divendres, 6 de març del 2009

"DÓNA CORDA AL CINEMA EN CATALÀ"


Des de la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, el govern, ha fet diverses campanyes per a promocionar la llengua catalana. La primera de totes va ser quan “la Norma”, precisament, quan jo vaig començar a rebre les meves primeres classes amb Màrius Pont de Santa Bàrbara com a professor. En alguns casos, quan les campanyes han segut molt més ambiciones, s’ha intentant que la normalització lingüística arribés fins el cinema. Així, “dóna corda al cinema català”, no va ser sinó una ampliació de la campanya institucional de “dóna corda al català”. Però fins ara, els governs de CiU primer i el tripartit després, no se’n han sortit i bona prova d’això és que només un 3 % de les pel•lícules d’estrena arriben a les pantalles catalanes doblades al català.
Estaria d’acord amb les declaracions que l’Antoni Bassas va fer ahir sobre que “és més difícil el compliment de la paritat al cinema què arribar a un acord de finançament amb Madrid”.
Només de l’anuncia que va fer el conseller de Cultura Joan Manuel Treserras, els diaris “oficials del PP” com són la Razón y el Mundo ja van carregar contra la normativa, posat com excusa que “a Catalunya, no es pot escollir lliurement el castellà com l’idioma d’ensenyament a l’escola”. Totes les altres raons “els hi suen!”.
Potser el que diré ara és un enorme disbarat, però si mai els castellans de les Castelles és veuen envaïts per un altre idioma imperialista com és l’anglès i que s’està imposant com a segona llengua en aquells països on no és la primera, què faran? I potser el que dic no és tan disbarat si es té en compte que una llengua com el francès (al meu punt de vista una llengua molt arcaica lèxicament parlant) ja conté en l’actualitat gran nombre d’anglicismes.
Però tornant al cinema. El problema està, segons les distribuïdores, en el cost econòmic que té el doblatge, predominant a espanya sobre la subtitulació. Encara que des del govern no es veuria malament que les pel•lícules, en lloc de doblar-les es subtitulessin, com es fa a la majoria d’idiomes. L’excusa que es posa per aquesta segona opció sigui factible, és que ajudaria a aprendre idiomes. No n’estic d’acord. A Espanya, tradicionalment les pel•lícules s’han doblat i canviar el sistema per llegir els subtítols, encara faria perdre més públic a les sales de projecció. Primer perquè cal estar molt més atents i, en segon lloc, potser es perden altres “elements”, com la fotografia.
Recordo que abans ja hi havia sales anomenades “de arte y ensayo” on només es projectaven films en versió original subtitulada. A Tarragona existia el César, on avui està el circ i molt prop d’on es la seu principal de la Diputació. Eren cinemes per a una minoria més erudita i no per al gran públic.
Televisió de Catalunya dobla sistemàticament totes les pel•lícules que projecta al català. El cost econòmic de fer-ho, és el mateix si es fa bans o després d’estrenar-se a les sales de projecció. No es podria arribar a un acord amb TV3 per a que col•laborés amb les despeses de doblatge? Evidentment la televisió pública de Catalunya no té perquè sortir-ne perjudicada, però penso podria ser una solució al problema.
L’excusa que donen les distribuïdores de que les sales perdrien públic, és això, només una excusa. A Catalunya, catalans de naixement i vinguts de fora, estem molt familiaritzats a sentir els grans actors nord-americans parlant el nostre idioma i no se’ns faria gens estrany veure’ls a la pantalla gran.
Les sales actuals, amb diferents projeccions durant el dia, podrien emetre de forma alternativa les pel•lícules en català i castellà i, fins i tot, per a complaure tothom, en versió original subtitulada.

