ADIF INDIGNE

Vestíbul de l'estació de Sants de Barcelona. 

Quan un país té un problema (com per exemple Espanya amb la corrupció), el que no es pot fer mai és legalitzar-la. Seria una mesura fàcil, però no s’evitaria el problema.
El gestor d’infraestructures ferroviàries, ADIF, té un problema: els retards generalitzats dels seus trens. Un mal endèmic que es ve arrossegant des de la creació de la RENFE. Encara me’n recordo quan a alguns trens se’ls anomenava borregueros, entre d’altres coses pels retards constants que acumulaven.
Normalment, les jerarquies d’aquest país, quan tenen un greu problema, tendeixen a aplicar una gran solució. Això mateix és el que es vol fer amb els retards dels trens: legalitzar-los. Es a dir. Un exemple per a que m’entengueu:

Si un tren té la sortida de l’Aldea a les 8:00 i l’arribada a Barcelona a les 10:15, però sol arribar a les 10:40, es canvien els horaris i l’arribada a partir de quan es prengui la mesura (encara no està aprovat, però se’n està parlant), serà a les 10:40.

Segons ADIF es tracta d’informar a l’usuari per a que prengui consciència del temps real que trigarà en el desplaçament. Però molt em temo que les intencions són molt diferents.
El govern de la Generalitat (el mateix que sovint s’oblida de les Terres de l’Ebre) ja li ha dit a ADIF que nastis de plastis o sigui, que no. Què aquesta no és la solució. Què la solució passa per fer les obres necessàries per al bon funcionament de les línies fèrries.
Els retards (endèmics, ho torno a recalcar) es produeixen, normalment, degut als encreuaments dels combois. Això es produeix als trams de via única, com el que hi ha entre l’Hospitalet de l’Infant i Tarragona.
Per algú que no sigui d’aquest país, suposo que li costaria entendre que mentre Espanya és capdavantera en trens d’alta velocitat, sovint deficitaris, encara hi hagi trams amb una sola via o estacions molt precàries. Una pregunta: Quan s’acabarà l’estació de Sants? Els accessos al vestíbul des de les andanes encara no està acabat tot i que les obres de l’AVE ja es van acabar fa anys.
Abans he dit que les intencions d’ADIF són molt diferents a les que ha anunciat. Per a tots aquells que no acostumen a viatjar en tren, els hi diré que quan un retard és superior als 16 minuts, el viatger té dret a que se’l compensi amb un altre bitllet per al mateix trajecte i la mateixa categoria de tren.
Em consta que els que viatgen més coneixen perfectament aquest dret i que gràcies a aquesta mesura viatja pràcticament de franc sempre. Per tant, són uns diners que deixa d’ingressar el gestor. Només que les arribades s’allarguin una mica (posem uns 15’), el bescanvi de bitllets passaria a ser un fet excepcional quan ara per ara és habitual.
Acabaré aquest escrit amb una reflexió. Amb el pas del temps i gràcies a la millora de les infraestructures i mitjans, les distàncies s’han reduït, es a dir, el temps que costa fer un trajecte des de un punt d’origen a una destinació, és inferior a la de fa uns anys; i com més anys endarrerim el temps, més ens en adonarem de la millora. En canvi, això no passa amb el temps que costa el trajecte des de les nostres comarques a Tarragona o Barcelona. Un temps que ha estat invariable tot i que van passant els anys.
El darrer viatge que vaig fer a Barcelona el vaig fer amb autobús. El temps real del viatge és si fa o no fa el mateix, però al menys no tens ensurts: surt puntual i arriba a la seva hora. Molts hem van dir que havia dir que havia pres una bona determinació. Jo també ho crec.

TRANSPORT PÚBLIC I TRANSPORT PRIVAT

Històricament, el transport privat ha estat el burro dels cops que ha hagut de suportar tota mena d’impostos i taxes. Abans de que Espanya entrés al Mercat Comú (1986), alguns cotxes estaven gravats amb l’impost de luxe. Amb la implantació de l’IVA, els turismes van haver de suportar el tipus incrementat (un 33%) durant els primers anys. Finalment el tipus desaparegué, però l’alegria va durar poc, ja que es va crear l’Impost de Matriculació que encara està en vigor. Crec recordar que només Irlanda té un impost semblant al que s’aplica a Espanya entre els països que conformen la UE.

Per altra banda, també els ajuntaments es fiquen les botes amb l’imposta de circulació (també conegut com d’aparcament) I qui no se’n recorda del cèntim sanitari que van cobrar les autonomies i que a la pràctica eren més d’un i no sempre es dedicava a finançar el dèficit sanitari.  

Darrerament, el govern de la Generalitat s’està plantejant que els transport privat financi el públic. Sembla ser que encara s’està estudiant la fórmula de com fer-ho; però una vegada més, els diners necessaris sortiran de la butxaca dels propietaris de cotxes.

Personalment no és que la idea em sembli malament. Sempre defensaré el transport públic sobre el privat, però de vegades el transport privar es fa imprescindible i no té alternativa possible.

Com ja he dit, la idea encara està en una fase embrionària, però molt em temo que per a solucionar els problemes de les zones més desament poblades que, a la vegada, són on més volum de trànsit hi ha, a part de la contaminació que genera, l’acabarem pagant tots els conductors de Catalunya.

Aquestes coses sempre me les miro des del punt de vista d’un ciutadà de les Terres de l’Ebre que paga els seus impostos com un ciutadà de primera, però que rep contraprestacions com un de tercera.

Al nostre territori una empresa té al concessió de totes les línies privades de viatgers per carretera. És el que en termes econòmics es coneix com un monopoli. Per a que sigui rendible el negoci, cal gaudir de subvencions i, al mateix temps omplir els autocars i per això s’han de potenciar les línies més rendibles en detriment de la resta que queden desateses o, dit d’una altra manera, en poca freqüència de pas.

Jo mateix fa 29 anys que treballo a Tortosa. Tret d’un període molt puntual, sempre M’he desplaçat amb el meu cotxe i hauria de tenir molt bona combinació, per a decantar-me pel transport públic.

En canvi, si que uso el transport públic, en aquest cas el tren, per anar a Barcelona. Darrerament, per motius de salut hi he d’anar sovint, al menys 2 cops al mes de mitjana. Les comunicacions ferroviàries entre Barcelona i les Terres de l’Ebre és força deficient, amb freqüències de pas d’una hora i mitja aproximadament, quan entre Barcelona i Tarragona, les freqüències es redueixen a ½ hora. O sigui, mentre allí hi ha tres trens, aquí només en tenim un.

Si els problemes endèmics del nostre territori s’haguessin de solucionar amb al creació del nou impost, no hi posaria peques, però com que sóc un malpensat, estic convençut que no serà així. Molt em temo que una vegada més, els ciutadans de les Terres de l’Ebre haurem de contribuir per a que els de les àrees metropolitanes visquin una mica millor.    

A VEURE SI AL FINAL FAREM RIURE...

O plorar, ja que de vegades els sentiments estan tant prop els uns dels altres, que es poden intercalar fàcilment.

El titular del Periódico d’avui és aquest: CiU i ERC debaten unes altres eleccions el 2016.

El Periódico ha tingut accés a l’acord al que han arribat aquesta setmana les dues formacions i, entre d’altres coses, està tirar pel camí a la CUP i a ICV-EUA. Molt lloable, si senyor.

Les relacions entre CiU i ERC igual s’apropen com es distancien. Un dia sembla que està tot trencat i al dia següent s’arriba a un acord que, en un principi sembla que ha satisfet a totes dues parts. Quan diumenge Lluís Salvadó opinava que hi podia haver acord en dos o tres dies, ho vaig tenir clar: segur que l’hi ha.   

A tots els acords, sempre s’hi arriba cedint una mica totes les parts. Ni els experts es posen d’acord a l’hora d’assegurar qui ha cedit més i qui de les dues formacions ha sortit com a guanyadora. La veritat és que es fa difícil saber-ho.

Llista única com volia Mas, no. Eleccions immediatament com volia Junqueras, tampoc.

Però encara hi altres esculls que s’han de resoldre, com per exemple si, finalment, ERC donarà suport als pressupostos per al 2015 o si algú d’ERC entrarà al nou govern de Mas que, presumiblement farà abans de que s’acabi el seu mandat.

Primer es donava (al menys des d’alguns mitjà de comunicació) que algun membre destacat d’ERC entraria al govern. Recordo que n’hi ha d’actius que van formar part dels diversos governs del Tripartit i per tant ja tindrien experiència. En canvi, dies després o fins i tot unes poques hores més tard, semblava que Mas tancava la porta a aquesta possibilitat.

