dimarts, 27 d’agost del 2013

DIARI DE L’AGOST. DIA 27



Si ahir us vaig explicar en que va consistir el meu viatge per les terres del Comtat de Treviño i voltants, avui us explicaré 4 anècdotes, totes relacionades amb el viatge. 
 
COVARDIA? La primera de totes ens va passar mentre dinàvem al restaurant Venta de Armentia. Entre la resta de comensals hi havia una taula de 5 persones que varen coincidir amb nosaltres durant la visita a les coves de Santorkaria. Sembla ser que eren de Madrid. A la taula del costat i una mica més allunyats de la nostra hi havia una parella, suposadament bascos. En un moment del dinar, la meva dona em va fer veure que el basc havia plegat el diari Gara de tal manera que els mostrava la capçalera als madrilenys. Al cap d’un moment, suposadament ens el va mostrar a nosaltres, ja que el va canviar de lloc girant-lo una mica cap a la nostra direcció. Des de la seva situació era impossible saber d’on érem nosaltres, ja que no ens podien sentir parlar igual com nosaltres no els sentíem a ells. La meva dona, mig en broma,  em va suggerir que els convidés a participar a la Via Catalana de l’11 de setembre. Com van acabar de dinar primer, van haver de passar per davant de la nostra taula i, amb un gest, el vaig convidar a apropar-se. Al veure que no m’atenia, el vaig cridar: Oiga, oiga... Res, no em va fer el més mínim cas. Llavors varem comentar que tan valen com semblava i li va fer por parar-se a parlar amb nosaltres abans de saber que era el que li volíem dir. 
 
LA FONT. Durant la visita a Treviño (poble) varem veure una font a la part alta, ja a la sortida. A la pedra treballada s’hi veia la cara d’un senyor i uns quants naips (cartes) Com que dies abans a Vitòria varem veure el museu d’Heraclio Founier, varem pensar que, tal vegada havia nascut a Treviño i que es tractava d’un petit homenatge a un fill il·lustre. En aquell moment passaven unes dones que, a l’escoltar-nos, ens van preguntar sobre el nostre dubte. Ens van dir que Founier, res de res. Es tractava d’un home del poble a qui li agradava molt jugar al mus i que estava invocant a Sant Joan, l’ermita del qual també estava gravada sobre la pedra i situada una mica més amunt, en direcció de la mirada de l’escultura. 
 
EL BOTIGUER. Ja de tornada ens varem aturar a Haro (la Rioja) per fer-li una visita ràpida i dinar. Però en veure que hi havia botigues obertes que venien productes típics, sobre tot vi elaborat al poble, decidirem comprar unes quantes coses per a portar-les a la família. Entre tots els establiments, finalment ens decidirem per un que hi havia a tocar de l’ajuntament. El botiguer tenia una alarma d’aquelles que t’avisen si una persona entra o surt de l’establiment. En un moment determinat, quan ja anàvem a pagar, l’alarma no deixava de sonar, ja que hi havia un jove que parlant pel mòbil (què estrany, veritat?) no parava d’entrar i sortir del local. Després de criticar-ne els seu ús i dir-nos que la joventut per culpa d’aquests aparells es tronaven cada cop més tontos. Llavors el botiguer ens va sorprendre al preguntar-nos: Sabeu quina seria la primera mesura que prendria de ser president del govern? Semblava que la resposta seria eliminar els telèfons mòbils, però no. Llavors ens va sorprendre encara més: Crearia l’assignatura de sentit comú, fins i tot a la universitat i seria obligatòria tan per als fills com per al pares... I segur que fins i tot alguns professors la suspendrien... Raó no li faltava. 
 
LA BOTIGUERA. Ja prop de casa, decidirem parar-nos a descansar a Maella, un poblet per on hem passat sovint, però on no ens havíem parat mai. Com que el bar Lis està al costat de la botiga de la senyora Miguela, en veure els préssecs que venia, decidirem comprar-ne. La senyora Miguela és d’aquelles persones afables amb les qui fas amistat ràpidament. Més enllà dels préssecs i de preguntar-nos d’on érem, ens va anunciar que el dia 5 de setembre la volta sortirà de Maella.
-Ha degut de costat els seus diners... –li vaig dir-
-No, al contrari, no ha costat ni un euro... –em va respondre la Sra. Miguela- Sabeu com a anat? És que hi ha dos diputats del PP que són de la zona i han aconseguit que el dia abans arribi a Tarazona (de fet l’etapa té la sortida i l’arribada a aquesta localitat) i el dia 5 arribin en autobusos i surtin d’aquí. Jo d’aquestes coses no n’entenc, però diuen que és més important l’arribada que la sortida... Els de Caspe, que és una població més important, estan molt enrabiats...  Imagino que com qualsevol població veïna a qui li passés una cosa semblant.