DOBLE MORAL

He dit en molts de cops que en política val tot (o quasi) En el meu escrit d’ahir, deia que, segurament, no era el tema del dia. Potser quan es parla de grans temes polítics (i la decisió del PSC de votar els pressupostos de l’Estat per al l’any 2009, no és tema menor), abans d’opinar sense tenir prou informació, pot ser arriscat i no sempre objectiu.
Vagi per davant que a mi no m’agradaria haver estat a la pell de cap membre del consell executiu del PSC que, ahir, per unanimitat (inclòs el Conseller Castells), van decidir votar a favor d’aixecar el veto que el Senat va posar als pressupostos i, per tant, havien de tornar a ser votats pel Congrés dels Diputats.
A principis del passat mes d’octubre, ho recordo perquè anàvem de viatge, Montilla feia pública la seva amenaça a no votar els pressupostos si el govern de Zapatero no avançava en el tema del finançament. La veritat sigui dita és que a Zapatero li ha mancat lleialtat amb Catalunya, desatenent, sistemàticament, els terminis que fixava, primer l’Estatut i després els que va donar el propi govern de Madrid per a pactar els diners que l’Estat havia d’enviar cap a Catalunya. Avui tornava a llençar bones paraules i parlava de que s’obtindrà un excel•lent finançament... Però ja ho comencem a posar en dubte!
Al final, l’amenaça no s’ha complit i ahir, tothom criticava els socialistes per, segons els crítics, “havien mostrat la seva cara més espanyola”.
Evidentment, tots els altres partits, en aquest cas, es “miren els bous des de la barrera” i amb la crítica, en tenen prou. Però que passaria si els diputats socialistes votessin no als pressupostos? En primer lloc que per a l’any 2009, des de l’Estat, no es podrien prendre les mesures anticrisi que contemplen els pressupostos, ja que es prorrogarien els d’aquest any de forma automàtica i, el que és més greu, caldria anar a un avançament d’eleccions. Per la qual cosa caldria dissoldre les Corts quan encara no es portaria ni un any de legislatura i convocar noves eleccions que, imagino, no es farien abans del març o abril d’aquest any. Després, imagino, caldria redactar uns nous pressupostos que contemplessin les mesures contra la crisi.
I a qui l’interessa que hagi un avançament electoral? Per suposat al PP que, amb les darreres enquestes a favor, pensa que tindria possibilitats d’assolir una victòria electoral. I a CiU, l’interessa que caigui el govern? No ho veig amb el govern d’Espanya, però si amb el de Catalunya. Evidentment, una crisi al si del govern central no implica necessàriament la fractura del govern d’Entesa, però, segurament, també quedaria tocat.
Després de fer l’explicació, vull denunciar la doble moral que solen aplicar els convergents. Ells sempre son els més (més catalans que ningú, més progressistes que ningú, fins i tot, més perfectes que ningú) Quan ells voten al costat del PP, ho fan pel bé de Catalunya! Quan Pujol va pactar amb Aznar, ho va fer pel bé de Catalunya! Quan Más va pactar la retallada de l’Estatut amb Zapatero, ho va fer pel bé de Catalunya! No perquè siguin menys catalans!
Finalment, penso que hi ha que donar un darrer vot de confiança. Tant els socialistes d’aquí com els de Madrid. Si Zapatero, un cop més, frustra les expectatives de Catalunya, caldrà fer un plantejament seriós. Si no el fa el PSC, si potser el faran (o farem) molts socialistes. De totes formes es podria anar cap a un trencament. Des de Madrid ja s’hauria sondejat aquesta possibilitat i Corbacho podria ser el nou home fort d’un PSOE català.