Pareix que el plans de Solbes sobre el finançament de Catalunya no agraden ningú. Ahir, al final del escrit ús parlava de que es tindria en conte la població catalana. Avui m’he assabentat que els immigrants no comptaran per aquest càlcul. És què els immigrants no formen part de la població? És què els immigrants no consumeixen serveis? Però en aquest cas no es pot qualificar el govern central de racista ni res d’això, és un mètode de càlcul i prou. Injust, sí, però un de tants mètodes que es podrien fer servir. Catalunya, no tinc ara estudies a ma, però segur que és una de les comunitats del país que té una taxa més elevada d’estrangers. Potser les Illes Balears la pot superar, però no Extremadura, la Rioja o Galícia! La discriminació serà un altre cop cap als catalans!
Castells fa dies que crida al cel (perdó, no sóc creient!) “clama al desert” sense que ningú de Madrid pareix que li faci el més mínim cas. Pepe Blanco, Pepiño pe als amics i número 2 del PSOE ha dit que es complirà el calendari previst a l’Estatut. Faltaria més! Com és sol dir seriem banyuts i copejats!
El President Montilla no para de fer advertiments al Govern de Zapatero. De moment només són paraules, veurem si dintre d’uns dies aquestes paraules s’acabaran convertint en fets! Així sigui!
I mentrestant, el PPC pixant fora de tes un altre cop. I és que aquest estimen Catalunya “a la seva manera”. Que, evidentment, no sé quina deu ser, però tal com ens la estimem els que la volem de debò, segur que no. Ara diuen que volen un gran pacte de totes les comunitats del país!! I això qui els hi ha dit que ho diguin... Rajoy? Tal com va anar la elecció de la candidata, no m’estranyaria! Com si totes les comunitats del país tinguessin els mateixos problemes de finançament per a dur a terme les infrastructures i donar compliment a la necessitat dels seus! I un acord, com es prendria? Per majoria absoluta. Perquè aquí Catalunya tindria totes les de perdre i guanyarien els de sempre... aquells del cafè per a tots i, ho sento, en aquest punt he de donar la raó a CiU.
Catalunya té unes necessitats que, altres comunitats de les espanyes no tenen i després de “pagar la factura” durant molts d’anys, és lògic que ara li cal prestar una mica més d’atenció. Durant moltes dècades Catalunya va ser el motor d’Espanya. Ara no aspirem ni a això... Ara ens donem per satisfets que la gent nostra sé senti satisfeta!
divendres, 18 de juliol del 2008
dijous, 17 de juliol del 2008
EL FINANÇAMENT, AVUI
Aquests dies és noticia el finançament de Catalunya que es deriva del nou Estatut. Però hi ha cosa que, a priori, sorprenen. Així, a la compareixença del President Montilla en seu parlamentària per a donar explicacions sobre la situació de la crisi a Catalunya, mentre el cap de l’oposició Artur oms demanava l’aplicació immediata del nou finançament, l’expresident regional del PP Daniel Sirera deia que “ara” el finançament no és una prioritat i el que cal és prendre mesures anti-crisi! No deixa de ser curiós que mentre el gran partit de la dreta catalana demani una cosa, l’altre gran partit de la dreta espanyola, amb coincidències més de forma que de fons, cregui que no!
No fa gaires dies va ser el Conseller Castells el que parlava de que, de caler, primer triaria Catalunya que al PSOE. I ara ha estat el President Montilla qui ha dit que, si cal, posarà en problemes el govern de Rodríguez Zapatero! Dit això, a Arturo ja no li queden arguments i diu una cosa tant poc creïble com que “l’actual Estatut molesta els socialistes catalans i que avui, no l’aprovarien”. Evidentment és una afirmació gratuïta, sense arguments que la sostinguin.
Està clar que el govern català, de vegades, no diu tota la veritat. Em refereixo a la crisi de la sequera, la primera gran crisi que va aparèixer aquest any a Catalunya. Però una cosa es mirar de confondre a menys de dues-centes mil persones que fa o no fa és la població de les Terres de l’Ebre i l’altra cosa és mentir a la població de Catalunya. Fet que, sense cap mena de dubte, els portaria de cap a l’oposició a les properes eleccions autonòmiques.
Sobre la publicació de les balances fiscals (primer ho va fer el govern i després Madrid) cal dir que si fa o no fa, els resultats són els mateixos. És veritat que els resultats que va mostrar el govern de Madrid eren una mica més suaus que els que sortien al govern d’aquí. Però la conclusió reconeixent de que Catalunya és “molt” solidària és podria treure de tots dos!
Si no ho entès malament, dia Solbes que l’actual model de finançament es va aprovar el 2001 sobre la base de població de 1999 i que ara ja estaria desfasat. És evident que en aquests 7 anys la població catalana ha augmentat moltíssim, fruit, sobre tot de la immigració vinguda d’altres països. I és sobre tot aquesta immigració la que ha fet saturar les aules i els centres ambulatoris, per la qual cosa hi ha més demanda de professionals del sector (ensenyants i metges i infermers) Només per això la despesa pública catalana creix considerablement!
De totes formes (hi ho deia l’altre dia) per aconseguir el millor finançament possible cal la unitat de tots els partits. El govern no pot quedar-se tot sol davant el de Madrid, per molta força que li donin els 25 diputats del PSC!
No fa gaires dies va ser el Conseller Castells el que parlava de que, de caler, primer triaria Catalunya que al PSOE. I ara ha estat el President Montilla qui ha dit que, si cal, posarà en problemes el govern de Rodríguez Zapatero! Dit això, a Arturo ja no li queden arguments i diu una cosa tant poc creïble com que “l’actual Estatut molesta els socialistes catalans i que avui, no l’aprovarien”. Evidentment és una afirmació gratuïta, sense arguments que la sostinguin.
Està clar que el govern català, de vegades, no diu tota la veritat. Em refereixo a la crisi de la sequera, la primera gran crisi que va aparèixer aquest any a Catalunya. Però una cosa es mirar de confondre a menys de dues-centes mil persones que fa o no fa és la població de les Terres de l’Ebre i l’altra cosa és mentir a la població de Catalunya. Fet que, sense cap mena de dubte, els portaria de cap a l’oposició a les properes eleccions autonòmiques.
Sobre la publicació de les balances fiscals (primer ho va fer el govern i després Madrid) cal dir que si fa o no fa, els resultats són els mateixos. És veritat que els resultats que va mostrar el govern de Madrid eren una mica més suaus que els que sortien al govern d’aquí. Però la conclusió reconeixent de que Catalunya és “molt” solidària és podria treure de tots dos!
Si no ho entès malament, dia Solbes que l’actual model de finançament es va aprovar el 2001 sobre la base de població de 1999 i que ara ja estaria desfasat. És evident que en aquests 7 anys la població catalana ha augmentat moltíssim, fruit, sobre tot de la immigració vinguda d’altres països. I és sobre tot aquesta immigració la que ha fet saturar les aules i els centres ambulatoris, per la qual cosa hi ha més demanda de professionals del sector (ensenyants i metges i infermers) Només per això la despesa pública catalana creix considerablement!
De totes formes (hi ho deia l’altre dia) per aconseguir el millor finançament possible cal la unitat de tots els partits. El govern no pot quedar-se tot sol davant el de Madrid, per molta força que li donin els 25 diputats del PSC!
dimecres, 16 de juliol del 2008
MARTINSA-FADESA
Quan hi ha negoci els inversors arriben d’arreu i paguen xifres astronòmiques per a fer més negoci. Solen ser empreses de relacionades en la construcció que fan urbanitzacions i altres obres importants. Però quan el negoci s’acaba i arriba la crisi, són dels primers en notar-ho. Això és el que ha pasta amb la urbanització que es feia a “Amposta”, a l’altre costat del riu. Ja sé que aquella zona (finca de la Palma o del Capità com és coneix popularment, és terme de l’Aldea, però els serveis que haurien demandat els seus inquilins haguessin estat a Amposta més que a l’Aldea. Bàsicament per dos motius: perquè Amposta és més gran i pot absorbir millor la demanda (educació, sanitat, oci, comerç, etc.); i per proximitat i comoditat (per arribar a Amposta només caldria creuar l’Ebre) Encara que el “negoci” el faria l’Aldea amb el cobrament dels permisos de construcció, impost sobre bens immobles i possiblement més gent cessada al poble. I és que mil habitatges donen molt de si. Però sinó s’arriben a construir també deixen pel camí moltes de les expectatives creades per l’ajuntament en el referent a inversió pública en benefici del propi municipi.
Però una suspensió de pagaments (o concurs de creditors com es diu ara) pot arribar a portat altres conseqüències greus com la pèrdua de llocs de treball i, fins i tot, de les quantitats lliurades a compte per part dels compradors. Que dit sigui de pas, depenent de la quantitat donada a compte, de vegades es preferible perdre aquestes lliuraments a compte que veures obligat a pagar a les entitats financeres uns préstecs hipotecaris on els seus tipus d’interès no paren de pujar i pujar.
Però la projectada urbanització de l’Aldea no ha estat l’única a Catalunya que es veurà afectada per aquesta suspensió de pagaments. També als Pirineus, més concretament a la Vall Fosca o estava projectat una estació d’esquí, un hotel i diversos centenars de xalets i apartaments, també ha vist com les expectatives s’han anat en orris i, en principi caldrà esperar un anys més del que estava previst per acabar tota l’obra.
Segurament, dintre d’uns anys, una vegada passi la crisi, és tornarà a donar una empenta important a la construcció i podran acabar-se les obres aturades o relentitzades. I també potser que una empresa emergent se’n pugui fer càrrec, comprant els terrenys i les construccions fetes a un preu a la baixa i que sigui la que acabi el projecte.
Tot això són especulacions i elucubracions. La realitat és que l’actual situació està afectant a una colla de gent de la zona (compradors i treballadors) i caldrà veure com s’acaba l’enrenou. De moment les associacions de consumidors ha els han aconsellat la recerca d’un advocat que els pugui assessora per a que se’n puguin sortir el menys mal parats possible...
Caldria veure on han anat a parar tots els mils de milions de negoci fets els anys anteriors... segurament a les butxaques dels seus màxims accionistes!
Però una suspensió de pagaments (o concurs de creditors com es diu ara) pot arribar a portat altres conseqüències greus com la pèrdua de llocs de treball i, fins i tot, de les quantitats lliurades a compte per part dels compradors. Que dit sigui de pas, depenent de la quantitat donada a compte, de vegades es preferible perdre aquestes lliuraments a compte que veures obligat a pagar a les entitats financeres uns préstecs hipotecaris on els seus tipus d’interès no paren de pujar i pujar.
Però la projectada urbanització de l’Aldea no ha estat l’única a Catalunya que es veurà afectada per aquesta suspensió de pagaments. També als Pirineus, més concretament a la Vall Fosca o estava projectat una estació d’esquí, un hotel i diversos centenars de xalets i apartaments, també ha vist com les expectatives s’han anat en orris i, en principi caldrà esperar un anys més del que estava previst per acabar tota l’obra.
Segurament, dintre d’uns anys, una vegada passi la crisi, és tornarà a donar una empenta important a la construcció i podran acabar-se les obres aturades o relentitzades. I també potser que una empresa emergent se’n pugui fer càrrec, comprant els terrenys i les construccions fetes a un preu a la baixa i que sigui la que acabi el projecte.
Tot això són especulacions i elucubracions. La realitat és que l’actual situació està afectant a una colla de gent de la zona (compradors i treballadors) i caldrà veure com s’acaba l’enrenou. De moment les associacions de consumidors ha els han aconsellat la recerca d’un advocat que els pugui assessora per a que se’n puguin sortir el menys mal parats possible...
Caldria veure on han anat a parar tots els mils de milions de negoci fets els anys anteriors... segurament a les butxaques dels seus màxims accionistes!
dimarts, 15 de juliol del 2008
COHERENS DECLARACIONS DEL COSELLER CASTELLS
El Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Antoni Castells, en el marc de dues conferències fetes ahir, pel matí al Centre Ernest Lluch i per la tarda al Cercle d’Economia, va fer unes afirmacions que han transcendit als mitjans de comunicació.
Una de les coses que va dir és que el Govern Central, presidit pel socialista Rodríguez Zapatero no ha tingut voluntat política per a desenvolupar l’Estatut, sobre tot en la seva vessant econòmica. I l’altre, encara molt més transcendent, és que els socialistes catalans, si han de triar, ho faran abans per Catalunya que pel PSOE.
El proper cap de setmana el PSC farà el seu congrés. Després de fer-ho bona part de les altes formacions polítiques (congressos nacionals i territorials) toca el torn als socialistes catalans. Els congressos són importants perquè de les decisions que es prendran (ponència marc més les esmenes que es puguin incorporar) sortirà la línia política que seguirà el partit fins a l’altre congrés (normalment en el temps de 4 anys)
Sóc de l’opinió que aquest congrés serà un dels més importants que ha fet mai el PSC. I vaig una mica en la línia del que va dir el Conseller Castells. Serà fonamental, baix el meu punt de vista, si els socialistes de Catalunya marquen una estratègia diferenciada de la resta de socialistes de l’Estat. No només seria un cop d’efecte, sinó tota una declaració d’intencions a l’hora de guanyar-se un lloc dintre del catalanisme, ara que aquest torna a estar tant de moda amb la creació de la “casa gran” en el congrés de CDC.
