President de la Generalitat de Catalunya
Renunciar a proposar candidats per al Tribunal Constitucional només és un gest de cara a la galeria
El Parlament ha decidit no exercir el dret de proposta per l'elecció de membres del Tribunal Constitucional. El Senat ha d'elegir quatre persones per substituir tres magistrats que han esgotat el seu mandat i cobrir una vacant per defunció. El procediment preveu que les candidatures vénen dels Parlaments de les comunitats autònomes (cada Parlament pot proposar fins a dues persones) i el ple del Senat ha d'escollir entre totes elles en una votació que requereix el suport de les 3/5 parts del ple.
El nostre Parlament té, doncs, el dret de proposar noms, i fer-ho en nom de Catalunya. Però no. La majoria independentista ha imposat la decisió d'autoexcloure'ns. No hi haurà candidats catalans. Això no impedirà l'elecció dels nous magistrats constitucionals, ni afectarà formalment el funcionament d'aquesta institució. Però significa renunciar a la nostra capacitat d'influir en la construcció de la doctrina constitucional i la voluntat d'automarginar-nos del funcionament d'una de les institucions més importants de l'Estat.
El Parlament ha fet ús, fins ara, d'aquesta facultat i com a conseqüència el TC ha comptat amb juristes de primeríssim nivell que han aportat coneixement, sensibilitat i experiència. És clar, s'incorporen al TC per exercir la seva funció de manera independent, sense estar subjectes a cap mandat imperatiu ni dels òrgans que els proposen, ni dels òrgans que els elegeixen. És el que pertoca a un tribunal que ha d'exercir d'àrbitre. Hem de renunciar a proposar noms simplement per escenificar la confrontació? Algú hi pot veure cap utilitat?
No la sé veure. Crec que és una decisió irresponsable, que ens situa més a prop de la irrellevància i el ridícul i que no contribueix a crear les condicions d'una solució positiva. És un gest de cara a la galeria, com el de no participar en la Conferència de presidents.
Sovint hi ha raons per discrepar de les actuacions del TC. Jo mateix vaig manifestar públicament la meva profunda discrepància amb la sentència de 2010 sobre l'Estatut. Però aquesta no és, al meu entendre, la qüestió. El que es vol expressar amb aquesta pintoresca decisió és la desconnexió. És el colofó, si es vol lògic, d'una col·lecció de declaracions, manifestos i proclames que pregonen la voluntat de no considerar l'autoritat de l'àrbitre ni tenir en compte les seves atribucions. Amb la flagrant contradicció, cal dir-ho, de la sistemàtica presentació de recursos o requeriments davant del mateix Tribunal Constitucional quan es considera que el Govern espanyol envaeix competències.
Crec que és una política equivocada. No aporta res de positiu i només serveix per fer una mica més de soroll. Amb gestos i declaracions no anem enlloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada