El partit d’aquesta nit, con tots els Barça-Madrid (o a l’inrevés) són alguna cosa més que un simple partit de futbol. Des de fa moltes dècades ha estat així. segurament que els estudiosos ho dirien amb molts més arguments que jo, però el detonant de la rivalitat va ser quan el Madrid va “robar” a Di Stéfano al Barça en aquelles controvertides negociacions en les que el jugador que va acabar sent del Madrid jugava en un club, mentre que els seus drets federatius pertanyien a un altre...
Eren anys de dictadura. Franco oprimia com mai Catalunya i la gent va adonar-se’n que crida “visca el Barça” equivalia a cridar “visca Catalunya”. Cada partit robat per l’àrbitre (el cas més sonat va ser el de Guruceta Muro que va xiular un penal a Rifé per una falta fora de l’àrea i que va privar al Barça de jugar la final de l’anomenada per aquell temps “copa del Generalísimo”.
Amb el temps va arribar la mort del dictador i l’arribada de la democràcia. Però ja no havia marxa enrera. Les televisions havien guanyat molt de pes dintre del món de l’espectacle i calia potenciar una rivalitat (que ja per si sola es sobrava) per guanyar espectadors (la qual cosa vol dir diners en publicitat), a més de fer vendre diaris, llibres, etc.
Davant el partit d’avui, el Madrid presenta un equip minvat per les baixes de moltes de les seves estrelles mediàtiques. A més la trajectòria del Barça d’aquest any és quasi que impecable, mentre que el Madrid ha sofert derrotes que fan mal i ha tingut que fer fora el seu entrenador per mirar de donar un cop d’efecte. Amb aquest panorama, arriba aquesta nit al Nou Camp el Madrid de Juande Ramos. Una víctima propicia per al bon joc del Barça, segons totes les enquestes. I això sol ser perillós, molt perillós. Tota la setmana que dic que “el Madrid té molt poc a perdre i molt a guanyar”. Si el Madrid avui surt derrotat de l’estadi, ningú (o pràcticament ningú s’estranyarà), fins i tot si ho ha per golejada. Ara bé, si empata o guanya (esperem que no sigui així!), demà, la premsa “nacional espanyola”, parlaran de “resurrecció del Madrid”, “què la lliga torna a estar oberta” i, fins i tot “què un Madrid sense estrelles va saber guanyar a un Barça ple amb tots els seus millors jugadors”. Jo em conformaria amb una victòria mínima, això si, sempre que el Barça jugui bé! Si es golejar, millor, però d’ocasions per golejar al Madrid ja n’hi hauran més al llarg de la història...
I pel mig de tot això les declaracions de Lluís Llach. Si algú encara no les ha llegit, va dir textualment: “ En n moment d’hecatombe política a Catalunya, guanyar el Madrid és una aspirina de primera magnitud”. Potser tampoc tant!
Lluís Llach és un nacionalista català que difícilment s’ha identificat mai en cap partit dels que han governat Catalunya. Evidentment ni és convergent ni socialista. És d’aquelles persones que solen anar per lliure perquè estan convençuts que “el que pensen i diuen és el millor per Catalunya”. I mireu, no dic que no! Però en política no sempre un i un són dos. En matemàtiques sí, però en política, no. Governar un país, encara que sigui petit com el nostre, és molt complicat i quasi sempre es depèn d’altres administracions (llegiu govern d’Espnaya, però aquest també depèn en alguna mesura dels dictàmens de la Unió Europea) que dificulten l’autogovern i els recursos necessaris per portar endavant polítiques progressistes i de desenvolupament.
Les declaracions de Llach han estat contestades per la majoria de polítics catalans. Mentre que Convergència i persones properes, les aplaudeixen, d’altres sectors, majoritàriament socialistes, les rebutgen amb rotunditat. Una vegada més queda demostrat que futbol i política estan estretament lligats, encara que ja faci 33 anys de la mort de Franco i governi a espanya un president que diu ser del Barça.
Però que, malgrat tot, que aquesta nit guanyi el Barça... I si pot ser pel golejada, millor!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada