dimarts, 13 d’octubre del 2009

EL VIRUS DE “LA ESPAÑOLITIS”


Potser avui sigui un bon dia per a parlar-ne. No obstant ahir va ser un dia d’exaltació patriòtica nacional d’Espanya amb la desfilada de les forces armades per Madrid, seguit per una multitud entusiasta, així com altra mena d’actes de “proclamació nacional” al més pur feixisme com el que es va fer a la muntanya de Montjuïc de Barcelona.
També es sol parlar, sobre tot quan hi ha partits de seleccions nacionals del virus FIFA, que no és un altre que tot un seguit de jugadors que acaben més o menys lesionats i de vegades es perden diversos partits amb els seus respectius equips que són al fi i al cap qui el paga.
Sempre que no hi ha competició de lliga, els diaris esportius se les han d’enginyar per poder omplir les pàgines i més ara que no es pot parlar de fitxatges (com a molt, pretensions de fitxatges)
Així, el diari Sport parlava de les “pretensions” de Xavi, l’excel•lent jugador del Barça. Encara que personalment penso que les “pretensions” és més un treball periodístic fruit de la manca de notícies que no metes o límits que s’ha fixat el jugador. Xavi té ara per ara 29 anys i, si no té cap lesió greu, encara li queden 3 o 4 anys de jugar a un molt bon nivell futbolístic. Es per això que el rotatiu esportiu parlava de les internacionalitats que ha tingut amb Espanya, dels partits de lliga que porta jugats amb el Barça, també els que ha jugat de Champions Leage, etc. En totes les llistes estava situat entre els 4 o 5 primers, ja fos d’Espanya, ja del Barça.
Però per un altra banda, els seguidors “nacionals espanyols” el critiquen perquè pensen que ha simulat una lesió i per la qual, no jugarà demà defensant els colors de la “roja” (la meva dona sempre em recorda el content que està Santiago Carrillo quan sent parlar de la “roja” –penseu que hi va haver un temps que els feien jugar de blau perquè el roig era un color proscrit al país-) Ara el critiquen dient que no s’implica prou, etc.
Cal recordar el que deia abans: és un dels jugadors que més vegades ha defensat la camiseta de la selecció espanyola de futbol. A més a més, recordem-ho, va ser considerat el millor jugador de la Copa d’Europa de nacions l’any passat a Alemanya. Com es pot dir que un jugador no s’implica? Espanya està classificada. Encara que es pegui el darrer partit, l’ordre de la classificació no sofrirà variacions al cap damunt. I si va sentir unes molèsties és normal que no vulgui forçar i reservar-se per al partit contra el València que s’ha de jugar dissabte. I així ho van creure els metges de la selecció i el propi entrenador.
Pensarien el mateix si fos Raúl? Segur que no! I és que els “nacionals espanyolistes” aprofiten qualsevol excusa per atacar el Barça i així ataquen també Catalunya i els “separatisme” català. Realitat pura i dura. Tinc poques coses en comú amb Laporta i no comparteixo algunes de les seves idees o, millor dit, manera de ser i fer. Però estic bàsicament d’acord amb les declaracions que va fer diumenge a l’Aldea durant els actes de celebració de la penya barcelonista Joan Gamper d’Amposta. Qui ataca a ell ho fa per atacar el Barça i Catalunya i qui ataca Xavi o un altre jugador del Barça el mateix.
Conec pocs jugadors que hagin dit públicament que no volen jugar amb Espanya. Oleguer en va ser un, però de haver segut titular indiscutible, hagués volgut veure si hagués fet les mateixes declaracions. I no dubto en cap moment de la ideologia de l’exjugador del Barça. Però jugar amb Espanya els hi dona una projecció internacional que no tenen jugant amb Catalunya, hem de ser clars i francs!
El “nacionalisme espanyol” és una ideologia molt propera al Partit Popular, encara que també s’hi poden trobar gent del PSOE i d’altres partits. No cal donar noms ja que tothom sap en qui estic pensant (Bono, Rodríguez Ibarra, Rosa Díaz...) No ho dic, només ho penso.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

EL FINANÇAMENT DE CIU


Ahir per na nit vaig penjar un article d’opinió que va publicar el Periódico de Catalunya sobre el finançament dels partits polítics de Jiménez Villarejo. No us torno a posar l’enllaç perquè el podeu llegir només anant a veure l’entrada de baix. Carlos Jiménez Villarejo va ser fiscal en cap anti-corrupció i oncle de l’actual ministra de Sanitat Trinidad Jiménez.
Després del que explicava ahir el jurista que, entre els seus càrrecs va ser fiscal en cap de l’Audiència de Barcelona (la qual cosa va dir que deu de conèixer força bé el nostre país), CiU, però sobre tot CDC no poden seguir mirant cap a l’altre costat i fer com si en el cas Millet no vagi amb ells.
Fixeu-vos com és Felip “Fuig” el seu secretari general el que surt a donar tota mena d’explicacions. Suposo que és una tasca implícita al seu càrrec i que Mas li deu de dir que “es guanyi les garrofes”. Però Arturo Mas, l’arrogant Arturo Mas, el gran orador i el que intenta treure profit de qualsevol cas i “casset” que afecti a un dels tres partits que governen a Catalunya, però sobre tot als socialistes, s’amaga. Recordant els vells temps de quan era conseller en cap per obra i gràcia del seu mentor Pujol i no va sortir a donar la cara mentre bona part de Catalunya estava paralitzada per la neu, ara ho fa igual i no dóna cap explicació sobre una cosa que coneix força bé: el finançament il•legal del seu partit.
Fa uns anys va ser el president Pasqual Maragall que li va citar el famós 3% en aquella intervenció al Parlament de Catalunya, obligat per l’actitud de Mas en una de les seves acostumades intervencions col•locant a les “cordes” al llavors president. Però segons els experts no era només un 3%, ni un 5, ni un 10, sinó que les comissions que cobrava llavors CDC pels contractes que atorgava la Generalitat vorejava el 20% i fins i tot més.
Ara, en tot l’enrenou que s’ha muntat pel cas Orfeó Català.Palau de la Música (per a simplificar, el Cas Millet) han tornat a sortir a la llum tot aquest temes de finançaments il•legals per comissions. Però sobta (no em digueu que no) que una fundació cultura pagui més de 600.000 euros (més de 100 milions de pessetes) a una fundació política com la Trias Fargas. Què va fer la fundació amb aquests diners? Perquè els dirigents de CiU no surten a donar explicacions i mostren la seva comptabilitat. O és que també hi ha una caixa “Barcelona” com al PP.
Són coses d’aquelles que tothom del carrer sap qui passa però que ningú hi pot aportar proves. És una casualitat que la majoria dels empresaris més grans d’Amposta estiguin afiliats a CDC? Per què quan arriben les eleccions, sobre tot les local omplen les tanques de les obres que fan amb cartells de CiU? I per què quan alguna d’aquestes empreses comet una irregularitat (per exemple el magatzem que es va construir l’empresa constructora Arayo en uns terrenys on només s’hi poden construir magatzems agrícoles, no diuen ni piu?
Carlos Jiménez Villarejo de ben segur que ens podria respondre a les preguntes que he formulat. Encara que jo n’intueixo una resposta: Perquè hi ha fiscals suficients com per a poder investigar tots els casos de corrupció (la majoria lligats a la construcció) que es produeixen al llarg i ample del nostre país.

Rebut al correu ja fa uns mesos...

La Sindicatura revela desviaciones de hasta el 80% en obra pública de CiU

Los recargos injustificados sumaron tres millones entre 2003 y 2004.(El Pais)

Miquel Noguer /Pere Rios

La mayor parte de obras se disparaban de precio sin motivo aparente, el sobrecoste se autorizaba verbalmente y a través de personas ajenas a la institución sin que nadie lo supervisara. Además, no hay documentos que expliquen por qué entre 2003 y 2004 la Generalitat tuvo que pagar hasta tres millones extra a empresas que rehabilitaban pisos de pisos de protección oficial. La Sindicatura de Cuentas, el órgano que fiscaliza las finanzas de la Generalitat, revela en su último informe importantes irregularidades en la etapa final del Gobierno de Convergència i Unió, concretamente en la empresa pública Adigsa, que gestiona los barrios de Cataluña construidos en el franquismo por la Obra Sindical del Hogar.



El informe va en la línea de la investigación abierta en el Juzgado de Instrucción 3 de Barcelona tras una querella de la fiscalía por la polémica del 3%, cuando en enero de 2005 Pasqual Maragall acusó a CiU de cobrar comisiones en las obras públicas que contrataba. Concretamente, el informe de la Sindicatura revela sobrecostes no justificados en rehabilitación de viviendas, que en algún caso alcanzaron el 80% y que, de media, superaron el 17%. Ese porcentaje es similar al 20% que exigió Adigsa en comisiones a los constructores, según la investigación judicial.

Pero más que los sobrecostes, habituales en buena parte de obras, el informe de la Sindicatura incide en las irregularidades cometidas por el Gobierno de CiU al autorizarlas. De entrada, constata que "se encargaron de forma directa y verbal a los proveedores por una persona ajena a la sociedad, sin seguir ningún procedimiento de contratación". La entidad, Adigsa, confirmó a la Sindicatura que esta persona "no tenía ningún contrato" con la empresa para "encargar rehabilitaciones". Y, sin embargo, esta persona contrató personalmente y sin garantías legales en muchos casos la rehabilitación de decenas de pisos.

¿Quién era este personaje? La sindicatura no da, de momento, nombres, pero las acciones descritas coinciden con las que atribuye el juez instructor a José María Penín, un hombre que trabajó para Adigsa a instancias del ex consejero Felip Puig sin estar nunca contratado, pero que era quien se contactaba con los empresarios y simulaba tener "cierto poder".

El informe explica que los sobrecostes no justificados sumaron 1,6 millones en 2003 y 1,4 millones en 2004. En este último ejercicio el Gobierno catalán estaba ya en manos del tripartito, que pagó las facturas pendientes de la época de CiU, tras una auditoría que ya reveló numerosas irregularidades. Una de las empresas que más recurrió a los sobrecargos no justificados según la Sindicatura fue Teyco, perteneciente a la familia Sumarroca. Carles Sumarroca es uno de los fundadores de Convergència Democràtica y amigo personal del ex presidente de la Generalitat Jordi Pujol.


Rehabilitaciones sin contrato
- La Sindicatura ha confirmado que empresas que trabajaban para la Generalitat aplicaban sobrecostes no justificados en contratos de rehabilitación de viviendas, pero destinaban el dinero a otras obras que ni siquiera contaban con la licitación pertinente.

- La empresa Teyco aplicó un recargo del 84,8% a la factura de rehabilitación de un bloque de pisos en el barrio de La Pau de Barcelona. La mayor parte del dinero extra, 758.000 euros, no fue invertida en esta obra, sino en otra del mismo barrio que no contaba con el contrato pertinente. La empresa reconoció a EL PAÍS ya en 2005 que no era la primera vez que ocurría este tipo desviaciones.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

'El ‘cas Millet’ i els partits', per Jiménez Villarejo

ARTICLE PUBLICAT AL PERIÓDICO DE CATALUNYA D'AVUI.

• L’opacitat dels comptes de les organitzacions polítiques perjudica greument la seva credibilitat: «És injust que s’aprofiti el ‘cas Millet’ per atacar la burgesia»

CARLOS Jiménez Villarejo*

El descobriment de la gestió presumptament delictiva del Palau de la Música-Orfeó Català ha tornat a centrar l’atenció en dues qüestions essencials: el control institucional dels fons públics aportats a les fundacions privades i, sobretot, el finançament privat dels partits polítics.
Quan es va constituir el primer Govern tripartit es va elaborar un informe per conèixer les causes del dèficit generat per la gestió dels governs de Convergència i Unió, que s’elevava a 1.177 milions d’euros. Segons aquest informe, les subvencions públiques constituïen una de les àrees «més conflictives». Només una limitada mostra de subvencions revocades per la incorrecta utilització dels fons públics ja s’elevava a 9.335.920,30 euros. No en va, l’informe parla d’«abusos realment escandalosos». Era una mostra molt fundada del tractament arbitrari dels fons públics.
Però continua sent fonamental, llavors i ara, saber per què el protectorat de la Generalitat, a qui correspon el control de les fundacions, la verificació dels seus comptes anuals i de la seva comptabilitat i la inspecció d’aquests, no va detectar la continuada i manifesta gestió irregular que s’estava produint al Palau-Orfeó Català. Perquè la llei catalana de fundacions de l’any 2001 ja proporcionava els instruments necessaris per poder tenir-ne un control més eficaç.

QUANT al finançament privat dels partits, el problema encara és més greu. Se sap que el creixement dels costos de la política, derivats sobretot de les modernes campanyes electorals, els porta a una constant exigència de recursos econòmics. L’obtenció de diners s’ha convertit en un objectiu polític en si mateix. I és evident que les aportacions econòmiques privades poden generar una desigualtat econòmica entre els partits, trencant així el principi d’equitat d’oportunitats i afectant la representativitat dels polítics mateixos i del mateix fonament del pluralisme polític. Per això es manté d’actualitat la reflexió del professor Koening, de la Universitat d’Estrasburg : «La qüestió essencial és saber per què una societat o una empresa finança un partit polític. La resposta lògica és que el generós donador busca en el partit i, per tant, en els poders públics que ocupa el partit, avantatges que, en un altre cas, no hauria obtingut».
Per això, va resultar fonamental l’aprovació de la llei orgànica 8/2007 del 4 de juliol, que regula un nou sistema de finançament. En la seva exposició de motius, s’hi reconeix com un dels fonaments de la nova disposició «l’aparició davant de l’opinió pública de possibles irregularitats vinculades en alguns casos al finançament dels partits polítics». I entre els objectius de la llei hi ha el d’establir un règim econòmic que «no incorpori elements de distorsió entre la voluntat popular i l’exercici del poder polític». Per aconseguir-ho, suprimeix les donacions anònimes, una mesura el veritable abast de la qual encara no podem comprovar.
Creiem que resulta necessari exposar algunes d’aquestes dades per saber de quina manera la llei de finançament del 1987 es va incomplir de manera gairebé generalitzada davant d’una ciutadania completament ignorant dels comptes dels partits als quals periòdicament voten. L’informe del Tribunal de Comptes sobre l’exercici del 2003 confirmava les tesis d’un finançament fosc i opac. En aquell exercici, certs partits van percebre donacions anònimes procedents de persones físiques i jurídiques que, òbviament, no se sap si van ser beneficiades des del poder polític –llavors de CiU– amb concessions i altres beneficis econòmics. Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va rebre 1.324.000 euros; Unió Democràtica de Catalunya (UDC), 860.252.000 euros, i el Partit Popular (PP), com a formació estatal, ja que els comptes del PP de Catalunya no apareixen diferenciats, 2.361.422,41 euros. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va rebre per aquell concepte una quantitat una mica superior als 150.000 euros. No consta que Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya-Verds-EUiA, ni en aquest ni en exercicis posteriors, fossin finançats per aquest procediment.

EN l’exercici del 2004,el Tribunal de Comptes va tornar a comprovar les mateixes fonts de finançament privat. CDC va percebre 1.515.100 euros com a aportacions anònimes. El PP, com a formació política estatal, va percebre pel mateix concepte 2.825.425,83 euros. I UDC, 884.716,12 euros. En l’últim exercici fiscalitzat, el 2005, es va mantenir la mateixa tendència que els anys anteriors. CDC va rebre de donants anònims 1.590.905 euros. El PP, com a partit estatal, ja que al de Catalunya li falta autonomia fins i tot per formular els seus comptes, va obtenir pel mateix procediment 3.068.741 euros. UDC,148.498 euros. I el PSC, en aquell exercici, 176.000 euros.
Ja sabem que, com que llavors les donacions anònimes estaven autoritzades, no hi ha res a objectar que les percebessin. Però és evident que els partits coneixen l’origen d’aquests fons. Seria un exercici de transparència i honradesa política que, sobretot CiU i el PP, revelessin la identitat dels donants perquè els ciutadans sàpiguen si aquestes donacions han estat o no causa de corrupció. Dubtem que ho facin, però que sàpiguen que la seva opacitat és un greu obstacle per a la seva credibilitat com a partits de govern.

*Jurista.

LA CATALUNYA PARTIDA


(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

El proper 7 de novembre farà 3 segles i mig que es va signar el tractat dels Pirineus entre Espanya i França a l’illa dels Faisans, al bell mig del riu Bidasoa, entre les poblacions de Irun i Hendaia, donant així per acabada la guerra dels Trenta Anys. Els signants del tractat foren els Reis Felip IV d’Espanya i Lluís XIV de França (el Rei Sol)
Però la gran perjudicada va ser Catalunya que va veure com la partien en dues parts seguit la línia dels Pirineus, mentre que l’illa dels Faisans té sobirania compartida entre tots dos estats. L’acord es va fer sense comptar amb les institucions catalanes i fou amagat fins el 1702 quan el propi Rei ho va comunicar a les Corts Catalanes.
A partir de llavors, el Comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i trenta-tres pobles de la Cerdanya, passaven a pertànyer al Regne de França... Fins avui.
Tres-cents cinquanta anys més tard és evident que els camins seguits per totes dues parts han estat molt diferents. Ja no només perquè pertanyent a dos estats, sinó perquè s’han usat dues estratègies molt diferents a l’hora d’administrar els seus respectius ciutadans.
Mentre que a Espanya, en determinats moments, se’ns volia “espanyolitzar a la força” (com durant l’època de la dictadura on estava prohibida la educació en català i només s’admetia alguna representació cultural “regional” com a part integrant d’un tot), més enllà dels Pirineus, a la Catalunya Nord (o la Catalunya del Nord, com es vol que es digui ara), l’afrancesament va ser progressiu, sense grans sobresalts i no va crear cap tipus de rebuig entre la majoria del seus ciutadans.
Històricament, la Catalunya del Nord havia tingut un paper rellevant dintre de la historia del Principat. Només cal recordar, per exemple, que el rei Jaume I el Conqueridor, el que va alliberar els Regnes de Mallorca i València del domini sarraí, va néixer a Montpeller, d’on era originària la seva mare Maria.
Sovint viatjo a França i em solc parar al Portús, on hi viu un cosí que regenta la farmàcia del poble. El Portús va ser un dels pobles que va patir els efectes del tractat del Pirineus i va qudar partit en dos. Només creuar la duana (formalment desapareguda des del tractat de Maastricht) accedeixes al seu principal carrer, l’avinguda de França. A la dreta, seguint la línia de la vorera, tens la part espanyola, els Límits, fins arriba a un carrer on hi ha un piló fronterer, llavors la línia imaginària de la frontera se’n va cap a dintre. L’altra part, la més gran, és França. A simple vista es detecta força bé. La part espanyola és molt més comercial, està plena de supermercats on els francesos fan la darrera parada abans d’entrar al seu país per comprar-hi sobre tot begudes alcohòliques i tabac, ja que ho poden trobar a un preu molt més barat.
Si es fes una enquesta entre els habitants del Portús i de la resta de la Catalunya Nord sobre la seva identitat nacional, amb tota probabilitat i de forma majoritària, dirien que “són catalans”. No obstant això, fora de la simbologia pròpia (senyera quatribarrada, sardanes, festes de foc amb diables, etc.) i els topònims del llocs, no queda pràcticament res de la identitat catalana que van tenir tres-cents cinquanta anys abans.
Hi ha, es veritat, associacions culturals que volen recuperar la identitat perduda, sobre tot en temes lingüístics, però els avenços són insignificants. Arribat a aquest punt s’hauria de fer una menció especial a l’USAP, el club de rugbi de Perpinyà, la capital de la Catalunya del N. El rugbi és allí l’esport nacional i té més seguidors que el propi futbol. L’USAP fa ús dels símbols identitaris catalans i surten a jugar escoltant les notes de la sardana “la Santa Espina”, una de les més populars i tradicionals.
L’any passat, Perpinyà va ser la Capital de la Cultura Catalana, com ho havia estat Amposta l’any 2006. Per aquest motiu, però també per d’altres de tipus personal, Jaume Roure, tinent d’alcalde de Perpinyà, ha visitat sovint la capital del Montsià. La darrera vegada que li vaig parlar va ser poc després del pregó de les festes majors de 2008. De la conversa que vàrem mantenir, recordo que em va dir. “Si tinc que elegir entre el centralisme de Madrid i el de París, prefereixo aquest últim”. Crec que el motiu principal és perquè hi estant més “acostumats” i no noten tant l’efecte d’atracció que s’exerceix des de la capital francesa. En canvi, aquí, sempre ens hem mostrat molt més reticents a “l’involucionisme” centralista de Madrid i l’efecte rebot ha estat una constant en els tenses relacions existents entre les dues parts.
Despectivament coneixem als francesos com “gavatxos”. Però aquest apel•latiu és més propi dels occitans i no inclouria a la resta del francesos.
Pierre, un amic d’un dels meus cosins “francesos” és el cap de l’oficina de turisme d’Ax les Thermes, una localitat situada als Pirineus i coneguda per les seves aigües termals, ja usades en l’època dels romans. A Pierre el vaig conèixer a Mirepoix, departament de l’Ariège, en el decurs del casament de ma neboda. La seva dona és professora de castellà i ell es defensa prou bé amb l’idioma de Cervantes. En una moment de la conversa ens digué una d’aquelles frases que no es solen oblidar: “Després dels catalans (referint-se als del N) venen els gavatxos i després els francesos que encara són pitjors”.