dissabte, 21 de desembre del 2013
¿Quant fa que ens estafen?
Encara em ronda pel cap la confessió que Julio Segura, expresident de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), li feia diumenge a Jordi Évole sobre l'estafa de les preferents: «No sé si és possible parar un producte que està en marxa, però la CNMV no ho podia fer. Em temo que ningú podia. (...) No ens hem d'escandalitzar massa. Bé... irritar-nos. Escandalitzar-nos, segurament sí».
En termes igualment autoexculpatoris s'han pronunciat recentment, sobre la gènesi i esclat de la crisi, l'expresident del Govern Zapatero; l'exvicepresident econòmic Solbes; l'exgovernador del Banc d'Espanya Fernández Ordóñez, i desenes d'exdirectius de caixes d'estalvis fallides, començant per Rato (Bankia). En aquest cínic cor de laments, en aquesta salmòdia que tot va fallar sense que ningú en tingués cap culpa, desentonen els correus de lSSRqexpresident de Cajamadrid Miguel Blesa, proves eloqüents de la politització i l'espoli a què van ser sotmeses aquestes entitats. Als espanyols, cobrir aquest forat financer els ha costat, en forma de deute públic, els 43.000 milions d'euros del rescat europeu, pagadors amb interessos.
Ara, l'energia
Però l'estafa no se circumscriu al sector financer. Fa poc, el regulador energètic va descobrir el que era un secret a crits: que les gasolineres camuflaven l'alça de preu del combustible abaratint-lo dilluns -dia en què Brussel·les recull la dada oficial- per encarir-lo dimarts. Les distribuïdores tenen obert un expedient, però l'eventual multa, si es concreta, no servirà per rescabalar els usuaris estafats.
Com a colofó, ahir el Govern, en plena pugna amb les elèctriques pel dèficit tarifari, va posar sota sospita una subhasta que, juntament amb l'increment dels peatges que dicta Indústria, comportaria una pujada de l'11% en el rebut de la llum al gener. Al denunciar un tripijoc de la subhasta elèctrica, l'Executiu delata que aquesta es pot manipular, i suggereix així que el frau tindria precedents. No es pot tirar la pedra i amagar la mà. Ja va sent hora que ens expliquin quant fa que ens estan estafant i qui pagarà per això.
Es la hora de la refundación solidaria de Europa
Aquellos que en nuestros países y en las instituciones europeas han optado por salvar a los bancos en lugar de a las personas, que se atrevieron a burlarse de la democracia y que están dispuestos a continuar por este camino, han perdido su legitimidad. Durante los últimos seis años los ciudadanos de nuestros países, sin excepción, se han manifestado por todas partes.
La lucha que se libra hoy es la de las soluciones alternativas para salir de la crisis. El Partido de la Izquierda Europea (PIE), que se consolida desde hace varios años a escala europea, tendrá su IV Congreso en Madrid los próximos días 13, 14 y 15. Será un congreso ofensivo, tanto desde el plano de las ideas como de la estrategia.
Para nosotros es la hora de la refundación solidaria de Europa. Esto implica una clara ruptura con los tratados existentes, con la austeridad y con la naturaleza antidemocrática de la Unión Europea. Pero también marca nuestro compromiso con la cooperación entre los pueblos europeos.
En este sentido, nosotros rechazamos las soluciones nacionalistas, populistas y de la extrema derecha, no sólo porque son ilusorias en el mundo de hoy sino porque son un peligro para la gente y para la paz. Vemos que las fuerzas claramente fascistas y de extrema derecha crecen alarmantemente y vamos a hacer todo para que la historia no se repita en Europa.
En el Partido de la Izquierda Europea hemos identificado varias grandes transformaciones que son imprescindibles: acabar con la austeridad y dar prioridad al desarrollo social sostenible, liberar a Europa de los mercados financieros y crear puestos de trabajo, devolver el poder al pueblo y a los órganos electos, promover la paz, la seguridad y la cooperación global.
Vamos a discutir cómo queremos llevar a cabo este proyecto.
¿Deberíamos tener un candidato a la presidencia de la Comisión Europea? El debate está abierto y el Congreso se pronunciará. Yo estoy a favor. No porque crea que sea un gran avance democrático, sino porque todos los que resisten en Europa debe tener un portavoz. Se menciona el nombre de Alexis Tsipras, presidente de SYRIZA. Es un símbolo de esperanza: del pueblo griego que resiste y de una izquierda que hoy está a las puertas del poder.
Vamos a discutir de las iniciativas para mejorar nuestro proyecto europeo. Está sobre la mesa la idea de una conferencia europea sobre la deuda. También la de hacer una campaña anual de información y movilización sobre las grandes cuestiones europeas. Podríamos comenzar con una batalla pública contra el gran mercado trasatlántico. Para profundizar nuestro trabajo de cooperación con otras fuerzas políticas de la izquierda, con los movimientos sociales y los sindicatos tenemos la intención de crear un ‘Foro Europeo anual de Alternativas', como hace el Foro de Sao Paulo en América Latina.
La Izquierda Europea llevará en las elecciones de mayo de 2014 un mensaje claro: "Stop a la austeridad, adelante la solidaridad". Queremos unir a todos los que en su trabajo, en su vida personal, en sus compromisos diversos, buscan soluciones solidarias a la crisis. Estoy seguro de que, si sabemos unir todas estas fuerzas, podemos generar una conmoción saludable, una renovación de las ideas de progreso en nuestro continente.
*Pierre Laurent es Presidente del Partido de la Izquierda Europea (PIE)
divendres, 20 de desembre del 2013
PATEIX MAS TRANSTORN DE PERSONALITAT DISSOCIATIVA?
TV3 va entrevistar a Mas y más
(perdó, mes) del mateix… Hi ha entrevistes que es podrien evitar sinó
fos que, ni que sigui per motius institucionals, el president ha de sortir
per televisió. Però aquest cop bé que se’l podrien haver estalviat ja
que Mas tornarà a sortir la propera setmana per a fer el discurs de Nadal
on, un cop més, no aportarà res de nou al que tots sabem.
Quan el polític de torn fa una roda de
premsa, sempre dóna algun titular. El de Mas va ser: Com a persona votaré
sí, sí al referèndum. Com a persona? És que Mas pot votar més
enllà de com a persona? Té Mas la possibilitat de votar més d’una
vegada? Després va matisar que com a President la seva obligació és
que la gent pugui votar... Però el titular ja estava servit.
A l’endemà, José María Izquierdo a la
SER, a l’espai El Ojo izquierdo explicava el titular de la Razón que coincidia
amb el titular que havia donat quasi que tothom: Com a persona votaré
sí. Afegia José María Izquierdo: Quina novetat ens ha donat Maruhenda,
que segurament desconeixia les declaracions de Mas del dia anterior.
La major part de l’entrevista va girar
al voltant de la consulta. Mas va desvetllar que la pregunta sé li havia
ocorregut a ell el dia de la Constitució. Sembla ser que mentre alguns
brindaven per la bona salut de la Carta Magna, d’altres pensaven com sortir-se’n
ben parats i intentar salvar-ne, al menys, els mobles...
Perquè Mas ha aconseguit guanyar temps.
De moment pot comptar amb el suport d’ERC als pressupostos de 2014...
Això sí, prometent que eliminarà algunes retallades i mirarà d’abaixar
impostos abans d’acabar el mandat. Però de moment, tot queda en mans de
Madrid.
Està clar que Mas no sap el que ha de
fer i simplement està guanyant temps. Fixeu-vos amb el titular del dimarts
de Joan Tapia al Periódico: Quan d’oxigen ha aconseguit Mas. L’article
remarca la següent frase: Amb el pacte de la consulta, el president
a aconseguit guanyar temps per poder esgotar la legislatura.
Digui el que digui Mas, aquest és el
seu gran objectiu i, com diu la dita: qui vagi al darrere, que arreï.
I parlant del que diu Mas. Una de les
coses que va dir a l’entrevista de dilluns va ser que si a la segona
pregunta de la consulta no té al menys un 50% de vots favorables, tindrem
un problema. A mi m’agradaria remarcar que encara que es pugui assolir
el 50% de sisis, seguiríem tenint un problema. Molt m’estranyaria
que el percentatge de participació arribés al 80%. Ni en les eleccions
participatives s’arriba a aquesta xifra. Per tant, un 50% d’un 80% estaríem
parlant d’un 40% de catalans que es manifestarien clarament a favor de
la independència de Catalunya. S’atrevirà el govern a proclamar-la amb
un suport tan esquifit?
Per acabar m’agradaria que llegíssiu
la carta que també dimarts va publicar al Periódico Juan García de Barcelona.
La Pregunta Matemàtiques de vot
Sense entrar en consideracions polítiques intento demostrar que, matemàticament, la doble votació és excloent per a una part dels ciutadans i dóna resultats molt diferents segons com es facin els càlculs. Fem números amb un simple exemple: suposem que de 100 ciutadans 60 diuen sí a la primera pregunta i d'aquests, 42 també diuen sí a la segona. Comptem percentatges. Opció a: no es compta l'opinió sobre la segona pregunta dels 40 ciutadans que han dit no a la primera perquè no se sap. Percentatge d'independentisme: 42 sobre 60. Per tant, ens trobem davant una opció excloent dels altres 40 ciutadans. Opció b: se suposa que els 40 ciutadans que han dit no a la primera pregunta dirien també no a la segona. Percentatge d'independentisme: 42 sobre 100. En aquest cas, l'opció es basa sobre un supòsit que no ha quedat reflectit sobre un paper real. Que cada ciutadà segueixi aquests números i exemples i extregui les seves conseqüències a l'hora d'anar a votar una pregunta proposada pel senyor Mas i d'altres polítics associats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)