QUÈ HE FET JO PER A MERÈIXER AIXÒ?

Aquest matí quan marxava cap el treball, he posat la ser tot just quan toquen les 8 per escoltar la reflexió d’en Carles Francino després d’haver escoltat els esports per Catalunya Ràdio.
Ha parlat de la rectificació del govern després de dir que “els ajuntaments no es podrien endeutar més”, però també de la més que lamentable situació que es va viure ahir durant la visita de Zapatero al Senat. A posat èmfasi a l’improvisació constant del govern a l’hora d’enunciar les mesures (jo també ja fa molt de temps que ho estic dient) i del poc sentit d’estat que té el PP després d’armar el sarau que va armar demanant-li la dimissió a Zapatero per “dignitat política”. I ha acabat amb una frase per a mi lapidària i que resumeix molt bé els sentiment de molts ciutadans: “Què he fet jo per a merèixer això?”, com el títol de la pel•lícula d’Almodóvar.
I és cert que detecto en bona part de la ciutadania sensacions com aquesta. Avui mateix, un company de treball, dels que solen votar partits d’esquerres i majoritàriament “vota socialista”, em deia que “estava orfe de vot”, que “no sabia a qui votar”.
Aquesta sensació la veig en gran part del “meu” col•lectiu: els funcionaris. De sobte ens trobem que el nostre empresari (l’administració de l’Estat9 ens retalla el sou a partir del mes de juliol... I què no en vinguin de més grosses!
Ahir parlava amb un manobre. D’aquells que ja ho eren abans del bum de la construcció. Portava molts d’anys treballant a la construcció i ara està a l’atur. I és que la crisi ha afectat sobre tot als treballadors de la construcció vinguts de fora: romanesos, magrebins, equatorians. Però també els d’aquí. Quina culpa tenen tots plegats d’aquesta situació.
Personalment tinc un dubte des de fa temps: On son els diners? No fa gaire un altre company de treball en deia que s’han volatilitzat. La resposta no em va deixar satisfet, ja que els “bitllets” no poden desaparèixer així com així. Avui he tingut l’ocasió de tornar-ho a preguntar a gent que puc considerar experta, ja que eren dos economistes i un d’ells té una consultoria financera i fiscal. Els dos m’han respost el mateix. “Els hem ‘cremat’; Espanya els ha ‘cremat’”. He interpretat que “cremat”, es la manera de dir-ho en l’argot econòmic. Després m’ho han aclarit: “Primer ens varem gastar els diners que teníem i més tard els que no teníem. És evident que els diners els té algú, com la Xina per exemple”. També he pensat que en deuen d’haver molts a paradisos fiscals...
Però tornant al principi, vull formular una pregunta: On s’acaba la dignitat i on comença la corrupció?
El PP vol que Zapatero dimiteixi “per dignitat”. Potser la perdut, però no perquè ha “robat”, sinó per la sensació d’improvisació en les mesures que anat aplicant. També perquè no ho va fer quan tocava. O sigui, ho ha fet tard. Però fins el que jo sé, no ha “robat” ni ha fet cap cosa il•lícita.
En canvi, aquells que li demanen la dimissió, intenten amb el sarau que van muntar ahir, o el que d’una manera u altra munten sovint, amagar el que és el cas més gran de corrupció de la Història d’Espanya: el cas Gürtel.
I cada dia se’n destapen d’altres que esquitxen a quasi tots els partits. No es d’estranyar que en l’última enquesta donada a conèixer per la Generalitat, el quart millor resultat se l’emporti l’abstenció. I de seguir així és previsible que encara es faci més gran en lloc de disminuir una vegada els partits entren en campanya.
El que deia el meu amic: “orfes de vot”.

ELS MILLORS DE LA LLIGA 2009-2010 SEGONS PÚBLICO

Dissabte passat el diari Público portava la votació sobre els millors de la lliga de futbol de la temporada que tot just acaba d’acabar: millor jugador, millor jugador espanyol, millor entrenador, millor partit, etc.
Aquesta votació la van fer els directors esportius de tots els equips de futbol de la primera divisió.
Evidentment hi ha coses que “cauen pel seu propi pes”, com per exemple que el millor jugador hagi estat Leo Messi, que el de millor espanyol hagi recaigut amb Xavi o que el de millor entrenador se l’hagi emportat Pep Guardiola.
Però analitzant detalladament la votació hi ha coses sorprenents, força sorprenents.
Miguel Pardeza, secretari tècnic del Madrid, va votar com a millor jugador de la lliga a Xavi i com a millor entrenador Pochettino. Va ser, juntament amb Sandro Sierra del Màlaga els únics que no van escollir a Leo Messi, a part de Txiqui Beguiristain que va votar pera Cristiano Ronaldo. Penso que l’actitud de Pardeza correspon més a no voler reconèixer la realitat, ja que seria una manera implícita de considerar Messi millor jugador que Cristiano Ronaldo i Guardiola com millor que Pellegrini.
També es força evident l’actitud de l’entrenador de l’Athlètic Club que a la pregunta de “Qui ha estat el millor entrenador?” prefereixen no contestar.
Al ser preguntats pel millor partit, 6 dels enquestats escullen l’Atlético de Madrid- 2, Barcelona-1 (guanya en aquest apartat), l’únic partit (recordem-ho) que va perdre el Barça en tota la lliga. Sorprenent! Els qui han votat aquest partit han estat els directors esportius del Almeria, Deportivo, Màlaga, Osasuna, Sevilla i Vila-real. El segueix amb només 3 vots el Madrid-0, Barcelona-2. Per a mi, sinó el millor, sí el més determinant de la lliga.

El resultat de la votació va ser el següent:

Millor jugador de la Lliga: Leo Messi
Millor jugador espanyol (s’entén que el millor estranger també ho ha estat Messi)
Jugador revelació: Pedro (per davant de Canales)
Millor entrenador: Pep Guardiola
Millor partit: Atlético de Madrid- 2, Barcelona- 1
Millor porter: Victor Valdes
Millor defensa: Piqué
Millor centrecampista: Xavi (naturalment)
Millor davanter: Messi (també naturalment)
Millor jugador núm. 12: Pedro.

Sobre Messi cal afegir que feia dos anys que guanyava com a millor jugador estranger.
Suposo que si el resultat final de la lliga hagués estat diferent, o sigui, que el Madrid hagués estat campió, com sempre passa en aquests casos, hauria estat molt diferent. La victòria del Barça amb un dels dos gols de Messi va estar determinant a l’hora d’establir el resultat final de la lliga que tot just s’ha acabat.
I a partir de l’últim dissabte d’agost, començarà una nova lliga de futbol amb molts d’al•licients, encara que a data d’avui són més previsions que una altra cosa.
Acabarà Mourinho al Madrid? És de suposar que sí. Però el fitxatge del flamant guanyador de la Champions significarà una despesa molt important per al Madrid de Florentino que, segurament, acabarà condicionant (i molt) l’arribada de nous reforços en forma de jugadors. “Mou”, com qualsevol entrenador, voldrà portar jugadors de la seva confiança com Diego Milito (va fer els dos gols de la final de Madrid)
Vindrà Cesc al Barça? A part de Villa i Cesc (si acaba venint) fitxarà més jugadors el Barça o pujarà joves promeses del Barça Atlètic com el “faldut” Ivan Romeu?
Marxarà Toure Yaya?
Cal pensar que a part de l’anunciada marxa de Henry, pocs jugadors deixaran la disciplina del Barça. Amb el “reforç” d’Iniesta (s’ha perdut molts de partits aquest any, la majoria durant la fase més determinant dels diferents campionats) i l’arribada de les dues incorporacions anunciades i els que pugin del planter, la plantilla del Barça de la temporada 2010-2011 quedarà pràcticament tancada.

LA FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA. ALGUNES CONSIDERACIONS

Després de l’èxit assolit a la primera edició, les perspectives per aquest any no podien ser més bones. L’interès de la ciutadania en participar a la segona edició era notable.
I la veritat sigui dita, l’èxit d’aquesta segona edició ha superat en escreix l’edició anterior.
Però en el futur el que pot arribar-nos a passar és que podem morir d’èxit (és el tercer cop que ampro aquesta paraula), al menys que anessin introduint poc a poc novetats que atreguin encara més al públic en general, sobre tot, el de fora de la ciutat. També caldrà eliminar aquelles coses que pugui resultar repetitives i d’interès limitat. El cansament de l’espectador pot arribar a fer que la festa pugui decaure en el temps.
Així voldria fer una crítica constructiva d’allò que encara pot fer-se (evidentment pot fer-se moltíssim sempre i quan hi hagi un pressupost suficient)
Per començar aquest any hem perdut l’oportunitat d’allargar la festa a avui dilluns (festa local a Amposta) Potser s’haurien pogut fer el mateix programa d’actes menys atapeït i ocupar bona part del dia d’avui: un dia de festa que no es fa festa, tret de la repetició de la sarsuela que va representar-se ahir amb un enorme èxit (4)
Tampoc és la primera vegada que ho dic: a Amposta donem l’esquena al riu. És cert que a l’Ebre s’hi fan una sèrie d’activitats esportives, però de lúdiques, des de que es va treure el vaixell restaurant Santa Susanna, no sé ni fa cap.
A l’època que es commemora a la Festa del Mercat a la plaça, pel riu hi navegaven els vaporets, com "l'Anita" (si fa o no fa; tampoc existien encara les nostres bandes de música) La construcció del vaporet tal com era resultaria força cara i complicada, però podria mirar de recrear-se d’alguna manera un vaixell recreatiu que pogués portar a la gent a fer un petit viatge pel riu i poder veure Amposta des d’un lloc que, de ben segur, ni ampostins ni visitants l’han vist mai. El mateix podria fer-se amb "lo carrilet". Sé que a Deltebre una escola taller està treballant per “recuperar-ne” un de la manera més fidel possible a l’original. El carrilet, un comboi de “via estreta”, va començar a fer el trajecte de Tortosa a la Cava l’any 1926, al cap de pocs anys d’haver-se construït el pont penjant de la nostra ciutat.
Tant un com l’altre, un per terra i l’altre per aigua, feien recorreguts similars. Al seu dia van significar grans avenços per al territori i, segurament, res hauria estat igual de no haver-se posat en marxa els dos projectes.
A l’acte més institucional de la festa, el que es va fer al saló de plens de la casa consistorial, es va recitar el significat de la mateixa i tot allò que vol homenatjar. Una de les coses que es va dir va ser “la gran quantitat de gent que vinguts de tot arreu arribaven a Amposta per colonitzar el delta, sobre tot gents vinguts de Llevant a l’època de plantar i segar i que, amb les seves famílies, construïen barraques per tot el territori deltaic”. Aquest fet està ben representat? Opino que no i portar la festa al Poble Nou recreant aquesta vinguda de forasters que venien a treballar i que molts es van acabar quedant, seria tot un reconeixement a la colonització de la nostra Ribera (encara que “Villafranco del Delta” va trigar encara molts d’anys en ser construït)
Per acabar permeteu-me donar-ne una de freda i una de calenta. Cal reprotxar al grup municipal de CiU la forma en que van portar la visita del dirigent de CDC “Felip Fuig”. A la darrera comissió de Cultura, la regidora ens va dir que es volia portar a inaugurar la festa al conseller de Cultura de la Generalitat, però que aquest, per problemes d’agenda no podia venir i que llavors s’havia pensat en portar al president de la Diputació. Personalment vaig pensar que seria el tercer cop en menys de dos anys que Josep Poblet visitaria el nostre poble amb la finalitat de inaugurar una festa o una fira. Primer va ser el pregoner de festes majors de 2008 i després va inaugurar la fira de 2009. Finalment (ignoro el motiu) es va decidir que les tres entitats més antigues del poble (la Lira, la Filha i el Casino) fossin presents a l’acte que donava el tret de sortida de la II edició de la festa. La presència de Felip Fuig a la primera fila del saló de plens, encara que cal considerar-la com un acte de partit, no tenia gaire justificació.
I la calenta seria el poc reconeixement que es va tenir de cara a la regidora de cultura Marimar Panisello al final de la representació de la sarsuela d’ahir per la tarda. Van haver-hi diversos rams de flors per a les directores que havien fet possible la representació i també per a la responsable de l’àrea de cultura Maite Subirats. Però és que ningú va pensar en donar-n’hi un a la regidora? De vegades se’n donen i amb menys motiu...

LA GENERACIÓ NI-NI

Acudit de el Faro. 

Mes o menys un cop a la setmana, baixo pel carrer Murillo d’Amposta. Normalment vaig cap a la seu del meu partit situada al carrer Lope de Vega que fa cantonada, precisament, amb el carrer que porta el nom del cèlebre pintor sevillà del segle XVII.
Abans d’arribar-hi, a l’esquerra, on fa uns anys hi havia un taller elèctric per a cotxes, hi ha un local ocupat per joves d’entre 18 i 19 anys. L’aspecte del local no és gaire saludable més aviat lúgubre, diria jo. Quan la porta està oberta s’hi pot veure mobiliari divers, una televisió, brossa amuntegada, etc.
A aquesta mena de locals, a Amposta se’ls denomina “clubs” i n’hi ha diversos escampats per tota la ciutat. Alguns “sobreviuen” més que d’altres. De vegades han de ser tancats per la policia local per ocasionar molèsties al veïnat.
Fa temps, des de les regidories de Governació i Serveis Socials es volia posar cert control i, fins i tot, es van fer algunes activitats destinades a aquests joves, en la seva majoria, nois.
Popularment, a aquesta mena de jovent, se’ls coneix com la “generació ni-ni”: ni estudien ni treballen.
Son joves amb fracàs escolar que difícilment han pogut acabar els estudis obligatoris. Alguns d’ells han intentat fer algun mòdul de formació professional o han integrar alguna escola taller, sense massa èxit. L’adaptació a la nova situació ha estat difícil i, finalment, han acabat abandonant.
Abans se’ls solia “col•locar” com aprenents a qualsevol taller o botiga. Ara, amb els nous temps, on és més necessària que mai l’especialització, és difícil trobar una sortida al mercat laboral. La crisi econòmica tampoc ajuda gens a poder donar-los una sortida digna.
Buscar solucions ideals em sembla, en principi complicat. Passa per fer obligatori l’ensenyament fins els 18? Tal com estan els temps, això crearia encara més deute públic i tampoc seria una garantia d’un òtim resultat. A l’arribar a certa edat, el jove, sovint, es torna esquerp i és difícil de controlar si ell no ho vol ser. Ni pares ni educadors poden fer res al respecte.
Una altra solució passaria per fer un casal de joventut on hi tinguessin cabuda. Però mesclar joves de totes les edats, també podria ser causa de conflictes.
Per tant, només queda l’ús de mesures imaginatives que puguin motivar-los a fer alguna cosa. De vegades per mig de l’esport o d’altres activitats formatives que els poguessin motivar.
L’ajuntament de Santa Coloma de Gramanet (a tocar de Barcelona) i que té un dels barris més marginals i conflictius de Catalunya, el barri de la Mina, està portant a terme a les escoles (on la majoria d’estudiants son d’ètnies minoritàries) un programa de foment de l’esport. El jovent fa classes i competicions de lluita i només se li imposa una condició, l’assistència a classe. A qui no assisteix a l’institut, no se’l deixa participar. La iniciativa ha obtingut uns excel•lents resultats.
Amposta per exemple és un ciutat molt “esportiva”. Tenim un centre de tecnificació que és l’enveja dels pobles de l’entorn i ara “som” candidats a que la Universitat de Lleida ens posi una facultat d’INEF. Però, només els esportistes que destaquen tenen el dret de gaudir d’aquest tipus d’ensenyament?
Caldria fomentar programes de reinserció i aprenentatge lligats a les activitats que puguin resultar més atractives a aquests joves. Ja ho sé, això també costa diners, però a la llarga, no ho acabarem pagant entre tots?