divendres, 21 de desembre del 2012

Por qué la deuda pública no debe pagarse

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

La deuda pública acumulada por los países de la Eurozona es impagable. Ha alcanzado un nivel que los Estados no podrán pagar. Esto aplica prácticamente a todos los países, pero muy en especial a los países antes llamados PIGS (Portugal, Irlanda, Grecia y Spain), y ahora GIPSI (con el añadido de Italia). En todos ellos la deuda pública está por encima de los niveles permitidos en el Tratado de Maastrich, que estableció las condiciones que los países debían seguir para entrar y permanecer en el euro.
Frente a esta situación deberían hacerse dos preguntas. Una es ¿cuál es la consecuencia de que los Estados no paguen la deuda? Y la otra, ¿debería pagarse tal deuda? En realidad, los Estados no deberían pagar la deuda, incluso en el caso de que pudieran hacerlo, pues esta deuda es exagerada y la cantidad de intereses que se ha forzado a los Estados a pagar para poder conseguir dinero, es decir, para que la banca comprara bonos públicos del Estado, es artificialmente alta e inmoral. Y digo inmoral porque esta exigencia de que los Estados paguen intereses altos se basa en que ha sido la propia banca, a través de su lobby, el Banco Central Europeo, la que ha creado la situación intolerable en la que los Estados no tenían otro remedio para conseguir dinero que pagar tales intereses exageradamente altos, pues el Estado no podía pedir prestado dinero del BCE (mientras que los bancos sí que podían). Es como si una persona robara dinero a otra y luego tuviera la osadía de prestarle el dinero robado (porque no había dinero disponible de ninguna otra fuente) a la persona robada, a unos intereses elevadísimos. El ladrón robaría dos veces a la persona robada. Esto es lo que la banca ha hecho. Ha eliminado el instrumento que los Estados tenían para protegerse de la especulación de sus bancos, y así han conseguido intereses de los bonos altísimos (ver mi artículo “La estafa de la deuda pública” en El Plural, 29.11.12)
Por otra parte, es importante que se informe a la ciudadanía que los Estados pueden conseguir recursos y que pueden conseguirlo sin necesidad de endeudarse. La negación de esta posibilidad justifica las políticas de austeridad y los recortes de gasto público, incluyendo el gasto público social. Ahora bien, los Estados tienen enormes recursos que no se están tocando. Por ejemplo, si analizamos la propiedad pública que cada uno de estos Estados tiene, la cantidad total representa muchas veces el valor de la deuda pública. Y éste es el filón de oro donde los acreedores, es decir, los bancos, quieren meter mano. Tales Estados deberían resistirse a ceder a esta demanda, pues una vez vendida tal propiedad, ya no tienen donde apoyarse en el futuro.
Existe, sin embargo, una enorme propiedad privada que se ha ido incrementando y concentrando durante estos hechos de recesión, cuando las desigualdades de renta y propiedad han crecido exponencialmente, es decir, muy rápidamente. Así, en Italia, el país de los GIPSI que tiene mayor deuda pública (la OCDE calcula que en 2013 será un 122% del PIB) tiene nada menos que en propiedad privada en inversiones y tierra el 377% del PIB, en inversiones financieras el 237% de PIB, y así un largo etcétera. Stefan Bach, en un interesante artículo, “Capital Levies – A Step Towards Improving Public Finances in Europe”, en Social Policy Journal calcula que un incremento de un 5% de los impuestos sobre tal propiedad privada podría conseguir el equivalente al 15% del PIB, medida que, a la vez que contribuir a reducir las desigualdades, disminuiría su enorme deuda pública. No se conocen estudios semejantes en España pero es probable que las cantidades fueran muy semejantes.
Otra área de ingresos son las rentas originadas del capital, invertidas en actividades especulativas a través de la banca. Incluyo en esta categoría la huída de capitales a paraísos fiscales u otros países, distinta a los de los depositarios. Incluso el Banco Mundial, un organismo de clara orientación conservadora, ha documentado en todos los países de elevada deuda los fondos depositados en el extranjero, que en cada uno de estos países representa una cantidad mucho mayor que el tamaño de la deuda pública (ver el libro Debt, the IMF and the World Bank. Monthly Review Press 2010, escrito por Eric Toussaint y Damien Millet).
España, uno de los países con mayores desigualdades de la OCDE puede y debe conseguir fondos de aquellos que se beneficiaron más de los años de bonanza. Dinero lo hay con gran abundancia entre las grandes fortunas, las grandes empresas y la banca (que ha recibido fondos públicos por una cantidad equivalente nada menos que al 10% del PIB). El problema es que el Estado no los recoge. Influenciado por las grandes fortunas, por las grandes empresas y por la banca, el Estado prefiere endeudarse, beneficiando a la banca, a la cual se le paga más adelante los intereses elevadísimos, con dinero público. Un escándalo.

dijous, 20 de desembre del 2012

DE FELIP, FUIG!

Foto les Altres Veus.


El Conseller de l’Interior en funcions del govern de la Generalitat Felip Puig és un personatge polèmic. Molt abans d’ocupar el càrrec ja ho era i, es de suposar que, sigui quina sigui la seva ocupació a partir de la formació del nou govern, ho seguirà sent.
Felip Puig, també conegut Felip Fuig per la plantada que va fer al plenari de la Comisión Nacional del Agua quan era el conseller de Política Territorial en el darrer govern de papa Pujol per no haver de retratar-se i votar en contra dels interessos de les Terres de l’Ebre en ple debat antitransvasament.
Com a home dur, Mas va pensar en ell a l’hora de formar el seu primer govern per a donar-li una de les conselleries importants: la de l’Interior. El seu antecessor al govern Tripartit Joan Saura havia estat força controvertit i, el nou conseller, anava a acaparar moltes mirades des de dintre i fora del departament.
Puig, entre d’altres escomeses, havia de ser el responsable màxim dels Mossos d’Esquadra i dels Bombers de la Generalitat (el cos de bombers de Barcelona pertany a l’ajuntament)
El desallotjament dels acampats del moviment 15-M de la plaça de Catalunya va ser considerada per molts com a desproporcionada. Alguns agents del cos de la policia autònoma (seguint o no instruccions al peu de la lletra) sembla que es van excedir en les seves funcions.
Les queixes dels moviments alternatius i d’alguns partits polítics van ser contundents i van arribar a demanar la dimissió del conseller.
Aquells fets van significar el començament d’una llarga trajectòria de fets semblants. Cal recordar, per exemple, les detencions del dia de vaga general del 29 de març amb detencions de diverses persones, fins i tot dies després. Entre aquestes cal recordar la del tortosí Andreu Curto del col·lectiu Arran i que va estar a la presó durant uns quans mesos fins que el van posar en llibertat.
L’altra polèmica es va suscitar després de que Ester Quintana perdés un ull, suposadament, com a conseqüència d’una pilota de goma disparada pels Mossos.
Felip Puig va haver de comparèixer davant de els diputats de la mesa permanent del Parlament per a donar explicacions; unes explicacions que només van convèncer als seus. Pugi va dir que el Mossos no havien disparat cap pilota de goma on Ester va ser ferida. Però noves proves gràfiques desmentien el conseller i demostraven que no havia estat així.
Finalment, Puig va fer saber que li havia presentat la dimissió dues vegades a Mas i que aquest no li havia acceptat. La qual cosa em fa pensar que poques ganes de dimitir tenia...
Les dimissions poden ser de caràcter irrevocable i, per tant, ningú pot anar en contra la voluntat del dimissionari. Si Puig continua al seu càrrec és perquè vol. Més clar l’aigua.
L’altra possibilitat és que Mas li hagi demanat a Puig que continuï fins la formació del nou govern que, previsiblement, es produirà durant la propera setmana. De moment Puig no figura entre els noms dels possibles candidats. No obstant, que no es preocupi Puig, ja que el seu partit de ben segur que li agrairà tota la feina feta fins la data i li buscaran una ocupació adient a les seves característiques.

FELIP PUIG DIMISSIÓ IMMEDIATA I IRREVOCABLE, JA!!!  

LES PREGUNTES DEL DIA 20-12-2012

Ben cuinat! 




El pacte entre CiU i ERC, és antinatura, tal com afirma l’Enric Millo, diputat i dirigent del PPC? 


 
I encara una altra: Seria natural un pacte entre CiU i el PPC? 
 
En contra del que pensa Millo, CiU i ERC tenen molt més coses que els uneix que no que els separa (sobre tot amb Convergència): la primera de totes és que, tot dos, són partits nacionalistes. Les dues formacions es van presentar a les eleccions amb un objectiu comú: fer una consulta sobiranista.
Si fem un anàlisi més en profunditat, ens en adonarem que ERC, des de fa molts d’anys, ha apostat molt més fort que CiU per fer una consulta que pugui portar a Catalunya cap a la independència. Per a posar un exemple, aquí teniu un titular del Periódico: ERC obté la consulta per al 2014.  
La línia editorial del Periódico tampoc es mostra d’acord amb la afirmació de Millo, ja que, a l’editorial d’avui titula: CiU i ERC firmen el pacte més natural.
Possiblement, Millo ho veu des del punt de vista que CiU, com el PP, són dos partits de dretes que apliquen polítiques de dretes que van en contra de les classes més populars com per exemple la classe treballadora, pensionistes, petits empresaris (la majoria autònoms), etc.
Quina sort  la de CiU que té on escollir!

Manel Ferré es nega definitivament a rescindir el contracte de lloguer del servei de rehabilitació




El lloguer ja ha costat 459.000 euros a l’Hospital i el muntant total arribarà prop de 2 milions d’euros el 2017

Manel Ferré va tancar definitivament la porta a la rescissió del contracte de lloguer del servei de rehabilitació, el passat dilluns en el transcurs d’un Consell d’Administració de l’Hospital. La reunió es produí després de la insistència del PSC i d’haver-ho sol·licitat per escrit. A la reunió a la que s’invità als representants de l’empresa propietària del lloguer, es tractà en dos punts i per separat, la possibilitat de rebaixar el preu del lloguer per tal d’adaptar-lo als preus actuals de mercat per una banda i per l’altra la possibilitat de rescindir el contracte i reubicar el servei en alguna de les plantes lliures de l’Hospital.
A la primera possibilitat els representants de l’empresa es van negar a rebaixar el preu del lloguer al·legant que amb aquests diners paguen la hipoteca del local a una entitat bancària. El que no van concretar es si es referien a la hipoteca dels baixos de 500 metres quadrats o del tot l’edifici on està ubicat el servei de rehabilitació, perquè amb 15.000 euros mensuals es poden pagar capitals hipotecaris molt alts ... Tot i així estaven en el seu dret ates que el contracte està vigent i no inclou cap clàusula de revisió. Volem recordar en aquest punt que Manel Ferré va amagar l’existència de l’esmentat contracte als Consellers de l’oposició com ja hem denunciat en diverses ocasions. Hem de dir que en aquests moments a Amposta hi ha plantes baixes de mil metres quadrats ubicades en carrers principals de la ciutat, disponibles per 3000 euros mensuals, és a dir, 5 vegades menys que el estem pagant.
Tancada aquesta via es discutí, també a petició del PSC, la possibilitat de rescindir el contracte i  reubicar el servei en alguna de les plantes lliures de l’Hospital. Manel Ferré, que disposa de majoria absoluta dintre el Consell d’Administració es negà al·legant si fèiem això perdríem els 459.000 euros que ja portàvem pagats a l’empresa propietària del local. La posició de tots els grups de l’oposició fou unànime: es preferible no recuperar aquest capital a pagar tres vegades més, que és el que queda pendent dins el 2017. Els nostres càlculs ens diuen que amb un cost d’uns 300.000 euros es podria adaptar una de les plantes lliures de l’Hospital per acollir el servei de rehabilitació i alliberar d’aquesta manera un milió llarg d’euros compromesos amb el lloguer i dedicar-los a mantenir el nivell retributiu dels treballadors de l’Hospital o reforçar els serveis i els equipaments existents.
Hem de recordar en aquest punt les hemeroteques on Manel Ferré deia el 2009 que la ubicació del servei de rehabilitació al Carrer Amèrica era provisional, a l’espera de la construcció de la nova residència de gent gran que havia d’alliberar l’actual edifici-residència ubicat al costat mateix de l’Hospital. En aquell moment afirmà que l’actual residència de gent gran seria la seu definitiva del  servei de rehabilitació i on també s’ubicaria la Llar Municipal de Jubilats que s’ha quedat petita.
Des del PSC volem manifestar un cop més la nostra indignació per la manera en que Manel Ferré, president del Consell d’Administració, alcalde de la ciutat i a la vegada treballador del propi Hospital, ha gestionat aquest tema que esta suposant una vergonyosa i immoral sagnia 15 mil euros mensuals. Ocultació d’informació, mala gestió, manca de transparència i abús de la seva majoria absoluta, són els qualificatius que millor defineixen aquesta esperpèntica història.
Mentrestant, estem esperant que el Manel Ferré ens digue qui va autoritzar l’adjudicació d’un contracte de 30.000 euros pel lloguer d’una grua a l’empresa MAGFEN CENTRIC vinculada a un alt responsable de l’Hospital, i no que el justifique dient que era l’oferta més barata o que reconegue a que a l’empresa propietària del local del servei de rehabilitació se li han adjudicat contractes per valor de més 5 milions d’euros, en els darrers anys, entre obres de remodelació de l’Hospital i les obres del futur CAP d’Amposta adjudicades des de l’any passat i anunciades a bombo i plateret en plena campanya per les municipals.

La notícia al Diari de Tarragona.  

La “herencia” de Franco está en el ADN del PP

El  jefe de los tramposos, llamado Mariano Rajoy Brey, de nuevo manipuló a sabiendas. Lo hizo con naturalidad porque en la derecha lo normal es mentir. Y el es un maestro del engaño. Afirmó que su victoria electoral llegó “tras siete años de parálisis  y de desaciertos”.
Puede aceptarse  que, durante los tres últimos años de Gobierno socialista, José Luis Rodriguez Zapatero y sus ministros no acertaran en la lucha contra la crisis económica, financiera y política.
El rehén
Pero sería pertinente que Rajoy Brey nos dijera qué Gobierno  europeo ha sabido acabar con la crisis. Sin embargo, no lo dirá: primero porque lo ignora y  después, porque él mismo está comprobando hasta qué grado es rehén de la UE, de los mercados, de los grupos de presión, de las agencias de calificación y de Ángela Merkel. O sea, del Gobierno alemán.
Un monigote, políticamente hablando
Zapatero fue amordazado y aun así tuvo el coraje de marcharse, aunque a trancas y barrancas. Rajoy, en cambio, es un monigote – políticamente hablando-, pero su gestión además es mucho peor que la de su antecesor en la Moncloa.  Zapatero intentó proteger a los débiles. Rajoy ha rebanado dinero incluso de los pensionistas.
Pertinaz embustero
En todo caso, Rajoy ha demostrado que es un pertinaz embustero. Los cuatro años de la primera legislatura de Zapatero fueron muy positivos desde numerosos puntos de vista. Negarlo no sólo es una osadía, sino una canallada. Los ataques populares contra Zapatero fueron monstruosos. ¿O es qué ya no recuerda usted, señor Rajoy, que le derrotó en las urnas con una mayoría holgada?
En fuera de juego
Usted, tras las elecciones generales, se quedó en fuera de juego y estuvo a punto de que no pocos de los suyos lo empujaran al abismo.  Salvó la piel por los pelos y porque consiguió sobrevivir en el turbio Congreso de Valencia, gracias, entre otros conmilitones, al presunto delincuente y cacique castellonense, Carlos Fabra, que se puso de su lado.
Su recurso favorito
Ayer regresó a su recurso favorito, que es el de pasar la cuenta de la crisis a los socialistas. Vulneró la verdad sin escrúpulos. Fue el PSOE el que “socavó el Estado del Bienestar”, señaló el Gran Embustero. Entre sus barbaridades sobresale la siguiente: “El PSOE carga con una culpa histórica [...] Nos dejó un déficit de bancarrota, su herencia y aquí está buena parte de nuestros males”.
Lo que silencia el presidente del Gobierno
Pero lo que silencia Rajoy es que su partido arrastra otra “culpa histórica” y otra “herencia”. La “culpa histórica” de la derecha española es el apoyo que sigue dando, casi siempre, al dictador. La “herencia” es la de Franco. Su ADN no es democrático. Y eso, señor Rajoy, se les nota mucho.

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

dimecres, 19 de desembre del 2012

CATALUNYA DAVANT LA NOVA LEGISLATURA



Amb la constitució del Parlament, s’inicia la 10èna legislatura catalana, possiblement, la més complexa i complicada fins ara.
L’encara President en funcions Artur Mas va voler finalitzar de forma sobtada la 9èna perquè pensava (ell) que trauria un molt bon resultat. Que la ciutadania s’oblidaria de les retallades que havia aplicat en quasi dos anys de mandat i que es conformaria amb la pastanaga que significa caminar cap a un estat independent. Però a l’hora de la veritat és va demostrar que els electors catalans no són babaus i van castigar durament l’actitud prepotent de Mas que va voler acaparar l’èxit de la manifestació de la Diada sense haver-hi anat.
Els resultats electorals poc van fer variar el panorama polític entre els teòricament dos bàndols: els que es mostren a favor d’una consulta d’autodeterminació (que no ha de portar necessàriament a la independència) i el que no hi estan. Cal matisar però, que el PSC està a favor sempre que la consulta sigui legal, es a dir, dintre del marc constitucional, mentre que CiU, ERC i les CUP, volen tirar pel camí del mig: promouran la consulta encara que no tingui l’aprovació de Madrid.  
Al menys que hi hagi una desfeta de darrera hora, tot fa pensar que CiU, la força guanyadora de les eleccions i ERC, la que va obtenir uns millors resultats si els comparem amb els anteriors de fa dos anys, acabaran subscrivint un pacte electoral. Un pacte que, com es diu vulgarment, sembla el part de la burra, o sigui, és molt més llarg i complicat del que es podria preveure, al menys per part de CiU.
Auguro que per a CiU serà una llarga i feixuga legislatura. Fins ara, els republicans, s’han caracteritzat per posar entrebancs allà on hi hauria d’haver consens. I és que les coses s’han de fer al seu gust o no es fan. Amb l’arribada de l’actual president del partit Oriol Junqueras no ha canviat el seu modus operandi. ERC voldria estar al govern, però sense mullar-se. Tal com va dir un ciutadà d’un poble del nostre territori: Signo, però no em comprometo a res...  
Personalment, sóc del que penso que serà una legislatura difícil. Si durant els propers 4 anys no es fa la consulta sobiranista, serà considerat un fracàs per molts de ciutadans que, el passat 25-N, van votar en aquest sentit. Però a part d’això, caldrà buscar sortides a la crisi, la qual cosa, en els dos anys precedents, no s’ha fet. L’executiu de Mas s’ha dedicat a gestionar (malament) les transferències de fons que li han arribat de Madrid, retallar de partides que s’haurien d’haver considerat intocables i posar tiretes en algunes ferides obertes, com per exemple, l’euro per recepta.
Però fins que Catalunya esdevingui un estat independent, serà necessari refer els ponts que s’han trencat durant els darrers temps i no sembla, que amb l’actual actitud de CiU i, per suposat, amb la manera de ser i fer dels republicans, això no serà fàcil. Com tampoc ajuda gens a l’hora de superar l’actual situació tenir a Madrid un govern del PP poc disposat (per no dir gens) a fer concessions, per a recuperar el diàleg perdut.
El pitjor de tot és que, mentre els polítics intentaran solucionar totes aquestes situacions (ja es veurà si amb èxit o no), els ciutadans de Catalunya seguirem patint els mals derivats de les desavinences y els interessos partidistes de les distintes formacions polítiques.
Anem-nos preparant.      

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CERVERA DEL MAESTRE VI











La meva loteria

Jordi Évole  -periodista-

He aprofitat un moment en què no dimitia cap president del Parlament balear (ja en van dos) per anar a comprar loteria de Nadal. I la venedora m'ha comentat que, per tenir sort, s'ha de fregar el dècim sobre la panxa d'una dona prenyada. Cap problema: aquest país va sobrat d'emprenyats. Fins i tot els comissaris de policia estan emprenyats. Han passat d'emprenyar a estar emprenyats. Ja se sap, no és el mateix estar fotut que estar fotent-li. Ni estar dimitit que estar dimitint, una forma verbal que Felip Puig no sap conjugar.
La nòmina d'emprenyats polítics és llarga. Artur Mas n'està. Espero que em deixi fregar els meus dècims. Potser demà li truco. ¿I si en comptes de quedar amb Mas truco a Josep Antoni Duran Lleida? És el nostre calb de la loteria, perquè és una loteria saber si està a favor de la independència o no.
Millor que pensi més opcions per si em fallen Mas i Duran. Ja ho sé: me'n vaig al PSC i començo a fregar el dècim per la panxa de Pere Navarro. Però no fregant fort, sinó una mica més suau, com el federalisme. I, vinga, ara frego una mica més per aquí i després una mica menys per allà... És a dir, asimètricament. Segur que em toca la Grossa. I si Navarro no hi és, a veure si trobo Bustos, un altre emprenyat. No estaria malament,i de passada li preguntaré si per Nadal pensa menjar marisc, que és ric en mercuri.
He comprat un parell de números sensacionals. La venedora m'ha recomanat que escollís els que representin coses molt importants per a mi. M'he decidit per aquests dos: 20711 i 06607. El primer és per una data entranyable: el 20 de juliol del 2011 va sortir a borsa Bankia. I el segon és per una qüestió professional: el 6 de juny del 2007, que és quan Díaz Ferrán va arribar a la presidència de la CEOE. A Soto del Real estan encantats amb l'arribada de l'empresari: els presos necessitaven per a la seva rifa nadalenca una mà innocent.
Carlos Fabra, assessor
Dels dos números en vull fer participacions, per repartir amb la família i els col·legues. M'han assegurat que el millor és demanar informació als bancs, que són experts a fer unes bones participacions preferents. Encara que per assessor bo en loteria, l'expresident de la Diputació de Castelló Carlos Fabra. Els premis li han vingut caiguts del cel. I ja se sap: afortunat en el joc, desafortunat en avions.
Potser no em toca la loteria. Doncs res, la salut és el que importa. Sobretot la de Messi. Aquesta sí que és la meva loteria. ¡Com n'és d'important la salut de Leo! Si la conserva, jo crec que és capaç de superar un rècord molt més difícil que el de Müller: el rècord de gols que ens està ficant Mariano Rajoy.
On segur que toca, i no cal que sigui 22 de desembre, és a Suïssa. La pluja de milions espanyols no s'atura. L'última Grossa que els ha caigut és la d'un arquitecte de renom. A Espanya vam passar unes bones estones rient amb els germans Calatrava. Ara és un altre Calatrava el que se'n riu de nosaltres. Els temps estan canviant.

dimarts, 18 de desembre del 2012

CATALUNYA I ESPANYA NO PEGUEN NI AMB COLA



Deia el feixisme que España es una unidad de destino en lo universal.  
La majoria de la gent corrent, quan escoltava coses així, ni s’immutava, ja que, com no ho comprenien, tampoc perdien el temps pensant en que voldria dir.
És cert que Espanya està formada per un bon grapat de territoris que, segles enrere, eren regnes independents. Alguns d’aquest territoris, com Catalunya, encara conserven la llengua i unes costums pròpies que ens fan diferents de la resta. Però alguns, com Astúries, Aragó, etc. han acabat perden un dels trets més diferencials: el seu idioma (bable per Astúries, aragonès...)
La història oficial d’Espanya ens explica que els artífex d’aquesta unió van ser els Reis Catòlics Isabel de Castella i Ferran d’Aragó que, amb la seva boda, van ajuntar Castella i Lleó i la Corona d'Aragó, dos dels tres regnes més importants de la Península ibèrica del segle XV (l’altre era Portugal) I, a partir d’aquesta unió, una política d’enllaços matrimonials i guerres, va permetre composar el que avui es coneix com el Regne d’Espanya.
Però si ens parem a estudiar de forma minuciosa la història, principalment la catalana, ens en adonarem que darrera del nomenament del rei Ferran (seria millor dir-li Fernando) hi ha tota una sèrie de conxorxes per a que el successor de Martí l’Humà i que va morir sense descendència, fos algú no català.
El Compromís de Casp només és l’acte final d’una obra de teatre molt ben dirigida per la casa castellana dels Trastàmara per assegurar-se que fos Ferran l’elegit entre la resta dels aspirants. No en va, era la família més poderosa entre les que van presentar candidat.
Per aquells que no ho sàpiguen, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó eren cosins germans i van haver de demanar la dispensa papal per a casar-se. Per tant, la unió dels dos regnes estava més cantada molt abans de que s’acabés produint.
Digui el que digui la història oficial, Espanya és per a mi una unió artificial i que, durant el pas del temps, la majoria de governants han volgut consolidar encara que hagi estat sovint mitjançant actituds autoritàries i, fins i tot, fent ús de les armes.
Fixeu-vos si és artificial aquesta unió que símbols com ara la bandera i l’himne s’han improvisat.
La bandera espanyola, la rojigualda, el símbol que més representa l’estat espanyol, era l’emblema de la Marina Espanyola. I per què tenia aquests colors? Senzillament perquè són els més visibles a l’ull humà i així, per la mar, era de fàcil distinció i identificació.
L’himne era la marxa de los Granaderos i l’usava l’exèrcit espanyol al segle XVIII. Com sabeu no té lletra i per això quan sona durant algun acte oficial, ningú el canta a diferència dels himnes  dels altres països que tothom sé sap la lletra. Fins i tot els Segadors en té.
En temps de Franco l’himne espanyol tenia lletra composada per José María Pemán, però  era tan cursi que en arribar la democràcia la van descartar. Recentment hi va haver un intent de posar-ne però els resultats tampoc van ser satisfactoris.

L’APUNT: Sabíeu què a Tortosa i a l’EMD de Jesús hi ha descendents de la casa dels Trastàmara?

I EXPOSICIÓ DE PESSEBRES D'AMPOSTA






Als baixos de l'esplai de Catalunya Caixa (Abans Esplai Sant Jordi) es pot veure fins el 6 de gener de 2013 en horari de 18:30 a 20:30, la I Exposició de Pessebres d'Amposta.

































Finalment podreu veure un vídeo del pessebre més gran del món propietat de Bancaixa. A You Tube podreu trobar diferents vídeos. Jo en deixo un.


El armario transformista

Luis Moreno
Profesor de Investigación del Instituto de Políticas y Bienes Públicos (CSIC)


Durante la campaña electoral catalana se ha reiterado una pregunta enigmática: ¿cómo es posible que autonomistas, federalistas y catalanistas no secesionistas de larga trayectoria hayan salido del armario abrazando la causa independentista con el fervor del nuevo converso? La demanda tiene recorrido inverso al certificarse cómo rancios centralistas de antaño acudieron solícitos a manifestar su propósito de enmienda descentralizador a condición de que Cataluña no se desgajase de España.
El dilema entre quienes están “a favor” o “en contra” de la independencia catalana empujó a los miembros de las intelligentsias catalana y española a un posicionamiento construido bipolarmente de manera irreversible (“ellos” o “nosotros”). Buena parte de los intelectuales radicados en el Principado —en no pocos casos izquierdistas de pedigree— parecen haber confrontado un doloroso desgarro entre sus afinidades ideológicas de carácter funcional (de clase, cosmovisión o valorativas) y las territoriales (culturales, identitarias o relacionales). Estas últimas han parecido prevalecer.
Los mentideros mediáticos se sorprenden de la salida del ‘armario transformista’ de insospechados independentista adherentes con fruición a las listas de apoyo soberanista. Por su parte, viejos partidarios de la homogeneización y del ‘ordeno-y-mando’ napoleónico hacen renovada profesión de fe autonomista y hasta federalista. Se marca territorio, en suma, entre quienes “están conmigo” y quienes “están contra mí”. Tal reduccionismo de posiciones era inevitable en un período electoral y cuyo resultado apunta a un eventual referéndum —o plebiscito— sobre la independencia de Cataluña. Además, los egos personales, el afán de notoriedad, o el más prosaico interés por avenirse a posiciones institucionales de ventaja personal, son poderosas reclamos a simplificar el debate. Poco importa que tal reduccionismo se compadezca malamente con la discusión racional sobre los problemas de la gobernanza en Cataluña, España y Europa. Como viejos fantasmas del pasado, rauxa y cerrazón amenazan descabalgar al seny y entendimiento en el futuro que se avecina.
Cabe apuntar a la frustración del encaje catalán en España como causa principal de la ‘conversión’ independentista de toda suerte de catalanistas, progresistas e internacionalistas. Algunos de éstos han mostrado su hartazgo al trágala centralista estatal escenificado con el portazo de Mariano Rajoy a la propuesta de pacto fiscal reclamado por Artur Mas. El reiterado recurso a la imposición ejercido en el pasado por las élites políticas centrales parece haber alcanzado un punto de saturación con la reivindicación popular de la pasada Diada. Viejos partidarios del encaje institucional de Cataluña en la España se dan por vencidos aduciendo su condición de “polacos”, a quienes el resto de los españoles no entienden. Están cansados de permanecer en un ‘armario’ oscuro e incómodo.
Importa menos lo que se quiere significar en la realidad de las cosas con el concepto de independencia. ¿Debe traducirse la identidad nacional catalana en una política por alcanzar un estado? El nacionalismo catalán hace sinónimos e intercambiables los conceptos de nación y estado. Ello se derivaría de una identidad catalana incontaminada por atisbo alguno de españolidad. La identidad, reforzada por la autoafirmación colectiva en el uso de una lengua propia y diferente, conduciría inexorablemente a la formación estatal (state formation) una vez que las políticas de construcción nacional (nation-building) facilitadas por el federalizante Estado de las Autonomías han madurado el envite soberanista. Pero sucede que sentirse muy catalán no implica políticamente ser súbdito de un estado catalán independiente. El ejemplo de Sicilia en la casuística comparativa internacional falsea la ecuación identitaria-secesionista.
Nadie podría cuestionar la solidez de la identidad etnoterritorial siciliana en condiciones similares a la catalana y sus aspiraciones al autogobierno, lo que hizo posible a la pretérita Magna Grecia acceder a un estatuto especial de autonomía tras la Segunda Guerra Mundial. En las recientes elecciones sicilianas, el partido más votado no fue precisamente un partido soberanista, sino el denominado ‘Movimiento Cinco Estrellas’ (Movimento Cinque Stelle), feroz combatiente del corrupto sistema partitocrático italiano. Sus aceradas críticas implican, no obstante, a toda Italia y no sólo a Roma ladrona, como esgrime el eslogan acusador del otro gran partido anticentralista (Lega). Podrá contraargumentarse que el Risorgimento italiano fue precisamente una revolución nacional burguesa inexistente históricamente en España, y cuyos efectos perduran en el código genético de la ciudadanía italiana. Pero tanto para catalanes como sicilianos el futuro supondrá necesariamente compartir un proyecto de futuro con italianos y españoles. Y con bávaros, bretones o flamencos, pongamos por caso.
Los obstáculos mayores para la Europeización y el gobierno multinivel son inducidos —más o menos veladamente— por los gobiernos de los estados miembros de la UE, reacios a perder su poder centralizado y sus capacidades de cooptación política en los niveles estatales de gobierno. Los argumentos a favor y en contra de la mutualización de la deuda pública o de la solidaridad entre territorios ricos y pobres son aplicables tanto a la dimensión europea, como a la española o a la local catalana. Empero, poco se discute sobre ello en el debate soberanista.
Se produce, en paralelo, una permanente alusión a la supremacía constitucional de 1978 para frenar la legitimidad de una eventual mayoría catalana por la independencia. Con un ‘metalenguaje fluido’ de difícil comprensión para el común de las gentes se articulan argumentaciones juridicistas descalificadoras de las propuestas independentistas. Es ello un síntoma mostrenco de un centralismo débil y defensivo que, en nuestra historia reciente, ha recurrido con asaz persistencia a las soluciones violentas del “espadón salvador”. ¿No sería mejor discutir sin complejos las bondades y limitaciones del autogobierno catalán en el marco institucional español y de la gobernanza multinivel europea? Así, y reutilizando la originaria expresión anglosajona, salir del armario no implicaría necesariamente tener un esqueleto en su interior. Es decir, no conllevaría el renunciar vergonzosamente a decir en público las propuestas e ideas de cada cual en una sociedad abierta y democrática.

dilluns, 17 de desembre del 2012

I EN VAN 46!

