dilluns, 19 de juny de 2017

DISSABTE ENS VAM TORNAR A SENTIR CASTELLERS

Darrerament no m’és fàcil escriure cròniques sobre les diades castelleres amb participació de la meva colla Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.
I no m’és fàcil perquè els resultats no són els desitjats. Quan se crea una colla castellera, com passa amb moltes altres associacions, és fa amb una clara voluntat de progressar. Poc a poc, però amb bona lletra... I el cert és que la colla fa massa temps que assoleix uns resultats òptims. No és que estigui estancada, sinó que fins i tot ha fet un pas (o dos) enrere. Fins al punt que durant aquesta temporada només havíem pogut fer aletes als pilars (pd4) Fins la diada de dissabte a Vinyols i els Arcs no havíem coronat cap castell.
Al meu darrer escrit ja vaig dir que s’havia de donar un vot de confiança a la canalla ja que, en alguns casos, feia molt poc temps que feien castells.
Fa unes setmanes, la canalla va assistir a un assaig dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau, una colla amb la que no teníem relació però que pot acabar marcant un abans i un després per a la nostra. Sembla ser que, com a conseqüència d’això, van tornar molt més motivats i la prova està en que a la diada del passat dissabte, compartint plaça amb els Minyons de l’Arboç i els Xiquets de Cambrils (que feien d’amfitrions), van fer l’aleta als 3 castells que es van intentar (4d6, 3d6, 3d6a i p4) sense que es produís cap incidència.

Una vegada coronat el 4d6, només calia veure la cara de la Irene (acotxadora) i la Idoia (enxaneta), sobre tot la d’aquesta última. Era cara de satisfacció, la d’haver completat la feia, la de treure’s un pes de sobre... En definitiva la de sentir-se castelleres.
L’alegria de la colla va ser immensa. Feia temps que no es veia tan bon humor. Rialles, petons, abraçades, ganes de fer-se fotos... Semblava que havien guanyat el títol de lliga o alguna cosa semblant...
Però la festa va continuar. Després van ser la Selena (acotxadora) i la Irene (enxaneta) les encarregades de coronar el 3d6 i més tard la Selena (acotxadora) i l’Aleida (enxaneta) les que van completar el 3d6a (Ja sabeu que l’acotxadora és la que posteriorment fa d’enxaneta de l’agulla (pd4) I finalment l’Iker va ser l’anxaneta del pd4.
Tot i l’èxit assolit (ja tocava!), els castells no haurien estat possibles de no ser per l’ajuda de les altres colles. I és que per a fer un castell li cal molta pinya i com és alt és el castell més pinya... Això és un dels principis elementals dels castells, però sembla que hi ha qui no se’n vol assabentar.

La desgracia de la nostra colla és que hi ha massa gent que s’ho ha anat deixat al llarg dels pocs anys que tenim d’existència. Baixes que no han pogut ser compensades amb les noves incorporacions. De ho haver hagut tantes baixes la colla podria tenir prop de 200 components i, per tant, pensar en fer castells de 7 no seria cap utopia.
Espero i desitjo que la jornada de Vinyols i el Arcs signifiqui un punt d’inflexió per a que s’animin molts dels castellers que s’ho han anat deixat degut, potser degut a la desmotivació per no assolir reptes més importants.
Tots som necessaris. Des del cap de colla als que integren els troncs o la pinya i, per suposat la canalla, ja que sense ells seria impossible completar els castells.
Si té sents casteller i vols que la colla creixi, torna als assajos. Noves fites ens esperen.
ENS FAS FALTA!