diumenge, 27 de maig del 2012

APROVADA PELS PÈLS (relat)




Als anys 60 hi havia molt poca gent que es tragués el carnet de conduit per a cotxes, ja que no estaven a l’abast de la majoria. Normalment els homes, per a desplaçar-se usaven la moto i, per tant, a les pistes d’exàmens s’hi solien veure homes sols mirant d’aconseguir el carnet.

Aquesta història me la va explicar el tio Joaquín Solà, dels Valentins, el pare de Joaquín i l’Edelmira. 


Pista d’exàmens de Vinaròs. A la pista un grup d’homes i una dona (!), la qual cosa era un fet poc normal.
La prova, a diferència de les d’ara, era molt menys complicada, només havia que passar sense tirar-les una sèrie de 4 cadires plegables.
Quan li toca el torn a la dona, que portava una falda ajuntada i una brusa molt cenyida, després de  passar la primera cadira, passa la segona i la tercera, però en arribar a la quarta, amb el pedal de la moto, s’enganxa a la cadira i ella, moto i cadira van a parar per terra.
Mentre s’ho miraven expectants i un tant sorpresos, un dels presents es dirigeix a l’examinador:

-I ara què?

-Evidentment suspesa –li respon l’examinador-

-No home, l’ha d’aprovar! O és que vostè ens podria ensenyar tot el què ens ha mostrat aquesta senyora?

Finalment, aquella dona va ser aprovada “pels pèls”.

dissabte, 26 de maig del 2012

LA FOTO DEL DIA 26-05-2012



La posta de sol d'ahir des d'un lloc prop de Masdenverge.

MASSA BARÇA PER A L’ATLHETIC




L’equip va voler acomiadar-se de Guardiola donant una llisó de futbol i gols al Athletic Club de Bilbao, el finalista d’anit amb el Barça de la Copa del Rei.
Conec a bocs aficionats de l’Athlètic. De fet només em relaciono i som companys de treball. El seu fill, que és del Barça, demà prendrà la comunió. Divendres quan se’n anava cap a casa em va dir: “Si aquesta nit guanyem, diumenge seré el més feliç de la celebració”.
I és que tothom coincidia que el Bilbao, anit, podia alçar la copa del Rei. Mentre em desplaço escolto la radio i un dia així, les referències a la final, eren moltes. Sobre tot quan ja s’apropava l’hora del començament del partit. Tothom deia que el Barça sempre és el Barça, encara que no jugués Puyol ni Alves, ni Villa ni Abidal... Però que el Bilbao no era el de feia 3 anys quan a Mestalla havia perdut la final de la copa contra el Barça. Que l’equip havia millorat molt i que Bielsa en tenia part de la culpa.
Només començar el partit, ja es va poder veure al Barça endollat amb el partit. Abans de que Pedro obris el marcador (encara no es portaven 3 minuts de joc), el Barça ja havia xutat dues vegades a porta amb cert perill. Aquest fet va fer dia a Pitxi Alonso que “es pensava que serien els homes de l’Athletic els qui sortirien més forts”.
Amb un tres i no res, el Barça va posar al marcador els mateixos números que la frase feta. Per tant, mai més ben dit: 3-0. Un gol més de Messi i un altre de Pedro. Quant hem trobat a faltar a Pedro aquest any!
A partir d’aquí el Barça va baixar gas i es va dedicar a conservar el resultat i ja no va buscar amb ímpetu més gols, sobre tot a la segona part.
En honor a la veritat, cal dir que Piqué va fer un penal sobre Llorente, però tot i això, un curt bagatge per al Bilbao durant la primera part. 

Al segon temps el Bilbao va voler mirar d’acurçar distàncies, però es va demostrar que ara com ara, els jugadors bascos estan encara a molta distància dels catalans.
Al veure que amb el futbol era impossible acurçar el marcador i temen que el Barça en una jugada aïllada els podria fer el quart, van començar a jugar brut, amb algunes entrades que es poden qualificar de dures i mereixedores de targeta groga que, l’àrbitre, no sempre va ensenyar. Recordo que després de que l’Athletic perdés la final de l’Europa League, algú em va dir. “ja veuràs com contra nosaltres no jugaran igual i empraran més el joc brut”. Si durant la primera par es van comportar, a la segona els va sobrar violència i els va mancar esperit esportiu, al igual que a la seva afició que, fins i tot xiulaven quan els aficionats del Barça cantaven l’himne del club.
El línies generals els jugadors del Barça van estar esplèndids. Pinto, el porter de la copa, va estar perfecte. Sempre he dit que segurament abans de fitxar amb el Barça mai s’hauria pogut esperar tenir un colofó tan brillant de la seva vida esportiva. Normalment ha estat un espectador de luxe i quan ha jugat ho ha fet força bé i a sobre ha estat protagonista de dues Copes del Rei. Montoya em va agradar mol. Tenia un gran responsabilitat i, no només va cobrir bé la seva banda, sinó que va anar a l’atac amb cert perill. Com ja he dit més amunt, Pedro va estar esplèndid i els dos gols ho diuen quasi tot. Piqué, afortunadament recuperat. Penso que és un jugador imprescindible i que hauria de deixar enrere els problemes (potser extraesportius que ha tingut aquesta temporada per a tornar a ser el jugador que tots coneixem) La resta tots a un bon nivell. Messi, Xavi, Iniesta, Aléxis Sánchez, Busquets, Mascherano, Adriano...
Ara a “rearmar-se” de cara la propera temporada i a tornar-nos a fer il·lusionar amb aquest equip.
Gràcies Guardiola; gràcies Barça. VISCA EL BARÇA!!!     

http://youtu.be/Dc8kr_Zg5F8            

PEPI, LA CAVERA

Antic pont a una rotonda de Riumar.




Era dissabte i havia anat a Tortosa amb ma mare, encara que no recordo exactament a què. De tornada, mentre ma mare s’asseia a la part de davant de l’autobús de la Hife, jo vaig buscar un seien de la part del darrere, el que hi ha enfront de la porta de sortida.
En arribar a Santa Bàrbara, va pujar Pepi, la Cavera, que ja feia uns anys que vivia a Godall amb sa germana. Aquell dia havia anat a la Cava per a visitar els seus pares.
Pepi treballava a la Toar, una de les fàbriques de botó que hi va haver al poble de la Plana. Com jo estudiava a l’Acadèmia Cots de Tortosa, ens veiem cada dia, pel matí i per la tarda. Les bromes entre tots dos, així com amb la resta de nois i noies que viatjàvem a diari amb l’autobús de Rossell, eren freqüentes.
Només pujar, Pepi em va començar a emprenyar per a que jo li seguís el joc. Molt seriós, li vaig dir:
-“Pepi, avui no, que va ma mare a l’autobús”.
La reacció de Pepi va ser immediata i va augmentar el to de les seves bromes. En un moment donat, sense previ avís, vaig cridar a ma mare:
-“Mare: aquesta xiqueta em molesta!”.
De sobte tota la gent (la majoria dones) que viatjaven a la part de davant de l’autobús, es van girar cap a mi. Mentre, la Pepi es va posar tota sufocada, amb un rostre molt roig que delatava la seva incomoditat.
Les burles cap a ella van continuar duran la resta del viatge.