¿No teniu la sensació de que el tema de les relacions entre Espanya i Catalunya cada dia s’embolica més?
En lloc de construir ponts que facilitin el diàleg, passa tot el contrari: les poques passarel·les que hi queden, s’estan volant.
Tot va començar amb la tossudesa del govern central de voler impedir que Catalunya celebrés una consulta sobiranista. Es clar que hi ha qui opinarà que si els catalans no l’haguessin volgut fer, res del que h passat des de llavors, hauria passat. Bé, són punts de vista diferents.
¿Quin problema hi havia per impedir –de la manera que s’ha fet- que es celebrés el referèndum? Si d’un bon principi s’hagués permès fer-lo, ja faria dies que el tema s’hagués acabat. Fixeu-vos sinó en d’altres referèndums independentistes que hi ha hagut: Escòcia Quebec... D’acord que de tant en tant es torna a incidir, però mentre passen anys sense que se’n torni a parlar. El problema arribarà si alguna vegada guanya el sí.
La situació a casa nostra ha estat del tot inversemblant. Mentre per una part s’enrocaven en voler-lo fer a qualsevol cost, l’altra, també s’enrocava anteposant la Constitució a qualsevol aspiració sobiranista, per molt que fos a l’empara del dret universal a decidir.
Si al darrere de Rajoy estava empenyent l’ala dura del partit, a Mas l’empenyien ERC, l’ANC, Òmnium i l’ambició de poder. Si un parlava de diàleg sense condicions, però d’entrada i de sortida era dir no a tot, per a l’altre només li valia un si o si... Així no es podia anar en lloc.
Quan el Tribunal Constitucional va fallar en contra de la consulta, Mas va veure les orelles al lloc i en contra del que li suggerien la resta de partits i associacions del bloc sobiranista, de forma unilateral, es va inventar una pseudoconsulta sense cap tipus de valor jurídic per a que, aquesta vegada, des de Madrid no es pogués recórrer i suspendre. Però ni així. El govern la va tornar a portar al Tribunal Constitucional i aquest, en una decisió més política que jurídica (tal com ens té acostumats) va decidir tornar-la a suspendre.
El govern català només tenia dos sortides: retirar-se del joc o seguir endavant. Descartada la primera opció, es va optar com a única sortida la segona. I la consulta es va fer tot i els rumors (infundats o no) que vindria la Guardia Civil o l’Exèrcit a impedir-ho. També va semblar per uns dies que podria ser el propi cos dels Mossos d’Esquadra que, seguir ordres de la fiscalia, impediria realitzar la consulta.
Finalment el 9-N es va poder votar. Això sí, sense més valor que el simbòlic, encara que va servir per a una altra cosa: per a poder quantificar el vot independentista d’una forma molt més exacta que a una manifestació.
En aquell moment s’hauria pogut tancar el tema, però el Govern Central s’ha entestat de que no sigui així i tan s’ha obstinat, que, finalment, el Fiscal General de l’Estat (home de confiança del PP), amb el suport dels principals fiscals de sala (segurament pro PP), ha decidit querellar-se contra Mas, Ortega i Ridao.
I algú es preguntarà: I la resta de càrrecs? I els diputats del Parlament? –què són els que van aprovar fer la primera consulta-
De moment, els d’ICV-EUA, ja s’han autoinculpat i, amb tota seguretat, s’iniciaran recollides de signatures entre la ciutadania per a fer el mateix, encara que l’experiència em diu que la campanya no tindrà cap efecte. També s’ha aconseguit que els socialistes catalans critiquin la forma de fer i que qui fora president de la Generalitat, José Montilla recolzi a Mas.
No vull pensar si finalment s’acaba dictant una sentència contraria a Mas i la resta. El recolzament al govern per part del poble català pot arribar a ser monumental. Fins i tot aquells que hem estat criticant a Mas i CDC, en un cas extrem, podem posar-nos al seu costat.
Uns dies abans del 9-N es volia evitar com fos el xoc de trens... Després d’aquell dia, tot fa pensar que el xoc de trens serà inevitable, encara que un dels trens s’haurà reforçat amb diversos vagons més representant el poble.
La historia ens explica que ni Alexandre el gran va poder desfer el nus gordià i que el va acabar tallant amb la seva espasa. Qui serà el nostre particular Alexandre el Gran? Des del meu punt de vista només hi veig una solució: eleccions quan abans millor per a canviar els protagonistes actuals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada