JORNADA DE REFLEXIÓ A CAN BARÇA

M’imagino que avui a Can Barça hi ha jornada de reflexió davant la jornada electoral de demà.
Al començar la nit, segurament, ja sé sabrà qui és el nou president escollit pel soci entre Sandro Rosell, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla.
Penso que si, efectivament, hi ha jornada de reflexió és una autèntica bajanada. Potser ho diran els estatuts, però no cal “imitar” les campanyes electorals de la política.
A la pregunta de: Qui serà el nou president del Barça? Feta des de la pàgina virtual del Punt, el resultat actual, a punt de tancar (ho fan sobre ¼ de 8 i ja falten molts pocs minuts) és el següent:
Sandro Rosell: 50,3 %
Agustí Benedito: 27,7 %
Jaume Ferrer: 15,4 % i, finalment
Marc Ingla: 9,6 %
Des de l’opinió d’un barcelonista que no pot votar, perquè no és soci (ni ho serà) crec que els resultats són els esperats.
Avui diaris com l’Sport, el Periódico de Catalunya o Plural es fan ressò del debat de candidats que va emetre ahir TV3. Tots coincideixen que Rosell va saber capejar molt bé el temporal i se’n va sortir força bé.
Mentre, Jaume Ferrer, el candidat més “oficialista”, després de que Alfons Godall es retirés de la cursa i Jan Laporta decidís que fos Ferrer qui el “representés”, va voler convertir el debat en un ma a ma entre Rosell i ell.
Marc Ingla intentant sense gaire èxit explicar el seu programa, segurament el més allunyat de l’actual directiva.
Finalment, Marc Ingla continuava amb el seu “erra que erra” per voler treure els “draps bruts” del Sandro pels els seus negocis a Brasil.
Avui, a l’hora de dinar em deia el meu fill gran: “Fa unes setmanes tenia clar que Sandro Rosell hauria de ser el nou president del Barça. Ara ja no ho tinc gens clar. No dic que no ho acabarà sent, però no ho tinc clar”.
Aquest dubte és el que ha buscat durant tota la campanya Marc Ingla. Sembrar dubtes sobre Rosell. Un joc brut que, al menys a ell, pareix que no l’hagi portat cap benefici. Es veurà demà, però segons l’enquesta del diari el Punt, és el que està més allunyat de l’objectiu de la presidència.
A Sandro en canvi, si que pareix que l’ha influït. Ha baixat una mica en intenció de vot, però en aquests moments encara és el candidat amb més opcions.
A Jaume Ferrer l’he vist manca de personalitat i per molt que estigui apadrinat per Laporta, ja sé sap que amb això no n’hi ha prou.
Per finalitzar, Agustí Benedito ha estat la gran sorpresa. Com deia ell mateix, “varen sortir els últims i han arribat segons”. Encara té l’esperança de donar la gran sorpresa.
Encara que per a mi, la gran sorpresa seria que s’unissin en contra de Rosell els altres tres candidats.
Crec que només així podrien evitar la victòria d’una de les figures claus en la victòria per primera vegada del president sortint Jan Laporta.

LA REFORMA LABORAL QUE VE

Com sempre sol passa, en aquest país, quan es parla d’aplicar mesures contundents, es parla més del fet en sí que no del contingut de les mateixes.
Una prova d’això són les mesures aprovades pel govern central per a pal•liar el dèficit públic. El PP, segons ells mateixos, feia temps que advertia al govern de Zapatero sobre aplicar mesures dràstiques per a sortir de la crisi, però va concretar mai res? Ja ho respondré jo: no!
Algú havia sentit parlar de retallar el sou als funcionaris públics? Fins i tot el Ministre de Treball Celestino Corbacho havia desautoritzat a la patronal espanyola quan aquesta ho va arribar a insinuar.
En la reforma laboral que s’ha d’aprovar la setmana que ve passa ben bé el mateix. Ja fa mesos els hi vaig sentir a dir als líders sindicals que una reforma que només contemplés la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores i afavorís l’acomiadament, no seria recolzada en cap cas pels principals sindicats.
No anaven massa desencaminats. Ara que, finalment no hi ha hagut acord entre la patronal i el sindicats i el govern ha de legislar-la per decret, la mesura més “contundent2 serà la facilitat que tindran les empreses per a poder acomiadar treballadors. Les causes “procedents” d’acomiadament s’ampliaran i els dies d’indemnització es reduiran. Si que es diu que el treballador, al final, cobrarà els mateixos dies per acomiadament, ja que els que no pagaran els empresaris, sortiran d’un fons establert per aquest casos, però, en definitiva, a l’empresari li sortirà molt més varat.


I el treballador que guanyarà amb tot això? Res o ben bé res. Es diu que volen fomentar l’ocupació indefinida davant l’actual precarietat laboral, però a la pràctica suposarà quasi que el mateix, perquè l’empresari s’acollirà a causes objectives d’acomiadament per a desfer-se dels treballadors que, segons ell, li sobraran a la seva plantilla.
Per tot plegat, les grans centrals sindicals (la UGT i CC.OO.) convocaran, pareix, per al començament de la tardor una vaga general. La intenció de la vaga general és aturar el país en tots els sectors de producció i serveis. O sigui, que ningú treballi aquell dia. Normalment, si s’atura el sector transports, la vaga ja té bona part de la “batalla” guanyada a l’impedir o, simés no, dificultar, el trasllat dels treballadors als seus llocs de treball.
Però hi ha hagut un sector que ja va fer un dia de vaga el passat dia 8: el públic.
A part de que la incidència de la vaga va ser irregular, el que va ser prou evident és que no va ser ni multitudinària ni l’esperada pels sindicats. Malgrat això van ser molts els treballadors i les treballadores dels diferents sectors de l’administració pública (sanitat, educació, seguretat, administració general, etc.) els qui van fer vaga.
Però, secundaran la vaga aquells que ja van aturar-se el passat dimarts? A ores d’ara tot fa semblar que no.
I els motius son diversos. El primer de tots és que la reforma laboral, en principi, no afectarà a una gran part dels treballadors públics: els que són funcionaris i no estan determinats per un contracte laboral amb les diferents administracions. Però sobre tot, el rebuig que han sentit per part de molts col•lectius de la societat que, fins i tot han aplaudit les mesures que s’han aplicat en la seva contra: congelació de sou primer, retallada després, etc.
Fins i tot sindicalistes del sector públic ja m’han anunciat que no faran la vaga general. Un d’ells em deia: “La darrera manifestació a la que vaig assistir va ser pel tancament de la LEAR. Quants extreballadors d’aquesta empresa van donar-nos suport el dia 8?
Davant d’una societat molt dividida, l’èxit d’una vaga general és més que discutible.
I és que quan les coses no es fan bé o s’apliquen tard i malament, es corre el perill de no acontentar ningú.

(Els acudits els ha publicat el diari Público a l'edició d'avui)

PERSEGUIT DESPRÉS DE 71 ANYS

He llegit amb interès la carta signada per Germán Tena Vidal que avui publica la Veu de l’Ebre. I la he llegida perquè, normalment, llegeixo les cartes que van signades per persones que conec o amb títols suggerents.
A Germán el conec, així con als seus fills Gernán i Jaume i a la seva neta Clara, presentadora de les notícies que emet el canal de la Veu de l’Ebre.
La carta comença parlant de la persecució que va sofrir el seu pare per ser republicà i d’esquerres i que el va fer emigrar a França juntament amb la seva família i acaba amb la persecució que ha sofert ell per caçar amb el mètodes tradicionals de caça que es venen emprant a les nostres terres des de temps immemorials: ceps (rateres), filat (piqueta), vesc (barraca) i falla (o encesa) Algunes de les modalitats com es veu, depenent del poble es coneixia amb un nom o un altre. Normalment eren paranys que tenien un cost molt baix i que, la majoria dels quals, es podien usar diverses vegades; quasi sempre fins el seu deteriorament que era el de molts anys després d’haver-se començat a usar.
El cep o ratera és un aparell metàl•lic que, s’obria mitjançant dues molles. Al centre del mateix s’hi posava in cuc (grémena) o una formiga alada (alada) La pretensió del caçador era la d’agafar tords, però no sempre s’ha aconseguia i així també es podien agafar moixons de diverses classes: rufardes, barba-rojos (pit-rojos) pinsans, merles, etc.


El filat és una xarxa oberta pel mig que es col•loca al voltant d’una pica plena d’aigua. Al final hi ha una corda força llarga que penetra a una barraca feta de pedra en sec on es fica el caçador. Els tords i els moixons van a veure a la pica i quan el caçador creu que ja n’hi ha suficients, estira la corda i el filat es tanca atrapant-los.
Per a caçar al vesc s’ha de preparar de forma minuciosa un arbre, normalment gran. La majoria són garrovers,però també hi ha oliveres i alguna carrasca. Els bros dels arbres s’agrupen amb la finalitat de deixar espais per on es col•loquen troncs “vestits” de fines barretes plenes de vesc (que és una pega) Amb l’ús d’un xiulet especial (reclam) s’imita el cant del tord i els atrau fins als troncs que és la part més visible de l’arbre. Més tard es van emprar mètodes alternatius al reclam com els cassetes.
Finalment anar a “fallar” o “caçar a l’encesa” era quan el caçador sortia per la nit amb una llum molt brillant i potent (carburero) i amb una pala llarga. En trobar el tord (que, evidentment està dormint) se’l il•luminava i això el feia quedar immòbil. Amb un com de pala se’l tirava a terra. També hi ha qui hi va amb escopeta. Aquesta va ser la primera modalitat de caça tradicional que es va prohibir.
Sense defensar plenament aquest mètodes tradicionals (encara que els entenc i comparteixo moltes de les inquietuds de qui els ha practica) sempre he pensat que si s’han acabat prohibint amb l’excusa de que no són mètodes selectius de caça, la realitat és molt diferent.
Com he dit al principi el preu de tots aquests mètodes de caça és molt baix i, alguns d’ells fins i tot fabricats pels propis caçadors o familiars. En canvi les escopetes generen tot un negoci al seu voltant. L’arma en si, els cartutxos, l’equipament, la llicència d’arma i la de caça, l’assegurança, etc.
Penso que les administracions han tingut més en compte això últim que no l defensa de les tradicions locals.
Amb la prohibició va arribar el desús. Primer les rateres i el filat i, finalment la caça de barraca.
Segurament amb els anys tots aquest mètodes igualment s’haurien deixat d’usar sense tenir que perseguir els caçadors amb imposicions de fortes multes i, fins i tot, fer-los asseure davant d’un tribunal.

EL FORAT DE LA SALUT

Avui el meu amic Paco y la seva família han marxat de vacances a Nova York. M’explicava el passat diumenge que havien tingut que fer-se una assegurança per cobrir eventuals malalties o accidents, ja que les assistències sanitàries als Estats Units s’han de pagar. I no és barat...
Al nostre país, afortunadament, l’assistència sanitària és “universal”. I ho he posat entre cometes perquè cal complir tots els requisits exigibles. Alguns, la majoria immigrants, però també els ciutadans d’aquí, que no tinguin feina, han de demostrar que no tenen ingressos per poder tenir-ne el dret.
Sense cap mena de dubte, la salut espanyola és un dels sectors (no sé si he emprat prou bé la paraula) de la societat que més “forat” han creat a l’economia. O dit d’una altra manera, un dels sectors que crea més dèficit públic.
Bona part de la culpa d’aquest dèficit la té l’enorme despesa sanitària. Però el govern, lluny d’agafar “el toro per les banyes”, de moment només ha fet insinuacions sense acabar d’aplicar les mesures necessàries.
Entre les mesures a aplicar estan el copagament sanitari (la Consellera de Salut de la Generalitat va insinuar que el pagament “fos voluntari”. Ràpidament la van desautoritzar. Encara que sigui una quantitat simbòlica, o és obligatòria o no ho és, ja que dubto molt de la generositat de molta gent i més als temps que correm. No obstant vull dir que aquesta mesura és del tot improcedent. No es pot demanar que un jubilat, després de treballar “tota la vida” tingui que pagar per alguna cosa que ha cotitzat o un aturat o la mare d’una família nombrosa... Caldria “filar molt prim” a l’hora d’establir qui han de pagar i qui no. De fets, els treballadors en actiu ja “paguen” de l’import que es descompta mensualment de les nòmines.
També de receptar “genèrics” (que són molt més econòmics) en lloc de marques. Però aquí topen amb el rebuig frontal de les multinacionals farmacèutiques que amenacen en acomiadar treballadors...
Aquests darrers dies s’ha parlat de dos temes sanitaris que considera molt importants. El primer és de la pressió que té l’OMS per a que reconegui que es va equivocar (i tal vegada afavorir les empreses farmacèutiques) a l'anunciar com “extremadament greu” l’episodi de la grip “A” del passat hivern. Els estats, entre ells Espanya, van adquirir milions de quantitats de dosis de la vacuna per un valor de mils de milions d’euros que ben bé se’ls haurien pogut estalviar.
El segon tema és el pacte signat al si de la Unió Europea per a que, a partir d’ara, la despesa sanitària que els ciutadans de qualsevol país de la Unió generen a un altre país, la pagarà el país d’on són originaris. És la manera d’evitar el “turisme” sanitari on, Espanya hi surt perdent comparativament parlant amb la majoria del països d’Europa.
Espanya, a part de ser una destinació turística de primer ordre, és un país on hi decideixen passar els darrers anys molts jubilats de la UE, què és el temps on la demanda de serveis sanitaris és més gran. La “càrrega” que s’havia de suportar aquí fins ara era molt gran.
Aquest darrer tema sembla resolt, però els altres els veig molt lluny de trobar-hi una solució. De moment és molt més fàcil reduir els salari als funcionaris.

DE CAMERON A ZAPATERO

Lo que va de Cameron a Zapatero. O, lo que es lo mismo, de cómo empezar la limpieza por casa, o hacerlo por la casa de pensionistas, funcionarios y otras sufridas especies de la fauna social. De las muchas diferencias que la ciencia comparada permite entre los dos líderes, la más estridente es, sin duda, que uno presenta un programa definido y parece saber lo que quiere, y el otro improvisa, experimenta, rectifica y parece no tener ni idea de qué hacer con el gobierno.

Será que, como decía Felipe González en sus tiempos de lengua suelta, Zapatero necesitó sudar tinta para sacarse Derecho, y David Cameron, en cambio, es el decimonoveno primer ministro que proviene de la exigente escuela Eton. Lo cual da la medida, por cierto, de lo mucho que los británicos valoran la preparación académica de sus políticos, y lo poco que la valoramos nosotros. Aquí, incluso no haber estudiado es un mérito. Un diputado me decía no hace mucho: "Escondo que tengo un máster por Iese, porque queda pijo". Y luego pasa lo que pasa. Pero más allá de la preparación, lo cierto es que Cameron acaba de dar una brutal lección al Ejecutivo español, y los motivos no derivan de las diferencias entre ambos paquetes de medidas, sino en el acento pedagógico de unas y otras.

De entrada, Cameron acaba de ahorrar 1.337 millones de euros en asesorías y viajes y ha reducido los vehículos oficiales drásticamente. También ha negado el privilegio de la primera clase y el taxi a muchos cargos públicos que gozaban de estos privilegios. Si contamos que sólo el Ejecutivo de Zapatero posee 431 coches oficiales, y a ello hay que añadir los centenares de coches oficiales de autonomías, diputaciones, ayuntamientos…, nos hacemos una idea del ahorro que significaría tamaño dispendio. Añadiendo, además, que muchos cargos usan los coches oficiales para todo tipo de actividades privadas.

Otra novedad no menos simbólica ha sido la reducción de ministerios y direcciones generales y la supervisión del Tesoro de aquellos salarios que superen el del primer ministro. En España, si ello ocurriera, temblarían alcaldes y presidentes autonómicos. Es decir y resumiendo, el Gobierno británico ha hecho un plan de austeridad, empezando por pasar la tijera por la propia administración, borracha de cargos, prevendas, privilegios y todo tipo de abusos.

En España este viaje al corazón de la austeridad se ha obviado, y el resultado es un programa de recortes que sólo recortan derechos ciudadanos. Ni un solo ministerio, ni una sola conselleria, ni un solo coche oficial, ni un solo viajecito para conocer el canto de la rana ugandesa, ni un solo nada. Lo de la paja y la viga, en versión cósmica. "Nadie puede sospechar cuántas idioteces políticas se han evitado gracias a la falta de dinero", dijo el político francés Charles Maurice de Talleyrand. El problema es que, incluso sin dinero, las hacen.


Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
27/05/2010

LA VAGA D’AVUI

Sense cap mena de dubte, el 8 de juny de 2010 es recordarà com la primera vaga que es va fer en contra del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. No ha estat una vaga general, sinó, només una vaga convocada al sector públic, el que patirà en primera a la retallada dels sous a partir del mes de juliol que ve.


Lluny de fer valoracions sobre el seguiment de la vaga, si ha estat tant “general” com diuen els sindicats convocants o si la participació ha estat escassa, tal com diuen les diferents administracions, vull centrar-me, quasi que exclusivament amb les vivències del dia. No obstant vull quedar-me amb el que he escoltat per TV3: “Pràcticament ha tingut incidència en tots els sectors”. I això vol dir que “s’ha notat” que és la finalitat de la vaga quan es convoca.


A les 10 de matí, quan he arribat acompanyat de la meva dona (i també de la gosseta) a la plaça d’Espanya d’Amposta (quan sé li canviarà el nom a la plaça de l’ajuntament?) els primers vaguistes ja hi eren. El primer que he vist ha estat la pancarta que estava lligada entre dues columnes de la façana de la casa consistorial. Poc a poc hi ha anat arribant gent. Segurament el grup més nombrós el dels treballadors i treballadores de l’ajuntament, molts d’ells de la brigada i de les oficines. Pocs policies locals... No han trigat gaire en arribar els del Consell Comarcal del Montsià i també de la Delegació d'Acció Social i Ciutadania. Anaven de dol amb una inscripció sobre el pit. Moltes cares conegudes, algunes d’aquells que, com jo, “no se’n perden cap”. En total quasi 100 persones.


Ramon Nadal, el president del comitè d’empresa de l’ajuntament ha llegit el manifest unitari escrit per al dia d’avui. En finalitzar la concentració han decidit anar, en manifestació cap a la plaça del mercat. Aquí jo ja he marxat cap a Tortosa.
Amb alguns companys i companyes, a partir de les 11, ens hem concentrat davant del nostre centre de treball: l’Administració de l’AEAT. A dintre tot pareixia pro normal. Estem en campanya de renda i es va decidir no cancel•lar les cites prèvies. No obstant cal recordar que aquest servei el donen treballadors que res tenen que veure amb l’Agència Tributària. Treballadors contractats pel Registre de la Propietat, per Base de la Diputació de Tarragona i també per la AEAT exclusivament pels mesos de campanya de la renda. La realitat però, era ben diferent. A part dels qui cobrien els serveis mínims, molts pocs han acudit a treballar avui. Segons les dades d’un delegat de la UGT, dels que podien haver anat a treballar (descomptant serveis mínims, baixes laborals, vacances, etc.) només n’hi havia acudit un 15.62 %. O el que és el mateix, el 84,38 % estàvem en vaga!




Des d’allí ens hem enfilat cap a la plaça d’Alfons XII que, com ens anava recordant el delegat de la UGT, és un dels llocs on es concentren més sucursals d’entitats financeres: “els especuladors que ens han portat a la crisi”. Quan hem arribat la plaça encara estava pràcticament buida. Encara faltava més d’un quart per a les 12, l’hora prevista per a la concentració.
Poc a poc hi ha ant arribant diferents treballadors del sector públic. Alguns d’ells reconeguts sindicalistes: alliberats, delegats i també algun dirigent. Quan han entrat a la plaça els treballadors i treballadores de l’ensenyament públic, la cosa s’ha començat a animar.
L’escriptora xertolina Francesca Aliern Pons, l’encarregada de llegir el manifest (el mateix que s’ha llegit a Amposta) no s’ha fet d’esperar i aviat sé la vist entre la multitud.
Sobre tot es veien pancartes de la UGT, de CC.OO. i alguna de la USOC. En total quasi 500 persones que no han parat de fer sonar els xiulets i cridar consignes en contra del govern d’Espanya.


Al acabar de llegir el manifest, algú ha fet una crida als assistents per a què, plegats (no en manifestació), anéssim cap a la seu de la delegació del govern de la Generalitat. Fins allí hem anat tots o quasi tots i, després d’estar-nos-hi una estona, s’ha decidit que el següent punt fos la seu de l’ajuntament Tortosí. Allí hem segut bastant menys.
Els companys de l’AEAT no hem volgut finalitzar la jornada sense tronar-nos a apropar a la seu de l’Administració per a “donar una xiulada” als que eren dintre treballant.

NO A LA RETALLADA DE PENSIONS I SALARIS

Per primera vegada en la història recent, un Govern decideix retallar el sou als
funcionaris. L'únic antecedent es troba en el pla d'estabilització de 1950 del govern
franquista.
El major pes de l'ajustament anunciat per a accelerar la reducció del dèficit públic recau
en les butxaques dels empleats i empleades de totes les administracions públiques.
La rebaixa serà, de mitjana, del 5% . A més, les retribucions romandran congelades en
2011. La retallada d'aquest any suposarà un estalvi, en el proper semestre, d'uns 2.250
milions. En 2011, l'ajustament es calcula en uns 4.500 milions. En total, l'estalvi en
personal s'estima en uns 6.750 milions, més d'un terç de l'ajustament total.
Hi ha tres col·lectius els ingressos dels quals estan lligats a les arques de l'Estat: els
treballadors i treballadores públics, els desocupats i els pensionistes. Dels tres, els
pensionistes són el grup més nombrós, amb 8,6 milions de pensions en vigor en el mes
d'abril.
Per primera vegada en 25 anys les pensions es congelaran en 2011. Això suposa, segons
càlculs de la Seguretat Social, un estalvi de 1.500 milions d'euros. Aquesta congelació
no afectarà a les pensions no contributives, les del SOVI, ni tampoc a les pensions
mínimes, paraigües sota el qual s'engloben 2,6 milions de pensionistes.
S’han endurit les condicions per accedir a la jubilació ordinària i parcial avançant les
mesures que s’havia acordat aplicar progressivament fins l’any 2013.
També les ajudes a la dependència pateixen una retallada, s’elimina la retroactivitat al
moment de la sol·licitud de l’ajuda, i estableix un període de carència de sis mesos que
no hi haurà obligació de l’Administració de satisfer.
Totes aquestes mesures són injustes i desequilibrades i imposen un ajustament a qui ja
ha pagat i està pagant de manera brutal els efectes de la crisi.
UNA DECISIÓ INJUSTA I DESEQUILIBRADA.
Injusta doncs la congelació de les pensions afecta a un dels sectors més febles de la
societat com és el dels pensionistes. Així mateix la supressió de la retroactivitat de la
dependència castiga a aquelles persones més desvalgudes a més de premiar a la CCAA
que menys i pitjor han desplegat la Llei.
Retallar els salaris de les empleades i empleats públics també és injust doncs es fa
furtant-los el dret a la negociació i emparant-se en una imatge construïda
interessadament per la qual se'ls veu com uns privilegiats, oblidant que es tracta de
col·lectius amb salaris moderats i baixos, fonamentals per a garantir el funcionament del
país i els serveis bàsics a la comunitat.
Desequilibrada ja que s'opta per reduir la despesa abandonant qualsevol objectiu
d'incrementar els ingressos.
En el repartiment dels sacrificis hem de recordar que els treballadors i treballadores ja
els estem suportant en forma de pèrdua de llocs de treball i absència d'expectatives de
trobar-lo.
L'ajustament es produeix sense que s'hagin engegat cap de les mesures anunciades per a
regular i ordenar els mercats financers. O possiblement per això s'engeguen, per evitar
que de la crisi es treguin les conclusions adequades que limitin i regulin la capacitat
d'actuació d'aquells que ens van dur a la crisi.
En altres països del nostre entorn s'estan prenent mesures perquè les grans fortunes i les
empreses també contribueixin en la reducció del dèficit públic, i aquí solament s'actua
sobre les nòmines.
SÓN UNES MESURES ANTIECONÒMIQUES
Reduir la capacitat de compra de pensionistes i empleats públics provocarà un descens
del consum quan la reactivació econòmica precisa estimular la demanda.
Per altra banda, la reducció de la inversió en obra pública frenarà l'activitat econòmica i
suposa renunciar a crear ocupació en aquest àmbit, i fins i tot, pot provocar pèrdua
addicional de llocs de treball. El propi Govern ha començat a reconèixer que la previsió
de creixement, escassa de per si mateix, es veurà minvada per l'impacte d'aquestes
mesures que suposarà més temps per a sortir de la crisi i mes destrucció de llocs de
treball.
És innecessari la velocitat imposada pels mercats per a aquesta reducció del dèficit i el
deute públic. Serveixi com exemple EEUU, que va trigar 30 anys a reduir el dèficit
públic i el deute generat per les polítiques del NEW DEAL per a sortir de la crisi del 29,
perquè va apostar pel creixement com forma de disminuir aquest dèficit.
Aquestes mesures del GOVERN DE L’ESTAT no són una sortida a la crisi, ni serviran
per reactivar l’economia. Només serveixen per sumar-se a l’onada d’atacs que està
rebent el model d’Estat del benestar i el sector públic. Pretenen que les treballadores i
els treballadors, que no l’hem provocada, siguem els qui en paguem les conseqüències.
EL DRET A LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA DE LES EMPLEADES I
EMPLEATS PÚBLICS
La Negociació Col·lectiva és un dels drets que la Constitució Espanyola ens dóna a les
parts, dins les relacions laborals. Amb aquestes mesures, una vegada més, el Govern
trenca aquest dret constitucional.
Amb aquesta decisió, a més, es posa en qüestió de manera greu la validesa i eficàcia
dels processos de negociació col·lectiva en l'àmbit de les empleades i empleats públics,
tractant d'enterrar, amb això, l'avanç que, en aquesta matèria, va suposar l'aprovació de
l’EBEP.
A partir d'ara serà molt difícil que s'aconsegueixin acords d'àmplia durada atès que tant
l'actual partit en el govern com el principal partit de l'oposició han demostrat la seva
facilitat per a incomplir acords pactats.
UNA REDUCCIÓ DE SALARIS QUE AFECTARÀ TOTS ELS SERVEIS
PÚBLICS.
La idea del personal funcionari com algú que és una càrrega per a la resta de la societat,
oblida que els afectats, empleades i empleats, són conductors i conductores d'autobusos,
qui tenen cura de les nostres persones majors, qui apaguen incendis, les persones que
eduquen als nostres fills, les que ens salven la vida en els hospitals, policies que tenen
cura els nostres carrers i de la ciutadania, administratius que tramiten ajuts socials i
subsidis d’atur, etc. També ignora que una part molt important d’aquests treballadors i
treballadores tenen contractes precaris, que la immensa majoria d'aquest personal
treballador, té salaris no molt superiors als mil euros al mes.
Aquestes mesures acabaran afectant, aquest any o el proper, a totes les empreses
mercantils que depenen de l’Administració i a totes les empreses amb concert amb
l’administració: centres educatius, sanitaris o de serveis socials, concertats.
DENUNCIEM
Denunciem que, qüestionant el sector públic i amb les mesures plantejades, a més,
s’obren vies a l’externalitzacio i a la privatització dels serveis públics, reforçades, en
especial, per la reducció de l’oferta pública.
No descartem que a mig termini ens trobem amb la necessitat d’obtenir liquiditat per
part de l’Estat i la Generalitat obrint la via a la venda d’algunes empreses determinades,
encara existents.
I són mesures que s’afegeixen al qüestionament d’allò públic i que no contribueixen a
disminuir l’escletxa existent amb la UE pel que fa a la qualitat o la dotació de serveis o
pel que fa a les ràtios de servidores i servidors públics per habitant.
Els governs de l’Estat i la Generalitat renuncien a actuar sobre els ingressos i només
pretenen reduir la despesa. Cal recordar les polítiques fiscals que han disminuït els
ingressos de l’Estat en unes quantitats molt superiors a la retallada de la despesa que ara
volen aplicar.
Decisions com la rebaixa de l’Impost del Patrimoni i Successions, les continues
rebaixes de l’IRPF, o d’altres que es fan al marge de la renda de les persones, o la
desfiscalització i rebaixa de les rendes del capital, han privat l’Estat i la Generalitat dels
recursos que ara són tant necessaris i determinants.
A més, tampoc s’adopten mesures de persecució del frau fiscal o de l’economia
submergida, que també suposen una minva important dels seus respectius ingressos.
La proposta del GOVERN DE L’ESTAT de reduir els salaris en el sector públic, la
congelació de les pensions, el retrocés en l’aplicació de la Llei de la dependència, les
rebaixes en les polítiques socials i en les inversions públiques, ens porten a un conflicte
social.
El Govern de la Generalitat ha tornat a adoptar el seu paper habitual, ha traduït al català
les mesures preses pel Govern de Madrid. El mateix paper autista i de menyspreu del
diàleg social al que ens té acostumats.
Aquest conflicte social ens ha obligat a portar a terme diverses mesures de pressió
que tenen com a element central la vaga general en el sector públic del proper dia
8 de juny.
Serà una campanya dura i continuada, però és el que es mereixen. Es
mereixien una VAGA i guanyarem amb la vostra participació i la
vostra lluita:
· Per uns serveis públics i de qualitat!
· Per una sortida social a la crisi!
· Per un Estat del benestar que doni respostes a les
demandes i necessitats de les seves ciutadanes i
ciutadans!
· Per la dignitat i el respecte a les empleades i empleats
públics!
· Pel respecte al dret a la negociació col·lectiva!
· Pel respecte i el compliment dels acords i convenis
signats!

DIGUEM :
· NO A LES RETALLADES SALARIALS
I SOCIALS!
· SÍ ALS SERVEIS PÚBLICS!
· QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS
ESPECULADORS!

CCOO CSI-CSIF IAC UGT USOC

DEMÀ FARÉ VAGA

Davant la convocatòria de vaga al sector públic d’arreu de l’Estat espanyol convocada per les dues centrals sindicals majoritàries (UGT i CC.OO) i també per CSIF i secundada per altres sindicats com CGT, SIAT-USO, etc. demà, com molts de milers de treballadors del sector públic, faré vaga.
I la faré, primer que tot, per JUSTÍCIA. No és just que una crisi que no hem provocat, la tinguéssim que acabar pagant els treballadors funcionaris, estatutaris, interins, laborals, etc. que conformem les plantilles de les diferents administracions.
En segon lloc per RESPONSABILITAT. Cal lluitar pels drets dels treballadors i treballadores. El sou dels treballadors és, al meu parer, un sou consolidat, fruit dels anys de treball i dedicació a l’administració pública. Inclou, a part del salari base, els complements (específic i de destí) i els triennis que, s’han anat apujant en el transcurs de la vida laboral del treballador per les diferents variacions laborals (canvis de categoria professional, increment de nivell, etc.) La qual cosa és ben normal si es té en compte que tot treballador té dret a la carrera professional treballi on treballi. I dintre de l’administració aquesta carrera és força lenta i no sempre s’aplica seguin criteris d’objectivitat i rigor. Per tant, considero que l’import de la nòmina mensual és un import consolidat i, difícilment reduïble, fins i tot per l’aplicació d’un decret-llei com el que ha fet el govern. Penso que, quan se’ns apliqui la reducció, la nòmina hauria de d’especificar de forma molt clara l’import de la reducció aprovada pel consell de ministres, de la mateixa manera que quan em descomptaran el dia de la vaga sortiran xifres negatives.
Per SOLIDARITAT amb totes les companyes i companys que també la faran.
I, finalment, pel FUTUR. Els que treballem al sector públic sabem que en el transcurs de la nostra vida laboral s’han perdut bona part de poder adquisitiu degut a la manca d’una clàusula de revisió salarial. El que es perd ja és pràcticament impossible de recuperar. Després de nosaltres noves generacions de treballadors (funcionaris o no) seguiran nodrint les plantilles dels diferents sectors (sanitat, educació, administració, seguretat, etc.) Ens quedarem de braços plegats davant d’una retallada que no només ens afectarà als que ara estem en actiu?
Segurament hi haurà treballadors que preferiran anar a treballar. Tant lícit és fer vaga demà com anar a treballar. Però qui optarà per anar a treballar, no fa gens de bé a tota la resta, ni tant sols a ells. Encara que no se’ls hi descompte res i que, a diferència dels que si que farem vaga, no se’ls hi descomptarà res, a la llarga, hi sortiran perdent. A més a més és la postura més fàcil...I insolidària.
Aquests darrers dies he escoltat tota mena de “suggeriments” i excuses. De qui deia que amb un dia de vaga no s’aconsegueix res, a qui troba que necessari fer una assemblea de treballadors al centre de treball per exposar els motius de la vaga i sondejar el personal que en vol fer i els que no.
Aquell que no vulgui fer vaga trobarà cent motius per a no fer-ne i cap per a faltar demà al treball. Ara bé, quan dintre d’uns anys i una vegada l’economia mundial estigui estabilitzada i tot torni al seu curs i, els sindicats, fruit de la negociació col•lectiva tornin a aconseguir millores salarials i socials per a TOTS els treballadors i treballadores, no hi renunciaran.
Alguns d’aquests darrers no acostumen fer vaga mai o quasi mai. Per ells, buscar i trobar excuses, és una manera de rentar-se la consciència.
Per a la resta per als que sí que farem vaga, una manca de respecte i solidaritat.

QUI ÉS BERNARDINO LEÓN?

Sense haver fet una enquesta entre amics i coneguts, puc assegurar que més del 90 % ignoren, avui per avui, qui és Bernardino León Gross. I si d’entre els meus lectors n’hi ha algú que ho sap, segurament se’n ha assabentat ens les darreres setmanes, com m’ha passat a mi.
No fa gaires dies, la Pilar, una companya de treball se’m va apropar i va preguntar-me “si sabia qui seria el nou president del govern espanyol”. Em van venir molts dubtes abans de contestar, però finalment li vaig respondre amb una altra pregunta del tot lògica: Rajoy?
“No”, em va respondre ella, “Bernardino León!”. I acte seguit em va preguntar: “Saps qui és Bernardino León?”. Li vaig respondre que “no”, que “no en tenia ni idea”.
Llavors em va explicar una història que em va semblar del tot increïble. Em va dir que el personatge en qüestió tenia un càrrec dintre de l’actual organigrama del govern espanyol i que estava molt ben relacionat i que tenia molts “números” per a ser el futur president del govern d’Espanya, fins i tot, abans que Mariano Rajoy.
Va ser llavors quan em va parlar del club Bilderberg i de la relació de Bernardino León amb aquest grup format per una sèrie d’homes i de dones, de diversos països del món, pertanyents, sobre tot, a sectors polítics, financers i empresarials.

Al principi no li vaig donar més importància, fins que el passat diumenge 23 de maig, el suplement dominical del Periódico de Catalunya (Quadern del diumenge) duia a la portada un gran titular. “Bilderberg”. Complementava el titular una pregunta: “Què tenen en comú Jean-Claude Trichet, Joaquín Almunia, David Rockefeller, Henry Kissinger i la Reina Sofia?” i “Un grup de poder a l’ombra que es reuneix una vegada a l’any. Sitges acull la cita del 2010 durant la primera setmana de juny”.
A part dels citats amb anterioritat, també són membres del grup altres personatges com la reina Beatriu d’Holanda, Matias Rodríguez Inciarte, vicepresident del Banc de Santander i el propi Bernardino León.
El club pren el nom de l’hotel de la localitat holandesa d’Oosterbeek, on es van reunir per primer cop l’any 1954 i va néixer com un front “anticomunista”. Al llarg dels quasi 60 anys d’història, la composició del grup ha anat canviant ambla renovació de membres i finalitats.
Cal destacar, però, el poder d’influència que té a nivell mundial. L’elecció de Clinton i Obama com a presidents dels Estats Units o Blair com a cap de govern de la Gran Bretanya després d’haver passat pel club, no pot considerar-se casual.
Personalment penso que per arribar a ser president del govern espanyol, a Bernardino León encara li manca un llarg recorregut. Suposo que a ningú sé li escapa que Zapatero, avui per avui, és un líder en hores baixes, superat per la gestió que ha fet de la crisi econòmica d’Espanya. El PSOE caldrà que busqui ràpidament un substitut amb suficients garanties d’èxit per enfrontar-se als populars en uns comicis que, a molt tardar, seran en menys de dos anys. Però després de la pèrdua de tots els suports polítics arran del decret llei “de mesures anticrisi” aprovades pel Congrés dels Diputats el passat 27 de maig, cal pensar que, la propera primavera podríem tenir un avançament de les eleccions generals si, com pareix, el PSOE no reuneix suficients vots per aprovar la llei de pressupostos per al 2011.
Un líder polític de primera línia no es pot improvisar. Per la qual cosa, el procés, hauria de passar, forçosament, per la dimissió de José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE, provocant la convocatòria d’un congrés extraordinari del partit on s’elegiria el nou secretari general, per acabar sent designat candidat socialista per a les properes eleccions.
Ara com ara, Bernardino León no és cap desconegut dintre del partit. Ni molt menys!, ja que és el secretari general de la presidència del govern i ha ocupat diversos càrrecs orgànics a l’agrupació local del PSOE de Màlaga, d’on és natural.
Daniel Estulin, expert amb el club Bilderberg, és qui ha relacionat el “nostre personatge” amb la possibilitat de arribar a ser president del govern d’Espanya.
Caldrà estar atents per veure si la profecia s’acaba convertint en realitat.

L’ARSENAL DE CASA MEVA

Avui, a la portada del Periódico, l’abaixador d’Israel a Espanya Rafael Schutz surt fotografiat al costat de “part” de l’arsenal requisat als tripulants i passatgers de del vaixell d’ajuda humanitària per a Gaza que l’exercit israelià va assaltar fa uns dies en aigües internacionals.
A la foto s’hi poden veure ganivets de cuina, navalles, “cuters”, “claus fixes”, etc.


Si fa o no fa el mateix que pot trobar-se a qualsevol casa.
Per això he volgut fer una foto de l’arsenal que s’hi pot trobar a casa meva per poder-lo comparar.
Avui s’ha sabut que els morts que van fer els soldats israelians tenien força forats de bala i havien estat disparats a una curta distància. Ens hem de creure la versió oficial de l’exercit israelià? Rotundament, no!
Avui, l’ambaixador s’ha disculpat per haver comparat aquestes morts amb les produïdes a la carretera. Val més tard que mai, però molt em temo que ha segut degut més per la pressió de l’opinió pública que no per penediment.

AL REI ARTUR I

Tradicionalment, els monarques, han dut un apel•latiu per a identificar-los. Així els coneixem pel Conqueridor, el Cerimoniós, el Gran, el Batallador, l’Humà, etc.
Per al Sant Jordi d’aquest any, l’escriptora Pilar Rahola va publicar un llibre sobre l’actual líder de CiU titulat el Rei Artur (a seques) Penso que si, acaba regnant a Catalunya, o sigui, si finalment assoleix la presidència de la Generalitat, caldrà afegir-li un sobrenom: el Demagog.
Als actes que ha fet aquests dies ha donat bona mostra d’això. Primer, quan el seu grup va votar “abstenció” al decret llei del govern central “de mesures anti-crisi” va dir que no “els hi havien donat suport” i que “ho havien fet per a que sortís endavant”. En canvi, quan el govern català diu que aplicarà les mateixes mesures (i alguna més), diuen que hi estan en contra i, en aquest cas, votaran “no” i, fins i tot, les congelaran si governen a partir de la tardor.
També li vaig escoltar dir que les mesures les “acabarien pagant les classes mitjanes i populars ».
Jo, senyor Mas, com la majoria de catalans, pertanyo al grup que vostè va citar (classes mitjanes i populars) I si tenim que fixar encara més un segment, li diré que a la meva família som de classe « mitjana baixa », ja que per poder comprar-nos un cotxe de 14.000 euros hem de demanar finançament per la totalitat de l’import (només li dic per a posar-li un exemple)
Si parlem de l’IVA, és cert que l’acabarem pagant tots quan anéssim a comprar els articles que, fins ara portaven un 16 % i a partir del juliol portaran el 18 %. Però crec que vostè estava parlant de les mesures que vol aplicar el govern català que són, al fi i al cap, les que a vostè l’interessen més per a ” poder-hi passar per sobre” amb la seva finalitat d’arribar al govern català.
Parlar d’apujar el tipus marginal de l’IRPF del tram autonòmic (català) per aquells que “declaren” més de 120.000 euros anuals, estem parlant de rendes considerablement altes (20 milions de pessetes de les d’abans) Si els qui declaren això els podem considerar de “classes mitjanes i populars”, no ho sé, què vol que li digui... Segurament que vostè si que deu de tenir uns ingressos que, si no arriba a aquesta xifra, poc li fa falta.
Però vostè, Sr. Mas, sap com jo que la “collita” més gran de vots surten, precisament, d’aquest segment de la població i que, políticament, a més a més, es diu que sé situa al “centre polític”. I vostè fa el discurs de cara aquesta gen amb una única finalitat: electoralisme. Ja sap bé que el que està dient no és del tot veritat. I això té un nom: demagògia !

A L’ESTAT D’ISRAEL

Pel meu cognom dec de ser descendent dels jueus espanyols que es van d’haver de cristianitzar per no ser expulsats d’Espanya a principis dels segle XVI. Però m’identifico abans amb qualsevol poble oprimit i marginat, sigui de l’ètnia que sigui, que amb els seus opressors. En aquest cas, estic parlant dels pobles de Palestina i Israel.
Quan l’embaixador d’Israel a Espanya Rafael Schutz diu: “Sí, nou persones han mort, i 155 en l’atentat de l’ïndia. A qui li importa? Vint-i-tres espanyols han mort en les carreteres l’últim cap de setmana”. No és que falti a la veritat, falta a la intel•ligència de molta gent.
És cert que moltes morts passen totalment desapercebudes perquè, informativament parlant, la notícia no interessa gaire. Són persones anònimes per a la majoria dels ciutadans, però no per a la seva família, amics i propers. I també per a molta més gent que sol guardar un silenci tens.
Si els hebreus ploren la mort dels seus, les famílies de les seves víctimes també tenen tot el dret del món de plorar i recordar-los per sempre. Però sembla que als d’Israel això últim no l’importa gaire.

MESURES PER REDUIR EL DEFICIT PER LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Les mesures per reduir el dèficit de la Generalitat de Catalunya són iguals que les del Govern central; només redueixen la despesa però no generen cap activación econòmica, més ben al contrari, la disminueixen i aixó genera atur.

El titular (en negreta) del comunicat de la Generalitat indica que "Desapareixeran 63 entitats del sector públic amb l'objectiu d'estalviar i ser més eficients". "Racionalització de l'administració: desapareixen 63 entitats".

Cal fer unes matitzacions si analitzem aquesta retallada:

Si parlen de "racionalització" de l'administració, estan reconeixen que fins ara era "irracional"?
Per comenzar, hi ha 247 entitats, moltes de les quals no se sap quina és la seva funció.
De les 63 que "desapareixeran", la majoria s'integren en altres o es fusionen.
Alguns exemples d'enginyeria mercantil:

Administració, Promoció i Gestió, SA (ADIGSA), es disol per crear l'Agència de l'habitatge.

Consorci Portal de la Costa Brava-Illa de Blanes es converteix en Consorci sense estructura.

Equacat, SA s'integra en el CAR i, a la vegada,
CAR s'integra en Equacat, SA

Circuits Catalunya, SL es fusiona amb Consorci de Circuit de Catalunya i, a la vegada,
Consorci Circuit Catalunya es fusiona amb Circuits Catalunya, sl

Consorci per al Desenvolupament Científic de l'Esport a Catalunya, es deixa com a Consorci sense estructura.

Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca es fusiona amb FCRI + ICREA per crear Talència. Es manté Agència de gestió ajuts universitaris.



I com a "dissolució", entre altres, està l'Institut Sociofamiliar Alzheimer.

Segons la Generalitat aquestes l'aplicació d'aquestes mesures "suposa un primer pas en el compliment del Programa d'Estabilitat 2009-2013".
Es dedueix que fins ara no es complia aquest Programa d'Estabilitat que s'havia d'iniciar el 2009.


Pel que fa als funcionaris; com es cobriran les baixes:
Personal docent, sanitaris, d'emergències i del SOC: "de cada dos funcionaris que es jubilin només se'n substituirà un".
Resta de personal de l'Administració: "de cada 10 funcionaris que es jubilin, se'n reposarà un".
"No es cobriran les places que quedin vacants"
"Es restringiran les ampliacions de plantilla"

Algunes consideracions:
- Després es queixen de la falta de metges i s'han de contractar de forma precipitada.
- El personal d'infermeria,....cobra més a altres paisos?, perquè se'n marxen?.
- Tancaran alguns CAPs?
- Si les aules ja estan masificades,....què pasarà ara amb menys personal docent?
- Si l'Administració ja té problemes per donar resposta davant situacions d'emergència, .....amb menys personal, que pasarà?


Alts càrrecs i directius
"el Govern ha acordat reduir un 5% el nombre d'alts càrrecs i directius de les empreses públiques. En aquest àmbit, també es reduiran un 10% les dietes per assistència a consells d'administració d'entitats del sector públic.

Algunes consideracions:
Aquesta retallada del 5% d'alts càrrecs i directius i del 10% de les dietes no suposa cap "esforç". Algunes d'aquestes persones pasaran de Director General a Subdirector o situacions similiars. Només cal seguir el DOGC. Sobre les dietes, és ridicul aquesta retallada; només cal veure el que cobren per aquestes dietes.


I, per finalitzar..... un "chist"

La Generalitat vol que les rendes més altes tributen més.

Algunes matitzacions:
- La progressivitat de l'IRPF deixa molt a desitjar, i si ara es preten aquesta tributació, fins ara que s'està fent?
- A més a més, qualsevol "renda alta" pot canviar de comunitat autónoma.

RESUM:
Si ara es proposen aquestes mesures de reducció de la despesa, fins ara que s'està fent?
Només es redueix la despesa, pero no hi ha cap mesura de reactivació económica ni de creació de treball.

QUÍ PARLA DE CRISI?

El futbol, el Barça, el Madrid, s’han convertit en espectacles mediàtics, quasi que de culte. Dilluns després de que el Barça guanyés la lliga, xiquetes i xiquets van acudir a l’escola amb camisetes, gorres i bufandes del Barça. Tothom (fins i tot els més petits) estan assabentats dels resultats dels principals equips de la primera divisió espanyola o dels seus equips favorits.
A partir de la propera setmana, començarà la Copa del Món de futbol de Sud-àfrica coincidint quasi amb el fi de curs escolar, per la qual cosa, molts infants seguiran les gestes de Messi o Christiano Ronaldo...
Dic això perquè molts d’aquests nens i nenes s’emmirallen amb les millors jugadors i desitgen fer-se grans i ser com ells. I si a sobre cobren sous i primes desorbitades, encara més que més.
I aquí volia arribar precisament, després d’aquest preàmbul. És normal (potser millor preguntar si és moral) que en temps de crisi el futbol mogui les desenes de milions que mou.
Sense anar més lluny, crec que era la portada de dissabte de l’Sport que deia que “hi havia una apropament de postures entre el Barça i l’Arsenal per Cesc”: 5 milions d’euros... A veure, el Barça n’oferia 55 (ahir es deia que 35) i l’Arsenal en demanava 60. Això, abans, en pessetes eren més de 16 mil milions... I cinc milions eren més de 900 milions !! Com qui diu, no res...
També es va saber ahir que la “Real Federación Española de Fúbol” “primarà” als components de la selecció espanyol amb 600.000 euros cadascú si guanyen el mundial. Abans hi dèiem “100 quilos” !
I segueixo preguntant-me i preguntant, si això, en els temps que corren, és moral? Amb més de 4 milions d’aturats “oficials”, amb congelació de pensions, amb reducció de sous públics, amb l’eliminació d’empreses i destrucció de llocs de treball, és normal, moral o com li vulgueu dir, què passi això?
És que a mi m’han incentivar per anar a treballar? Suposo que treballar és la meva obligació a canvi de la “nòmina” que cobro cada més. Als futbolistes, a part del que ja cobri, encara se’ls “primarà” amb 100 quilos més!
Si els futbolistes fossin solidaris, la prima que cobraran per guanyar l’haurien de fer arribar a diferents ong’s per ajudes humanitàries i essencials.
I no he dit res sobre el Madrid de Florentino...
A veure si s’apunten a la idea...

LES SECCIONS ESPORTIVES DEL BARÇA

El passat diumenge el FC Barcelona va assolir una altra copa d’Europa i va estar prop d’aconseguir-ne una segona.
El Barça va ser campió d’Europa de hoquei patins i subcampió de handbol. I no feia massa dies que havia estat campió d’Europa de bàsquet i no va arribar a la final de futbol per un gol. Un sol gol !
Quants clubs d’arreu del món poden competir amb garanties de poder assolir resultats semblants ?
Dilluns el Periódico en citava uns quants : CSKA de Moscou (47, cap de futbol 6 de bàsquet, 1 de handbol i 13 de voleibol masculí i 3 de femení), Luch de Moscou (30, quasi totes d’atletísme), etc. Però al meu entendre, cap d’ells arriben a tenir l’entitat del Barça i molts dels esports on han assolit el màxims guardons europeus, son esports molt minoritaris si els comparem amb el futbol, bàsquet i handbol, que, per a mi, juntament amb l’atletisme i la natació (on normalment es competeix més de forma individual que per equips), son els esports més multitudinaris. Per cert, el Barça en té un total de 31 (segon a la hipotètica classificació amb 3 de futbol, 2 de bàsquet i 7 d’handbol)
És cert que, en altres èpoques, el Madrid podia presumir de tenir unes seccions esportives força importants on, sobre tot, destacaven el futbol i el bàsquet i d’assolir també molts títols europeus. Però ara, en aquests darrers anys, el Barça en té més i, sobre tot, millors.
Bona prova d’això és que el Barça de bàsquet, de Xavi Pascual (primer) va passar a nit a la final de la lliga espanyola per la porta gran a l’aconseguir les 3 victòries contra l’Unicaja de Màlaga del recordat Aito García Reneses. I s’ha plantat a la final amb l’etiqueta de màxim favorit després de quedar el primer a la lliga regular i d’haver guanyat la Final Four de París.
En canvi, el Madrid, ho té força complicat per a guanyar, ja que va perdent la seva eliminatòria per 2-0 contra el Caja Laboral de Vitória (també conegut com a Bascònia i abans Tau Cerámica) i, en el cas de guanyar aquesta nit, encara tindria que guanyar els altres dos partits per a capgirar l’eliminatòria. La qual cosa, pareix a priori, força difícil.

ELS POLÍTICS A LA MANIFESTACIÓ DE BARCELONA

Després de penjar el comentari sobre la manifestació convocada per la PDE del passat diumenge a Barcelona, l’amic Brian va deixar-me un comentari on es preguntava on estava l’alcalde de Tortosa (ja que ell no l’havia vist) o algú del seu partit.
La manca de temps (ja era una hora molt avançada de diumenge) va fer que no posés a tots el polítics que hi havia (o al menys que jo vaig veure... I en vaig veure uns quants)
Possiblement, el polític de “ més pes” era l’Oriol Junquares, eurodiputat d’ERC amb qui em vaig topar moments abans de que sortís la manifestació de la plaça de Urquinaona. Estava també Pere Muñoz, senador de l’Entesa de Progrés que va fer una entrada al seu blog sobre la seva assistència a la manifestació. Els alcaldes de Deltebre Gervasi Aspa i el de Miravet, Toni Borrell. Diversos regidors: el d’ERC d’Amposta Victor Conesa, Ricard Forés, també d'ERC de Trotosa, Jaume Forcadell d'ICV-EUA de Tortosa, l’independent de Roquetes Javier Alegret i els de CiU Lluís Soler de Deltebre i Joan Caballol de Tortosa (tal i com se’n ha assabentat finalment Brian) També vaig veure a Josep Maria Franquet (com no!) que encara que ja no estigui en política activa, sempre ha defensat el riu des dels seus posicionaments polítics (AP, PP, independet...)
Suposo que me’n deixo algun, perquè no recordo ara mateix o perquè, simplement, no el coneixia.
La periodista Sílvia Berbís, directora del setmanari l’Ebre, em va dir que havia vist a Daniel Pi amb una samarreta de la Coordinadora contra el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) o “cementiri nuclear”, que donava suport a la manifestació amb els coneguts membres Juli Loras, José Juan Ferré i Antonio Recio, entre d’altres.
Dels científics dels que han donat tradicionalment suport a la plataforma només vaig veure al rapitenc Antoni Canício, segut a un bar molt prop de la plaça de la catedral quan la manifestació ja s’havia acabat. No vaig veure (i suposo que no estaven) ni a Narcís Prat, ni a Javier Martínez Gil i, evidentment, a Pedro Arrojo, en altres temps una de les persones més implicades amb la lluita anti-transvasament.
El cert que les absències respecte a les manifestacions d’altres temps van ser nombroses i significatives, encara que els “incondicionals”, aquells que no busquen cap rendibilitat política i, fins i tot estan fastiguejats del comportament de determinats polítics, hi eren tots... M’imagino...

PER A RIURE (PER NO PLORAR)

Avui s’ha fet a Amposta el ple ordinari del mes de maig.
Sobre com ha transcorregut el ple es podrien dir moltes coses, però cap d’elles no té la transcendència necessari per fer-ho. Ni tant sols els punts de l’ordre del dia, tots ells sense gaire interès.
Al final, ja dintre de l’apartat de precs i preguntes, el grup d’Esquerra Republicana ha fet una pregunta a l’alcalde sobre la nova megafonia i la retransmissió dels plens per la ràdio.
Efectivament, el dia que es lliuraven els premis de recerca de batxillerat (dels que ja us en vaig parlar), es va estrenar la nova megafonia del saló de plens del nostra ajuntament. També la férem servir durant l’acte d’inauguració de la Festa del Mercat a la Plaça. Una de les millores tècniques més significatives és un equip de so on els periodistes que hi assisteixen poden endollar els seus aparells de so sense caler apropar el micròfon com es sol fer habitualment. De tant en tant, com reconeixia el propi portaveu de CiU encara hi ha algun acoblament o problemes de connexió, però que s’aniran resolvent en el transcurs del temps.
La pregunta formulada per l’alcaldable d’ERC era sobre “quan l’equip de govern tenia previst retransmetre els plens en directe o en diferit aprofitant les avantatges de la nova megafonia”.
La resposta per part de l’alcalde ens ha deixat del tot sorpresos: “Aquest ple ja es podrà escoltar en diferit”. En aquell moment he mirat cap al director de l’emissora municipal (Amposta Ràdio) i ha fet una “impagable” cara d’estupefacció. Els he cridat l’atenció als meus companys de grup i tots hem pogut veure el gest d’estranyesa del seu rostre.
Una mica més tard, quan el ple ja havia acabat, un company de l’altre equip de l’oposició li ha preguntat al mateix director sobre el dia i l’hora de la retransmissió. La resposta ha estat: “Com voleu que us ho digui si me’n acaba d’assabentar!”
És la manera de fer de l’equip de govern municipal: ja no és que no comuniquen determinades coses als equips de l’oposició, sinó que tampoc ho fan a la seva pròpia gent.

CAMIONS MOLESTOS

De tant en tant (molt de tant en tant) m’he trobat quan me’n vaig a treballar abans de les 8 del matí, algun camió de recollida selectiva fent la seva feina a la zona de contenidors que hi ha on s’acaba el carrer Sant Josep i comença el carrer del Grau.
Normalment, quan arribes, ja el trobes buidant el contingut del contenidor al camió i només cal que t’esperis una estona (una curta estona)
Però aquest matí, a l’hora esmentada amb anterioritat, me trobat un camió de recollida de cartó a l’illa de contenidors de davant de casa Fàbregues. Crec que he estat l’únic que he esperat pacientment a que acabés de buidar el contenidor. Però a l’arribar a la següent illa, quasi que davant de l’hotel, ha repetit l’operació. Menys mal que la que hi ha davant del Banc de Sabadell encara està “segellada”!
Allí jo no m’he esperat, he tingut que baixar pel carrer Jaume I, donar la volta a la plaça de la Pau i pujar pel Carasol. A l’arribar al carrer Sant Josep, el camió encara seguia fent la seva feina. Suposo que després ha buidat la següent.
Pregunto jo: És la millor hora per a fer aquesta zona impedint la normal circulació d’un dels carrers més transitats d’Amposta? Només a carrers importants i de certa llargada et pots trobar en diverses illes de contenidors. Als carrers més curts i estrets, això no passa.
Per això crec que és del tot necessari adequar l’horari de recollida selectiva en funció de les circumstàncies dels ciutadans i no crear-los molèsties com ha estat el cas que us he explicat.

LA MANIFESTACIÓ DE LA PDE DE BARCELONA

Molta menys gent que les 3 vegades anteriors que havíem anat a manifestar-nos a Barcelona (unes 5.000 persones) Molta menys presència de polítics que els altres cops. D’allí i d’aquí. Abans veies com s’agafaven als nusos per a defensar el nostre riu. Ara no se’ls veu en lloc. Molt menys ressò mediàtic que les vegades anteriors. A l’arribar a Amposta els meus pares han dit que al Telenotícies de la tarda no n’havien parlat. A les de la nit, tampoc.

Segurament es pensa que si se’ns ignora, la nostra causa acabarà morint... Però els ànims de la gent que ha acudit aquest diumenge 30 de maig a Barcelona a manifestar-se per a demanar que s’aprovi d’una vegada el cabal ecològic de l’Ebre i que arribin els sediments suficients per a la supervivència del Delta, estaven com sempre: moltes ganes de festa i xalera.

La manifestació ha estat una mica més curta que les altres vegades. Ha sortit amb una mica de retard (l’hora prevista era a les 12 del migdia) de la plaça Urquinaona i baixant per Via Laietana, s’ha arribat a la plaça de la Catedral (com les altres vegades)

Allí s’han dut a terme els parlaments i com a final de festa, el grup jesusenc Terrer Roig i també Jotes al Carrer ens ha interpretat un repertori de balls tradicionals i, sobre tot, molta jota. Per un diumenge, al pla de la catedral, en lloc de veure’s la tradicional ballada de sardanes, s’ha pogut veure com els manifestants ballaven la jota típica de la nostra terra.

Entre els manifestants molta gent jove. Alguns (com mon fill), tenien 9 anys quan van començar a sortir al carrer per defensar el riu. Ara amb 17 segueixen acudint sempre que creuen necessari per a defensar el riu i el territori. Però encara hi havia molta més canalla. Alguns nascuts fins i tot després d’haver-se derogat el PHN. Un iaio d’Amposta (que ha acabat exhaust), em deia amb orgull: “Estem 3 generacions de casa nostra!”

El qui no han acudit, ells sabran el perquè, però com deia Joan Panisello dimecres a la SER: “Qui no vingui, no el trobarem a faltar”. Encara que jo, com deia, si que n’he trobat a faltar... I molts!!

LA CRISIS

La crisis financiera explicada de manera sencilla

Heidi es la propietaria de un bar en Berlín, que ha comprado con un préstamo bancario. Como es natural, quiere aumentar las ventas, y decide permitir que sus clientes, la mayoría de los cuales son alcohólicos en paro, beban hoy y paguen otro día. Va anotando en un cuaderno todo lo que consumen cada uno de sus clientes. Esta es una manera como otra cualquiera de concederles préstamos.
Nota: Pero en realidad, no le entra en caja ningún dinero físico.

Muy pronto, gracias al boca a boca, el bar de Heidi se empieza a llenar de más clientes.

Como sus clientes no tienen que pagar al instante, Heidi decide aumentar los beneficios subiendo el precio de la cerveza y del vino, que son las bebidas que sus clientes consumen en mayor cantidad. El margen de beneficios aumenta vertiginosamente.
Nota: Pero en realidad, es un margen de beneficios virtual, ficticio; la caja sigue estando vacía de ingresos contantes.
Un empleado del banco más cercano, muy emprendedor, y que trabaja de director en la sección de servicio al cliente, se da cuenta de que las deudas de los clientes del bar son activos de alto valor, y decide aumentar la cantidad del préstamo a Heidi. El empleado del banco no ve ninguna razón para preocuparse, ya que el préstamo bancario tiene como base para su devolución las deudas de los clientes del bar.
Nota: ¿Vais pillando la dimensión del castillo de naipes?
En las oficinas del banco los directivos convierten estos activos bancarios en "bebida-bonos", "alco-bonos" y "vomita-bonos" bancarios. Estos bonos pasan a comercializarse y a cambiar de manos en el mercado financiero internacional. Nadie comprende en realidad qué significan los nombres tan raros de esos bonos; tampoco entienden qué garantía tienen estos bonos, ni siquiera si tienen alguna garantía o no. Pero como los precios siguen subiendo constantemente, el valor de los bonos sube también constantemente.
Nota: El castillo de naipes crece y crece y no para de crecer, pero todo es camelancia; no hay detrás solidez monetaria que lo sustente. Todo son "bonos", es decir, papelitos que "representan" tener valor siempre y cuando el castillo de naipes se sostenga.

Sin embargo, aunque los precios siguen subiendo, un día un asesor de riesgos financieros que trabaja en el mismo banco (asesor al que, por cierto, despiden pronto a causa de su pesimismo) decide que ha llegado el momento de demandar a Heidi el pago de su préstamo bancario; y Heidi, a su vez, exige a sus clientes el pago de las deudas contraídas con el bar.

Pero, claro está, los clientes no pueden pagar las deudas.
Nota: ¡¡¡Porque siguen sin tener ni un céntimo!!! Han podido beber cada día en el bar porque "se comprometían" a pagar sus deudas, pero el dinero físico no existe.

Heidi no puede devolver sus préstamos bancarios y entra en bancarrota.
Nota: Y Heidi pierde el bar.

Los "bebida-bonos" y los "alco-bonos" sufren una caída de un 95% de su valor. Los "vomito-bonos" van ligeramente mejor, ya que sólo caen un 80%.

Las compañías que proveen al bar de Heidi, que le dieron largos plazos para los pagos y que también adquirieron bonos cuando su precio empezó a subir, se encuentran en una situación inédita. El proveedor de vinos entra en bancarrota, y el proveedor de cerveza tiene que vender el negocio a otra compañía de la competencia.
Nota: Porque los proveedores de vinos y cervezas también le fiaban a Heidi, creyendo que estaban seguros de que cobrarían con creces al cabo del tiempo. Como no han podido cobrar dado que el dinero no existe, la deuda de Heidi se los ha comido a ellos.
El gobierno interviene para salvar al banco, tras conversaciones entre el presidente del gobierno y los líderes de los otros partidos políticos.

Para poder financiar el rescate del banco, el gobierno introduce un nuevo impuesto muy elevado que pagarán los abstemios.
Nota: Que es lo que de verdad ha pasado. Con los impuestos de los ciudadanos inocentes, los gobiernos han tapado el agujero financiero creado por la estupidez de los bancos.

Nosotros somos los abstemios.....

