diumenge, 7 de juny del 2009

LA JOTA DE L’EBRE


(Aques article s'ha publicat avui a Vinaròs News. Les fotografies són del monument a la jota que hi ha a la plaça Corona d'Aragó de Tortosa i han estat fetes aquest mateix matí. Cada costat del monument representa una de les comunitats històriques que formaven la Corona d'Aragó: Catalunya, València i Aragó)
Quan arriba el dia 16 d’agost, Paüls, un poblet de la comarca del Baix Ebre situat a la vora del parc natural dels Ports de Tortosa-Beseit, es prepara per a celebrar la seva festa major en honor a Sant Roc,
El veïns del poble esperen amb entusiasme que arribi la festa. Aquell dia, menuts i grans, a bon hora, surten cap a l’ermita del patró, el lloc on tradicionalment s’ha fet la romeria i d’altres actes lúdics. La culminació de la festa arriba amb la processó dels sant pel recinte i, sobre tot, amb el dinar. Per aquell que no hagi estat mai a Sant Roc caldrà explicar-li una mica el paratge. En arribar-hi, deixes al darrera els camps d’ oliveres, cireres, ametllers i horta, per a trobar-te amb un bosc de pins i carrasques. A ma esquerra una zona de barbacoes. Allí el camí dóna un gir ràpid i puja cap a l’ermita. Abans d’arribar hi ha una petita esplanada on es troba la font. Aquell dia hi brollen els 16 sortidors d’aigua cristal•lina. L’ermita ja hi és a tocar.
Però el que més ens impressionarà del paratge és la quantitat de taules que s’hi poden veure. Cada família del poble en disposa d’una i passen de pares a fills. La zona és atalaiada, així que hi ha taules per tot, per dalt, per baix... A l’hora de dinar, els membres de la mateixa família i els convidats forasters, es reuneixen al voltant de la seva i comencen a menjar el que s’ha preparat per l’ocasió: amanida, guisat de conill i pollastre...; tot acompanyat per un bon vi i cava; i de postres “panoli” (què és com es coneix aquí el sortit de pastes casolanes on els pastissets es diuen ‘casquetes’)
Quan tothom ha menjat i begut bé, els músics de la banda municipal, seguts sobre el marge de pedra en sec que li fa de fons a la font, començen a fer sonar els instruments. La tonada és inconfusible per a tota la gent del poble i la majoria de convidats vinguts, sobre tot, des dels pobles veïns. Es tracta d’una jota. Llavors, de forma espontània, l’esplanada de la font s'omple de gent donant salts harmoniosament seguint els compassos de la música. Paüls és l’exemple d’un poble on la tradició de ballar jotes no s’ha perdut en el pas del temps.

M’imagino una plaça qualsevol d’un poble de la nostra terra un diumenge qualsevol del primer terç del segle passat. A un racó de la plaça, segurament ben prop de l’església, un grup de músics joves amb instruments, sovint senzills (gaites- o dolçaines- i tambors), amenitzen les hores prèvies al dinar amb els sons de les jotes més populars. Llavors, les parelles de joves que es troben assegudes a les taules que el taverner ha col•locat tot just davant del seu establiment, s’alcen, totes al mateix temps, com si s’haguessin posat d’acord i comencen a ballar. No calia tenir cap motiu. Ni festa senyalada ni esdeveniment rellevant. Només ganes de xalar. I d’això, aquella joventut en sabia força després d’una dura setmana de treball al camp.
Però la guerra civil, a part de vides, va fer que es perderen bona part de la nostra cultura i tradicions. En arribar la democràcia, després de la mort del dictador, la situació no va canviar gaire. Durant uns anys, ens van fer creure que tot el que ens arribava del nord de Catalunya era més català que els que s’havia fet aquí. La jota ens semblava un ball més d’aires aragonesos que catalans. Fins que, finalment, es va decidir recuperar per part de moltes associacions.
De totes formes, a l’Ebre, les rondalles de músics i cantadors van perdurar en acabar la guerra. No es ballava, però es tocava i cantava. Cal fer així, un reconeixement a aquells cantadors de jota “improvisada” que, com si fos un tresor, la van conservar fins als nostres dies. Jo he conegut el Canalero, un cantador roquetenc que va tenir el mèrit de ser el primer en cantar en català i que solia fer-ho en les festes populars i també en les celebracions dels “quintos” de molts de pobles. I el Teixidor, el darrer cantador de jota “improvisada”, un aldeà resident a Amposta i que donà veu a la jota ampostina de les darreres dècades.

Avui, la jota, a les nostres comarques, té una evolució creixent. Son molts els grups de diferents pobles que fan trobades per ballar, cantar i passar-ho bé. Com la que es fa a Amposta pel mes de maig. Aquest any ja s’ha celebrat la 4t edició de “Amposta jota viva”, organitzada pel grup local Paracota amb la col•laboració de l’ajuntament i que va convocar grups de diferents indrets de les Terres de l’Ebre i també de les comarques veïnes del Priorat i del Baix Maestrat.
Però a la jota li passa com al català: se l’ha de fomentar i protegir per poder-ne garantir la seva supervivència pensant en les futures generacions.

dissabte, 6 de juny del 2009

FIRA TOTS


Aquest cap de setmana, al pavelló de fires d’Amposta s’està fent la primera edició de “Fira Tots”, la fira de les entitats.
S’hi pot trobar una bona mostra del teixit associatiu d’Amposta i també algunes arribades de fora.

L’organització ha anat a càrrec de la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta que reuneix a la pràctica totalitat de les associacions veïnals de la capital del Montsià.

Paral3lelament s’hi fan diverses activitats, sobre tot musicals (com no!, tractant-se d’Amposta...) Aquesta nit per exemple, estaven previstes diverses actuacions: ballada de batuca, també ballada de jotes a càrrec del grup local Paracota i de grups com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i Albert i la banda dels 13. També hi ha hagut demostració del ball de la dansa del ventre, rock, etc.

La polèmica. Una de les associacions que hi era present, era el grup juvenil Maulets. A la seva parada s’hi podia veure un cartell on, entre altres coses i de forma destacada hi posava: “CiU cacics”. Segons ens han explicat, un regidor d’aquesta formació, no li ha paregut bé i ha demanat que fos retirar. Com que no se’n ha pogut sortir, ha trucat al màxim responsable Lorenzo Navarro per a demanar-li a ell que els hi fes retirar. Segons m’ha comentat Navarro, li ha dit que ell personalment assumia tota la responsabilitat.

Evidentment, molt que els pesí a algú, som un país lliure on un dels principals drets és la llibertat d’expressió.

LA REBEQUERIA DEL CONVERGENT


Avui és jornada de reflexió. Per la qual cosa no podem parlar de les eleccions al parlament europeu que es faran demà. Però si que podem parlar, evidentment, d’altres coses. També de política, perquè no?
Us explicaré una anècdota que vaig viure en primera persona. Ahir, un regidor convergent (cap de la llista del seu poble) va anar a fer un tràmit a una administració pública. La persona que el va atendre (seguint instruccions del cap de l’oficina), no li va voler fer perquè li demanava els documents d’identitat dels seus pares i no els portava. L’empipament de l’individu era considerable. I al veurem, no va poder d’estar-se i explicar-me el que li havia passat. Jo li vaig dir que no li donés la culpa a la persona que l’havia atès, ja que així li havien manat. Llavors va començar a criticar el malament que anava el sistema i que “això només s’arreglaria si CiU tornava a governar Catalunya”. Com sabia que ell només porta uns anys afiliat li vaig dir: “Sí que t’ha agafat fort, abans no opinaves així ja que no pertanyies al partit!”. I ell em respongué: “De quin partit era jo abans?”. No sé si en aquell moment ignorava que jo coneixia la seva trajectòria política o què. I li vaig respondre. “Independent!”. “Ah1” -em respongué- “Però és que finalment vaig veure la llum”. “Com Sant Pau quan va caure del cavall i va creure”, li vaig respondre. Qui em coneix sap bé que acostumo a fer aquesta similitud. Conec a molts polítics d’aquestes terres que abans de militar a Convergència quasi que no sabien res de política i alguns, com aquest, deien que eren independents. Jo amb el independents no hi crec, que voleu que us digui...
Va acabar dient que no era el primer cop que tenia problemes d’aquell tipus... Cal pensar llavors que si una persona, la majoria de cops té problemes, és que alguna cosa no fa bé. A partir d’aquí que cadascú es faci la seva opinió. Llavors li vaig dir: “Si no estàs content, presenta una queixa; estàs en el teu dret”. Va dir que no valia la pensa. Segurament perquè al fons sabia que no tenia raó. Però el podia més el costat convergent que el d’humà...
Què volia dir que fins que “no governessin ells això no s’arreglaria?”. El que volia era un “tracte de favor”, com havia obtingut altres cops de una de les persones responsables de l’oficina... Però aquesta vegada no se’n va sortir.
És, al meu entendre, el típic comportament d’un seguidor de la doctrina de Pujol.
Una darrera pregunta. Què li va oferir CDC quan “va veure la llum” per a que es presentés de cap de llista? No ho sé, però si que sé que Roig (el senador espanyol) en persona li va anar a parlar...

divendres, 5 de juny del 2009

COINCIDÈNCIES PP-CIU

Els grups de CiU i el PP han coincidit en un 77% de les votacions a l’Europarlament
R.F
Aquesta darrers dies s’ha sentit repetidament que el Grup Socialista del Parlament Europeu havia coincidit en un 70% de les votacions amb el Grup Popular en la passada legislatura. Una dada que va difondre CiU –arran d’una informació de La Vanguardia sobre una reunió entre el president Montilla i la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho–, amb l’objectiu d’alertar sobre un suposat apropament PSC-PP i d’una hipotètica “pinça” contra CiU. A més d’atiar el fantasma d’un hipotètic pacte a la basca a Catalunya. Unes dades que tampoc no ha dubtat a emprar en la seva campanya el candidat de la federació, Ramon Tremosa. I que són totalment certes. Però parcials, perquè el que CiU no ha explicat és que el seu propi grup a l’Europarlament, L’Aliança dels Demòcrates per Europa (ALDE), ha coincidit encara més amb el grup del PP (77% de les votacions), ni que el soci preferit dels socialistes europeus no són els populars, sinó la pròpia ALDE (75%).

De les dades del lloc web independent votewatch.eu, que ha analitzat les coincidències en les votacions entre els diferents grups del Parlament Europeu en la passada legislatura, es desprèn en primer lloc que a la Cambra europea el consens és molt freqüent. Així, el grup majoritari, el PPE, a més de votar un 69,70% dels cops amb el PSE, també ha coincidit en gairebé la meitat de les votacions (49,8%) amb un altre grup ben allunyat ideològicament, Els Verds-Aliança Lliure Europea, on s’integren ERC i ICV.

Tendències dins del consens
Però, dintre d’aquesta tendència a un ampli consens, sí que es poden trobar unes certes tendències. I indiquen que el soci preferit d’ALDE és el PPE, en un 77,13% dels casos, seguit de molt a prop del PSE, amb un 75,44%, i d’UEN (on hi ha, entre d’altres, l’Aliança Nacional italiana i la Lliga Nord), amb un 70,89% de votacions en comú.

El PPE, per la seva banda, té com soci preferent en les seves votacions la UEN (81,31%), seguit d’ALDE (77,13%) i el PSE (69,7%). Els socialistes europeus, per la seva banda, han votat junts un 75,44% dels cops amb ALDE, un 69,83% amb Els Verds-ALE i un 69,7% amb el PPE. Els Verds-ALE voten més sovint amb l’Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nòrdica (74,04%), seguits del PSE (69,83%) i ALDE (61,86%).

Si analitzem les votacions que han sortit guanyadores en l’Europarlament, veurem que les coincidències més grans es donen un altre cop entre el Grup Popular i ALDE, amb un 60,91%, mentre que el PPE i el PSE han coincidit en un 51,34% de les votacions. En aquest cas, ALDE sempre ha votat amb els dos grups majoritaris.