És veritat que els temps canvien i tot (o ben bé tot) hi ha que actualitzar-ho. Tota la vida em sentit a dir: “Més falç que un duro sevillano”. I així es continuaria dient sinó fos que han atrapat a una xinesa amb monedes de 2 € falses, segons pareix “made in Xina”. Però l’important de l’operació no ha segut la quantitat apresa (pareix que poca), sinó la desarticulació d’una xarxa que portava fent grans ingressos amb monedes d’aquesta quantitat durant molt de temps i pareix ser que la suma total era significativa.
Sense voler malfiar-me de ningú i sense que ningú tampoc s’ho prengui malament, penso que si una persona fa ingressos amb monedes de 2 € durant molt de temps, al final crida l’atenció. Per això, penso també, que sense la col•laboració d’un empleat d’alguna sucursal bancària és impossible fer tanta quantitat d’imposicions sense aixecar sospites de ningú.
La notícia, llegida al Periódico de Catalunya s’ampliava dient que, en època de crisi, pareix que la moneda aixequi menys sospites que el bitllet. El cert és que es coneixent molts pocs casos de falsificació de monedes.
Però jo en conec un. El meu tio Leonardo (e.p.r.) es va exiliar a França a la guerra després de combatre al costat republicà. Un dia, ja fa més de 10 anys, em va ensenyar dues monedes de 10 francs. Més petits que la moneda de 2 €, també constaven de dos metalls superposats. En va reptar a veure les diferències, com si d’un joc es tractés. Una tenia una gran nitidesa d’imatge. L’altra no. Em va dir que, efectivament, una era bona i l’altra falsa. Em va dir que les falses provenien d’Itàlia i entraven a França en “trailers”. Que a França ja en circulaven quasi tantes de falses com de bones, per això el govern francès de l’època va decidir donar-les totes com a bones. Encara les guardo.
I una altra anècdota. Fa uns quatre anys, una vegada vaig anar a Barcelona amb el “meu” delegat sindical de la UGT, per assistir a una reunió de delegats. Vaig entrar a una sabateria que no tancava al migdia, prop de la plaça de Catalunya. A l’entrar, sortien uns xinesos. Jo els hi vaig preguntar als dependents que si “eren la competència”. Em van explicar que entraven i, normalment, només miraven. Que de vegades demanaven una determinada sabata. Al preguntar-los el número, responien: “És igual”. La botiga només venia sabates de models italians, o sigui, pur disseny i ells, el que feien, era copiar-los utilitzant productes de menor qualitat.
Vull dir amb això que, coneixent com actuen aquestes ciutadans (no tots, per suposat), m’estranya moltíssim que la xinesa de Sevilla no aixequés cap mena de sospita!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada