Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris records. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris records. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 d’agost del 2017

L’AVENTURA DE VIATJAR... EN TEMPS DE FRANCO

Passaport d'aquella época amb una inscripció similar.
Dilluns passat llegia al Periódico que quan Àngel Nieto va començar a córrer amb motos, tenia serioses dificultats per a poder viatjar als països de l’Est. Avui en dia costa de creure-ho, però és que la lògica franquista dista molt de la d’avui.
El primer passaport el vaig tenir als 10 anys. Si encara no tenies aquesta edat podies viatjar a l’estranger dintre del passaport d’un dels progenitors. Quan tenia 5 anys vaig anar a França acompanyant a mons pares. Ells anaven a treballar, però l’únic que podia fer-ho legalment era mon pare que hi anava amb un contracte de treball. Ma mare ho havia fer de turista, ja que de no ver estat així, jo no hauria pogut viatjar amb ella. Imagineu-vos! Anar a fer turisme quan pràcticament no podies estalviar! La majoria d’espanyols que sortien del país cap a França, Suïssa o Alemanya Occidental anaven a treballar.  
Encara recordo quan la policia de Tortosa me va expedir el passaport. Me va fer firmar amb ploma estilogràfica, tota una novetat per a un jovenet que només escrivia en llapis o bolígraf. Però encara hi havia un detall que me va cridar més l’atenció. A una de les fulles, estampat amb segell, s’hi podia llegir: Válido para viajar por todo el mundo excepto Rusia y países satélites. En canvi al de ma mare només posava que era apte per a Europa amb les mateixes excepcions. A la pràctica era el mateix, ja que més allà de França no havíem d’anar.
Anys més tard Josep Lluís Huerta, de Godall me va explicar una anècdota. Ell era fill d’un empresari i això li permetia disposar dels diners suficients per a viatjar a l’estranger, poc freqüent en aquells temps, tal com us explicava més amunt. Però que passava si viatjaven a un país dels considerats satèl·lits? Josep Lluís m’ho va explicar.
Quan arribaven a un país, com Hongria o l’antiga Iugoslàvia, posem per cas (mitja Europa estava considerada com a països satèl·lits de l’antiga URSS), no tenien cap problema per entrar-hi. De fet els policies fronterers no sabien llegir ni una paraula d’espanyol i, per tant, aquella advertència la obviaven totalment.
El problema el tenien quan arribaven a Espanya. L’estada a un país comunista els convertia automàticament en revolucionaris i en creuar la duana els escorcollaven tot el cotxe per veure si els trobaven alguna cosa il·legal i creieu-me que en aquell temps ne podien ser moltes.
En un d’aquells escorcolls els hi van trobar una revista satírica. A la contraportada, per tan a un lloc ben visible, s’hi veia un gran cartell que ocupava tota la pàgina amb el següent text: Por orden del señor alcalde se prohíbe fijar carteles. Però què m’estàs contant!        
L’agent de duanes va posar ràpidament el crit al cel en pensar que havia trobat un material altament perillós. Va entrar a l’oficina on hi havia un comandament superior per a ensenyar-li el material subversiu que havia trobat a uns joves que venien de passar uns dies d’un país comunista.
El comandament, va demostrar que ho era per alguna cosa i mirant amb deteniment aquella contraportada, a la seva part inferior, va poder llegir: Depósito legal  i una sèrie de lletres i números.  
El dipòsit legal era el requisit necessari per a que una impremta pogués editar una revista, un cartell o qualsevol publicació i poder sortir al carrer. Això volia dir que havia passat la censura i, per tant, la seva publicació era legal.
Després d’aquell incident els van deixar marxar sense més entrebancs.

divendres, 21 de juliol del 2017

LO MAS DE LA RATA D’ULLDECONA

Quan era menut mon pare sempre me parlava del mas de la Rata, un lloc proper a la nostra finca de la Seniola, on amb els seus pares (mons iaios Manuel Cinta) s’hi passaven llargues temporades.
Fins l’arribada dels vehicles a motor, els pagesos s’estaven als masos o les casetes de camp bona part de l’any, al menys mentre duressin les tasques agràries que s’hi feien al llarg de l’any, principalment la recol·lecció de les olives, però també les d’esllemenar, llaurar, llevar poll, etc.
Durant la guerra també van ser refugis per a molts. Si t’estaves al poble, en qualsevol moment podia arribar algú i confiscar-te el menjar amb l’excusa de fer-lo arribar als soldats del front. Al camp era més difícil trobar-te, tot i que en aquell temps tothom coneixia a la perfecció els més recondits indrets del terme i també dels termes veïns.
A la Seniola hi havia oliveres (per poc passen de 100 -ho sé perquè quan era menut mon pare me les va fer comptar-) i totes eren morrudes tret d’una sevillenca. Les va plantar mon iaio l’any que va néixer mon padrí, el germà de mon pare. Com que mon pare farà 89 anys i mon padrí ne tenia 11 més que ell, en bona lògica aquest any és el seu del centenari.

Durant els anys de la guerra i els primers de la postguerra mon iaio hi cultivava d’altres productes, com per exemple blat. Amb la collita de blat tenien garantit el pa blanc tan desitjat en aquells temps on la majoria dels ciutadans menjaven pa negre (us en recordeu de la pel·lícula?) que te donava dret la cartilla de racionament que té lliuraven les autoritats franquistes de l’època.
Però es clar, el blat s’havia de moldre per a convertir-lo en farina i la farina s’havia de pastar i més tard coure’s en un forn. I el mas de la Ratadisposava de tot el necessari per a poder elaborar el pa.
Mentre els homes (Pascual i Manuel) s’ocupaven de totes les fases de la fabricació, les dones (Maria i Cinta) ploraven desconsolades pensant amb la sort dels seus respectius fills. Tot i que la guerra ja havia acabat, Manuel, mon padrí i Joaquín, el fill dels propietaris del mas de la Rata, com excombatents republicans, formaven part del mateix batalló disciplinari que realitzava tasques de reconstrucció d’infraestructures viàries pels voltants de Montserrat (Olesa, Monistrol)

Segons m’explicava mon pare, de menut havia estat alguna vegada pel mas de la Rata. Me parlava d’una polleta anglesa que li pujava a la falda de la tia Maria. Era massa menut per a recordar-me’n...
Fa uns anys vaig buscar intensament el mas de la Rata. Sabia amb tota seguretat que estava en algun punt entre els Valentins (conegut popularment com els Masets) i les Senioles i, evidentment, no massa allunyat del nostre tros. Cansat de buscar-lo i no trobar-lo un dia li vaig preguntar a mon pare per la seva ubicació.

-Està molt prop de la Seniola... Pensa que quan poaven sé podia sentir el soroll de la curriola... 
Hi vaig tornar. De fet vaig anar per un lloc on ja hi havia passat abans, però que en arribar a un punt determinat, el camí s’acaba. Per a continuar ho has de fer a peu passant pel mig de les oliveres. Sempre amb línia recta, una mica més avant tornes a retrobar el camí i al cap de pocs metres s’hi troba un mas en runes amb un pou.
Una mica més avant, en una corba del camí, un altre mas, però aquest restaurat i habitat, tot i que al mateix costat també n'hi un altre en runes. Una bandera belga delata la nacionalitat dels seus propietaris actuals. Com que hi eren, després de saludar-los els hi vaig preguntar si aquell era el mas de la Rata. La seva resposta va ser afirmativa. Aquest té un petit forn.
Més tard me vaig assabentar de que en realitat de masos de la Rata n’hi ha dos: el de Dalt i el de Baix. El primer pertanyia a una família, els descendents de la qual tenen el cognom SolàJoaquín i Edelmira Solà (tots dos professors d’autoescola) i els seus respectius fills Joaquim i Carlos Solà i Isa i Judit Castell, mentre que els descendents del segon porten el nom de Vidal, com ara Joan Vidal, caporal de la policia municipal d’Ulldecona.    

La casualitat va voler que un dia (concretament el 18 de juliol d’aquest mateix any), Joan Vidal i Joaquim Solà coincidissin al mateix lloc i a la mateixa hora: A l’Administració de Tortosa de l’Agència Tributària. Ells no es coneixien, però jo coneixia a tots dos. Els vaig presentar i van estar parlant una estona.
Joan Vidal ens va explicar que després de la guerra des d’aquells masos es practicava l’estraperlo (*)i que son iaio feia servir com a cognom fictici del Mas de la Rata... Però un dia es va equivocar i va posar Ratón i d’aquí el seu sobrenom.       

(*) https://ca.wikipedia.org/wiki/Estraperlo

 Més fotos: 

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/04/paisatges-del-nostre-territori-la_29.html 

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/04/paisatges-del-nostre-territori-la_28.html

dimecres, 12 de juliol del 2017

EL KEMPIS

Tot just al costat de la Plaça, la casa del tio Gabriel i la tia Pepeta de la Fermina, la de la tia Rosa de Laulario i el tio Joan de Chavarria, el bar d’Aigualera, amb els 3 Juanitos, la tia Ana i la Pilar, el forn del tio Juanitet (de la família Bailach, de gran tradició panadera) i la tia Encarnación i, finalment el locutori telefònic de la Paquita la del telèfon...
Tots aquells que sigueu de la Galera i de la meva generació segur que us en recordareu.  
El locutori de telèfons era un establiment on predominava la fusta, fins i tot al terra... A l’esquerra una mena de cabina des d’on es podia parlar amb altres telèfons de qualsevol indret (sempre conferències) Al costat, i mirant cap a la paret del forn, s’asseia laPaquita davant d’un tauler amb un bon grapat de forats i des d’on sortien uns fils gruixuts que acabaven en unes clavilles que la Paquita anava introduint i traient dels forats. Portava uns auriculars per poder escoltar i un microfon penjat al coll per a poder parlar.  

...

L’any 1977 jo treballava a Castelló, com alguna vegada he explicat. Un dia, la Paquita que era molt devota, a part d’amiga de ma mare, me va cridar i me va fer un encàrrec del tot inusual, al menys per a mi:

-Ja que treballes a Castelló i allí també són molt catòlics, me podries comprar un Kempis que vull regalar a una xiqueta que pren la comunió aquest any...

Davant la meva ignorància, me’n va ensenyar un que tenia ella. Era un llibre petit, com els que solíem portar quan preníem la comunió, però més auster i que tenia per títol: Imitación a Cristo.  

...

En aquella època el carrer més comercial de Castelló era el Enmedio o Enmig, molt cèntric i proper a la seu de l’ajuntament de la capital de la Plana. Era un dels carrers que solíem passejar després d’acabar la nostra jornada de treball camí d’algun bar de tapes dels que hi havia per la zona. Recordava haver-hi vist una botiga d’objectes religiosos: petites imatges religioses, candeles, alguns llibres i d’altres objectes religiosos.
Llest per a fer l’encàrrec que m’havia fet la Paquita, vaig entrar a aquella antiga i rància tenda i quan me van preguntar que volia els hi vaig dir:

-Un llibre que es diu De la imitación a Cristo...

-Un Kempis!

-Si, sí, això mateix...

Per a la meva sorpresa s’anomenava, efectivament un Kempis. Qui m’ho anava a dir...? Mai hagués pensat que aquell llibret es coneixia popularment pel cognom del seu autor, tot i que la Paquita m’ho havia dit així.
El vaig comprar i dissabte següent li vaig portar a la Paquita que es va mostrar molt contenta i agraïda. No van passar massa dies i me’n va tornar a encarregar un altre...

...

Vaig entrar a la botiga religiosa i en preguntar-me que volia, vaig respondre:

-Un Kempis!

M’havia convertit en tot un expert en la matèria.


Castelló. Carrer d'Enmig.


dimecres, 3 de maig del 2017

COMPASSIÓ ME FAN...

Jordi Pujol Ferrusola (Júnior per als més íntims) li va dir al jutge de l’Audiència Nacional que té problemes per arribar a final de mes... Pobre Júnior! (Perdoneu-me la confiança, però com que surt dia sí dia també als mitjans de comunicació,ja hem congeniat) Quina pena me dóna! Hi ha alguna cosa més trista que no poder arribar a final de mes? Bé sí, alguna: la mort, les malalties, haver de dormir al carrer... Unes quantes... Però no arribar a final de mes també és molt trist... I sinó que ens ho haguessin preguntat a la meva família només fa uns anys, quan teníem al nostre fill menut estudiant a Barcelona, sense beques i amb el sou nostre rebaixat per ser els culpables de la crisi econòmica (treballadors públics) Però mentrestant, mentre els treballadors públics maquinàvem per a crear una crisi global sense precedents, n’hi havia d’altres que s’estaven creant un pla de jubilació per al dia de demà que tot pot arribar a fer falta...
De fet era molt senzill. Només calia ocupar un càrrec públic o, com el cas de Júnior i la resta del clan Pujol, tenir contactes i son pare, el Molt Poc Honorable, durant els 23 anys que va governar ne va establir molts... I a part de molts, bons! Perquè no és el mateix tenir molts amics, que tenir-ne pocs però bons.
Sempre recordaré una vegada (ja fa molts anys) quan un amic que ja és nonagenari me va dir:

-Jo voto al PP, perquè si no ens donen els que tenen, qui ens ho donarà?

El meu amic tenia els conceptes equivocats: Els qui tenen no te’n donen, te’n prenen...      
Si te poses a pensar tot el que va passar abans de la crisi, durant la crisi i després de la crisi, té donen ganes de començar a córrer i no para fins que estiguis ben lluny i no te puguin trobar la colla de lladres que hi van haver i que, de ben segur, encara hi ha en aquest país.
Quantes vegades heu escoltat que vivíem per sobre de les nostres possibilitats? Moltes, a què sí? I potser fins i tot us ho vàreu creure... Però quan finalment es va saber que mentre ens retallaven en sanitat, educació, transports, cultura, sous i pensions, etc., mentre ells robaven a mans plenes i s’emportaven els diners a Suïssa, Andorra o ves a saber a quin paradís fiscal a través de no sé quina societat opaca, no me direu que no vàreu soltar més d’un renec i us vàreu recordar de les seves mares (que ens alguns casos potser sí que tenien culpa)
Dir al jutge que sé té dificultats per arribar a final de més és, senzillament, burlar-se de dels treballadors i la resta de la gent humil. O sinó, pregunteu a aquelles famílies que encara tenen a tots els membres desocupats i que han de passar amb una mica més de 400€ al mes, com s’ho fan... Com arriben a final de mes.
Malgrat tot entenc a Júnior. A mi també me passaria. Quan l’any 1979 vaig entrar a treballar al del Peno (Juan Chaler SA) de Vinaròs, recordo haver-li escoltat a un company més d’una vegada: Si no ets capaç de gastar-te 80 milions de pessetes al dia, no diguis que ets ric... No li vaig preguntar mai perquè 80 i no 100 o 50...
De vegades, en la intimitat, quan deixes volar els teus pensaments, pensava: Podria arribar a gastar 80 milions de pessetes en un dia i durant molts de dies? És difícil, però finalment arribava a la conclusió de que sí, de que es pot arribar a gastar. Cada dia té podries comprar un cotxe de gama alta, un xalet a la platja i al dia següent a la muntanya, un iot, un helicòpter... És igual que en tinguis un, dos o tres, si cal els hi regales als teus amics o els hi vens a bon preu...
Què, sinó ens va enganyar, és el que li va passar a Júnior, quan els seus amics li venien cotxes de gama alta a bon preu i d’aquí que tingués el garatge ple. I, es clar, si tu té pots permetre comprar tot allò que t’agrada (vaig a donar-me un capritx) durant un període perllongat de temps, quan finalment el jutge t’ha embargat tots els teus comptes i ja no pots evadir més diners a l’estranger, què fas? Com t’ho montes? Has de passar la vergonya d’anar a Càritas a buscar menjar i roba? A què no? Per tant, és comprensible que no pugui arribar a final de mes...
M’enteneu, veritat?

divendres, 28 d’abril del 2017

PRESTIDIGITADORS

Quin art! Quina classe! Quina categoria! Davant d’un corrupte, però no un corrupte qualsevol, no, d’un corrupte com Rato, Bárcenas, Júnior, Ignacio González o Francisco Granados, només ens queda treure’ns el barret quan passin per davant nostre o surtin per la tele... Reconèixer la seva categoria i acceptar que al costat d’ells, nosaltres (tu i jo) som uns sers insignificants i indignes de viure al seu mateix país. Són uns autèntics prestidigitadors o malabaristes de diner (sobre tot del diner públic)
De tos els que he esmentat i de tants d’altres que, tot hi no fer-ho, estan presents, avui us parlaré de Júnior. De Jordi Pujol Ferrusola, fill del Molt Poc Honorable expresident de la Generalitat Jordi Pujol i de la florista Marta Ferusola.
Quan Júnior va comparèixer al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’origen de la seva fortuna, no va sortir ni un mil·límetre del guió que havia escrit mesos enrere el seu pare, el cap del clan. Segons els Pujol, els diners que els hi van trobar a Andorra provenien d’una deixa del pare/iaio Florenci.
Segons els Pujol, la bona gestió de Júnior (que era qui gestionava el patrimoni familiar) va permetre que aquesta quantitat anés pujant i pujant fins a convertir en rics tots els membres de la família. Però quan dic rics me refereixo a rics del cagar (perdoneu-me per l’expressió, però és que vosaltres no ho heu dit mai?) O sinó com s’explica que Júnior tingués el garatge de casa seva ple de vehicles de luxe? Bé, ell ho explica dient que un amic li va vendre de segona ma i a bon preu... I un be negre!!! Hem estat tants anys els catalans fent el ximplet i votat el seu pare i el seu successor que es pensen que poden seguir prenent-nos el pèl com i quan els hi doni la gana.
¿Vosaltres us imagineu a Júnior tot el dia pendent de la Borsa... De quan pugen o baixen determinades accions o productes financers. Ara venc, ara compro... I de tant en tant retiro uns calerons i els reparteixo entre tota la família segons la participació...? Jo no! De ser així no viuria tan bé com aparenta que ha viscut.
Però de sobte les coses sé li han torçat. Ara que el jutge l’acusa d’haver evadit 30 milions d’Euros, diu que ha tingut una mala tatxa i que els ha perdut per haver fet males inversions... Pobret, quina desgràcia! Com s’explica que un professional com ell (perquè el podem anomenar així, no?) que sempre havia sabut on i quan invertir, de sobte tot sé li torça... I els xiquets i xiquetes venen de París!  
Avui acabaré explicant-vos una anècdota que, segurament, pensareu que res té que veure amb el  comentari anterior, però ja veureu com tot lliga.
Quan feia quart de Batxillerat a Tarragona, a l’Institut Antoni de Martí i Franquès, un dia el nostre professor de Llengua i Literatura (espanyola, es clar), el Sr. Irache, ens va llegir una poesia de Luis de Góngora que deia així: 

Cruzados hacen cruzados,
Escudos pintan escudos,
Y tahúres muy desnudos
Con dados ganan condados;
Ducados dejan ducados,
Y coronas majestad,
¡Verdad!

Sempre s’ha dit que hi ha coses que, amb el pas dels anys segueixen sent d’actualitat.

dilluns, 27 de febrer del 2017

SENTÈNCIA URDANGARÍN: ÉS NORMAL...? ÉS LEGAL!

El Jueves.
Miro molt poc el programa de Josep Cuní a 8tv. Dijous ho vaig fer, ni que fos només per un moment. Estaven parlant, com no, del tema del dia, de la sentència de l’audiència de Palma al cunyat del Rei Iñaqui Urdangarín. Després de la benevolència en que va ser tractat (llibertat sense fiança quan sé li havia imposat una condemna de més de 6 anys de presó), una dels contertulians va preguntar:

-És normal?

I un altre li va respondre:

-És legal.

La veritat és que costa pair que passin coses com aquesta al nostre país. Que molts de lladres de guant blanc surtin pràcticament indemnes i, com diuen els castellans, se’n puguin anar de rositas... La sentència contra l’exduc de Palma és massa benèvola com per a creure’s que la justícia sigui igual per a tothom. Qui s’ha llegit la sentència detengudament opina que sé li han aplicat tota mena d’atenuants primer per a rebaixar-li els anys de condemna que demanava el fiscal, després per acabar pràcticament absolt.
De la sentència crida l’atenció, principalment, dues coses: el lligam que diu que té Urdangarín amb Espanya, quan des de fa temps la seva família està vivint a Suïssa i les circumstàncies sobradament conegudes i, per tant, no cal enumerar-les (així ho posa)
Aquest matí Pepa Bueno a la SER dia que, precisament, per ser circumstàncies sobradament conegudes amb més motiu encara s’haurien d’enumerar. Potser si fos així més d’un se posaria roig com una tomata en veure els arguments que ha fet servir el tribunal per a un cas tan excepcional.

Tal com me passa algunes vegades, aquest detall m’ha recordat una anècdota dels anys en que estudiava batxillerat. Ho feia a Tarragona, al Martí i Franquès i residia a la residència Sant Jordi. Allí hi havia estudiants de diversos punts de Catalunya, Nord del País Valencià, Andorra i fins i tot de Castella la Manxa. Un dels interns era de la Pobla de Segur.
No recordo com li deien, però si com l’anomenàvem nosaltres: Molècula. Molècula era un personatge de dibuixos animats que tenia unes evidents similituds amb el nostre company, tant en l’aspecte físic com en el intel·lectual. El nostre Molècula feia un curs més que jo.
La seva professora de Física de 6è es deia De la Cuadra i un dia estava fent una d’aquelles llargues demostracions que acabaven amb una fórmula. Però arribat a un determinat moment, la professora dirigint-se als alumes els hi va dir:

-I, a partir d’aquí sé demostra... Però no ho demostrarem perquè és molt complicat i segurament no ho entendreu...

En aquell moment Molècula va alçar el braç i dirigint-se a la professora, li va dir:

-Senyoreta, li demano per favor que ens ho demostri... Jo ho entendré.

La professora s’hi va negar i Molècula hi va insistir. Finalment la professora que, evidentment no ho sabia resoldre, va haver d’acceptar l’evidència i es va posar a plorar.
Segurament els dos casos tenen molt poc a veure, però a mi, aquest apartat de la sentència d’Urdangarín m’ho ha fet recordar... Què voleu que us digui ara?  


ARTICLE DE L’ENRIC HERNÀNDEZ, DIRECTOR DEL PERIÓDICO:


dissabte, 31 de desembre del 2016

S’HA D’EXPLICAR

Dimecres 28 me va cridat l’atenció una notícia que he llegit al digital Aguaita.cat de les amigues Silvia Berbís i Sofia Cabanes. Tot i el dia que era no es tractava d’una innocentada, sinó d’una notícia real que va passar al poble de l’Ampolla.
Segon la notícia, els Agents Rurals haurien denunciat a un veí de la localitat del Baix Ebre per fallar... Llegiu-ho bé, no he dit follar, he dit fallar... De moment follar o fer l’acte sexual encara no està prohibit sempre que no es faci a llocs inadequats i es produeixi escàndol públic.
He dit FALLAR, amb A... Les redactores del digital han hagut d’explicar el significat de la paraula, ja que és una d’aquelles que pràcticament està en desús al ser una modalitat de caça furtiva prohibida i per tant, cada cop més esporàdica:

La tècnica de “fallar” és una modalitat prohibida que consisteix en utilitzar una llanterna per enlluernar els ocells quan es troben en els dormidors on es van a arrecerar durant nits de fort vent. En quedar enlluernats, els ocells es queden immòbils, moment que aprofiten els caçadors per capturar-los.

Durant segles la caça va ser una activitat de supervivència, sobre tot per aquells que passaven llargues temporades vivint al camp conreant les finques, ja fossin pròpies, ja del patró que els havia llogat per a fer-ho.
A les Terres de l’Ebre s’hi practicaven quatre modalitats de caça sense sang: les rateres (també dites ceps o cepets –segons els pobles-), el filat (o piqueta) i la falla (o anar a fallar) i la barraca (o vesc) Actualment totes quatre modalitats estan prohibides i només es pot caçar amb escopeta. Diuen que perquè en aquesta modalitat la caça és selectiva i amb les altres no, perquè igual es podien agafar tords, com qualsevol altra classe de moixonets: pinsans, rufardes, barba-rojos (pit-rojos), etc. i que són totes espècies protegides.
Hem de fer un acte de fe i creure que com la natura és sàvia i que totes les espècies protegides de moixonets s’autoregulen i no signifiquen un greu problema per al conreu de l’olivera, què és el que més conec. Ens ho hem de creure... No obstant, m’agradaria conèixer quina és l’opinió dels propietaris d’oliveres i saber fins a quin punt (o no) són autèntiques plagues que es mengen grans quantitats d’olives, amb la consegüent pèrdua econòmica que això significa.
Ara la caça, de fet, ja s’ha convertit més en una modalitat esportiva que no una activitat de supervivència. Tot i que quan es caça un tord, un pato, una perdiu o un conill, sol acabar a la panxa d’algú, ja no significa una activitat de supervivència com passava només fa unes dècades, tal com explicava més amunt.
Els nostres avantpassats (pares, iaios...) complementaven les feines del camp amb la caça. Mon pare solia parar el filar a la finca que teníem a l’Arion i que avui, afortunadament, es troba dintre del museu natural de les oliveres mil·lenàries, però també a l partida del Carrascal i de la Seniola, sempre dintre del terme d’Ulldecona.

En canvi jo era de rateres. Com esquer per a que piquessin es feia servir una grèmena (cuc de color taronja) o una alada (formiga alada)
Les grèmenes es criaven en un viver normalment de terrissa (mon pare ne tenia un fet pels canterers de la Galera) i per a menjar se’ls hi donava segó, farina (així s’engreixaven més ràpid), garrofes, suros de panolles de panís, draps, papers, etc.
En canvi les alades s’havien d’anar a buscar i mirar de conservar-les durant tota la temporada de caça. Quan arribaven les pluges de finals d’estiu, les alades solien eixamenar, es a dir sortien multitudinàriament dels caus i eren fàcils d’atrapar. Però de vegades s’havia de cavar resseguint el laberint del cau. Per a conservar-les s’havia de posar un drap o coto en pèl que havia de mantenir-se sempre banyat, per la qual cosa un extrem del mateix s’introduïa a una botella o un recipient amb aigua. Tot i que mortes les alades conservaven les ales que era el que atreia els moixons, aquestes queien en facilitat i, per tant, ja no servien. El que atreia als moixons de la grèmena era el moviment semicircular, ja que sé les col·locava mirant cap amunt i amb el cap davant.

Tornant a la falla. De totes les modalitats de caça aquesta era la més delictiva i segurament per això va ser la primera en ser prohibida. Antigament  per a enlluernar els moixons es feia servir un carburer (com per exemple els que feia el tio Andreu el Llauner de la Galera) j que feia una llum molt brillant i encegadora. El moixó (normalment un tord) es quedava quiet i llavors amb una pala de mànec llarg sé li donava un cop i queia al terra.
Una vegada, fa més de 30 anys, em vaig cruspir el tord més car del món, ja que va costar 10.000 pessetes, que va ser l’mport de la multa que va haver de pagar el caçador al ser caçat per la Guardia Civil.     

divendres, 28 d’octubre del 2016

‘EL PADRE’

Quan me vaig afiliar al PSC l’any 1983 vivia a Santa Bàrbara. Davant les imminents municipals d’aquell mateix any, l’agrupació local va treure una revista de la quan només en va sortir el número zero. Després de donar-li moltes voltes, finalment es va decidir que es digués la Veu de la Plana. Els militants i simpatitzants del partir que van voler hi vam col·laborar amb articles de tota mena. Recordo que cap d’ells estava firmat. L’única cosa que es va firmar va ser una entrevista al nostre cap de llista Josep Gestí i ho vaig fer jo mateix, tot i que es tractava d’una autoentrevista.
Jo hi vaig col·laborar amb dues o tres cosetes i, sense cap mena de dubte, la que més repercussió va tenir va ser un petit relat anomenat el Padre i que, sense esmentar-ho en cap moment, me referia a l’alcalde de l’època Josep Bertomeu Canalda, traspassat recentment i més conegut a Santa Bàrbara com Don Pepe i a la Galera com lo Manyà.
Aquell relat (escrit en castellà –en aquell anys no sabíem escriure d’una altra manera) també esmentava a l’Hijo i a l’Espíritu Santo. Evidentment tampoc donava noms, però sí pistes suficients com per a poder descobrir la seva identitat. De totes maneres per aquells que no ho recorden o potser sí i no van descobrir els personatges, avui ho faré: Quan parlava de l’Hijo em referia a Gabriel Cid, més conegut com lo senyor Gabriel, cap de personal de la TOAR i l’Espíritu Santo era Pepito Gas, enginyer planer establert a Tarragona. Dit això me limitaré a parlar de Don Pepe.
Josep Bertomeu i Canalda va ser alcalde de Santa Bàrbara entre 1976 i 1999. Va ser el darrer alcalde no escollit democràticament. L’any 1979, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals després de la mort de Franco, Don Pepe va ser elegit el primer alcalde de la nova etapa democràtica com a independent i 4 anys més tard, va ser reelegit encapçalant la candidatura de CiU a la localitat.
Però el que molta gent no sap (segur!) és que el primer cap de llista de CiU hagués pogut ser una altra persona... Potser a partir de llavors les coses haurien pogut canviar... O no, ves a saber...
Permeteu-me que mantingui l’anonimat d’aquesta persona, ja que ella mateixa m’ho va explicar ja fa molts anys en confiança i no tinc clar que hagués volgut que un dia ho fes públic.
Aquesta persona en qüestió tenia estudis universitaris i quan m’ho va explicar ja estava jubilat de la seva professió. Era un home de fortes conviccions republicanes, honest i planer (amb els dos sentits de la paraula que se’ls hi poden donar a la gent de Santa Bàrbara)
Quan els de Convergència de la comarca el van anar a buscar, després d’explicar-li el que pretenien (jo tinc molt clar des de fa molts anys el tarannà dels convergents) els hi va dir:

-Us esteu equivocant. Jo no sóc la persona que busqueu.

Les seves idees deferien molt de la forma de pensar dels convergents de llavors i dels d’ara (bé ara és difícil anomenar-los amb una sola paraula i crec que se’ls seguirà dient convergents durant molts anys)
Don Pepe era una persona que despertava passions contraposades al seu poble, tal com passa amb la majoria dels personatges públics. Això sí, els detractors no ho demostraven a l’hora d’anar a votar, es a dir, molts gent el criticava però cada quatre anys guanyava per majoria absoluta. Amb el pas del temps s’ha demostrat que a Santa Bàrbara que CiU guanyi per majoria absoluta a les municipals no és cap proesa, perquè regidor amunt, regidor avall, tots els alcaldes ho han fet: Joaquim Martí, Jordi Boronat i el darrer, Alfred Blanch.
A mon pare, que normalment sempre va treballar amb gent de Santa Bàrbara (colles com les de Juanito de l’Estamero o de Paco del Baldat) m’explicava que sovint li deien els seus companys de treball:

-Don Pepe serà com serà, però per a Santa Bàrbara és el millor alcalde...

De Primitivo Forastero, alcalde de Camarles que va seguir una trajectòria pràcticament calcada a la de Don Pepe, deien el mateix...   

Per acabar us explicaré una anècdota que, molt provablement també desconeixen la majoria dels meus lectors. Tot i que no deu de sortir enlloc, quan es va normalitzar l’escut de Santa Bàrbara, Don Pepe es va insistir que sé li havien de posar uns brots d’olivera, en contra de l’opinió dels experts, perquè en heràldica aquest tipus de símbol no existeix. I tot que no ho puc assegurar (ja que és de collita pròpia), les 4 barres catalanes tampoc hi haurien d’aparèixer, ja que aquestes són símbol de la reialesa catalana i només les porten els escuts de les ciutats que van tenir algun tipus de vincle amb els comtes-reis del Casal de Barcelona (sempre segons els experts en heràldica i onomàstica)