LA CATALUNYA PARTIDA

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

El proper 7 de novembre farà 3 segles i mig que es va signar el tractat dels Pirineus entre Espanya i França a l’illa dels Faisans, al bell mig del riu Bidasoa, entre les poblacions de Irun i Hendaia, donant així per acabada la guerra dels Trenta Anys. Els signants del tractat foren els Reis Felip IV d’Espanya i Lluís XIV de França (el Rei Sol)
Però la gran perjudicada va ser Catalunya que va veure com la partien en dues parts seguit la línia dels Pirineus, mentre que l’illa dels Faisans té sobirania compartida entre tots dos estats. L’acord es va fer sense comptar amb les institucions catalanes i fou amagat fins el 1702 quan el propi Rei ho va comunicar a les Corts Catalanes.
A partir de llavors, el Comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i trenta-tres pobles de la Cerdanya, passaven a pertànyer al Regne de França... Fins avui.
Tres-cents cinquanta anys més tard és evident que els camins seguits per totes dues parts han estat molt diferents. Ja no només perquè pertanyent a dos estats, sinó perquè s’han usat dues estratègies molt diferents a l’hora d’administrar els seus respectius ciutadans.
Mentre que a Espanya, en determinats moments, se’ns volia “espanyolitzar a la força” (com durant l’època de la dictadura on estava prohibida la educació en català i només s’admetia alguna representació cultural “regional” com a part integrant d’un tot), més enllà dels Pirineus, a la Catalunya Nord (o la Catalunya del Nord, com es vol que es digui ara), l’afrancesament va ser progressiu, sense grans sobresalts i no va crear cap tipus de rebuig entre la majoria del seus ciutadans.
Històricament, la Catalunya del Nord havia tingut un paper rellevant dintre de la historia del Principat. Només cal recordar, per exemple, que el rei Jaume I el Conqueridor, el que va alliberar els Regnes de Mallorca i València del domini sarraí, va néixer a Montpeller, d’on era originària la seva mare Maria.
Sovint viatjo a França i em solc parar al Portús, on hi viu un cosí que regenta la farmàcia del poble. El Portús va ser un dels pobles que va patir els efectes del tractat del Pirineus i va qudar partit en dos. Només creuar la duana (formalment desapareguda des del tractat de Maastricht) accedeixes al seu principal carrer, l’avinguda de França. A la dreta, seguint la línia de la vorera, tens la part espanyola, els Límits, fins arriba a un carrer on hi ha un piló fronterer, llavors la línia imaginària de la frontera se’n va cap a dintre. L’altra part, la més gran, és França. A simple vista es detecta força bé. La part espanyola és molt més comercial, està plena de supermercats on els francesos fan la darrera parada abans d’entrar al seu país per comprar-hi sobre tot begudes alcohòliques i tabac, ja que ho poden trobar a un preu molt més barat.
Si es fes una enquesta entre els habitants del Portús i de la resta de la Catalunya Nord sobre la seva identitat nacional, amb tota probabilitat i de forma majoritària, dirien que “són catalans”. No obstant això, fora de la simbologia pròpia (senyera quatribarrada, sardanes, festes de foc amb diables, etc.) i els topònims del llocs, no queda pràcticament res de la identitat catalana que van tenir tres-cents cinquanta anys abans.
Hi ha, es veritat, associacions culturals que volen recuperar la identitat perduda, sobre tot en temes lingüístics, però els avenços són insignificants. Arribat a aquest punt s’hauria de fer una menció especial a l’USAP, el club de rugbi de Perpinyà, la capital de la Catalunya del N. El rugbi és allí l’esport nacional i té més seguidors que el propi futbol. L’USAP fa ús dels símbols identitaris catalans i surten a jugar escoltant les notes de la sardana “la Santa Espina”, una de les més populars i tradicionals.
L’any passat, Perpinyà va ser la Capital de la Cultura Catalana, com ho havia estat Amposta l’any 2006. Per aquest motiu, però també per d’altres de tipus personal, Jaume Roure, tinent d’alcalde de Perpinyà, ha visitat sovint la capital del Montsià. La darrera vegada que li vaig parlar va ser poc després del pregó de les festes majors de 2008. De la conversa que vàrem mantenir, recordo que em va dir. “Si tinc que elegir entre el centralisme de Madrid i el de París, prefereixo aquest últim”. Crec que el motiu principal és perquè hi estant més “acostumats” i no noten tant l’efecte d’atracció que s’exerceix des de la capital francesa. En canvi, aquí, sempre ens hem mostrat molt més reticents a “l’involucionisme” centralista de Madrid i l’efecte rebot ha estat una constant en els tenses relacions existents entre les dues parts.
Despectivament coneixem als francesos com “gavatxos”. Però aquest apel•latiu és més propi dels occitans i no inclouria a la resta del francesos.
Pierre, un amic d’un dels meus cosins “francesos” és el cap de l’oficina de turisme d’Ax les Thermes, una localitat situada als Pirineus i coneguda per les seves aigües termals, ja usades en l’època dels romans. A Pierre el vaig conèixer a Mirepoix, departament de l’Ariège, en el decurs del casament de ma neboda. La seva dona és professora de castellà i ell es defensa prou bé amb l’idioma de Cervantes. En una moment de la conversa ens digué una d’aquelles frases que no es solen oblidar: “Després dels catalans (referint-se als del N) venen els gavatxos i després els francesos que encara són pitjors”.