QUAN SE’LS HI GIRA TOT EN CONTRA…

De Ferreres al Periódico

Les coses no sempre surten com un voldria. De vegades ho planifiques d’una manera i els resultats són totalment oposats. Mireu sinó el que li ha passat a la Maridolo a Castella la Mantxa: va voler reduir el nombre de diputats regionals per assegurar-se per al PP la majoria absoluta i no només l’ha perdut, sinó que els altres partits han pactat en contra seva i li han dotat una puntada de peu al cul.  

Explicava el periodista i capella Jaume Reixach (director del Triangle) fa uns mesos que l’obsessió de Convergència era fer desaparèixer el PSC.

Efectivament, quan Mas es va sumar al carro independentista i es va agafar de la ma de Junqueras, van agafar el PSC amb el pas canviat.

A partir d’aquí la descomposició dels socialistes catalans ha estat un autèntic degoteig. La darrera en tancar la porta ha estat la Rocio Martínez Sempere, a qui no conec personalment però de qui m’han parlat molt bé. En el seu adéu ja ha avisat que no se’n va de la política. Serà la rival d’Iceta al proper Congrés del partit? Està per veure, però tal com estan les coses al patit, no m’estranyaria. És evident que en aquests moments el PSC ha de tornar-se a redefinir com pa partit catalanista, una essència que mai hauria d’haver perdut. Ja sabeu que sempre he defensat Montilla (tret de quan va voler anar al Senat), però mai m’han agradat alguns dels barons de l’àrea metropolitana: Bustos, Balmón, Corbacho, etc. que de catalanistes en tenien més aviat poc.

Els resultats electorals del PSC així ho demostren. Només cal que ens fixem, per exemple en les darreres eleccions municipals. No només han perdut alcaldies i regidors, sinó que, fins i tot, a pobles on havien aconseguit l’alcaldia l’any 2011, no tan sols han fet llista. Potser el cas més significatiu és Flix, però també Bot, el Pinell de Brai, el Perelló, Ginestar...

Però l’estratègia de Mas o només ha fet un mal (no sé si irreparable o no, això només el temps ho dirà), sinó que també a acabat afectant a la pròpia federació de CiU.

Després de 37 anys junts (encara que de vegades no revolts) Convergència i Unió han partit peres. Alguns dirigents de Convergència, com Josep Rull ja parlen de camí sense retorn, però la meva experiència em diu que coses més difícils s’han vist.

Ara caldrà veure que passa amb els independentistes de Unió, si aconseguiran que la direcció convoqui un congrés extraordinari i fan la guerra des de dintre o acaben marxant a Convergència. Si es donés aquest segon cas, imagino que Mas i els seus els rebrien amb els braços oberts.

Però el gran fracàs de Mas no és el trencament de la federació de CiU, sinó no haver fracassat en el seu propòsit de fer una llista única que comprengués, al menys Convergència, Unió, Esquerra i membres de la societat civil inclosos a l’ANC, Òmnium i altres.

Mas pretenia amb aquesta maniobra assegurar-se el futur: ser el president de Catalunya després de les eleccions del 27-S (caldrà veure si finalment d’una Catalunya independent o no) Però amb la renúncia des d’un bon començament per part d’ERC i l’escapada de Unió, Convergència corre el risc de comparèixer a les eleccions més sola que mai.

I què pot implicar això? Que acabi guanyant les eleccions ERC i Junqueras sigui el proper president de Catalunya en detriment de Mas.

Finalment Mas i Durant es poden retrobar... Però a la llista de l’atur.