Vull recordar que les eleccions del 27 de setembre seran les terceres autonòmiques (o a l’àmbit de Catalunya si ho preferiu) que es portaran a terme en menys de 4 anys i, una vegada fetes (i segons quin sigui el resultat), ja es fixarà una data per a fer les properes (o sigui, les quartes en 5 anys) No us sembla molt? I, això, no té un significat?

Els qui com jo som escèptics a tots aquest procés (més d’una vegada m’he definit com a independentista pragmàtic), a part de recelar de Mas i companyia, pensem que ha Catalunya hi ha hagut desgovern. No es pot estar tots els dies parlant d’independència i dels pactes que s’han de fer i dels camins que s’han de seguir i governar per als ciutadans del nostre país.

Sense anar més lluny, ahir llegia que des de la Generalitat encara no es té clar que les Terres de l’Ebre es puguin incloure dintre de les rodalies ferroviàries de Catalunya.

Mireu, ara que per motius de salut he de viatjar sovint a Barcelona, me’n adono que, pràcticament, en ple segle XXI encara disposem de les mateixes infraestructures ferroviàries que als anys 70 o 80. De tos els trens que agafo, el més nou i més ben dotat és el que surt de l’estació de França a les 16:18 i quasi sempre arriba tard a l’Aldea.

Des de Nadal també he hagut d’anar d’hospital en hospital per mon pare. La situació aquí també és força lamentable. Segur que ho heu escoltat a més gent.

El passat dia 12, dimecres, mentre esperava que operessin a mon pare d’una trencada de turmell, vaig tenir el plaer de saludar Ismael Roldan, qui va ser director de l’Hospital Verge de la Cinta a part de delegat de Salut de les Terres de l’Ebre.

-Com han canviat les coses, Ismael.

-Molt, han canviat molt.

Fins i tot a alguns auxiliars sanitaris se’ls hi nota amb el seu comportament. A mon pare no li van posar cullereta de postres i mentre dues auxiliars estaven fent el llit del costat, els hi vaig dir:

-Ja sé que no és feina vostra, però com s’ho ha de menjar sense cullereta? –Pensant que igual me’n podien donar o deixar una-

-Tu ho has dit, no és feina nostra –em va contestar una de les dues-

La gent està cansada, fins i tot tipa diria jo de com estan anat les coses ens els darrers anys.

Independència? Amb matisos (amb molts de matisos, sí) però millor qualitat de vida o el que és el mateix, estat del benestar. Això que ens han robat a les classes mitjanes a canvi d’una paraula: independència.  

I no em val que em diguin que tota la resta ho recuperarem després, j que sovint he vist com el que es perd, normalment no es torna a recuperar. 

EL MICROBÚS DE ‘QUITA I PON’

La passada setmana un microbús era l’encarregat de fer el trajecte interurbà d’Amposta (la L1) Potser va passar desapercebut a la gran majoria, però a mi em va sobtar. Per què? Senzillament perquè quan es va demanar a l’equip de govern la possibilitat de que fos un microbús el que fes aquest servei, es va dir que no ho podia fer perquè aquests vehicles no estaven adaptats.

A la majoria de ciutats on es té que prestar el servei de bus urbà, aquest és deficitari. A Amposta, no. A Amposta és, directament, ruïnós. Com he dit tantes i tantes vegades, dintre del vehicle, a part del xofer, només hi ha aire. Quasi mai hi va ningú. de vegades es veu una o dues persones. Crec que 5 és la quantitat màxima que hi he vist viatjar.

Evidentment si un vehicle de 25 places pot fer el mateix servei, perquè no es canvia. A part de que ha de ser un vehicle adaptat, l’equip de govern deia que el cost era pràcticament igual ja que el xofer cobra el mateix i la diferència del carburant no és tanta..

Crec recordar que la darrera vegada que vaig escriure sobre el tema vaig dir que, vist l’elevat cost i l’època de crisi que estem passant, s’hauria de suprimir encara que això comportés incomplir la llei (sembla ser que les ciutats de més de 20.000 habitants estan obligades a donar el servei de bus)

Però pregunto. Per què durant uns dies s’ha prestat el servei amb un vehicle molt més petit? Aquesta tarda, per baix de casa meva ja en tornava anar un de gran (i adaptat)

(Davant la impossibilitat de poder-li fer una foto, he aprofitat un viatge a l’hospital de Tortosa per a fotografiar-ne un que si no és exactament igual, ha de ser molt semblant al que circulava per Amposta; això sí, aquell era de color groc)  

DIARI DE L’AGOST. DIA 10 (divendres –StLlorenç-)

El vestíbul de l'estació de l'Aldea.

L’OR QUE NO VA PODER SER...

Ahir, a Londres, la selecció espanyola de waterpolo femení va  aconseguir plata, però segurament, en altres circumstàncies hauria pogut assolir l’or. No va poder ser, una llàstima. També van aconseguir una medalla de bronze la lluitadora lliure basca Maider Unda (Iron Maider) i, avui, les noies de la sinrco també han obtingut un altre bronze. 
Però no desespereu, encara n'arribaran més, com per exemple la del lleidatà Craviotto en K-1 200 metres, prova on és clar favorit i l'equip de bàsquet d'Espanya que acaba de guanyar a Rússia per 67-59 i serà segona (plata) daant dels EE. UU. O no?  

LA RENFE

No us cregueu que des de que la RENFE està gestionada per la Generalitat funciona millor que abans. L’altre dia, al comboi on viatjava la meva dona, alguna cosa es cremava. Després li van parlar de la possibilitat de treure’s un abonament trimestral. Per a sorpresa seva, quan a l’Aldea li van dir el preu, resulta que era més car que tres abonaments mensuals (3x1) Llavors li van dir que seria perquè amb un abonament trimestral el nombre de viatges a la mateixa destinació és il·limitat. A la qual cosa la meva dóna va dir: Tu et penses que jo faré més d’un viatge al dia a Tarragona? A Tarragona ho va tornar a preguntar i li van dir el que ja sabia (que era més car) i que segurament es tractava d’un error.

Pe aquells que viatgin poc, els hi he de dir que ara, el popular bitllet d’anada i tornada ja no du descompte i et costa igual que dos d’anada. L’únic avantatge és que no cal que passis per taquilla dues vegades.

MOURINHO EL PENEDIT

Després d’un any i davant les càmeres d’una televisió italiana que li estava fent una entrevista, Mourinho, es va penedir del dit a l’ull a Tito Vilanova. A l’entrenador del Madrid li ha costat un any. Es diu que més val tard que mai...

NOSTÀLGICS DEL PASSAT

M’explicaven ahir que a Canet lo Roig (Canet lo Blau des de les darreres eleccions guanyades pel PP), hi ha nostàlgics del antic règim. Bé, m’imagino que com a tots els pobles. La persona en qüestió regenta un restaurant a la localitat i l’especialitat són els tords i moixonets (que estan prohibits) El local el té guarnit de tot tipus de records i d’altres elements nostàlgics. Quan la persona que m’ho contava tenia que anar, li van dir: “Tu canta-li el Caralsol. Així ho va fer i la senyora es va emocionar tant que es va posar a plorar i els hi va treure diversos dolços típics de la població de franc. Hi hauria gent que a l’entrar, donarien la volta i no menjarien. Segur!

ST LLORENÇ A LA GALERA

Avui comencen oficialment les festes a la Galera en honor del seu patró Sant Llorenç. Ahir va fer el pregó de festes el Delegat de la Generalitat a les Terres de l’Ebre Xavier (Xavi per als amics) Pallarés. Amb tanta gent que hi ha que pot fer un pregó.... Bé, això demostra l’altura de la majoria dels nostres polítics.

I AVUI, VESPRA DE FESTES A AMPOSTA

Aquest matí, les pubilles de l’any passat i les d’aquest any, situades estratègicament per diferents punts de la ciutat, feien el repartiment del panoli i de les banderes de la ciutat que, com passa cada any, s’acaben aviat. Aquesta tarda, l’arribada dels bous i repartiment de polos de gel.

BONES FESTES A TOTHOM!! Encara que dubto molt de la qualitat de les mateixes.     

EL GOVERN MUNICIPAL M’HA DONAT LA RAÓ PARCIALMENT

No us creguéssiu que m’ha trucat l’alcalde o la regidora d’hisenda ni tant sols el portaveu de CiU a l’ajuntament. Me’n he assabentat per la premsa.
Fa uns dies os deia que una de les mesures que podria prendre l’ajuntament per a reduir la despesa municipal per aquest any era suprimir el transport públic, ja que els autobusos urbans l’única cosa que fan és transportar aire per Amposta.

El servei no es suprimirà, però es reduirà, tal i com anunciava ahir el diari “El Punt/Avui”. Amb aquesta mesura s’estalviaran 27.000 euros, que no són molts, però que evidentment es poden destinar a d’altres finalitats més necessàries.

Per cert, segons el rotatiu, sabeu quina és la incidència de passatgers a la nostra ciutat? De 0,4 passatgers/viatge. 
Es transporta aire, sí o no? 

Llegiu l'entrada que vaig fer el passat 4 de gener.  

"EL BORREGUERO"

La primera experiència ferroviària la vaig tenir amb 5 anys. El viatge no era de plaer, acompanyava a mons pares a fer la campanya de la verema a França. Els trens d'aquella època no tenien pràcticament res a veure amb els d'ara. Encara eren de carbó i els vagons de fusta (molt pareguts als que surten a les pel·lícules de l'Oest.
Al referir-se al tren, sovint es parlava del "borreguero", per la seva lamentable imatge, però sobre tot, perquè sempre acostumava anar en retard; la majoria de vegades sense causa aparent.
Estem al segle XXI. D'aquella primera experiència han passat quasi que 50 anys. El confort dels trens ha canviat molt i també la velocitat i el servei que es troba en alguns d'ells, però de tant en tant encara et pots trobar amb algun "borreguero". Com avui.
Aquesta tarda hem acompanyat a un nen a l'estació de l'Aldea per agafar el tren que anava en direcció Tarragona i Barcelona i que tenia la sortida a les 19:50. Puntualment l'han anunciat, però... Els minuts anaven passen i el comboi no apareixia. Finalment la meva dona ha anat a preguntar que se'n sabia. Li han dit que l'entrada l'havien anunciat des de València i els semàfors d'entrada a la estació s'havien posat en verd. Al cap de mitja hora l'han tornat a anunciar.
De l'Aldea ha sortit amb 35 minuts de retard. Motiu: DESCONEGUT.

LA NOVA PARADA DE BUS INTERURBÀ A AMPOSTA

Després d’un any d’obrir el carrer del pont, l’Alcalde Palau, tancat durant 3 llargs anys degut a una remodelació integral feta pel Ministeri de Foment d’Espanya, la parada de busos provisional que s’havia ficat a l’alçada de la plaça de la Pau, a tocar de la zona de l’embarcador del riu, encara continuava allí i les instal•lacions provisionals que s’havien posades a l’efecte, continuaven degradant-se.
Calia buscar una solució i buscar un nou emplaçament a la parada de busos interurbans. Després d’haver pensat col•locar-la a la part de dalt del carrer Sebastià Juan i Arbó, molt pro de la plaça de la Castellania d’Amposta i al costat mateix del parc que hi ha allí i on es té previst construir-li la nova estació d’autobusos, finalment, la regidoria de Governació va decidir que, de forma provisional i fins que no estigués construïda la nova estació, col•locar la parada principal de la ciutat a l’alçada del supermercat Suma, a l’avinguda de Catalunya, molt prop de la plaça de la Llibertat, allí on està l’església catòlica del Sagrat Cor, també coneguda con “l’església nova”. També s’ha de fer un abaixador (aquí no es podrà agafar l’autobús) a la part de dalt de la mateixa avinguda de Catalunya, entre els carrers Saragossa i Amèrica.
Ahir mateix, mentre la parada principal ja tenia una segona marquesina (abans només era una parada urbana amb una sola marquesina) i s’havia pintat al terra les ratlles grogues corresponents i els indicadors de “parada de bus” , al lloc on ha d’estar l’abaixador, encara no s’havia fet res.
Pel matí, quan jo encara no sabia que ja s’havia fet la nova parada, ja em van fer arribar la primera protesta. Em van dir que alguns veïns, les pròpies treballadores del súper i clients dels establiments de la zona, havia mostrat els seu descontentament.
Personalment penso que la ubicació de la nova parada no està malament. Segurament estaria millor on s’havia pensat al principi, però és un lloc prou cèntric i amb prou aparcament a poca distància d’allí, que converteixen la nova parada en una solució provisional força acceptable.
Normalment, quan s’instal•la alguna cosa, sempre hi ha queixes. Com diu el refrany: “Mai plou al gust de tothom!”