Jordi Pujol Ferrusola (Júnior per als més íntims) li va dir al jutge de l’Audiència Nacional que té problemes per arribar a final de mes... Pobre Júnior! (Perdoneu-me la confiança, però com que surt dia sí dia també als mitjans de comunicació,ja hem congeniat) Quina pena me dóna! Hi ha alguna cosa més trista que no poder arribar a final de mes? Bé sí, alguna: la mort, les malalties, haver de dormir al carrer... Unes quantes... Però no arribar a final de mes també és molt trist... I sinó que ens ho haguessin preguntat a la meva família només fa uns anys, quan teníem al nostre fill menut estudiant a Barcelona, sense beques i amb el sou nostre rebaixat per ser els culpables de la crisi econòmica (treballadors públics) Però mentrestant, mentre els treballadors públics maquinàvem per a crear una crisi global sense precedents, n’hi havia d’altres que s’estaven creant un pla de jubilació per al dia de demà que tot pot arribar a fer falta...
De fet era molt senzill. Només calia ocupar un càrrec públic o, com el cas de Júnior i la resta del clan Pujol, tenir contactes i son pare, el Molt Poc Honorable, durant els 23 anys que va governar ne va establir molts... I a part de molts, bons! Perquè no és el mateix tenir molts amics, que tenir-ne pocs però bons.
Sempre recordaré una vegada (ja fa molts anys) quan un amic que ja és nonagenari me va dir:
-Jo voto al PP, perquè si no ens donen els que tenen, qui ens ho donarà?
El meu amic tenia els conceptes equivocats: Els qui tenen no te’n donen, te’n prenen...
Si te poses a pensar tot el que va passar abans de la crisi, durant la crisi i després de la crisi, té donen ganes de començar a córrer i no para fins que estiguis ben lluny i no te puguin trobar la colla de lladres que hi van haver i que, de ben segur, encara hi ha en aquest país.
Quantes vegades heu escoltat que vivíem per sobre de les nostres possibilitats? Moltes, a què sí? I potser fins i tot us ho vàreu creure... Però quan finalment es va saber que mentre ens retallaven en sanitat, educació, transports, cultura, sous i pensions, etc., mentre ells robaven a mans plenes i s’emportaven els diners a Suïssa, Andorra o ves a saber a quin paradís fiscal a través de no sé quina societat opaca, no me direu que no vàreu soltar més d’un renec i us vàreu recordar de les seves mares (que ens alguns casos potser sí que tenien culpa)
Dir al jutge que sé té dificultats per arribar a final de més és, senzillament, burlar-se de dels treballadors i la resta de la gent humil. O sinó, pregunteu a aquelles famílies que encara tenen a tots els membres desocupats i que han de passar amb una mica més de 400€ al mes, com s’ho fan... Com arriben a final de mes.
Malgrat tot entenc a Júnior. A mi també me passaria. Quan l’any 1979 vaig entrar a treballar al del Peno (Juan Chaler SA) de Vinaròs, recordo haver-li escoltat a un company més d’una vegada: Si no ets capaç de gastar-te 80 milions de pessetes al dia, no diguis que ets ric... No li vaig preguntar mai perquè 80 i no 100 o 50...
De vegades, en la intimitat, quan deixes volar els teus pensaments, pensava: Podria arribar a gastar 80 milions de pessetes en un dia i durant molts de dies? És difícil, però finalment arribava a la conclusió de que sí, de que es pot arribar a gastar. Cada dia té podries comprar un cotxe de gama alta, un xalet a la platja i al dia següent a la muntanya, un iot, un helicòpter... És igual que en tinguis un, dos o tres, si cal els hi regales als teus amics o els hi vens a bon preu...
Què, sinó ens va enganyar, és el que li va passar a Júnior, quan els seus amics li venien cotxes de gama alta a bon preu i d’aquí que tingués el garatge ple. I, es clar, si tu té pots permetre comprar tot allò que t’agrada (vaig a donar-me un capritx) durant un període perllongat de temps, quan finalment el jutge t’ha embargat tots els teus comptes i ja no pots evadir més diners a l’estranger, què fas? Com t’ho montes? Has de passar la vergonya d’anar a Càritas a buscar menjar i roba? A què no? Per tant, és comprensible que no pugui arribar a final de mes...
M’enteneu, veritat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada