LA PUEBLA DE ARGANZÓN I

DIARI DE L’AGOST. DIA 27

Si ahir us vaig explicar en que va consistir el meu viatge per les terres del Comtat de Treviño i voltants, avui us explicaré 4 anècdotes, totes relacionades amb el viatge. 

 

COVARDIA? La primera de totes ens va passar mentre dinàvem al restaurant Venta de Armentia. Entre la resta de comensals hi havia una taula de 5 persones que varen coincidir amb nosaltres durant la visita a les coves de Santorkaria. Sembla ser que eren de Madrid. A la taula del costat i una mica més allunyats de la nostra hi havia una parella, suposadament bascos. En un moment del dinar, la meva dona em va fer veure que el basc havia plegat el diari Gara de tal manera que els mostrava la capçalera als madrilenys. Al cap d’un moment, suposadament ens el va mostrar a nosaltres, ja que el va canviar de lloc girant-lo una mica cap a la nostra direcció. Des de la seva situació era impossible saber d’on érem nosaltres, ja que no ens podien sentir parlar igual com nosaltres no els sentíem a ells. La meva dona, mig en broma,  em va suggerir que els convidés a participar a la Via Catalana de l’11 de setembre. Com van acabar de dinar primer, van haver de passar per davant de la nostra taula i, amb un gest, el vaig convidar a apropar-se. Al veure que no m’atenia, el vaig cridar: Oiga, oiga... Res, no em va fer el més mínim cas. Llavors varem comentar que tan valen com semblava i li va fer por parar-se a parlar amb nosaltres abans de saber que era el que li volíem dir. 

 

LA FONT. Durant la visita a Treviño (poble) varem veure una font a la part alta, ja a la sortida. A la pedra treballada s’hi veia la cara d’un senyor i uns quants naips (cartes) Com que dies abans a Vitòria varem veure el museu d’Heraclio Founier, varem pensar que, tal vegada havia nascut a Treviño i que es tractava d’un petit homenatge a un fill il·lustre. En aquell moment passaven unes dones que, a l’escoltar-nos, ens van preguntar sobre el nostre dubte. Ens van dir que Founier, res de res. Es tractava d’un home del poble a qui li agradava molt jugar al mus i que estava invocant a Sant Joan, l’ermita del qual també estava gravada sobre la pedra i situada una mica més amunt, en direcció de la mirada de l’escultura. 

 

EL BOTIGUER. Ja de tornada ens varem aturar a Haro (la Rioja) per fer-li una visita ràpida i dinar. Però en veure que hi havia botigues obertes que venien productes típics, sobre tot vi elaborat al poble, decidirem comprar unes quantes coses per a portar-les a la família. Entre tots els establiments, finalment ens decidirem per un que hi havia a tocar de l’ajuntament. El botiguer tenia una alarma d’aquelles que t’avisen si una persona entra o surt de l’establiment. En un moment determinat, quan ja anàvem a pagar, l’alarma no deixava de sonar, ja que hi havia un jove que parlant pel mòbil (què estrany, veritat?) no parava d’entrar i sortir del local. Després de criticar-ne els seu ús i dir-nos que la joventut per culpa d’aquests aparells es tronaven cada cop més tontos. Llavors el botiguer ens va sorprendre al preguntar-nos: Sabeu quina seria la primera mesura que prendria de ser president del govern? Semblava que la resposta seria eliminar els telèfons mòbils, però no. Llavors ens va sorprendre encara més: Crearia l’assignatura de sentit comú, fins i tot a la universitat i seria obligatòria tan per als fills com per al pares... I segur que fins i tot alguns professors la suspendrien... Raó no li faltava. 

 

LA BOTIGUERA. Ja prop de casa, decidirem parar-nos a descansar a Maella, un poblet per on hem passat sovint, però on no ens havíem parat mai. Com que el bar Lis està al costat de la botiga de la senyora Miguela, en veure els préssecs que venia, decidirem comprar-ne. La senyora Miguela és d’aquelles persones afables amb les qui fas amistat ràpidament. Més enllà dels préssecs i de preguntar-nos d’on érem, ens va anunciar que el dia 5 de setembre la volta sortirà de Maella.

-Ha degut de costat els seus diners... –li vaig dir-

-No, al contrari, no ha costat ni un euro... –em va respondre la Sra. Miguela- Sabeu com a anat? És que hi ha dos diputats del PP que són de la zona i han aconseguit que el dia abans arribi a Tarazona (de fet l’etapa té la sortida i l’arribada a aquesta localitat) i el dia 5 arribin en autobusos i surtin d’aquí. Jo d’aquestes coses no n’entenc, però diuen que és més important l’arribada que la sortida... Els de Caspe, que és una població més important, estan molt enrabiats...  Imagino que com qualsevol població veïna a qui li passés una cosa semblant.

Pena de telediario

Juan Tortosa

A los políticos les pone de los nervios ver imágenes suyas en la tele que no pueden controlar. Para definir su contrariedad y su irritación hace tiempo que acuñaron una expresión que acabó haciendo fortuna: “Nos someten a pena de telediario“, protestaban. Y protestan.
Entre otras cosas “pena de telediario” es, según ellos, aparecer en los informativos de televisión haciendo el paseíllo camino de un juzgado para declarar bien como acusado, como imputado o sencillamente como testigo. No soportan que  los medios informen de  las  pruebas inculpatorias que pesan sobre los presuntos corruptos antes de ser juzgados.
Durante una intensa docena de años, yo he debido ser para ellos uno de esos pérfidos informadores que los sometía a la “pena de informativo de televisión”. Mi zona de operaciones era Andalucía, así que me conozco a conciencia los juzgados de toda la región: Estepona, Alhaurín el Grande, Marbella. El Ejido, Ayamonte, Casares, Ronda, Málaga, Almería… Tantas horas he pasado en juzgados de toda índole que me sé al dedillo dónde están todas las puertas traseras, los pasillos, las antesalas, cuáles son los mejores sitios para esperar a que terminen de declarar los detenidos…
El denominador común de mis visitas a tan acogedores lugares durante el primer decenio de este siglo casi siempre era el mismo: informar sobre la detención de un alcalde acusado de trincar pasta y de ser sospechosamente generoso a la hora de poner terrenos del pueblo a disposición de diligentes promotores inmobiliarios. Ni un pueblo sin pelotazo, parecía ser la consigna. Maricón el último. Así un año tras otro, de pueblo en pueblo, el trinque parecía reproducirse por esporas hasta que el globo explotó de tanto soplar.

He visto esposados a decenas de alcaldes, concejales, constructores… he visto entrar en el furgón de la guardia civil camino de la cárcel a todo un consejero de la Junta de Andalucía, a directores generales, exsindicalistas, chóferes… no todo ha sido ladrillo en el universo del trinque. Los juzgados de Palma de Mallorca, los de Valencia, Barcelona, no te digo ya la Audiencia Nacional, han tenido el honor de ser visitados en los últimos años por lo más granado de todo el arco institucional por habérselo llevado presuntamente crudo de mil maneras diferentes: desde vestimenta hasta informes inexistentes pasando por pagos bien en especie, bien en sobres marrones.
Hace ya dos años que la plataforma ciudadana “No les votes” elaboró un Mapa de la Corrupción en España en el que señalaban aquellos lugares del país en los que se había denunciado algún caso de corrupción política. El mapa, en el que ninguna autonomía aparecía libre de culpa, está ya tan repleto de puntitos que resulta complicado actualizarlo cada vez que surge un nuevo caso.
Subiendo subiendo, de los ayuntamientos y las autonomías hemos acabado llegando arriba del todo: por un lado la Casa Real, que menuda tienen liada en esa familia; y por otro el partido del gobierno en el que un acaudalado extesorero, al que sus compañeros de siempre llaman ahora delincuente y traidor, ha puesto patas arriba los cimientos de la casa para la que estuvo trabajando durante más de veinte años.
Esta semana, y por culpa del ahora encarcelado Bárcenas, le ha tocado acudir a declarar, en calidad de testigos, ni más ni menos que a tres insignes secretarios generales del partido del gobierno: Francisco Álvarez Cascos, Javier Arenas Bocanegra y María Dolores de Cospedal García. Expertos en chupar cámara con fondo azul y los focos bien colocados, esta vez en cambio se sometían, muy a su pesar, a la por ellos llamada “pena de telediario”: grupos tras las vallas de seguridad que increpaban o aplaudían y ellos todo dignos, con cara de circunstancias, camino de su encuentro con el juez.
Una sola cosa he sacado en claro yo de todo esto: que según Cospedal fueron Rajoy y Arenas quienes decidieron continuar pagándole al extesorero un pastón en “diferido”. Cuesta un huevo arrancar cada novedad, pero ya vamos sabiendo algo. Por lo demás, la actual “masca” del pp y sus dos predecesores se instalaron en el “no me consta”, “no me acuerdo” o “yo no he sido” y de ahí no se movieron. Veremos hasta cuándo.
Empezamos por los alcaldes y fíjate por dónde vamos ya. ¿Quién queda por hacer el paseíllo? Venga, Mariano, anímate, que en peores plazas has toreao.

LA SENYERA RETALLADA

La plaça Major de Massanet de Cabrenys. 

Fins després de la mort del dictador i les primeres fases de la feble democràcia, no començaren a tenir consciencia de la nostra veritable identitat catalana.

Fins llavors i tal com volia el règim, Catalunya no deixava de ser una regió d’Espanya, calia sentir-se espanyol allà on anàvem o estàvem i ens identificava l’ensenya nacional i l’himne amb la lletra cursi de José María Pemán. Què hi farem!

Però aviat van començar les primeres reivindicacions sobiranistes: Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia –era el lema repetit i desitjat constantment-. Encara que per a la majoria de joves d’aquella època, la frase en qüestió era un misteri que no l’acabàvem de comprendre del tot. Llibertat, en certa manera ho teníem clar, era el poder fer el que fins llavors estava prohibit: votar, poder comprar revistes pornogràfiques, afiliar-nos a un sindicat, anar a veure pel·lícules on sortien culs i mamelles o la Trastienda on el cons nu de María José Cantudo es reflexava al mirall... Amnistia? Algú havia escoltat abans la paraula? Jo no. La pronunciàvem perquè intuíem devia de ser una cosa bona, com la majoria de novetats que se’n obrien constantment davant els nostres ulls. Finalment ens preguntàvem que seria l’Estatut d’Autonomia, però quasi ningú encertava  que significava més autogovern per a Catalunya i havia de comportar l’arribada d’una persona gran en tots els sentits: ferm en les seves conviccions, vell i alt. Em refereixo es clar, a Josep Tarradellas, aquell que ara dóna nom a places i avingudes i que passarà a la història per una frase de 3 paraules: Ja sóc aquí!

De sobte, la meva vocació catalanista era tant gran que vaig arribar a portar barretina pel carrer i una pinta a la butxaca amb els colors de la senyera. La senyera, quin altre descobriment! Fins llavors només havia estat una bandera catalana i l’havíem vist en comptades ocasions i quasi que de forma clandestina.  

Tant catalans ens sentíem que, d’haver pogut, ens hauríem deixat a casa o potser millor estripat el nostre DNI on es podia veure la bandera de la unitat pàtria o l’estanquera com li deia el meu amic el vinarosenc Antoni Fabregat. Un altre amic, Conrado Pons deia que la bandera espanyola era la meitat d’una senyera, però que per falta d’espai l’havien deixat així...

Han hagut de passar més de 35 i finalment per descobrir que, efectivament, l’estendard nacional d’Espanya deriva de la nostra entranyable senyera. Qui m’ho havia de dir! I quanta raó tenia el meu amic Conrado, encara que ell no ho sabés.

Em vaig assabentar en llegir un article de Silveri Pérez Zarco publicat a Diari de Tarragona sot el títol de Vuelve el no es esto, no es esto. L’autor explica que una bona part dels símbols que els espanyols consideren o han considerat tan seus, tenen un origen català, com per exemple la bandera Espanyola (un, dos tres, responda otra vez...)

Quan el rei Carles III va encarregar al llavors Ministre de la Marina que busqués un distintiu per identificar els vaixells de l’Armada que fos fàcil de divisar i diferent del que usaven les altres nacions, el ministre, li va mostrar diversos dissenys i, entre tots, el monarca va optar pel que, anys després, es convertiria en la bandera nacional. Només va caler retallar la senyera i engrandir-la una mica per a deixar-la tal com la coneixem: de les quatre barres al barrut, tal com cantava la Trinca...

La gran heroïna espanyola és, sense cap mena de dubte, Agustina d’Aragó, segons el règim, model de valentia, patriotisme i d’altres virtuts (suposo) Nascuda a Barcelona, Agustina Saragossa (nom del tot premonitori) es va casar amb Joan Roca Vilaseca, un militar català nascut a Maçanet de Cabrenys i que va ser destinat a Saragossa durant la guerra del Francès. La resta de la història ja la coneixeu...

La pesseta, avui tan enyorada per molts, va ser la moneda de curs legal a Espanya durant més de 130 anys. El seu creador, allà per l’any 1868, fou Laureà Figuerola, Ministre d’Hisenda durant el regnat d’Isabel II, a partir de la peça catalana; d’aquí el diminutiu de pesseta.

Però l’essència de l’espanyolisme més recalcitrant i que té també més de 100 anys de vida és el Real Madrid. El club amb qui la Marca España va confiar per a que la representés internacionalment, va ser fundat pels germans catalans Padrós i Rubió.

Com tantes i tantes vegades s’ha intentat, el ministre Wert ens vol espanyolitzar, però hem estat nosaltres, els catalans els que, sense que els castellans se’n adonessin, els hem estat catalanitzant-los durant segles, encara que a la pràctica no hagi servit pràcticament de res. Ells s’ho perden!