SIRENES

Rellotge que controlava la sirena de Boisviel (França) 

Quan treballava al del “Peno” (Juan Chaler, S.L.), hi havia un company de treball que anomenàvem per la seva procedència “el Gallego” que tenia l’absoluta certesa de l’existència de les sirenes.

Però jo no ús parlaré d’aquest animal mitològic que, entre altres fites, segons narrava l’escriptor grec Homer a la Iliada, tenien l’habilitat de, amb els seus cants, hipnotitzar  els tripulants dels vaixells que navegaven pel mar Egeu, sinó de l’estrident instrument que serveix per avisar a la població.

No sé si en tots els casos, però de ben segur que en la seva majoria, les sirenes que avui  en dia (les poques que queden) tenen un ús civil, però abans el van tenir militar. Tots recordem les pel·lícules ambientades en la segona guerra mundial on, quan sonaven les sirenes, ho feien per avisar a la ciutadania d’imminents bombardejos per part de l’aviació enemiga.

Això també passava a Espanya quan els avions del bàndol contrari s’apropaven als pobles i ciutats per descarregar les seves bombes damunt de les edificacions, persones i animals. És per això que, en molts d’aquest llocs, es construïren refugis antiaeris per poder albergar a la població civil i resguardar-los així del perill exterior.  

A Amposta encara en tenim una en ple ús. Tothom la coneix com la “sirena de la ‘Càmara’”, ja que està ubicada a les dependències de la Càmara Arrossera del Montsià. Tots els dies feiners, puntualment, a les 8 del matí, i a la 1, a les 3 i a les 7 de la tarda es fa sonar per a que, aquells que treballen al camp, sàpiguen si és l’hora de posar-se a treballar o bé de plegar per anar a dinar o marxar cap a casa després d’un dia dur de feina.

La següent sirena la ubicaré a un mas de França on mons pares anaven a fer tasques agràries. A la primavera s’anava a plantar l’arròs i mon pare marxava cap a la Domaine de Boisviel (domaine significa “propietat”) i tornava al poble quan s’apropava la festa major, el 10 d’agost. Cap a la meitat dels mes de setembre, llavors tota la família, tornàvem a marxar cap a França per a veremar.

El mas era molt gran. Tenia escoles i un camp de futbol. El tren arribava a la bodega on s’elaborava el vi per a facilitar la càrrega. I quasi que diàriament unes furgonetes adaptades ens proveïen de tota mena de productes de primera necessitat (queviures, carnisseria, pa, productes de neteja, etc.) Fins i tot hi havia un carnisser musulmà que venia xai a la nombrosa colònia d’algerians

Recordo que vivíem a una casa de dues plantes. M’imagino que la planta de baix era un magatzem i s’accedia al pis superior per mig d’unes escales exteriors. Davant hi havia una espècie de plaça i allí, entre les vivendes dels treballadors, també hi havia una sirena que feia les mateixes funcions que la d’Amposta.

A Ulldecona passava el mateix. També, com a “record” de la Guerra Civil, hi va quedar una sirena per “donar” les hores als pagesos de la localitat.

Em va contar l’amic Paco Itarte que aquesta sirena va durar fins que un dia, el general Garcia Valiño, que havia comandat la Divisió Navarra de l’exèrcit revoltat (els ‘nacionals’, per a que ens entenguem) i que va ser la causant de separar en dos la zona republicana a l’altura de Vinaròs, va visitar aquestes terres i, a Ulldecona, en homenatge, se li va dedicar un carrer. Tot just quan havia de destapar la placa del carrer que va portar el seu nom fins l’arribada de la democràcia, va sonar la sirena.

Al subconscient del general sé li van aparèixer tota classe de fantasmes relacionats amb els bombardejos de la guerra passada. Es veu que tanta por li va agafar que, va donar l’ordre de que traguessin la sirena. I així va ser com va deixar de funcionar.

És evident que avui en dia aquesta mena de sirenes ja són de poca utilitat, ja que qui més qui menys porta rellotge. I si no en porta sempre pot mirar el seu telèfon mòbil que també li donarà l’hora amb exactitud. Però està bé preservar les poques que en queden com a fidels testimonis d’una època passada on, les tecnologies no eren tant habituals com són ara. 

(A la foto, el que queda del rellotge de la sirena de Boisviel)   

V JORNADES DE LES LLETRES EBRENQUES

Durant aquesta setmana s’estan fet a la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta les "V Jornades de les Lletres Ebrenques" amb la participació d’escriptors de les nostres comarques i, fins i tot, de més enllà.

Els actes van començar dimarts dia 19 amb una lectura “amb veu alta” de l’obra Terres de l’Ebre dels escriptor rapitenc que dóna nom a la biblioteca. Tal i com diuen els entesos, va ser el primer de posar “l’Ebre i la Ribera” dintre de la literatura.

Ahir divendres es feia la “presentació oficial”. Per la qual cosa va assistir als actes el director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat Xavier Vega. També l’alcalde d’Amposta, la regidora de Cultura, etc.

La jornada d’ahir va girar en torn d’un dels escriptors més importants de les lletres ebrenques. Per alguns, el poeta viu més gran de la literatura catalana actual: Gerard Vergés.

Des de el primer moment era present a la sala d’adults de la biblioteca acompanyat d’altres escriptors com Teresa Bertan (cosina de la meva dona), Josep Igual, Manel Ollé (a qui fa més de 40 anys que conec), Emili Rosales, Rafel Aro, etc. També hi era el company blocaire, escriptor i crític literari Pere Perellón.

Per a mi, un dels moments més significatius de la nit va ser quan Ramón García Mateos, que va traduir al castellà la poesia completa de Vergés, va parlar de l’obra i de la figura de l’escriptor tortosí. Va encadena elogi rere elogi, sense cap mena de dubte, merescuts, ja que la importància que té l’obra de Gerard Vergés és molt gran dintre del panorama literari català. I va acabar demanant un doctorat “honoris causa” per part d’alguna de les universitats catalanes. No n’entenc massa d’aquestes coses, però amb la posada en funcionament del campus de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, estaria bé que Vergés encetés els lliuraments d’aquests guardons. Encara que, mol possiblement, seria molt més prestigiós que ho fes una de les universitats amb més solera i importància.

Emili Rosales va fer una conferència sobre la literatura i els autors actuals de les nostres terres, sota el títol d’”Escriptors de l’Ebre i a l’Ebre”

Després es va lliurar el guardó al Mèrit de els Lletres Ebrenques 2010 a Albert Pujol, impulsor de la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d’Ebre.

La jornada es va acabar al vestíbul de la mateixa biblioteca, on hi havia una exposició sobre l'obra de Gerard Vergés, patrocinada per la EMD de Jesús, amb la lectura de l’obra “L’ombra rogenca de la lloba” per part d’alguns dels escriptors i professors presents a l’acte: Emigdi Subirats, Manel Ollé, Maria José Margalef, Maria José Fernández, Sílvia Panisello (esposa del company blocaire Brian Cutts), Rafel Aro, Mari Chorda, Dolores Queralt, etc.  

 

  

UNA TORTUGA ANOMENADA “JUSTÍCIA”

Em van dir un cop que hi ha una maledicció gitana que diu: “Pleitos tengas y los ganes”. Perquè tot hi guanyant-los, l’allargament del procés, els maldecaps, diners invertits, etc. acaben sent un veritable calvari.

No fa gaire ens queixàvem per la lentitud del TC a l’hora de dictar sentència sobre l’Estatut: 4 anys. Ahir, el setmanari el Triangle, en la seva versió digital, informava d’una sentència del mateix TC que s’ha produït després d’un litigi de 15 anys!

Però el greu d’això és que tant el querellant com el querellat, ja són difunts.

Els fets es remunten a 1995. La “caverna” de l’època, de la ma de Antonio Herrero (COPE) carregava contra el llavors president Felipe Gónzalez pel tema dels GAL. L’emissora “amiga”, la SER, va sortir-ne al “rescat” i, el director de Hora 25, Carlos Llamas va treure a la llum una entrevista que havia fet el para del locutor de la COPE a un dels personatges imputats pel cop d’estat del 23-F. El tema sé va anar embolicant fins que Antonio Herrero va presentar una querella a Carlos Llamas per tot allò del “dret a l’honor”. Cada vegada que hi va haver una sentència favorable a Herrero, Llamas en va presentar recurs davant una instància superior, fins arribar al TC.

Antonio Herrero va morir en un accident marítim l’any 1998 i Carlos Llamas (a qui sempre recordaré, ja que l’escoltava sovint), de càncer l’any 2007.

Ara, al 2010, finalment, el TC ha donat la raó a Carlos Llamas ja que, per ells, prevalen els drets a la informació i d’opinió.

Cap dels dos s’han pogut assabentar de la notícia i, Carlos Llamas, qui finalment n’ha estat el guanyador, no ha pogut assaborir la “mel de la victòria” contra un dels seus rivals professionals i, vistos els fets, alguna cosa més...       

UN NOU GOVERN

Encara que millor parlar d’un govern amb novetats, ja que el President Rodríguez Zapatero ha fet retocs al ja existent.

Això sí, retocs des del meu punt de vista molt importants. Tan aviat em vaig assabentar de que hi havia hagut una remodelació, vaig entrar ràpidament a Internet (avui en dia l’eina més ràpida a l’hora de posar-te al dia de les darreres novetats) i, en veure que un dels canvis havia estat la substitució de la vicepresidenta primera i fins ara ma dreta del President la María Teresa Fernández de la Vega, me’n vaig adonar de seguida que no era un simple retoc. Era una remodelació molt més profunda.

No cal dir que avui els diaris obren les edicions parlant de la “notícia del dia”, encara que la importància d’un fet com aquest farà que se’n parli durant uns quans dies més. Sobre tot, molts dels col·laboradors habituals tant dels diaris com dels altres mitjans de comunicació (televisió, ràdio), faran els seus anàlisis i en trauran les seves pròpies conclusions.

Un dels que ja ho ha fet és Carlos Carnicero avui al Periódico. Una de les primeres conclusions que en treu és que el PSOE, com a partit, guanya força dintre del nou executiu.

També es diu que s’intenta reforçar l’àrea de comunicació. O el que és el mateix, explicar millor l’acció de govern d’aquí a les generals de 2012.  

Vaig a donar-vos una ràpida opinió sobre els canvis realitzats. Evidentment no pretenc que hi estigueu d’acord.

Alfredo Pérez-Rubalcava. Entra com a vicepresident primer. Des d’ara l’executiu tindrà un home més. Podria dir-se que els homes tindran més pes, ja que hi ha tres homes (inclòs Rodríguez Zapatero) ocupant els quatre llocs de més poder. Rubalcaba, juntament amb Bono (president del Congrés) són els dos polítics socialistes més ben col·locats. No té perquè ser el relleu de Zapatero, però si un recanvi en cas d’emergència. Es a dir, si d’aquí a les properes eleccions generals, Zapatero no se’n acaba de sortit, no seria d’estranyar que fos Rubalcaba qui acabés encapçalant la llista per Madrid abans de produir-se una renovació més gran amb l’ascens a primera línia política d’una altra generació de socialistes. Rubalcaba ja va ser ministre amb Felipe González i ha demostrat amb escreix que es tracta d’un polític amb majúscules.

Trinidad Jiménez. Afers Estrangers. Amiga íntima del president l’ha volgut premiar després de la seva derrota a les primàries per encapçalar la candidatura a la Comunidad de Madrid a mans de l’ara candidat Tomás Gómez. És una política amb pedigrí i no amago que sempre m’ha agradat.

Ramón Jáuregui. Presidència. Una compensació als socialistes bascos després de la pèrdua de protagonisme polític. El pacte PSOE-PNB-CC, havia deixat als bascos una mica descol·locats.

Leire Pajín. Sanitat i Agers Socials. La nineta dels ulls de Zapatero. Era la número 3 del partit (Secretaria d’Organització) i ara també ha rebut un premi pel treball fet durant molts d’anys.

Valeriano Gómez. Treball i Immigració. Un desconegut per a mi fins ara. El ministeri de Treball és, segurament el “patet lleig” d’un govern en època de crisi. Posar una persona d’un perfil més tècnic que polític fa que, en cas de no sortir-se’n, no acabarà tant mal parada com un polític més conegut. També és un intent per part de Zapatero de refer el diàleg amb els sindicats, sobre tot, amb la UGT.

Rosa Aguilar. Medi Ambient i Medi... (els dels tres “medis”) Una política amb un “full de ruta” brillant. Fins ara el càrrec més important ha estat ser alcaldessa de Córdova i haver substituït amb èxit al seu predecessor i valedor Julio Anguita. Per a Medi Ambient pareix que sempre es busqui a polítics clarament “verds”. Se’n pot sortir.

Es diu que el PSC per poder dintre del nou executiu perquè passa de dos ministres a un de sol. Si es vol analitzar així, d’acord. És una forma de fer-ho. Jo penso que a hores d’ara, a les portes d’unes eleccions autonòmiques, Montilla necessita a tots els seus pesos pensants disponibles. Tot farà falta!       

ON ESTÀ L'ESTACIÓ DE L'ALDEA

Al mapa que publica avui el Periódico de Catalunya la situa dintre de la província de Castelló. Per a ser més exactes, entre les poblacions de Vinaròs i Sant Rafel del Riu (Comarca del Baix Maestrat) Si ho puguéssim delimitar més, segurament estaria on s'ubica l'estació d'Alcanar que, si algú no ho sap, es troba, efectivament, al terme municipal de Vinaròs, al costa de la carretera que va de la capital del Baix Maestrat a Ulldecona.
Moltes vegades hem escoltat o vist escrit que, quan parlen de les comarques del País Valencià, diuen. "Més enllà de l'Ebre", sense tenir en compte que a la llera dreta de l'Ebre encara hi ha "molta" Catalunya: el Montsià, la Terra Alta i part de les comarques de la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre.
El cert és que el mapa d'avui m'ha deixat perplex!

(Per a veure la imatge, cliqueu el títol del blog ja que no es deixa copiar)

LA VISITA DEL PAPA, CADA COP MÉS CARA

El dia 7 d’octubre informava el Periódico que l’arquebisbat de Barcelona calculava que la visita del Papa “només” costaria 150.000 euros. Avui, el mateix rotatiu, informa que en valdrà 700.000. La xifra pràcticament s’ha multiplicat per 4.
L’arquebisbat de Barcelona, per a finançar-se ha demanat als fidels aportacions voluntàries (una mena de deute públic com el que ha emès la Generalitat, però sense donar interès ni retornar capital...) Ràpidament, la generositat dels fidels catòlics, va arribar a xifres molt més elevades que les previsions que s’havien fet.
Em temo que l’arquebisbat va apujant la quantia de la visita a mesura que també augmenten els donatius. D’aquesta manera no li caldrà donar tantes explicacions sobre el “superàvit” que tingui l’esdeveniment.
De totes formes, ni que, al final, arribés al milió d’euros, encara estaria molt per baix del cost de la visita que va fer el mateix Papa a València de fa un parell d’anys: 12 milions d’euros.
Vist així, no trobeu que és una xifra molt elevada? Què hi ha una diferència molt gran?
Si no s’hagués descobert el cas Gürtel, potser la xifra de València encara ens cridaria més l’atenció. Ara, coneixent com va funcionar tot a València fa uns anys, pensem allò que és més lògic: “Que algú es va folrar amb la visita del pontífex!”

LABERINT BARÇA

Les aigües del Barça baixen ben revoltes. I pel que sembla, trigaran molt en tornar a la normalitat. Ara bé, com em deia l’altre dia mon fill, “tot anirà en relació al resultats" Parlava evidentment dels resultats de futbol, buc insígnia de l’entitat.
Aquests dies tothom opina. Tot hom vol dir la seva. Però molts ja no recorden com era el Barça de Laporta, resultats al marge.
És evident que Laporta passarà ala historia com el president que més títols va guanya. Les dues Champions, per si soles, tenen un gran pes específic.
Però us en recordeu del gran nombre de directius que van acabar dimitint? I de la moció de censura que va salvar pels pèls? (Per a prospera la moció mancava un 65 % de vot favorable –no un 51 %- i hi van votar a favor sobre el 60 % dels socis que hi van participar) Per tant, no el van “botar” per poc.
Ara, Laporta em sembla que va de salvador. Ahir, quan ja marxava cap a casa després de treballar, a la Cadena Ser, una vegada celebrada la roda de premsa,  van recalar la informació de dos periodistes esportius. Un era del Mundo Deportivo i l’altre del diari el País. Tots dos van carregar contra Laporta de forma molt dura.
S’ha criticar a Rosell per haver votat en blanc sobre el punt de l’ordre del dia de l’assemblea ordinària que va fer el Barça diumenge.
Si un dels punts de l’ordre del dia era l’aprovació del resultat comptable de la passada temporada, i l’assemblea els acabava aprovant (cosa que va passar per àmplia majoria), era prou lògic que es demanessin responsabilitats a la junta després de fer-se pública l’auditoria.
Tal i com Rosell va dir, portar un expresident davant els tribunals era una decisió molt important (jo no diria la més transcendental de la història del club) Demanar 3 minuts de reflexió als compromissaris després d’explicar-los els motius a favor i en contra d’aprovar aquell punt en concret, crec que va ser un encert. Com també el vot en blanc de Rosell. Posa’t al seu lloc. Tu que hauries fet? Difícil, veritat ?
Sigui més o menys encertada i controvertida la decisió final de portar a l’anterior president davant el jutjat, el que està clar és que és legítim, ja que una majoria (ajustada però majoria) hi va votar a favor.
Laporta ha anunciat que impugnarà l’assemblea perquè no va poder exercir el seu dret d’explicar-se davant l’assemblea. Vull recordar que Laporta va decidir voluntàriament no assistir-hi. Una mica contradictori, no?
Parlant de Laporta, avui m’han dit que dijous ve a “mitinejar” a Amposta. Qui vulgui escoltar-lo i veure’l, estarà a la Lira.
Recordo (o fico en antecedents a qui no ho sàpiga) que l’any passat, quan es va commemorar els 50 anys de la penya barcelonista Joan Gamper d’Amposta, que Laporta no va xafar-hi els peus. És cert que va acudir al dinar. Però aquest es va fer al Pla dels Catalans, al terme de l’Aldea.      

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XIV

Avui reemprenc una secció que ja tenia mig oblidada “Idees imaginatives per a superar la ciris”. Em vaig quedar al número XIII un 21 de setembre de 2009. Com veien no sóc gens supersticiós. Des ser-ho, segurament el “capítol XIV” l’hauria escrit ja fa molts mesos.

Ara va de productes agraris. De vegades escoltava que els pagesos d’hort solien cultivar allò que l’any anterior s’havia venut bé. Si havien estat melons de moro, a l’any següent tothom feia melons de moro. Si havien anat bé els pebrots, a la següent campanya tothom feia pebrots...

El pagès sol ser, de per si, conservador i poc amant de transformar les seves produccions. Potser perquè estan escarmentats històricament. Encara recordo quan van tenir que arrancar els presseguers perquè hi havia una superproducció després d’haver arrancat la vinya per poc productiva.

El Periódico d’avui desvela un estudi elaborat per la Universitat de Lleida en col·laboració amb la Fundació del Món rural que anima als pagesos a cultivar productes considerats, fins ara exòtics.

Segons l’estudi els terrenys del Baix Ebre i el Montsià són aptes per a cultivar ocra, litxi, cumquat, col xinesa i batata (amb “b”) La Ribera d’Ebre i la Terra Alta també son adients per a cultivar el litxi, el cumquat i la col xinesa.

És evident que per a que un producte pugui ser rendible, ha de tenir un mercat que abastir. Pareix que aquest mercat existeix i, sinó, sempre pot dedicar-se a l’exportació cap a d’altres països consumidors d’aquestes fruites i hortalisses.         

MARÍA DEL CARMEN CUESTA

És trist “conèixer” a una persona el dia que els diaris donen la notícia de la seva mort.

Aquesta dona madrilenya, de 87 anys, va morir dissabte a València, tal i com informa. Entre altres diaris, el Periódico. També el País es feia ressò de la seva mort.

Però qui era María del Carmen Cuesta? Segurament una dona normal però amb una peculiaritat que només tenia ella: va ser companya de “les 13 roses” i ‘única supervivent del grup. Segur que tots n’heu sentit parlar de “les 13 roses”. Fins i tot se’n va fer una pel·lícula. Va ser un grup de dones valentes, totes elles afiliades al JSU (Joventuts Socialistes Unificades) que van lluitar al costat dels homes a la Guerra Civil Espanyola amb el bàndol republicà i contra el feixisme que representava l’anomenat exercit “nacional”.

Aquesta petita crònica, voldria ser el meu humil reconeixement a tota aquella gent que van lluitar, molts d’ells (i d’elles) fins morir, en defensa d’un règim democràtic i legítim, sorgit de la voluntat popular del poble espanyol.     

1a TROBADA INTERCULTURAL AMPOSTA 2010

GUERRA DE BANDERES

Passat el dia 12 d’octubre, dia en que els qui sé senten espanyols commemoren el dia Nacional d’Espanya i d’altres com jo, celebren l’aniversari del naixement, vaig veure que un veí que viu al bloc de davant (el puc veure només des d’una finestra de casa, va posar una bandera estelada al balcó.

Al costat de casa seva viu un nacionalista espanyol que ja, el dia 11, va treure una bandera espanyola, també denominada una “estanquera”.

Vaig imaginar-me que qui va treure l’estelada ho va fer perquè passaven els dies i l’altre encara la tenia al seu balcó.

Ahir vaig tenir ocasió de trobar-lo i em va dir que, efectivament, el motiu era el que jo em pensava. No obstant també va referir-se al veí del pis de baix que té una ensenya nacional espanyola, d’aquelles amb el toro, des del dia que la “Roja” va guanyar el mundial de Sud-àfrica, de forma ininterrompuda (aquesta tercera bandera no la puc veure des de casa, ja que com està a un pis més baix, me la tapa un magatzem que hi ha al davant)  

Com veieu no he dit noms, ni tampoc he posat la foto de la façana de davant de casa. Una altra vegada, el veí que col·loca l’espanyola va veure la foto de casa seva per Internet i no li va agradar gens. M’ho va dir el seu veí, es clar. Espero que aquest cop no s’empipi.

DATES AMB MISSATGE

Si aquest article l’escrigués un cabalista, amb tota seguretat ens podria donar moltes més explicacions i posar-nos més exemples.

Sense cap tipus de pretensió, us en parlaré d’unes quantes que tenen un cert significat (o al menys aparenten tenir-lo) Dues d’elles s’han produït en aquesta mateixa setmana (per això us en parlo ara) i alguns mitjans escrits (al menys el Periódico) se’n han fet ressò.

La primera va ser la del passat diumenge: 10-10-10. No em negareu que no és una data curiosa. El suplement dominical del Periódico ho titulava així: “A la recerca de la data perfecta”. I és que a ningú li passa desapercebut que si el “10” és el símbol de la perfecció, una data amb 3 “deus” ja és la perfecció total. Exemple d’aquesta perfecció va ser la pel·lícula que va protagonitzar l’any 1979 la Bo Derek i que va dirigir el seu espòs John Derek: “10, la dona perfecta” i que resultava que al final no ho era tant. La banda sonora del film era el “Bolero de Ravel”, una música que a mi m’agrada particularment i que, fins i tot, sona al meu mòbil quan algú em truca i queda a l’espera de que li respongui.

L’altra data va ser el 13-10-10, una data que segurament recordarà molta gent a Xile, sobre tot els mines i familiars dels 33 miners que van estar més de dos mesos “presoners” a la mina San José del desert d’Atacama. Si es sumen les tres xifres de la data, dóna 33 coincidint amb el nombre de miners sepultats.

La darrera explicació és el resultat de dues dates. Dues dates que, sumades en donen un tercera (les podeu veure a la foto que us he volgut adjuntar) Van passar fa força anys, sobre tot les dues primeres (en aquells temps, segurament cap dels meus lectors vivia encara) Però totes tres tenen molt que veure amb la història d’aquest país.

Quan fa més de trenta anys m’ho van explicar, em van dir que la data de la mort del dictador Franco estava prevista. Només calia sumar la data en que es va produir el cop militar que va donar el mateix Franco i d’altres generals en contra de la II República i que va donar el “tret de sortida” (potser mai millor dit) del que seria la Guerra Civil Espanyola: 18-07-36. No cal anar més lluny: que si de fet va començar el 17, que si va ser el 19... Si el règim dictatorial commemorava aquesta data per alguna cosa seria.

L’altra és la d’aquell dia festiu al calendari escolar anomenat el “Día de la Victoria), es a dir, l’1-04-39. Aquell dia, el propi Franco, des del seu quarter general a Burgos feia aquella coneguda proclama”En el día de hoy, caido i desarmado el ejercito rojo..., etc., etc.”. Així finalitzava aquella guerra fratricida que va causar milers de morts a tots dos bàndols, fa trencar infinitat de famílies i va obrir una escletxa que, a hores d’ara encara no s’ha tancat.

La suma de la data del començament de la Guerra Civil i la data del seu acabament dona com a resultat el 19-11-75. Tot just el dia abans de la mort del dictador. Hi ha rumors que diuen que Franco va morir el dia 19 o fins i tot dies abans, però el simbolisme que de per si tenia el 20-N van “retardar” la mort fins aquell dia. El 20-N de l’any 1936 moria afusellat el ideòleg del franquisme, el fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera.   

EL BOLERO DE RAVEL

 

L’AIGUA AL SEGLE XXI

Avui 15 d’octubre es fa “el dia d’acció dels ‘bloggers’” i aquest any el tema és “l’aigua”.

Sóc dels que penso que malament quan s’ha de commemorar o dedicar un dia a alguna cosa, per exemple el “Dia Mundial de...” (...dels drets de l’infant, de la dona, del orgull gai, de la Terra, etc.) Vol dir que alguna cosa no va com hauria d’anar. El dia Mundial de l’Aigua es va celebrar el passat 22 de març, el segon dia de la primavera.

L’amic Brian, que va ser qui em va avisar d’aquesta iniciativa, va dir que el tema de l’aigua “és un dels nostres temes favorits” i el cert és que no li manca la raó.

L’any 2000, molta gent de les Terres de l’Ebre, així com de l’Aragó i d’altres comunitats de l’estat, es van mobilitzar contra el PHN (Plan Hidrológico Nacional) que van parir els “experts” en aigua del govern de José María Aznar.

Recordo que quan ens manifestàvem per diversos punts de la geografia espanyola, allà on anàvem, parlàvem de la “Nova Cultura de l’Aigua”, una idea molt lligada als professors i científics Pedro Arrojo, Javier Martínez Gil, Narcís Prat, Enric Tello, Carles Ibáñez i Josep Canício, i tants d’altres que des de les seves respectives càtedres, institucions, tribunes, etc. van ajudar a difondre el concepte.

La Nova Cultura de l’Aigua fomenta l’estalvi, la reutilització i el reciclatge de l’aigua, com a bé escàs que és.

Però l’escassetat de l’aigua no afecta per igual a tots els països. N’hi ha alguns, sobre tot els del més al N, on l’aigua encara és un bé abundant. En canvi, tal com et vas apropant cap al S i, sobre tot als països saharians, l’aigua és un bé escàs i molt preuat. De vegades trobar aigua potable en alguns d’aquest països és una tasca pràcticament impossible.

Les mobilitzacions que tingueren l’origen i impuls de les Terres de l’Ebre, van servir per a diverses coses. Una (i tal vegada la principal), aturar el PHN i, dos, conscienciar a la població metropolitana que, a mig termini, l’aigua pot esdevenir un bé escàs.

Certament, poblacions com Barcelona han anat reduint progressivament el consum de l’aigua, però encara es poden prendre més mesures per evitar un consum desmesurat.

Precisament, aquest dies, després de la sequera que va parit Catalunya l’any 2008, l’Agència Catalana de l’Aigua està parlant d’apujar el preu en previsió d’altres èpoques de sequera.

Penso que la solució no és apujar el preu, sinó optimitzar més be els recursos disponibles i, si cal, posar en funcionament altres mesures que en permetin una millor gestió.

París emmagatzema l’aigua de la pluja des del segle XIII. Barcelona, en canvi, fa molts pocs anys que va començar a aplicar una mesura similar.

L’aigua de la pluja que cau sobre les ciutats no fa altra funció que netejar els carrers. Si es poguessin adaptar les nostres ciutats per a recollir tota aquesta aigua de la pluja, en un any plujós, s’emmagatzemarien uns quants H3 d’aigua per a ser reutilitzada, per exemple, en regar parcs i jardins i no tenir que fer-ho amb l’aigua potable que tant costa d’aconseguir.     

DEBAT, SI. DEBAT, NO

Com dèiem quan érem petits, això pareix “el conte de l’enfadós »
Va ser el President Montilla qui va donar la idea de fer un debat electoral amb l’aspirant a ocupar la seva cadira, el líder de CiU Arturo Mas.
D’arribar-se a fer, crec que seria la primera vegada que es faria un debat d’aquest tipus a Catalunya. Un debat sense precedents i, a sobre, sol·licitat per qui encara n’és el President.
Quan pareixia que tot anava per bon camí, unes declaracions del secretari general adjunt de Convergència Felip “Fuig” ha posat en seriós perill el cara a cara electoral.
Felip “Fuig” va acusar Montilla de “insultar la intel·ligència dels catalans per voler fer un dels dos debats en castellà”. Encara que ha rectificat (en aquests casos sempre és perquè algú li ha demanat que ho fes, però el que està dit, queda dit), penso que el personatge en qüestió insulta la intel·ligència de molts dels seus militants que ho són de bona fe.
Montilla vol que es facin dos debats, perquè, segons ell, es complementen l’un amb l’altre, ja que hi ha qui mira, preferentment TV3 i n’hi ha qui ho fa a d’altres cadenes. És una proposta acceptable, però, personalment, no crec que sigui el principal motiu.
Perquè a l’hora d’escollir una cadena d’àmbit estatal, quina es tria? TVE 1? Tele 5? Cuatro?...
El President, tos ho sabem, domina millor el castellà que el català, encara que en quatre anys hagi millorat molt la seva parla. Després, hi ha una bona part de l’electorat socialista que té com a primer idioma el castellà. Suposo que el que pretén Montilla és arribar a aquells electors que no votarien mai CiU i a més, parlar-los en la millor manera de fer-se comprendre.
No obstant això, sóc partidari que als debats polítics hi puguin participar els representants dels altres grups que participen als comicis, al menys, els qui ja tenen representació parlamentària.
No tenen perquè tenir protagonisme els dos líders dels principals partits. Cal que la resta de caps de llista puguin, també, presentar els seus programes i debatre les seves propostes.
Espero que al final s’arribi a una entesa i es puguin retransmetre els debats... Encara que jo no els miri.


Més informació sobre el tema.

TV3 ES PODRÀ VEURE A LA FRANJA

Al petit poble d’Arenys de Lledó, a pocs quilòmetres d’Hora de Sant Joan, avui s’ha signat una acord de reciprocitat entre el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya Joan Manuel Treserres i el conseller de la Presidència del Govern de l’Aragó Javier Velasco.

Amb aquest acord, TV3 es podrà veure a la pràctica totalitat dels països de parla catalana. A la Catalunya Nord, Andorra i les Illes Balears, ja es podia veure.

Només a València, on el govern del PP a apart de tancar els repetidors que hi havia propietat d’Acció Cultural del País Valencià, no vol ni sentir-ne a parlar d’arribar a acords com aquests. És que ja sé sap, TV3 pot difondre imatges i missatges que poden ferir la susceptibilitat dels espectadors valencians.

Per començar, des d’aquí no s’anomena Comunitat Valenciana, sinó País Valencià i la seva parla és el català (en una de les seves variants) i no el valencià (idioma diferenciat com volen que sigui els del Búnquer Barraqueta –l’equivalent a la Caverna espanyola-)

Cal pensar que el mateix que passa a València, podria passar a les Illes Balears si, finalment, arriba el PP al govern i compleix les amenaces lingüístiques que ha anunciat aquests darrers dies.

Canal 9 (juntament amb Telemadrid) és la televisió més manipulada i sectària de tot l’estat. I al PP ja li va bé tenir una televisió així per poder fer, precisament, el contrari del que vol impedir amb les emissions de la televisió de Catalunya: difondre el seu pensament únic que, en bona part, es fonamenta amb l’odi a tot allò que soni a Catalunya i al català.  

Un exemple de censura i manipulació a Canal 9.

  

ELS “ALTRES” IMMIGRANTS

En aquest temps de controvèrsies migratòries, on l’immigrant (quin immigrant?) està a l’ull de l’huracà de la majoria de mals d’aquest país, l’edició digital del setmanari el Triangle, ens parlava dels “altres” immigrants.

 Encara que abans vull recordar-vos algunes coses que es diuen sobre els “nous vinguts”. La darrera cosa que s’ha dit (crec que ho va dir algú del PP) és que col·lapsen la sanitat pública.

La afirmació, com tantes d’altres és falsa. Sobre la qüestió se’n tenen dades i, per exemple a Amposta, es veu que n’hi ha un grup que sol acudir per qualsevol cosa a urgències. Però com que ja els coneixen, el servei atén primer als altres.

No fa gaires dies em van dir que, també a Amposta, quan ha de néixer un nen fill d’immigrants, els pares passen per l’ajuntament i se’ls lliura un val per a que vagin a una botiga especialitzada en nadons i se’ls hi bescanvií per un cotxet. HI ha qui s’ho creu!!

Com dia abans, el Triangle parla d’altres “immigrants”. Encara que centra el tema en Vargas Llosa, arran del Nobel de literatura aconseguit la setmana passada, també parla, sobre tot, d’esportistes d’elit com la Niurka Montalvo, la Nina Jivanevskaia o el cas més sonat, el de l’esquiador austriac Johann (Juanito) Muehlegg, que no parlava una sola paraula de castellà.

També retrocedeix als temps de Franco i recorda als basquetbolistes del Madrid Wayne Brabender i Clifford Luyck.

Tots els anomenats en anterioritat van se nacionalitzats espanyols en processos especials i, alguns de forma molt ràpida.

Quan es va nacionalitzar a Maria Vargas Llosa, ni tant sols residia a Espanya (ho havia fet a Barcelona als anys 60), però va al·legar que veia en perill la seva nacionalitat peruana.

Quan Brabender i Luyck jugaven al Madrid, al Barça ho feien Chales Thomas i Norman Carmichel, encara que ignoro si també eren jugadors nacionalitzats o tenien la condició d’estrangers. De totes formes, fins l’any 1973 (crec recordar) al menys al futbol no hi podien jugar estrangers. Va ser l’any que van arribar al Barça de futbol Johan Cruyff i el “Cholo” Sotil.      

FELIPE GONZÁLEZ

“Altres vindran que bo el faran”. Amb aquesta frase feta, la meva dona es va referir a Felipe Gónzalez, qui va ser president del govern d’Espanya des de 1982 a 1996, després d’escoltar-lo al programa la Ventana que fa la Gemma Nierga a la Cadena SER.
Felipe, com se’l coneixia popularment (o Isidoro, el seu nom a la clandestinitat) estava convidat a la cadena de PRISA per a presentar el seu darrer llibre: “Mi idea de Europa”.
La meva dona (que no és una fan incondicional de l’expresident espanyol) que va escoltar l’entrevista, va pensar que seguia sent un personatge força interessant. Res a veure amb el seu successora al càrrec de president del govern d’Espanya, d’aquell de qui no me’n vull recordar del nom... Però que, recentment, ha estat considerat un dels pitjor governants de la història. Això vol dir alguna cosa, no?

Jo només en vaig poder sentir el final, però la sensació que em va donar va ser la mateixa.

Recordava Felipe que la darrera vegada que es va presentar a les eleccions ho va fer per a “perdre”. Evidentment aquesta afirmació va deixar perplexos a qui l’entrevistaven i, també, naturalment, als oients de l’emissora. Ell ho va raonar dient que “aquell”, amb tota la resta del PP van estar quatre anys demanant que “se’n anés” (“Váyase, Sr. González”, ho recordeu?)

Segurament, després de temes tant feixucs com li va tocar viure, (Gal, Roldán, Filesa a Catalunya, etc.) era un bon moment per anar-se’n, encara que fos perdent unes eleccions...  

Per últim, si algú no ha vist el següent vídeo. Es tracta d'una entrevista que li va fer el periodista català, Manuel Fuentes l'any 2007 quan estava a Tele 5. Cal dir que és força interessant i que només dura 4 minuts i escaig. Val la pena. 

LO PASSADOR

20 de maig de 1997, 23 de juny de 1978 i 30 de setembre de 2010. Aquestes són les tres dates més significatives en la història recent dels pobles del delta de l’Ebre.
Les dues primeres fan referència a la segregació dels actuals municipis que conformen el delta de la metròpolis de Tortosa, ciutat de la que depenien administrativament. Primer es va segregar Deltebre, la unió dels nuclis de població de la Cava i Jesús i Maria. Al cap d’un any li va tocar el torn a Sant Jaume d’Enveja, amb la pedania dels Muntells i una part de Balada (l’altra part pertany a Amposta)
La tercera data, la més recent, és la inauguració del pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. La infraestructura més important que s’ha fet mai al delta. D’això no en dubta ningú.
El 30 de setembre de 2010 és una data que quedarà per a la història. Una data plena d’emocions i records. En arribar a l’ajuntament santjaumenc, des d’on sortia una comitiva fins el pont, ja vaig poder escoltar: “He quedat amb un amic de Deltebre per abraçar-nos al mig del pont”. Això va ser el que van fer els dos alcaldes: el de Sant Jaume d’Enveja, Joan Castor Gonell i el de Deltebre, Gervasi Aspa. Com a testimonis d’excepció del moment, el President de la Generalitat de Catalunya José Montilla, el conseller de Política Territorial Joaquim Nadal, a més de tot un seguici d’autoritats i, sobre tot, veïns i veïnes de les dues poblacions que no van voler perdre’s aquell moment. A partir d’ara, els qui van ser testimonis, segurament ho contaran moltes vegades: “Jo vaig ser testimoni de la inauguració del pont”.
Un pont que portava molts d’anys reivindicant-se per part d’una majoria dels veïns. Ho recordava l’alcalde de Sant Jaume amb el seu discurs. Contava que al final d’un míting on prometia lluitar per aconseguir-lo, el pare d’un amic li deia: “Jo no el veuré, però tu, tampoc”. I continuava: “Jo l’he vist i el pare del meu amic, també!” Un dels moments més emotius de la seva intervenció va ser quan se’n va recordar de les cases que s’havien hagut de tirar per terra per a poder construir aquella gran infraestructura : “Ha estat el cost que s’ha hagut de pagar. Entenc els sentiments que tenien els seus veïns cap a les cases on havien viscut tota la vida. Però no hi quedava més remei”. La multitud congregada va respondre a les paraules de l’alcalde amb aplaudiments.  
Per la seva part, Gervasi Aspa feia un discurs d’allò més emotiu. Es recordava d’un bon grapat d’anècdotes viscudes per familiars i amics. Els nomenava un per un fent ús dels seus “malnoms”, un costum molt propi del món rural de només fa una generació. Va fer servir una gran quantitat de toponímia per citar alguns indrets que només la gent de la Ribera coneix. L’emoció era ben present. Es notava amb els comentaris del públic assistent, amb les mirades de complicitat que es creuaven els uns amb els altres. Gervasi també va voler recordar els entrebancs que s’hi havien ficat i, posant-ho en boca dels seu iaio, va dir: “Les oliveres donen oli. La vinya dóna vi. I els senyorets de Tortosa donen molt poc de si”.   
Va tancar els parlaments el President Montilla que presentà el pont com l’eix vertebrador i dinamitzador del delta. Com un somni de moltes generacions fet realitat.
Enrere quedaran les velles barcasses que, fins ara, tenien la funció de transportar a la gent i els vehicles d’un costat a l’altre del riu: la de Garriga, la d’Olmos i la d’Aspa. La tradició de barquer de l’Ebre, a partir d’ara, quedarà per a la història... I per al turisme, ja que pareix que, al menys una continuarà creuant el riu com a testimoni d’una època que, amb el pont, haurà quedat superada.
L’acte de la inauguració es podrà perpetuar gràcies al nombrós grup de càmeres de fotos i vídeo que hi eren presents. Amb alguna d’aquelles imatges, segurament, es faran documentals per reviure una vegada i un altra aquell matí dels 30 de setembre de 2010. A més dels periodistes que treballen per a que la seva feina surti d’immediat a les televisions, ràdios i diaris, hi havia realitzadors com Màrius Pons, de l’Ampolla o Josep Juan, del Poble Nou del Delta enregistrant tantes imatges i veus com podien. I molta gent anònima amb càmeres molt més petites, fins i tot telèfons mòbils, intentaven captar aquells moments de la història, per a reviure’ls molts d’anys. Tal vegada segles.

EL ESPAÑOL LENGUA UNIVERSAL

I el català “dialecte local”. Així és com ho veuen des del PP.

Ahir, quan vaig escoltar per la ràdio (crec que a Catalunya informació) la notícia sobre les declaracions del actual responsable del PP balear José Ramón Bauza de que “si el seu partit torna al govern, derogarà l’actual llei de política lingüística, perquè el català que es parla a les Illes no té res a veure amb el que es parla a Catalunya”, en van venir al cap una sèrie de respostes.

La primera de totes, i com ja he dit moltes vegades, és la manca de rigor dels polítics a l’hora de voler adoptar mesures així. Tal com s’ha fet a València, els actuals dirigents del PP, hereus d’una generació de corruptes i que han tingut amb Jaume Matas, qui va ser Ministre de Medi Ambient d’Aznar en el temps del PHN, el seu màxim representant.

Amb tota lògica, el que pretén Bauza, és “valencianitzar” el PP balear i, de retruc, les Illes. Perquè a València, estareu d’acord amb mi, fins ara no els hi ha anat tant malament. Han convertit la comunitat amb la seva “alqueria” particular, fent i desfent els que els hi ha donat la gana i, de tant en tant, desviant algun milió d’euros acompanyat amb algun vestit d’Armani o un parell de sabates o una bossa de ma de Louis Vuitton.

Sembla estrany la forma de pensar que té la majoria del PP. Fins ara, sempre m’agradava puntualitzar amb la ferma actitud dels balears defensant el català comú, al contrari del que passava valència. D’arribar al poder i complir l’amenaça, ja no hi haurà cap mena de distinció.

Avui, dia 9 d’octubre, la diada valenciana, on es commemora l’entrada del rei Jaume I a la ciutat de València, he escoltat a Francisco Camps parlar valencià. Normalment s’expressa en castellà, a l’igual que la majoria dels dirigents llevantins. Els és igual on hagin nascut, la seva principal preferència és el castellà (o español) I si és així, perquè defensen amb tanta fermesa que el català i el valencià són dos idiomes diferents.

A partit del retorn del PP balear al govern (esperem que això no passi) es crearà un altre idioma. La constitució europea haurà de ser traduïda al balear i l’Agència Tributària tindrà que incorporar un altre idioma oficial a la seva web.

Total perquè canvien algunes paraules. És que cada poble de Catalunya no té paraules pròpies i que només es diuen allí. I sinó, que li preguntin a Màrius Serra, el lingüista que apareix al programa divendres de TV3 i que cada setmana explica els mots propis de cada poble visitat i des d’on es fa una part del programa que presenten Xavi Coral i Espartac Peran.

Us imagineu que cada poble de Catalunya que té petites variacions i mots autòctons reclamés ser idioma propi? Així, de repent, el tortosí, l’ampostí, el rapitenc, el cavero, el calero, el xertolí, etc., es podrien convertir en idiomes (!?) O fins i tot la forma de parlar dels Muntells. 

És que això no passa amb el castellà (o español)? Evidentment, sí. Per això el Real Diccionario de la Lengua Española ha anat introduït noves paraules, moltes d’elles parlades als països sud-americans.

I parlant de països sud-americans, algú se’n ha alegrat de que li donessin el premi Nobel a Mario Vargas Llosa? Tal com recordava el Punt, va ser un dels que van signar el “Manifiesto por la lengua común”, en contra del català.

Si algú no veu cap diferència entre socialistes i peperos, només cal que es fixi en les qüestions de l’idioma.

Finalment el PP balear ha fet marxa enrere i diu ara que només i que la seva proposta “passa ara per suprimir els mínims de llengua catalana garantits a l'ensenyament i els necessaris per accedir a l'administració pública”.

Veure’m com acaba tot.            

DESPRÉS DE LA VAGA DEL 29-S

Arran de la vaga del passat 29 de setembre, hem escoltat comentaris sobre els sindicats i el paper dels sindicats per a tots els gustos.
Aquests comentaris venien, sobre tot, de dos grups força diferenciats: d’aquells que van fer vaga “malgrat els sindicats convocants” i els que van decidir anar a treballar.
Vaig veure cartells anunciant la vaga de grups contraris als sindicats UGT i CC.OO. Fins i tot, al lloc on els sindicats convocants de la vaga van fer la concentració a Tortosa, en acabar aquesta, un altre sindicat va fer una mena de “manifestació paral·lela”. El argument més repetit per aquests sindicats era que “la vaga era necessària, però arribava tard”.
En canvi, els que van decidir anar a treballar, tenien un argumentari força discrepat. Normalment mantenien una postura en contra dels sindicats als que solien acusar “d’inoperants”.
També alguns polítics d’esquerres que es manifestaven en contra de la vaga, tenien la seva particular manera de pensar sobre UGT i CC.OO., sobre tot, com els sindicats més representatius i majoritaris.
Fins i tot, al si de CC.OO., dies després de la vaga, donaven la culpa del “fracàs” a la UGT i a la seva sintonia amb el PSOE, segons informava el diari la Razón.
La vaga del 29 no va ser un fracàs, ni tampoc un èxit. Hi ha qui la ha valorat com a “taules”, com en una partida d’escacs.
És cert que, la UGT, històricament, ha tingut molt més que una bona sintonia amb el partit socialista. Recordo que Pablo Iglesias va fundar les dues coses, primer el sindicat i després el partit. Per tant, les dues organitzacions han seguit camins paral·lels, amb finalitats comunes en una gran majoria de les vegades.
Però que ha passat quan el PSOE ha estat al govern i ha tingut que promulgar lleis lesives amb els interessos dels treballadors? El primer en “trencar” va ser Nicolás Redondo en els temps del govern de Felipe González. Ara li va tocar el torn a Zapatero.
Però és cert que a l’hora de fer una gran mobilització, des de la UGT costa més fer-la contra un govern “cosí”. Què s’hauria pogut fer abans? Segurament que sí.
En canvi discrepo dels polítics del meu partit que es mostren en contra dels sindicats en general i de la UGT en particular. Com també d’aquells que diuen que els sindicats “no serveixen per a res”.
Normalment els qui afirmen això últim, estan en contra de tot. Dels sindicats, però també dels partits i si m’apureu, dels sistema en si mateix.
Per la meva part, el que segueixo qüestionant és el model sindical actual. O millor dit les relacions que tenen els treballadors amb els sindicats. El percentatge d’afiliació sindical a Espanya és molt baix. Això fa que, igual com passa als partits polítics, per a “sobreviure” necessiten les subvencions de l’estat.
L’autonomia econòmica sindical, permetria, per una part, ser molt més forts que són ara i, en segon lloc, poder-se enfrontar al govern de torn, quan fos necessari, amb molta més llibertat i independència.

Vegeu la carta al director que apareix avui al Periódico.  

LA CAMPANYA DE MAS

Mas va prometre fer una campanya en positiu, ho recordeu. Suposo que s’esforçarà per a que així sigui. Durant els 7 anys que ha estat a l’oposició ja l’ha fet prou “en negatiu”, ja que res que hagi fet el govern d’Entesa (als qui ells insisteixen en anomenar “tripartit”)
Pel que sembla Mas ja compte en persones “suficientment preparades” per a fer les propostes més dures i polèmiques de la campanya.
Parlo, per exemple, de Josep González, president de PIMEC-SEFES. González va llançar la proposta de reduir el nombre de funcionaris de Catalunya. Caldria, però, que concretar més. Sovint s’identifica els funcionaris només amb el qui fan les tasques administratives. Però dintre del grup n’hi ha molts més: metges, professors, policia, etc.
Caldria concretar de quin o de quins col·lectius pensa reduir personal.
Però per a prendre una mesura com aquesta (el parla de fer una ERO a l’administració) és força complicat. Es cert que ell parla de “canviar la llei”. Però la reforma, a part de ser històrica, és força complicada i, evidentment, comptaria amb l’oposició de tots els col·lectius de funcionaris i, evidentment, dels sindicats que dels representen.

Parlant dels sindicats, des d’un de l’administració catalana, ja sé li va donar una solució alternativa: reduir al màxim el nombre de càrrecs de confiança! Una bona solució. N’hi ha algun d’aquests que no sé sap ben bé quin paper hi juguen: comissaris polítics? Censors?
Segurament els funcionaris gaudeixen d’unes avantatges que no tenen d’altres col·lectius. Però també hi ha inconvenients. Un d’aquests inconvenients és, per exemple, que no tenen atur. Amb la llei d’ara, un funcionari només pot perdre aquesta condició si se’l sanciona com a conseqüència d’un expedient disciplinari considerat com a “molt greu” que comporti una mesura així.

També cal recordar que entre les mesures aprovades per Zapatero està la de no cobrir les vacants produïdes per les jubilacions. És una bon manera de “suprimir” molts llocs de funcionaris sense tenir que recorre a “fórmules magistrals”.
Per tant, la reforma “en profunditat”, primer hauria de preveure equiparar el funcionari amb la resta dels treballadors: atur, jubilacions incentivades, prejubilacions, etc.
Una altra cosa que em va sobtar de les declaracions que acostumar a fer Arturo Mas, és que “no vol retornar al ‘pujolisme’”. Què vol dir Mas amb aquestes paraules? Fins ara jo havia cregut que el “pujolisme” és la doctrina de CDC. I a partir d’ara també ho seguiré creient... O és que Convergència té una ideologia diferent al que significa el “pujolisme”? Que no ens vulgui vendre “sopars de duro” que qui més qui menys ja fa molts d’anys que s’afaita...
Mas també diu que vol recuperar “l’autoestima dels catalans” És que alguna vegada l’hem perdut?
Crec parlar en nom de molta gent de l’Ebre quan dic que aquest territori, d’autoestima en té molt. No m’atreveixo a dir que li sobra, però en té quantitat. O no és autoestima voler viure al territori i del territori? Recordo que el darrer govern Pujol volia vendre l’aigua de l’Ebre a canvi de compensacions... Ah, ja! El no retorn al “pujolisme”... Ni ells s’ho creuen!  

MULTAR PER CREUAR EL CARRER

Creuar el carrer és una acció característica dels vianants. Ahir vaig escoltar que alguns municipis multen si ho fas malament. Es a dir, per un pas de zebra amb semàfor quan aquest està en roig o per algun altre lloc sense cap tipus de senyalització.
A l’entrevista que van fer a diversos ciutadans per a “il·lustrar” la notícia, com sempre passa, hi havia opinions para tots els gustos. Hi havia qui ho entenia perquè “anava en contra de la norma” i va haver qui va dir que “Pitjor és robar i ‘tots’ els polítics roben” (ja hi som!)
Com a ciutadà que vaig força a peu, sobre tot quan em moc per la ciutat, però que també sóc conductor i, per suposat, també vaig amb cotxe, crec que abans de multar els vianants, primer hauria que posar ordre a la forma de circular i d’aparcar de molts de conductors.
Al carrer i a la carretera el vianant és el més feble. Per tant, en cas de xocar una persona amb un cotxe, sempre, qui quedarà més mal parat és el ser humà. Si l’accident es produeixi fora del lloc establert per a passar el vianant, qui s’emportarà la pitjor part és aquest, per molts d’anys que pateixi el cotxe i, a sobre, no sé li donarà cap indemnització.
El conductor sap que pels carrers i carreteres és el “més fort” (i ja no parléssim d’alguns camioners que imposen la seva llei) Per tant, sovint, incompleixen la normativa dificultant la circulació dels vianants. Situacions com saltar-se els passos de zebra o aparcar-hi a sobre o fer-ho a les cantonades o d’altres llocs prohibit, són freqüents a qualsevol ciutat o poble amb un parc d’automòbils considerable.
I la sensació que tinc (al menys jo) quan vaig a peu, és que les autoritats competents (normalment la policia local) no hi posa les solucions adients.
Quan s’hagi posat ordre al trànsit rodat i els conductors siguin totalment cívics respecte als vianants, entendria que s’apliquessin mesures contra aquests últims. I “només” llavors.    

ELS ACCESSOS AL PONT “LO PASSADOR”

Si heu visitar el nou pont entre Sant Jaume i Deltebre (Jesús i Maria) us haureu adonat del deficient accés que hi ha per la part del municipi del Montsià.
El dia de la inauguració, quan al arribar a la darrera cruïlla el vaig trobar tallat, el cert és que no li vaig donar més importància, ja que m’esperava que no es pogués arribar fins al pont. L’afluència massiva de visitants i la seguretat del President de la Generalitat, ho haurien aconsellat així. Vaig deixar el cotxe darrera l’ajuntament santjaumenc i, des d’allí vaig continuar a peu. La distància és prou curta per poder-ho fer sense cap mena d’inconvenient.
Va ser dissabte al portar els meus pares quan me’n vaig adonar de les deficiències que té l’accés al pont. El carrer principal de Sant Jaume, el que passa per davant de l’església, és d’entrada. Quan arribes a la darrera cruïlla veus que hi ha una senyal que indica accés prohibit. O sigui, no pots arribar al pont seguit recte. Un petita i rudimentària indicació amb la inscripció de “pont”, indica que has de continuar cap a la dreta. Abans d’arribar a la seu de l’ajuntament, hi ha una senyal vertical que indica “Deltebre”. Allí cal continuar cap a l’esquerra i al final de carrer una altre cop cap a l’esquerra fins arribar a la rotonda d’entrada al pont.
La sortida no és molt millor. Ara si que pots sortir recte, encara que el carrer és força estret, per això no és de doble sentit. Però quan arribes a la primera cruïlla, no pots continuar, ja que, com ja he dit, el carrer és d’entrada. Així que cal triar anar cap a la dreta o l’esquerra.
Contrasta veure un pont de les magnituds i importància del que s’ha fet, amb aquests deficients accessos.
La primera cosa que penses és que s’haurien pogut tirar per terra algunes de les cases que hi ha ambdós costats del carrer i fer-lo molt més ample i apropiat per a entrar i sortir del pot. Però també penses que no es val voler crear més suspicàcies entre els veïns que podrien estar afectats per les expropiacions de les seves vivents. Algunes d’elles, les més properes al pont ja es van tenir que tirar per terra, amb el disgust considerable dels seus propietaris que el fet va representar. A l’altre costat, el restaurant Racó del Riu, ha quedat “enfonsat” i menys visible.
De totes formes ahir em van dir que ja s’ha licitat l’obra per a construir una variant per a poder entrar i sortir del pont sense donar tants de toms i molt més apropiada a la infraestructura. Segurament no serà la solució ideal, però millorarà moltíssim la situació actual.
A la part de Jesús i Maria això no passa i els accessos per la part esquerra son òptims.
Com anècdota cal dir que per aquella part, per la part de Jesús i Maria, ja hi ha qui fa negoci. S’ha col·locat una xurreria que subministra diversos productes als visitats i excursionistes que passen pel nou pont.