dimecres, 31 de desembre del 2014
BUFANDAS ESCANDALOSAS EN LA AEAT
Los directivos de la AEAT, apoyados por este Gobierno, nos han retrotraído a los tiempos de las bufandas escandalosas, que se repartían en el mes de Diciembre de cada año entre los altos cargos del Estado.
El Plan PEIA (Plan Especial de Intensificación de Actuaciones), acuerdo firmado y consensuado con los sindicatos mayoritarios el 13 de Marzo de 2014, suponía que, a cambio de una presencia efectiva de entre 9 y 12 horas en el puesto de trabajo, que incrementara los objetivos perseguidos las actuaciones que tiene encomendadas la AEAT, los trabajadores verían incrementado su complemento de productividad de forma proporcional, reparto vinculado a la consecución de dichos objetivos.
UGT hace una valoración positiva de la evolución del plan, en lo que respecta al cumplimiento horario y los consiguientes pagos a cuenta. Unos pagos consensuados y proporcionados al trabajo desarrollado. Un reparto que no excluía a nadie, como pretendía la Administración en un primer momento dejando fuera a colectivos como el personal laboral, aduanas, personal de apoyo administrativo, etc.
También valoramos como algo positivo que todo aquél que haya participado en este plan haya visto incrementadas sus retribuciones respecto al año 2013. En un momento como el actual de congelación salarial y recortes hemos de poner en valor que en la AEAT, gracias al trabajo de algunas organizaciones sindicales, una mayoría de trabajadores de todos los cuerpos, ámbitos y escalas han tenido la posibilidad de ganar más que el año anterior.
La sorpresa nos la hemos llevado en el mes de Diciembre, ya que hasta ese momento las cantidades repartidas a cuenta se ajustaban perfectamente a lo pactado, pero en este mes, las tablas negociadas se han roto de forma escandalosa para los Grupos A1, Inspectores de Hacienda.
El Plan PEIA nos parecía bien, en tanto en cuanto podía suponer un incremento de la recaudación y una mayor lucha contra el fraude fiscal. Hay que recordar que estamos viviendo una crisis de ingresos y que la falta de éstos genera recortes en temas tan delicados como la Sanidad y la Educación. Pues bien, estos gestores todavía se permiten el lujo de gastarse, a través de la implantación de este acuerdo PEIA, las frioleras cantidades que han supuesto el cobro por parte de los Inspectores de Hacienda en el mes de diciembre, de alrededor de 15.000 euros en un único pago en concepto de productividad.
Hay que recordar que en la AEAT también existen otros trabajadores que, por desgracia, ganan esa cantidad en su salario bruto anual. Y algunos ni siquiera llegan a eso. Por ello pensamos que estos pagos son una utilización poco honesta de fondos públicos.
¿No habrá encontrado este gobierno mejor destino donde aplicar los ingresos que hayamos podido alcanzar?
Desde UGT, entendemos que los trabajadores deben estar bien pagados y que por supuesto los empleados públicos tenemos derecho a cobrar un salario digno por nuestro trabajo, pero jamás vamos a apoyar que el dinero, tan difícilmente recaudado, se vaya en la productividad excesiva de unos pocos, que concretamente creemos que ya tienen un salario suficiente mediante el cual se les reconocen sus méritos.
Desgraciadamente, la tan publicitada Ley de Transparencia, no va a conseguir que la sociedad tenga información detallada de estos escándalos, ya que esta productividad tiene un tratamiento de fondos reservados, a pesar de ser una partida más de los Presupuestos Generales del Estado.
UGT como organización sindical firmante del Acuerdo de 13 marzo de 2014, se siente defraudada y engañada por la Dirección de la Agencia Tributaria. Han abusado de la buena fe de los firmantes para hacer un uso torticero y un reparto injusto y arbitrario, entre unos pocos privilegiados, de unos fondos que estaban destinados a retribuir el trabajo desarrollado día a día por más de 26.000 trabajadores de todos los ámbitos, cuerpos y escalas.
UGT entiende que algunos se han cobijado en este acuerdo para incluir en el reparto otras cantidades que nada tienen que ver con el espíritu del mismo y distribuirlas entre unos pocos privilegiados.
dimarts, 30 de desembre del 2014
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 30-12-2014
És la tanca baixa que delimita en part el museu de les Terres de l'Ebre.
quan passen coses d'aquestes sempre s'ha de pensar que qui la robat, és que el necessita.
O no?
ELS GRANS FRACASSOS DE CIU A AMPOSTA (III)
Les
campanyes de promoció del comerç. Des de la regidoria
de promoció econòmica s’han fet diverses campanyes de promoció del comerç
ampostí totalment inútils. La inutilitat és directament proporcional als diners
que han costat i que de ben segur algun convergent s’ha posat a la butxaca.
Quan passejo per Amposta (i em consta que
passejo molt més que cap dels dos alcaldes de CiU que hi ha hagut que sempre
van amb cotxe) només faig que veure botigues tancades. Crec que se’n tanquen
quasi tantes com se’n obren.
Durant els anys del bum econòmic algunes cases
comercials de Tortosa van baixar a Amposta per mirar de fer negoci. Fins i tot
un restauradors rapitencs van pensar en obrir un local per evitar que els
ampostins es tinguessin que desplaçar a la Ràpita. Quasi tots han plegat. Els
del restaurant van marxar a Vic on n’han obert un altre.
I és que els ampostins són més de comprar fora
(Vinaròs, Tortosa...) i també als supermercats que han proliferat per tota la
geografia de la ciutat...
Ai els supermercats!! Coneixeu aquella cançó
que es deia el vídeo que va matar l’estrella
de la ràdio? El comerç ampostí ha mort, sobre tot per la implantació de les
grans superfícies, sense que des de l’ajuntament es fes res per a regular tants
metres quadrats... Fins i tot hi ha
hagut supermercat que ha obert i ha tancat dues vegades, però això no ha privat
que cada vegada n’hi hagi més. Si no m’erro, n’hi ha un total de 7. I aquí no
acabarà la cosa. Sembla ser que a la sortida d’Amposta cap a la Ràpita s’està
construint una gran superfície especialitzada en venda de carn, però que a la
vegada tindrà una benzinera.
Bé, tornant a les campanyes comercials. La
darrera encara és visible en diversos punts de la nostra ciutat en forma de
cilindres envoltant faroles i circumferències amb tres passetes. I segons em
van explicar, la cirereta del pastís havien de ser aquells patins amb dues
rodes i motor per a que la gent es pogués desplaçar.
Tot plegat, ja em direu per a que ha servit.
L’autobús
urbà. Estic fart de dir que l’autobús va sempre
carregat d’aire, perquè de passatgers, ben pocs.
La seva posada en marxa també va ser un despit
de Roig. De fet va voler-lo posar en marxa cap a finals d’una legislatura abans
que guanyés un altre partit i que fossin els que creessin el transport urbà de
passatgers.
Però mai ha existit una voluntat ferma de que
la línia urbana funcioni. Això sí, s’ha modificat diverses vegades el
recorregut per adaptar-se a la petició d’algun ciutadà que al·legava que si no l’usava és perquè ni li passava per
davant de casa... Com si l’hagués de agafar a cada trajecte!
Com que sóc molt malpensat, penso (i valgui la
redundància) que qui realment en treu un bon benefici és la companyia que l’explota...
I potser algú més.
Mireu, es diu que a partir dels 20.000
habitants s’ha de prestar el servei de transport urbà. Però com li vaig dir una
vegada a un regidor de CiU quan encara no ho era, les normes estan para incomplir-se
(o es que en coneixeu alguna que no s’hagi incomplit mai?) També es diu que
tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne o accés a un lloc de treball
(drets reconeguts per la Constitució)
En definitiva: com a inútil que és el
transport urbà, el millor que es podria fer és suprimir-lo i destinar els
diners a alguna cosa de molt més profit.
LA FOTO DEL DIA 30-12-2014
Autoritat i desgovern
JOAN TAPIA
Periodista
A vegades governar amb convicció i autoritat condueix al desgovern. A Barcelona, per exemple, és un pur disbarat que un Govern que no ha estat capaç en quatre anys de pactar ni una llei electoral pròpia (Catalunya té la competència des del 1980 i és l'única autonomia que no en té) proclami com a veritat incontrovertible l'imperatiu de la ruptura constitucional i la independència en 18 mesos. Disbarat pur que només se sosté per la professionalitat del president, sens dubte superior a la dels seus contrincants. I pel desgovern de Madrid, que passa de querellar-se contra Artur Mas (dimarts les cues de l'ANC davant el TSJC van tornar a reanimar l'abatut procés) a oferir-li via Hisenda segons sembla (Montoro és una mica confús, encara que l'escamat Mas-Colell no va posar mala cara) 1.200 milions extra per al pressupost del 2015 (la meitat, per altres vies, del que reclama la Generalitat).
¿No hauria estat millor empassar-se la histèria que va envair la Moncloa quan van veure que el 9-N Mas els havia guanyat la partida enredant-los amb astúcia, i haver cridat el president català a la Moncloa per posar els 1.200 milions (i una mica de bona voluntat) sobre la taula? ¿I que en tot cas fos Mas el que clavés el cop de porta? No –diuen–, un Govern digne i amb autoritat no s’ho pot permetre. ¿És més digne veure cues de catalans autoinculpant-se davant els tribunals la Nit de Nadal?
El desgovern de Madrid també té aspectes menys greus, però lúdics. El PP no fa primàries -això queda per als rojos del PSOE- i el líder nacional designa amb el dit els candidats. Així va elegir després d'un gran suspens Aznar a Rajoy (per cert, igual que Pujol a Mas). Però Rajoy encara no ha decidit res de les autonòmiques i municipals del maig vinent (les coses de palacio van despacio).
I dimarts Esperanza Aguirre, la líder madrilenya que se situa a la dreta del PP però que parla un castellà espontani (a vegades, en excés) i té ganxo (a vegades, populista), va dir en veu alta que volia ser candidata. Pecat mortal. Només havia d'intrigar pels passadissos i posar una espelma a Don Mariano. La resposta de Carlos Floriano, l'oficinista de Génova, va ser assegurar que qui es cregui que pot pressionar Rajoy s'equivoca. Molt. I el diari de més circulació de la dreta madrilenya diu en portada: «Aguirre es postula i col·loca Rajoy entre l'espasa i la paret». Potser sí que el PSOE es passa amb tantes primàries (ara se'n presumeix una altra entre Pedro Sánchez i Susana Díaz), però que l'anunci del desig de ser alcaldessa de Madrid (per substituir la senyora d'Aznar) sigui posar en un compromís el president del Govern...
Però el que és còmic pot acabar en disbarat. El ministre Montoro, a qui els comptes li surten perquè hi ha una mica de reactivació, ha ofert anul·lar els interessos del FLA (fons de liquiditat autonòmic) a les comunitats que han hagut de recórrer a aquest instrument, bàsicament les mal finançades i Catalunya en primer lloc. I davant d'aquesta proposta del ministre d'Hisenda, el conseller del ram de la Comunitat de Madrid, Ignacio Osorio, ha sortit en tromba a acusarMontoro de privilegiar Catalunya (compte, Junqueras, que no te n'has assabentat) i a proclamar que la diferència de tracte és «brutal» i que s'hi oposa «de manera radical».
¿On queda l'autoritat de Rajoy? Una lectura optimista seria que les estructures de l'ordeno i mano porten al desgovern i que l'autèntica autoritat (l'eficient) és saber escoltar, reflexionar, dialogar i, si és possible, consensuar. No s'ho creguin del tot, però almenys és un bonic conte de Nadal.
El cavall de Troia
ENRIC HERNÀNDEZ
Director
La visita recent de Pablo Iglesias a Catalunya ha produït coïssor en el dividit front independentista, sobtadament unit davant el seu nou enemic exterior. Ahir, Josep Rull (CDC) va sintetitzar aquest estat d'ànim col·lectiu al definir Podem com a "cavall de Troia" antisobiranista. El genet d'aquest equí que galopa en les enquestes ratifica a EL PERIÓDICO que el referèndum sobiranista no té lloc en la Constitució, però advoca per un «procés constituent» que permeti discutir democràticament de "tot", inclosa la independència.
De les tres forces espanyoles amb opcions de governar, només Podem recolza la consulta que anhelen molts catalans. ¿Per què el sobiranisme el percep llavors com una amenaça? Doncs perquè la seva irrupció sacseja alhora el tauler polític espanyol i català, on les peces estaven perfectament disposades per acumular les forces de l'independentisme, captar indecisos i desmobilitzar refractaris.
El fracàs de l'Estatut, fruit de les intrigues del PP i la passivitat del PSOE, ha alimentat la idea que Catalunya no trobarà mai encaix a Espanya, governi qui governi. Que aparegui un tercer en joc, aliè al previsible establishment bipartidista, debilita aquest pressupòsit.
Fins i tot amb matisos, CiU i ERC anteposen la independència als drets socials, argüint que només la primera garantiria els segons. Podem, per contra, situa en peu d'igualtat la sobirania nacional i la ciutadana, passió i raó.
Davant la crisi, les desigualtats i la corrupció, el nou país que vindica l'independentisme connecta amb una idea, la del canvi de règim, que el Partit dels Indignats abandera amb més convicció i moltes menys hipoteques.
Els altres catalans
Iglesias apunta al cor metropolità de Barcelona, avui molt castigat per la crisi, fidel a Felipe González als 80-90 i abstencionista en les autonòmiques. Si vota la Catalunya immune a l'imaginari sobiranista, potser les anomenades plebiscitàries deparin sorpreses. El cavall de Troia, en tot cas, no seria Podem, sinó aquests altres catalans que, recordem-ho, també tindrien dret a decidir.
dilluns, 29 de desembre del 2014
ELS CARRERS D'AMPOSTA AMB NOM D'UNA ALTRA ÈPOCA. LAS NAVAS
Si es busca a Internet es troba que podria ser o bé la batalla de las Navas de Tolosa o el municipi d'Àvila de las Navas del Marqués.
Pensant amb la lògica de qualsevol governant d'èpoques anteriors, m'inclino per la de las Navas de Tolosa, una de les batalles més celebres de la Reconquista.
Per cert, el carrer es troba al barri del Grau, entre el carrer del mateix nom i el Buenos Aires.
ELS GRANS FRACASSOS DE CIU A AMPOSTA (II)
Però als de CiU els hi va molt viure de les propostes dels altres partits. I sinó que li preguntin a l’exalcalde Josep Maria Simó que va ser qui va projectar l’Amposta del futur amb la compra d’immobles i terrenys: zona del castell, zona Xiribecs on s’hi va acabar instal·lant el recinte firal i el complex esportiu, polígon industrial de Tosses, etc. A Roig només li va caler completar el projecte i fer les inauguracions, què és el que més els hi agrada als convergents...
Bé, tornant al polígon de l’Oriola. Una cosa és fer un polígon industrial i l’altra vestir-lo de les empreses necessàries per a donar feina als ciutadans de la nostra ciutat.
Després de molts d’anys, el polígon encara està mig buit i algunes de les empreses que s’hi van instal·lar han acabat tancant.
Voleu alguns exemples?
Als propietaris d’Antaix de la Sénia se’ls hi van donar totes les facilitats per a que acabessin posant una indústria del sector del moble: Coenia i més tard, Antaix. No sé si mai hi van treballar més de 20 persones i la majoria vingudes de fora d’Amposta.
Però la panacea havia de ser Lamicat. Va ser una aposta de Roig que sé les va donar de prendre-la a poblacions com la Ràpita o l’Ampolla, amb molta més tradició de fabricació de cascs d’embarcacions. Per tant el gran fracàs també sé li hauria d'atribuir a ell. Sabeu qui la va visitar anul·lant-se aquell dia tota la activitat política de l’Ajuntament? Un tal Jordi Pujol i Soley. Us sona? Aquell que ara repudien en públic però que en privat segueixen venerant com el pare que és de tots els convergents...
El darrer invent ha estat CETECOM (Centre Tecnològic del Composite) Encara que van nomenar un director fa mesos, no va ser inaugurat fins mitjans del passat novembre amb tota la pompa que requeria l’ocasió, amb la presència del súperconseller Felip Puig (més conegut com Felip Fuig)
L’arquitecte del projecte va ser el fill d’un dels nous regidors de l’equip de govern, que hauria acceptat anar a la llista després de que son fill fos l’escollit.
Per cert, durant molt de temps, hi va haver un cartell on s’oferien parcel·les per a instal·lar noves indústries. Curiosament l’empresa que els oferia era la mateixa que va promoure el centre comercial de Futuro Ciudad Amposta, es a dir, l’empresa d’un tal Ripollés...
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 29-12-2014
Com veieu, el vehicle de la foto ocupa tot l'ample de la vorera, tot i tenir-a pintada de groc com es pot veure a l'altra foto.
Sort en tenen els vianants de que, en aquesta ocasió encara poden baixar de la vorera, però si l'altre cotxe estigués més apegat, tindrien el pas barrat.
Felicitats per aparcar així! Enhorabona!!
La foto està feta al carrer Amèrica d'Amposta.
¿Retorn a Marienbad?
JOSEP OLIVER ALONSO
Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB)
Tot i que l'ocupació millora, la frenada de la productivitat i de les exportacions perjudica la recuperació
La dinàmica actual del mercat de treball és més que esperançadora. L'EPA del tercer trimestre suggereix una fortalesa de fons en l'ocupació, i en la caiguda de l'atur, no contemplada des del final de l'expansió anterior. Així, en l'any que va finalitzar al setembre l'ocupació es va incrementar en prop de 270.000 llocs de treball, un notable 1,6% que contrasta amb la contracció del
-2,4% del tercer trimestre del 2013. Per la seva part, l'atur va caure, i per primera vegada des del 2006, un insòlit -8,7%, percentatge que es va traduir en prop de 500.000 desocupats menys. Lògicament, aquesta contracció s'explica, a més de per l'augment de l'ocupació, per la important reducció dels actius, del -1,1%
(-250.000).
els nous llocs de treball tenen característiques especialment positives: davant de l'avanç mitjà de l'1,6%, l'ocupació en la indústria va créixer un insòlit 3,5%. Igualment, i a diferència dels pitjors moments de la recessió, l'ocupació assalariada va augmentar un 2,0%, mentre que els autònoms (falsos assalariats en gran mesura) es van contraure (-0,7%). I en l'àmbit dels primers, els assalariats indefinits mostren, per primera vegada també des del 2008, destacables avanços (1,2%), encara que per sota dels temporals (4,6%). També destaquen els guanys de l'ocupació amb qualificació mitjana-alta i alta, juntament amb el fet que els nous llocs de treball siguin fonamentalment privats.
Però l'aspecte més rellevant de l'últim any potser és el radical canvi de tendència de la jornada: mentre la de temps complet creix a un ritme de l'1,8%, l'ocupació a jornada parcial solament avança marginalment (0,1%). En aquest àmbit mereix capítol a part la dinàmica de la subocupació, la d'aquells que desitjarien treballar més hores però no poden. Aquesta tipologia de treballadors havia presentat rellevants augments en els pitjors moments de la crisi, reflectint, de fet, atur encobert. Això és tan així que la Fed de Janet Yellen utilitza aquesta variable, més que la taxa de desocupació estricta, com un dels principals indicadors de la situació de l'atur estructural, un aspecte crític per avaluar la dinàmica laboral. Doncs bé, aquesta ocupació s'està contraient intensament.
En economia tot sol tenir el seu costat fosc. I pel que fa als llocs de treball, aquest és la notable reducció en l'avanç de la productivitat, és a dir, del PIB per hora treballada o per ocupat. Així, el 2012, en el moment més dur de la segona recessió, els guanys de productivitat eren intensos: una caiguda del PIB superior al 2% anual davant de retrocessos molt més intensos, en l'entorn o per sobre del
-4%, de l'ocupació total o de les hores de treball. Avui, en canvi, la millora de l'ocupació implica avanços molt menors: en l'any que va finalitzar el tercer trimestre del 2014, el PIB augmentava a una taxa anual de l'1,6%, mentre que l'ocupació ho feia a un ritme idèntic.
Si es confirma aquesta tendència de reducció de l'avanç de la productivitat, tindríem un nou indicador que apuntaria que la recuperació actual no és tan saludable com desitjaríem. En aquesta mateixa direcció apunta la notable contracció del superàvit de la balança comercial el 2014 per la frenada de les exportacions i, en especial, el molt intens augment de les importacions en béns de consum, encara que també d'inversió.
Els dos índexs, la reducció del creixement de la productivitat i la disminució del superàvit exterior, apunten que la millora en curs s'està basant en excés en el consum privat i en el creixement de sectors de baix producte per unitat de treball. L'únic tret positiu del que avui succeeix és la recuperació de la inversió en maquinària i en béns d'equip, que, encara que ha reduït la seva progressió, acumula un any amb creixements superiors al 10%.
Venint de la més dura recessió mai experimentada per aquest país, l'avanç de l'ocupació i de la demanda interna són més que positius. Encara que això no és suficient per respondre als formidables reptes que afrontem. Queda l'esperança que l'augment de la inversió productiva es traslladi, tard o d'hora, a creixements més elevats de la productivitat i, al seu torn, a noves alces de les exportacions (i/o reducció en el ritme d'avanç de les importacions).
Però això no és evident que sigui així. Si no hi ha aquesta correcció estarem una altra vegada davant el tradicional model de creixement catòlic llatí: avanços del PIB basats en la demanda interna, acompanyats de dèficit exterior (és a dir, més deute amb la resta del món) i baixa productivitat, element imprescindible per estimular l'augment de l'ocupació. En suma, retorn al nostre particular Marienbad, molt diferent del del cineasta Alain Resnais. La tònica de sempre en aquesta zona: pa per avui i gana per demà.Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)