HEREU

Al menys per a mi va significar una sorpresa la victòria de Jordi Hereu sobre Montserrat Tura a les primàries que es van celebrar ahir a Barcelona per a escollir qui ha de ser el candidat socialista a les eleccions municipals del 22 de maig.

La victòria va ser prou aclaparadora. Com aquell que diu un 60 a 40 a favor de l’alcalde actual.

De totes maneres penso que el resultat no és bo per a ningú: Ni per a Hereu, ni per a Tura i menys encara per al PSC.

Per a Hereu perquè de no capgirar les enquestes en aquests tres mesos que falten, va cap a una derrota contundent. Molt em temo que tornarà a passar com va la Generalitat amb Montilla. O sigui, que gaudeixi ara de la victòria perquè després de les municipals li tocarà estar a l’oposició i serà el primer cop que el PSC no guanyi a Barcelona.

Evidentment no han estat bones per a la Tura, ja que la derrota no tant sols la deixa fora de la possibilitat de convertir-se en la primera alcaldessa de Barcelona, sinó que els seu prestigi, de sobte, ha perdut molts d’enters. Si no ha estat capaç de guanyar a Barcelona on l’alcalde Hereu cotitza definitivament a la baixa, serà capaç de guanyar unes hipotètiques eleccions al si del PSC per a substituir a l’actual primer secretari José Montilla? Complicat...

Y, finalment, al PSC tampoc li poden anar bé les divisions internes en uns moments on tothom hauria de fer pinya per mirar de que la necessària renovació sigui els menys traumàtica possible. Iceta diu que la renovació passa per un canvi de cares al front del partit. Segurament aquest canvi de persones anirà lligat a un canvi d’idees. Sol ser així. I si no ho és, la qual cosa vol dir que dintre del partit seguiran havent-hi unes forces fàctiques que, des de l’ombra voldran seguir “governant la nau” del partit. Malament anirem!

D’haver guanyat la Tura les primàries, tal i com ja vaig dir temps enrere, significava una il·lusió renovada per a molts dels hipotètics votants que, ara, tampoc votaran Hereu.

Perquè una cosa és que els militants i simpatitzants del PSC de Barcelona hagin donat majoritàriament suport a l’actual alcalde i una ben diferent és que el 22 de maig la ciutadania acabi donant-li la confiança necessària per a tornar a ser l’alcalde de la Ciutat Comtal per als propers 4 anys.  

Més sobre el tema.     

AMPOSTA ES REBEL·LA

Potser ja anava sent hora que la societat ampostina es rebel·lés en contra d’allò que puguin considerar una injustícia.

Realment, d’oportunitats per a fer-ho n’han tingut moltes, però a l’hora de sortir al carrer, sempre érem els mateixos. Mira tu!

A principis de segle (ja ho dic així i quasi pareix que parli de fa molts i molts anys), una bona part de la societat civil ampostina i ebrenca va sortir al carrer un bon grapat de vegades per a defensar el nostre futur: el riu Ebre.

A les manifestacions s’hi veia gent de tots colors: comunistes, socialistes, nacionalistes, independentistes, no significats en cap idea polítics. En general bona gent que quan es manifestaven ho feien per una causa més enllà de les seves idees polítiques. Entre aquesta gent es veien cares de Convergència “de tota la vida”. Gent que, a l’hora de la veritat i, sobre tot, quan arribaven les municipals, tenien molt clar que havien de seguir votant als mateixos, encara que al fons s’haguessin pogut sentir traïts per qui, en aquells moments, comandava Amposta des de l’ajuntament.

Certament CiU va perdre 700 vots, però a l’hora de la veritat això només els va suposar perdre un regidor i retenir, per poc, la majoria absoluta. Però la van retenir!

Ni el canvi de cicle polític que va suposar el relleu al cap davant de la llista de CiU va significar cap novetat respecte als resultats electorals: majoria absoluta un altre cop i encara amb més diferència que 4 anys abans.

Els veritables motius d’aquests bons resultats que ha tret històricament CiU a Amposta són deguts, sobre tot, a un electorat molt fidel. També a d’altres circumstàncies, es clar, però els partits de l’oposició saben que CiU no baixa dels 4.000 volts i això és clau.

Per tant, si es vol guanyar a Amposta s’ha de fer una estratègia de desmotivació dels seu electorat. Difícilment es desmotivaran per si sols, ja que d’aquests 4.000, la majoria, estan massa encegats amb els diferents alcaldes i no veuen més enllà.

Ara, quan només queden 3 mesos per als proper comicis, una part d’aquests votants fidels que sempre els han fet costat, sembla (i mireu que ho dic amb poc convenciment) que per primera vegada estan disgustats amb el govern municipal.

Si més no, tres de les principals empreses constructores han fet el que mai fins ara s’havien atrevit a fer: presentar recurs per les adjudicacions d’obres que s’han fet des de l’ajuntament.

I no és que abans no tinguessin raons per a no fer-ho, simplement perquè sabien que, al final, hi haurien represàlies. En canvi si estaven callats i submisos, sempre els podia “tocar” algun obra de les que s’adjudicarien al futur. I així els hi feien saber...

Potser ara preveuen un canvi i ja no tenen por a represàlies. O potser no.

Jo ja no estic segur de res...   

SILENCIATS!

Per una part, el govern de la Cheneralitat Valenciana que presideix D. Francisco Camp I, “els dels vestits d’Armani” a base de sancions i amenaces, va fer tancar el darrer repetidor de TV3 que hi havia al país Valencià (com jo estic emprenyat, encara que s’emprenyen ells, tan em dóna!), silenciant així les emissions en català.

Fa uns anys, per a poder pagar la multa imposada pel govern Camps, Tàpies va fer un quadre que va donar a l’entitat Acció Cultural del País Valencià (aquí sí) que presideix l’editor Eliseu Climent. D’aquest quadre se’n van fer litografies que es vengueren al preu de 10 € per aconseguir el màxim suport popular i fer front a la quantiosa multa. Jo mateix en vaig adquirir una i en vaig rebre dues.

Camps ha fer el que Zaplana no va fer o, potser no es va atrevir. Silenciar les emissions de la televisió de Catalunya. Tot dictador sap que dominant els mitjans de comunicació té molt de guanyat. No em cansaré de repetir que Canal 9 i Tele Madrid són les dos televisions més partidistes i manipulades pels governs autonòmics. Governs autonòmics presidits per dos homes forts del PP: D. Francisco Camps (encara que el suport del PP nacional no sigui el que ell desitjaria) i Dña. Esperanza Aguirre, a qui ahir, Mariano Rajoy no va estalviar elogis, però que al fons, segurament és la seva gran “enemiga”.

Les llibertats de premsa, informació, opinió, etc. són llibertats fonamentals. El govern valencià, en aquest cas (i molts d’altres) han actuat com uns autèntics cacics!

I per l’altra, el Tribunal Constitucional, ha paralitzat la llei catalana de “consultes populars”. Segons s’informa, ni les que s’han fet fins ara (van començar a Arenys de Munt i van fer-se a d’alteres pobles més com Xerta i Ulldecona), ni la prevista per a Barcelona, estan afectades per aquesta paralització perquè es van fer “al marge de la llei2. Potser és el que pretenen. Que s’actuï fora de la llei! Fort, no?

No sóc un defensor de aquesta mena de consultes ja que no tenen cap valor legal, però em reboto quan hi ha ingerències d’aquesta mena. I tenim sort que ara tenim un TC progressista (!!!!????)

El dret a l’autodeterminació dels pobles també és un dret fonamental. Així, és que ahir, d’un cop, encara que dos organismes força diferents, es van carregar drets fonamentals de les persones.

Ningú diria que vivim a un país democràticament avançat i al segle XXI, ja que situacions com aquestes són més pròpies d’una república “bananera” del segle XIX!   

Per llegir més sobre les notícies relacionades: 

El govern demana "sentit comú" a Camps perquè permeti les emissions de TV3.

Anonymous també ataca la web del PPCV per l'apagada de TV3. 

El País Valencià deixa de rebre les emissions de TV3.

El TC paralitza la Llei de consultes populars.

ACPV acusa a Camps de querer tapar la Gürtel con el apagón de TV3. 

 

NOU CENTRE COMERCIAL D'AMPOSTA: FUTUR INCERT?

Tothom sap que la nova zona comercial d’Amposta, la que hi ha al costat del cementiri, va començar amb mal peu... I així segueix.

Després de 2 mesos d’haver-se inaugurat sense escatimar detalls, les botigues de “Futuro Ciudad Amposta” segueixen “alimentades” per generadors. ENDESA (abans FECSA), l’empresa responsable a la zona de fer-lo arribar el corrent elèctric, segueix sense fer-ho. Així, sense aquest tipus de subministrament, els comerciants, no poden disposar de l’oportuna llicència d’obertura d’establiments. Per molt que l’ajuntament faci ulls grossos. Només faltaria! Sovint, quan em pregunten per la nova zona comercial, la meva resposta sempre és la mateixa: “Noto a faltar botigues de franquícies importants; això fa que el públic sigui escàs”. És cert que per aquella zona ara hi ha molts més cotxes dels que hi havia dos mesos enrere, però també és normal. Si pensem que cada botiguer i cada dependent arriben allí amb cotxe, només per això, hi ha molt menys aparcament. També el d’algun client, evidentment.

Fins i tot penso que, tal com està funcionant, més de dos es deuen de replantejar els motius que els van portar a instal·lar-se allí. Però després de fer la inversió, es normal que vulguin esperar-se una mica més per veure si els surt rendible o no. Els supermercats Carrefour, els que s’anuncien “en positiu” i que compren el gènere als pagesos i ramaders a preus molt baixos, han de ser la salvació. Segurament si la franquícia francesa funciona, el centre comercial funcionarà. De no ser així, ja hi ha qui diu que acabarà com aquell projecte que havia de ser la gran zona lúdica de la nostra ciutat i on ara, segons sembla, només funciona la discoteca.

Aquest matí, un company de treball m’ha preguntat si hi havia novetats en quan al funcionament de la zona comercial. Li he dit que no tenia noves notícies i que m’estranyava el retard a l’hora de connectar-los a la xarxa elèctrica. El meu company, citant-me fonts del departament de Comerç de les Terres de l’Ebre (ara Serveis Territorials d'Empresa i Ocupació a les Terres de l'Ebre), m’ha acabat dient que el Carrefour es planteja la possibilitat de no acabar instal·lant-se allí, fins i tot després d’haver fet la inversió. I tot, segons pareix, perquè les expectatives que els van oferir en un principi, res tindrien que veure amb la realitat actual.

Mentre, la data oficial de la inauguració de l’hipermercat, s’apropa. Segons les previsions serà la propera setmana, concretament el dia 24.

També m’han dit que hi ha qui ja ha rebut la invitació oficial per part de Carrefour Espanya.

Com a regidor, aquest matí m’he trobat a la carpeta la invitació a la carxofada del proper diumenge 27. Res més.

Però es clar, els regidors de l’oposició, com els marits enganyats, sempre som els darrers en assabentar-nos.   

MOLTA TELA QUE TALLAR...

Avui és un d’aquells dies que més o menys tenia pensat el tema del que parlar, però en obrir el diari me’n he adonat que la quantitat de notícies sobre les que podia opinar eren moltes. Per això he titulat l’entrada “Molta tela que tallar...”.

Com he fet alguna vegada, posaré el titular tal i com apareix al diari (en aquest cas i com quasi sempre el Periódico de Catalunya” i faré un petit comentari (molt breu) sobre quina és la meva opinió sobre el tema. Anem a pams...

“Berlusconi serà jutjat per abús de poder i prostitució de menors”. De totes ha estat l’única notícia que he comentat esmorzant amb el meu company de taula. De fet ha estat ell qui m’ha dit: “Amb totes les ‘animalades’ que ha fet Berlusconi i tot just l’han de jutjar per això...”. La meva resposta ha estat: “També van d’haver de jutjar a Al (d’Alfons) Capone per frau fiscal...”.

“¿La família? Bé, gràcies”. “El govern situa al germà de Puig al capdavant del Servei Meteorològic de Catalunya”. “La dona de Macias és la nova directora de Qualitat Ambiental i la del president de Ferrocarrils ha ascendit”. ¿Us en recordeu l’enrenou que va muntar CiU quan van fer Ernest Maragall conseller, a Manel Nadal director general de Política Territorial o Apel·les Carod Rovira “ambaixador de Catalunya a París?

“Ciu aprofita l’aval del PSOE a les seves xifres per avergonyir el PSC”. És la resposta de la federació nacionalista a les batzegades que fins ara està tenint el govern de Mas (el govern dels “millors”) La setmana passada els diaris es feien ressò del neguit que hi havia dintre del govern per les constants indecisions i “fotudes de pota”. És una fugida cap en davant.

“Duran compara la victòria sobre Hereu amb la fi d’una dictadura”. Menys mal que a Duran se’l considera una persona moderada i assenyada (personalment no el considero així) I sort tenen els socialistes d’haver governat amb altres partits d’esquerres. Com cal qualificar els anys amb que CiU va governar amb majoria absoluta la Generalitat?

“’Conjura’ a la xarxa”. El partit de Laporta encara el primer congrés entre divisions i guerra bruta. Els oficialistes amenacen d’expulsar els crítics. És un partit petit i ja hi ha desavinences internes. Què passarà el dia que siguin un gran partit’ Si és que ho arriben a ser...

“Rajoy insta la direcció del PP a rebaixar la tensió amb Camps”. Són com dos puntals que s’apuntalen mútuament. Si Camps cau, qui diu que la seva caiguda no acabarà arrastrant Rajoy?

“El Govern s’avé a renegociar el finançament dels ordinadors”. Voler aturar la campanya no crec que sigui una decisió encertada del govern. Esta bé que als actuals responsables del departament d’Ensenyament no els acabi d’agradar (més que res, segurament, perquè va ser una decisió presa amb un conseller socialista) però en la societat actual crec imprescindible que s’aprenguin les noves tecnologies des de la responsabilitat i el sentit pedagògic.

“Recoder obre la porta a apujar la factura de l’aigua a empreses”. Dissabte en parlava amb el meu amic Paco d’Ulldecona. El seu gendre que treballa a SOREA li va dir que el consumidor més gran d’aigua és l’empresa “Laboratorios Maverick” que fabrica els productes Deliplus per a Mercadona. És igual si s’apuja a les empreses i no als particulars, al final, la pujada de l’aigua l’acabaran pagant els consumidors. O és que les empreses no apujaran els seus productes?

“Els pares de la llei del tabac demanen tolerar obres com la de ‘Hair’”. I amb aquesta noticia acabo. Sabeu que estic en contra del tabac i, per tant, a favor de la llei. Però hi ha coses que no les acabo d’entendre. La pel·lícula Furtivos va portar polèmica perquè si havien matat un gos o, simplement ho havien simulat. Ahir, la ministra de Sanitat Leire Pajín, va dir que “Si és simulen els trets i les morts, perquè no es pot simular que fumen sobre l’escenari”. Amb tots els respectes penso que no és el mateix i, si el guió ho exigeix, crec que s’hauria de tolerar i deixar-se de bajanades inútils.        

LES MUNICIPALS A LA COMARCA DEL MONTSIÀ, 2a PART: INTUÏCIÓ MASCULINA

Normalment es parla de la “intuïció femenina”, d’aquell “sisè” sentit que pareix que disposen algunes persones de gènere femení.
Fa pocs dies, l’agrupació del PSC de la Sénia, va escollir el qui serà el seu candidat a les properes eleccions del 22 de maig. De ser escollit pels ciutadans del seu poble, es convertiria en el successor de qui ha estat alcalde en les dues darreres legislatures: Víctor Pla.
L’alcaldabe és Manel Tomàs, un enginyer industrial de 37 anys que va guanyar la votació (primàries?) al regidor d’hisenda Juan José Royo que havia anunciat la seva candidatura a la recerca d’un canvi al seu municipi. La direcció del PSC de les TT.E. no tenien cap notícia de la maniobra de Pla ni coneixien l’ara candidat, tal i com em va explicar la secretaria d’organització i alcaldessa de Tivenys Maria Beltran.  
Vaig pensar que a la Sénia no hi ha molta gent que es digui “Tomàs” de cognom. O dit d’una altra manera, el cognom Tomàs no és característic d’aquella població del Montsià. Però si és força característic de la veïna població de la Galera. Segurament, allí, és el cognom més corrent, juntament amb Ferré, Ferreres, Cortiella, etc. Ràpidament vaig pensar que possiblement els seu pare podria ser galerenc. Vaig recordar que José Juan Tomàs, fill de Pepe l’Alemán i Teresina la Carrila, estava casat a la Sénia i que, per la seva edat, bé podria tenir un fill d’aquella edat.
Després de fer les meves indagacions (dissabte per exemple li vaig preguntar al meu amic Paco, d’Ulldecona que ha treballat a la Caixa de la Sénia durant molts d’anys) puc afirmar sense marge d’error que, el candidat socialista, efectivament, és el net de la tia Carrila i el tio Alemán que vivien al carrer Major de la Galera.
El pare de Núria Ventura, l’alcaldessa d’Ulldecona y diputada autonòmica, també és de la Galera i, de ser reelegida i si es donés la circumstància que Manel Tomàs també ho estès de la Sénia (la qual cosa entra dintre del possible), es donaria un fet força particular: serien dos els municipis del Montsià que tindrien com alcaldessa o alcalde fills de galerencs.
Per una vegada la “intuïció masculina” no m’ha fallat. De fet, sense voler equiparar-me a un dona, en tinc força, sobre tot, quan de temes de política es tracta.

ENS HAURÍEM DE PLANTAR

Amb tota seguretat, si Karl Marx visqués al segle XXI, la famosa frase de “La religió és l’opi del poble”, l’hauria dit de la següent manera: “El futbol és l’opi del poble”.

És l’esport rei, tothom el reconeix així i, les xifres de negoci que mou són desorbitades. La setmana passada, es van fer públics els clubs més rics del planeta. Un cop més està encapçalat pel Reial Madrid amb 438 milions de facturació, seguit de ben prop per Barça amb 398. Entre tots els equips que hi ha al món, dos clubs d’aquí, els més històrics, el que seguim més aficionats, són els més rics. Això vol dir alguna cosa, no?

Si les coses son així no ens hem d’estranyar que quan un d’aquests equips (i algun més) vagi a fitxar un jugador, els hi demanin xifres desorbitades. El Madrid ha arribat a pagar quasi 100 milions d’euros (concretament 93) per Cristiana Ronaldo. I en el cas del Barça, on la majoria dels seus jugadors són fets a la Masia, Alves demana 10 milions per a renovar i seguir així portant la samarreta blaugrana uns quants anys més.

Dit això, la Lliga de Futbol professional, vol fer vaga el primer cap de setmana del mes d’abril per que no volen que s’ofereixi “en obert” cap partit de futbol.

O dit d’una altra manera. Que el partit que ara retransmeten els canals autonòmics i la Sesta (és així?) dissabte al vespre, que no es televisi. O millor dit (imagino) que també sigui de pagament.

Les vagues, per molt reivindicatives que siguin, sempre tenen un rerefons econòmic. Si la patronal acaba posant diners sobre la taula, les negociacions s’acaben per suavitzar.

Però recordem la història. En l’època del govern del PP, es fa ver una llei on es declarava el futbol com un espectacle “d’interès públic”. Fins llavors, els partits que enfrontaven el Barça i el Madrid (sempre solen ser els més interessants), les televisions els donaven els dos. El de la primera volta i el de la segona volta. A partir d’aquella llei, un dels dos ja es va començar a televisar en una cadena de pagament: Canal + o Canal Satèl·lit Digital (que van acabar per fusionar-se sota la denominació de Digital +)

A partir de la temporada passada, encara es va donar un pas més. Es van crear les plataformes digitals Gol TV i Canal + Futbol que tenen els drets de la majoria dels partits que es juguin a la lliga espanyola, encara que sigui un partit de poc interès com el Sporting de Gijón-Hercules (amb tots els respectes per aquests do modests clubs de futbol)

I tot això què comporta? Què ens rasquem la butxaca. Ara, de tant en tant, els seguidors del Barça (o dels altres equips), encara podem veure algun partit de futbol per TV3. alguns encara en podem veure uns quans més al Digital + diumenges a les 9 de la nit. Però a partir d’ara, si s’aconsegueix això, o ens abonem a una de les dues plataformes digitals que els oferiran o ens quedem sense futbol.

No creieu que ja és hora de plantar-nos? De dir prou a tot aquest abús que se’ns està fent!

Si la majoria dels espectadors deixéssim d’estar abonats a qualsevol televisió de pagament, potser llavors les coses canviarien. Potser aniria en detriment dels resultats dels nostres equips favorits? Potser sí, però ens deixarien de prendre el pèl.

Potser el que ara us explicaré ve al cas o potser no, però tinc ganes de contar-ho. Ahir vaig veure la final de la copa del Rei de bàsquet entre el Barça i el Madrid (68-60) i a la llotja, molt pop de “Juanca” estaven els presidents Sandro Rosell i Florentino Pérez. Després vaig veure l’Espanyol Madrid de futbol (0-1) i quan ja feia una estona que anava el partit, Florentino va fer acte de presència al camp de Cornellà el Prat. Tant important era l’encontre per fer el viatge amb un vol privat des de Madrid fins a Barcelona? Això no és fer ostentació i una despesa innecessària?

Avui quan ho he comentat amb companys de treball, m’han respost que “Se’n fan moltes de disbauxes”. Potser sí, i així ens va. Però no donéssim sempre la culpa als polítics. Els “grans” homes de negocis, als temps que corren, haurien de donar exemple de contenció econòmica i no ho fan...

UNA GRAN PREGUNTA

Perquè són més “intolerants” amb la fum del tabac els exfumadors que els qui no hem fumat mai? He posat “intolerants” entre cometes perquè, de fet, no penso que ho siguin, simplement reivindiquen el seu dret a no “tenir fum”.
Els exfumadors saben el que significa fumar. Molts d’ells ho han deixat per “prescripció facultativa” o perquè han tingut un ensurt en el seu estat de salut. Per tant, actuen amb “coneixement de causa”.
Els que no hem estat mai fumadors, suposo que estem molt més acostumats a conviure amb la fum en un clima de “certa normalitat”. Efectivament, de vegades, hem tingut les nostres diferències amb algun fumador, però degut a la seva intransigent postura, sempre he considerat que la nostra, era una “batalla perduda”. Només les successives normatives restrictives amb el tabac han aconseguit fer respectar els drets dels no fumadors.
Fins no fa gaires anys, la societat era “fumadora”. Fumar era un “hàbit social ben vist”. A la televisió, la ràdio i els diaris, eren constants els anuncis de cigarrets i altres productes del tabac, com ara els cigars purs.
Qui no se’n recorda quan a les bodes es repartia tabac entre els convidats? En aquests esdeveniments era on bona part de la mainada feien les primeres pipades amb el consentiment dels pares.
Els actors i actrius de cinema, sovint, sortien a la pantalla recreant-se amb els cigarrets i fent mirades suggerents per mirar de cridar l’atenció de la noia o el noi a qui volien conquerir amorosament.
I qui no se’n recorda d’aquella famosa fotografia on apareixia el líder del PSOE Felipe González “donant foc” al llavors president del govern espanyol Adolfo Suárez?
Totes aquestes seqüències, avui són impensables.
Les “autoritats sanitàries” fa anys que adverteixen dels riscs de fumar i han anar endurint les lleis per tan de reduir al màxim el consum de tabac. I és que la despesa sanitària i les prestacions derivades de les morts i invalideses produïdes per càncers de pulmó suposen una càrrega a la societat, ja de per si força castigada.
Els fumadors apel·len al seu dret de fumar i diuen sentir-se com a “bitxos rars” dintre de la societat actual. L’altre dia, em van deixar un comentari al meu blog “la Via Augusta” on em venia a dir un suposat fumador que havia que haver “tolerància”. Tolerància de qui?
Segons les experiències que he tingut al llarg de la meva vida, el fumador pretén fumar allí on li apeteixi fer-ho, sense reparar amb les molèsties i perjudicis que ocasiona als no fumadors del seu entorn.
Un altre comentari anava en el sentit de que, difícilment, un no fumador, trobava amb un bar on no es permetés fumar, ja que a la immensa majoria estava premés fer-ho. Si abans no hi havia cap “tolerància” per part dels no fumadors (poques vegades m’han demanat permís per a fumar prop de mi, com a molt m’han preguntat: “No et molesta que fumi, oi?”) per què ara, de sobte, ens demanen als no fumadors una consideració que mai ens havien tingut?    
Al principi van poder establir-se zones de fumadors i no fumadors dintre dels restaurants i bars i, alguns establiments hotelers, van decidir fer obres i optar per habilitar zones de fumadors diferenciades. Però no tots i, al final, en molts de llocs es va acabar per incomplir la normativa. També és cert que, qui va decidir fer obres de condicionament, ara, al cap de pocs anys, es troba amb una instal·lació inútil. La llei, per aquests casos, no preveu cap tipus d’indemnització. Els propietaris d’aquests establiments si que tenen raó per estar empipats.    

UNS PINOTXOS DE CARN I OSSOS

“Por supuesto que me compro los trajes”. Aquesta va ser la resposta contundent que va donar Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” Valenciana a la pregunta per a “lluïment” un dels seus diputats.

En català, “traje” es diu vestit. Una paraula que, personalment, no m’agrada gents ja que es presta a una seriosa confusió amb els vestits que usen les dones. Potser sigui una dels pocs conceptes que no tenim una solució clara i específica. Vulgarment li diem “tratge” i ens quedem tan amples.

Evidentment Francisco Camps va mentir. Tothom sabia (fins i tot D. Mariano Rajoy) que Camps havia rebut vestits de la trama Gürtel com a compensació dels contractes per a organitzar tot tipus d’esdeveniments que els havia adjudicat la “Cheneralitat”. El jutge li demana a Camps més de 40.000 euros, és a dir més de 6,5 milions de pessetes. Una xifra que des del PP es considera exagerada i que jo considero que insignificant per a una persona com el president valencià encara que, segons les llibretes d’estalvis que va mostrar, no tingui aquests diners. Per a una persona com Camps que va permetre que la Gürtel s’escampés per la seva comunitat con una teranyina, el preu, hauria de ser polític, el tema econòmic hauria de quedar en un segon pla.

L’altra “pinotxa” és la secretaria general i ma dreta del president nacional Mariano Rajoy: Maria Dolores de Cospedal. La “bien pagá” (tal i com sé la coneix popularment)

Cospedal va acusar sense cap mena de proves que “els socialistes estaven al darrera d’uns seguiments que va patir l’alcaldessa de Ciudad Real”. Ara s’ha sabut que les investigacions les va encarregar un funcionari del propi ajuntament que havia rebut setge laboral per par de l’alcaldessa.

Ara, ni la Cospedal ni Camps volen opinar sobre aquests temes. Serà pel alguna cosa?

Podeu llegir l’interessant article d’Enric Sopena sobre Rajoy i Camps. 

CIU D’AMPOSTA JA TÉ CANDIDAT

Certament, l’elecció d’en Manel Ferré (el doctor Ferré, Manolito o simplement Manel, depenent de qui li diu) no ha estat cap sorpresa. Crec que si hi hagués hagut una porra tothom hauria apostat per ell. De fet el van escollir per aclamació.

De tots els candidats que hi hauran a Amposta per a les properes municipals, de sortida és el que té més números de ser escollit alcalde (vaja, reelegit)

Fins ara, segons el setmanari la Veu de l’Ebre ja estan nomenats (volia ficar “nominats”) ell mateix, el d’ERC, Adam Tomàs i el del PSC, Antoni Espanya. De totes formes, jo també aposto por Guillermo Martínez, com a cap de llista del PP, Salvador Queral per ICV-EUA i Germán Ciscar per PxC. Fa temps es va parlar d’una possible llista independent. Molt probablement, quan manquen tres mesos i escaig per a les municipals, si no s’ha presentat, ja no ho farà. És difícil treure uns bons resultats en tant poc marge de temps.

Però tornem al candidat que ens ocupa avui. Durant els quatre anys que porta al front de l’ajuntament, Manel Ferré, no ha aconseguit treure’s de sobre la figura del seu antecessor. Estic segur que hi ha gent que quan parla de “l’alcalde”, encara es refereix a l’avui senador espanyol. Durant 20 anys va ser el seu mentor. És va fer políticament a la seva ombra i li deu a ell estar al lloc que avui ocupa políticament parlant.

Amb els 4 darrers anys, CiU ja en porta 24 governant la capital del Montsià. 20 amb majoria absoluta. Temps suficient per adquirir, per una part, experiència de govern, però per l’altra tota mena de “tics”, no sempre positius.

Aquests “tics”, fins i tot els han agafat companys (o companyes) del seu equip sense portar tant de temps com ell a l’ajuntament, la qual cosa no és gens bo. Alguns d'ells s'han acabat convertint en polítics "professionals" i de perdre les eleccions, tindrien difícil trobar un lloc de treball fora de l'administració local.

Amposta haurà de triar una vegada més entre els qui els han governat en els darrers anys i que representen l’amiguisme i el sectarisme polític i un canvi real que doni un nou aire a l’ajuntament amb l’arribada de noves idees i d’il·lusió.       

LES RELACIONS ENTRE CATALUNYA I ESPANYA DES DEL PUT DE VISTA DE MANUEL MILIÁN MESTRE, EXDIPUTAT DEL PP

Manuel Milián Mestre és un periodista que col·labora habitualment amb el programa “els Matins” que dirigeix i presenta Josep Cuní i el diari “el Periódico de Catalunya”. Va ser fundador d’Aliança Popular i diputat pel PP.
Originari de la comarca dels Ports, concretament del Forcall, va estudiar al seminari de Tortosa, ja que els seu oncle era el rector del Perelló. Allí va fer una gran amistat amb “calero” Joan Rebull Llambrich, que va ser capellà d’Alcanar. Rebull va ser molt conegut en l’etapa de “militant” antinuclear allà pels anys 70 i principis dels 80.
Per fires d’Amposta d’ara va fer dos anys, Rebull va fer una exposició de pintura a la sala de Caixa Tarragona d’Amposta. Per a l’esdeveniment fa convidar als més íntims familiars i amics, entre ells Manuel Milián. Rebull i jo ens varem conèixer l’any 1983, quan el PSC va fer el congrés extraordinari a Barcelona que va escollir Raimon Obiols com a primer secretari del partit.
Aquell dia, vespra de Fira Amposta, Rebull em va presentar a Manuel Milián amb qui vaig poder conversar una estona. Em va parlar molt malament de José María Aznar de qui em va dir: “Ell ha segut president del Partit Popular, però mai podrà dir que va ser fundador com ho vaig ser jo...”. També em va dir que “considerava un error històric el paper del PPC arran del Pla Hidrològic Nacional”.
El passat dilluns, Manuel Milián va escriure un article al Periódico de Catalunya on criticava l’actitud líder popular d’Andalusia Javier Arenas amb el títol de “Arenas, l’adversari”. D’aquest article se’n va fer ressò el diari digital progressista “el Plural” que dirigeix l’Enric Sopena.
Avui, Manuel Milián torna a publicar un nou article que, amb el títol de “De la lògica a la coherència” i parla de els relacions entre Espanya i Catalunya. Entre d’altres coses diu: “Mai he estat independentista, ni crec ser-ho, però les circumstàncies i la realitat porten a determinades conclusions” i també: “Em dol Espanya pel seu tracte amb Catalunya, perquè no aplica el principi de justícia distributiva”.

Pel seu interès, l’he volgut reproduir:

DE LA LÒGICA A LA COHERÈNCIA (Manuel Milián Mestre)

Segons Miguel de Unamuno, per comprendre la història sempre és aconsellable penetrar en la intrahistòria. A la meva vida ha estat sempre una màxima: conèixer la interioritat de les coses, els fets o els procediments. El periodisme, a més d'un compromís ètic amb la veritat, és un afany de penetrar analíticament en el ventre de la realitat. Per més cínic que es pugui ser, no comprenc que un periodista de pro pugui sobrevolar les causes dels fets, tal com abans-d'ahir va fer enraonadament -però no raonablement- Victor Mallet al justificar a Catalunya Ràdio el seu article inculpatori sobre el deute espanyol i Catalunya. La meva primera reacció va ser detestar la dialèctica que ignora el procediment de la lògica en el coneixement segons Aristòtil: «No hi ha efecte sense causa, i una causa proporcionada». L'efecte és l'actual penúria financera de Catalunya. La causa és l'estrangulament financer català en funció de les transferències fiscals a l'erari espanyol. Catalunya aporta a Espanya més del doble del que rep anualment, igual que les Balears i el País Valencià. ¿Això és intel·ligible o apreciable per a un periodista britànic que no admeti ser manipulat per la doctrina oficial de determinats governants o grups manipuladors del centralisme espanyol?
Aristòtil mateix reconeixia que «saber és recordar-se'n»; cosa que exigeix la seva pròpia coherència. Si al marge de la lògica resulta difícil el coneixement científic, l'oblit arrisca gairebé sempre la bona salut de la coherència, al capdavall font de l'autoritat i el crèdit personal. Jo he pogut cometre errors en el passat, però mai incoherències, malgrat maledicències, falsedats o calúmnies. Sempre he mirat de ser coherent, fins i tot quan creia en la unitat com a element axial d'Espanya. La meva unitat era la del mosaic, no la de la unicitat compacta. Espanya per mi, fa 35 anys, era un mosaic de diferències i no una univocitat. A partir de la meva experiència nord-americana als anys 80 vaig descobrir la unió formulada des de la voluntat integradora de les parts: el federalisme dels EUA. Ex Pluribus Unum (De moltes parts, un), segons el seu emblema. Al meu retorn es va convertir en axioma per mi el fet que només respectant la identitat de les parts es podia assolir l'autèntica unitat.
A partir d'aquesta convicció el meu discurs polític va avançar d'acord amb la conclusió final per la via de la lògica, no de l'emocionalitat ni de les conveniències com fan els polítics genuflexos. Maquiavel i la conveniència són la seva via binària cap al poder. Per un exprofessor d'Ètica a la universitat, com és el meu cas, Maquiavel té regust de pecat, i els seus consells són un paroxisme de cinisme portat a la governació dels pobles. Per això mateix mai em vaig adaptar als oportunismes de la via partidària, fins i tot del partit que amb Fraga vam fundar a les acaballes del franquisme. Per elemental escrúpol intel·lectual, no em vaig agenollar ni al PP ni al grup parlamentari entre el 1989 i el 2000. Un error polític, potser; per tant, era lògic que se m'exclogués per les incomoditats reiterades, tal com em va confessar al Congrés una ministra d'Aznar: «T'has convertit en un torracollons». ¿Amb el meu caràcter de fundador del partit original del qual procedeix el PP, m'havia de sotmetre a conveniències amb la direcció si discrepava en el meu interior? Lògica va ser la meva exclusió del PP mitjançant un intent de càstig a les llistes del 2000, gràcies a intrigues de gent com Arenas i Piqué, advinguts al PP d'altres deveses polítics de màxima ambició de poder.
Vaig tornar als meus orígens: reflexionar, escriure i guanyar-me la vida amb la meva feina. Deu anys han bastat per focalitzar la meva coherència amb la realitat. La lògica d'alguna manera m'ha conduït a reconèixer la tremenda injustícia amb què es tracta Catalunya, a la qual s'esprem fiscalment, amb la qual s'excedeixen els que no li reconeixen l'esforç, la solidaritat extrema des del punt de vista fiscal, el dret a la seva cultura i a la seva llengua, que alguns tracten d'instrumentar per obtenir vots espanyols. És a dir, Catalunya com l'ase dels cops. Aquest és el punt d'arribada de la meva reflexió intrahistòrica, que d'alguna manera es va manifestar -o es va excedir- aquest dimarts a la tertúlia de Catalunya Ràdio al sorprendre'm l'estranya manera britànica del corresponsal del Financial Times. La lògica de l'anàlisi em va arrossegar a la conclusió de la independència com a única sortida a tanta demolidora incomprensió. La coherència personal, per altra part, em va abocar a la sincera transparència. Jo no he estat mai independentista, ni crec que ho sigui ara; no obstant, les circumstàncies empenyen a determinades conclusions de la mà de l'anàlisi de la realitat, que diria Marx. No em surt el que vull, em surt el que és, el que es percep al marge de gustos, conviccions o volences. Em dol Espanya pel seu tracte a Catalunya, perquè no aplica el raonable principi de la justícia distributiva que en la meva formació tomista em van ensenyar. Probablement, una vegada més, al meu admirat Ciceró li sobren motius per asseverar que «no hi ha cosa que els humans tractin de conservar tant ni que administrin tan malament com la seva pròpia vida». ¿Potser vaig desaprofitar 30 anys de la meva vida en la política?
Exdiputat del PP.

SUSPESOS!

Ahir es va fet pública l’enquesta que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va fer durant el mes de gener. La principal conclusió és que, de fer-se ara les eleccions generals previstes per a la primavera que ve, el PP trauria una avantatge al PSOE de 10 punts (44,1 a 34) i fregaria la majoria absoluta.

Però a part d’aquesta conclusió se’n extrauen d’altres també força importats com són les valoracions dels principals líders polítics.

Rodríguez Zapatero només obté un 3,30. O sigui que no aprova ni de lluny. Pitjor nota treu encara el principal líder de l’oposició i aspirant a rellevar a Zapatero com a president del govern. La nota de Rajoy és d’un 3,25. Evidentment, si analitzem les dues notes, podreu treure moltes conclusions. La primera seria que si el PP és el partit més valorat i Rajoy obté una nota més baixa que Zapatero, vol dir que a molta gent que diuen que votarien els populars, no volen Rajoy com a cap de llista i preferirien un altre candidat.

La baixa nota que li donen a Zapatero s’entén per moltes coses. Sobre tot per les mesures impopulars que li ha tocat prendre al seu govern, pel desgast que li ha comportar la gestió de la crisi econòmica, per la pèrdua d’imatge de líder, etc. Llavors, pregunto: “Què ha portat a Rajoy treure una nota tan baixa?” Difícil de contestar, ja que Rajoy no governa i per tant ni ha tingut que “sortejar” la crisi, ni li ha calgut prendre mesures com abaixar el sou dels funcionaris, ni apujar l’IVA, etc. El que li passa a Rajoy, simplement, és que no té imatge de líder i que des de l’oposició no ha proposat cap mesura per a sortir de la crisi i a més s’ha comportat, en mots de casos, de forma irresponsable. Després de la visita de l’Angela Merkel es va limitar a dir. “Les mesures que ha proposat Angela Merkels són les mateixes que aplicaria el PP si fos al govern”. “Plas, plas, plas...” (aplaudiments per al Sr. Rajoy) Sense ser economista, ni polític, ni res que s’hi a sembli, qualsevol ciutadà del carrer hauria pogut dir el mateix i quedar-se tan ample!

Dels líders dels diferents partits, a qui més bona nota li posen és a Duran Lleida (UDC), un 4,40. Per tant, també suspèn. Sempre he pensat que Duran Lleida dóna a Espanya una imatge que realment no té. Sol anar de bo i d’home d’estat, però la realitat, penso, és molt diferent.

Rosa Diez (UPyD) obté un 3,75, una mica millor que els dos principals líders. La ex PSOE ha demostrat ser una espanyolista de cap a peus i, actualment, està molt més prop del PP que del seu anterior partit. Un partit que no li va donar el protagonisme que volia Diaz i que per això va acabar abandonant.

L’únic polític que aprova que no lidera cap formació política, sabeu qui és? Alfredo Pérez Rubalcaba. Curiós, no? Un polític que després de tants i tants anys ocupant llocs de responsabilitat aconsegueix “aprovar” (5,32), vol dir alguna cosa. Fins i tot els qui votarien al PP li donen una bona nota.

En aquests dies que a Catalunya es debat sobre com millorar l’ensenyament per a que no hagi tant de fracàs escolar, es a dir, suspensos, una de les mesures que es vol recuperar són els exàmens de setembre. Estaria bé que els nostres polítics tinguessin una segona oportunitat per a veure si “passen el curs”. Però molt em temo que després de la primavera que ve, alguns dels que per alguns dels qui es presentaran a les eleccions, serà la seva darrera oportunitat. Si llavors no “aproven”, “suspendran” per sempre.

DELS ALTRES PARTITS

De vegades pareix que a la política espanyola només hi ha dos partits: el PSOE i el PP. Si més no és dels que més es parla, per a bé o per a mal.... En canvi, hi ha d’altres partits (federacions o coalicions) com ara CiU, PNB, ERC, IU-ICV, CC (Coalició Canària), etc. que prenen protagonisme si els seus vots són necessaris per poder aprovar lleis al Parlament Espanyol. Aquesta circumstància també es dóna en algun parlament autonòmic i amb d’altres partits d’un àmbit molt més reduït.
Ahir, la “nova” Batasuna (ara Sortu) va presentar els seus nous estatuts en un acte solemne on hi van assistir molts dels antics dirigents de l’anomenada esquerra abertzale. De tots els partits del País Basc, només el PNB hi va assistir. El motiu és força lògic. En les darreres legislatures en que el PNB va governar, el suport de Batasuna va ser fonamental. Després de l’acord de govern entre el PSE i el PP (que entenc, però no comparteixo), si el PNB vol tornar a governar Euskadi, és fonamental que un partit de l’esquerra abertzale torni al parlament. Un altre debat seria si havia que il·legalitzar-los o no.
Perquè, si s’il·legalitza a un determinat partit polític per no condemnar la violència terrorista, no podria il·legalitzar-se també aquells partits on la corrupció està més que generalitzada?
Podria estar pensant amb el PP, perquè després de casos com el Gürtel que afecta diverses comunitats autònomes (per no dir mitja Espanya), més d’un líder nacional i territorial ja hauria d’haver plegat fa temps. Però no. Al PP ni dimiteix ingú ni tenen “prou pebrots” per a fer-los fora. Em refereixo a Unió Mallorquina (UM), un partit “frontissa” que té el seu àmbit territorial a les Illes Balears.
La corrupció continuada d’aquest partit afecta a la pràctica totalitat dels seus dirigents. Des de fora pareix un partit creat per a l’enriquiment personal dels seus màxims líders. No seria això suficient motiu per a la seva il·legalització? Ja coses que no acabo d’entendre!

I a sobre, tot far indicar que si el PSM de Francesc Antich, després de les autonòmiques, sempre que el PP no guanyi per majoria absoluta, torna a necessitat UM per a governar, tornaran a pactar.

Bé, rectifico, si que ho entenc: tot pel poder i la “puta pela”!     

TU TAMBÉ BRUTUS (Pepe Álvarez)?

La passada setmana va transcendir una notícia relacionada amb la UGT de Catalunya. Segons pareix, hi va haver topinada a l’hora d’adjudicar uns habitatges socials promoguts per la central sindical. Entre el qui van ser “afortunats” al sorteig, hi ha una germana del secretari general José María (Pepe) Álvarez i membres de la seva executiva. Tal com informava el Periódico de Catalunya, no hi ha proves concloents de que es fessin les adjudicacions a dit, però tot és força sospitós.
No seria el primer cas on la UGT s’ha vist involucrada amb temes immobiliaris. Cal recordar que als anys 90, la fallida de la cooperativa Promoción de Viviendas Sociales (PSV) va deixar sense casa i sense “cuartos” a diversos milers d’afiliats. Aquest fet va precipitar la caiguda de Nicolás Redondo, una de les figures claus de la transició política espanyola i gran avalador de Felipe Gónzalez al congrés de Suresnes (França), el darrer que el PSOE va fer a la clandestinitat. També he sentit a dir que l’afer PSV va impedir la unió de les dues centrals sindicals més grans i representatives (UGT i CC.OO) Pareix que les converses per a fusionar-se estaven molt avançades.  
Tornant a Pepe Álvarez, va ser nomenat secretari general de la UGT de Catalunya al 8è congrés del sindicat l’any 1990. La dimissió del líder històric Justo Domínguez va portar al sindicat a ser dirigit per una junta gestora presidida pel mateix Álvarez. Per tant ja porta al càrrec més de 20 anys i encara que ha anunciat diverses vegades que vol plegar (fins i tot va suggerir un successor en  la persona de Frederic Monell, que va ser secretari general de la Federació de Serveis Públics i ara és el secretari de Política Institucional de la Comissió Executiva confederal que presideix Cándido Méndez)

Vull contar-vos una anècdota de quan Pepe Álvarez va accedir a la secretaria general de la UGT, càrrec que encara ocupa...

Per aquell temps jo era el secretari d’Administració Central de la FSP de els Terres de l’Ebre. En arribar les eleccions sindicals, com al nostre sector les eleccions són d’àmbit provincial, vaig anar a Tarragona acompanyat al Secretari d’Administració Autonòmica per mirar de confeccionar una llista on les Terres de l’Ebre tinguessin un digna representació. Al mateix temps, recordo, vaig parlar amb el Secretari General de la FSP Rafael Oyonate sobre la llista a l’administració central. Mentre que per tancar la llista de l’administració autonòmica no hi van haver-hi massa problemes, Rafael Oyonate, sense que jo pogués parlar amb el meu homònim del Camp de Tarragona, es va tancar en banda i va dir que “de l’Ebre, no anava ningú”. Aquell fet va fer que jo, amb el consentiment de la meva executiva i, fins i tot, de la executiva de la Unió, decidís portar a Rafael Oyonate davant la comissió de garanties del sindicat, ja que considerava que el tracte rebut per aquell individu era de total menyspreu, ja no cap a la meva persona, sinó cap al territori que representava. Com que passava el temps i no hi havia cap veredicte per part de la comissió de garanties, vaig decidir enviar-li una carta al recent proclamat secretari general, o sigui Pepe Álvarez. A la carta li deixava entreveure que si no rebia una resposta satisfactòria, em donaria de baixa del sindica. Finalment no hi va haver resposta i jo vaig complir amb l’amenaça i vaig sol·licitar-ne la baixa.

Vull dir amb això que Pepe Álvarez no va entrar amb bon peu a la meva vida. Després vaig tornar a ingressar al sindicat i com a primer secretari l’he respectat.

Però penso que ha estat molts anys i ha fet dels seu càrrec una professió i ha comès els defectes que solen cometre molts dels integrants de la classe política quan porten massa temps al poder. S’acaben agafant molts de vicis i finalment, arriben a pensar que són els amos d’allò que administren.   

LES MUNICIPALS A LA COMARCA DEL MONTSIÀ

Sota el títol de “Pugna política per la capital”, el Punt fa avui un anàlisi dels resultats de les eleccions municipals a la comarca més meridional de Catalunya.

A l’anàlisi que fa d’Amposta, la redactora Roser Royo, posa el dit a la “llaga”. Els partits de l’oposició de l’ajuntament ampostí (PSC i EA-ERC en les dues darreres legislatures), per dos vegades han perdut l’oportunitat de poder capgirar els resultats electorals. L’any 2003, amb Josep Maria Simó i Marta Cid com a caps de cartells de les dues formacions, tot hi perdre 700 vots, no van poder evitar que CiU tornés assolir la majoria absoluta. Un dels fets claus va ser l’actitud d’ICV que va voler fer llista a part. De no ser així, segurament el PSC (amb coalició amb els ecologistes tal i com havia passat 4 anys abans) haurien aconseguit el 5 regidor a costa de la formació nacionalista. Tot i això, la suma de vots dels PSC i EA-ERC superava als de CiU, encara que, evidentment, això no serveix de res. En les passades, CiU va canviar el cap de llista i Ferré, segon de Roig durant molts d’anys, el va rellevar i va assolir una inesperada victòria que, un cop més, li donà la majoria absoluta. I dic inesperada perquè tothom esperava uns millors resultats dels partits de l’oposició, sobre tot d’EA-ERC amb Marta Cid una vegada més al capdavant. El prestigi d’haver estat consellera d’Educació de la Generalitat no va servir per assolir el 5è regidor. El PSC es va quedar més lluny, aquest cop amb Antoni Espanya com a cap de llista i que, a dures penes, va conservar el 4t.

Canviaran les coses al mes de maig amb els 21 regidors que passarà a tenir el consistori? Roser Royo dia al seu article que els ciutadans estan descontents per les obres i també les empreses constructores (històricament aliades de CiU) després de les darreres adjudicacions d’obres. Però l’equip de govern d’Amposta té altres “taques al seu expedient” que ells consideren “immaculat”: l’escorxador, els multicinemes i, darrerament, la nova zona comercial que després de quasi dos mesos de ser inaugurada encara està usant generadors per a tenir llum, la qual cosa vol dir que no disposa del corresponent permís administratiu. De totes formes caldrà veure que acabaran votant els ciutadans d’Amposta el proper 22 de maig. El senyo Pere Vidal, referint-se a la candidatura de CiU, diu que “ho tenen complicat”. Des d’aquí els hi diria als altres partits que es presentaran, sobre tot al PSC i a ERC (amb Adam Tomàs com a nou candidat i sense EA –Esquerra d’Amposta) que farien bé de no refiar-se. No es pot vendre la pell de l’os abans d’haver-lo caçat, com pràcticament va passar quatre anys enrere.

Fent una repassada ràpida als altres pobles.

Alcanar. Tot indica que repetirà victòria Alfons Montserrat. El PSC, que jo sàpiga encara no té cap de llista després de que l’exalcalde Ricart Bort tingui seriosos problemes amb la justícia. També caldrà veure si Baptista Beltran continuarà una vegada més.

Freginals. Hom presumeixo una pugna entre Evenci de los Aires (PM) i Josep Lluís Fernández (EM), l’actual alcalde.

La Galera. Tot fa pensar que passi el que passi, no hi tornarà ha haver govern de coalició entre el PP i ERC. El PSC té el repte de trobar un nou cap de llista. Joan Lleixà, després de no treure cap regidor a les passades eleccions, no crec que continuï.

Godall. Una vegada escollit oficialment Francesc Miró, l’alcalde en les dues darreres legislatures, no hauria de tenir cap problema en tornar a ser reelegit. La legislatura passada va ser molt més conflictiva que aquesta. Ha governat amb només 3 regidors, ja que l’oposició no va ser capaç de posar-se d’acord.

Mas de Barberans. Josep Maria Lleixà no hauria de patir per la reelecció. Al Mas, el socialistes, han guanyat en tots els comicis des de 1977.

Masdenverge. Tot fa pensar que Àlvar Arasa (CiU) revalidarà la majoria absoluta.

Sant Carles de la Ràpita. La renuncia d'Alonso dóna pas a Josep Pitarch, una persona ben preparada. Si el PSC no treu majoria, caldrà veure si Pitarch és capaç d'arribar a pactes amb els altres partits, històricament, molt agraviats amb Alonso.

Sant Jaume d’Enveja. L’actual alcalde i president del Consell Comarcal Joan Castor Gonell, va ser dels pocs alcaldes que “va aconseguir guanyar” a les passades autonòmiques. Segurament que al maig també assolirà la victòria.

Santa Bàrbara. Com el cas de Masdenverge, Jordi Boronat (CiU), tampoc tindrà cap problema per aconseguir la majoria absoluta. Santa Bàrbara, tradicionalment, ha estat un feu de la federació nacionalista.

La Sénia. La sorpresa ha saltat avui. Si l’altre dia si l’altre dia era Juan José Royo qui va dir que aspirava a ser el cap de llista del PSC, avui, per sorpresa, el Punt informa de que l’alcalde Víctor Pla (PSC) no optarà a la reelecció, però abans de marxar va proposar con a substitut a Josep Tomàs, un jove de 37 anys enginyer industrial per la UPC i que va acabar imposant-se a les primàries.

Ulldecona. En principi, l’alcaldessa i diputada autonòmica Núria Ventura hauria de revalidar la victòria. Però el PP no li posarà fàcil. Cal recordar també que a les passades autonòmiques, tot i que l’alcaldessa era la número dos per la província, la victòria va ser per a CiU. En quan a ERC, tot fa pensar que el seu líder històric Josep Lluís Millan no continuarà, després d’anar-se’n a Reagrupament i, posteriorment abandonant el partit de Carretero. Potser CiU també buscarà canviar “la cara” del líder.     

      

TOT S'ACABA SABENT

Fa uns dies, vaig rebre d'un company d'Astúries el següent escrit. Serà veritat? Molt provablement, sí. 

Tot s'acaba sabent:

Catalunya és un país molt petit, i tot s'acaba sabent. La veritat del segrest del magreb dels 'cooperants catalans'. Tot el que els mitjans de comunicació no ens expliquen. Visca la transparència! Visca la democràcia! Y su rescate costó 8 millones de euros.    El director de Acción Solidaria ocupa tres cargos públicos Uno de los secuestrados es consejero de Gecoinsa, empresa relacionada con el 'caso Pretoria'. La mujer del alcalde de Barcelona viajó con la caravana pese a no ser cooperante.   La mayor parte de los miembros que acompañaron a la caravana solidaria en la que fueron secuestrados los tres cooperantes españoles son funcionarios o trabajan en empresas participadas por la Generalitat. Es el caso de Albert Vilalta, hijo del ex consejero de Medio Ambiente durante la etapa de Jordi Pujol y ahora colocado como director general de Tabasa, empresa encargada de la explotación y conservación de los túneles y accesos a la Ciudad Condal. Por su parte, el cooperante Roque Pascual, residente en Santa Coloma de Gramanet y del que poco más se ha dicho aparte de que es empresario, ocupa nada menos que el puesto de consejero delegado en la constructora Gecoinsa, empresa centrada en proyectos urbanos en el cinturón rojo de Barcelona. La empresa fue favorecida por Greenpark, sociedad implicada en el caso de corrupción Pretoria. Tras la auditoría realizada por Deloitte se supo que le fue adjudicada la construcción de un garaje por 1,7 millones de euros por un procedimiento negociado que excede lo legalmente previsto. Además, Gecoinsa no paga a sus proveedores desde 2008 y hace poco menos de un mes convocó un concurso de acreedores. El director de la ONG, Francesc Osán i Tort, también es un hombre de la casa y ostenta los cargos de Asesor para la Diplomacia de las Ciudades de la Diputación de Barcelona, Asesor del Regidor de Participación y Solidaridad del Ayuntamiento de Barcelona y Director de Participación Ciudadana del mismo Ayuntamiento; sus objetivos, el propio lector los puede adivinar. Además, Osán también revela en su Facebook que sus principales intereses son “viajar, los juegos de aventura y el no hacer nada”; todo un aventurero, aunque ya no se le pueda ver con el pendiente de corsario y los brazos llenos de pulseras que lucía antes de todo lo sucedido. Alicia Gámez, la primera en ser liberada, lleva 20 años como funcionaria en el juzgado de Primera Instancia de Hospitalet de Llobregat, otro municipio del extrarradio de la ciudad, y feudo socialista. En él se encuentra también la ONG Asomobe, principal beneficiaria de estas caravanas solidarias. Pero en esta travesía no sólo iban cooperantes, sino también acompañantes como Belén Cosín, mujer del alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. A pesar de que aparece en fotografías junto a otros voluntarios y de que Hereu lo confirmó el pasado 30 de diciembre, la ONG ha negado a LA GACETA que Cosín “trabaje” con ellos. Lo que sí es obvio es que disfrutó de un viaje pagado por África Occidental. A ella le acompañó la mujer del delegado de Presidencia de la Generalitat, Ignasi Cardelús. Se sumaron, también, el coordinador del Área de Deportes del Ayuntamiento, Toni Camps; trabajadores de Transportes Metropolitanos de Barcelona y dos bomberos, entre otros. Todo ello fue pagado con dinero público y de grandes empresas, muchas de ellas con intereses en licencias municipales. Uno de los principales patrocinadores de la caravana es Cespa, filial de Ferrovial Servicios, que se dedica a la prestación de servicios medio ambientales y a la gestión y tratamiento de residuos.

TORNA FELIP V!

Bé, finalment pareix que no tornarà, però el Partit per Catalana (una escissió de PxC) de Cervera (la Segarra), va presentar una moció per a que es donés el nom del primer rei Borbó a un carrer o plaça del municipi.

Potser Cervera va ser única població catalana “ben tractada” pel que respecta al rei que va eliminar l’autogovern de Catalunya al segle XVIII. La universitat que va fundar a la capital de la Segarra seria un bon exemple del tracte rebut pel rei borbó. Finalment la moció va ser rebutjada però va comptat amb els vots favorables del partit que va presentar la moció i també del PPC.

Alcanar deu el títol de “Fidelísima ciudad” a haver fet costat a Felip V durant la guerra de Successió espanyola. Aquesta distinció no és un motiu d’orgull per al poble canareu.

En canvi, a Roquetes hi havia un carrer que tenia el nom de “Milans del Bosch”, en honor a l’avi del general colpista que va fer sortir els tancs pels carrers de València aquell funest 23 de febrer de 1981. Al cap de poc temps de l’intent de cop d’estat que van intentar donar Tejero i d’altres caps militars, la pressió popular va fer que l’ajuntament roquetenc retirés les plaques i canviés el nom del carrer. Jo no ho hauria fet, ja que Francisco Milans del Bosch va lluitar a la guerra del Francès al front dels miquelets.

Els noms dels carrers sempre han portat i porten certa controvèrsia. Per això, l’exalcalde camarlenc Primitivo Forastero va optar en “numerar” els carrers quan va treure el noms franquistes. A la Galera, una vegada constituït el primer ajuntament democràtic, una de les primeres mesures va ser “tornar-los” el nom que havien tingut abans de la dictadura: Camí de Godall per José Antonio, Amposta per General Mola, Major per Generalísimo, etc.

Però encara avui, malgrat les peticions populars i les mocions presentades pels grups de l’oposició, hi ha ciutats com Amposta que mantenen carrers de clares connotacions franquistes i d’altres que, sense ser-ho clarament, també eren del grat dels qui van manar a Espanya a partir de 1939.    

ISABEL LÓPEZ HA FET UNA XERRADA SOBRE EL PACTE DE PENSIONS A AMPOSTA

Avui, la diputada del PSC Isabel López, representant del PSOE al Pacte de Toledo, ha estat a Amposta per fer una xerrada sobre l’acord de pensions que es va tancar ahir entre el govern, els sindicats majoritaris (UGT i CC.OO.) y les dues organitzacions empresarials més grans.

L’acte estava previst per a les 6 de la tarda al Casal Municipal. La primera sorpresa ha estat que, en arribar, l’auditori del Casal estava ocupat per un altre acte.

Segons el candidat a l’alcaldia d’Amposta pel PSC Antoni Espanya, ell havia deixat clar que demanava l’auditori i no l’aula magna del mateix edifici on s’ha acabat fent. Segons Antoni Espanya, quan el va demanar, va dir que si no podia ser allí, com a segona opció l’auditori de la Fira, inaugurat ara fa dos mesos.

Malgrat tot hem de pensar que tot s’ha tractat d’una confusió involuntària i en cap moment hi ha hagut mala intenció per part del responsable de cedir els edificis municipals (que no sé qui és)

Sigui com sigui, l’acte, que no ha estat tot el multitudinari que s’esperava (sempre quedarà el dubte de si hi ha hagut gent que no ens han trobat al segon pis del Casal), ha estat força amè. Tal i com ens té acostumats, Isabel López ha fet una xerrada molt instructiva i didàctica. En acabar, i abans de començar el torn de preguntes, hi ha hagut gent que li han dit que “ho havien entès tot molt bé”.

La participació per part dels assistents, ha estat tan nombrosa que, després de que alguns haguessin preguntat fins a 3 o 4 vegades, Antoni Espanya ha tingut que demana al públic que no fes més preguntes perquè ja portàvem dues hores d’acte.

En acabar, la gent que s’ha mostrat força complaent i convençuda de les mesures que s’han pactat, ha felicitat a la diputada socialista de forma majoritària.  

     

CAMPANYA PER NO PROHIBIR TOTALMENT FUMAR ALS BARS

Els restaurants i bars han iniciat una campanya en contra de la “prohibició total” de fumar als seus establiments. En alguns casos han penjat un cartell (el que es reprodueix) demanant aquesta particularitat. Fins i tot han començat a recollir signatures entre els seus clients. Al text que figura al encapçalament dels fulls, no hi diu molta cosa més que demanar que no es prohibeixi de forma total fumar.
Ràpidament em van venir al cap algunes preguntes: Com es fixaran els límits? Per exemple a una taula de 4 persones, 2 podran fumar i les altres 2 no? O ho faran per taules? O una possibilitat més és fer-ho en determinades hores... De 8 a 12 es podrà fumar i a partir de les 12 fins les 4, no. A partir de les 4... Tot plegat em sembla una mica inversemblant.
La llei vol fer respectar els drets dels no fumadors i, per tant, la prohibició és total, com no pot ser d’una altra manera.
I si algú, ja sigui del col·lectiu de bars que donen suport a la iniciativa de aixecar parcialment la prohibició o dels fumadors que voldrien seguir fumant, té la fórmula ideal que pugui respectar el drets de tots, que m’ho digui. Estic impacient en escoltar propostes.     

LA DARRERA PORTADA DEL JUEVES

Segur que aquesta portada portarà cua i no seria d'estranyar que algun jutge fes segrestar a la revista igual que quan van treure als Prínceps d'Espanya en situació diguen "poc decorosa".
Seria, al meu parer, un atemptat més contra la llibertat d'expressió.

Més informació al diari Público.