DEMOCRÀCIA SENSE PARTITS

El diari Público ve fent en aquests darrers dies una sèrie de reportatges sobre el 70 aniversari de l’acabament de la guerra civil espanyola encara que ells ho titulen: “70 aniversari de la derrota de la República”. Ahir dissabte a l’apartat de testimonis hi ha una entrevista amb José Utrera Molina, exministre de Vivenda i exsecretari general del Movimiento (deu de ser el darrer ministre franquista que queda en vida) El títol crida l’atenció: “Franco volia una democràcia sense partits”.
Cal preguntar-se: És possible una democràcia sense partits polítics? Tal com entenem avui en dia la democràcia no, però la visió del dictador era molt diferent.
La “democràcia” que tenia al cap Franco era l’anomenada “democràcia orgànica”, en contraposició de la “inorgànica” o de partits polítics. Els eixos vertebradors de la democràcia franquista eren 3: família, municipi i sindicats (sindicats verticals, es clar –els que hi ha ara són horitzontals) D’aquesta manera s’aconseguia que totes les persones que optaven a ser elegits tinguessin una mateixa ideologia política (la nacional sindicalista) del partit únic que era la Falange Española i de las JONS. Que representessin a un dels terços (se’ls coneixia així, per que la representació era proporcional a cada un dels tres grups) no era important.
Sobre la “democràcia” de Franco es podrien explicar més d’una anècdota. Per la meva edat no tinc gaires records d’aquella època, però si recordo, per exemple, quan el tortosí Joaquín Bau va ser elegit (no sabria dir amb exactitud dintre de quin terç. O una campanya d’un tal Pascual: “Vota acció. Vota Pascual”.
Per no parlar de la llei del referèndum nacional. Aquí si que em van contar una anècdota. Me la va contar un mestre d’Ulldecona que va estar molts d’anys a la Galera. Em va dir que a Ulldecona, la reforma de llei del referèndum de 1967 “va tenir més vots que electors”. En aquell temps l’alcalde era Ramón Forcadell (anomenat el tigre del Maestrat, com Cabrera) Amb la seva comitiva anava de gira pels col•legis electorals preguntant per la participació. I quan li deien que anava bé, obria la urna i dipositava un grapat de paperetes amb el “sí” i deia: “Ara encara anirà millor!”.
Evidentment qui està llegint aquest escrit en traurà de seguida una conclusió: “La manipulació electoral era una pràctica habitual”. Però ells li deien “democràcia”... Que hi farem!