Escriptor
Tot sembla indicar que l’1-O serà una data molt més assenyalada que l’inigualable 9-N o l’ambivalent 27-S. Aquestes fites passaran sens dubte a la història, però si ningú fa mutis abans d’hora totes dues empal·lidiran davant la magnitud de l’1-O. Segons els anuncis i els preparatius del gran ball de final de procés, l’1-O només serà comparable a aquell 11-S de l’entrada de les tropes borbòniques de James Fitz-James, duc de Berwick, a Barcelona, ja veurem si amb un resultat similar o rescabalador.
Les diferències són: una, que fa tres segles la confrontació era certa, però ara per ara no sabem si l’1-O compareixerà només un ballador, s’enfrontaran tots dos o la plaça quedarà deserta; i dues, que aquells assetjats de Barcelona defensaven un país molt diferent del que volia Castella, i en canvi ara tot indica que els del 'sí' aniran a la festa amb la mateixa merda a les sabates que els del 'no'.
Faríem malament si ens fixéssim només en els polítics i les seves desqualificacions mútues. El context democràtic indica que l’última paraula la té la societat, és a dir, els votants, i la tindran tant si l’1-O hi ha urnes com si han estar segrestades per l’autoritat competent, o incompetent, fa de mal dir. D’una forma o d’una altra no trigarem a votar. I si d’una cosa no hi ha dubte és que el recompte tornarà a centrar-se en la suficiència o insuficiència del vot independentista.
La composició del vot, de cada vot, compta amb múltiples factors. Els que configuren el 'sí' són prou coneguts i força similars. El 'no', en canvi, és molt més heterogeni. Hi influeixen sentiments d’identitat, servilisme envers el poder central, rebuig de la unilateralitat, esperances –minvants però certes– d’una reforma d’Espanya, etcètera. ¿I la corrupció? ¿Com influeix la corrupció, em refereixo a la d’aquí, en l’electorat del sí? Vist el 'cas Palau' i amb sentència anunciada per dates properes a la del gran ball, és ineludible preguntar-s’ho.
Fer net o no fer net, aquesta és la qüestió. Persistir en una negació dels fets que tan sols es fonamenta en la doble moral o admetre culpes, demanar perdó, i expiar. Si Jordi Pujol és el Dalai-lama català i la seva impol·luta família ha estat perseguida per raons polítiques, serà impossible fer un país on robar a sac en nom del més sagrat sigui considerat pitjor que robar a seques. O són del tot falses les acusacions del 3% i Germà Gordó és una víctima propiciatòria més, o el cordó umbilical que alimenta el nou país transporta xarop de claveguera. Si CDC va utilitzar el Palau per finançar-se il·legalment, sense cap mena d’escrúpol ni respecte per la cultura i els símbols, si ho va fer, que ho va fer, i ho nega en comptes de demanar perdó, anirem al gran ball amb la merda de 30 anys enganxada a les sabates.
Si Junts pel Sí, l’ANC i Òmnium volen fer campanya pel 'sí', han d’establir un cordó sanitari, per convence’s i convèncer del rebuig frontal, total i sense fissures a la corrupció, començant per la pròpia. Si continuen mirant cap a una altra banda, l’1-O tindrà dos enemics, el de fora i el de dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada