EL PROCÉS: PUNT I SEGUIT

De Ferreres al Periódico. 

Si algú es pensava que l’1-O acabaria tot, se’n haurà adonat de que s’equivocava estrepitosament. Puc afirmar que l’1-O no era el final de res, sinó el principi d’alguna cosa. Què exactament? Està per veure. Si l’1-O s’hagués pogut votar amb normalitat, tampoc hauria significat arribar al destí. Simplement hauria estat una estació més del llarg trajecte.  

El referèndum hauria pogut ser pactat o bé com el que ara es pretenia fer i que, tot i fer-se, no té cap garantia de res (de fet els resultats provisionals i el definitius tenen evidents contradiccions) En el primer dels casos, d’haver sortit guanyador el sí, s’hauria hagut d’obrir una negociació en els termes acordats prèviament. Així de senzill i així de complicat, ja que cap sortida és tranquil·la (ja ho veieu amb el Brèxit)

D’haver sortit no, l’independentisme, de ben segur, passats uns anys demanaria un altre referèndum i així punt i seguit una vegada i una altra.

Però el referèndum de l’1-O ni va ser pactat ni va tenir cap garantia de res. Ja se’n va encarregar l’Estat de fos així. El cens universal per a què tothom pogués votar allà on més li convingués, va ser un invent de darrera hora amb una sola finalitat: facilitar el vot d’aquells que per motius diferents (sobre tot per la repressió policial que sabien que passaria), no ho poguessin fer al seu, la que s’havia anunciat a una web uns dies abans i que tanta gent va compartir tanta i tanta il·lusió.  

El bloqueig del sistema informàtic va ser el darrer impediment per a que no hi hagués cap control. Així no és estrany que hi hagués gent que pogués votar a diversos col·legis electorals. El normal és que no es fes així, però sempre hi ha qui ho fa per a demostrar la manca de garanties. Per tant queda clar què:

-Determinades poblacions (de cens reduït) poguessin tenir més votants que electors.

-Què una persona pogués votar diverses vegades.

El gran atiador de la diada reivindicativa del 3-O va se l’agressivitat policial durant la jornada electoral. Per a què qualsevol manifestació humana tingui èxit, sempre sé li ha de buscar un al·licient. De no ser així, la gent es desmotiva i s’acaba per cansar. Només cal mirar les Diades anteriors al 2012 que any rere any perdien assistents i interès i les posteriors on les entitats convocants sempre han buscat mantenir viva la flama amb noves propostes que poguessin engrescar a la ciutadania.

Puigdemont segueix encaparrat en proclamar la DUI tot i l’advertiment de l’Estat (només cal interpretar correctament les paraules del Borbó del passat dimarts) Si al final se proclama la independència, les conseqüències seran inevitables: aplicació de l’article 155 de la Constitució i violència als carrers. El que va passar l’1-O acabarà sent una mena d’entrenament per al que passarà properament.  

Els catalans tenim dues paraules molt nostres i de difícil traducció a d’altres idiomes: seny i rauxa. La rauxa l’hem demostrat sobradament durant tot el procés fins ara. Però de seny n’hi ha hagut més bé poc, tot i el que va tenir la ciutadania davant la brutalitat de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Me refereixo al seny dels nostres polítics. D’aquells que ens han conduït a un carreró sense sortida. O referèndum o referèndum -va arribar a dir Puigdemont-. El següent que és? Independència o independència?

El ple del Parlament previst per a dilluns va ser declarat anticonstitucional després del que el PSC presentés un recurs d’empara abans de ser convocar oficialment. Posteriorment el grup de Catalunya Sí que es Pot no ne va demanar un d’extraordinari demanant la compareixença de Puigdemont per a què s’expliqués. Finalment s’ha acabat convocant per a dimarts per la tarda... D’això se’n diu jugar al gat i la rata.  

Per aquest camí sempre hi haurà un punt i seguit, mai arribarem al punt i final que desitja una part important de la població... I aquells que no ho desitgen ara, potser dintre d’un temps (unes mesos o tal vegada unes setmanes), l’acabaran per desitjar. Temps al temps.