Serà el ser o no ser del PSC. Tal com va dir Castells no es tracta de trencar amb Madrid, però si de fer-los veure que per a governar Catalunya cal treballar per aconseguir el màxim dels objectius fixats: més grau d’autonomia, millor finançament, etc.
És imprescindible per a gestionat bé el nostre país l’obtenció de un grau de finançament òptim que permeti cobrir totes les necessitats del administrats (els catalans i els nou vinguts)
Un exemple clar el tenim a les Terres de l’Ebre. Darrerament s’han promès moltes coses que fins ara només són projectes: la A-7 (connexió de l’autovia entre el N de Castelló i l’Hospitalet de l’Infant), desdoblament de la C-12 (autovia de l’Eix de l’Ebre des de Lleida fins a la Fàbrica del Ciment, més enllà de la Ràpita), pla de transport públic (ja s’ha donat el primer pas entre Alcanar i Tortosa), etc. A més a més tirar en davant de forma definitiva els polígons industrials existents amb la implantació de noves indústries que donin feina a la gent del territori.
Una altra de les asseveracions de Castells va ser la voluntat d’implicar a CiU, com a principal partit de l’oposició i amb possibilitats de governar.
I CiU no hauria de rebutjar aquest oferiment si de debò volen que Catalunya assoleixi les màximes quotes d’autogovern. Com tampoc s’hauria de descartar les altres dues formacions que composen el govern català.
Si des d’aquí es treballa plegats i no hi ha desercions, Catalunya serà els que es proposi ser. En el cas contrari no deixarem de ser mai una regió d’Espanya!
Una de les coses que va dir és que el Govern Central, presidit pel socialista Rodríguez Zapatero no ha tingut voluntat política per a desenvolupar l’Estatut, sobre tot en la seva vessant econòmica. I l’altre, encara molt més transcendent, és que els socialistes catalans, si han de triar, ho faran abans per Catalunya que pel PSOE.
El proper cap de setmana el PSC farà el seu congrés. Després de fer-ho bona part de les altes formacions polítiques (congressos nacionals i territorials) toca el torn als socialistes catalans. Els congressos són importants perquè de les decisions que es prendran (ponència marc més les esmenes que es puguin incorporar) sortirà la línia política que seguirà el partit fins a l’altre congrés (normalment en el temps de 4 anys)
Sóc de l’opinió que aquest congrés serà un dels més importants que ha fet mai el PSC. I vaig una mica en la línia del que va dir el Conseller Castells. Serà fonamental, baix el meu punt de vista, si els socialistes de Catalunya marquen una estratègia diferenciada de la resta de socialistes de l’Estat. No només seria un cop d’efecte, sinó tota una declaració d’intencions a l’hora de guanyar-se un lloc dintre del catalanisme, ara que aquest torna a estar tant de moda amb la creació de la “casa gran” en el congrés de CDC.
Serà el ser o no ser del PSC. Tal com va dir Castells no es tracta de trencar amb Madrid, però si de fer-los veure que per a governar Catalunya cal treballar per aconseguir el màxim dels objectius fixats: més grau d’autonomia, millor finançament, etc.
És imprescindible per a gestionat bé el nostre país l’obtenció de un grau de finançament òptim que permeti cobrir totes les necessitats del administrats (els catalans i els nou vinguts)
Un exemple clar el tenim a les Terres de l’Ebre. Darrerament s’han promès moltes coses que fins ara només són projectes: la A-7 (connexió de l’autovia entre el N de Castelló i l’Hospitalet de l’Infant), desdoblament de la C-12 (autovia de l’Eix de l’Ebre des de Lleida fins a la Fàbrica del Ciment, més enllà de la Ràpita), pla de transport públic (ja s’ha donat el primer pas entre Alcanar i Tortosa), etc. A més a més tirar en davant de forma definitiva els polígons industrials existents amb la implantació de noves indústries que donin feina a la gent del territori.
Una altra de les asseveracions de Castells va ser la voluntat d’implicar a CiU, com a principal partit de l’oposició i amb possibilitats de governar.
I CiU no hauria de rebutjar aquest oferiment si de debò volen que Catalunya assoleixi les màximes quotes d’autogovern. Com tampoc s’hauria de descartar les altres dues formacions que composen el govern català.
Si des d’aquí es treballa plegats i no hi ha desercions, Catalunya serà els que es proposi ser. En el cas contrari no deixarem de ser mai una regió d’Espanya!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)