Potser el títol sigui un tant misteriós. Així que ho explicaré ràpidament. Resulta que aquí a Catalunya fa temps que els partits “diuen” que volen arribar a un acord. Però no paren de sortir discrepàncies i sospites de pactes secrets. En poques paraules: “No s’acaben de refiar els uns amb els altres”. Sobre tot en referència a les dos grans formacions: PSC i CiU. Mentre, els altres dos socis de govern a la Generalitat, sembla que s’ho miren un tan de lluny, però entenc que ERC està més al costat de la coalició nacionalista, mentre que ICV-EUA, es mantindria en posicions més properes al socialistes.
En els darrers dies, hores, diria jo, als Estats Units ha passat una cosa semblant. Si bé no es pala de finançament (pareix que aquesta mena de problemes, els americans no en tenen), però si que també hi tenen que veure els calers. Allí el tema és el pla de finançament (o de rescat) que ha de permetre salvar la majoria d’empreses afectades per la crisi econòmica. George Bush va demanar els dos candidats, John MacCain pels republicans i Barack Obama pels demòcrates sobre mirar d’arribar a un acord.
Hi ha analistes que diuen que es tractava d’una estratègia dels republicans per mirar de salvar McCain de les enquestes negatives dels darrers dies. Però curiosament, ni uns ni els altres han volgut saber res i no es va poder tancar cap acord. I és que ballar al so de la música de Bush és pràcticament un suïcidi electoral. Per part dels demòcrates, la decisió pareix més evident.
I és que fins que no es deixi d’actuar pensant menys en les enquestes, en les estratègies electorals i més amb els problemes dels ciutadans, segurament les solucions tampoc arribaran a aquest nivell. O sigui, a buscar més el benefici del contribuent i menys el de les grans empreses multinacionals.
No vull acabar sense deixar-me de referir a dues afirmacions que venen avui al diari, sobre el mateix tema i de sentit totalment contraposat. Mentre el Banc d’Espanya culpa els salaris de l’increment de l’atur (pareix que a aquesta conclusió també hi va arribar l’associació dels empresaris espanyols, la CEOE), un baròmetre europeu diu que “el 67 % dels treballadors es mostren insatisfets amb el sou”.
També va parlar la CEOE d’abaratir els acomiadaments, mentre que els dos grans sindicats van exclamar amb la mateixa veu: “els treballadors no tenen cap culpa de la crisi”. Aquí el President del govern també va saber estar al seu lloc al afirmar que “no es revisaran els pactes per l’ocupació”, al menys sense l’acord d’empresaris i sindicats.
O sigui, tot és del color dels cristall en que es miri...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada