El gran míting de Pablo Iglesias

JOAN TAPIA

Periodista

El líder de Podem no seria un president adequat. No convindria com a president algú que diu que no es reconeix en l'Europa d'avui

La moció de censura a Espanya (i en altres països) no pretén només censurar sinó presentar un candidat alternatiu que ha d’obtenir la confiança de la cambra. Per això la iniciativa de Pablo Iglesias, líder del tercer grup parlamentari, era una mica absurda. No només perquè no té els diputats necessaris, sinó perquè –al ser presentada en plenes primàries del PSOE– era impossible de negociar i sumar així suports.
 

Iglesias no volia una censura, sinó brindar-se un gran míting de propaganda. Contra el PP, sí. I contra el PSOE si Susana Díazhagués guanyat les primàries. Va ser, doncs, un míting. Iglesias va aprofitar bé els casos recents de corrupció, l’escàndol a la Fiscalia Anticorrupció i l’anunci d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya per posar en relleu els greus errors –reiterats– de la política del PP. La corrupció és una plaga i el PP –és el mínim que es pot dir– està al centre. I el conflicte català té molt a veure amb l’actitud del PP contra l’Estatut del 2006 i la negativa, durant els seus cinc anys de Govern, d’obrir un diàleg seriós. En aquests dos assumptes Iglesias va saber treure, a vegades amb excés de barroeria, els colors al Govern.
 

No va ser una censura sinó un míting. Amb dosis altes de cinisme. Si tan terrible és el Govern del PP i tan antics són els seus pecats, és incomprensible que Podem unís l’any passat els seus vots als del PP per impedir un Govern de Pedro Sánchez. I avui sense comptar amb Albert Rivera –vetat per Iglesias– no hi ha ni de lluny majoria per al canvi.

L’autosuficiència i la falta de programa creïble indiquen –en això Rajoy té raó– que Iglesias no seria un president adequat. No convé un president que diu –sense recordar que la nostra moneda és l’euro– que no es reconeix en l’Europa d’avui. I que no tingui el realisme de saber que Espanya només pot tenir un paper si sap teixir complicitats com va fer Felipe González –i ara en part Rajoy– amb Berlín i París. Espanya no és autosuficient.
 

I hi ha tics que creen desconfiança. Per exemple, la llarga dissertació sobre Cánovas, Indalecio Prieto i la història econòmica. Iglesias va dir que «un altre Govern és possible». Potser, però excloure els taronges és fer-ho impossible avui. I hi ha sectarisme de fons. Iglesias va repetir que no es pot esperar res de la dreta espanyola i que es pot governar sense la dreta. Però per reformar la Constitució –per exemple, per atendre el conflicte català– s’ha d’arribar a pactes de fons amb aquesta dreta. I hi ha ignoràncies culpables. No es pot alabar el retorn de Tarradellas de l’exili i no reconèixer que va ser un polític de l’antic règim, Adolfo Suárez, qui ho va fer possible. I el súmmum és que Irene Montero digui que és «una gran vergonya» que es reconegui a Martín Villa, llavors ministre de l’Interior, el seu paper en les primeres eleccions democràtiques. Iglesias diu que encarna l’Espanya del futur, però em temo que el veterà Santiago Carrillo era més lúcid quan el 1965, a l’exili, ja va advocar per la reconciliació nacional.