Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 de desembre del 2016

EL SOCIALISME, A LA BAIXA

El principal titular de portada del Periódico de Catalunya del passat diumenge (11-12-2016) era el següent: Europa arracona la socialdemocràcia.
Està bé que el rotatiu ho recordi, però és un fet evident i fàcil de contrastar: A quants països d’Europa hi ha actualment al govern un partit socialdemòcrata què sigui capaç de sostenir-se per ell mateix? El propi diari ens ho aclareix: 1 (Malta) Tot i que hi ha altres països governats per socialistes o socialdemòcrates com ara Portugal, país del qual, el seu primer ministre és socialista i França on actualment encara hi ha un govern socialista al menys fins les properes eleccions. 

S’ha de tenir en compte que el titular va sortir després de la dimissió del Primer Ministre italià Matteo Renzi i abans de que un membre del seu govern ocupés (ni que sigui interinament) el càrrec que havia quedat vacant.  
Abans d’entrar al fons de la qüestió voldria deixar clar el concepte de socialisme i socialdemocràcia.

Socialisme és: El socialisme és una ideologia política lligada a la classe social del proletariat, oposada al capitalisme i oposada a la classe social de la burgesia, que té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.

SocialdemocràciaLa socialdemocràcia (també anomenada democràcia social o reformisme) és una ideologia política que defensa la intervenció econòmica i social per promoure la justícia social en el marc d'una economia capitalista, amb un règim polític que inclou la negociació col·lectiva, la democràcia representativa, mesures per la distribució de la riquesa, i la regulació de l'economia segons l'interès general i l'estat del benestar.

(Definicions tretes de la Viquipèdia)

Per a dir-ho d’una manera entenedora: La socialdemocràcia és un socialisme ‘descafeïnat’.De totes maneres tots dos termes sovint s’usen de forma indiscriminada.
He volgut deixar-ho clar, perquè si gratem una mica, podem trobar governs com el de Syriza a Grècia que, en teoria, representa a l’esquerra radical, tot i que, actualment, per algunes de les seves mesures estan molt més propers a la socialdemocràcia.
Però hi ha al si dels partits socialistes/socialdemòcrates una reflexió seriosa de perquè està passant això? A mi me sembla que no.
La situació no és nova. A la política, com a la majoria de coses que ens envolten, hi ha cicles: unes vegades hi ha majoria de governs socialistes i altres de conservadors. Així de simple.
El que passa és que en èpoques de fortes crisis econòmiques, els governs progressistes (posem-los a tots dintre del mateix sac) no han sabut donar resposta als problemes de la ciutadania que, sovint, han fet molt més cas als cants de sirena que els arriben dels partits de la dreta (o de l’ultradreta)
Desgraciadament el socialisme fa anys que es va allunyar dels tradicionals valors de l’esquerra: els que protegeixen els treballadors en front del patrons, els que tenen cura dels seus ciutadans més necessitats, sense oblidar-se de cap d’ells, el que fomenten la igualtat entre classes socials, els que lluiten contra la corrupció, els defensen la coherència i la intolerància amb fermesal 'abandonament de l'ideari republicà per abraçar la monarquia...
Si no s’ha fet així i quan la majoria dels seus dirigents s’han preocupat més pel seu benestar persona que no pel de les persones que l’envolten, no ens ha d’estranyar que els ciutadans busquin refugi en altres partits que, segur que ho faran pitjor, però que no presumiran dels seus ideals, perquè el més normal es que no en tinguin...  
Per acabar un record al gran Groucho Marx: Aquests són els meus principis i sinó li agraden, en tinc d’altres.

divendres, 28 d’octubre del 2016

‘EL PADRE’

Quan me vaig afiliar al PSC l’any 1983 vivia a Santa Bàrbara. Davant les imminents municipals d’aquell mateix any, l’agrupació local va treure una revista de la quan només en va sortir el número zero. Després de donar-li moltes voltes, finalment es va decidir que es digués la Veu de la Plana. Els militants i simpatitzants del partir que van voler hi vam col·laborar amb articles de tota mena. Recordo que cap d’ells estava firmat. L’única cosa que es va firmar va ser una entrevista al nostre cap de llista Josep Gestí i ho vaig fer jo mateix, tot i que es tractava d’una autoentrevista.
Jo hi vaig col·laborar amb dues o tres cosetes i, sense cap mena de dubte, la que més repercussió va tenir va ser un petit relat anomenat el Padre i que, sense esmentar-ho en cap moment, me referia a l’alcalde de l’època Josep Bertomeu Canalda, traspassat recentment i més conegut a Santa Bàrbara com Don Pepe i a la Galera com lo Manyà.
Aquell relat (escrit en castellà –en aquell anys no sabíem escriure d’una altra manera) també esmentava a l’Hijo i a l’Espíritu Santo. Evidentment tampoc donava noms, però sí pistes suficients com per a poder descobrir la seva identitat. De totes maneres per aquells que no ho recorden o potser sí i no van descobrir els personatges, avui ho faré: Quan parlava de l’Hijo em referia a Gabriel Cid, més conegut com lo senyor Gabriel, cap de personal de la TOAR i l’Espíritu Santo era Pepito Gas, enginyer planer establert a Tarragona. Dit això me limitaré a parlar de Don Pepe.
Josep Bertomeu i Canalda va ser alcalde de Santa Bàrbara entre 1976 i 1999. Va ser el darrer alcalde no escollit democràticament. L’any 1979, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals després de la mort de Franco, Don Pepe va ser elegit el primer alcalde de la nova etapa democràtica com a independent i 4 anys més tard, va ser reelegit encapçalant la candidatura de CiU a la localitat.
Però el que molta gent no sap (segur!) és que el primer cap de llista de CiU hagués pogut ser una altra persona... Potser a partir de llavors les coses haurien pogut canviar... O no, ves a saber...
Permeteu-me que mantingui l’anonimat d’aquesta persona, ja que ella mateixa m’ho va explicar ja fa molts anys en confiança i no tinc clar que hagués volgut que un dia ho fes públic.
Aquesta persona en qüestió tenia estudis universitaris i quan m’ho va explicar ja estava jubilat de la seva professió. Era un home de fortes conviccions republicanes, honest i planer (amb els dos sentits de la paraula que se’ls hi poden donar a la gent de Santa Bàrbara)
Quan els de Convergència de la comarca el van anar a buscar, després d’explicar-li el que pretenien (jo tinc molt clar des de fa molts anys el tarannà dels convergents) els hi va dir:

-Us esteu equivocant. Jo no sóc la persona que busqueu.

Les seves idees deferien molt de la forma de pensar dels convergents de llavors i dels d’ara (bé ara és difícil anomenar-los amb una sola paraula i crec que se’ls seguirà dient convergents durant molts anys)
Don Pepe era una persona que despertava passions contraposades al seu poble, tal com passa amb la majoria dels personatges públics. Això sí, els detractors no ho demostraven a l’hora d’anar a votar, es a dir, molts gent el criticava però cada quatre anys guanyava per majoria absoluta. Amb el pas del temps s’ha demostrat que a Santa Bàrbara que CiU guanyi per majoria absoluta a les municipals no és cap proesa, perquè regidor amunt, regidor avall, tots els alcaldes ho han fet: Joaquim Martí, Jordi Boronat i el darrer, Alfred Blanch.
A mon pare, que normalment sempre va treballar amb gent de Santa Bàrbara (colles com les de Juanito de l’Estamero o de Paco del Baldat) m’explicava que sovint li deien els seus companys de treball:

-Don Pepe serà com serà, però per a Santa Bàrbara és el millor alcalde...

De Primitivo Forastero, alcalde de Camarles que va seguir una trajectòria pràcticament calcada a la de Don Pepe, deien el mateix...   

Per acabar us explicaré una anècdota que, molt provablement també desconeixen la majoria dels meus lectors. Tot i que no deu de sortir enlloc, quan es va normalitzar l’escut de Santa Bàrbara, Don Pepe es va insistir que sé li havien de posar uns brots d’olivera, en contra de l’opinió dels experts, perquè en heràldica aquest tipus de símbol no existeix. I tot que no ho puc assegurar (ja que és de collita pròpia), les 4 barres catalanes tampoc hi haurien d’aparèixer, ja que aquestes són símbol de la reialesa catalana i només les porten els escuts de les ciutats que van tenir algun tipus de vincle amb els comtes-reis del Casal de Barcelona (sempre segons els experts en heràldica i onomàstica)    

dissabte, 15 d’octubre del 2016

COSES QUÈ HE ANAT ESCOLTANT AQUESTS DIES...

Perquè no és el mateix escoltar que sentir...

Sovint es parla de la politització de la justícia, però també de la judiciliació de la política. Són dos conceptes antagònics però que, desgraciadament solen anar estretament lligats.
Des de Catalunya visualitzem aquets dos conceptes amb molta més claredat que a la resta de territoris, al menys a l’actualitat, quan sembla que des de fa uns anys hem recollit el testimoni independentista que un dia va esgrimir el País Basc.
Darrerament, el Govern central sol recórrer totes les lleis que emanen del Parlament de Catalunya què, com totes les cambres legislatives expressa la voluntat del poble, tot i que no agradi a una part d’aquest, aquells a qui representen els grups minoritaris.  
Però encara hi ha una altra manera de judicialitzar la política, què és querellar-se contra tot aquell que s’atreveixi a traspassar la fina línia del que es considera legalitat; la legalitat poder, la legalitat dels intransigents... Recentment heu tingut diversos exemples: Mas, Forcadell, Homs, Rigau, Ortega... Recordareu que sempre dic el mateix, no estic d’acord amb la majoria de coses que han fet aquestes persones, però tampoc estic d’acord que per aturar-los s’hagi de procedir d’aquesta forma.
Si considereu que judicialitzar la justícia és una perversió, des del meu punt de vista encara és més pervers polititzar la justícia.
El sistema judicial espanyol, una gran part dels seus dirigents (potser tots) són escollits per la classe política a proposta, normalment, dels partits. D’aquí que es parli, per exemple de membres del Tribunal Constitucional del sector conservador o del sector progressista, tot i que sovint es confonen, sobretot que es tracta de defensar els grans temes de l’Estat.
Un dels debats més grans d’aquests darrers dies a mesura que ens aproximem al 12 d’octubre, és sobre l’oportunitat o no de celebrar aquesta festa. Mentre que uns la defensen a capa i espasa perquè exalta valors com la unitat de la llengua hispana i enforteix les relacions amb els països de Sudamèrica, els contraris hi veuen la celebració d’un genocidi.
Espanya deu de ser dels pocs països que té dos festes nacionals. Una el 12 d’octubre i l’altra el 6 de desembre, que se celebra la promulgació de la Constitució. Si una és inapropiada per a molts, de l’altra no en parlem... Si tenim en compte que en nom d’una Constitució clarament desfasada se tomba gran part de les lleis del Parlament, difícilment a Catalunya sé pot acceptar com a festiu... Però l’aqüeducte de desembre ja ens va bé...
L’ajuntament de Badalona, amb una alcaldessa propera a Podemos, ha donat llibertat als seus treballadors municipals per anar a treballar demà. No és un fet improvisat, sinó fruït de les negociacions amb els sindicats. Els que decideixin treballar demà podran fer festa el 7 de desembre (veieu com el dia 6 no és tan mal dia...)
Però el millor de tot encara està per vindre. Precisament, sobre l’anterior punt, ha sortit la Delgada del Govern Central a Catalunya la María de los Llanos de Luna i ha dit que la festivitat de demà és d’obligat compliment a tot el territori de les Espanyes i, per tant, també a Badalona. I va presentar una demanda al jutjat, per a que un jutge obligués a tots els treballadors municipals de Badalona a fer festa i, sobre tot, tenir tancades les oficines municipals. I així va ser. Un jutge va sentenciar que els treballadors havien de fer festa... En aquest cas no podríem utilitzar un el terme judicialització del treball? Què ràpida és la Justícia quan vol... La llàstima és que ho vulgui tan poques vegades...
Però no només Badalona tenia previst obrir dimecres. Molts d’altres ajuntaments catalans com per exemple el de Berga governat per les CUP, van obrir ja que, segurament, la Luna n’hi se’n va assabentar (igual devia d'estar a la idem) La qual cosa diu molt poc de la senyora...  
Bé, després de tot, me va agradat molt tornar a saber de la Sra. Delegada del Govern. Quan feia temps que no sabia de la seva existència, resulta que surt per polemitzar sobre un tema que només afecta als treballadors de Badalona...  És què no té millor feina que fer? Per això li paguen? O millor dit: LI PAGUEM?? 

A mi me sembla molt fort que el paper d’una delegada es limiti a ser una comissaria política del govern central. I crec que ho podríem fer extensible a tots els delegats... Sí! He dit a tots... També a Xavier Pallarés.    

dimarts, 9 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 9

SONDEIG CIS

Res canvia, tot segueix igual. Segons el sondeig del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), si es fessin ara unes noves eleccions generals tot quedaria igual. L’únic partit que pujaria una mica en vots seria el PSOE, mentre que Podemos i C’s baixarien lleugerament. Evidentment el PP tornaria a guanyar...
D’una enquesta així s’hi poden treure molt poques conclusions. Potser la principal, la que destaquen alguns mitjans, és que la reafirmació del no socialista a la investidura de Rajoy es veuria avalada amb l’increment de la intenció de vot. Pel que fa a la resta, més del mateix...
En clau catalana ERC li segueix menjant terreny al PDC (abans CDC) Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo només espero que la ciutadania, finalment, se’n hagi donat compte de qui són els convergents. Hi ha una dita que diu: convergent mala gent... Potser algun se’n salva... Només algun...
Vol dia això què els partits s’haurien de posar d’acord? El que me sembla clar és que el PSOE  s’hauria de mantenir com ara. El suport extra que sembla que li donen després de l’enquesta, el perdrien en un obrir i tancar d’ulls.
I si la solució passés per que Rajoy fes un pas al costat com va fer Mas? Evidentment sinó s’intenta no sé sabrà mai. Jo ho veig com una opció, però és evident que, tot i així, encara hi ha massa condicionants... Quants de càrrecs del PP estan lliures de tota sospita?
Deia l’altre dia que, en altres circumstàncies Convergència els hi donaria suport amb el 8 diputats que té, però amb la situació actual ningú ho entendria i l’electorat els seguiria castigant.

SINDICALISTA
El sindicalisme d’aquest país tampoc és que tingui molt bona imatge. De fet és un dels sectors que la té més dolenta. Fins i tot jo que tinc carnet i sóc un sindicalista convençut (sempre que les coses sé facin bé) critico moltes coses sobre el seu funcionament que considero arcaic.
Però si a sobre d’això hi surten personatges com el de José Angel Fernández Villa, encara s’acaba de desprestigiar més. Sobre tot la UGT que és el sindicat al que pertany Villa i també el meu.
Ah! Què no sabeu qui és aquest personatge? Bé, a veure si us ho explico en poques paraules (no se’n mereix més) És un líder del sindicat miner (SOMA-UGT) que sé solia fer-se amb els líders del PSOE: Felipe González, Alfonso Guerra, José Luis Rodríguez Zapatero... Aquest sindicalista va estar cobrant una pensió d’invalidesa per un accident que va tenir a una farra. Pel que sembla li va caure una caixa de xampany al peu i ho van fer passar com un accident de treball. Quina vergonya de sindicalista!

21 DIRECTIUS!
Suposo que recordareu que fa uns mesos l’Empresa Metropolitana del Transport de Barcelona (EMT) va convocar uns dies de vaga amb el que això suposa per als usuaris del transport públic de Barcelona.
Recordo que llavors, els sindicalistes (he de pensar que bons sindicalistes) ja es van queixar pels sous que cobraven els directius de l’empresa quan aquesta va dir que no se’ls hi podia pujar més.
Avui el diari Ara diu que són 21 els directius de l’empresa i que s’emporten 2,5 milions d’euros... Potser és fer una mica de demagògia, però si fa o no fa és el mateix que guanyen 83 treballadors atribuint-los un sou de 30.000 euros anuals bruts. Crida l’atenció que hi ha directius que cobren més que el conseller delegat que és el responsable màxim de l’empresa.
Veient l’organigrama de la direcció, a primera vista sembla que hi ha càrrecs que sé superposen i fins i tot alguns podrien ser prescindibles. La pregunta que es fa un és: Quants d’aquests directius són propers als partits polítics que han governat Barcelona? Me temo que uns quants...

PRESUMPCIÓ DE CULPABILITAT
Un dels preceptes bàsics de la llei és que ningú és culpable fins que es demostri. És el que es diu presumpció d’innocència. Ara bé, hi ha qui es pren tant a pit la seva feina que veuen la culpabilitat molt abans que els fiscals i el propis jutges.
Catalunya Plural (un diari digital integrat a eldiario.es) informa que els Mossos d’Esquadra acusen un manter de blanqueig de capitals perquè, suposadament, ha ingressat la recaptació del que ven.
Trobo immoral l’acarnissament que pateixen els manters. Tot i que el tipus de venda és il·legal, una vegada més sé posa en evidència que és més fàcil anar contra la part més feble de la cadena que no contra els grans capos de la fabricació i distribució, tot i que un anunci que passen a TV3 digui que també es persegueixen a les cúpules de la venda il·legal.
És el mateix que fa l’Agència Tributària: és més fàcil anar contra el petit contribuent que no contra les multinacionals i empreses de l’Ibex 35. 

dilluns, 1 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 1

PRIMER DIA D’AGOST I, PER A MOLTS, PRIMER DE LES VACANCES
Començar l’agost i fer-ho treballant no és bona manera de començar-lo. No obstant, aquest matí, anant a treballar a Tortosa, la circulació era la d’un dia normal (més o menys –tampoc és que compte els vehicles que m’hi trobo cada dia-) Tampoc ho ve vist més fàcil a l’hora d’aparcar. El barri de Ferreries (què és per on me moc), estava ple de cotxes.


POLITICA ESPANYOLA
Políticament parlant tampoc hi ha hagut grans canvis. La situació política espanyola està on estava divendres i divendres anterior i divendres de més enllà. Rajoy, a qui la setmana passada el Borbó li va encarregar formar govern, segueix immòbil (quina novetat!) i esperant que el altres partits li donin suport a la investidura perquè sí, sense oferir res a canvi. Només perquè va guanyar les eleccions que, segons els populars, amb això ja n’hi ha prou...

EL PROBLEMA
El problema té difícil solució. En altres circumstàncies el PP podria comptar sense problemes amb el vot favorable de C’s i fins i tot amb l’abstenció del PSOE. Però quan un partit com el PP està corromput per dintre i no sé li veuen senyals de regeneració democràtica i, a part, ha estat el partit que ha ajudat a la banca en detriment de les classes més desafavorides, és normal que no pugui esperar que els altres partits facilitin l’elecció de Rajoy com a president del govern de les Espanyes.
En aquestes condicions, qui serà qui doni el primer pas? Qui ho faci quedarà retratat i, el que és pitjor, perjudicant de cara el futur.

FELIPE GONZÁLEZ
Qui va ser president del govern d’Espanya fa anys que repapieja (de chochear en castellà) Avui s’ha sabut que va fer unes declaracions al diari argentí Clarín on aconsellava al PSOE abstenir-se i facilitar així la investidura de Rajoy. Després va matisar: Segur que aquestes paraules donaran que parlar. Com ho saps Felipe?
A Felipe González sé li hauria de dir que el país, per a bé o per a mal, ha evolucionat molt des de que ell va deixar de governar. Aquell esperit de la transició s’ha perdut (és normal perquè d’allò ja fa quasi 40 anys) i ara qui vulgui governar s’ho ha de guanyar i Rajoy i el PP, tret de que van guanyar les eleccions, no han fet res per aconseguir els suports necessaris per a la investidura.

TREBALLAR EN PRECARI
El Periódico d’avui parla del grau frau que hi ha a les hores extres treballades en aquest país. Hores no cotitzades i que perjudiquen a tothom i només beneficien l’empresari. Us explicaré una anècdota que és un clar exemple de com funciona el mercat laboral d’aquest país.
Una dona reclama davant l’Agència Tributària que no ha cobrat l’ajut de mare treballadora del mes de maig. Un ajut al que sé té dret sempre i quan el còmput mensual d’hores treballades sigui igual o superior a la meitat més un des dies laborables.

-El mes de maig no vas treballar les hores suficients per a tenir dret a cobrar. 

-És que tinc un contracte per 4 hores i n’he faig 8... Però no hi ha dret... Hauríem de poder-la cobrar igualment...

-La normativa ho deixa ben clar... I tu ja t’has queixat on ho has de fer... Ja ho has denunciat?

-Denunciat? Tu saps la gent que hi ha esperant que a mi me facin fora? Quan firmem el contracte ja ens diuen que si hi ha una inspecció de treball hem de dir que hem entrat a treballar fa mitja hora i que només n’he treballem quatre... 

Després sortiran les dades oficials d’ocupació i ens diran que l’atur ha baixat... Temporal i precari!! Quina vergonya!!!

CONCENTRACIÓ A PEU DE L’N-340 A AMPOSTA 
Per primera vegada des de que es van iniciar els talls diaris, avui no ens han donat permís per a tallar la nacional. Jordi Jardí, el director general d’Administració de Seguretat (a mi mes sona a càrrec creat expressament per a ell), ha al·legat no haver-se assabentat de la petició dels veïns i, per tant, no ha concedit permís. Ni avui ni demà (apunteu-vos-ho bé) La comunicació de que es volia seguir tallant l'N-340 a l'alçada del Restaurant Baix Ebre feia molts de dies que s'havia registrat...
No obstant, tan avui com demà, els veïns hem fet una assemblea informativa a peu de carretera. Més o menys el que veníem fent sempre però sense tallar la nacional.
Entre el més destacat que s’ha dit ha estat la manca de suport institucional d’aquells que es van presentar a les eleccions dient que anaven a Madrid a defensar el territori. A defensar què? Perdoneu a defensar els seus interessos que és el que han fet sempre.

També s’ha agraït la col·laboració de Joan Fatsini, propietari de l’empresa Fatsini Eventos, l’haver-nos deixat la seva propietat per a poder fer l’assemblea.    

EL PP VOL DENUNCIAR ELS ALCALDES DEL PACTE DE BERÀ
Segons informa l’Aguaita, Jordi Roca, diputat popular a Madrid per la demarcació de Tarragona, titlla els alcaldes ‘d’irresponsables’  i els culpa de ‘perjudicar a aquells que utilitzen el cotxe per gaudir de les seves vacances’.
Fins i tot en aquest cas han tingut més protagonisme els alcaldes del Pacte de Berà que les associacions de veïns que són els qui hi ha darrere de la plataforma que talla l’N-340. És la importància de sortir a la foto.

dijous, 19 de maig del 2016

AL BRANCALET

Pràcticament per casualitat va caure a les meves mans el pamflet “Al brancalet” editat pel grup municipal de Convergència d’Amposta. Vaig poder veure que es tractava del número 2, per tant, tot fa indicar que hi va haver un número 1 que, com podreu endevinar, no vaig veure ni vaig saber de la seva existència.
En una situació normal (durant al dictadura de Convergència la vida a Amposta va distà molt de ser normal), Convergència (i Unió durant molt de temps) haurien publica la seva revista explicant tant la seva acció de govern, com les mesures que proposaven per a millorar tots els aspectes de la nostra ciutat, tal i com ho fa, per exemple el PSC amb els Quatre Cantons.
Però tret de moments molt puntuals i, de vegades (crec recordar que no sempre) quan arribaven les eleccions locals, Convergència (i Unió) no acostumava a treure cap tipus de publicació. No li feia falta! La Revista Amposta (que bé s’hauria pogut anomenar la Veu del seu amo) ja els hi feia prou autobombo explicant el bé que ho feia l’alcalde i molt ocasionalment algun dels seus regidors. Vull recordar que l’any passat (si la memòria no em falla va ser a la revista corresponent al mes de febrer), es van publicar 36 fotos de Manolito Ferré, aproximadament una per pàgina. I això que passava gran part del temps d’Amposta, per la qual cosa no podia exercir d’alcalde. No vull arribar a pensar que hauria passat si hagués estat alcalde a jornada completa.
El pamflet és molt esquemàtic, tan que costa entendre el que volen dir... Hi ha coses que no sé sap si no s’han fet per culpa de l’actual govern municipal o ja s’arrastren de quan ells estaven al capdavant de l’ajuntament.
Un dels temes que surt (i sortirà, intueixo) durant molt de temps, és el de la residència d’avis, el gran mort que ha heretat Adam Tomàs i el seu equip.
La nova residència d’avis construïda al Lligallo ha segut una de les armes electorals de Convergència (i Unió) en els dues darreres legislatures. A finals de l’anterior legislatura, es a dir, a principis de 2011, l’equip de govern d’aquella època va fer construir una gran tanca que encerclava un terreny que, segons es va dir, no era de propietat municipal ja que encara no s’havia aprovat la reparcel·lació d’aquella zona. Va ser una forma d’escenificar que el tema de la residència anava cap avant.
Durant els darrers 4 anys de regnat convergent, es va construir la nova residència dintre del perímetre delimitat pel mur (al final sembla que es va poder solucionar el tema!) Però digui el que diguin ara els convergents, el tema de la gestió no estava tancat. Coses així ja passen en política, que hi ha diner per a fer una cosa, però no s’assegura la futura viabilitat, ja que els diners que costa mantenir-la no surten (que jo sàpiga) de baix les pedres.
Dintre de poques setmanes Adam Tomàs i el seu equip compliran un any al front de l’Ajuntament d’Amposta i no descobriré res si dic que la nova residència d’avis és un mort amb el que haurà de conviure, al menys fins que es solucioni el tema. Un tema que, com he dit, no tindrà un fàcil desenllaç.
El convergents aprofiten qualsevol ocasió (com per exemple l’assemblea que es va celebrar el passat novembre) per a tirar-los per cara la poca eficiència en vers al tema residència d’avis. Un tema que, per molt que diguin, no l’ha ocasionat Adam Tomàs, sinó que ha heretat i que com és lògic intentarà resoldre de la millor manera possible (tal com ho feien els convergents quan estaven al govern...)
La viabilitat de la residència d’avis passa per que el departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya habiliti una partida anual per a concertar les places. Sinó és així, pocs futurs usuaris podran pagar el que costa l’estada. I tal com està el tema al departament, intueixo que el camí serà llarg i feixuc.
Abans de retreure a Adam que no funcioni la residència, haurien de fer anàlisi (i autocrìtica) de perquè no va funcionar la zona lúdica de Tosses, el nou escorxador, la zona comercial Futuro Ciudad Amposta, per posar només els tres exemples més significatius de la inoperància dels governs de Convergència (i Unió)  
Quan Rojo y Gualdo va accedir a l'alcaldia va estar molts anys vivint de rèdit de tot allò que va projectar Josep Maria Simó. O potser els regidors de l'actual grup de Convergència desconeixen aquest fet?     

dijous, 15 d’octubre del 2015

‘FUENTEOVEJUNA , SEÑOR’

Torno a reafirmar-me en el que ja vaig dir fa uns dies: tot aquest tema del enjudiciament  de Mas, Ortega i Rigau és un despropòsit. El govern de Madrid convertirà em màrtirs a uns polítics que, des del meu punt de vista, només han fet política, ens agradi o no. Jo mateix vaig anar a votar el 9-N encara que el meu vot va ser nul, ja que, per una part estava disconforme amb la suspensió de la consulta per part del TC i per l’altra, tampoc em semblava correcte que s’acabés fent uns pseudoconsulta sense cap valor jurídic ni polític.
Dit això, del passat dilluns em van sorprendre moltes coses. Primer que res, per ordre cronològic en assabentar-me, va ser que tant Ortega com Rigau van culpar els voluntaris d’organitzar la jornada electoral. Mentre que els voluntaris i una part dels que van acudir a votar, també s’autoinculpen. Què voleu que us digui, em va semblar Fuenteovejuna de Lope de Vega:

-¿Quien mató al comendador?

-¡Fuenteovejuna, Señor!

Dintre de la meva ignorància em sorprèn molt l’extraordinària coordinació que hi va haver i l’alt grau de col·laboració per part de una amplia majoria dels centres educatius. Però bé, si ells ho diuen serà així...
La segona notícia i la primera imatge va ser la dels acompanyants entrant a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Va ser el més paregut a una formació marcial que he vist durant molt de temps. Es van criticar la parada militar de Madrid del dia anterior i a ells només se’l hi acut assistir-hi d’aquella guisa...
Avui amb Más ha estat corregit i augmentat, tal i com era d'esperar. Una vegada dintre el president en funcions ha fet tot un al·legat i ha dit, si fa o no fa el mateix que van dir dimarts les que van ser companyes de govern. 
La imatge (guardant les distàncies) em va recordar a una altra que vaig veure a Tortosa ja fa un bon grapat d’anys. Era la nit del començament d’una campanya electoral. Amb els companys del partit d’Amposta havien anat a Tortosa per assistir a l’enganxada del primer cartell. No recordo quines eleccions eren ni qui era el nostre candidat. Però recordo el lloc: a l’avinguda de la Generalitat, a tocar del parc Teodoro González. De sobte, una música que venia del centre de Tortosa ens va cridar l’atenció. A Aquelles hores de la nit, trànsit més aviat poc i, per tant, s’escoltava perfectament. Tal com s’anaven apropant-se els veiérem amb molta més claredat. Era una formació de CiU, fins i tot molt més marcial que la d’ahir, amb moltes senyeres que també es dirigien cap al lloc on havien de fer l’enganxada del primer cartell. Han passat els anys, però aquella imatge em va impactar molt i mai me l’he esborrat del cap.
Ja al capvespre, tot i la pluja, hi van haver concentracions de suport davant dels edificis consistorials de les principals ciutats i pobles de Catalunya que es van autoinculpar per haver votat el 9-N. No és que em sembli malament, però es clar, ara mateix estic assistint setmanalment a dos tipus de concentracions: la de suport als refugiats de Síria (ja en portem 5) i els talls de la N-340 (3 en total) I el cert és que sempre som els mateixos i més bé pocs, sobre tot a les de suports als refugiats sirians.
No entenc com hi ha gent que faria qualsevol cosa per un líder i, en canvi, no es preocupa per altres coses molt més humanes i socials que, sovint, passen al costat de casa seva.
Estic segur que gent que es va concentrar davant de les cases consistorials tenien familiars, amics o coneguts que van perdre la vida en accidents ocorreguts a la N-340 i, en canvi, sembla que el tema no els preocupa ni gens ni mica.
De vegades una llum llunyana ens cega els ulls i ens impedeix veure les coses que passen al nostre voltant.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

L'ESPERPÈNTICA FIGURA (Segona part)

(... Continua d'ahir) 

Poc abans de les eleccions municipals unes persones vestides de verd, membres d’una força d’ocupació estrangera, entraven als que eren els seus grans dominis. No, no m’estic referint al seu domicili i el xaletet, em refereixo a la Casa Consistorial i a l’Hospital Comarcal, unes institucions que també considerava de la seva propietat.
Però tal com va tocar el cel 8 anys abans, el 25 de maig d’aquest va tocar l’infern. Tan cruels van ser amb ell les urnes que el van obligar a abandonar tot tipus de representació institucional. Hi ha gent que fins i tot diuen que els hi va dir que, de fet ell no es presentava. Per tant, qui no es presenta, no pot perdre... Bona estratègia, però no funciona...
Malgrat tot volia continuar aferrat a la seva gran mamella: la presidència del Consorci de Salut i Social de Catalunya o el que és el mateix, l’associació que agrupa les empreses socio-sanitàries de Catalunya. No sé com està ara mateix aquest punt, ja que encara se’l veu amb el Range Rover de color roig que, segons ell, li va posar el Consorci després d’adquirir-lo mitjançant un renting.  
Però de vegades la vida pot arribar a ser encara molt més injusta i quan sembla que un ja no pot enfonsar-se més, sempre pot arribar algú i posar-te el peu a sobre.
I així va passar. Més homes de verd i membres d’una força d’ocupació estrangera, després de 10 anys li van haver de remoure el tema del magatzem agrícola que tan honradament s’havia construït. I van i li diuen que és il·legal i l’imputen per això. On s’ha vist! Evidentment no reconeix res i segueix erra que erra de que tot és legal. Coneixent-lo com el conec, jo no ho dubto que així sigui!
Ja sabeu el que diuen... Què quan algú té mala sort, munta un circ i li creixen els nans! No fa gaires dies més uniformats van presentar-se a les dependències de l’ajuntament per a recalar informació sobre les dietes pels desplaçaments que feia representant qualsevol cosa menys el consistori ampostí. Les males llengües parlen de dinars amb llamàntol (bogavante) conjuntament amb una estreta col·laboradora... D’aquí que durant la campanya de les municipals l’anomenàvem Manel Bogavante.  
A casa seva (la seva, eh!) tampoc pot estar tranquil. Un veí, empipat, molt empipat, encara més empipat, també l’ha denunciat per fer-hi una construcció il·legal...  
Després de tot aquest anàlisi, un es pregunta: és que hi ha un pam de net?
I sort en tindrà si no li surten nous casos que, tal i com està el pati tampoc seria tan estrany.

Ai Manolo, Manolito!!!

diumenge, 11 d’octubre del 2015

L’ESPERPÈNTICA FIGURA (Primer part)

Fa deu anys estava vivint un dels seus millors moments. Després de passar-se mitja vida a l’ombra del totpoderós Roig, li arribava a quest l’hora del relleu i l’havia tocat amb la seva vareta màgica escollint-lo com el seu successor. I aquest fet era molt important. Del millor que li podia passar en la seva dilatada vida política.
Després de que es trenqués el seu matrimoni, havia trobat un nou amor que li cobria les seves necessitats més primaris. I ja sé sap, davant d’aquets casos el millor és construir un nou niu d’amor per a deixar enrere els anteriors per a evitar, qui sap!, records desagradables...
Va fer el mateix que havien fet abans desenes d’ampostins, potser centenars: demanar permís per a fer un magatzem agrícola i acabar fent un xalet amb totes les comoditats i fins i tot amb aire condicionat (suposadament per a refredar el motor del motocultor) Tampoc calia patir més del compte... Només una petita diferència (suposo que, des del seu punt de vista insignificant: el seu xaletet estava en una zona qualificada com a PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) Un detall sense importància!
Ningú li demanaria explicacions i, el totpoderós Roig, fins i tot li beneiria la seva iniciativa concedint-li el pertinent permís d’obres. Quin problema hi havia? Cap, per suposat! Tot estava en ordre i sinó hi estava, era igual, manaven els seus (què dic si ell mateix hi formava part) i ho continuarien fent durant generacions (o al menys d’això estaven convençuts)
Quan algú es va atrevir a denunciar la irregularitat que havia comés, ràpidament van posar en marxa els mecanismes d’autodefensa per a que paregués que els culpables eren els denunciants que anaven, no contra ells, sinó contra Amposta, cap i casal de l’eficàcia en la gestió i la defensa dels seus conciutadans. Deia Roig en aquella època: Jo em partiria el pit per Amposta!
El moment culminant li va arribar el 2007 de la ma de la seva primera majoria absoluta: el poble l’estimava i fins i tot més que al seu gran mentor, ja que va aconseguir recuperar una part dels vots perduts per no haver defensat el riu. Segurament la ciutadania no va entendre mai el sacrifici que això les hi havia representat: s’havien de seguir les directrius de Pujol, encara que això els hi comportés un cert descrèdit.
Va tocar el cel el 2011 amb la seva segona majoria absoluta. Havia superat escàndols amorosos i d’altres entrebancs. Si algú gosava criticar-lo era un mal ampostí (a Amposta sempre ha estat així), què és pitjor que dir una mala persona. Tot el que feia ho va aprendre de Roig i no s’havia de qüestionar si estava bé o no. Estava bé, segur!!
Però alguna cosa va haver de fer malament per a que la vida, de sobte sé li compliqués en desmesura. Primer van ser les dues denúncies d’un intrèpid foraster que, en lloc de fer els que sempre s’havia fet, va optar per tirar pel recte i acudir als tribunals. Primer va ser per bufandes pagades al personal de la seva més estricta confiança, després per perdonar diverses multes de transit a amics, companys de partit i altres persones relacionades amb ell i, finalment, per carregar dietes a l’Ajuntament quan els desplaçaments es feien per motius que res tenien que veure amb la seva tasca de primer edil. No era el primer cop que aquell foraster li causava problemes.  

(Continuarà demà...) 

dimecres, 16 de setembre del 2015

LES ENTREVISTES LES CARREGA EL DIABLE

Sala de premsa del Palau de la Generalitat de Catalunya
No tinc cap dubte de que la concentració de la Meridiana va ser un gran acte electoral. I TV3 va ser la corretja de transmissió necessària per a portar les imatges i les veus a tots els indrets de Catalunya. Ara bé, si per això s’ha de compensar o no a la resta de formacions polítiques, ja no hi entro.
A part d’això, explicava l’altre dia que la pràctica totalitat de la Meridiana per on hi va haver la gran concentració humana, estava ple de cartells de la candidatura de Junts pel sí. M’imagino que a les 11:59 dels dia 10, els diferents equips per a col·locar les pancartes, ja estaven preparats amb la finalitat de que ningú els pogués prendre aquells espais. Els cartells d’altres formacions comCatalunya sí que es pot o la CUP tenia una presència testimonial, mentre que els altres formacions brillaven per la seva absència. Casualitat? No crec en aquesta mena de casualitats.
Davant la denúncia dels partits contraris a la independència (i fins i tot del dret a decidir) presentada a la Junta Electoral Central, aquesta, va dictaminar que, efectivament, es va tractar d’un acte electoralista i que, per tant, s’havia de compensar a la resta de partits en un programa especial i a la mateixa franja horària.
No cal dir que això va ocasionar un gran enrenou no només al si de Junts pel sí, sinó entre els seus fidels i fins i tot entre els que no ho són, però que es decanten cap el costat del procés. Així, ràpidament, va córrer per Whatsapp un missatge per a que el públic en general no mirés la nostradurant la retransmissió del programa especial.  
Televisió de Catalunya va recórrer la sentència i va oferir fer un programa d’entrevistes als candidats d’altres formacions, la qual cosa ha estat rebutjada per la JEC perquè un programa d’entrevistes no té la consideració d’informatiu.
Dit això he d’explicar-vos que hi ha dos classes d’entrevistes: les pactades i les no pactades (o només en part) Les pactades són aquelles on l’entrevistat suggereix a l’entrevistador les preguntes que li ha de fer per al seu lluïment personal. Són exemples d’entrevistes pactades les que els hi feien a Roig i Ferré a Amposta Ràdio.
Però si l’entrevistador és un professional de prestigi, evidentment, no pacta l’entrevista, encara que la majoria de temes que surten, al ser d’actualitat, l’entrevistat pot intuir perfectament que sortiran al llarg de l’entrevista.
Diumenge per exemple, dintre del Objetivo de la Sexta, Ana Pastor va entrevistar Arturo Mas. Segurament que a Mas li hauria agradat més que l’hagués entrevistat la Mònica Tarribas, però no totes les entrevistes televisades les hi pot fer la mateixa periodista...
Sabeu que Mas té moltes tables, fet que li va permetre sortir-se’n airós de la majoria de les preguntes... Però finalment la Pastor li va fer la següent pregunta:
    -Sr. Mas, diguem tres inconvenients que comportaria la independència...
-Aquí Mas es van encallar. El primer inconvenient que es trobaria Catalunya seria la tramitació de la incorporació a la UE, ja que donava per fet que l’Estat espanyol hi posaria tota mena de traves. Encara que moments abans havia afirmat (i continuava afirmant) que Catalunya no quedaria fora de la UE, perquè estava dintre... I el segon inconvenient seria que Espanya no compraria els productes catalans (així com també, Catalunya deixaria de comprar productes als empresaris espanyols), la qual podria significar un estancament econòmic encara que temporal... No va arribar a enumerar un tercer inconvenient.
Mas, sovint, responia a Pastor amb alguna pregunta, mentre que la periodista era contundent amb el President:
-Aquí les preguntes les faig jo, Sr. Mas...
A Mas no se’l veia còmode, sobre tot quan l’Ana Pastor li va preguntar per la corrupció que hi ha als voltants de Convergència. Aquí Mas va dir que posava la ma al foc per Daniel Osàcar, el tresorer a qui sé li imputa el finançament irregular del partit i va negar que el seu partit es financés irregularment a través de les comissions per les obres realitzades per determinades empreses.
Finalment, Mas també va dir que mai renunciaria a ser candidat a la presidència de la Generalitat si la seva candidatura (o la que va ell) fos la més votada (la qual cosa està assegurada abans de començar la partida)
I és que si TV3 fes finalment les entrevistes als candidats no independentistes, potser en lloc de sortir-se’n bé, podrien sortir-ne malparats i en lloc de ser un programa per al lluïment personal, podria resultar tot el contrari.
I és que ja sé sap: Sovint les entrevistes les carrega el diable.  

dimecres, 2 de setembre del 2015

CONVERSES POLÍTIQUES

Després de dinar ( molt bé, tot sigui dit) diumenge vaig poder fer un canvi d’opinions amb un amic sobre el procés independentista que s’ha engegat.
El meu amic és un gran seguidor de la candidatura de Junts pel Sí. Creu amb la independència de Catalunya i pensa que l’única via per aconseguir-ho és donant suport a Mas, Junqueras, Romeva, Queralt i a tota la resta de candidats que, com sabeu, sembla que n’hi ha molts... Més de 40.000 (encara que no tots sortiran a les paperetes de vot)
Però quan li parles de Mas, de Convergència, de la corrupció que els envolta, mira cap una altre lloc i seu raonament a l’hora de defensar la seva posició és molt feble, a part de cent vegades repetit:

-Ara el que cal és donar-los-hi suport, després ja ens aclarirem...

Precisament això és el que volen Mas i el seus: de moment passar pàgina i després a veure si la justícia de la nova Catalunya independent es posa al seu costat tal i com està passant a Espanya amb el PP.

Li vaig recordar (ho faig sovint) que si vol votar independentista té una altra alternativa: Les CUP.

Precisament avui he tingut l’ocasió de conèixer al regidor de les CUP de Tortosa (encara que el nom de la candidatura sigui molt més llarg)
Aquest regidor es diu Xavier Rodríguez Serrano i quan li he preguntat si era valencià m’ha respost que estic dintre de la mitjana del temps en que la gent se’n adona d’aquest fet. M’ha dit que era d’Alcoi, el poble natal del recordat Ovidi Montllor, de qui fa uns mesos és va commemorar el 25è aniversari de la seva mort.  
Li he dit que si coneixia a la periodista de Vinaròs o Benicarló (no ho sé del cert) responsable de la revista digital la Calamanda que, precisament quan es va commemorar l’efemèride, es va fer un ampli ressò i que estaria bé que li demanés amistar pel Facebook.

-Sóc una persona del segle XX –m’ha respost-. No tinc ni Facebook ni Twitter, tot i que sovint em diuen que m’hauria d’obrir un compte per a seguir el que es diu de mi.

Quan li he dit l’argumentari dels partidaris de Junts pel Sí sobre que ara, l’important és donar suport a aquesta candidatura i que després ja ho arreglarem, m’ha respost:

-I mentre que vagin privatitzant la sanitat...

I és que hi ha coses que no s’aturen per molt que el procés pugui portar un bon ritme. Recordem per exemple que fa unes setmanes, el nou conseller d’Agricultura Jordi Ciuraneta, demanava suport per a que l’aigua del canal Segarra-Garrigues (que recordem-ho, agafa l’aigua del Segre, afluent de l’Ebre), es pugui destinar a d’altres usos, com per exemple el de boca. Precisament el dia abans havia escoltat que diversos municipis de la Conca de Barberà tenien problemes amb l’aigua de boca per contaminació de nitrats. Tot lliga... Abans de fer el minitransvasament de l’Ebre al Camp de Tarragona, la capital, també tenia greus deficiències de la qualitat de l’aigua (era salada), quan només uns pocs anys abans, era perfectament potable.
La sensació que m’he emportat del regidor de les CUP ha estat força bona. Coherent amb els seus raonaments, preocupat social i políticament...
Per cert, m’ha dit que igual va a escoltar la conferència que ha de fer divendres la Societat Civil Catalana a Tortosa sobre si es pot ser independentista i d’esquerres...

-‘Vatros’ en sou la prova –li he dit-.  

-Per això mateix... Tinc curiositat sobre el que diran Joan Sabaté i companyia...

I parlant de Joan Sabaté, llavors ha sortit el tema del Senat, de la utilitat del mateix, de que és un cementiri d’elefants (encara que els seus membres ho neguin) La prova evident va ser la incorporació ahir mateix dels designats pels parlaments regionals, com per exemple Alberto Fabra i Rita Barberà...

Finalment m’ha reiterat la voluntat dels càrrecs de les CUP d’abandonar-lo després de 4 anys:

-És la millor manera d’evitar la corrupció!

Quan em vaig decantar pel PSC l’any 1977 (encara que no em vaig afiliar fins 1983), en aquella època, era, juntament amb el PSUC, un dels pocs partits progressistes que hi havia, al menys que tinguessin un gran suport popular. Segurament ho vaig fer enlluernat per la Figura de Felipe González, un personatge que anat decaient en el transcurs del temps.
També hem parlat d’ell...

-En aquella època no coneixíem tota la veritat i se’ns va enganyar com van voler –li he dit-  


Bé, ara també se’ns enganya, el tema és adonar-se’n de que ho estan fent i escollir bé les preferències polítiques. 

dimarts, 1 de setembre del 2015

‘DE COLORES…. ‘

De Ferreres al Periódico d'avui. 
De colores se visten los campos en la primavera… (així ho diu una cançó)

Després dels escorcolls de les seus de la fundació Catalanista i Democràtica (CATDEM) vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya i de la pròpia seu del partit, Arturo Mas va dir que tot això és per entorpir el procés i que fins els 27-S (la data de les eleccions autonòmiques) les veurem de tots colors...
Ara mateix estem a l’estiu (no a la primavera, com diu la cançó) i les eleccions es faran quan ja serà tardor que també té uns colors preciosos. Fotogràficament parlant, fins i tot més bonics que els de la primavera.
Però no tots els colors són bonics (o sí, segons es miri) El negre, el blanc, el marró i tota la gamma de grisos són colors molt menys vistosos que el roig, el verd o el groc, encara que per a vestir poden ser més elegants.
Per tant, quan Mas parla de colors hauríem d’entendre que també parla del color negre, que és el color que ha predominat en el finançament del partit. I això és així de clar i contundent, per molt que li pesi a molta gent.
Mas es queixa (i potser amb raó, no ho sé), que ara no era el moment de treure aquest tema. Però anem a pams: quan de temps fa que sé sap que Convergència es finançava il·lícitament. Segur que tots recordareu que aquest fet ja el va denunciar Pasqual Maragall crec recordar que l’any 2006, pocs mesos abans d’haver de deixar la presidència de la Generalitat i també abans d’aquella reunió de Mas amb Zapatero en la que es va parlar de que fos Mas el proper president de la Generalitat encara que els resultats no li fossin del tot favorables a canvi d’acceptar una rebaixa de l’Estatut que s’estava tramitant. Però (i pregunto) quan és per a un polític el moment oportú de treure-li els draps bruts?
Jo crec que mirat des del punt de vista d’un polític (posem per cas de Mas), cap. O sigui, Mas (i evidentment els seus), voldrien que no es parlés del tema, ni ara ni mai... Voldrien tirar terra per sobre i enterrar-ho ben enterrat. I aquí pau i allà glòria!  
Precisament per això som molts els que pensem que Mas ol ser el president d’un estat sobirà per a poder passar pàgina. Igual cm sembla que la justícia espanyola tracta al PP de forma molt benèvola, una futura justícia catalana hauria de donar el mateix tracte al President i a tots els imputats del seu partit (o investigats, com sembla que es vol dir ara)
Mas (com Rajoy) sap perfectament que al seu partit s’han fet moltes magarrufes. I fins i tot posaria la ma al foc que les coneixia perfectament, encara que ara se’n faci el desentès.
I d’això en són conscients els actuals socis de govern (ERC), així com els antics (Unió) Però també Raül Romeva que en unes declaracions que va fer ahir ja va dir que si es demostra, s’haurien de depurar responsabilitats, afectin a qui afectin... Romeva o va donar noms, però vam ser molts els qui interpretàrem que s’estava referint a Mas.
Sincerament crec que Mas és més un llast per al procés independentista, encara que molts el vegin con el líder carismàtics que ens ha de portar al poble català a la independència.
Jo mateix mai votaré una candidatura que faci tuf a Convergència i com jo, d’altres. No sé si molts o pocs, però hi ha qui així m’ha ha manifestat.
He començat parlant de Colores... Sabeu que era Colores allà pels anys 60? Eren una mena de cursos espirituals que es feien l’ermita de Mig Camí de Tortosa. Segons s’explicava, els que allí anaven, sortien amb una rentada de coco impressionant. Serieu capaços de fer un símil amb èpoques molt més properes?  
Quan tot un partit tanca files al costat del seu líder, es indiscutible que, a part d’ideologia (que dubto que la hi hagi), existeixi un lligam molt més fort que els manté units.
De no ser així, no s’entén que tot un partit, de sobte, deixi un hipotètic nacionalisme moderat i abraci l’independentisme...    
Espero que aquest comentari us hagi estat profitós.