7 DE FEBRER: DESTINACIÓ AMPOSTA

El dia 7 de febrer els ciutadans de Catalunya tenen (tenim una cita a Amposta) Però també poden venir tots aquells ciutadans d’altres punts que vulguin ser solidaris amb el riu i el delta.

Aquesta serà la tercera gran manifestació que es farà a Amposta. La primera va ser el dia 28-10-2000 i la segona el 18-05-2008.

La primera va reunir unes 20.000 persones i es considera la primera gran manifestació de totes les que va convocar la PDE en contra del PHN d’Aznar i companyia. Aquella vegada vaig tenir l’honor d’escriure el manifest que va llegir el professor Toni Costes baix l’atenta mirada del pont penjant.

Aquella vegada els afiliats i simpatitzants de CiU, majoritàriament no van acudir a la manifestació, encara que molts, de ben segur, moralment donaven suport. Amb tota seguretat, des de Barcelona es van donar instruccions per a que no assistissin i, com no podia ser d’una altra manera, els dirigents i membres de CiU d’Amposta van vigilar per a que la manifestació tingués el menor impacte possible. Tot i això vaig calcular que la meitat dels manifestants eren ampostines i ampostins de tots tipus de ideologies polítiques.  

Una vegada derogat pel govern de Zapatero del PHN, el govern del Tripartit volia fer una cosa molt estranya: interconnectar les xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) amb la d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL) L’objectiu era assegurar l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona després d’un període de sequera. Davant el rebuig de la gent de l’Ebre representats per la PDE, el govern català va justificar-ho dient que seria una interconnexió  reversible (sé li podrà donar la volta com un mitjó, van arribar a dir...)

Tot i que el meu partit formava part del govern i que la majoria dels meus companys que ocupaven càrrecs van decidir no acudir, jo sí que ho vaig fer. I no només això, hi havia gent que estava pendent de mi.

Abans de començar la manifestació van venir els de Vilaweb (del grup el Punt) per a fer-me unes preguntes. No va ser casualitat, ja que es van dirigir a mi pel meu nom. No vaig mossegar la llengua a l’hora de dir que pensava dels meus companys de partit.

També una periodista em va preguntar si dimitiria com a regidor. Li vaig dir que no, que tenia clar que aquella seria la meva darrera legislatura a l’ajuntament i que la pensava acabar. Tret d’aquest punt no tenia discrepàncies importants amb els meus companys de grup i no eren ells els responsables de que es volgués fer la interconnexió.

http://www.vilaweb.tv/resum-de-la-manifestacio-contra-el-transvasament-a-amposta

Mentre, els de CiU ja havien aprés dels seus errors i van decidir donar suport a la Plataforma. No obstant, l’actitud de l’Ajuntament d’Amposta ni de lluny, va ser la que està mostrant el consistori actual. És cert que es van poder veure regidors de CiU perdutsentre els manifestants, però ni l’exalcalde Roig ni Ferré, que era alcalde en aquell moment, hi van estar presents. L’assistència va ser molt similar a la de la manifestació de l’any 2000.

Segons les previsions, més per res pel que s’està veient a les xarxes socials, la manifestació del dia 7 es preveu multitudinària. Amb el lema de Vatros pugeu sempre, ara baixem natros, des de diferents punts de Catalunya s’estan organitzant autocars per aquell dia amb destinació Amposta. La implicació de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural està sent la clau de l’èxit.  

Però qui segur que no hi seran (ni falta que fa!) seran Roig, Ferré i el seu cercle més íntim d'amistats perilloses.    

Per si voleu aprofundir en la informació. 

http://bibliotecatarragona.gencat.cat/web/.content/bp_tarragona/documents/arxiu/webs_guies_tematiques/autors_i_temes/pla2.pdf

http://www.ebre.net/bloc/

http://www.ub.edu/cres/catala/recursos_i_bbdd/ebre.htm

LES CUP NO CREUEN EN MIRACLES

L'acudit és d'Eneko. 

Només un miracle pot fer que no s’hagin de tornar a fer eleccions el proper març!

Després d’un cap de setmana convuls on els atemptats de París van acaparar la major part dels espais  informatius i on pràcticament no es va parlar de política local, el dia d’ahir es va tornar a la càrrega en una mena de guerra de guerrilles i amb diversos fronts oberts.

Pel matí era el conseller Mas Colell que en un article publicat al diari Ara carregava contra les CUP i per la tarda va ser el fins fa poc Conseller de Governació i portaveu del Govern Quico Homs. Tots dos qualificaven les exigències de les CUP com inadmissibles i evidentment, coincidien a l’hora d’afirmar l’enorme distància existent entre els diverses polítiques dels uns i dels altres.

Però possiblement, l’acusació més forta va arribar d’Homs que va afirmar que la declaració independentista de desconnexió amb l’Estat espanyol està morta per culpa de les CUP al no facilitar la investidura de Mas.  

Però com sabeu, a part dels convergents, a Junts pel Sí hi ha molta més gent. Entre ells els d’ERC que diuen ben poc i quan parlen tampoc és que facin una defensa aferrissada dels encara president en funcions. Des del meu punt de vista s’ho miren com si el problema no anés amb ells i amb la perspectiva de que si finalment es fan eleccions els mes de març, milloraran resultats.

Des de l’ANC (que havien convocat una manifestació per al passat diumenge i que va ser suspesa pels atemptats de París), diuen ara que volen fer pressió sobre els 72 diputats independentistes i no només als de les CUP... No m’ho acabo de creure.  

Els més callats, segurament són els de les CUP. Potser perquè pensen que es contraproduent parlar i prefereixen continuar ferms en les seves conviccions esperant la darrera reacció de JxS: o cedeixen o es tornen a convocar eleccions. Acabar investint a Mas (que seria la tercera opció) no la deuen ni contemplar quan ja van dir, van seguir dient, van reiterar i es van reafirmar que no l’investiran president.

Jo ja comprenc que des de les posicions més convergents costi d’entendre que el seu estima líder no pugui repetir al capdavant del govern català en aquests moments tan transcendentals per al nostre país, però tal com van dir fa uns dies a TV3, la lògica delscupers no té res a veure amb la de la resta dels partits. Ells van al que van i si fruit d’aquesta postura pateixen un desgast considerable, no passa res.

Dilluns vaig llegir al Triangle que citava fonts de la Razón que les CUP van exigir a Mas que renegués de Jordi Pujol i Mas, evidentment, no ho va acceptar.

La Razón té la credibilitat que té i més quan parla del procés català, però és lògic que en un moment donat sé li exigís a Mas que renegués de Pujol pel que aquest significa.

Si un dia els conceptes de Pujol i Catalunya van anar totalment lligat (hi havia un lema que deia precisament Pujol-Catalunya) ara el cognom Pujol està estretament lligat amb la corrupció (Pujol-corrupció) Si Mas accedís renegar de Pujol seria el mateix que renegar de la corrupció que s’ha acabat enquistant a Catalunya.

Però Mas no ho pot fer, primer pel que representa per a ell Pujol i segon perquè seria admetre l’evidencia que, de passada l’acabaria esquitxant a ell mateix.

Des de la creació de Convergència Democràtica de Catalunya allà per l’any 1974 només ha tingut dos presidents: Pujol i Mas.

A part d’això tots dos han arribat a ocupar el càrrec més alt al que es pot aspirar al nostre país: la Presidència de la Generalitat. Fins i tot hi va haver un moment que es van solapar i tos dos van ocupar els càrrecs de màxima responsabilitat tan dintre del propi partit con del Govern.

Amb aquests antecedents, algú pot afirmar taxativament de que Mas no sabés res del 3%?

Tal com es diu al carrer, com pot aspirar a ser President algú que sabia que el seu partit s’estava finançant irregularment i ho consentia... I sinó ho sabia, encara pitjor, ja que demostraria la seva nul·la capacitat per a dirigir el país.

Estic convençut de que els cupers no creuen en miracles perquè no creuen en Déu i, per tant, l’actual disjuntiva ho solucionen els humans o no ho soluciona ningú.    

LA FORCADELL

De Faro a Diari de Tarragona. 

Encara que us pugui semblar impossible, la setmana passada vaig estar totalment desconnectat. Per no tenir, no vaig tenir ni telèfon... I encara menys Internet, whatsapp, diaris en paper, etc.

De fet, només quan parlava amb ma mare (des del telèfon de la meva dona) me’n assabentava d’alguna cosa: de la detenció dels Pujol, del terratrèmol de l’Empordar... I poca cosa més.

Com que ens trobàvem a la Catalunya Nord (no confondre amb el N de Catalunya), de tant en tant fullejaven algun diari en francès com l’Independent i allí varem poder aprofundir amb alguns d’aquests temes... Però no us cregueu que coda dia, potser en una setmana el varem fullejar un parell de vegades...

Mentre estàvem pel Conflent (una de les comarques de Catalunya que va passar a dependre de França gràcies al tractat dels Pirineus), el Parlament de Catalunya va escollir a la xertolina Carme Forcadell com presidenta del Parlament que, com sabeu, porta implícit ser la segona autoritat de Catalunya només pel darrere del President de la Generalitat.

Quan ERC va dir que l’escollida per a ocupar el càrrec era la Forcadell, no hi van faltar crítiques d’algun dels partits del considerat bloc unionista. Entre els que li van dir podem destacar la manca d’experiència política i la poca imparcialitat que intuïen que tindria una vegada ocupés el càrrec. Sincerament he de dir que les previsions no eren descabellades i que ho van encertar.

La Forcadell es va donar a conèixer des de la presidència de l’ANC, una associació creada només amb una finalitat: assolir la independència de Catalunya. La qual cosa no és criticable, però si que li servís de catapulta per a ocupar un dels càrrecs amb més responsabilitat i més difícils de gestionar de Catalunya.

Ja sé sap que el President del Parlament difícilment pot comportar-se d’una manera imparcial al 100%, però al menys es podria dissimular i aparentar-ho, cosa que no fa, evidentment la Forcadell.  

Sabeu allò de qui va ser primer l’ou o la gallina? Una situació així de rocambolesca s’està produint aquests dies a l’entorn dels partits polítics que van sortir de les eleccions del 27-S, però que, indirectament afecta el funcionament de la institució. Em refereixo a que, pel que sembla, el PPC no té decidit encara qui serà el portaveu. Ignoro si hi ha un termini per a poder-lo nomenar (suposo que sí) o simplement és una decisió interna del partit que pot prendre quan vulgui. Degut a això, la Forcadell ha convocat als portaveus de la resta de partits per a que proposin el seu candidat a presidir la Generalitat. A tots menys el PP.

També ignoro si, en un cas com aquest, el reglament del Parlament té previst alguna cosa (si no la té, l’hauria de tenir) El que no trobo ètic és que la Forcadell no convoqui al PP que, mal que ens pesi a una majoria de ciutadans, té representació parlamentaria deguda a la voluntat de milers de votants que van escollir aquesta opció.

Des del meu punt de vista la Forcadell no ha obrat bé. No sé si es podia esperar uns dies o és que la independència ens urgeix tant que no hi pot haver cap demora possible.

Després està Jordi Sánchez, qui va substituir la Forcadell al cap davant de l’ANC. Diu Sánchez que l’Assemblea només intervindrà sinó hi ha una entesa per part de les formacions independentistes. O sigui de Junts pel Sí i les CUP. I pel que sembla, difícil serà si finalment, Convergència no accedeix a canviar el seu candidat.

De moment, el que està fent CDC és el que vulgarment es diu abaixar-se els pantalons. El que falta saber és si al final es consumarà l’acte o no.

Si a tot aquest embolic li sumem els disbarats que es diuen ja sigui de Madrid, ja de els formacions unionistes d’aquí, podria dir, sense por a equivocar-me, que sembla que estem jugant al joc dels disbarats.

I parlant de despropòsits, també considero com a tal les fotos que es fan darrerament alguns dirigents del PSC amb els de C’s i el PP.

L’altre dia algú es preguntava al Facebook on va el PSC i algú li responia: el més lluny possible de Convergència. Però a veure si ens apartem del foc per entrar a les llames. Si apartar-se de CDC és apropar-se al PP, no gràcies! Ni els uns ni els altres!

Potser per això cada vegada són més els votants socialistes que han optat per altres formacions. Al menys sembla que les CUP i Catalunya sí que es pot ho tenen bastant més clar.

Per cert, amb l’interinatge de Mas, no hauria de ser, ara per ara, la Forcadell la primera autoritat de Catalunya?

Apaga el llum i anemone a dormir...      

ESTAT CATALÀ KM 0

Encara que mols parlen de la futura república catalana, el cert és que no recordo haver llegit en lloc que la candidatura guanyadora de les passades eleccions autonòmiques (ni abans deia plebiscitàries, ni ho dic ara) Junts pel Sí diguessin per algun lloc que aquesta seria la forma de govern una vegada Catalunya esdevingués un nou estat. De totes formes sembla que cau pel seu propi pes, ja que, sinó és una república, que serà, una monarquia que tindria com a Rei a Felip VI? Potser a alguns de vosaltres aquest tipus d’estat us pugi sona estrany, però hi ha diversos països de la Commonwealth com Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, etc., etc. que tenen per Reina a Isabel II d’Anglaterra.  

Però sigui quina sigui la forma, el que sembla clar és que en molts d’aspectes Catalunya començarà de nou. Serà com un vehicle que surt de fàbrica i que els seu comptaquilòmetres està a zero. Fins i tot he pensat que potser seria pertinent eliminar la Generalitat per a passar a ser, simplement, el Govern. També caldrà en funcionament les tan esmentades estructures d’estat i les oficines de representació de la Generalitat a l’estranger, passaran a ser ambaixades, entre moltes d’altres coses.

Però mentre uns catalans (principalment dintre dels partits polítics d’ERC i les CUP) sempre han estat partidaris de la independència de Catalunya, CDC, amb Arturo Mas al Capdavant, es van apuntar al carro independentista després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, la darrera que es va fer abans de que l’ANC les organitzés.

A partir d’aquell dia, Mas es va transfigurar i va passar de nacionalista català a independentista convers. I es clar, entre aquells que no s’ho van creure, fins els qui van sospitar que darrere d’aquesta conversió s’hi amagava alguna obscura intenció, fórem molts els que tinguérem seriosos dubtes sobre la bona intencionalitat del substitut de José Montilla al front de la Generalitat.

Els nombrosos cassos de corrupció que han esquitxar a Convergència, molts d’ells mentre Arturo Mas ocupava càrrecs dirigents dintre del partit, fan pensar que les veritables intencions de Mas són fer net (en castellà borrón y cuenta nueva) i deslliurar-se així de qualsevol imputació futura vinclada a casos com el Palau de la Música, 3%, etc.

Com a ciutadà que no he votat mai cap llista que tingués gent de convergència (CiU, JxS o independents) puc estar en desacord (i de fet ho estic) que s’imputi a Mas per temes polítics, encara que les acusacions formals siguin desobediència, malversació de fons públics i alguna cosa més. Només a països on no hi ha democràcia tenen tancats a la presó ciutadans per motius polítics. Si Espanya és una democràcia on es garanteixen els drets de la ciutadania, cap persona, per motius polítics (em reitero), hauria de ser encausada i menys empresonada, cosa que no ha succeït, però que podria passar al futur. En canvi, si que estic a favor de que ningú que hagi comés altres tipus de delictes no sigui jutjat i, si realment ha comés el delicte, empresonat.  

Mas no pot al·legar que no coneixia el que estaven fent alguns dels seus companys de partit mentre ells n’era el secretari general o el president. Primerament perquè no s’ho creu ningú (bé, potser els més fanàtics sí) i després, perquè si realment no sabia el que passava al seu partit, quina confiança em de tenir-li per a que sigui qui encapçali el primer govern del nou estat?

Mas té una oratòria excel·lent, capaç de sortir-ne ben lliurat de qualsevol situació complicada. Però darrere d’aquesta esplèndida vestimenta amaga el seu costat més fosc.

Sr. Mas: Ni vostè ni el seu partit poden pretendre començar de zero en un futur estat català. Si s’acaba demostrant que són culpables de tot allò del que se’ls acusa, hauran de donar comptes davant els nous tribunals. Sinó és així, el procés haurà estat una farsa en tota regla.        

TELEDIRIGITS

Quan l’ANC va organitzar la Via Catalana de 2013, la veritat és que la idea no em va sembla malament. Fins i tot vaig comprar la samarreta de la via... Res més (si ho recordeu podies comprar in kit que incloïa una banderola i no recordo si alguna cosa més) Per cert, la samarreta, tot i comprar la talla més gran, em va quedar molt justa; tant que ja no me l’he posat més.

Per primera vegada podia manifestar-me a casa. L’anar de Nord a Sud em va semblar una idea extraordinària i fins i tot em vaig notar les mans de mon cosí Miquel que era un dels que començava la cadena a la Catalunya Nord, concretament davant de la farmàcia que regenta a el Pertús.

A part d’això, la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, encara en camisa blanca (no batejats) fèiem un pilar de 4 damunt del pont penjant que va ser recollit per molts mitjans de comunicació i va ser portada de l’endemà del diari Ara.

Per aquella època, l’ANC encara no tenia la capacitat d’influència que ha anat adquirint en els 3 anys que porta de vida.

Precisament, aprofitant la seva força l’any passat va organitzar una gran V al centre de Barcelona, entra la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes. Un cop més es tornava als orígens, es a dir, a Barcelona. La resposta va ser tant contundent com la de l’any anterior, con la de 2012... L’acte va acabar amb un simulacre de vot d’una jove que havia de fer els anys el dia 9 de novembre, el dia que s’havia de fer la consulta secessionista. Per a l’ocasió, l’ANC també va vendre samarretes. Unes roges i les altres grogues, amb una V al pit. Tot molt plàstic.

L’any passat no vaig comprar res, ja que per problemes de salut (m’havien operat uns dies abans), no hi vaig poder assistir. Però la colla castellera si que ho va fer i va portar el nostre blau delta fins a Barcelona per primera vegada.

Finalment arribem a la Diada d’aquest any, la de 2015. Per evitar suspicàcies de que si els arbres de les avingudes no van deixar contar molts dels assistents, la van portar fins la Meridiana, una via molt ampla i on arbres només n’hi ha a les voreres. Es van inventar el punter que senyalaria la Via lliure cap a la república catalana i es va demanar  cada un dels assistents que en portés un de mides molt més reduïdes (tot i que n’hi havia d’altres de més grans) A les indicacions que et donaven quan t’apuntaves, també s’indicava com te’l podies fer tu mateix. En vaig veure algun (un parell, no recordo que fossin més)

Les samarretes eren blanques i tot i que portaven inscripcions pel davant i pel darrere, des de l’aire només es devia de veure blanc. Però no totes eren les oficials, també hi va haver gent que va agafar la primera samarreta blanca que va trobar a casa. Amb l’excusa que la colla també anàvem a fer un pilar i que, per suposat, havíem de portar la nostra blau delta, no me’n vaig comprar cap. De no haver anat amb la camisa castellera, segurament tampoc me’n hauria comprat cap.

Al pas del punter major, tots els assistents havien d’apuntar amb el seu cap el Parlament, lloc on s’acabava la concentració. Personalment (i no sóc l’únic en pensar així), em va semblar tot massa dirigit i a la manifestació li va faltar color. Res a veure amb tota la gamma de samarretes que es van veure a la Diada de 2012. Era un plaer veure tanta diversitat i, sovint tant d’enginy, sobre tot a l’hora de confeccionar pancartes.

L’ANC per tercer any consecutiu es va apropiar de la manifestació de la Diada que, abans convocaven els partits polítics. La força, però sobre tot la capacitat d’influència de l’ANC en tres anys ha estat notable i contrastable.

Però les situacions sempre es poden superar. Degut a una sentència (tal vegada arbitrària) de la Junta Electoral Central, s’obligava a TV3 a retransmetre en directe la Festa de la Rosa del PSC i altres actes dels partits no independentistes i que, per tant, no van estar presentats a la Diada, com a compensació al gran desplegament mediàtic que va fer la televisió pública de l’acte de la Meridiana i, que segons la JEC, a l’estar dintre de la campanya electoral, afavoria a Junts pels Sí i segurament en menor mesura a la CUP.

Llavors va sortir Jordi Sánchez, l’actual president de l’ANC i va demanar que diumenge per la tarda no sintonitzéssim TV3...

A casa nostra, la tarda de diumenge no es va mirar TV3 i no perquè ens ho demanés Jordi Sánchez, simplement perquè la televisió ni es va obrir... De totes formes les seves paraules no em van condicionar, més bé em van fer emprenyar. Qui és Jordi Sánchez o qui és ningú de l’AMC o d’Òmnium per a dir-me a mi que he de fer i que no?

Realment la situació ha arribat a un patetisme bestial. Hi ha gent que es creu (i això també va per la candidatura de Junts pel Sí) guardians de la veritat i que la resta hem de ballar al so de la música que toquin en cada moment. Qui són ells per a teledirigir-nos?  

Per aquest motiu i per d’altres, jo diumenge no votaré JxS. No sé si finalment el vot meu serà o no el de la meva vida, però no serà per a ells. No votaré mai una llista que inclogui presumptes corruptes i aprofitats. I això, evidentment va per Mas i per molts d’altres.         

ASSESSORS, POLÍTICS I ALTRES ESPÈCIES PROTEGIDES…

Una de les mesures que ha pres la Diputació de Girona en aquest començament de legislatura ha estat controlar els assessors i el sou que cobraran de la institució.

Sembla ser que els partits polítics tenen dret a un determinat nombre d’assessors segons la representació. Això no deixen de ser concessions molt generoses que els partits destinen per a gratificar els seus militants més fidels. Unes prebendes adquirides al llarg dels anys que també serveixen per a finançar els propis partits, ja que una part del jornal es destina a donatiu forçós.

Si es mira fredament, es inconcebible que els partits (al que alguns anomenen casta) tinguin aquest tipus de concessió que, evidentment, paga el poble quan es podria dedicar a d’altres coses segurament molt més útils.

Però si la Diputació de Girona ha pres aquesta mesura és perquè tenen constància d’aquest fet i de que alguns assessors, segurament desconeixen el camí per arribar a la seu institucional i treballen per als partits des de la seu dels propis partits. A la pràctica no crec que sigui massa gent la que conegui qui són aquests assessor i molt menys la feina que fan.

Àngel Ros, alcalde de Lleida pel PSC acaba de vendre la seva anima al diable. Qualsevol cosa per seguir aferrat a la cadira. Ja auguro ara que per a dintre de 4 anys, els resultats electorals de Lleida seran nefastos per al PSC. Quina vergonya! Fa uns dies l’acudit de Ferreres al Periódico reflectia perfectament la situació. Resulta ser que Ros es desmarca juntament amb la Geli i Elena de la línia oficial del partit i es posiciona al costat de les tesis més catalanistes i ara intenta justificar que l’ajuntament de la Paeria accepti l’ús del castellà com a segona llengua. Ja sabem que és oficial i que es té dret a usar, però tampoc cal sortir a segellar l’acord amb C’s fent bandera del bilingüisme.  

Val més perdre en dignitat que no haver de pactar amb aquell que representa uns valors totalment contraposats. M’uneixo a la veu dels manifestants i jo també crido. ROS DIMISSIÓ!

Després d’acordar-se la llista única i de saber que Mas anirà de 4 i Junqueras de 5. Després de que des del territori s'apuntés que seria la xertolina Carme Forcadellm expresidenta de l'ANC qui podria encapçalar la llista (del President, li diuen), finalment serà Raül Romeva, exdiputat europeu per ICV i que va trencar amb la seva formació quan no van renunciar a la independència. Romeva també té vincles amb les Terres de l'Ebre, ja que el seu pare (gran amic de Joan Manuel Serrat), viu a Masdenverge i toca la tuba amb la Lira Ampostina. Finalment la Carme Forcadell anirà de 2 i la francesa Muriel Casals, presidenta d'Omniun Cultural de 3. Des del meu punt de vista, tots tres, no deixen de ser una polítics, potser en aquests moments no està en actiu, però poc importa. O és que l’ANC no ha estat fent política des de la seva creació? Jo també sóc un polític inactiu i cada dia us pego la tabarra... Afortunadament no em feu cas i això m’omple de satisfacció al pensar cada un dels meus lectors té el suficient criteri per a decidir en cada moment que fer i com actuar.

La veritat és que no sé quin sentiment he de tenir cap a la candidatura unitària: si riure o plorar. Al final, després de molts tira i arronsa, s’ha acceptat una proposta que ja va deixar anar Mas fa mesos. Quan de temps perdut, no trobeu? No m’estranya que la CUP s’hagi desmarcar ràpidament d’un acord que no li agrada ni de l’endret ni del revés.

Veure (bé, no l’hem vist i no estic segur que al final s’acabi veient, però és el que ens diuen ara mateix) una candidatura encapçalada per 3 membres de la societat civil (no polítics en actiu) seguida per Mas que serà tan si com no el nou president sempre que guanyi la candidatura, seguir de Junqueras (de qui no s’ha dit si serà el vicepresident o bé, en un gest força habitual en els republicans, mantenir-se al marge) m’esparvera. Penso que tot plegat es tracta d’una pantomima que, com a molt, servirà per a sortir de l’embolic en el que es va posar Mas ja fa quasi tres anys.

Com passa el temps...    

CiC (CONVERGÈNCIA I CONVERGÈNCIA)

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

No sabria dir si Convergència s’ha desempallegat d’Unió o ha estat Unió qui ho ha fet de Convergència. Però des del meu punt de vista, al menys a curt termini, hi sortirà guanyat. Un fet que, com comprendreu, m’importa un rave.

Mas i els seus venen el divorci amistós com un èxit de l’independentisme governamental: Ara si que tenim un govern 100% independentista –diuen-. Potser sí que és un govern 100% independentista, però també més feble que mai. La pluralitat i la diversitat són valors que sempre enriqueixen.

Des del meu punt de vista ha estat un error nomenar nous consellers a dos mesos (si, són 3, però a l’agost tothom –fins i tot els consellers- fan vacances) de les eleccions, si és que finalment es fan. Jo encara tinc els meus dubtes. Els nous consellers, com aquell que diu, no tindran ni temps d’estrenar-se. El més procedent, des del meu punt de vista, és que altres conseller es fessin càrrec de les 3 conselleries fins el nomenament del nou govern passades les eleccions o bé ascendir als número 2 de cada departament. En tot cas, sigui encertat o no, la decisió era de Mas.

L’acudit de Faro evoca perfectament la meva manera de veure la situació: es nomenen 2 nous consellers de Tarragona (encara que un sigui diputat per Lleida), quan la legislatura s’està esgotant. Quan governs de CiU feia que no nomenava un conseller de les comarques tarragonines? La Carme Laura Gil no em val, ja que si ho era de naixement, estava molt desvinculada a Benissanet. I ara dos d’una tacada!

El nomenament de Jordi Jané ha provocat una situació polèmica: el seu lloc al Congrés dels diputats el cobrirà Teresa Gomis, la regidora de Reus imputada pel cas Innova. Aquest fet provocarà que, ni que sigui provisionalment, el cas passi al Suprem i mentre, els imputats (Josep Poblet el president de la Diputació entre ells) podran guanyar temps. No serà una estratègia convergent? Aneu-hi caient de peus!

Escoltava ahir al nou conseller Jordi Jané parlar del tema i ho justificava dient que estar imputat no vol dir que t’acabin condemnant i que és legal. És veritat que és legal (quans n’hi ha en la mateixa situació), però des del meu punt de vista els partits haurien d’evitar aquestes tipus de situacions. Ja sabeu, la dona de César no en té prou en ser honrada...  I quan algú està imputat no ho demostra gens.

Tornem a les eleccions del 27-S. Fa mesos, Mas pretenia fer una llista unitària, amb UDC (per suposat), ERC i les entitats sobiranistes que donen suport al procés. ERC s’hi va desvincular ràpid i UDC (o al menys una part) ho acaba de fer. Fa uns dies va tornar a la càrrega i va recuperar la idea. L’èxit de convocatòria ha estat semblant. ERC li ha tornat a donar carabassa, mentre que l’ANC i Òmniu no ho acaben de veure clar. Penseu que estem parlant d’associacions molt plurals on hi pots trobar membres de qualsevol dels partits esmentats i, perquè no, d’altres partits que no siguin ni ERC, ni CDC, ni UDC.

No fa gaires dies vaig llegir un article de Joan Tàpia al Periódico de Catalunya que anava sobre aquest tema i arribava a la conclusió que CDC no guanyarà les eleccions per la pèrdua de vots que patirà.

L’enquesta d’ahir del Periódico de Catalunya marca una línia semblant, però a diferència de l’article de Joan Tapia contempla la possibilitat de que si presenti una llista formada per ICV-EUA, Podem i Procés Constituent (el partit de la monja Teresa Forcades i de l’economista Arcadi Oliveras) Segons la consulta, aquí sí, CDC guanyaria les eleccions amb uns resultats molts més minsos que els que va treure fa dos anys (de 33 a 35 escons), mentre que la segona força seria el conjunt de partits esmentats anteriorment a qui el Periódico anomena Catalunya en Comú (inspirat amb Barcelona en Comú) que en podria treure de 30 a 31. Mentre ERC podria treure entre 19 i 20, la qual cosa suposaria un petit retrocés.

Bé, d’aquí als 27-S, tal i com diu la dita castellana, todavía queda mucha tela que cortar. Ara bé, em faig una pregunta: Anirà finalment CDC del braç d’alguna altra formació? CiX?

QUAN SE’LS HI GIRA TOT EN CONTRA…

De Ferreres al Periódico

Les coses no sempre surten com un voldria. De vegades ho planifiques d’una manera i els resultats són totalment oposats. Mireu sinó el que li ha passat a la Maridolo a Castella la Mantxa: va voler reduir el nombre de diputats regionals per assegurar-se per al PP la majoria absoluta i no només l’ha perdut, sinó que els altres partits han pactat en contra seva i li han dotat una puntada de peu al cul.  

Explicava el periodista i capella Jaume Reixach (director del Triangle) fa uns mesos que l’obsessió de Convergència era fer desaparèixer el PSC.

Efectivament, quan Mas es va sumar al carro independentista i es va agafar de la ma de Junqueras, van agafar el PSC amb el pas canviat.

