Autoritat i desgovern

JOAN TAPIA

Periodista

A vegades governar amb convicció i autoritat condueix al desgovern. A Barcelona, per exemple, és un pur disbarat que un Govern que no ha estat capaç en quatre anys de pactar ni una llei electoral pròpia (Catalunya té la competència des del 1980 i és l'única autonomia que no en té) proclami com a veritat incontrovertible l'imperatiu de la ruptura constitucional i la independència en 18 mesos. Disbarat pur que només se sosté per la professionalitat del president, sens dubte superior a la dels seus contrincants. I pel desgovern de Madrid, que passa de querellar-se contra Artur Mas (dimarts les cues de l'ANC davant el TSJC van tornar a reanimar l'abatut procés) a oferir-li via Hisenda segons sembla (Montoro és una mica confús, encara que l'escamat Mas-Colell no va posar mala cara) 1.200 milions extra per al pressupost del 2015 (la meitat, per altres vies, del que reclama la Generalitat).

¿No hauria estat millor empassar-se la histèria que va envair la Moncloa quan van veure que el 9-N Mas els havia guanyat la partida enredant-los amb astúcia, i haver cridat el president català a la Moncloa per posar els 1.200 milions (i una mica de bona voluntat) sobre la taula? ¿I que en tot cas fos Mas el que clavés el cop de porta? No –diuen–, un Govern digne i amb autoritat no s’ho pot permetre. ¿És més digne veure cues de catalans autoinculpant-se davant els tribunals la Nit de Nadal?

El desgovern de Madrid també té aspectes menys greus, però lúdics. El PP no fa primàries -això queda per als rojos del PSOE- i el líder nacional designa amb el dit els candidats. Així va elegir després d'un gran suspens Aznar a Rajoy (per cert, igual que Pujol a Mas). Però Rajoy encara no ha decidit res de les autonòmiques i municipals del maig vinent (les coses de palacio van despacio).

I dimarts Esperanza Aguirre, la líder madrilenya que se situa a la dreta del PP però que parla un castellà espontani (a vegades, en excés) i té ganxo (a vegades, populista), va dir en veu alta que volia ser candidata. Pecat mortal. Només havia d'intrigar pels passadissos i posar una espelma a Don Mariano. La resposta de Carlos Floriano, l'oficinista de Génova, va ser assegurar que qui es cregui que pot pressionar Rajoy s'equivoca. Molt. I el diari de més circulació de la dreta madrilenya diu en portada: «Aguirre es postula i col·loca Rajoy entre l'espasa i la paret». Potser sí que el PSOE es passa amb tantes primàries (ara se'n presumeix una altra entre Pedro Sánchez i Susana Díaz), però que l'anunci del desig de ser alcaldessa de Madrid (per substituir la senyora d'Aznar) sigui posar en un compromís el president del Govern...

Però el que és còmic pot acabar en disbarat. El ministre Montoro, a qui els comptes li surten perquè hi ha una mica de reactivació, ha ofert anul·lar els interessos del FLA (fons de liquiditat autonòmic) a les comunitats que han hagut de recórrer a aquest instrument, bàsicament les mal finançades i Catalunya en primer lloc. I davant d'aquesta proposta del ministre d'Hisenda, el conseller del ram de la Comunitat de Madrid, Ignacio Osorio, ha sortit en tromba a acusarMontoro de privilegiar Catalunya (compte, Junqueras, que no te n'has assabentat) i a proclamar que la diferència de tracte és «brutal» i que s'hi oposa «de manera radical».

¿On queda l'autoritat de Rajoy? Una lectura optimista seria que les estructures de l'ordeno i mano porten al desgovern i que l'autèntica autoritat (l'eficient) és saber escoltar, reflexionar, dialogar i, si és possible, consensuar. No s'ho creguin del tot, però almenys és un bonic conte de Nadal.