Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 d’abril del 2015

INQUIETANT PRONÒSTIC

Aquest matí, la Cadena SER, ha donat els resultats de la darrera enquesta d’opinió sobre unes hipotètiques eleccions generals.
Segons aquests resultats, a dia d’avui, s’emportaria la victòria el PP, seguit del PSOE, en tercer lloc C’s i en 4 Podemos. Les quatre forces s’emportarien aproximadament el 80% dels vots, per tant, la distància entre Podemos i la resta és molt gran.
Anem per parts. Encara que a priori sembli estrany que, tot i les polítiques antisocials i antieconòmiques (respecte als ciutadans, no així sobre les grans empreses) que està portant a terme el PP (22%), però sobre tot, dels casos de corrupció que han afectat, que afecten i que segur que afectaran el partit que governa Espanya, encara, a dia d’avui guanyaria les eleccions, la raó és ben senzilla: tos els partits tenen un vot molt fidel malgrat les males polítiques que puguin portar a terme.
També s’entén per la gran davallada soferta per l’altre gran partit, es a dir, el PSOE (21%). Tot i guanyar 2 punts respecte al darrer sondeig d’opinió, el partit que ara mateix encapçala Pedro Sánchez, a hores d’ara, encara no remunta el suficient com per a erigir-se en una autèntica alternativa de govern.
Aquí, permeteu-me que em salti l’ordre i, abans de parlar del C’s ho faci de Podemos (17,9%) Amb els resultats a la ma, Podemos s’està desinflant com un globus. Si només fa uns mesos se situava virtualment com la segona força política, la darrera enquesta ja el situa com a quarta. I quin es el motiu? Des del meu punt de vista per cometre l’error més gran que poden cometre els polítics: la manca de coherència. Fa uns mesos semblava que, amb els seves propostes s’havien de menjarel món. Què les seves polítiques anaven encaminades a resoldre la majoria dels problemes que plantegen els ciutadans de base. Semblava que donarien la volta al sistema com aquell que li dona la vota a un mitjó, però tal com han anat passant els dies també han anat moderant el seu discurs a al recerca del centre polític que sembla ser que és la panacea, ja que tots els partits diuen aspirar al mateix. El gest de Pablo Iglesias (II) de lliurar al Rei la sèrie completa de Joc de Trons en DVD, fa ver que s’emportés dures crítiques per part de l’opinió pública.
Ara sí, parlem de Ciutadans (19,4%) Cal imaginar-se la política espanyola com si es tractés de gots comunicants, però en lloc de que quan se’ls tira un líquid, tots arriben a la mateixa altura, en aquest cas, mentre uns baixen, els altres pugen. Aquest comportament es deuria a alguna llei de la física que ara mateix no sabria explicar. C’s està de moda i recull molt de vot, per una part de que tenia prestat el PP i que ara estan farts i fastiguejats del PP i per l’altra de UPyD, un partit que sembla que va a la deriva.
El que està per veure és quin futur depara a C’s. Si li passarà el mateix que a Podemos i tal com a s’ha inflat, després es desinfla o bé es consolida. Jo crec que, si fa o no fa li acabarà passant el mateix que Podemos i quan els votants se’n adonen de la veritable naturalesa del partit, sé sentiran enganyats.
Es clar que em puc equivocar i no seria la primera vegada que ho faria amb C’s. Quan van entrar al Parlament català vaig predir que desapareixeria en una legislatura i fixeu-vos quina és la situació actual.
La sort de C’s dependrà molt dels futurs pactes de govern que pugui establir. Si pactem amb el PP quedarien al descobert el que ara no deixen de ser simples sospites: que totes dues formacions comparteixen una mateixa ideologia.  
Si atenem els resultats del sondeig, el panorama polític més immediat es preveu força complicat sense una força política que pugui, al menys, obtenir una clara victòria. I no estic parlant de majories absolutes. Simplement d’una majoria àmplia que permeti governar amb suports puntuals d’altres partits. Establir un acord de govern entre dues formacions amb resultats semblants, l’intueixo complicat. Tan complicat con el futur d’Espanya.          

diumenge, 26 d’abril del 2015

DUES LÍNIES CONVERGENTS

Després d’assabentar-me de l’amenaça (per què sona a amenaça, veritat?) que va dirigir Mas cal a ERC, condicionant les eleccions del 27-S als seu suport parlamentari incondicional (o sigui, sense condicions), no he pogut deixar de comparat els dos partits CDC i ERC, amb dues línies convergents.
Si sobre un plànol traces dues línies convergents, en un o d’altre moment, es trobaran i s’uniran pel vèrtex. Aquest vèrtex té un nom: independència. Per tant, com més es parla d’aquest concepte, més unit estaran. Però si són convergents en una direcció, en l’altra els hi passa tot el contrari o sigui, són divergents i CDC i ERC sé separen quan el tema no és la independència i si, per exemple, els temes socials, els territorials, etc.
Les paraules de Mas d’ahir són per emprenyar-se (republicans) i per a confirmar la hipocresia de Mas (en el meu cas)
Mas vol que ERC doni suport a totes les iniciatives parlamentaries de CiU, agradin o no als republicans, però també que es posicionin al seu costat en casos de reprovació d’algun conseller o una moció que pugui demanar al govern alguna cosa que no els agradi.
Si ERC es vol desmarcar de la corrupció que representa CiU, difícilment podrà accedir al desig el President, perquè, ja ho sabeu, donar suport a un altre, si a aquest se’l relaciona amb algun cas de mala praxi (per posar un exemple) pot acabar per esquitxar-lo políticament.      
I a mi que em sembla que si CDC s’ha sumat al carro de la independència és perquè pensa que així no li caldrà fer la necessària regeneració política que tant necessita el partit que va fundar Pujol.
Mireu, si alguna cosa no són els convergents, és que no són babaus. Tenen molt clar el que volen i, per difícil que sigui el camí per aconseguir-ho, l’emprendran, malgrat els obstacles previstos i els que puguin anar sortint pel camí. Si l’objectiu és arribar a ser el rei de taifes de Catalunya i per assolir-ho cal adoptar uns postulats amb els que mai s’ha cregut, cap problema, s’abraça la nova fe i punt.
De vegades penso que sóc un bitxo rar i que els que jo veig i intueixo, molts pocs se’n adonen. Són molts els que sense sentir-se plenament convergents, segueixen a Mas amb els ulls tancats com si fos el nou messies per llarg i difícil que sigui el camí.  
Sóc jo el que està equivocat?    

diumenge, 19 d’abril del 2015

LA VELLA MANERA DE FER POLÍTICA

Quan després de la mort del dictador es va restablir la democràcia, hi ha van haver dos tipus de polítics: els que havien ocupat càrrecs durant el règim anterior i els que no.
Els primers, evidentment, van continuar fent política des dels partits de la dreta o bé com a independents i, el segons en els partits de l’esquerra.
Els polítics de dretes tenien un tarannà molt més populista, de proximitat amb els ciutadans. Us posaré dos casos molt concrets: els alcaldes de Camarles i de Santa Bàrbara.
El de Camarles, Primitivo Forastero, va ser un polític molt peculiar, però molt estimat pel poble. El dia del seu enterament anava en direcció Tarragona i em vaig haver d’aturar a la N-340 per a deixar passar la comitiva fúnebre. M’hi vaig estar diversos minuts i, en poques ocasions havia vist (potser mai) un enterrament tan multitudinari.
Abans de ser el primer alcalde de Camarles (el poble depenia administrativament de Tortosa) ja havia estat regidor de l’Ajuntament de Tortosa i alcalde pedani. Recordo que una vegada, quan feia poc que treballava a Tortosa, els hi vaig dir a un matrimoni de Camarles:

-Veig que són del poble de Primitivo... Un alcalde molt peculiar...

-Per a Camarles, el millor alcalde que hi pot haver –em va respondre un d’ells-

A partir d’aquell dia vaig decidir que no faria mai més comentaris d’aquest tipus la gent de Camarles.
El de Santa Bàrbara va ser Josep Bertomeu (D. Pepe, per als seus conciutadans), el farmacèutic del poble. Va ser el darrer alcalde de l’etapa anterior i com Primitivo, guanyava per majoria absolutíssima. Els ciutadans de Santa Bàrbara pensaven el mateix:

-Serà com serà, però per a Santa Bàrbara no hi pot haver un alcalde millor.

En canvi, a diferència dels anteriors, els alcaldes d’esquerres solien ser joves bregats en lluites clandestines contra la dictadura. Molt més preocupats pels temes culturals i socials i dotar al poble d’aquelles infraestructures necessàries com l’abastament d’aigua, el sanejament o equipaments educatius, culturals i esportius, que no per fer obres faraòniques, sovint infrautilitzades, per a la seva glòria personal.
Amb els pas dels anys, i ja consolidada la democràcia, fins i tot els polítics d’esquerres es van anar apuntant de forma progressiva al populisme. De vegades costa diferenciar entre un polític de dretes i un d’esquerres. S’ha arribat a un moment on sembla que l bona gestió d’un alcalde ha de ser directament proporcional a les obres inaugurades.
Fixeu-vos en Amposta. Fa 4 anys, Ferré, a corre-cuita, va inaugurar una tanca que envoltava un solar. Certament, allí estava planificada la nova residència geriàtrica, però en aquell moment no deixava de ser un projecte.
4 anys després (només fa uns dies) juntament amb la consellera del ram, va inaugurar la primera fase. I només fa uns mesos l’estació d’autobusos a manca de poder inaugurar un nou CAP. Ja sabeu... A falta de pan buenas son tortas...      
Un alcalde d’esquerres hauria d’estar molt més preocupat en fer molt més humana la població: tenir més cura de l’estat de la via pública (neteja, circulació, barreres arquitectòniques...) lluitar contra els comportaments incívics d’alguns ciutadans (infraccions de trànsit, deixalles...), organitzar més esdeveniments culturals i artístics, recuperar vells edificis i barris degradats, etc.
Una bona mostra d’aquest canvi cap al costat oposat és, per exemple, la promesa electoral que ha fet el meu bon amic Joaquim Paladella, alcalde de Batea. Si torna a sortir reelegit, diu que farà una piscina coberta... Realment fa falta a Batea una infraestructura així? Les piscines cobertes, per a que siguin rendibles han d’estar ocupades pràcticament al 100% (cursets, rehabilitació...) Les despeses de manteniment són astronòmiques (socorristes, monitors i resta de personal, electricitat, neteja, manteniment...)
S’ha de canviar d’una vegada per totes la vella manera de fer política i preocupar-se més per les necessitats reals dels ciutadans. La qualitat de vida d’un poble i ciutat passa per donar solució als petits problemes del dia a dia i no per tallar el màxim de cintes possible.  

divendres, 17 d’abril del 2015

UNA FLOR NO FA MAIG... PERÒ...

O un jazmín no hace jardín, una forma molt més poètica que es va inventar un amic de la l’adolescència. Però també es veritat que una maçana podrida pot arribar a podrir a totes les que hi ha al cistell.
Sabeu que durant els darrers dies s’ha creat certa controvèrsia sobre la fundació Nous Catalans vinculada a Convergència i presidida per l’Àngel Colom i la hipotètica relació amb el gihaidisme.
Primer va ser el Ministre de l’Interior Fernández Díaz i més tard el d’Afers Exteriors Garcia Margallo els qui van fer aquesta acusació, mentre que des de l’altre bàndol, ho neguen i fins i tot demanen que es vagi al jutjat si es tenen proves concloents.
La darrera picabaralla va passar dimecres al Parlament de Catalunya. El portaveu de Ciutadans (per molts la marca blanca del PP) va preguntar a Mas si un càrrec de la Generalitat s’havia entrevistat l’any passat amb un clergue radical al Marroc que, prèviament, havia estat expulsat d’Espanya i Bèlgica i que també hauria format part de Nous Catalans.
Citant paraules textuals de la Cadena SER, Mas va tirar pilotes fora... Per tant, seria certa l’acusació que han fet dos membres del govern espanyol? És molt possible que sí.
Convergència, am el seu afany de guanyar les eleccions (qualsevol) sempre ha estat capdavantera a l’hora de buscar nous votants. Segurament no serà res de franc i alguna compensació deuen de tenir a canvi, com per exemple feina.
El PSC, de la ma de Josep Maria Sala, també va crear una fundació amb els mateixos propòsits, però penso que van molt pel darrera de la de CDC.
L’any 2008 vaig assistir al míting de Zapatero del palau Sant Jordi quan optava a la reelecció com a president del govern. Des d’una graderia alta, però prop d’on estava amb els meus companys d’Amposta, hi havia un grup de paquistanesos que no paraven de cridar: Zapatero, Zapatero... Aquella escena no em va sobtar gaire, ja que el govern de Zapatero havia aprovat una reforma de la Llei d’Estrangeria que havia permès regularitzar a molts emigrants i, vaig pensar que, li estaven donant suport com agraïment per aquell fet. Ara penso que igual eren membres de la fundació del PSC.
De totes formes em sembla més normal i lògic que un estranger es vulgui vincular a una organització prosocialista que no a una nacionalista. Pel simple fet de que el socialisme és internacional. N’hi ha a tots els països, encara que sovint està (o ha estat prohibit) En canvi el nacionalisme català que predica CDC, és local, es a dir, només existeix a Catalunya.
I ara el meu gran dubte: Per molt que algú és vulgui integrar a Catalunya, em consta molt entendre com pot convertir-se a un ideologia que li és totalment aliena. I si això ja és difícil en una persona, encara és molt més difícil que passi a moltes persones a la vegada.
Ho he dit abans: potser per treball I diners? És el que penso.               

dijous, 2 d’abril del 2015

DUPLICITAT

Encara que la notícia sigui el full de ruta que han dissenyat els partits i entitats sobiranistes, jo ho miro des d’un altre punt de vista.
Anem a pams. Dilluns, els partits CDC i ERC i les entitats ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la independència van acordar que 10 mesos després de les eleccions que volen que siguin plebiscitàries, i sempre que hi hagi una majoria suficient, s’ha de tenir redactada una constitució catalana precedida d’un procés participatiu... (I les dues que s’han redactat fins ara? Tan enrenou, per a començar de zero?) Mentre, també es crearien estructures d’estat i es tornaria a fer un referèndum (en aquest cas si que hauria de tenir validesa legal) i, finalment, amb el topall de 18 mesos, s’acabaria proclamant la independència.  
Els signants de l’acord van demanar als altres partits que estan a favor del dret a decidir (diguem-ho així) que s’hi vagin sumant. La crida es va fer, sobre tot, a les CUP, ICV-EUA i també a UDC, tot i que algunes d’aquestes formacions hauran de passar un procés intern per a veure que decideixen finalment.
De moment només les CUP han mostrat certa disposició a integrar-se, però imagino que no signaran un xec en blanc, sinó que posaran les seves condicions. 
Dit així, sona bé, veritat? Fins i tot sembla que hi hagi molta més gent que la que realment hi ha. Però el que passa que hi ha duplicitat o fins i tot triplicitat. M’explico. De moment (i remarco el de moment) només hi ha dos partits (CDC i ERC), la resta són associacions o entitats (ANC, Òmnium i l’Associació de Municipis per la independència), cert? I qui composa, principalment, ANC i Òmnium? Gent afí a ERC i CDC. Cert? I quins municipis conformen l’AMI? Majoritàriament, el governants per CiU i ERC. Per tant, una mateixa persona pot estar a dues i fins i tot a tres llocs diferents... I per què no a 4? També pot ser.
O és que en la seva vida privada una persona no està a diversos llocs? Jo per exemple estic afiliat al PSC i la UGT. També sóc soci de la Lira Ampostina, Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. I com he dit moltes vegades, també sóc soci d’Amnistia Internacional, ACNUR i la Creu Roja. Per tant, no me s’ha de recontar 7 vegades. I estic segur que no sóc l’únic i que són molts els que formen part de diverses organitzacions.
Ja sé que no passa res. Només és per a constatar que per molta gent que s’englobin dintre dels partits i associacions esmentats al començament, en realitat són molt menys que les que semblen.
Amb certesa, només ho sabrem quan es realitzin les eleccions autonòmiques (i s’acabi votant pels partits pro independència) o el referèndum. Llavors sortirem de dubtes.
Per cert, segons el periodista del Triangle Siscu Baiges, CDC i ERC estarien buscant una nova data per a celebrar les autonòmiques. Si és així, què poca seriositat que hi ha!  

dilluns, 30 de març del 2015

MUNICIPALS A AMPOSTA: 6 LLISTES

Poc a poc es va clarificant el panorama electoral a Amposta. Les quatre formacions que composen l’actual Ajuntament ja fa temps que han anunciat els caps de llista.
Per Esquerra d’Amposta-Acord Municipal (formada per ERC, ICV-EUA i d’altres) la candidatura d’Adam Tomàs ja estava cantada des de principis de legislatura.
Que Germán Ciscar seria el cap de llista de PxC o Plataforma per Amposta (com sembla que es dirà al final) també entrava dintre de la lògica.
En quan al PSC, després de l’anunciada renúncia de Toni Espanya (fins i tot havia anunciat que abandonaria la política a la meitat de la legislatura), s’especulava sobre qui seria el cap de llista. Com sabeu, l’any passat es va postular Francesc Miró que va ser l’escollit per l’assemblea de militants. Però a partir d’aquí tot era incertesa sobre si es presentaria o no alguna llista més i qui seria el cap de llista.
Finalment, sembla que seran dues les formacions que concorreran a les properes municipals a Amposta a part de les anunciades amb anterioritat: PP i C’s.
Segons ràdio macuto, el cap de llista del PP serà Antonio Baz, empresari del sector immobiliari. Una vegada més (i sempre parlo des d’un punt de vista molt personal), el PP no presentarà un cap de files de pes que pugui optar a treure, al menys, representació.
I el cap de llista de C’s serà un vell conegut de la política ampostina: Guillermo Martínez, també empresari. 
Martínez va ser, precisament, el darrer cap de llista del PP ampostí, però, com sabeu, no va obtenir l’acta de regidor. Més o menys a la meitat de legislatura, va abandonar la formació y es va donar de baixa del partit, sembla ser que pels casos de corrupció que afecten al PP a nivell nacional. Ara, aprofitant l’ascens de C’s hauria optat en presentar-se en aquesta candidatura. Si aconseguirà o no esgarrapar vots al PP i, perquè no, a CiU, està per veure.
Podem no presentarà candidatura i sembla que, implícitament, recolzarà la d’Adam Tomàs i les CUP, tal i com ja van anunciar fa temps, no en presentaran, encara que un antic militant d’aquesta formació s’integrarà a la candidatura d’EA-EM.
Imagino que la majoria d’aquestes formacions s’hauran renovat considerablement a excepció de CiU que, segons m’han dit, només farà uns pocs retocs.

Tal i com em vagi assabentant de novetats, us aniré informant.  

dissabte, 28 de març del 2015

HISTORIETES DE L’AMPOSTA PROFUNDA XII

Recordareu que fa uns dies us explicava que a Amposta, quan arriben les municipals, CiU procura no hi hagi cap candidatura que li pugui prendre vots, a part de mirar de captar-ne algun dels que se’ls hi podrien marxar cap a la dreta en el cas de que es presentés com a cap de llista del PP un candidat del grat de la classe pudien ampostina.
Però després Joan Pons i Ramon Chordá, el PP no ha tornat a presentar cap candidat amb lacategoria requerida. Per això, des de fa 3 legislatures, no ha tingut representació a l’Ajuntament, tot i que Amposta és una ciutat on, en circumstàncies normals, n’hauria de tenir igual com en tenen la majoria de les ciutats i pobles del país. Dit això us explicaré una anècdota que va passar ara fa tot just 8 anys.
S’apropaven les municipals de 2007 i el PP buscava un cap de llista. Llavors van pensar en un empresari que regenta un conegut, a la vegada que històric, bar de copes. A part, treballava a una gestoria. Quan va començar a sonar el seu nom, algú el va advertir que, en el cas d’acceptar, podia tenir problemes laborals. Ràpidament es va negar a encapçalar la candidatura popular.
Algú podria dir que estic somiant truites o que m’ho invento. Continuo. Passades les eleccions, vaig parlar amb un conegut militant del PP de Tortosa i que, casualment, també treballa a una assessoria. La conversa va anar més o menys així:

-A Amposta ha tornat a guanyar CiU per majoria...  

-Sí, i el PP s’ha quedat sense representació... Es clar, com que no s’hi presenta gent coneguda... Es va comentar que CiU va vetar a qui havia de ser-ne el candidat...

-Sí, alguna cosa vaig sentir dir jo també...  

dimarts, 24 de març del 2015

EL PSOE, GUANYA. EL PP PERD

El resultat electorals d’Andalusia han estat clars: recolzament majoritari a Susana Díaz (PSOE), davallada incontestable del PP, però també d’IU i entrada amb força al Parlament andalús de les dues forces emergents: Podemos i Ciudadanos. La resta de forces, a l’ostracisme, també UPyD.
Susana Díaz va jugar fort i va guanyar. Va trencar amb IU i va convocar eleccions. I no només va guanyar-les d’una manera clara, sinó que també va conservar el nombre de diputats que havia aconseguit Juan Antonio Griñán a les anteriors (47) I vist el descens del PSOE per tot arreu, la seva victòria fins i tot podria qualificar-se d’històrica.
Susana Díaz va saber sobreposar-se al desgast que significava un dels casos de corrupció més grans que hi ha hagut a Espanya, segurament el més gran després de la Gürtel. O com és possible que un cas de corrupció no afecti al principal partit que l’ha comés? Segurament per la forta personalitat de la presidenta en funcions i la seva insistència per fer net.
També diuen els experts que el PSOE a Andalusia està fortament arrelat al territori. Són molts els ciutadans que s’identifiquen amb el PSOE andalús. O dit d’una altra manera, no és un partit més, és el partit d’Andalusia.
En canvi, els fins fa pocs socis de govern, IU han perdut, com aquell que diu, més de la meitat dels seus diputats (de 12 a 5)
Però la patacada grossa sé la va pegar el PP amb Juan Manuel Moreno Bonilla, una vegada Javier Arenas va acceptar que mai seria el president dels andalusos. La considerable baixada es deguda al desconeixement que tenia la ciutadania del candidat, tot hi haver estat president de Nuevas Generaciones i haver ocupat càrrecs públics i, també de confiança a l’Administració de l’Estat. Però aquest motiu no ha estat l’únic. Segurament els polítiques del govern de Rajoy cap a Andalusia (com a la resta de l’Estat), també li han passat factura, tot i la implicació personal del President del Govern que va acudir a Andalusia diverses vegades durant la campanya electoral. Per tant, la derrota de Moreno Bonilla es pot considerar també la derrota personal de Rajoy.
A l’altre costat estan els dos partits que es presentaven per primera vegada i han entrat en força a la Junta: Podemos (15) i C’s (9)
Quan la presidenta en funcions va dissoldre el parlament regional i va convocar eleccions, es va dir que, en part, ho feia per a evitar un gran ascens del partit de lidera Pablo Iglesias. Pot ser si. De totes formes (veure’m si el temps em dóna la raó), d’aquí a les eleccions (sobre tot les nacionals), Podemos anirà perdent força poc a poc (de fet ja passa ara)
I com es governa una Comunitat que té un parlament tan fragmentat? Difícilment Susana Díaz aconseguirà un acord estable de govern. Amb IU no en té prou i, per tant, ja no crec ni que sé l’insinuï. Amb el PP ho descarto totalment. Podemos ja ha dit que ni pensar-ho. Amb l’única força amb qui podria pactar és amb C’s i tot dependrà de l’ambició política dels seus líders a Andalusia.
De totes formes, ahir per les xarxes socials es deia que hi haurà un pacte entre PSOE i PP. El PP s’abstindria facilitat l’elecció de la Susana Díaz i el PSOE s’abstindria també en aquells parlaments autonòmics on el PP guanyés les eleccions sense treure majoria. Encara que en política quasi tot és possible, per a mi no deixen de ser especulacions.
El més normal és que Susana Díaz sigui investida presidenta sinó en primera volta, en segona, on només faria falta una majoria simple i que després arribi a acords puntuals amb els diferents partits parlamentaris. 
Res de nou.        

dijous, 19 de març del 2015

BANC DE PROVES

Andalusia celebra diumenge les eleccions autonòmiques. Unes eleccions avançades per l’actual presidenta Susana Díaz, després de resoldre l’Assemblea.
Si tenim en compte les enquestes, aquesta vegada seran més renyides que mai. Normalment tot ha depès de 3 partits: PSOE, PP i IU. Sempre havia guanyat el PSOE fins les darreres eleccions que va guanyar el PP, però un pacte entre socialistes i IU va donar el govern andalús a les forces d’esquerra. Però aquesta vegada no serà així. La inclusió de Partits com Podemos i Ciudadanos i Unión Progreso y Democracia, farà que el vot estigui més repartit i per tant, més condicionada que mai als pactes que hi puguin haver per aconseguir la governalitat que és sinònim d’estabilitat.  
Però serà difícil. PSOE i IU no sumarien majoria, ja que les dues formacions baixen en intenció de vot. També baixa el PP, segurament per la inèrcia general deguda a les corrupcions generalitzades que han sortit a la llum aquests darrers anys i pel desconeixement del seu candidat després de la renúncia de Javier Arenas.
Per molt forta que estigui l’actual presidenta, el cas dels ERE’s ha fet perdre la credibilitat del PSOE, però també d’IU que li han fet de crossa durant els darrers anys i que també té (com d’altres partits, sindicats i empresaris) vinculació amb el mateix frau.  
Continuant amb els enquestes, els únics partits que sembla que tenen possibilitats d’aconseguir representació són PSOE, PP, Ciudadanos i IU, mentre que les opcions de UPyD i la resta són quasi nul·les o nul·les directament. Com ja he comentat, la suma del PSOE amb els d’IU no conformen majoria absoluta, Susana Díaz hauria de pactar amb altres formacions amb les que, aritmèticament, pogués conformar una majoria estable. O això o governar amb minoria amb pactes puntuals, la qual cosa encara dificulta més la gestió de qualsevol govern.
Sembla ser que Podemos ja ha anunciat de que no pactarà amb ningú i un pacte entre el PSOE i el PP, a part de ser poc provable, seria un suïcidi per als socialistes. Als votants socialistes els costaria entendre que després de tirar-se els trastos pel cap, finalment arribessin a un acord de legislatura.
Davant d’aquest panorama és fa molt difícil aventurar quina serà la solució que s’acabarà donant. El més lògic seria que els de Podemos es desdigués del que està dient en campanya electoral i acabés pactant amb els socialistes, però...
La diversitat de partits representa la pluralitat d’un poble, a part del descontentament d’una majoria de la ciutadania amb els dos partits (o tres) que tradicionalment han conformat el parlament i el govern andalusos. Dit així tot sembla molt de color de rosa, però els problemes vindran després.
Segurament, molts (polítics i ciutadans) enyoraran aquella època en la que havien 3 partits forts (un d’esquerres, un de dretes i un de centre) i, segons el resultats electorals, se feien els pactes. Normalment, el partit de centre solien ser o bé lliberals o bé socialdemòcrates i pactaven amb els guanyadors garantint-ne l’estabilitat polítics. Però com he dit, eren uns altres temps. No sé si millors o pitjors, però segur que diferents.
Però després de els eleccions andaluses vindran les estatals (si ja sé que pel mig estan les catalanes, però aquestes, a priori, són una altra història) Des del meu punt de vista, el pacte que s’acabi fent a Andalusia (si és que se’n fa cap) podria repetir-se a Espanya. D’aquí el títol: Andalusia pot ser el banc de proves de la política nacional. No seria la primera vegada que es fan experiments i segons els resultats, s’acaben extrapolant o no.  

dijous, 12 de març del 2015

ABÚS DE LA MAJORIA ABSOLUTA

Quan es té majoria absoluta, tard o d’hora sempre acaba per sortir l’actitud autoritària de qui l’ostenta.
Ahir per exemple, al Congrés dels Diputats se’n van poder veure diversos exemples. El primer va ser no voler acceptar un canvi de pregunta del grup parlamentari socialista per part de la mesa. El PSOE pretenia canviar una pregunta que havia registrat sobre les inundacions de l’Ebre per una sobre el cas Gürtel. Sembla ser que el que es pretenia no és res extraordinari, però com al PP li incomoda el tema del finançament il·legal del partit, no ho va autoritzar.
Pedro Sánchez sé les va idear per a formular igualment la pregunta i va incloure una pregunta dintre d’una altra pregunta: Sr. Rajoy, ha dipositat vostè la fiança de 245.000€ que li exigeix el jutge? El president del Congrés, Jesús Posada, li va recordar a Rajoy que no tenia l’obligació de respondre i, llavors, una sessió de control a l’executiu es va convertir en una sessió de control a l’oposició...  Llavors Rajoy li va preguntar a Sánchez sobre on havien anat a parar els diners desviats per la trama dels ERO’s i per les persones detingudes pel mateix cas... Lamentable.
Però aquí no va acabar tot. Posteriorment la portaveu de defensa del partit UPyD Irene Lozano va preguntar-li al Ministre Morenés sobre el cas de comandant Zaida Cantera que, com suposo que sabeu, va patir assetjament sexual i laboral d’alguns dels seus superiors. La comandant Cantera li va adreçar un escrit al ministre explicant-li el cas i intercedint per la seva situació. El ministre va callar en aquell moment i va sortir ahir per la tangent al no respondre el que sé li estava preguntant.
Lozano va exigir a Morenés que es dirigís a la comandant Cantera que estava present a la tribuna de convidats. No ho va fer. El que sí que va fer Morenés va ser dir-li a la diputada del grup de Rosa Díaz que estava fent autopromoció del seu llibre i, posteriorment, amb el ges de posar-se el dit a la boda, li va demanar silenci. Vergonyós.  
Als tirans no els agrada que els incomodin amb preguntes inoportunes. Als tirans els agrada que els afalaguen i que els demostrin admiració i estimació.
No sé que em passa que quan parlo de tirans em venen al cap els dos darrers alcaldes d’Amposta, Roig i Ferré. Al final dels plens ordinaris, l’oposició té la potestat de preguntar a l’alcalde aquells temes considerats menors, però no per això menys importants. El grau d’importància sempre està supeditat a l’individu que pateix la situació.
A Roig també l’incomodaven les preguntes de l’oposició i en un ple es va atrevir a dir que s’estava plantejant fer ell també preguntes als grups de l’oposicióInsòlit!
Els controls s’han de fer a aquells que tenen responsabilitats de govern. L’oposició és limita a seguir l’estela i de tant en tant, donar la seva opinió sobre aquells temes que considera més importants. Però evidentment, quasi mai aconsegueix el seu propòsit.
Més d’una vegada ho he explicat. Quan finalment, després de comprar les últimes cases, es va projectar la plaça del Mercat, el grup del PSC-PM va demanar que els elements decoratius que hi haguessin, poguessin ser retràctils, ja que, en cassos de grans esdeveniments, no fessin nosa. L’alcalde va dir que el projecte ens agradaria... A vosaltres us agradaA mi, no.
Una bona part de les majories absolutes porten la disfressa de democràcia, però en realitat, l’única cosa demòcrata del procés són les votacions... En realitat solen ser dictadures sota el control del dèspota de torn.        

dimecres, 25 de febrer del 2015

I L’HOME TRANQUIL VA PERDRE ELS PAPERS…

Espanya segons Rajoy. 
Ahir, quan vaig arribar a casa, només pensava en penjar al meu blog la denúncia que s’havia presentat contra l’alcalde d’Amposta. Vaig seure a dinar i vaig engegar la tele. Estava intervenint Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE. Ni me’n recordava que s’estava fent el debat de la nació (espanyola) Sánchez estava usant un to agressiu i directe amb Rajoy. Em va sobtar. Durant els darrers debats Alfredo Pérez Rubalcaba havia usat un to molt més suau, segurament per por de que les seves paraules sé li giressin en contra seva. El passat no el pots esborrar amb una gona ni amb una mica de típex...
A la contrarèplica, Rajoy va voler ser igual de contundent usant la vella política del ventilador o deltu més... Però sembla ser (evidentment no vaig veure tot el debat) que Sánchez no es va immutar. Simplement li va recordar a Rajoy que per molts de casos que li retragués de la corrupció socialista, ell estava net de corrupció, en referència a que Rajoy, evidentment no pot dir el mateix.
Al darrer torn de rèplica, Rajoy li va dir a Sánchez que havia estat patètic, que no tenia categoria per a ser president del govern espanyol i que no pugés més a la tribuna d’oradors per a dir el que havia dit. Rajoy estava visiblement molest i va creuar una línia roja que en política mai s’hauria passar.
Un president de govern ha de saber encaixar les crítiques de l’oposició i més quan són justificades. La gestió del PP d’aquest 3 anys i pico, ha estat nefasta. Han governat més per als seus votants que no per a la resta de ciutadans del país. Per tant, és del tot lògic que des dels partits de l’oposició se’l critiqui obertament i, fins i tot que se’l titlli de mentider quan ho ha estat sovint. I si considera que les crítiques no són certes o són infundades, un president del govern ho ha de rebatre amb documents i arguments i menysprear un rival polític no és precisament un argument, és un recurs, precisament, d’aquell que no disposa d’arguments perquè, al fons, sap que el que li diuen és veritat.
No va voler acceptar que Espanya fos rescatada (Sánchez li va mostrar la portada d’un diari anglès que així ho deia), per molt que des d’Europa arribés una milionada per a sanejar el sector bancari.
Abans de la intervenció de Sánchez, en el seu discurs, Rajoy va dibuixar una Espanya bucòlica, campiona d’Europa de les estadístiques econòmiques positives: creixement econòmic, creació d’ocupació, prima de risc, etc. Poc importa que sigui un dels països on hagi crescut més la pobresa en els darrers anys, al balanç de Rajoy, aquesta data no té cabuda.
El discurs de Rajoy (que aquest matí Pepa Bueno a la SER la qualificat més com el primer discurs electoralista que no com un discurs de valoració sobre la situació real) va tenir una durada d’una hora i mitja aproximadament. De tot aquest temps, Rajoy només va emprar un parell de minuts a parlar de la corrupció, tot i que des del seu partit es va promoure una llei per evitar que tornin a passar casos com els que hem vist en els darrers anys.
Si fa o no fa el mateix temps va ser el que Rajoy va estar parlant de la situació de Catalunya. Com sempre ha fet va anteposar la Constitució i les lleis per a defensar la unitat d’Espanya. Durant la rèplica a Duran Lleida va dir que estava disposat a parlar dels 23 punts que Mas li va presentar, però que hi havia molt poc marge de negociació. Tot i que Duran li va suplicar (així ho van dir diversos mitjans de comunicació) que fes algun gest cap a Catalunya, Rajoy va fer cas omís.
He llegit a determinada premsa que Sánchez no va presentar cap mesura concreta, i jo pregunto, era ahir quan tocava fer-ho? No oblidéssim que estem en un any electoral i que les mesures concretes sortiran dintre de pocs mesos ens els respectius programes electorals dels partits. En canvi Rajoy va anunciar mesures que ja havia proposat al menys en 7 vegades interiors, però que, fins ara, no s’han posat en pràctica.
Acabaré amb una frase de Rosa Díaz que, com sabeu no és sant de la meva devoció:
-No sé si se’n ha adonat, Sr. Rajoy, que en cap moment li he dit president. Quan un ‘primer ministre’ menteix en seu parlamentaria, no el puc considerar el ‘meu’ president. Crec que pot resumir perfectament l’opinió de la majoria dels grups de l’oposició. 
  
Per cert, sembla ser que el perdre els papers va ser literal. Tan nerviós el va posar Pedro Sánchez a Mariano Rajoy que va perdre un dels papers on tenia dades apuntades per a replicar-li al secretari general socialista.            

dimecres, 28 de gener del 2015

AI, AI, AI...

Sembla clar que a CDC no li ha fet cap gràcia que, finalment ERC hagi rectificat permetent que Mas hagi de comparèixer a la comissió Pujol al Parlament de Catalunya, tal i com demanaven de forma reiterada la resta de partits de l’oposició.
Si aquesta decisió pot o no tenir conseqüències properament, encara és aviat per saber-ho, però de moment, Quico Homs ja s’ha encarregat de donar-los l’avís.
Ahir, el portaveu del govern va dir que igual es repensaven la data de les eleccions que, com sabeu, està fixada i poca cosa més.
Mas és l’únic que té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions. Igual com va rectificar en el tema de la consulta que, després de signar el decret de convocatòria amb tota la cerimònia del món, més tard, va fer marxa enrere convocant en solitari una pseudoconsuta sense cap tipus de valor jurídic.
De totes formes crec que ERC no és conseqüent amb els seus actes. Si es dóna suport incondicional al President, s’ha de fer des de la A a la Z i no només escollir les lletres que millor vagin als seus interessos electorals. I si sé li retira la confiança, a partir d’aquell moment s’està a l’oposició actuant com a tal.
Des del primer dia es va poder observar aquesta bivalència d’ERC, donant suport a CiU la majoria de les vegades, mentre el seu cap de files, l’Oriol Junqueras exercia de cap de l’oposició. Un fet tan inusual com estrafolari.
Aquest fet demostra una vegada més que és molt difícil establir relacions duradores amb els republicans. Es va demostrar en el primer govern Tripartit, quan abans d’acabar la legislatura van abandonar el govern que encapçalava el President Maragall i es va haver de substituir tots els càrrecs per gent del PSC. I tot perquè Maragall va impulsar un Estatut que els grinyolava, fins i tot havent-li donar suport al Parlament de Catalunya.
Durant aquesta legislatura, els republicans tampoc s’han volgut comprometre més del compte. És com aquella parella de nuvis que porten un bon grapar d’anys festejant, però que, un dels dos, no vol donar el pas definitiu, o sigui, casar-se. Relació, sí, però sense cap compromís.
Quan veus que l’únic interès que tenen els republicans és caminar plegats cap a una hipotètica independència, però a la vegada saben que anar de la ma de CiU els pot suposar més d’un contratemps, no acabes d’entendre la fixació que es pot arribar a tenir quan el que pretenen no està tan a l’abast com volen fer creure als seus militants i simpatitzants.
Crec que unes eleccions anticipades són més necessàries que mai. Més si cal, ara que sembla que hi ha municipis on CDC està fent campanya al marge de UDC. O el que és el mateix, després de quasi quaranta anys, la C i la U podrien caminar separades.  
I, si a sobre, els pactes entre CDC i ERC, no són sòlids i, la necessària confiança que hi hauria d’haver, no la hi ha, ja m’explicareu que fan perdent el temps ells i fent-nos perdre’l a nosaltres.


Des del meu record, mai s’havien fixat unes eleccions a tant llarg termini i això no pot ser bo per a ningú, perquè aquest fet produeix que els partits s’obliden dels ciutadans i només estiguin pendents d’engreixar les seves maquinaries electorals.        

dijous, 22 de gener del 2015

COM UN PART…

Com sabeu, la dona, normalment triga 9 mesos en parir. Encara que també hi ha parts de 7 mesos (setmesins), 8 (vuimesins) i alguns que s’avancen uns dies.
El part electoral de Mas serà d’aquests últims, no serà ben bé 9 mesos, però poc se’n faltarà. La data fixada, el 27 de setembre, dia de la Mare de déu de la Mercè, patrona de Barcelona, tal i com recordava el periodista i capellà Jaume Reixach, director del Triangle.
Segons Mas, va escollir aquesta data pel simbolisme que representa ja que tot just farà un any de la signatura del decret de convocatòria del 9-N, aquell que havia de ser i finalment va ser molt menys del que havia...
En canvi, Jaume Reixach el considera una mena de frau, ja que el mes de setembre, encara és un mes on hi sol fer bon temps i mols de barcelonins aprofitaran el cap de setmana de la festa major per allunyar-se una mica de la capital catalana. Uns, els més sensibles electoralment parlant, segurament demanaran votar per correu (encara que no sempre arribi a bon port –ho dic per experiència personal-), però n’hi haurà (no sé si molts o pocs) que decidiran abstenir-se, la qual cosa restarà participació a les eleccions i, fins i tot, es possible que les descafeïni una mica.   
Però deixant a part aquest punt (personalment no m’afectarà), el que si que és molt discutible, és que s’hagin anunciat amb tanta antelació. Si ja de per si els partits sempre estan en precampanya (ja que, de vegades, no sé sap mai quan s’acabarà dissolent un parlament), aquest cop la precampanya se’ns farà llarga i feixuga i ningú ens podrà garantir que l’acció de govern sigui la que hauria de ser en un període normal. De fet, els partits de l’oposició, retreuen precisament a Mas que hagi deixat l’acció de govern en un segon pla i s’hagi dedicat a preparar el camí cap a la independència o allà on finalment ens acabi portant.
De moment, el pacte Mas-Junqueras ja ha donat els primers beneficis a Arturo: veurà com s’acaben aprovant uns pressupostos que, ni de lluny pensava que se’n sortiria i evitarà la comissió d’investigació sobre Pujol que hi ha oberta al Parlament de Catalunya. Vull recordar (hi ho faig perquè m’indigna) que ERC ha evitat fins a 4 vegades la presència de Mas a dita comissió, excusant-se que és el President de Catalunya i com a tal s’ha de salvaguardar la seva persona.
Mireu, de xoriços n’hi ha de moltes classes: de porc, de gall d’indi, picants, sense picar, més gruixuts, més prims... Però a que tots són xoriços? Vull dir amb això que si es demostra que Mas, com Pujol o com tants d’altres, és un delinqüent, ERC es convertirà en el seu còmplice. Ara només són socis (bé, ara mateix, en aquest precís moment no ho sé...), llavors, a més a més, es convertiran en una mena d’encobridors.
Segons algunes opinions, Mas i Junqueras volen acaparar tot el protagonisme fins el 27-S. Sembla ser que pel camí aniran abandonant a la resta de partits que o bé estaven a favor del dret a decidir (com ara ICV-EUA) o bé aquells que, obertament, són partidaris de la independència de Catalunya, com són les CUP (Catalunya o Països Catalans?)
Des del meu punt de vista, l’estratègia de Mas està encaminada, primer, a guanyar temps per a veure si remunta les enquestes i segon, en el cas de que guanyi i acabi governant amb ERC, continuar al capdavant de la Generalitat uns quants anys més.
Sí, he dit Generalitat. Per què? Per què ells (CDC i ERC) diuen que proclamaran la independència si treuen majoria? Bé, està per veure.
Estan per veure moltes coses, com ara que passarà amb les denúncies que tenen obertes per desacatament, prevaricació i alguna cosa més.
De moment, l’única cosa que sembla que hi ha clara és que es convocaran eleccions per al 27-S, però ni això està clar, ja que encara no s’han convocat i d’aquí a aquella data encara falten 8 mesos.

Ni un part es fa tan llarg, ja que voltant i girant, quan la futura mare se’n assabenta ja n’han passat dos i només en queden 7...     

divendres, 12 de desembre del 2014

PRESSIÓ SOBRE JUNQUERAS

Considero que els partits polítics han de tenir l’autonomia suficient per a marcar les seves estratègies. Però sovint, des d’altres formacions se’ls insinua el que haurien de fer per al bon funcionament del país.
Hem de partir de la premissa que ningú, absolutament ningú, és posseïdor de la veritat absoluta i, per tant, el que pensa que és bo, pot no ser-ho. Tot això ho dic per les pressions que està reben Junqueras per a que ERC s’integri en una única candidatura de cara a unes hipotètiques eleccions plebiscitàries.
Només va faltar que Junqueras digués que està disposat a tot pel bé de Catalunya. Aquesta frase va ser interpretada per molts com la voluntat del líder republicà per arribar a un acord d’interès nacional. Encara que sembla que, de moment, el líder republicà, encara es farà pregar una mica més.  
Però per un altre costat, UDC, els que fins ara han estat els socis de CDC, li demanen a Mas que esgoti la legislatura i que s’oblidi de les plebiscitàries. També el PSC és de la mateixa opinió, encara que el nivell d’influència sobre Mas és pràcticament nul, al menys que li ofereixi alguna cosa digna de tenir-la en compte.
El passat dimarts, Joan Tapia publicava un article al Periódico amb el títol de l’aposta de Collbonion comparava l’acord que havia arribat el líder municipal de Barcelona amb l’alcalde Trias respecte als pressupostos per al 2015 i l’actitud que adoptaria el primer secretari del partit Miquel Iceta al Parlament.
Opinava el periodista que, difícilment, Mas i Iceta arribaran a cap acord sobre els comptes de la Generalitat després de la conferència que va donar el president a l’auditori del Fòrum.
Per tant, sembla que tota la pressió recau sobre Junqueras. I aquesta insistència no ve només de Mas i el seu partit, sinó de formacions com l’ANC que, fins i tot, s’atreveixen a posar data per a les eleccions: el 8 de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora.
No crec que el líder republicà pugui aguantar massa dies aquesta pressió arribada de diverses parts i, per tant, aviat, hauria d’anunciar de forma ferma si accepta la proposta de Mas o, finalment la rebutja de forma definitiva.
Imagino que al seu propi partit també hi haurà veus a favor i en contra per anar plegats i això no afavoreix gens a l’hora de que Junqueras acabi per prendre la decisió final. I és que no és fàcil, ja prendre una decisió equivocada li pot acabar passant factura i Junqueras ho sap.  
Davant el dubte, la solució més apropiada és deixar-se guiar per la seva intuïció i si aquesta li diu que amb candidatures separades, que sigui així. Més val ser l’amo de te propi destí que no viure condicionat tota la vida.

dimecres, 3 de desembre del 2014

SOBRE ELS PRESSUPOSTOS DE 2015 I LA FUM ELECTORAL


El conseller d’Economia Andreu Mas-Colell va presentar ahir els pressupostos de la Generalitat per al 2015. Un pressupost irreal que, de moment, no té el suport de cap de la resta dels partits., tot i que, segons sembla, en un intent d’atraure el PSC, és més social que els anys precedents.
Segons els experts, els pressupostos es fan a partir d’uns ingressos reals i unes despeses inflades. Es a dir, els ingressos han de ser els segurs i no es poden complementar amb d’altres ingressos ficticis que es trauran no sé d’on... En canvi, en el capítol de despeses, sempre s’ha de tenir en compte que, normalment, hi hauran despeses imprevistes i, per tant, el prudent és inflar aquesta partida.
En canvi, els de la Generalitat contemplen uns ingressos extres de 2.183 milions que no saben ben bé d’on sortiran. En principi el govern català els reclamarà al govern central del que consideren que és el deute històric que l‘Estat té amb la Generalitat, segons la clàusula adicional tercera de l'Estatut. Però, hi si l’Estat no paga?
Si no recordo malament l’any passat van preveure la venda de patrimoni, d’immobles propietat de la Generalitat on tenien dependències administratives. D’haver-ho aconseguit, haurien fet uns diners extra, però les previsions van fallar i no es van recaptar els milions que s’havia previst.
De totes formes, abans d’aprovar-se, el govern de CiU ja ens ha volgut vendre la burra. La premsa comarcal publica avui les inversions que, suposadament, s’han de fer al territori, entre elles el nou CAP d’Amposta pressupostat en més de 300.000€.
És curiós que aquesta infraestructura només surti quan arriben les eleccions municipals. L’any 2011, no em cansaré de recordar-ho, el govern municipal d’Amposta la va anunciar en plena campanya electoral i fins i tot van col·locar un cartell allà on es preveia la construcció. Després de la denúncia de l’oposició davant la Junta Electoral de zona, aquesta la va fer retirar. El cartell es va treure, però el suport va quedar allí present com a testimoni del joc brut practicat per CiU a la nostra ciutat.
Han passat més de 3 anys sense sentir parlar més del tema i és ara, precisament ara, quan arriben les eleccions (24 de maig) quan es torna a anunciar. Imagino que l’alcalde trigarà poc en ordenar col·locar el mateix cartell que es va poder veure durant uns dies al maig de 2011.
Només espero que, si s’arriba a fer, aquesta vegada, sigui la definitiva i que el CAP s’acabi fent i no torni a ser fum electoral.   

Més informació a aguaita.cat