Si algú no li posa remei, dintre d’un temps (mesos, anys...) les presons catalanes podrien estar plenes de presos polítics, tal com va passar després de la guerra o com encara passa a les repúbliques bananeres i, en el millor dels casos, sinó a la presó, si inhabilitats per a exercir càrrecs públics. Aquest és un panorama més que provable si res canvia, si tot segueix igual que els darrers anys.
Sabeu que Mas no és sant de la meva devoció, ni Quico Homs, ni tan sols la Carme Forcadell, per més de Xerta que sigui. No comparteixo per a res la seva forma de ser i actuar. Fins i tot hi veig un rerefons d’interessos personals a les antípodes dels veritables problemes de la gent.
Dit això i com ja he expressat més d’una vegada, no estic per a res d’acord de com actuen els polítics espanyols (majoritàriament del PP, però també d’altres formacions polítiques) ni, evidentment dels tribunals de justícia, sovint massa polititzats i influïts pel propi govern de l’Estat.
Per tant, al menys que algú li posi remei (per això cal que tingui allò que a Catalunya li anomenem seny) anem irremediablement al xoc de trens que des de fa tant de temps que es parla.
El que passa és que si s’arriba a aquest extrem, un dels dos trens és molt més gran i pesant que l’altre i, amb tota seguretat, tots i els danys que es pugui emportar, en sortirà millor lliurat que l’altre.
Espanya ho té quasi tot a favor: la legalitat, el poder, el recolzament de la majoria d’institucions internacionals, etc. Mentre que Catalunya des del meu punt de vista només compta amb la raó (què no és poca cosa)
Fa massa anys que des d’Espanya es menysprea Catalunya. Diu una dita que mucho pormeter hasta joder y después de haber jodido, nada de lo prometido... Aquesta és des del meu punt de vista la situació que s’ha viscut al llarg de molts i molts anys... Segurament dècades senceres que acumulen segles... A la guerra dels Segadors Espanya va guanyar i Catalunya va perdre i aquest estatus l’han fet prevaldre sempre, potser de vegades de forma subtil, però no per això exempta de domini.
Tot i criticar sovint mitjans com TV3 per la seva parcialitat informativa, fa només unes setmanes, al programa Divendres que s’emet per la tarda, algú va comentar amb tota la raó del món (crec recordar que la Terribas) que, a canvi ‘d’oblidar-nos’ de la independència, què ens oferirà Madrid? Un millor finançament, més inversió en infraestructures, revisió de les balances fiscals, més traspassos de competències...? Quantes vegades ens han promès això mateix i no ho han complit? –va sentenciar-.
Molt semblant a un esqueix que vaig veure fa molts anys per televisió. Recordeu la parella d’humoristes Lussón y Codeso? Un feia de criat de l’altre. Com que no cobrava, volia marxar.
-Si té quedes té pujaré el sou... I té pagaré les extres... I els punts... I les comes...
-No cal que me paguis res de tot això... Jo només vull cobrar el que me deus ...
Santa raó. De promeses no vivim. Vivim de fets i el que és evident és que Madrid, sistemàticament, incompleix totes i cada una de les seves promeses (algunes d’elles signades i rubricades) Governi el PP o Governi el PSOE, és igual. Per això quan s’arriba a un alt grau d’emprenyamenta, s’ha de pegar un fort cop de puny sobre la taula i plantar-se: fins aquí hem arribat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada