Tots aquells que sigueu de la Galera i de la meva generació segur que us en recordareu.
El locutori de telèfons era un establiment on predominava la fusta, fins i tot al terra... A l’esquerra una mena de cabina des d’on es podia parlar amb altres telèfons de qualsevol indret (sempre conferències) Al costat, i mirant cap a la paret del forn, s’asseia laPaquita davant d’un tauler amb un bon grapat de forats i des d’on sortien uns fils gruixuts que acabaven en unes clavilles que la Paquita anava introduint i traient dels forats. Portava uns auriculars per poder escoltar i un microfon penjat al coll per a poder parlar.
...
L’any 1977 jo treballava a Castelló, com alguna vegada he explicat. Un dia, la Paquita que era molt devota, a part d’amiga de ma mare, me va cridar i me va fer un encàrrec del tot inusual, al menys per a mi:
-Ja que treballes a Castelló i allí també són molt catòlics, me podries comprar un Kempis que vull regalar a una xiqueta que pren la comunió aquest any...
Davant la meva ignorància, me’n va ensenyar un que tenia ella. Era un llibre petit, com els que solíem portar quan preníem la comunió, però més auster i que tenia per títol: Imitación a Cristo.
...
En aquella època el carrer més comercial de Castelló era el Enmedio o Enmig, molt cèntric i proper a la seu de l’ajuntament de la capital de la Plana. Era un dels carrers que solíem passejar després d’acabar la nostra jornada de treball camí d’algun bar de tapes dels que hi havia per la zona. Recordava haver-hi vist una botiga d’objectes religiosos: petites imatges religioses, candeles, alguns llibres i d’altres objectes religiosos.
Llest per a fer l’encàrrec que m’havia fet la Paquita, vaig entrar a aquella antiga i rància tenda i quan me van preguntar que volia els hi vaig dir:
-Un llibre que es diu De la imitación a Cristo...
-Un Kempis!
-Si, sí, això mateix...
Per a la meva sorpresa s’anomenava, efectivament un Kempis. Qui m’ho anava a dir...? Mai hagués pensat que aquell llibret es coneixia popularment pel cognom del seu autor, tot i que la Paquita m’ho havia dit així.
El vaig comprar i dissabte següent li vaig portar a la Paquita que es va mostrar molt contenta i agraïda. No van passar massa dies i me’n va tornar a encarregar un altre...
...
Vaig entrar a la botiga religiosa i en preguntar-me que volia, vaig respondre:
-Un Kempis!
M’havia convertit en tot un expert en la matèria.
 |
| Castelló. Carrer d'Enmig. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada