LA GENERACIÓ NI-NI

Acudit de el Faro. 

Mes o menys un cop a la setmana, baixo pel carrer Murillo d’Amposta. Normalment vaig cap a la seu del meu partit situada al carrer Lope de Vega que fa cantonada, precisament, amb el carrer que porta el nom del cèlebre pintor sevillà del segle XVII.
Abans d’arribar-hi, a l’esquerra, on fa uns anys hi havia un taller elèctric per a cotxes, hi ha un local ocupat per joves d’entre 18 i 19 anys. L’aspecte del local no és gaire saludable més aviat lúgubre, diria jo. Quan la porta està oberta s’hi pot veure mobiliari divers, una televisió, brossa amuntegada, etc.
A aquesta mena de locals, a Amposta se’ls denomina “clubs” i n’hi ha diversos escampats per tota la ciutat. Alguns “sobreviuen” més que d’altres. De vegades han de ser tancats per la policia local per ocasionar molèsties al veïnat.
Fa temps, des de les regidories de Governació i Serveis Socials es volia posar cert control i, fins i tot, es van fer algunes activitats destinades a aquests joves, en la seva majoria, nois.
Popularment, a aquesta mena de jovent, se’ls coneix com la “generació ni-ni”: ni estudien ni treballen.
Son joves amb fracàs escolar que difícilment han pogut acabar els estudis obligatoris. Alguns d’ells han intentat fer algun mòdul de formació professional o han integrar alguna escola taller, sense massa èxit. L’adaptació a la nova situació ha estat difícil i, finalment, han acabat abandonant.
Abans se’ls solia “col•locar” com aprenents a qualsevol taller o botiga. Ara, amb els nous temps, on és més necessària que mai l’especialització, és difícil trobar una sortida al mercat laboral. La crisi econòmica tampoc ajuda gens a poder donar-los una sortida digna.
Buscar solucions ideals em sembla, en principi complicat. Passa per fer obligatori l’ensenyament fins els 18? Tal com estan els temps, això crearia encara més deute públic i tampoc seria una garantia d’un òtim resultat. A l’arribar a certa edat, el jove, sovint, es torna esquerp i és difícil de controlar si ell no ho vol ser. Ni pares ni educadors poden fer res al respecte.
Una altra solució passaria per fer un casal de joventut on hi tinguessin cabuda. Però mesclar joves de totes les edats, també podria ser causa de conflictes.
Per tant, només queda l’ús de mesures imaginatives que puguin motivar-los a fer alguna cosa. De vegades per mig de l’esport o d’altres activitats formatives que els poguessin motivar.
L’ajuntament de Santa Coloma de Gramanet (a tocar de Barcelona) i que té un dels barris més marginals i conflictius de Catalunya, el barri de la Mina, està portant a terme a les escoles (on la majoria d’estudiants son d’ètnies minoritàries) un programa de foment de l’esport. El jovent fa classes i competicions de lluita i només se li imposa una condició, l’assistència a classe. A qui no assisteix a l’institut, no se’l deixa participar. La iniciativa ha obtingut uns excel•lents resultats.
Amposta per exemple és un ciutat molt “esportiva”. Tenim un centre de tecnificació que és l’enveja dels pobles de l’entorn i ara “som” candidats a que la Universitat de Lleida ens posi una facultat d’INEF. Però, només els esportistes que destaquen tenen el dret de gaudir d’aquest tipus d’ensenyament?
Caldria fomentar programes de reinserció i aprenentatge lligats a les activitats que puguin resultar més atractives a aquests joves. Ja ho sé, això també costa diners, però a la llarga, no ho acabarem pagant entre tots?