dilluns, 26 de desembre del 2016
L'HUMOR QUE NO FALTI TAMPOC PER NADAL
 |
| De Manel Fontdevila. |
 |
| De manel Fontdevila. |
 |
| De Vergara. |
 |
| De Manel Fontdevila. |
 |
| De Vergara. |
 |
| De Manel Fontdevila. |
 |
| De Ferreres. |
 |
| De Ferreres. |
 |
| De Manel Fontdevila. |
 |
| De Manel Fontdevila. |
Company Mariano
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
Com al PSOE, als sindicats els aplica una de les seves estratègies favorites: la temible 'abraçada Rajoy': ni una mala paraula, ni una bona acció
La bona notícia és que els sindicats segueixen vius. La dolenta és que al Govern que presideix Mariano Rajoy no el preocupa gaire, almenys de moment. La primera suposa gairebé un miracle, la segona semblava previsible. En l’agenda de Rajoy, les organitzacions sindicals són com el PSOE: figurants necessaris per completar amb èxit la representació d’allò que se suposa ha de fer un govern en minoria, dialogant i disposat a arribar a acords. A tots dos sembla que els aplicarà una de les seves estratègies favorites davant els seus contrincants: la temible abraçada Rajoy: ni una mala paraula, ni una bona acció.
El company Mariano farà totes les abraçades que faci falta, però no es mourà ni una mica de les seves polítiques, més enllà d’algun detall que pugui lluir en els titulars dels mitjans de comunicació sense disparar-se de preu. Podran parlar tant com vulguin de ponts festius i horaris laborals, però la reforma laboral no es toca i l’enèsim enderrocament privatitzador de les pensions s’accelera.
CANVI DE MODEL
La devaluació salarial, la precarització del mercat de treball i la pèrdua de drets laborals i socials van venir amb la crisi, però no se n’aniran amb la recuperació. Les polítiques desenvolupades pels governs de Rajoy no van ser tan sols una resposta a la gran recessió. En realitat, la majoria d’aquestes polítiques només s’han utilitzat com a excusa per assegurar un altre objectiu: instaurar un canvi de model en el qual el treball és tractat com un bé que ha de ser barat i precari per assegurar els marges de benefici d’una elitempresarial que, majoritàriament, no sap crear riquesa; només els la sap arrabassar als altres.
Quan els anys daurats de la bombolla, els sindicats eren culpables perquè, es deia, amb les seves negociacions col·lectives i els seus convenis alentien la marxa triomfal d’una economia que no hauria de suportar tantes rigideses. Quan va arribar la crisi, els sindicats tambévan ser declarats culpables per no saber defensar aquells mateixos convenis que abans els retrèiem, o els drets socials que ens han anat arrencant un rere l’altre a major glòria del fetitxisme del dèficit.
UNA BONA NOTÍCIA
Després d’una dècada de setge, desgast i desprestigi sistemàtic, que les forces sindicals encara conservin alguna capacitat d’organització i mobilització porta una bona notícia per als que mantinguin l’esperança de recuperar algun dia aquell petit Estat de benestar que havíem començat a construir amb l’arribada de la democràcia.
Els sindicalistes fan bé de tornar al carrer. Hem arribat a un punt de descrèdit on facin el que facin els sindicats, sempre estarà malament. Si convoquen una vaga, es passen de bel·licosos i alarmistes; si es mobilitzen contra alguna cosa, molesten als que no en tenen cap culpa i només volen treballar, i si s’asseuen a negociar, són uns venuts i servidors del gran capital. En aquesta societat multimèdia de la veritat virtual no havia sigut mai tan cert allò que deia Oscar Wilde: que parlin d’un, encara que sigui bé, és el que compta.
diumenge, 25 de desembre del 2016
7 DÍAS POR LA PROVINCIA DE CÁDIZ
OCTAVA ETAPA: SANLÚCAR DE BARRAMEDA
Sin duda alguna el día más deslucido de nuestra estancia por tierras gaditanas ya que la lluvia nos impidió disfrutar de la ciudad en toda su dimensión.
Nada más llegar recorrimos el paseo junto al estuario del río Guadalquivir, frente al parque nacional de Doñana, pero como no podíamos hacer gran cosa más nos fuimos a comer esperando que la lluvia amainara.
En el bar donde comimos no ofrecieron dos de los productos más típicos de la zona: cazón que es una especie pequeña de tiburón y carne del costillar del cerdo ibérico que se conoce como lagartitos o lagartos.
Después de comer dejamos a la perra en el coche y fuimos a dar una vuelta por la población. Continuaba lloviendo. De hecho la lluvia no nos abandonó en todo nuestro recorrido.
Partimos de la glorieta de las Carreras (*) para continuar por la calle Hermano Fermín hasta las bodegas La Gitana. Desde allí, por la calle Ramón y Cajal a la plaza del Cabildo, seguramente la más popular del municipio.
Al principio de la calle Isaac Peral varios mosaicos en el lateral de una pared nos recordaron el vínculo entre la población y la primera vuelta al mundo de los navegantes Fernando de Magallanes y Juan Sebastián Elcano.
Pasamos junto al convento de Santo Domingo en la calle Ruiz de Somavia. Dejamos a un lado el mercado municipal en calle Bretones y subimos la cuesta de Belén hasta el auditorio municipal de La Merced. Al lado izquierdo de la cuesta están Las Covachas, que son una antigua lonja de estilo gótico, pero no las vimos porque estaban en proceso de restauración.
El edificio del auditorio de La Merced, cuando todavía era iglesia, fue donado al municipio por Luisa Isabel Álvarez de Toledo y Maura, duquesa de Medina Sidonia (conocida como la Duquesa Roja). Junto al auditorio se encuentra el palacio Orleans-Borbón.
Desde allí subimos por la calle Caballeros pasando por la iglesia Mayor de Santa María de la O, junto al palacio ducal de los Medina Sidonia. Al principio de la calle Escuelas encontramos el monumento conmemorativo del Quinto Centenario del regreso de la nao Victoria, capitaneada por Juan Sebastián Elcano.
Seguimos ascendiendo esta vez por la calle Luis Eguilaz pasando por delante de las bodegas Barbadillo hasta llegar al castillo de Santiago, junto a las bodegas Solear. En este punto está la el mirador de La Memoria que recuerda a los caídos en el bando republicano durante la guerra Civil española.
No cesaba de llover, por lo que decidimos regresar. Nos dimos cuenta que no habíamos visto la sede del ayuntamiento, algo muy típico durante nuestras visitas a las diferentes poblaciones. Camino del coche vimos un edificio con banderas y mi mujer creyó que era la casa consistorial, pero no, se trataba de la Administración de la Agencia Tributaria, en la calle S. Juan, junto a la parroquia de Nuestra Señora del Carmen.
(*) Las carreras de caballos es uno de los actos más tradicionales de Sanlúcar de Barrameda. Tienen lugar en la playa en dos ciclos diferentes (dos fines de semana) durante el mes de agosto aprovechando la bajamar.
ESPECIAL LO POBLE QUE VOLEM. DIA DE NADAL
Illa de
contenidors del carrer Brasil, aquest matí sobre 2/4 d’11.
Segurament la nit
de Nadal no passen a recollir la brossa, però tret del contenidor del cartró,
la resta o estaven plens. Comprovat personalment.
Després de
dipositar la brossa que portava, una mica més avant, quan he arribat a les
unifamiliars, la gossa ha defecat. Ho he arreplegat i he girat cua per a tirar
l’excrement.
Uns metres més
avant, un es dirigia cap a la illa amb 3 bosses blaves a les mans. NO m’ha
vist. En arribar el més còmode hauria segut deixar-les al terra. Però no, ha
obert el contenidor i les ha anat tirant: una, dues i tres. Al donar la volat
li he vist la cara: no era del país (ja m’enteneu)
Si avants de les
11 estava així, no vull ni pensar com estaran aquesta nit. 
Autoexcloure's no és la solució
President de la Generalitat de Catalunya
Renunciar a proposar candidats per al Tribunal Constitucional només és un gest de cara a la galeria
El Parlament ha decidit no exercir el dret de proposta per l'elecció de membres del Tribunal Constitucional. El Senat ha d'elegir quatre persones per substituir tres magistrats que han esgotat el seu mandat i cobrir una vacant per defunció. El procediment preveu que les candidatures vénen dels Parlaments de les comunitats autònomes (cada Parlament pot proposar fins a dues persones) i el ple del Senat ha d'escollir entre totes elles en una votació que requereix el suport de les 3/5 parts del ple.
El nostre Parlament té, doncs, el dret de proposar noms, i fer-ho en nom de Catalunya. Però no. La majoria independentista ha imposat la decisió d'autoexcloure'ns. No hi haurà candidats catalans. Això no impedirà l'elecció dels nous magistrats constitucionals, ni afectarà formalment el funcionament d'aquesta institució. Però significa renunciar a la nostra capacitat d'influir en la construcció de la doctrina constitucional i la voluntat d'automarginar-nos del funcionament d'una de les institucions més importants de l'Estat.
El Parlament ha fet ús, fins ara, d'aquesta facultat i com a conseqüència el TC ha comptat amb juristes de primeríssim nivell que han aportat coneixement, sensibilitat i experiència. És clar, s'incorporen al TC per exercir la seva funció de manera independent, sense estar subjectes a cap mandat imperatiu ni dels òrgans que els proposen, ni dels òrgans que els elegeixen. És el que pertoca a un tribunal que ha d'exercir d'àrbitre. Hem de renunciar a proposar noms simplement per escenificar la confrontació? Algú hi pot veure cap utilitat?
No la sé veure. Crec que és una decisió irresponsable, que ens situa més a prop de la irrellevància i el ridícul i que no contribueix a crear les condicions d'una solució positiva. És un gest de cara a la galeria, com el de no participar en la Conferència de presidents.
Sovint hi ha raons per discrepar de les actuacions del TC. Jo mateix vaig manifestar públicament la meva profunda discrepància amb la sentència de 2010 sobre l'Estatut. Però aquesta no és, al meu entendre, la qüestió. El que es vol expressar amb aquesta pintoresca decisió és la desconnexió. És el colofó, si es vol lògic, d'una col·lecció de declaracions, manifestos i proclames que pregonen la voluntat de no considerar l'autoritat de l'àrbitre ni tenir en compte les seves atribucions. Amb la flagrant contradicció, cal dir-ho, de la sistemàtica presentació de recursos o requeriments davant del mateix Tribunal Constitucional quan es considera que el Govern espanyol envaeix competències.
Crec que és una política equivocada. No aporta res de positiu i només serveix per fer una mica més de soroll. Amb gestos i declaracions no anem enlloc.
dissabte, 24 de desembre del 2016
PRESOS POLÍTICS
Si algú no li posa remei, dintre d’un temps (mesos, anys...) les presons catalanes podrien estar plenes de presos polítics, tal com va passar després de la guerra o com encara passa a les repúbliques bananeres i, en el millor dels casos, sinó a la presó, si inhabilitats per a exercir càrrecs públics. Aquest és un panorama més que provable si res canvia, si tot segueix igual que els darrers anys.
Sabeu que Mas no és sant de la meva devoció, ni Quico Homs, ni tan sols la Carme Forcadell, per més de Xerta que sigui. No comparteixo per a res la seva forma de ser i actuar. Fins i tot hi veig un rerefons d’interessos personals a les antípodes dels veritables problemes de la gent.
Dit això i com ja he expressat més d’una vegada, no estic per a res d’acord de com actuen els polítics espanyols (majoritàriament del PP, però també d’altres formacions polítiques) ni, evidentment dels tribunals de justícia, sovint massa polititzats i influïts pel propi govern de l’Estat.
Per tant, al menys que algú li posi remei (per això cal que tingui allò que a Catalunya li anomenem seny) anem irremediablement al xoc de trens que des de fa tant de temps que es parla.
El que passa és que si s’arriba a aquest extrem, un dels dos trens és molt més gran i pesant que l’altre i, amb tota seguretat, tots i els danys que es pugui emportar, en sortirà millor lliurat que l’altre.
Espanya ho té quasi tot a favor: la legalitat, el poder, el recolzament de la majoria d’institucions internacionals, etc. Mentre que Catalunya des del meu punt de vista només compta amb la raó (què no és poca cosa)
Fa massa anys que des d’Espanya es menysprea Catalunya. Diu una dita que mucho pormeter hasta joder y después de haber jodido, nada de lo prometido... Aquesta és des del meu punt de vista la situació que s’ha viscut al llarg de molts i molts anys... Segurament dècades senceres que acumulen segles... A la guerra dels Segadors Espanya va guanyar i Catalunya va perdre i aquest estatus l’han fet prevaldre sempre, potser de vegades de forma subtil, però no per això exempta de domini.
Tot i criticar sovint mitjans com TV3 per la seva parcialitat informativa, fa només unes setmanes, al programa Divendres que s’emet per la tarda, algú va comentar amb tota la raó del món (crec recordar que la Terribas) que, a canvi ‘d’oblidar-nos’ de la independència, què ens oferirà Madrid? Un millor finançament, més inversió en infraestructures, revisió de les balances fiscals, més traspassos de competències...? Quantes vegades ens han promès això mateix i no ho han complit? –va sentenciar-.
Molt semblant a un esqueix que vaig veure fa molts anys per televisió. Recordeu la parella d’humoristes Lussón y Codeso? Un feia de criat de l’altre. Com que no cobrava, volia marxar.
-Si té quedes té pujaré el sou... I té pagaré les extres... I els punts... I les comes...
-No cal que me paguis res de tot això... Jo només vull cobrar el que me deus ...
Santa raó. De promeses no vivim. Vivim de fets i el que és evident és que Madrid, sistemàticament, incompleix totes i cada una de les seves promeses (algunes d’elles signades i rubricades) Governi el PP o Governi el PSOE, és igual. Per això quan s’arriba a un alt grau d’emprenyamenta, s’ha de pegar un fort cop de puny sobre la taula i plantar-se: fins aquí hem arribat!
LO POBLE QUE VOLEM 24-12-2016
Quant de rato trobeu que s'hi va estar?
5 minuts?, 10?, 15?, Mitja hora? 1 hora?
Eren sobre les 7 de la tarda quan vaig fer la foto i més de les 9:30 quan vaig tornar a passar i encara continuava allí... I per cert, enganxat al de darrere.
(L'extra és un amic meu)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)