dimarts, 16 de desembre del 2008

DOBLE MORAL

He dit en molts de cops que en política val tot (o quasi) En el meu escrit d’ahir, deia que, segurament, no era el tema del dia. Potser quan es parla de grans temes polítics (i la decisió del PSC de votar els pressupostos de l’Estat per al l’any 2009, no és tema menor), abans d’opinar sense tenir prou informació, pot ser arriscat i no sempre objectiu.
Vagi per davant que a mi no m’agradaria haver estat a la pell de cap membre del consell executiu del PSC que, ahir, per unanimitat (inclòs el Conseller Castells), van decidir votar a favor d’aixecar el veto que el Senat va posar als pressupostos i, per tant, havien de tornar a ser votats pel Congrés dels Diputats.
A principis del passat mes d’octubre, ho recordo perquè anàvem de viatge, Montilla feia pública la seva amenaça a no votar els pressupostos si el govern de Zapatero no avançava en el tema del finançament. La veritat sigui dita és que a Zapatero li ha mancat lleialtat amb Catalunya, desatenent, sistemàticament, els terminis que fixava, primer l’Estatut i després els que va donar el propi govern de Madrid per a pactar els diners que l’Estat havia d’enviar cap a Catalunya. Avui tornava a llençar bones paraules i parlava de que s’obtindrà un excel•lent finançament... Però ja ho comencem a posar en dubte!
Al final, l’amenaça no s’ha complit i ahir, tothom criticava els socialistes per, segons els crítics, “havien mostrat la seva cara més espanyola”.
Evidentment, tots els altres partits, en aquest cas, es “miren els bous des de la barrera” i amb la crítica, en tenen prou. Però que passaria si els diputats socialistes votessin no als pressupostos? En primer lloc que per a l’any 2009, des de l’Estat, no es podrien prendre les mesures anticrisi que contemplen els pressupostos, ja que es prorrogarien els d’aquest any de forma automàtica i, el que és més greu, caldria anar a un avançament d’eleccions. Per la qual cosa caldria dissoldre les Corts quan encara no es portaria ni un any de legislatura i convocar noves eleccions que, imagino, no es farien abans del març o abril d’aquest any. Després, imagino, caldria redactar uns nous pressupostos que contemplessin les mesures contra la crisi.
I a qui l’interessa que hagi un avançament electoral? Per suposat al PP que, amb les darreres enquestes a favor, pensa que tindria possibilitats d’assolir una victòria electoral. I a CiU, l’interessa que caigui el govern? No ho veig amb el govern d’Espanya, però si amb el de Catalunya. Evidentment, una crisi al si del govern central no implica necessàriament la fractura del govern d’Entesa, però, segurament, també quedaria tocat.
Després de fer l’explicació, vull denunciar la doble moral que solen aplicar els convergents. Ells sempre son els més (més catalans que ningú, més progressistes que ningú, fins i tot, més perfectes que ningú) Quan ells voten al costat del PP, ho fan pel bé de Catalunya! Quan Pujol va pactar amb Aznar, ho va fer pel bé de Catalunya! Quan Más va pactar la retallada de l’Estatut amb Zapatero, ho va fer pel bé de Catalunya! No perquè siguin menys catalans!
Finalment, penso que hi ha que donar un darrer vot de confiança. Tant els socialistes d’aquí com els de Madrid. Si Zapatero, un cop més, frustra les expectatives de Catalunya, caldrà fer un plantejament seriós. Si no el fa el PSC, si potser el faran (o farem) molts socialistes. De totes formes es podria anar cap a un trencament. Des de Madrid ja s’hauria sondejat aquesta possibilitat i Corbacho podria ser el nou home fort d’un PSOE català.

dilluns, 15 de desembre del 2008

SERVEIX PER ALGUNA COSA L’INEM?

Potser no és el tema del dia, però la idea d’escriure sobre això me l’ha donat el Periódico de Catalunya d’avui. El titular diu: “L’antic INEM només intervé en un 2% de les col•locacions”. Penso que és del tot eloqüent... I també: “Catalunya va ser la que va fer menys gestió, en només el 0,5 % dels casos”. Les preguntes serien: Serveix per alguna cosa? No caldria plantejar-se la necessitat de suprimir-lo?
I és que l’INEM ha estat sempre qüestionat. Recordo una vegada, ja fa molts anys un acudit gràfic (no sabria dir de qui) que el funcionari que atenia la finestreta dels qui buscaven feina deia: “Jo no pateixo; jo ja en tic de feina”. I és lamentable que un organisme creat per relacionar empreses i treballadors i fomentar l’ocupació tingui aquestes xifres de resultats tan baixes. I així no és d’estranyar que la seva feina estigui en entre dit.
Fa molts d’anys que tinc una feina estable i, per tant, no estic desocupat. Però al llarg de la meva vida hi vaig estar en dues ocasions: la primera d’elles entre 1978 i 1979 i la segona entre 1984 i 1985. Només en una ocasió em van cridar per oferir-me la possibilitat de treballar. Era una feina d’entrevistador de 6 hores diàries. Recordo que quan vaig anar a fer la prova (el procés de selecció li van donar a una empresa especialitzada aliena a la que contractava), no em van saber aclarir els meus dubtes. El primer de tots era si les enquestes eren oficials (o sigui, fetes per alguna administració) o no i si et pagaven la locomoció i la dieta (ja que treballant 6 hores, difícilment ho podies fer tot d’una tirada) No em van seleccionar perquè jo, per aquell temps tenia una sol•licitud de “millora” d’ocupació. Les altres vegades, sempre vaig tenir que ser jo qui es devia d’apropar a l’oficina corresponent i preguntar si havia alguna cosa o mirar de trobar-la al cartell d’anuncis. Mirava les oficines de Tortosa, Amposta, Vinaròs i, fins i tot, una vegada recordo que vaig estar a la de Valls! A Tortosa un cop em van dir que l’antiga clínica Monegal (era la que estava davant de l’estació del tren), buscava un gerent. Personalment considerava que no tenia ni preparació ni experiència. Malgrat tot van insistir que m’hi apropés. Una altra vegada a Vinaròs em van dir que una oficina bancària de Benicarló, d’una entitat avui fusionada amb d’altres i que patrocina les lligues de futbol de primera i segona divisió, buscava un empleat. Vaig acudir-hi, però davant la meva sorpresa, per a poder presentar la sol•licitud, ja era necessari adjuntar-hi la “recomanació” d’una persona coneguda i solvent de la localitat!
Sí que és veritat que quan un organisme (i suposo que una empresa també), vol cobrir una o diverses places, els aspirants hauran d’estar inscrits a l’INEM, però els hi és indiferent si estàs aturat o no. El que no em queda clar és si quan es parla d’INEM, a Catalunya es refereix a l’Oficina de Treball de la Generalitat (OTG) Encarà que sé que tots dos organismes cohabiten a les mateixes oficines. Així que hi ha treballadors de l’estat i treballadors de la Generalitat, en una de les “xapuces” que van fer les administracions de l’època.

diumenge, 14 de desembre del 2008

(2-0) BÉ ESTÀ QUAN BÉ ACABA

I el partit del Barça-Madrid d’ahir per la nit va acabar bé. Bé pel Barça, es clar! I coincideixo amb l’opinió de molts: encara que no es va poder golejar, una derrota així, produïda en els darrers instants del partit i quan el mateix Eto’o va “solucionar” el penal que havia fallat minuts abans, fa molt mal al contrincant. I si, a sobre, es diu Madrid... Cal reconèixer que el Madrid va jugar un bon partit. Juande Ramos els va fer creure que podrien, al menys, empatar. La primera “tàctica” en observar-se va ser que calia aturar a Messi costés el que costés. Quan es juga així, l’àrbitre té que parar-ho en sec començant a treure targetes i Medina Cantalajo no ho va fer. Això va donar molt d’avantatge al Madrid que, amb aquesta actitud, “va fer fora” a Messi del partit i només va “entrar” en determinades ocasions. Però quan ho va fer... ens fa oferir un gol d’autèntic luxe!!
El Madrid, tot i reconeixent que va jugar bé, no va passar de donar la imatge d’un equip mediocre. Potser condicionat pels jugadors que va alinear, ja que la majoria de les seves estrelles ho estan lesionats o sancionats. Però això no vol dir que amb l’equip de gal•la, el Madrid, hauria pogut treure un millor resultat. De vegades les estrelles juguen millor a futbol, però corren menys. I ahir, el Madrid, si alguna cosa va fer, a més de pegar puntades de peu, va ser corre. L’equip titular hauria pogut jugar molt diferent i també deixar molts més espais que, el Barça, hauria pogut aprofitar...
També jugar contra el Barça motiva. A l’igual que li passa al Barça quan s’enfronta al Madrid. Ara caldrà veure si amb els altres equips, el Madrid, és capaç de jugar com ho va fer ahir. El titular d’avui del diari Marca (no!, no l’he comprat, l’he vist al quiosc) deixa: “Vuelve el Madrid y sé va el Barça. Tinc clar que el Barça s’ha escapat a 12 punts, només cal mirar la classificació. Ara, que “hagi tornat el Madrid”, caldrà veure-ho. Amb el nou entrenador només ha jugat dos partits i si bé un el van guanyar amb claredat, cal reconèixer que l’altre equip no va fer grans coses per mirar d’impedir-ho.
Per finalitzar voldria fer-me ressò de la gran victòria de l’equip femení del Handbol Amposta per 40 a 28 contra les xiques del Tenerife, equip que anava segon a la classificació i amb millor coeficient de gols que les ampostines. Aquest resultar reafirma a l’equip de la capital del Montsià com a líder indiscutible del seu grup i compta amb victòries tots els partits jugats fins ara. Què duri!!

dissabte, 13 de desembre del 2008

EL BARÇA-MADRID, ALGUNA COSA MÉS QUE UN PARTIT DE FUTBOL

El partit d’aquesta nit, con tots els Barça-Madrid (o a l’inrevés) són alguna cosa més que un simple partit de futbol. Des de fa moltes dècades ha estat així. segurament que els estudiosos ho dirien amb molts més arguments que jo, però el detonant de la rivalitat va ser quan el Madrid va “robar” a Di Stéfano al Barça en aquelles controvertides negociacions en les que el jugador que va acabar sent del Madrid jugava en un club, mentre que els seus drets federatius pertanyien a un altre...
Eren anys de dictadura. Franco oprimia com mai Catalunya i la gent va adonar-se’n que crida “visca el Barça” equivalia a cridar “visca Catalunya”. Cada partit robat per l’àrbitre (el cas més sonat va ser el de Guruceta Muro que va xiular un penal a Rifé per una falta fora de l’àrea i que va privar al Barça de jugar la final de l’anomenada per aquell temps “copa del Generalísimo”.
Amb el temps va arribar la mort del dictador i l’arribada de la democràcia. Però ja no havia marxa enrera. Les televisions havien guanyat molt de pes dintre del món de l’espectacle i calia potenciar una rivalitat (que ja per si sola es sobrava) per guanyar espectadors (la qual cosa vol dir diners en publicitat), a més de fer vendre diaris, llibres, etc.
Davant el partit d’avui, el Madrid presenta un equip minvat per les baixes de moltes de les seves estrelles mediàtiques. A més la trajectòria del Barça d’aquest any és quasi que impecable, mentre que el Madrid ha sofert derrotes que fan mal i ha tingut que fer fora el seu entrenador per mirar de donar un cop d’efecte. Amb aquest panorama, arriba aquesta nit al Nou Camp el Madrid de Juande Ramos. Una víctima propicia per al bon joc del Barça, segons totes les enquestes. I això sol ser perillós, molt perillós. Tota la setmana que dic que “el Madrid té molt poc a perdre i molt a guanyar”. Si el Madrid avui surt derrotat de l’estadi, ningú (o pràcticament ningú s’estranyarà), fins i tot si ho ha per golejada. Ara bé, si empata o guanya (esperem que no sigui així!), demà, la premsa “nacional espanyola”, parlaran de “resurrecció del Madrid”, “què la lliga torna a estar oberta” i, fins i tot “què un Madrid sense estrelles va saber guanyar a un Barça ple amb tots els seus millors jugadors”. Jo em conformaria amb una victòria mínima, això si, sempre que el Barça jugui bé! Si es golejar, millor, però d’ocasions per golejar al Madrid ja n’hi hauran més al llarg de la història...
I pel mig de tot això les declaracions de Lluís Llach. Si algú encara no les ha llegit, va dir textualment: “ En n moment d’hecatombe política a Catalunya, guanyar el Madrid és una aspirina de primera magnitud”. Potser tampoc tant!
Lluís Llach és un nacionalista català que difícilment s’ha identificat mai en cap partit dels que han governat Catalunya. Evidentment ni és convergent ni socialista. És d’aquelles persones que solen anar per lliure perquè estan convençuts que “el que pensen i diuen és el millor per Catalunya”. I mireu, no dic que no! Però en política no sempre un i un són dos. En matemàtiques sí, però en política, no. Governar un país, encara que sigui petit com el nostre, és molt complicat i quasi sempre es depèn d’altres administracions (llegiu govern d’Espnaya, però aquest també depèn en alguna mesura dels dictàmens de la Unió Europea) que dificulten l’autogovern i els recursos necessaris per portar endavant polítiques progressistes i de desenvolupament.
Les declaracions de Llach han estat contestades per la majoria de polítics catalans. Mentre que Convergència i persones properes, les aplaudeixen, d’altres sectors, majoritàriament socialistes, les rebutgen amb rotunditat. Una vegada més queda demostrat que futbol i política estan estretament lligats, encara que ja faci 33 anys de la mort de Franco i governi a espanya un president que diu ser del Barça.
Però que, malgrat tot, que aquesta nit guanyi el Barça... I si pot ser pel golejada, millor!!