dimarts, 7 d’abril del 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (III)


El Periódico d’ahir portava una notícia sobre la promoció d’una petita aldea d’Irlanda que té per nom Moneygall. Es veu que allí van néixer els avantpassat materns de l’actual president dels EUA, Barack Obama. Ara volen aprofitar el “ganxo” que té el primer mandatari per a que serveixi de reclam i sigui el destí turístic. La idea no es dolenta, no...
Però evidentment és exportable a altres llocs on, de ben segur, també hi tenen relació altres personatges coneguts (uns més i uns altres menys) encara que no seran de la mateixa importància que el president nord-americà.
Per a limitar-nos al nostre territori se me’n acudeixen dos. El Mas de Barberans és el poble d’on eren els avis materns de Montserrat Carulla i Ventura. L’altre dia que vaig tenir el plaer d’escolar-la en directe a Amposta on va recitar textos de diferents literats de Catalunya i d’Espanya (Itinerari de paraules) Al començament de l’acte va explicar l’origen de la seva família per part de mare. Es veu que el fet es conegut al Mas. El mateix alcalde em fa confirmar el fet.
L’altre poble és la Galera. D’allí també eren els avis materns de la Flora Saura, la presentadora que va ser del programa “Sexes” de TV3 i ara condueix amb Marta Alonso i Miriam Fusté “Hem de parlar” a Catalunya Ràdio. Flora l’any passat va ser la pregonera de la festa major de la Galera i sempre que pot, recorda que allí va passar els millors dies de la seva vida jugant pels carrers del poble, anant en bicicleta, etc.
Evidentment, una iniciativa com aquesta hauria de tenir els complements necessaris per a que la promoció pogués ser efectiva.

dilluns, 6 d’abril del 2009

LA MÉS QUE PROVABLE REMODELACIÓ DEL GOVERN CENTRAL

Encara que no estigui confirmat oficialment, tot apunta que el president del govern Rodríguez Zapatero té prevista una remodelació de l’executiu.
La majoria d’analistes coincidiran que el retoc és necessari. Però el què cal saber si ara és el moment o potser s’hauria de tingut que remodelar ja fa uns mesos.
Cal recordar que l’actual govern d’Espanya només porta un any, fruit de les eleccions del març de 2008. Llavors encara s’estava minimitzant la crisi econòmica i Zapatero va tornar a confiar amb Solbes per a dirigir la política econòmica del País. Però fa mesos que a Solbes se’l veu esgotat i mancat d’idees per afrontar la crisis amb garanties de sortir-ne el millor parats possible. Cal dir a favor de l’actual vice-president segon que per a superar la crisi no hi ha una vareta màgica i que, normalment, està tot inventat, es a dir, les mesures anti-crisi han de ser globals. En pocs casos es poden prendre mesures puntuals per a un determinat col•lectiu o sector.
Suposo que en els propers dies es faran moltes més valoracions sobre la identitat dels nous ministres. Saltant-nos a Elena Salgado, de la que no s’ha sentit parlar massa (potser per això sona com la nova vice-presidenta econòmica), sobta que dos pesos pesats del partit siguin escollits com a nous membres del govern. I, per això, per ser-ne dos pesos pesats, no se’ls pot relegar a meres comparses. Han de tenir un pes important. Encara que tots dos casos són molt diferents.
En el cas de Manuel Chávez, president del PSOE i també d’Andalusia, el seu nomenament propicia un canvi a la comunitat autònoma. Es d’esperar que ara ocuparà la plaça vacant una persona jove, amb projecció i idees noves de cara els proper comicis. Mentre s’anirà formant i també, l’electorat l’anirà coneixent. Segurament que hi haurà crítiques per part dels altres partits, però és una pràctica comú en política. Es relleva a un càrrec i se’l col•locar a un altre lloc de rellevància per a que tingui una “jubilació gloriosa”.
El cas de José Blanco, Pepiño per als amics (vice-secretari general del PSOE), es diferent. Ha estat molts d’anys donant la cara pel partit i, sobre tot, defensant-lo i criticant les polítiques alienes. Era l’hora de “fer-lo pujar”. Te menys de tres anys per davant per a demostrar la seva vàlua com a gestor i estarà en el punt de mira del PP i la resta de partits. Una relliscada pot causar-li greus problemes al govern.
Qui també surt del govern és la ministra Magdalena Álvarez. Suposo que per això han nomenat ministre a Chávez, per a que Andalusia no perdi pes dintre del govern. De la substitució d’Álvarez ja fa anys que se’n parla. En l’època en que les rodalies de RENFE s’avariaven dia si, dia també i les explicacions que donava no convencien ningú, sé li va demanar el cap de la ministra a Zapatero. Però aquest la va mantenir al seu lloc a tota costa. Segurament per no donar-los la raó a l’oposició. Quan es demana el cessament d’un alt càrrec, quasi mai se l’acaba cessant. Álvarez no va ser una excepció. Jo crec que per “poc bé” que ho faci, Pepiño Blanco ho farà millor que ell. Estaria bé que Blanco vingués a inaugurar la remodelació del pont penjant d’Amposta.
Però per damunt de tot, des de Catalunya s’espera una actuació ràpida i eficient amb el tema del finançament. Bona part de la credibilitat els nous ministres anirà en aquest sentit. Elena Salgado ha de desbloquejar la negociació pel finançament i Solbes, per la seva part, ajudar a desenvolupar el nou Estatut i també el finançament mateix, perquè va inclòs.
No resoldre ràpidament aquestes mesures, poden arribar a empitjorar les relacions amb el govern de la Generalitat.
Per cert, he escoltat a Rajoy que deia que “més que una remodelació del govern, el que cal és canviar el seu “capità”, es a dir, al propi Rodríguez Zapatero. Jo li donaré tres raons per que no fer-ho (segur que n’hi ha més) Primera. Perquè l’any 2004 va vèncer al propi Rajoy. Segona: perquè el 2008 el va tornar a vèncer i és, mal que pesi, el legítim president. I tercera: Abans de dimitís Zapatero ho tindria que fer Rajoy. Si no sap controlar el seu propi partit, com pot seguir aspirant a presidir el govern d’Espanya!

diumenge, 5 d’abril del 2009

DEMOCRÀCIA SENSE PARTITS


El diari Público ve fent en aquests darrers dies una sèrie de reportatges sobre el 70 aniversari de l’acabament de la guerra civil espanyola encara que ells ho titulen: “70 aniversari de la derrota de la República”. Ahir dissabte a l’apartat de testimonis hi ha una entrevista amb José Utrera Molina, exministre de Vivenda i exsecretari general del Movimiento (deu de ser el darrer ministre franquista que queda en vida) El títol crida l’atenció: “Franco volia una democràcia sense partits”.
Cal preguntar-se: És possible una democràcia sense partits polítics? Tal com entenem avui en dia la democràcia no, però la visió del dictador era molt diferent.
La “democràcia” que tenia al cap Franco era l’anomenada “democràcia orgànica”, en contraposició de la “inorgànica” o de partits polítics. Els eixos vertebradors de la democràcia franquista eren 3: família, municipi i sindicats (sindicats verticals, es clar –els que hi ha ara són horitzontals) D’aquesta manera s’aconseguia que totes les persones que optaven a ser elegits tinguessin una mateixa ideologia política (la nacional sindicalista) del partit únic que era la Falange Española i de las JONS. Que representessin a un dels terços (se’ls coneixia així, per que la representació era proporcional a cada un dels tres grups) no era important.
Sobre la “democràcia” de Franco es podrien explicar més d’una anècdota. Per la meva edat no tinc gaires records d’aquella època, però si recordo, per exemple, quan el tortosí Joaquín Bau va ser elegit (no sabria dir amb exactitud dintre de quin terç. O una campanya d’un tal Pascual: “Vota acció. Vota Pascual”.
Per no parlar de la llei del referèndum nacional. Aquí si que em van contar una anècdota. Me la va contar un mestre d’Ulldecona que va estar molts d’anys a la Galera. Em va dir que a Ulldecona, la reforma de llei del referèndum de 1967 “va tenir més vots que electors”. En aquell temps l’alcalde era Ramón Forcadell (anomenat el tigre del Maestrat, com Cabrera) Amb la seva comitiva anava de gira pels col•legis electorals preguntant per la participació. I quan li deien que anava bé, obria la urna i dipositava un grapat de paperetes amb el “sí” i deia: “Ara encara anirà millor!”.
Evidentment qui està llegint aquest escrit en traurà de seguida una conclusió: “La manipulació electoral era una pràctica habitual”. Però ells li deien “democràcia”... Que hi farem!

dissabte, 4 d’abril del 2009

NORMALITAT DEMOCRÀTICA


Finalment, ahir es va escenificar al Parlament basc l’acord entre el PSE i el PP que donarà a Patxi López la presidència del govern d’Euskadi.
Ahir fou escollida la candidata del PP a presidir el parlament, Aranza Quiroga (militant del Opus Dei) En el seu discurs va parlar de “normalitat democràtica” perquè per primer cop no hi ha representants de partits que, suposadament, donen suport a ETA.
Jo penso que no. Que no hi ha “normalitat” democràtica! I no la ja per molts de factors. El primer de tots és que la presidenta del parlament basc no sap euskera. Us imaginen què Benach no sabés català? Crec que a Catalunya és inconcebible que el president del Parlament no s’expressés correctament amb el nostre idioma!
També crec que en quan a la llei de partits “s’ha passat un pèl”! Sense Batasuna o qualsevol altra llista amb ideologia semblant, el parlament queda coix! Milers de votats no sé senten representats perquè no han pogut votar lliurement a la candidatura de la seva preferència.
I tampoc hi ha “normalitat” democràtica encara per una altra cosa: Perquè els càrrecs del PSE i PP han d’anar amb escorta per por de rebre un atemptat de la banda terrorista ETA. Això condiciona molt més encara la vida política Basca.
No defenso ni defensaré un pacte els anomenats partits “constitucionalistes” a Euskadi, però ho dic a tothom que parlo: “La realitat d’allí és una molt diferent a la de qualsevol territori peninsular”. PSE i PP són els únics partits que han tingut “baixes” a les seves formacions. La llista seria llarga i, alguns d’ells, arribarien a la categoria de “màrtirs”, com també ho són, segons els radicals, els morts per la policia... No és el mateix! No són iguals botxins que víctimes i fins que això no quedi clara tothom, la vida política basca no serà normal. Al carrer hi ha qui té massa por. De vegades s’ha vist com ciutadans anònims no han volgut manifestar-se ni fer declaracions sobre atemptats, detencions d’etarres, etc.
Normalitat política significa llibertat! Llibertat de poder anar pel carrer tranquil•lament passejant amb la família... Llibertat de poder expressar lliurement les pròpies idees, sense que ningú prengui represàlies en contra teva!
El que hi ha hagut és un canvi de govern. Han deixat de governar uns partits anomenats nacionalistes y ara ho faran els representants de les dues formacions majoritàries a l’Estat Espanyol. Per salut democràtica, penso, els canvis són bons. Ni un candidat s’ha d’eternitzar al capdavant d’un govern, ni tant sols un partit. Això, vulguis o no, a la llarga, porta vicis i fins i tot corrupció.
Sempre hi ha que donar temps a tothom. Només en el transcurs dels anys podrem saber si la decisió ha estat encertada o no.
A Catalunya per exemple, malgrat tot el que digui Mas “y sus muchachos”, el pacte ha estat bo per a Catalunya. Però l’alternança, que es produirà, serà adequada per al bon funcionament i la normalitat política.