dijous, 5 de març del 2009

LA GOVERNABILITAT DEL PAÍS BASC


Als 4 dies d’haver-se celebrat les eleccions del País Basc, el panorama polític sobre qui serà el lehendakari, encara no està clar.
Una de les coses que en va sobtar més, sobre tot després de veure “els formatges” amb els resultats, va ser que mentre a Galícia havien tret representació parlamentària només 3 partits (suposo que de candidatures n’hi havia més), al País Basc, fins 7 formacions van repartir-se els escons (PNV, PSE, PP, Aralar, EA, EB i UPD). Això, de per si, i al menys que algun de tots tregui majoria absoluta (evidentment no és el cas) deixa oberta la porta als pactes entre les diferents partits. Però la cosa segueix complicant-se si se’n necessiten més de dos. I amb els resultats de diumenge a la ma, qualsevol acord de govern passarà per sumar al menys 3 formacions polítiques.
El PNV es veu legitimat per a reclamar la lehendakaritza per al seu candidat i president de l’Eusko Jaurlaritza en funcions, igual com reclamava CiU per al seu candidat Artur Mas. Però la presidència d’un govern en aquest país, no és per al líder de la formació que més vots aconsegueix, sinó per aquell que té més suports parlamentaris. O sigui, per aquell que en la seva investidura obtingui majoria absoluta en la primera elecció o majoria simple en la segona. A altres països com Israel també passa. Només cal veure qui va guanyar les passades eleccions i qui serà el primer ministre...
Ahir Iñigo Urkullu, president del partit, va titular de “cop de ma electoral” d’haver un acord entre el PSE i el PP per donar-li la presidència al candidat socialista Patxi López. No puc menys que recordar que “aquí” les reaccions van ser molt similars. No sé si serà cert, però es diu que Marta Ferrusola va exclamar: “Ens han entrat a robar a casa”.
I per a mi, aquest és el gran error de molts partits polítics quan estan acostumats a manar i molt poc a fer oposició. Llavors, resulta que no estan preparats per exercir el paper de “figurants” en el lloc del de “protagonistes”.
També deia Urkullu que a Catalunya el pacte fa ser entre socialistes, republicans i comunistes, mentre que al País Basc serà entre el PSE, PP i UPD (Unió, Progrés i Democràcia, el partit que lidera la exsocialista Rosa Díez)
És veritat, a mi, a priori, un pacte socialistes-PP no m’agrada. Aquí a Catalunya el rebutjo totalment (encara que aquí sembla impossible que s’arribi a produir) Però també refuso un pacte entre el PSC i CiU!
Però a cada lloc la realitat és molt diferent i per tant s’han d’analitzar els fets concrets que s’han produït. D’entrada, els únics partits que han tingut víctimes a les seves files han estat els socialistes i els populars... Potser vist des d’aquí i d’una manera freda, no sigui tan important, però segur que per al PSE i el PP basc, té la seva importància.
També trobo legítim que un candidat aspiri a governar. Patxi López és va presentar per a ser lehendakari, com també el popular Antonio Basagoiti i, fins i tot Javier Madrazo de Ezker Batua podien aspirar, legalment, a la presidència basca.
Euskadi, a partir de la constitució del seu parlament, primer i del govern després, segons siguin els parits que formin govern, pot arribar a ser “una olla a pressió” plena d’incertesa i a saber què més...
L’altre dia, en un dels meus escrits parlava “d’anomalies electorals”. L’alternança política és també una prova de bona salut democràtica.
Encara que, repeteixo, en pacte entre el PSE i el PP, no m’agrada. Personalment preferiria un entre el PSE i el PNV, però amb López de president. A manca d’una solució millor, es clar!

(la imatge correspon a l'arbre de Guernica)

dimecres, 4 de març del 2009

EL PP I LA JUSTÍCIA


Ahir, el diari digital progressista el Plural, encetava un debat. I ho dic així perquè feia una pregunta i ja sé sap que “una pregunta vol una resposta: “Tracta la Justícia amb guant blanc els casos de corrupció del PP? Fins i tot, l’enquesta que, normalment fan cada dia (de vegades es repeteix durant un parell de dies) feia la mateixa pregunta. La resposta meva va ser afirmativa: Sí! De fet, quasi el 90 % dels que van contestar ho van fer en el mateix sentit. També cal incidir en el que ja he dit abans: el diari és progressista. I, normalment, les enquestes sempre donen uns resultats propers al 90, 10, a favor de les tesis més properes al socialisme i en contra dels populars.
Però jo vaig votar que sí, perquè realment hi estuc convençut! Abans de que els casos de corrupció del PP (demostrats a Madrid i València) s’aturessin per la proximitat de les eleccions al País Basc i Galícia, si ho recordeu, el PP demanava al jutge Garzón que es desinhibís de la causa. Ells al•legaven que “el jutge Garzón” era incompetent perquè, entre els imputats hi havia càrrecs electes del partit i, per tant, aforats. En aquest cas, a més de demanar el corresponent permís per a ser jutjats a la cambra d’on ostenten la representació, cal també, que els jutgi el Tribunal Suprem espanyol o el Tribunal Superior de Justícia de la comunitat de la qual siguin diputats al seu parlament.
Però jo creia llavors i ho crec ara, que tant la fiscalia com la judicatura, sense deixar de complir les seves obligacions, es clar, ja que llavors podrien caure en prevaricació, es miraran amb “carinyo popular” els diferents casos, mirant de fer-los el menys mal possible. No obstant, la majoria d’adscrits a totes dues carreres (els magistrats i jutges per un costat i els fiscals per l’altre, tenen més tendència conservadora que progressista)
Avui mateix, l’edició digital del Periódico de Catalunya, ja diu que “la fiscalia no veu indicis contra diputats o senadors en la trama de corrupció del PP”.
Llavors cal fer-se una pregunta clau: Així, els que van actuar, ho van fer per pròpia iniciativa? Els que van espiar a regidors de la Comunitat de Madrid, els que van cometre irregularitats comptables i administratives, ho van fer sense l’ordre directa de un superior seu? Mireu, jo no me ho crec. Quin benefici podien obtenir per fer el que van fer? Algú s’arriscaria a fer una cosa punible judicialment si no en treu un benefici propi o no li és ordenat des d’un lloc d’autoritat (o govern?) Algú s’arriscaria per les bones tenir que anar a la presó per res? I és evident, sobre tot amb el cas d’espionatge de Madrid que per sobre dels qui van realitzar les escoltes, hi havia uns interessos polítics, primer, per defensar el seu càrrec (o “menjadora”) ala vegada que es treien de davant un possible rival al fer públiques segons quines conductes o actituds d’aquest darrer.
Si ens remuntem a la història, veurem com dirigents socialistes com Javier Barrionuevo, ministre de l’Interior i Rafael Vera, director general de Seguretat, van acabar a la presó. Mentre que no recordo que es prengués cap mesura similar en contra d’alts càrrecs del PP, encara que, els populars, hagin estat implicats diverses vegades.
El cas més flagrant és el de Carlos Fabra president per herència de la Diputació de Castelló (el seu iaio i el seu pare també van ocupar el càrrec) Imputat en tota mena de casos, el jutjat de Nules (què és el que li pertoca jutjar), està quasi sempre vacant. Els jutges, al poc de prendre possessió de la plaça, ja demanen el trasllat a un altre jutjat. Perquè serà?
Un altre cas que encara no ha arribat als tribunals, és el de José Maria Aznar, tot hi haver-se creat una plataforma ciutadana, amb el suport d’Izquierda Unida que l’implica en la guerra il•legal de l’Iraq i, en conseqüència, amb crims contra la humanitat.
(La imatge que il•lustra el text és un acudit del Faro, humorista gràfic de Diari de Tarragona)

dimarts, 3 de març del 2009

MENÚ CONTRA LA CRISI


Ahir, als cotxes aparcats prop del Mercadona, al barri de Ferreries, algú els va deixar una nota publicitària. És d’un restaurant situat al costat de l’Ebre, al mateix barri que, segons l’anunci, donen menús a 1 i 2 €. Segurament et resulta més barat que fer-te el menjar tu mateix. El que no especifica el pamflet és si inclou els complements (pa, aigua, cafè, etc.), segurament que no. Aparentment és tots els dies feiners de la setmana.
Aquí està per si algú vol anar i preguntar...