El Barça suma i segueix… Ahir, davant l’Atlético de Madrid, el que a priori és el seu màxim rival d’aquesta lliga, el Barça va aconseguir una victòria de mèrit. El 4-1 final potser no reflecteix el que va passar al terreny de joc, sobre tot a la primera part, però demostra que quan la màquina de fer futbol que és el Barça, s’hi posa, qualsevol rival sembla molt més feble del que és. I, al capdavant de tots, com sempre, l’indiscutible número 1, Leo Messi.
L’Atlético de Madrid, que contra el seu rival de la capital es va mostrar com un equip de segona fila, ahir contra el Barça, a la primera part, li va plantar cara i el va fer patir en més d’una ocasió. El Barça, tot i tenir la possessió de la pilota, no trobava com arribar a la porteria rival, mentre que l’Atlético, per mediació de la seva figura Falcao, hi arribava amb certa facilitat. Fins a dos cops va avisar abans de fer el gol que avançava els matalassers. El Barça encara no havia xutat a porta.
Sembla ser que el gol va despertar els jugadors del Barça que no van tardar en donar la rèplica. Adriano es va inventar una jugada i d’un fort i col·locat tret, va aconseguir l’empat només uns minuts més tard. El gol de Busquets (crec que és el primer que marca aquesta temporada) va fer que els jugadors se’n anessin als vestidors amb un 2-1 esperançador.
La segona part va ser molt diferent. El segon gol del Barça va significar un dur cop que l’Atlético ja no va saber superar. El Barça va passar a controlar més el partit, però encara l’havia de tancar. Un 2 a 1 sempre és perillós (fixeu-vos amb l’Espanyol que va empatar al darrer sospir al camp del Madrid -2 a 2-)
En una jugada molt trenada (a l’estil Barça), Messi va acabar xutant abans d’entrar a l’àrea i establia el 3-1. El gol donava tranquil·litat i posava al Barça a l’abast d’una nova victòria. Però encara n’havia d’arribar un altre. Com tothom sap, aquesta lliga, quan Messi marca un gol, n’acaba fet un altre. Per tant, imagino, tothom el devia d’estar esperant. I va ser així com va arribar el gol del més llest. D’aquells que només poden fer jugadors de la categoria i classe de Messi. Un jugador de l’Atlético va bada amb la pilota als peus i, sense veure’l arribar, Mesi li va prendre i va afusellar al porter rival. Menys mal que no va ser el gol que va donar la victòria al Barça, perquè sinó, el defensa matalasser no hauria pogut dormir en tota la nit somiant amb la Pulga.
La nova victòria, la número 16 del que va de temporada (i un empat), posen al Barça en xifres estratosfèriques. 46 punts de 48 possibles és, i permeteu-me l’expressió, una animalada! Ara mateix el Barça té al segon, l’Atlético a 9 punts (o el que és el mateix, a 3 derrotes) i el Madrid, amb l’empat d’ahir, a 13 punts (més de 4 partits) Aquesta lliga només la pot perdre el Barça i, si no passa un daltabaix, sembla ser que no sé li escaparà.
Amb els dos gols d’ahir Messi col·loca el seu particular marcador en 90 en un mateix any natural. Quan va batre el rècord de gols l’alemany Müller, ja va dir que en volia fer més per a posar-ho més difícil als que vinguessin després. Certament ho està posat molt difícil, al menys per a jugadors de les grans lligues (ja sabeu que tenen un coeficient de dificultat per a equiparar-les amb les menors a l’hora de concedir-los la Bota d’Or) Si l’any passat en va fer 50 (encara recordo un any que el trofeu Pichihi el van guanyar Reixach i Gárate (jugador de l’Atlético de Madrid) amb 17 gols, aquest any, quan encara no s’ha arribat a l’equador de la lliga, ja en porta 25. Algú en dóna més?    

LA FRASE DEL DIA 17-12-2012

El convergent (en referència a Mas) ha enganyat molta gent, ja que ha jugat amb els equívocs. Se'n hauria d'anar. Però això no passarà. 

Aquesta frase, penso que molt adient per al dia d'avui quan s'ha constituir el nou Parlament que dóna el tret de sortida a la 10èna legislatura Catalana, el vaig poder llegir al Periódico d'ahir dintre d'un article de l'historiador Joaquim Coll.
Penso que no cal comentar res, ja que la frase en si expressa perfectament el sentiment de molta gent d'aquest país, sobre tot, d'aquells que el passat dia 25 de novembre no varem optar per CiU a l'hora de votar.

DESTITUIDO POR CAZAR A LOS CORRUPTOS

LA VOZ DEBIDA.

Raul Burillo, es funcionario, de esos funcionarios díscolos que disponen de una relativa independencia y de una ya extraña estabilidad y seguridad laboral. Uno de esos empleados públicos incómodos para las élites . Fue durante seis años, de 2004 a 2010, delegado de Hacienda en Baleares, donde dirigió la Unidad Especial de Investigación Judicial contra la Corrupción de la Agencia Tributaria en esa Comunidad. Durante ese tiempo, al frente de un equipo compuesto por inspectores de Hacienda en coordinación con policías y fiscales descubrió cerca de 30 casos de corrupción política y empresarial, la mayoría de ellos relacionados con el ladrillo.
En estas investigaciones cazaron a personalidades de la importancia de Jaume Matas, presidente del gobierno balear (PP), María Antonia Munar (Unió Mallorquina) e Iñaki Urdangarín, entre otros muchos. Como premio por descubrir estos asuntos delictivos fue cesado por el anterior gobierno a finales de julio de 2010. Dos años después, la Unidad Especial contra la Corrupción fue desmantelada a principios de este verano por el actual gobierno del PP. Parece que cuando, en nuestro supuesto ‘Estado de Derecho’ se toca la impunidad de ciertos estamentos se corre el riesgo de perecer, por ahora, profesionalmente. Ahora, ya sabemos, el riesgo que corren jueces, funcionarios, periodistas o personas comunes que osan tocar los privilegios de nuestra criminal oligarquía.

Anteayer, en otro excelente programa de ‘Salvados’
, este empleado público nos volvió a demostrar que la realidad supera a la ficción. Que a las élites político-empresariales no les interesa que se disponga de un sistema impositivo justo. Que para los ricos los subterfugios legales son infinitos, que disponen de todos los medios y dispensas posibles para defraudar y, que no hay ningún interés en perseguir el fraude fiscal. Unas pocas pinceladas de muestra:


1.     Los inspectores de Hacienda sólo pueden dedicar un año a la investigación de presuntos casos de fraude fiscal. Esto dificulta, prácticamente, imposibilita la persecución del gran fraude fiscal – que es el que esquilma nuestros recursos – pues, se necesitan años y el trabajo en equipo de diversos cuerpos del Estado para destaparlo.                
2.    
Las Leyes están hechas a medida de las grandes fortunas y empresas para evitarles el mal trago de pagar impuestos. Mientras, las grandes fortunas tributan por medio de sociedades – llamadas SICAVS – al 1%, las grandes empresas tributan a un tipo medio efectivo del 5%.                                                                                                                                                                                                   
3.    
 Los impuestos son pagados, prácticamente, en su mayoría por las rentas del trabajo. Esto es fácil de observar cuando, el 85% del IRPF lo componen estas rentas; porque, curiosamente, en España el 96% de los ciudadanos gana menos de 60.000 euros. En España, no hay ricos y los empresarios declaran ganar menos que sus trabajadores.       

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      
4.    
Es difícil escuchar en la televisión cuales son las causas verdaderas de la crisis actual. La crisis en España no se ha debido a un exceso de gasto público – el gasto social es 6 puntos inferior a la media europea; el gasto per cápita en protección social es, prácticamente, la mitad; y, el gasto público casi seis puntos inferior a la media europea, o, por ejemplo, más de 12 puntos inferior al francés – sino a un exceso de endeudamiento privado.
 
5.     La actual crisis en las cuentas del Estado no se debe, igualmente, a un exceso de gasto sino a una falta de ingresos crónica. El problema es la escasez de ingresos públicos y esto se puede demostrar fácilmente si nos comparamos con el resto de países europeos: España recauda un escaso 34% de su PIB, mientras que, la media de la UE ingresa un 44% y, sin embargo, Suecia alcanza el 54% del PIB.                                                                                                                                                          
6.    
A este déficit de ingresos se debe el actual déficit público de España. A los privilegios de una minoría. Esto se debe a que Suecia gasta 6 veces más en la financiación de la Administración Tributaria que España. Si España pusiera en práctica una política tributaria al mismo nivel que la media europea recaudaría 100.000 millones de euros más, si pusiera en práctica la política sueca, 200.000 millones más. Esta es una de las explicaciones de la situación que se vive en unos países u otros.
 
7.     Esta política va, groseramente, contra el interés general porque por cada 60 céntimos que se invierten en la Agencia Tributaria se obtiene un beneficio de 100 euros. Unos beneficios que sirven al bien común y promueven la educación, la sanidad, las pensiones, la atención a los mayores, dependientes y discapacitados, ayudas a la familia y a la infancia, infraestructuras, políticas de empleo, política industrial, I+D, etc.
 
8.     La política fiscal de nuestros gobiernos ha ido claramente dirigida a dejar sin recursos al Estado. Se ha desmantelado el sistema impositivo y toda la carga impositiva – IRPF, IVA, IBI, impuestos especiales, etc. – recae sobre unos trabajadores cada vez más empobrecidos. Y, unos desempleados empujados a la consentida economía sumergida – donde se defraudan más de 82.000 millones – mediante la precariedad, la necesidad, la impunidad, la ignorancia y la explotación laboral.
 
9.     Estas políticas de desmantelamiento del sistema fiscal para sustituirlo por un sistema que expolia a los trabajadores y acaba con el Estado de bienestar y los bienes y servicios públicos, tiene ejemplos palmarios en las enormes bajadas de impuestos a las grandes fortunas y empresas de las últimas décadas o la total permisividad – e, incluso, protección – con el fraude fiscal y los paraísos fiscales, a los que se han desviado 21 billones de dólares. Bancos y paraísos fiscales que – como en Suiza – se valen del secreto bancario para evadir capitales y blanquear dinero. Así se consigue que grandes multinacionales – Apple, Google, Starbuks, Amazon,… – estén exentas de pagar impuestos.
 
10.      El fraude fiscal asciende en España a 88.500 millones de euros. El 72% es perpetrado por las grandes empresas. Estas grandes empresas, muchas de ellas antiguas empresas públicas privatizadas, que controlan sectores estratégicos para el país, que actúan en régimen de oligopolio o monopolio pactando los precios, destruyendo cientos de miles de empleo y obteniendo escandalosos beneficios a costa de abusivos precios y tarifas que saquean los presupuestos familiares.
 
11.      La práctica eliminación de dos impuestos – patrimonio y sucesiones y donaciones – principalmente, soportados por las grandes fortunas, que, ya eran de por sí testimoniales, nos cuesta casi 5.000 millones de euros anuales. Unos impuestos – arduamente debatida su justicia desde el S.XVIII – que servían para redistribuir la riqueza, reducir las desigualdades sociales y posibilitar la igualdad de oportunidades. Suficientes ventajas poseen ya, los descendientes de las grandes fortunas teniendo todo tipo de comodidades, los mejores colegios y un puesto seguro en una gran empresa o sus consejos de administración como para, además, recibir una enorme fortuna a la que ellos no han contribuido con su esfuerzo. Para nada se fomenta el principio del trabajo duro y el merito defendido por los neoliberales, sino, el inmovilismo social y la sociedad estamental.
 
12.      Tenemos un Gobierno infame por mentiroso, ilegitimo por cometer fraude electoral y criminal por perpetrar unos recortes innecesarios, que dejan morir, caprichosamente, a seres humanos, y amparar a los grandes delincuentes. Un gobierno que ha permitido que la Ley que posibilita la Amnistía Fiscal sea redactada por los propios defraudadores. Una amnistía fiscal que posibilita el blanqueo de capitales de cualquier tipo y vengan de donde vengan. Pero, que podemos esperar de ellos cuando van a fomentar el limbo legal de EuroVegas, convertido en un paraíso fiscal, donde se podrán perdonar arbitrariamente las faltas más graves.  
 Esto, simplemente, no es un Estado ni de Derecho ni social…