partida pròpia per al seu funcionament.

Hi ha una dita que diu: Cap gos mossega la ma de qui li dóna de menjar.  

SI, NO, POTSER

Casa família Zaragoza. 

Sí. Junts pel Sí, les eleccions de la teva vida, el govern dels millors... ERC i PDeCAT, els dos partits que conformen el grup més gran del Parlament català van dir que volien fer una campanya cap el referèndum en positiu. Us en he donat tres exemples. Semblava que volien deixar enrere picabaralles i qualsevol aspecte que pogués entorpir  el que ells anomenen procés.

Fins i tot el globus del Sí que utilitza l’ANC des de fa mesos, a part de ser l’opció que demanaran per al referèndum de l’1-O, també aniria en el mateix sentit.

No. Però tal com s’està apropant l’1-O, la data fixada per al referèndum, sembla ser que s’estan posant nerviosos  i comencen a veure fantasmes en lloc del que, des del meu punt de vista és simplement la realitat.

Durant aquests darrers dies l’ase dels cops ha estat el Periódico de Catalunya, tot per fer públic que el passat mes de maig la policia catalana havia rebut un avís (ja sigui de la CIA, ja d’una altra agència d’intel·ligència) sobre un hipotètic atemptat a Barcelona. Els màxims comandaments dels Mossos van decidir no donar-li més importància perquè, segons ells, l’avís era de baixa intensitat. 

Tants comentaris, articles i mems s’han publicat després d’aquella notícia apareguda el passat dijous que potser ningú se’n recorda ara de que el 18 d’agost ja va iniciar-se una companya de desprestigi contra el Periódico perquè a algú li va ferir la sensibilitat la foto de la portada on s’hi podien veure diverses persones estirades al terra i aparentment sense vida, tot i que no se’n podia identificar cap. El propi autor de les fotos va haver de sortir a donar explicacions. Recordo que aquells dies va circular un post on es dia que molts ajuntament catalans havien decidit donar-se de baixa de subscriptors del rotatiu perquè es van indignar amb la foto. És que hi ha un punt de control on sé reben aquest tipus de notícies?

-Vull donar-me de baixa de subscriptor del Periódico, a qui ho he de dir?

-T’has d’adreçar al servei de subscripció del diari...

-Sí, això ja ho sé, però a qui més ho he de comunicar per a que en prengui bona nota...?   

L’independentisme, després dels seus líders i la seva màrtir, sembla que busquen algú per a donar-li les culpes si el procés fracassa i aquest algú té noms i cognoms com per exemple l'Enric Hernández director del Periódico o el periodista de la Sexta Jordi Evole. 

Potser. No puc dir (bàsicament perquè no tinc ni crec que hi hagin xifres fiables) si l’independentisme perd embranzida o no. Potser sí... I dic això perquè com ja vaig dir temps enrere, la gent està cansada. Dilluns dia 11 ja farà 5 anys des de que Mas va deixar enrere el tradicional nacionalisme de CiU i es va abraçar, juntament amb la majoria dels seus, la nova fe. 5 anys són molts anys... Més d’una legislatura, més del temps que transcorre entre dues Olimpíades o dos mundials de futbol.

I el pitjor de tot és que no es veu una sortida clara al que pot passar a partir de l’1-O. Darrerament hi ha hagut gent que m’ho han preguntat: Què trobes que passarà? Com si jo tingués una bola de cristall per endevinar el futur...

Potser sé celebrarà un referèndum força semblant al que ja vam viure el 9-N de 2014. O potser no. Al llarg del dia d’avui he escoltat algunes declaracions de membres del govern espanyol on entreveien la possibilitat d’actuar contundentment contra els membres del Govern. Fins i tot s’està parlant d’inhabilitacions...

Me quedo amb la petició de l’Ada Colau que li ha demanat a Rajoy que deixi celebrar el referèndum per a que sigui un altre 9-N i que després presenti propostes per a Catalunya.

Me quedo aquesta petició, però després tampoc crec que hi hagi una sortida. Sóc molt pessimista, la veritat!    

BENVINGUTS A LA POLÍTICA!

Quan mon fill Albert era menut i havien eleccions, en passar per davant dels cartells electorals dels candidats propers a la meva ideologia política li deia:

-Mira: Aquest és guapo...

En canvi si el candidat era d’un partit rival li deia:

-Mira: Aquest és ‘feo’.

Uns conceptes molt simplistes, però fàcilment comprensibles per a un xiquet d’uns 2 o 3 anys.

Els creatius, aquells que ideen campanyes publicitàries i també polítiques, ho saben perfectament: Quan es tracta d’arribar a molta gent i amb certes garanties d’èxit, els missatges han de ser clars, concisos i simples. Me venen al cap per exemple els damassos amb el Sí dintre del globus de la campanya de l’ANC i que encara se poden veure penjats per alguns balcons. Més senzills, impossible!  

Missatges curts, idees senzilles... Com per exemple Espanya ens roba o amb la independència hi guanyarem, les eleccions de la teva vida. No dic ni si ni non només es tracta d’exemples. I exemples que calen molt sobre tot en aquells sectors de la població que no han tingut temps de formar-se políticament i per tant, sovint encara no tenen capacitat de conèixer que s’amaga al darrere d’aquestes idees i, per tant, fàcilment manipulables.  

Una setmana després de que l’alcalde de Batea fes unes declaracions que molts van qualificar de polèmiques, encara  se’n parla. Però la majoria de les opinions que he sentit, la majoria són per a posar el crit al cel sobre una hipotètica fugida de Batea a l’Aragó sense entrar al fons de la qüestió.  

-Convocaré un referèndum per a decidir si el poble de Batea vol deixar de dependre de Catalunya i passar-ho a fer de l’Aragó.  

La darrera intenció de l’alcalde Joaquim Paladella és deixar de ser catalans per a convertir-se en aragonesos. A part, sap perfectament que una consulta d’aquestes característiques difícilment la podrà dur a terme.

Paladella volia cridar l’atenció i ho va aconseguir. Però també va aconseguir que els seus rivals polítics aprofitessin l’ocasió per a tirar-se-li a sobre... I de quina manera!  A toro passat, se pot dir que l’alcalde no va preveure l’abast de les seves paraules. Però també cal dir (com ell mateix va denunciar) que alguns mitjans com TV3 es van mostrar poc rigorosos a l’hora d’informar i li van donar més importància a l’amenaça que a la reivindicació legítima d’un poble encapçalada pels seus representants legals.

Mentre hi ha alcaldes que miren pel bé dels seu poble, d’altres dimiteixen de les seves funcions perquè els hi ho manen des de Barcelona.  

Per les imatges que he pogut anar veient, se van unir tots el opositors de dintre i fora de l’ajuntament terraltí. Fins i tot me va donar la sensació de que n’hi havia més d’un vingut d’algun poble del contorn... I gual és que algú va pagar un autocar per assistir a l’esdeveniment més gran que ha viscut el poble en aquest segle XXI...

Quan una alcalde porta diverses legislatures aconseguint majories absolutes (i Paladella ne porta 7), és normal que es guanyi enemics. Només cal veure els plens televisats on la tensió sé pot tallar amb un ganivet com si es tractés d’una barra de mantega.

Benvinguts a la política!

Perquè tot els que està passant aquests darrers dies a Bates és política, fins i tot les manipulacions en molts de sentits que hi ha hagut. Joc brut si voleu, però política al cap i a la fi.

Per a tots aquells que van estar present a l’acte (amb tota seguretat el primer que acudien d’aquestes característiques) i que ho van fer per l’amenaça de trencar Catalunya, vull adreçar-los una reflexió que fa uns dies que m’estan donant voltes pel cap:

-Hi haurà vida més enllà de l’1-O?

Segur que sí. Però mentre uns ens ho volen presentar com un edèn, a mi me sembla que no será tot tant de color de rosa com ens volen fer creure...