A partir d’aquí la descomposició dels socialistes catalans ha estat un autèntic degoteig. La darrera en tancar la porta ha estat la Rocio Martínez Sempere, a qui no conec personalment però de qui m’han parlat molt bé. En el seu adéu ja ha avisat que no se’n va de la política. Serà la rival d’Iceta al proper Congrés del partit? Està per veure, però tal com estan les coses al patit, no m’estranyaria. És evident que en aquests moments el PSC ha de tornar-se a redefinir com pa partit catalanista, una essència que mai hauria d’haver perdut. Ja sabeu que sempre he defensat Montilla (tret de quan va voler anar al Senat), però mai m’han agradat alguns dels barons de l’àrea metropolitana: Bustos, Balmón, Corbacho, etc. que de catalanistes en tenien més aviat poc.

Els resultats electorals del PSC així ho demostren. Només cal que ens fixem, per exemple en les darreres eleccions municipals. No només han perdut alcaldies i regidors, sinó que, fins i tot, a pobles on havien aconseguit l’alcaldia l’any 2011, no tan sols han fet llista. Potser el cas més significatiu és Flix, però també Bot, el Pinell de Brai, el Perelló, Ginestar...

Però l’estratègia de Mas o només ha fet un mal (no sé si irreparable o no, això només el temps ho dirà), sinó que també a acabat afectant a la pròpia federació de CiU.

Després de 37 anys junts (encara que de vegades no revolts) Convergència i Unió han partit peres. Alguns dirigents de Convergència, com Josep Rull ja parlen de camí sense retorn, però la meva experiència em diu que coses més difícils s’han vist.

Ara caldrà veure que passa amb els independentistes de Unió, si aconseguiran que la direcció convoqui un congrés extraordinari i fan la guerra des de dintre o acaben marxant a Convergència. Si es donés aquest segon cas, imagino que Mas i els seus els rebrien amb els braços oberts.

Però el gran fracàs de Mas no és el trencament de la federació de CiU, sinó no haver fracassat en el seu propòsit de fer una llista única que comprengués, al menys Convergència, Unió, Esquerra i membres de la societat civil inclosos a l’ANC, Òmnium i altres.

Mas pretenia amb aquesta maniobra assegurar-se el futur: ser el president de Catalunya després de les eleccions del 27-S (caldrà veure si finalment d’una Catalunya independent o no) Però amb la renúncia des d’un bon començament per part d’ERC i l’escapada de Unió, Convergència corre el risc de comparèixer a les eleccions més sola que mai.

I què pot implicar això? Que acabi guanyant les eleccions ERC i Junqueras sigui el proper president de Catalunya en detriment de Mas.

Finalment Mas i Durant es poden retrobar... Però a la llista de l’atur.    

SÓN DEMÒCRATES O NO?

Hem de partir de la base que generalitzar no és prudent ni tampoc seria correcte. En multituds, encara que hi predomini un comportament majoritari, està clar que no tothom pensa i actua de la mateixa maner; fins i tot, membres d’aquests col·lectius, sovint, poden mostrar discrepàncies i sovint, potser en privat, critiquen les actuacions d’aquella majoria.

I per què dic això? Pel comportament d’una gran majoria dels assistents a l’assemblea de l’ANC respecte a unes paraules que va pronunciar l’alcalde de Lleida Àngel Ros. Des del meu punt de vista, van quedar ben retratats.  

Vagi per davant que, tot i ser socialista, l’Àngel Ros no és sant de la meva devoció. I no ho és perquè defensa el canal Segarra-Garrigues que és el mateix que dir que vol un transvasament del Segre per a que puguin regar els pagesos de Lleida. Transvasar aigua del Segre (per molt que sigui dintre de la pròpia conca) produeix els mateix efectes sobre l’Ebre i el seu Delta que qualsevol altre tipus de transferència d’aigua.

Des del meu punt de vista, ahir, l’assemblea de l’ANC va cometre un greuge a l’alcalde de la Paieria i president del PSC i per tant, en aquest cas (i, sense que serveixi de precedent i com que lo cortés no quita lo valiente) li he de donar suport.

Ros estava donant la benvinguda als assistents i, en un determinat moment, va dir que erasocialista i catalanista. Llavors, a l’auditori es va poder escoltar una gran xiulada. Tan gran va ser la xiulada que Carme Forcadell, la encara presidenta de l’ANC va haver de sortir en defensa de Ros i es va dirigir al públic amb aquestes paraules:

-Som demòcrates o no som demòcrates. Si ho som hem de respectar als que pensen diferent.

Llavors, la multitud es va posar a aplaudir.

Aquest fet, del que es va fer un ampli ressò Televisió de Catalunya, a part d’inusual, és impropi d’un col·lectiu que, segur, pensen que són molt educats. Mireu, l’alcalde és, dintre dels límits competencials, es adir, en tot el terme municipal, la màxima autoritat i per tant, es mereix alguna el màxim respecte i potser alguna cosa més. No sé de qui era propietat el local on s’estava celebrant l’acte, però de ben segur que era municipal, la qual cosa encara incrementa més la gravetat de l’acció.

La meva experiència em diu que quan més gran sigui un col·lectiu més difícil és de controlar. Dissortadament, dintre de l’ANC hi ha molts fanàtics que només veuen davant seu la paraula independència, la qual cosa no m’estranya que hi ha alguns dirigents que la repeteixen sense parar i sembla que és l’única fita important que tenim.

Personalment he tingut algun rifi rafe per manca de tolerància amb alguns que, sinó paguen la quota a l’ANC, si, al menys, s’hi consideren afins. Amb un d’ells, com que fa molts anys que som amics, el vaig haver d’advertir que no m’agradaven algunes de els coses que penjava a les xarxes socials i que no esperés que li posés ‘m’agrada’. A l’altre, a qui també fa molts anys que conec, davant de la seva reiteració d’improperis, directament el vaig bloquejar. He conegut molts més casos, però com que no m’afecten tant, senzillament els he obviat.

Va dir la Carme Forcadell que el soufflé independentista no es desinflava i la prova evident era la gent que era presenta a l’assemblea. Mireu, no sé si es desinfla o no es desinfla. Cadascú dirà el que li sembla i, de vegades saben, fins i tot, que el que es diu no es veritat, però fets com el que ahir va passar a Lleida, no ajuden gens ni mica a afegir al moviment a persones, que com jo, tenim una mica d’escèptics i molt més de pragmàtics.

Sempre he dit que independència sí, però no de qualsevol ma. És evident que mentre hi hagiconvenients pel mig, serà difícil (per no dir impossible que m’hi troben) I el mateix puc dir dels fanàtics. Entre els uns i els altres, no trio, em quedo on estic.  

I, finalment, contestant a la pregunta del títol, demòcrates ho són, però maleducats, també...Sense generalitzar.              

DUPLICITAT

Encara que la notícia sigui el full de ruta que han dissenyat els partits i entitats sobiranistes, jo ho miro des d’un altre punt de vista.

Anem a pams. Dilluns, els partits CDC i ERC i les entitats ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la independència van acordar que 10 mesos després de les eleccions que volen que siguin plebiscitàries, i sempre que hi hagi una majoria suficient, s’ha de tenir redactada una constitució catalana precedida d’un procés participatiu... (I les dues que s’han redactat fins ara? Tan enrenou, per a començar de zero?) Mentre, també es crearien estructures d’estat i es tornaria a fer un referèndum (en aquest cas si que hauria de tenir validesa legal) i, finalment, amb el topall de 18 mesos, s’acabaria proclamant la independència.  

Els signants de l’acord van demanar als altres partits que estan a favor del dret a decidir (diguem-ho així) que s’hi vagin sumant. La crida es va fer, sobre tot, a les CUP, ICV-EUA i també a UDC, tot i que algunes d’aquestes formacions hauran de passar un procés intern per a veure que decideixen finalment.

De moment només les CUP han mostrat certa disposició a integrar-se, però imagino que no signaran un xec en blanc, sinó que posaran les seves condicions. 

Dit així, sona bé, veritat? Fins i tot sembla que hi hagi molta més gent que la que realment hi ha. Però el que passa que hi ha duplicitat o fins i tot triplicitat. M’explico. De moment (i remarco el de moment) només hi ha dos partits (CDC i ERC), la resta són associacions o entitats (ANC, Òmnium i l’Associació de Municipis per la independència), cert? I qui composa, principalment, ANC i Òmnium? Gent afí a ERC i CDC. Cert? I quins municipis conformen l’AMI? Majoritàriament, el governants per CiU i ERC. Per tant, una mateixa persona pot estar a dues i fins i tot a tres llocs diferents... I per què no a 4? També pot ser.

O és que en la seva vida privada una persona no està a diversos llocs? Jo per exemple estic afiliat al PSC i la UGT. També sóc soci de la Lira Ampostina, Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. I com he dit moltes vegades, també sóc soci d’Amnistia Internacional, ACNUR i la Creu Roja. Per tant, no me s’ha de recontar 7 vegades. I estic segur que no sóc l’únic i que són molts els que formen part de diverses organitzacions.

Ja sé que no passa res. Només és per a constatar que per molta gent que s’englobin dintre dels partits i associacions esmentats al començament, en realitat són molt menys que les que semblen.

Amb certesa, només ho sabrem quan es realitzin les eleccions autonòmiques (i s’acabi votant pels partits pro independència) o el referèndum. Llavors sortirem de dubtes.

Per cert, segons el periodista del Triangle Siscu Baiges, CDC i ERC estarien buscant una nova data per a celebrar les autonòmiques. Si és així, què poca seriositat que hi ha!  

EL NUS GORDIÀ

¿No teniu la sensació de que el tema de les relacions entre Espanya i Catalunya cada dia s’embolica més?

En lloc de construir ponts que facilitin el diàleg, passa tot el contrari: les poques passarel·les que hi queden, s’estan volant.

Tot va començar amb la tossudesa del govern central de voler impedir que Catalunya celebrés una consulta sobiranista. Es clar que hi ha qui opinarà que si els catalans no l’haguessin volgut fer, res del que h passat des de llavors, hauria passat. Bé, són punts de vista diferents.

¿Quin problema hi havia per impedir –de la manera que s’ha fet- que es celebrés el referèndum? Si d’un bon principi s’hagués permès fer-lo, ja faria dies que el tema s’hagués acabat. Fixeu-vos sinó en d’altres referèndums independentistes que hi ha hagut: Escòcia Quebec... D’acord que de tant en tant es torna a incidir, però mentre passen anys sense que se’n torni a parlar. El problema arribarà si alguna vegada guanya el sí.

La situació a casa nostra ha estat del tot inversemblant. Mentre per una part s’enrocaven en voler-lo fer a qualsevol cost, l’altra, també s’enrocava anteposant la Constitució a qualsevol aspiració sobiranista, per molt que fos a l’empara del dret universal a decidir.  

Si al darrere de Rajoy estava empenyent l’ala dura del partit, a Mas l’empenyien ERC, l’ANC, Òmnium i l’ambició de poder. Si un parlava de diàleg sense condicions, però d’entrada i de sortida era dir no a tot, per a l’altre només li valia un si o si... Així no es podia anar en lloc.

Quan el Tribunal Constitucional va fallar en contra de la consulta, Mas va veure les orelles al lloc i en contra del que li suggerien la resta de partits i associacions del bloc sobiranista, de forma unilateral, es va inventar una pseudoconsulta sense cap tipus de valor jurídic per a que, aquesta vegada, des de Madrid no es pogués recórrer i suspendre. Però ni així. El govern la va tornar a portar al Tribunal Constitucional i aquest, en una decisió més política que jurídica (tal com ens té acostumats) va decidir tornar-la a suspendre.

El govern català només tenia dos sortides: retirar-se del joc o seguir endavant. Descartada la primera opció, es va optar com a única sortida la segona. I la consulta es va fer tot i els rumors (infundats o no) que vindria la Guardia Civil o l’Exèrcit a impedir-ho. També va semblar per uns dies que podria ser el propi cos dels Mossos d’Esquadra que, seguir ordres de la fiscalia, impediria realitzar la consulta.

Finalment el 9-N es va poder votar. Això sí, sense més valor que el simbòlic, encara que va servir per a una altra cosa: per a poder quantificar el vot independentista d’una forma molt més exacta que a una manifestació.

En aquell moment s’hauria pogut tancar el tema, però el Govern Central s’ha entestat de que no sigui així i tan s’ha obstinat, que, finalment, el Fiscal General de l’Estat (home de confiança del PP), amb el suport dels principals fiscals de sala (segurament pro PP), ha decidit querellar-se contra Mas, Ortega i Ridao.

I algú es preguntarà: I la resta de càrrecs? I els diputats del Parlament? –què són els que van aprovar fer la primera consulta-  

De moment, els d’ICV-EUA, ja s’han autoinculpat i, amb tota seguretat, s’iniciaran recollides de signatures entre la ciutadania per a fer el mateix, encara que l’experiència em diu que la campanya no tindrà cap efecte. També s’ha aconseguit que els socialistes catalans critiquin la forma de fer i que qui fora president de la Generalitat, José Montilla recolzi a Mas.

No vull pensar si finalment s’acaba dictant una sentència contraria a Mas i la resta. El recolzament al govern per part del poble català pot arribar a ser monumental. Fins i tot aquells que hem estat criticant a Mas i CDC, en un cas extrem, podem posar-nos al seu costat.

Uns dies abans del 9-N es volia evitar com fos el xoc de trens... Després d’aquell dia, tot fa pensar que el xoc de trens serà inevitable, encara que un dels trens s’haurà reforçat amb diversos vagons més representant el poble.

La historia ens explica que ni Alexandre el gran va poder desfer el nus gordià i que el va acabar tallant amb la seva espasa. Qui serà el nostre particular Alexandre el Gran? Des del meu punt de vista només hi veig una solució: eleccions quan abans millor per a canviar els protagonistes actuals.

AVUI, COM AHIR, COM LA SETMANA PASSADA...

Ningú diria que avui és 13 de novembre i que el passat diumenge (9-N) a Catalunya hi va haver una consulta sobiranista per a preguntar a la població que estava a favor de la independència. Ningú ho diria perquè la situació d’avui és molt similar a la de dijous de la setmana passada o de l’anterior.

Mentre a Catalunya es sospira per a poder fer una consulta legal i vinculant o fins i tot per proclamar la independència de forma unilateral, a Madrid es segueix anteposant la Constitució i la Llei per davant de qualsevol aspiració política, per legítima que sigui aquesta.

Ahir pel matí va sortir Rajoy a donar una roda de premsa per donar resposta a la carta que li va adreçar Mas dilluns. Aquesta vegada sense televisió de plasma i acceptant preguntes. Crec que al final de la seva intervenció ningú se’n va adonar de que va ser així i no a través d’una pantalla. El resultat va ser ben bé igual. Tant que un se pregunta per a què va donar la roda de premsa si pràcticament no va aportar res de nou. Rajoy va minimitzar el resultat de la consulta dient que només hi va participar 1/3 de la població catalana. 1.800.000 votants del doble sí, li deuen de semblar un problema insignificant.  

De tota la intervenció l’única novetat va ser que es podria fer una reforma constitucional, però que ell no la promouria. Al menys a entreobert una mica una porta!

Mentre, Mas segueix on estava diumenge. Sé sent avalat i ratificat per un resultat que intenta monopolitzar mentre guanya temps. Ara, després de la consulta, sembla ser que el que faci ERC ja no és prioritari i tampoc es deixarà influir per l’ANC i Òmnium, per molt que li reclamin unes eleccions plebiscitàries. Fins i tot es permet festejar al PSC (els socialistes s’hi van oferir fa unes setmanes) per aprovar el pressupost de cara l’any vinent. D’aconseguir-ho, Mas guanyarà, com a poc, un any.

Com deia ahir l’única sortida que li queda a ERC és presentar una moció de censura, però de no guanyar-la (i ara per ara en té poques possibilitats), la formació republicana en sortiria molt tocada i Mas reforçat. Durant la intervenció d’ahir, Mas encoratjar a C’s per a que fos aquesta formació la que li presentés una moció de censura, davant la insistència d’Albert Ribera a que convoqués ràpidament unes eleccions.

En canvi, el PPC està més per la judicialització de la política catalana, a la que fins i tot Societat Civil s’hi oposa. Des de les files dels populars catalans es va demanar a la fiscalia que actuï contra Mas i contra qui sigui el més ràpidament possible. En canvi, la Fiscalia es pren el seu temps i, de fer-ho, sembla que no serà de forma immediata. Aquí hi ha una cosa que no tinc clara: Si consideren que hi ha elements suficients per a processar a Mas i el seu govern, i no ho fan, incorren en prevaricació o en algun altre delicte?

A part de que si, finalment, s’acaba imputant a Mas pels delictes de desobediència, desacatament, sedició, etc. s’equivocaran, ja que, com també deia ahir, el convertiran en un màrtir de la causa independentista, mai s’haurien de mesclar coses com política i justícia. El problemaque veuen des d’Espanya respecte a Catalunya és polític i només es podrà resoldre amb les polítiques adequades o, al menys, consensuades.

Si, finalment, des de Madrid s’acaba apartant a Mas, darrera d’ell n’arribarà un altre que, no cal que sigui ni millor ni pitjor, només cal que continuï on l’anterior s’ho hagi deixat.

Fins i tot el President Montilla va dir que es posaria al costat de Mas si se’l acabava inculpant. Com més forts aparentin ser a Madrid, més dèbils seran respecte a l’opinió del poble català.

S’ha dit moltes vegades que la millor fàbrica d’independentistes és la intolerància i intransigència del govern central i, per extensió, del PP.

Si diumenge van anar a votar més de dos milions de persones, la propera vegada, segur que n’hi aniran més i si van ser 1.900.000 els que van votar el doble sí, la propera vegada es superarà en escreix aquesta xifra.

És evident que ara com ara Rajoy i Mas o Mas i Rajoy són més el problema que la solució. Però mentre a Rajoy el veig cada vegada més feble, a Mas li començo intuir l’estratègia i per molt que es digui, el seu final no està tan a prop com es podia creure només fa unes setmanes enrere.

De moment Mas ha ordenat a Carles Pellicer, alcalde de Reus, trencar el pacte de govern que tenien CiU i PP a la capital del Baix Camp. No sigui que algú el qualifiqui d’incoherent.