LA JOTA DE L’EBRE

(Aques article s'ha publicat avui a Vinaròs News. Les fotografies són del monument a la jota que hi ha a la plaça Corona d'Aragó de Tortosa i han estat fetes aquest mateix matí. Cada costat del monument representa una de les comunitats històriques que formaven la Corona d'Aragó: Catalunya, València i Aragó)
Quan arriba el dia 16 d’agost, Paüls, un poblet de la comarca del Baix Ebre situat a la vora del parc natural dels Ports de Tortosa-Beseit, es prepara per a celebrar la seva festa major en honor a Sant Roc,
El veïns del poble esperen amb entusiasme que arribi la festa. Aquell dia, menuts i grans, a bon hora, surten cap a l’ermita del patró, el lloc on tradicionalment s’ha fet la romeria i d’altres actes lúdics. La culminació de la festa arriba amb la processó dels sant pel recinte i, sobre tot, amb el dinar. Per aquell que no hagi estat mai a Sant Roc caldrà explicar-li una mica el paratge. En arribar-hi, deixes al darrera els camps d’ oliveres, cireres, ametllers i horta, per a trobar-te amb un bosc de pins i carrasques. A ma esquerra una zona de barbacoes. Allí el camí dóna un gir ràpid i puja cap a l’ermita. Abans d’arribar hi ha una petita esplanada on es troba la font. Aquell dia hi brollen els 16 sortidors d’aigua cristal•lina. L’ermita ja hi és a tocar.
Però el que més ens impressionarà del paratge és la quantitat de taules que s’hi poden veure. Cada família del poble en disposa d’una i passen de pares a fills. La zona és atalaiada, així que hi ha taules per tot, per dalt, per baix... A l’hora de dinar, els membres de la mateixa família i els convidats forasters, es reuneixen al voltant de la seva i comencen a menjar el que s’ha preparat per l’ocasió: amanida, guisat de conill i pollastre...; tot acompanyat per un bon vi i cava; i de postres “panoli” (què és com es coneix aquí el sortit de pastes casolanes on els pastissets es diuen ‘casquetes’)
Quan tothom ha menjat i begut bé, els músics de la banda municipal, seguts sobre el marge de pedra en sec que li fa de fons a la font, començen a fer sonar els instruments. La tonada és inconfusible per a tota la gent del poble i la majoria de convidats vinguts, sobre tot, des dels pobles veïns. Es tracta d’una jota. Llavors, de forma espontània, l’esplanada de la font s'omple de gent donant salts harmoniosament seguint els compassos de la música. Paüls és l’exemple d’un poble on la tradició de ballar jotes no s’ha perdut en el pas del temps.

M’imagino una plaça qualsevol d’un poble de la nostra terra un diumenge qualsevol del primer terç del segle passat. A un racó de la plaça, segurament ben prop de l’església, un grup de músics joves amb instruments, sovint senzills (gaites- o dolçaines- i tambors), amenitzen les hores prèvies al dinar amb els sons de les jotes més populars. Llavors, les parelles de joves que es troben assegudes a les taules que el taverner ha col•locat tot just davant del seu establiment, s’alcen, totes al mateix temps, com si s’haguessin posat d’acord i comencen a ballar. No calia tenir cap motiu. Ni festa senyalada ni esdeveniment rellevant. Només ganes de xalar. I d’això, aquella joventut en sabia força després d’una dura setmana de treball al camp.
Però la guerra civil, a part de vides, va fer que es perderen bona part de la nostra cultura i tradicions. En arribar la democràcia, després de la mort del dictador, la situació no va canviar gaire. Durant uns anys, ens van fer creure que tot el que ens arribava del nord de Catalunya era més català que els que s’havia fet aquí. La jota ens semblava un ball més d’aires aragonesos que catalans. Fins que, finalment, es va decidir recuperar per part de moltes associacions.
De totes formes, a l’Ebre, les rondalles de músics i cantadors van perdurar en acabar la guerra. No es ballava, però es tocava i cantava. Cal fer així, un reconeixement a aquells cantadors de jota “improvisada” que, com si fos un tresor, la van conservar fins als nostres dies. Jo he conegut el Canalero, un cantador roquetenc que va tenir el mèrit de ser el primer en cantar en català i que solia fer-ho en les festes populars i també en les celebracions dels “quintos” de molts de pobles. I el Teixidor, el darrer cantador de jota “improvisada”, un aldeà resident a Amposta i que donà veu a la jota ampostina de les darreres dècades.

Avui, la jota, a les nostres comarques, té una evolució creixent. Son molts els grups de diferents pobles que fan trobades per ballar, cantar i passar-ho bé. Com la que es fa a Amposta pel mes de maig. Aquest any ja s’ha celebrat la 4t edició de “Amposta jota viva”, organitzada pel grup local Paracota amb la col•laboració de l’ajuntament i que va convocar grups de diferents indrets de les Terres de l’Ebre i també de les comarques veïnes del Priorat i del Baix Maestrat.
Però a la jota li passa com al català: se l’ha de fomentar i protegir per poder-ne garantir la seva supervivència pensant en les futures generacions.