MAS ENS DONARÀ MÉS

No és cap eslògan electoral, encara que bé ho podria ser. Ni tampoc seria el primer cop que CiU “jugués” amb cognom del seu líder i l’adverbi “més”.
La frase “El Montilla no ens dóna res. És millor que guanyi el Mas aquest i ens donaran més coses” la va dir Bartomeu Muñoz exalcalde de Santa Coloma de Gramanet del PSC a Luis Garcia, “Luigi” exdiputat del PSC al Parlament de Catalunya.
L’únic dubte que pots tenir és que si pot ser veritat o no que amb un govern de CiU també es pogués “institucionalitzar” la corrupció.
Jo sóc partidari de que “qui l’ha fet que la pagui”. Me és ben bé igual que ostenti un càrrec important. Vet aquí la diferència que em separa de molts dels meus i sobre tot dels militants de CiU que tenen una especial veneració pels seus líders: primer Pujol i ara Mas.
De tot el que ha anat sortint per la premsa aquests dies, tot apunta que CiU es va finançar il•lícitament per mig d’una trama perfectament dissenyada que acabava passant pel “Palau de la Música”. Des d’allí i per mig de la fundació Trias Fargas, els diner servien per sufragar les despeses de campanya i d’altres de CDC. D’aquesta manera s’escapaven del control de la sindicatura de comptes. “L’home” dintre del partit per on passava tota aquesta informació seria Felip Fuig, precisament el convidat d’honor en la passada festa del Mercat a la Plaça d’Amposta. És normal que sempre es vulgui protegir al cap, però Mas, a l’igual que Mariano Rajoy en la trama Gürtel, pot arribar a sortir-ne esquitxat.
No fa gaires dies, Mas, en seu parlamentaria, quan es va demanar fer una comissió d’investigació per esbrinar la relació existent entre Fèlix Millet i Convergència, demanava pel seu compte que també es fes una comissió d’investigació sobre el cas Pretòria que afecta a diversos ajuntaments governats per alcaldes del PSC.
Personalment aplaudeixo la iniciativa, encara que no sé que en pensarà Pujol de tot això. Si Luis Garcia (Luigi) era el cervell de la trama, està per veure’s. Veig a Premafeta i Alavedra, al seu dia “les dues mans de Pujol” massa intel•ligents per deixar-se portar per un xoriço de segona fila. Què se’n va aprofitar? Segur! Què ja els anava bé que fos Luigi qui fes i desfés i mantenir-se ells a l’ombra? També. A Aquests, en anar parant la ma cada vegada que hi havia diners per a repartir, ja en tenien prou. El mateix dic per a Muñoz i per a d’altres implicats.
Finalment s’ha volgut relacionar consellers de la Generalitat amb la trama corrupta. Penso que tots (i vull subratllat tots) es van saber mantenir al seu lloc i no van deixar-se temptar pels grapat de diners que se’ls hi van arribar a oferir. Segur que la xifra marejava.
Què facin la comissió d’investigació del cas Pretòria, què la facin! A veure què o qui hi ha al darrera.
Parlant de “darrera”, sabeu quina és la darrera informació que ha aparegut a la premsa sobre aquest cas? Parla de Alavedra. Diu d’ell que l’any passat va demanar una devolució de 32.550 euros de devolució de l’IRPF. A l’Agència Tributària aquestes xifres li criden l’atenció, així que li va demanar més informació. Al final va acabar pagant 92.000 euros. Suposo que a més a més de les retencions que ja sé li havien aplicat anteriorment.
S’han de guanyar molts diners para tenir que pagar un IRPF tan elevat. I aquests són en “blanc”, ja que els de les comissions il•legals, ningú els declara a les seves declaracions.
Tant guanya un exconseller?
Perquè no se’ls hi fan retornar tots aquests diners (a tots)? Potser així no s’haurien hagut d’adoptar les mesures que s’han acabat prenent finalment...

UN CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DEL BARÇA ANOMENAT SANDRO ROSSELL

Què tindrà Sandro Rossell per a que bona part dels candidats i el propi president sortint, intentin desprestigiar-lo?
Des de fora, des d’on un no soci del Barça pot fer-ho, l’actitud de Jan Laporta, Jaume Ferrer, Marc Ingla, etc, em sembla del tot inversemblant.
El candidat Alexandre Rossell, tal i com volen que es digui de forma oficial el candidat a president, era, de sortida, el millor posicionat per guanyar les eleccions a can Barça. Tenia més del 50 % dels enquestats amb dret a vot a favor d’ell. I això diu molt, ja que, si no recordo malament, son 7 els precandidats que aspiren a poder optar per la presidència del club més prestigiós de casa nostra, però també del món.
Quan Jan Laporta va voler deixar enrere el grup opositor del president Josep Lluís Núñez, l’elefant Blau i optar a la presidència del Barça on ha estat finalment 7 anys, va pensar amb Sandro Rossell per a que l’acompanyés en el seu projecte.
Segons la majoria de les opinions que he escoltat, bona part de l’èxit de Laporta va ser gràcies a Rossell. Rossell, a part de ser un home de negocis reconegut a molts països arreu del món i amb infinitat de bons contactes, té el do d’arribar amb facilitat al gran públic i, pareix ser, que també té les idees molt clares.
Aviat Rossell i Laporta xoquen. Ben mirat era lògic que una cosa així pogués passar, ja que es tractava de dos personatges amb dots de lideratge i ja sé sap que dos “galls dintre del mateix galliner no tenen cabuda”. Quan Rossell va abandonar la junta directiva del Barça, els seus homes de confiança el van seguir i van deixar escapçada la directiva del Barça. Suposo que Laporta no li ha perdonat mai tots aquests fets.
Qui em segueix ja sap l’opinió que tinc de Laporta. Si en el terreny esportiu penso que ha estat el millor president de la història i bona prova son els èxits assolits, sobre tot en el terreny del futbol en aquests darrers dos anys, en el terreny personal, m’ha deixat del tot insatisfet, sobre tot quan, aprofitant-se del càrrec que ocupa, va voler posicionar-se políticament i “festejar” amb diversos partits per mirar d’encapçalar una llista a les properes eleccions autonòmiques. Ho vaig trobar del tot fora de lloc.
Però ara que el seu mandat ja s’esgota, Laporta hauria d’haver optat per la neutralitat. D’acord que, personalment, hagi volgut impulsar una candidatura, però cal recordar que primer el seu “home de confiança” va ser l’Alfons godall, fins que aquest (sense saber-ne massa el motiu) va decidir abandonar-lo per a integrar-se a una nova llista. Llavors, de marginat, Jaume Ferrer, va passar a ser-ne el “candidat oficial”. Amb aquest recolzament hauria d’acabar tot el protagonisme de Laporta. Però no, amb això no en té prou i està mirat de buscar les “pessigolles” a Rossell, tirant-li “merda” per sobre.
No sé si Rossell se’n acabarà sortint o no. Si tot quedarà com un simple rumor (em temo que sí, perquè de ser cert que està implicat en assumptes tèrbols al Brasil, ja no crec que s’hagués presentat de candidat) o la cosa seguirà endavant. Com he dit no sóc soci del Barça, però ara més que mai, de poder votar, votaria per Rossell.
Dissabte a les 7 de la tarda estarà al Casal d’Amposta on recollirà signatures de suport. També a Sports Fevi de Tortosa, a la cantonada d’on treballo, s’hi por deixar el recolzament, sempre, clar està que un sigui soci amb dret a vot.
M’empipa moltíssim aquesta manera d’actuar d’alguns mirant de treure rendibilitat a costa de desprestigiar al rival.

Funcionarios

Pedro Fernández Vicente

Como inicio de mi reflexión, tengo que decir que no soy funcionario. Me dedico al periodismo como profesión y no estoy en situación de excedencia de ningún ministerio, pero me parece indigno lo que 'algunos', y lo digo en tono despectivo, están haciendo en contra de una profesión como la de funcionario, aprovechando la propaganda de ZP, para crear ese escenario necesario que le permita bajarlos el sueldo sin adhesiones populares, ni solidaridad. Una buena fórmula para no perder votos, que es lo que realmente le interesa.

Funcionario no se es por casualidad, como trabajador del Corte Inglés, de Philips, de Seat o de MoviStar. No. Trabajar en estas empresa, puede ser el resultado de una coincidencia o de una oportunidad. El trabajador funcionario, como los jueces, los médicos de la SS, Inspectores de Sanidad, de Hacienda, policías o bomberos, lo elije, espera a que se convoquen las plazas, las prepara en largas jornadas de estudios durante 2, 3, 4……o vaya vd. a saber cuantos años, y finalmente se enfrenta a unos exámenes duros, donde lo haya y en competencia con unos cuantos miles de candidatos. No es, por tanto, un trabajo casual. Es elegido y, por cierto, los españoles que quieran, ahí tienen las oposiciones. No es preciso envidiar a nadie, todos podemos ser funcionarios.

Esos que tanto gritan en contra de quienes mueven la administración, y a quienes debemos agradecer los progresos demostrados en los últimos años y el nivel de engrase en que la mantienen y consiguen que funcione, a pesar de algunos gobiernos, alcaldes, responsables de comunidades autónomas y políticos en general, no chillaban, hace unos años, cuando empresarios; pequeños, medianos y grandes, mantenían ingresos que se incrementaban hasta en un 20% cada año; estudios de arquitectos que no podían atender tantas peticiones como llegaban a sus despachos; vendedores de distintos sectores, que invertían en apartamentos en las playas; autónomos atentos a las bolsas, donde metían esos dineros extras que llegaban a sus cuentas, y todo gracias al momento económico que vivíamos. Un momento de alegrías de las que los funcionarios no han disfrutado, y que este Presidente del Gobierno se ha encargado de situar tan cerca del precipicio que es preciso rebajar el sueldo a unos trabajadores, como son los de la administración. Y todo, porque el responsable de proteger sus intereses, como empresario que es el Estado, se lo ha gastado en subvenciones, más o menos necesarias. Un Presidente que siendo candidato negó las necesidades que se avecinaban y no dudó en regalar aquellos 400 Euros, que le ayudaron a ganar unas elecciones y que, visto lo visto, se los estaba quitando al sagrado sueldo de unos cuantos miles de trabajadores contribuyentes. ¿Qué pasaría si lo hubiese hecho el Corte Inglés y no pudiera pagar a sus trabajadores? o ¿Sony?, o fuesen los empleados del Banco Santander los que tuvieran que aceptar, como trágala, un descenso de los sueldos.

Recordemos que mientras la economía se mantuvo en aquellos niveles que tuvimos y que ahora han dilapidado, para los funcionarios, no hubo incrementos del 10%, ni del 7, ni siquiera de ese 5 de media, que ahora les quitan. Si hubo quien lo ganó, pero no los funcionarios. ¿por qué alguno de esos que tanto jalean la medida no devuelven algo de lo mucho que han ganado?. Se trata de solidaridad ¿no?. Pues eso afecta a todos.

Y lo dicho: si alguien quiere ser funcionario, por los altos sueldos que ganan, no tiene más que apuntarse y estudiar las oposiciones, pero, creo, que muchos de los chillones de ahora, no podrían aprobar jamás esos exámenes. Quizá esa es la cuestión.