Aquest cap de setmana es fa a València el congrés de Partit Socialista del País Valencià-PSOE. Un acord de darrera hora permetrà que l’alcalde de Morella, Ximo Puig pugui dirigir els socialisme valencià, mentre que l’altre aspirant, l’alcalde d’Alacuàs, Jorge Alarte seria el cap de llesta per a les properes eleccions autonòmiques. A més, Alarte compta amb el suport de la direcció de Madrid, encapçalada per la seva secretaria d’organització Leire Pajín.
No és el primer cop que aquí en el meu blog parlo de València ni dels socialisme valencià. I és que sento predilecció i simpatia per uns companys que, normalment els ha tocat ballar amb la més lletja (o sigui amb el PP valencià, poderós on els hagi!) També és veritat que hi he tingut discrepàncies serioses, sobre quan han mostrat certa ambigüitat en un tema tan important per a mi com és el transvasament de l’Ebre cap al Llevant espanyol.
Per aquells que no ho sàpiguen, els primers set anys de la meva vida laboral (no va arribar, però per ben poc), els vaig treballar al País Valencià (ara anomenat Comunitat Valenciana) El primer a Castelló i els restants a Vinaròs. Quan era a Castelló vaig tenir els meus primers contactes amb el món sindical, encara que em vaig afiliar a Tortosa, a Comissions Obreres (1977) I no va ser fins a l’any 1982, ja ha Vinaròs quan vaig “canviar-me” a la UGT, sindicat que sentia molt més proper a les meves idees. Allí vaig fer gran amistat amb qui era el seu secretari general, Rafel Genovès (e.p.r.) i també el primer regidor de serveis socials de l’ajuntament del Baix Maestrat. Més tard va ser expulsat del partit per oposar-se a la continuïtat de qui va ser el primer alcalde socialista de Vinaròs. Bon amic del socialista crític Pablo Castellano, aspirava a tornar a ingressar al partit de la ma d’aquest i fer tota una revolució a l’ajuntament del seu poble.
De Ximo puig, encara que no el conegui personalment, n’he sentit a parlar des de fa molts anys. Morella és una d’aquelles poblacions que està dintre del que jo considero “el nostre territori” que, com he dit molts cops, no només són les Terres de l’Ebre, sinó el Matarranya i el Maestrat (el Baix i el Alt) I per això mateix, també forma part de la Taula del Sénia, una mancomunitat sorgida fa uns anys que treballa per engegar projectes comuns entre els territoris fronterers de tres comunitats: Catalunya, Aragó i València.
Sempre s’ha dit que mentre el PP no millori resultats a Catalunya i Andalusia, tindrà molt difícil fer president a Rajoy o al candidat que es presenti. Amb el País Valencià passa una cosa semblant però a l’inrevés. Si el PSPV no guanya a la seva comunitat, el candidat socialista tindrà molt difícil obtenir una victòria clara en unes generals.
Segurament, el principal motiu que al País Valencià existeixi l’actual hegemonia del PP és la política d’aparador que ha fet el PP: grans infrastructures, macrourbanitzacions, projectes faraònics, etc. I a la gent del carrer, això, enganxa! Però hi ha una altra política: la de les persones i la de resoldre els seu problemes. I aquí queda molt per a fer al socialisme valencià. Espero que de la ma de Ximo Puig es puguin assolir tots els objectius fixats.
Ah! I una darrera cosa. Mantenen la denominació de País Valencià! Llàstima que Joan Lerma fos tant condescendent...
dissabte, 27 de setembre del 2008
divendres, 26 de setembre del 2008
AQUÍ IGUAL QUE ALLÍ
Potser el títol sigui un tant misteriós. Així que ho explicaré ràpidament. Resulta que aquí a Catalunya fa temps que els partits “diuen” que volen arribar a un acord. Però no paren de sortir discrepàncies i sospites de pactes secrets. En poques paraules: “No s’acaben de refiar els uns amb els altres”. Sobre tot en referència a les dos grans formacions: PSC i CiU. Mentre, els altres dos socis de govern a la Generalitat, sembla que s’ho miren un tan de lluny, però entenc que ERC està més al costat de la coalició nacionalista, mentre que ICV-EUA, es mantindria en posicions més properes al socialistes.
En els darrers dies, hores, diria jo, als Estats Units ha passat una cosa semblant. Si bé no es pala de finançament (pareix que aquesta mena de problemes, els americans no en tenen), però si que també hi tenen que veure els calers. Allí el tema és el pla de finançament (o de rescat) que ha de permetre salvar la majoria d’empreses afectades per la crisi econòmica. George Bush va demanar els dos candidats, John MacCain pels republicans i Barack Obama pels demòcrates sobre mirar d’arribar a un acord.
Hi ha analistes que diuen que es tractava d’una estratègia dels republicans per mirar de salvar McCain de les enquestes negatives dels darrers dies. Però curiosament, ni uns ni els altres han volgut saber res i no es va poder tancar cap acord. I és que ballar al so de la música de Bush és pràcticament un suïcidi electoral. Per part dels demòcrates, la decisió pareix més evident.
I és que fins que no es deixi d’actuar pensant menys en les enquestes, en les estratègies electorals i més amb els problemes dels ciutadans, segurament les solucions tampoc arribaran a aquest nivell. O sigui, a buscar més el benefici del contribuent i menys el de les grans empreses multinacionals.
No vull acabar sense deixar-me de referir a dues afirmacions que venen avui al diari, sobre el mateix tema i de sentit totalment contraposat. Mentre el Banc d’Espanya culpa els salaris de l’increment de l’atur (pareix que a aquesta conclusió també hi va arribar l’associació dels empresaris espanyols, la CEOE), un baròmetre europeu diu que “el 67 % dels treballadors es mostren insatisfets amb el sou”.
També va parlar la CEOE d’abaratir els acomiadaments, mentre que els dos grans sindicats van exclamar amb la mateixa veu: “els treballadors no tenen cap culpa de la crisi”. Aquí el President del govern també va saber estar al seu lloc al afirmar que “no es revisaran els pactes per l’ocupació”, al menys sense l’acord d’empresaris i sindicats.
O sigui, tot és del color dels cristall en que es miri...
En els darrers dies, hores, diria jo, als Estats Units ha passat una cosa semblant. Si bé no es pala de finançament (pareix que aquesta mena de problemes, els americans no en tenen), però si que també hi tenen que veure els calers. Allí el tema és el pla de finançament (o de rescat) que ha de permetre salvar la majoria d’empreses afectades per la crisi econòmica. George Bush va demanar els dos candidats, John MacCain pels republicans i Barack Obama pels demòcrates sobre mirar d’arribar a un acord.
Hi ha analistes que diuen que es tractava d’una estratègia dels republicans per mirar de salvar McCain de les enquestes negatives dels darrers dies. Però curiosament, ni uns ni els altres han volgut saber res i no es va poder tancar cap acord. I és que ballar al so de la música de Bush és pràcticament un suïcidi electoral. Per part dels demòcrates, la decisió pareix més evident.
I és que fins que no es deixi d’actuar pensant menys en les enquestes, en les estratègies electorals i més amb els problemes dels ciutadans, segurament les solucions tampoc arribaran a aquest nivell. O sigui, a buscar més el benefici del contribuent i menys el de les grans empreses multinacionals.
No vull acabar sense deixar-me de referir a dues afirmacions que venen avui al diari, sobre el mateix tema i de sentit totalment contraposat. Mentre el Banc d’Espanya culpa els salaris de l’increment de l’atur (pareix que a aquesta conclusió també hi va arribar l’associació dels empresaris espanyols, la CEOE), un baròmetre europeu diu que “el 67 % dels treballadors es mostren insatisfets amb el sou”.
També va parlar la CEOE d’abaratir els acomiadaments, mentre que els dos grans sindicats van exclamar amb la mateixa veu: “els treballadors no tenen cap culpa de la crisi”. Aquí el President del govern també va saber estar al seu lloc al afirmar que “no es revisaran els pactes per l’ocupació”, al menys sense l’acord d’empresaris i sindicats.
O sigui, tot és del color dels cristall en que es miri...
dijous, 25 de setembre del 2008
INTEL·LECTUALS
Llegia ahir al Periódico de Catalunya que un bon nombre d’intel•lectuals, 170 en total, donen suport a la “casa gran del catalanisme” que, des de CDC impulsa l’Arturo Mas. Hi formen part d’aquest grup personatges com Jaume Sobraqués (militant del PSC), Salvador Cardús, Albert Branchadell, , Sam Abrams i Marta Pessarrodona, entre altres. Uns noms sonen, els altres potser no tant i els noms que no surten a la notícia, possiblement, gens! És el que sol passar quan es signen aquest tipus de manifestos.
Fa uns mesos, a ran, també, de la signatura del manifest a favor de la llengua castellana (a ells els agrada dir més “española”), ja vaig escriure que, la majoria eren pseudointel•lectuals. I és que avui, només cal tenir una mica d’estudis i un currículum “arregladet” per a entrar al sac on abans domes hi entraven els veritables erudits.
Però això de signar manifestos per part “homes savis” no és cap novetat. En altre temps havia estat patrimoni de l’esquerra (igual que les manifestacions) Avui, tothom s’hi apunta. I segurament és perquè s’han perdut la majoria de valor que, en una altra època, diferenciaven clarament les classes populistes de les populars. I mira per on, els intel•lectuals, formaven part d’aquelles classes populars, més utòpiques, més per la lluita de classes i reformistes. Un bon exemple d’això va ser l’època de la II República Espanyola. Encara que és veritat que per a ser republicà no fa falta ser ni de dretes ni d’esquerres. Només cal refusar un estament gens democràtic com és la monarquia i està a favor d’un règim presidencialista que, aquest si, pots anar canviant cada cert temps.
És per això que crec que el valor que se li dóna avui a la paraula “intel•lectual” no és el mateix que se li donava només fa unes dècades.
De totes formes, per acabar, el projecte de la “casa gran del catalanisme”, a mi em sembla que, avui per avui, només és una façana sense cap altra estança: ni cuina, ni solò-menjador, ni sala de bany, ni habitacions. Així és com ho dibuixa sovint el gran mestre de l’humor gràfic: el “gran” Ferreres, també al Periódico.
Fa uns mesos, a ran, també, de la signatura del manifest a favor de la llengua castellana (a ells els agrada dir més “española”), ja vaig escriure que, la majoria eren pseudointel•lectuals. I és que avui, només cal tenir una mica d’estudis i un currículum “arregladet” per a entrar al sac on abans domes hi entraven els veritables erudits.
Però això de signar manifestos per part “homes savis” no és cap novetat. En altre temps havia estat patrimoni de l’esquerra (igual que les manifestacions) Avui, tothom s’hi apunta. I segurament és perquè s’han perdut la majoria de valor que, en una altra època, diferenciaven clarament les classes populistes de les populars. I mira per on, els intel•lectuals, formaven part d’aquelles classes populars, més utòpiques, més per la lluita de classes i reformistes. Un bon exemple d’això va ser l’època de la II República Espanyola. Encara que és veritat que per a ser republicà no fa falta ser ni de dretes ni d’esquerres. Només cal refusar un estament gens democràtic com és la monarquia i està a favor d’un règim presidencialista que, aquest si, pots anar canviant cada cert temps.
És per això que crec que el valor que se li dóna avui a la paraula “intel•lectual” no és el mateix que se li donava només fa unes dècades.
De totes formes, per acabar, el projecte de la “casa gran del catalanisme”, a mi em sembla que, avui per avui, només és una façana sense cap altra estança: ni cuina, ni solò-menjador, ni sala de bany, ni habitacions. Així és com ho dibuixa sovint el gran mestre de l’humor gràfic: el “gran” Ferreres, també al Periódico.
dimecres, 24 de setembre del 2008
MÉS FALÇ QUE 2 € SEVILLANS!
És veritat que els temps canvien i tot (o ben bé tot) hi ha que actualitzar-ho. Tota la vida em sentit a dir: “Més falç que un duro sevillano”. I així es continuaria dient sinó fos que han atrapat a una xinesa amb monedes de 2 € falses, segons pareix “made in Xina”. Però l’important de l’operació no ha segut la quantitat apresa (pareix que poca), sinó la desarticulació d’una xarxa que portava fent grans ingressos amb monedes d’aquesta quantitat durant molt de temps i pareix ser que la suma total era significativa.
Sense voler malfiar-me de ningú i sense que ningú tampoc s’ho prengui malament, penso que si una persona fa ingressos amb monedes de 2 € durant molt de temps, al final crida l’atenció. Per això, penso també, que sense la col•laboració d’un empleat d’alguna sucursal bancària és impossible fer tanta quantitat d’imposicions sense aixecar sospites de ningú.
La notícia, llegida al Periódico de Catalunya s’ampliava dient que, en època de crisi, pareix que la moneda aixequi menys sospites que el bitllet. El cert és que es coneixent molts pocs casos de falsificació de monedes.
Però jo en conec un. El meu tio Leonardo (e.p.r.) es va exiliar a França a la guerra després de combatre al costat republicà. Un dia, ja fa més de 10 anys, em va ensenyar dues monedes de 10 francs. Més petits que la moneda de 2 €, també constaven de dos metalls superposats. En va reptar a veure les diferències, com si d’un joc es tractés. Una tenia una gran nitidesa d’imatge. L’altra no. Em va dir que, efectivament, una era bona i l’altra falsa. Em va dir que les falses provenien d’Itàlia i entraven a França en “trailers”. Que a França ja en circulaven quasi tantes de falses com de bones, per això el govern francès de l’època va decidir donar-les totes com a bones. Encara les guardo.
I una altra anècdota. Fa uns quatre anys, una vegada vaig anar a Barcelona amb el “meu” delegat sindical de la UGT, per assistir a una reunió de delegats. Vaig entrar a una sabateria que no tancava al migdia, prop de la plaça de Catalunya. A l’entrar, sortien uns xinesos. Jo els hi vaig preguntar als dependents que si “eren la competència”. Em van explicar que entraven i, normalment, només miraven. Que de vegades demanaven una determinada sabata. Al preguntar-los el número, responien: “És igual”. La botiga només venia sabates de models italians, o sigui, pur disseny i ells, el que feien, era copiar-los utilitzant productes de menor qualitat.
Vull dir amb això que, coneixent com actuen aquestes ciutadans (no tots, per suposat), m’estranya moltíssim que la xinesa de Sevilla no aixequés cap mena de sospita!
Sense voler malfiar-me de ningú i sense que ningú tampoc s’ho prengui malament, penso que si una persona fa ingressos amb monedes de 2 € durant molt de temps, al final crida l’atenció. Per això, penso també, que sense la col•laboració d’un empleat d’alguna sucursal bancària és impossible fer tanta quantitat d’imposicions sense aixecar sospites de ningú.
La notícia, llegida al Periódico de Catalunya s’ampliava dient que, en època de crisi, pareix que la moneda aixequi menys sospites que el bitllet. El cert és que es coneixent molts pocs casos de falsificació de monedes.
Però jo en conec un. El meu tio Leonardo (e.p.r.) es va exiliar a França a la guerra després de combatre al costat republicà. Un dia, ja fa més de 10 anys, em va ensenyar dues monedes de 10 francs. Més petits que la moneda de 2 €, també constaven de dos metalls superposats. En va reptar a veure les diferències, com si d’un joc es tractés. Una tenia una gran nitidesa d’imatge. L’altra no. Em va dir que, efectivament, una era bona i l’altra falsa. Em va dir que les falses provenien d’Itàlia i entraven a França en “trailers”. Que a França ja en circulaven quasi tantes de falses com de bones, per això el govern francès de l’època va decidir donar-les totes com a bones. Encara les guardo.
I una altra anècdota. Fa uns quatre anys, una vegada vaig anar a Barcelona amb el “meu” delegat sindical de la UGT, per assistir a una reunió de delegats. Vaig entrar a una sabateria que no tancava al migdia, prop de la plaça de Catalunya. A l’entrar, sortien uns xinesos. Jo els hi vaig preguntar als dependents que si “eren la competència”. Em van explicar que entraven i, normalment, només miraven. Que de vegades demanaven una determinada sabata. Al preguntar-los el número, responien: “És igual”. La botiga només venia sabates de models italians, o sigui, pur disseny i ells, el que feien, era copiar-los utilitzant productes de menor qualitat.
Vull dir amb això que, coneixent com actuen aquestes ciutadans (no tots, per suposat), m’estranya moltíssim que la xinesa de Sevilla no aixequés cap mena de sospita!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)