DIARI DE L’AGOST. DIJOUS DIA 13

De Manel Fontdevila a Público. 

La millor defensa un bon atac

Fa dos dies que parlo del PP i del cas (perquè hi ha cas) Jorge Fernández Díaz. Sembla ser que, finalment, els populars després de donar-li voltes i més voltes ha trobat l’excusa: el ministre va rebre a Rato perquè aquest va anar a intercedir per un familiar que estaria rebent amenaces...

Com bé sabeu es tracta de la tercera versió dels fets. La primera va ser per un tema personal i després per transparència... Molta transparència però jo només hi veig opacitat!  

Quan algú ha de donar diverses opinions sobre el mateix fet, o bé no se’n assabenta de la pel·lícula o bé menteix descaradament. La sensació que tinc és que tant Jorge Fernández Díaz con el portaveu Popular Rafael Hernando, meneteixen descaradament.  

I per mirar de posar una mica de llum, l’altre Hernándo, Antonio, el portaveu socialista, ha presentat una denuncia davant la fiscalia per a que aquesta investigui el rerefons de la trobada.

Ràpidament ha sortit Rafael Hernando per a dir que estan estudiant, a la vegada, querellar-se contra el PSOE per haver vist delicte on, segons ells, no l’hi ha.

L’actitud del PP em sembla pròpia d’un règim autoritari i em recorda moltíssim a vivències pròpies de la meva època de regidor a l’ajuntament d’Amposta.

El paper de l’oposició és, sobre tot, fiscalitzar l’acció del govern, però hi ha governs que no toleren ni això i sempre van amb amenaces i miren com poden donar la volta a la situació per a que, questa se’ls hi torni en contra.

A l’argot futbolístic ja ho diuen: la millor defensa és un bon atac. Encara que l’atac sigui sense sentit, sense cap tipus de tàctica, al tun-tun.  

Un Madrid que no genera notícies

Avui he mirat les notícies a la Sexta. I jo em pregunto: No hi haurà cap cadena que informin des d’un punt de vista rigorós i que a sobre siguin del Barça. La Sexta és, objectivament parlant, una de les poques cadenes que donen una informació rigorosa i veraç, però a l’hora dels esports, preval els madridisme. Sobre tot quan li toca el torn a Josep Pedrerol i el seu espai: Jugones.

Quan encara falten uns dies per a començar la lliga espanyola, el Madrid no té cap compromís oficial, mentre el Barça va jugar la Supercopa d’Europa i encara té per davant la Supercopa espanyola contra l’Athlètic Club.

I es clar, si no hi ha noticies futboleres, de que han de parlar els seguidors blancs?

Per això, avui, quasi 48 hores després de que es jugués la final de la Supercopa d’Europa, han tret unes imatges, però sobre tot un so, on es podia escoltar a Gerard Piqué menyspreant al Madrid.

Ho han avançar a les notícies i quan ja ha començat el programa de Pedrerol, aquest ha estat més de 5 minuts parlant del tema. Després d’analitzar-les ben analitzades, han anat pels voltats del Bernabeu a preguntar a la gent que, casualment, devien de passar per allí i, tauleta en ma (es podia veure com els entrevistats miraven tots cap avall) per a mostrar-los la seqüència, els hi demanaven l’opinió... I es clar, què han de dir? Tots en contra del Barça...

Si fossin objectius, haurien pogut desplaçar-se fins el Nou Camp per a demanar l’opinió als seguidors del Barça. Segurament les opinions haurien estat del tot diferents.

Roig: viu o cuejant!     

Us deia l’altre dia que m’havien dit que feia temps que no veien a Rojo y Gualdo. Bé, per als seus fans (si és que entre els que em segui n’hi ha algun), us diré que està viu i cuejant. Aquest matí l’haurien vist pels voltants del Mercat entrat a un establiment. Ha tornat a casa per ... La festa Major!

Un altre cap de soca (i perdoneu-me l’expressió)  

Ja sabeu que molt poques vegades uso l’insult o la desqualificació, però les declaracions d’avui del secretari de l’Institut de la Joventut (INJUVE) del govern d’Espanya, precisament el dia que es commemora el dia mundial de la joventut, són més pròpies d’una analfabet en temes d’ocupació que d’un alt càrrec.

Entre les perles que ha deixat anar, en destaco dues.

1.-Segons Ruben Urosa Sánchez (recordeu aquest nom, perquè no trigarà en escalar llocs dintre de l’organigrama del PP), que un jove tingui una feina temporal, no vol dir que sigui precària.  

Des del meu punt de vista, si un treball és temporal, de per sí, ja es precari, perquè el jove no pot tenir una estabilitat i, per tant, no es pot plantejar el futur amb l’optimisme que caldria. I una matisació més: Què penseu d’un jove que després d’acabar la carrera tingui que realitzar tasques per les que no calgui cap tipus de formació prèvia? És o no és per aquell jove un treball precari encara que l’hagin contractar per a 3 mesos?

2.- Rebutjava el secretari de l’INJUVE que hi haguessin falsos autònoms. El falç autònom seria aquella persona a qui un empresari contracta per a una determinada tasca, però en lloc d’assegurar-lo, el fa donar d’alta al règim d’autònoms de la Seguret Social.

Com sabeu treballo a l’Agència Tributària i sabeu quin és el pas previ a donar-se d’alta d’autònoms? Passar per la nostra oficina a complimentar el model 037. Segurament que no tots, però algun d’aquest ens ho diu:

-Vinc a donar-me d’alta perquè un empresari m’ha donat feina, però m’ha dit que m’havia de fer autònom. Un exemple? Un senyor amb una situació familiar difícil a qui van contractar per anar a repartir ous amb la seva furgoneta.  

Una vergonya que s’aprofitin així de la gent que passa moments difícils i, com es veu, amb la tolerància del nostre govern que fins i tot nega la situació.  

CÀSTIG ESPORTIU, IMPUNITAT POLÍTICA I INEPTITUD

De Leonard Beard al Periódico d'ahir. 

Quan te’n assabentes de que Antiviolència ha multat als dos equips de futbol que van jugar la final de la Copa del Rei, als organitzadors (o sigui la Reial Federació Espanyola de Futbol) i a les entitats que van convocar els espectadors a efectuar la xiulada.

No obstant xoca que no s’hagi actuat contra els principals inductors de la gran xiulada, com per exemple el secretari general de l’esport del govern central Miguel Cardenal i d’altres dirigents del PP que, des del meu punt de vista van estar incitant i posant llenya al foc per a que això passés.

La xiulada a l’himne espanyol i al Rei era previsible si teníem en compte els antecedents que hi havia hagut en les darreres ocasions que s’havien enfrontat catalans i bascos. Però si a part de ser previsible, tu avises, amenaces en prendre mesures contundents com anul·lar el partit, no deixar-los jugar la competició, etc., etc. és normal que aquestes coses agafin una magnitud que, amb tota seguretat no hauria tingut de no haver estat tan bocamolls.

A part d’això, em sembla totalment injust l’import de les sancions:

Onze entitats: 770.000 euros.

Catalunya Acció: 190.000 euros (més 90.000 per al seu president)

Federació Espanyola: 123.000 euros.

Barça: 66.000 euros.

Athlètic Club: 18.000.

La quantia de per sí, és molt alta. Ja m’explicareu com paguen 770.000 entre onze entitats sin és que els socis facin una aportació extra. I sinó ho paguen, ja sabeu, després quan hagin de demanar una subvenció i necessitin el certificat de l’Agència Tributària, els hi sortirà negatiu i no la podran obtenir.

També crida l’atenció la diferència de quantia entre el Barça (66.000€) i l’Athlètic Club (18.000) Al menys no és proporcional. O és que s’ha comptabilitzat els nombre d’aficionats que van xiular d’un i de l’altre equip. Evidentment que no.

Si s’analitza a la lleugera, un pot dir: és que és jugava al camp del Barça... No! El Barça va cedir el camp a la Federació Espanyola i, en tot cas, l’equip que oficialment jugava a casa era l’Athlètic Club, el Barça ho feia com a foraster. Si algú ho entén, que m’ho expliqui.

Quan passen coses d’aquestes hi ha opinions per a tots els gustos. Mentre uns, per un costat, opinen que cap dels dos equips hauria de jugar la competició, d’altres, pel costat oposat, diuen que sé li hauria de canviar el nom.

També hi ha qui diu que Antiviolència, sovint, deixa impunes l’exhibició de simbologia feixista (com la que es pot veure al cap del Madrid, Atlético i d’altres) o càntics racistes o altres tipus d’insults o conductes. Si tenim en compte això, hem de pensar que han estat unes sancions exemplars amb tota la intenció de que no es tornin a produir si es dóna el cas. S’equivoquen com s’han equivocat al posar pals a les rodes a les aspiracions sobiranistes con la consulta del 9-N.  

És evident que cua en portarà, ja que, recordem-ho, ja hi va haver una sentència on s’afirmava que xiular és una manera d’expressar-se (i per tant un dret constitucional) i encara que es faci a la figura del Rei o l’himne d’Espanya, no està considerat com a delicte.

Suposo que ara hi haurà recursos i més recursos i tot això es paralitzarà fins arribar, segurament, al Constitucional. Per tant, com passa en aquests casos, aviat se’n deixarà de parlar fins que per algun motiu tornin a ser notícia.

I ja per acabar i tornant al principi. Si ens atenem a les sancions, és evident que s’han quedat curts, ja que haurien d’haver sancionat als polítics que van opinar abans de que es jugues el parit i, potser al propi comitè per no tenir ni idea de com s’ha d’actuar en casos com aquests. D’això se’n diu ineptitud... Clar i català!  

RAMOS I EL BARÇA

Diuen que han ofert Sergio Ramos al Barça. Però també diuen que tot es tracta d’un muntatge i el que pretén el representant de Ramos és que el Madrid acabi afluixant la mosca. El jugador andalús (que ja deu de tenir una edat –més que res pels anys que porta en actiu-) aspira a que el seu equip el renovi per 5 anys a raó de 3 milions d’euros per any, es a dir, per un total de 15 milions d’euros. I com que el Madrid no sembla, a priori, signar el contracte amb el que somia el jugador, volen aparentar que hi ha altres equips interessats i que estarien disposats a pagar el que demana Ramos.

Ramos encara és el millor defensa del Madrid. Gràcies al gol de Ramos quan ja es passava del temps afegit, els blancs van poder guanyar la desitjada décima. I aquestes coses sé saben (o s’intueixen) i per tant, el jugador esgotarà totes les opcions que tingui al seu abast fins assolir un bon contracte. Com sempre passa a les negociacions, segurament Ramos a tirat per alt i amb menys anys o menys fitxa s’acabarà conformant. Desgraciadament la majoria dels humans no podem fer el mateix.

El precandidat en qüestió (s’han d’assolir dintre del termini fixat el nombre de signatures necessàries per a poder passar el tall) és Jordi Major, un pretenen que ja ho va intentar fa anys i que finalment es va quedar pel camí.

Jordi Major només és un dels candidats. Afortunadament al Barça hi ha eleccions quan toca i els candidats representen la pluralitat del club o l’ego dels personatges. La premsa especialitzada ho intenta reduir en una pugna entre Josep Maria Bartomeu (l’actual president que ho ha estat sense passar per les urnes) i Jan Laporta, el president que, sota el seu mandat, més èxits s’han assolit.

Parlant amb els barcelonistes i llegint els comentaris que es deixen a les xarxes socials, me’n adono que Laporta té una sèrie de seguidors incondicionals, tot i els defectes que es reconeix el propi expresident. A mi, senzillament no em cau bé, però jo no puc votar i per tant, la meva opinió compta poc i la influència que pugui exercir sobre els votants considero que serà nul·la.

Tot i que Bartomeu pervé de la Galera, el poble que vaig néixer, de poder votar, segurament no ho faria per ell. Tampoc, evidentment per Laporta, un personatge megalòman què sí, haurà guanyat tots els títols que vulgueu, però que possiblement va estar al lloc oportú en el moment adequat. Segur que els qui sou d’Amposta sabeu qui és Alfredo Valmaña (per cert, també fill de la Galera) Valmaña tenia el carnet d’entrenador nacional i va ser entrenador de futbol base de l’Amposta durant diverses dècades. Entre els centenars de jugadors que va dirigir estava mon fill gran. D’aqui ve una relació que encara perdura, tot i els 87 anys que té en l’actualitat. Valmaña sempre deia una cosa: la qualitat d’un equip depèn de la sort; és com tirar el rall, si tens sort agafes bona pesca i sinó, no. Guardiola a qui sí, Laporta va donar l’oportunitat d’entrenar al Barça, però torno a dir el mateix: els èxits d’un equip depenen en gran mesura dels jugadors de la plantilla. Messis,Xavis, Iniestes, Busquets, Puyols, Pedritos i companyia no en surten tots els dies. Només cal veure que, per exemple, que els germans Alcántara (dels que s’esperava molt), Thiago va haver de marxar i Rafinha no ha pogut prendre la titularitat als anteriorment citats.

Jo crec que Agustí Benedito es mereix una oportunitat. Sembla una persona honesta i molts més senzilla que Bartomeu i Laporta. Les vegades que he tingut ocasió d’escoltar-lo m’ha agradat perquè va directe i sembla que no amaga res.

De totes formes, sabeu que us dic? Que guanyi qui guanyi, el que volem els aficionats és que guanyi el Barça i si és jugant bé molt millor.    

I LA TERCERA, AL SAC!

Diuen que no hi ha dos sense tres... Però que els hi diguin als de la Juve, segur que no pensaran el mateix.

La fita d’assolir els 3 grans títols en una temporada no passa cada any... De fet, al Barça només havia passat una vegada, quan el gloriós Barça de Guardiola i els grans d’Europa, com a molt, també ho han assolit una sola vegada. El Barça ha estat el primer que ho ha aconseguit dues... I en pocs anys.

Recordeu quan els de Crackovia van traure el premonitori tema de Copa, Lliga i Champions? Dissabte es va tornar a escoltar. L’any 2009, curiosament, els títols van ser pel mateix ordre i aquest any hi ha hagut un petita variació: primer va ser la Lliga, després la Copa i finalment, dissabte, la Champions. 

https://www.youtube.com/watch?v=acKZR7OrAMA

Dissabte el Barça sortia favorit i ho va demostrar sobre el terreny de joc. De fet, en les darreres 4 Champions guanyades, el Barça ja havia trencat aquell malefici, com el de la final de Sevilla contra l’Steagua de Bucarest quan ho tenia tot a favor i no van fer ni un gol... Una mica més ni marquen a la tanda de penals de després de la pròrroga.

Ara, surten de favorits i compleixen els pronòstics. Els de la Juve van haver de prendre bona nota de la final de la Copa del Rei, perquè, com el Bilbao, van mirar d’aturar a les figures del Barça a base d’empentes i puntades de peu. Però el matiner gol de Rakitic va tirar per terra la tàctica italiana. En aquell moment, sortíem de la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes després d’escoltar el magnífic concert de violoncel que va oferir l’Ànnia Armengol Tomàs quan varen sonar dos coets. No vaig tenir cap dubte, el Barça havia marcat.  

Quan varem arribar a la Gela de Jesús, ja devien de porta una mitja hora jugada i el Barça dominava la situació. No dic que passés per sobre de la Juve, però dominava clarament la situació, tal i com ho indicaven els percentatges de possessió de la pilota.

S’hauria pogut marxar als vestidors a la mitja part amb 2-0, però no; i d’aquí a l’1-1 de Morata, un jugador rebutjat pel Madrid, que sempre dóna emoció i incertesa a qualsevol partit. Per un moment van tornar a sortir els fantasmes del passat, però aviat es va encarregar Luis Suárez de dissipar dubtes en marcar el 2-1 que tornava a posar els coses al seu lloc. Per cert, tots dos gols van se molt similars ja que els dos van arribar després d’un fort xut, una aturada in extremis del porter que en tots dos casos no la varem poder blocar i el rebuig el va aprofitar el jugador que estava desmarcat que va xutar amb el porter venut.  

I ja cal el final, la Juve va ser capaç de prendre-li la possessió de la pilota al Barça i va passar de ser l’equip dominat a dominador. Afortunadament el Barça té una gran defensa i un excel·lent porter. Ter Stegen va aturar totes les pilotes que van anar a barraca. Durant uns moments, tot podia passar. La Juve podia empatar, però també el Barça amb un ràpid contraatac (ja sabeu que és la gran diferència entre el joc de l’era Guardiola i l’actual) posar el tercer al marcador i, com es diu ara, matar el partit.  

I així va ser. Durant els minuts de l’afegit, hi van haver diversos lesionats que van fer allargar el patiment (ho he de reconèixer, estàvem patint i així ho reflectien els rostres dels comensals de la Gela, molts d’ells amb la samarreta del Barça –fins i tot n’hi havia una de la propera temporada-) I quan ja el marcador senyalava que el temps afegit ja feia estona que s’havia esgotat (però ja sabeu que la darrera paraula la té l’àrbitre), un veloç contraatac del trident va acabar amb el gol de Neymar que posava el definitiu 3-1 i feia justícia al que s’havia vist durant els quasi 100 minuts entre unes coses i altres...  

Com anècdota quedarà el gol anul·lat a Neymar i que hauria significat el 3-1. Diuen els que en saben que van ser mans. Potser sí, però jo no hi vaig veure cap tipus de voluntarietat... Si la Juve hagués remuntat, segur que encara se’n parlaria ara.

Per cert, i Messi no va marcar. Si ho hagués fet hauria marcat en les 3 finals de la Champions que hauria jugat, però va fer un gran partit, encara que la UEFA li va atorgar l'honor de millor jugador de la final a Iniesta, però tranquils que Messi guanyarà la cinquena Pilota d'Or, s'ho mereix! 

I per acabar una anècdota. Una companya de treball ens ha explicat que el servei d’urgències 112, on treballa sa filla, no va rebre cap trucada durant tot el temps que va durar el partir. Sense cap mena de dubte, un fet que s’hauria d’estudiar...          

D’HIMNES, DE XIULADES, DE REACCIONS I DE BAJANADES DIVERSES

El PP tacha de "enfermos" y "energúmenos" a los que pitan el himno. Potser seria més adequat concretar-ho en la persona de Rafael Hernando, el portaveu parlamentari del PP.

Si fes meva aquesta premissa, resultaria que tots els que no pensen com jo estarien malalts i serien uns indesitjables. Tampoc tant... Dels meus rivals polítics hi puc estar molt en desacord, però d’aquí a desqualificar-los de la manera que ha fet Hernando, hi ha tot un abisme.

El tema de la xiulada a l’himne (i encara que no se’n parli tant, també a la figura del Rei) ja en vaig parlar ni que fos de passada a l’escrit de dilluns en parlar de la segona copa assolida pel Barça, després de la lliga.

A mi, el que m’empipa de tot això és que es parli més de la xiulada que del partit en si o del meravellós gol de Messi.

Ja sabeu que acostumo a estar més aviat en desacord amb Mas. No obstant, de tant en tant, toca, encara que de tot el que va dir dissabte, segurament sobrava la major part. El primer que hauria de tenir sempre present un polític amb representació és que els seves paraules, encara que es digin dintre del context d’un aficionat, sempre se’ls hi acabarà donant una interpretació política.

I en què estic d’Acord amb Mas? En que els dirigents espanyols (ja siguin esportius, ja polítics)acabaran fent el ridícul.

Em va dir l’altre dia un company de treball, que encara que el dret d’expressió sigui un dret fonamental, té uns límits que, en aquest cas seria l’insult o la difamació (el que ha fet el talHernando) La disjuntiva està en saber si una xiulada, per molt monumental que sigui, es pot considerar un insult, una difamació o, simplement és una mostra de protesta. Sense ser jurista (ja ho sabeu), m’inclino per pensar que és una forma de protesta.

Per molt que ara es vulgui canviar les lleis per a que la següent xiulada es pugui considerar delicte, sempre predominarà el que diu la Carta Universal de Drets Humans de l’ONU que reconeix que xiular no és delicte, ni tant sols una falta i que està emparada per al llibertat d’expressió. Per tant, s’entén, que si es regula de forma restrictiva, aquells que es considerin afectats, podran portar al llei espanyola davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans amb seu a Estrasburg que, amb tota probabilitat, els hi acabarà donant la raó als recurrents.      

Però per què es va xiular l’himne? A l’hora d’analitzar aquest punt, cal tenir en compte tots els precedents (normalment ho faré des del punt de vista dels seguidors del Barça, encara que pugui servir per a totes dues aficions)  

1.- No era el primer cop que es feia. Existia el precedent de les dues darreres finals jugades pels mateixos protagonistes.

2.- Per això mateix, des del CSD, no es va parar d’advertir que es podria sancionar als clubs i fins i tot a la RFEF com a organitzadora del trofeu.

3.- Normalment, quan s’incideix tant en un tema, provoca l’efecte contrari, es a dir, el que es volia evitar es va convertir un una sorollosa xiulada, molt més gran (segur) que si no s’hagués dit res.

4.- Ja sabeu que l’himne espanyol és la marxa de Granaderos i a sobre no té lletra, ja que la que ens van ensenyar a l’escola franquista, l’havia escrit José María Pemán i era tan cursi que en arribar a la democràcia es va descartar. Per tant, cal anar a buscar més el fons que els formes.

5.- El fons de la qüestió són les males relacions existents entre Catalunya i Espanya. Es pot o no estar d’acord amb la independència de Catalunya respecte a l’Estat Espanyol, però no per això ha de prevaldre la intolerància davant el que hauria de ser un diàleg permanent i cordial entre totes dues institucions. Rajoy ha afirmat diverses vegades que estava obert al diàleg, però el diàleg de Rajoy està basat condicions prèvies inamovibles per part de l’Estat i això, a la pràctica es converteix amb un diàleg de besucs (sense ànim d’insultar a ningú) I,

6.- Poques vegades dos col·lectius tan importants tenen l’oportunitat de mostrar el seu desacord contra un dels considerats símbols de l’Estat Espanyol, ja que normalment, les manifestacions solen ser reivindicatives.

Segurament sabeu que el govern va reunir a la Comissió Anti-violència, el Racisme i la xenofòbia per a estudiar quines mesures es podien prendre. Potser ha transcendit menys, però la reunió es va convocar per a la 1 del migdia. A les dues van parar per anar a dinar i no la van reemprendre fins a les 6 (4 hores per a dinar) i a les 7 van acordar donar-la per acabada i passar la pilota calenta a la fiscalia per a que investigués si havien indicis de delicte.

Pregunta final: Quan van cobrar en concepte de dietes cada un dels membres de la Comissió anti-violència?

Resposta: Pregunteu-li a Manel Ferré que té experiència en el tema.      

LA SEGONA, AL SAC!

El Barça ja té el 66% dels títols a la saca! Dissabte contra l’Athlètic Club de Bilbao va guanyar la Copa del Rei, potser el menor dels tres, però imprescindible a l’hora d’assolir la desitjada fita.

Dissabte, Barcelona estava ocupada literalment per les forces bilbaïnes. Segons expliquen les cròniques, allà on anaves veies aficionats del Bilbao, de vegades famílies senceres. La il·lusió per guanyar el reial trofeu era molt gran, però al seu davant es va trobar amb un dels millors equips del món liderats pel millor (ara sí) jugador del planeta.

Tot i el gran partit que va fer Messi (el Periódico de Catalunya li va donar un 10) i el Barça en general, es parla més de la xiulada a l’himne espanyol per part d’una gran majoria dels assistents al camp que no del joc exhibit i mira que hi ha jugades de els que parlar.

Al final del partit, també hi va haver una jugada de Neymar que va encendre els ànims entre els jugadors del Bilbao: amb els dos peus va aixecar la pilota que va fer un recorregut ascendent i del darrere al davant. El jugador bilbaí es va desentendre de la pilota i va empènyer al brasiler i, a partir d’aquí l’enrenou. Tot i que potser criticable l’acció de Neymar, des del meu punt de vista no és menys criticable que el joc brut que van etzibar alguns jugadors bilbaïns.

Però mentre les jugades violentes sembla que formen part del propi joc i estem acostumats a que les hi hagi (i no passa res), fer un túnel o un barret quan sé guanya en claredat, es considera menyspreu a l’equip rival... Inversemblant des del meu punt de vista.

Però anem al partit en si que és el que més interessa i que, com he dit abans, del que menys se’n ha parlat.  

La primera jugada destacable és el gol que sé li anul·la injustament a Neymar. Ja sé que, en alguns casos, es fa difícil veure si un jugador està o no fora de joc i que només la televisió aclareix el dubte, però em sobta que quasi sempre s’equivoquen en contra del Barça. A més, sé suposa que els àrbitres auxiliars (o liniers, com se’ls hi deia abans), deuen d’estar preparats per quan passen aquest tipus de jugades.

https://www.youtube.com/watch?v=rpLDJMc3TjM

La segona va ser una obra mestra. Quan mons fills jugaven a la Play Station, de vegades feien jugades com la que va fer Messi dissabte. El que sembla impossible de fer per a qualsevol jugador, inclosos els millors de la història, Messi ho fa (en aparença) en relativa facilitat. Els tocs subtils, els túnels, els moviments amb el cos i, finalment el xut sec per allà on és més difícil i per on menys sé l’espera el porter rival. La jugada s’ha de veure, ja que explicar com la va fer és difícil. Veure com sortejava els contraris que intentaven aturar-lo com fos, com se’n anava fins a dues o tres vegades del mateix jugador, com va buscar fer el forat necessari per on enviar la pilota cap a barraca... Fixeu-vos si és difícil d’explicar que un locutor d’una televisió argentina que el retransmetia en directe, va dir: per a que ho he d’explicar si vostès ho estan veient... S’ha de veure, només així es pot apreciar tota la magnitud de la jugada. No sé si és millor o pitjor que el gol que va fer el propi Messi fa anys al Getafe, però segur que molt més important, ja que era el que posava per davant al marcador en una final... I això sempre és un fet important.

Després va arribar el gol de Neymar i, posteriorment, el segon de Messi, en una jugada d’espavilat on es va avançar als defenses bilbaïns que es van mostrar un tant passius.

Només després del gol del Bilbao que posava l’1 a 3 al marcador, el Barça va patir certa angunia, ja que, tal com expliquen les cròniques, d’allí fins el final, va ser quan l’Athlètic més va pressionar, encara que en cap moment va comprometre prou la porteria del Barça defensada en aquest per Ter Stegen.

Espero poder escriure el proper dilluns la crònica de la tercera copa... I sinó es guanya, no diré que és igual, però el balanç de la temporada seguirà sent magnífic.

https://www.youtube.com/watch?v=cnjG7AM9oJw

EL MEU PETIT HOMENATGE A XAVI

L'Avi i Xavi. 

Xavi ha fet públic avui el que tothom donava per fet des de fa mesos: se'n va a finals d'aquesta temporada. Però abans de marxar hom espera que alci encara tres copes: la de la Lliga (que ja està guanyada), la del Rei i la de la Champions. Millor final, impossible.
Tothom dirà la seva i tothom lloarà el seu futbol i la seva manera de ser. No n'hi ha per menys!
Però jo també li vull fer un homenatge. Un homenatge que espero que només li faci jo. Ja veureu.
A casa guardo un joc d'escacs que va entregar el Mundo Deportivo ja fa més de 10 anys. Tot just quan Xavi començava a jugar amb el Barça. Un equip estava composat per: Zubizarreta (torre), Stoikov (cavall), Beguiristain (alfil), Koeman (rei), Laudurp (reina), Romario (alfil), Baquero (cavall) i Ferrer (Torre) Els peons eren 8 avis.

La capsa. 

I l'altre equip el composaven: Hesp (torre), Sergi (cavall), Kluiver (alfil), Rivaldo (rei), Figo (reina), Guardiola (alfil), Luis Enrique (cavall) i F. de Boer (torre) I qui eren els peons? 8 XAVI'S!
Us deixo amb unes poques fotos.

MOLTA SORT XAVI I MOLTS D'ÈXITS ALLÀ ON VAGIS!!... TORNA AVIAT QUE EL BARÇA ÉS CASA TEVA!!!!

Els dos equips en formació

Part de l'equip de Xavi (en primer terme) 

Luis Enrique, l'entrenador actual. 

LA PRIMERA, AL SAC!

Després d’empatar el Madrid contra el València l’anterior jornada de futbol, vaig fer una cosa que no acostumo a fer: posar Teledeporte.

Tan tard era, que només posar-ho, ja es va acabar el programa, però vaig tenir temps d’escoltar un darrer comentari. Un dels contertulians va opinar així sobre el resultat:

-És un resultat positiu per al Madrid. El Barça ha d’anar a jugar contra l’Atlético que s’està jugant la tercera plaça i el darrer partit contra el Depor que es jugarà la permanència.

Només des d’una postura fanàtica es pot fer una afirmació així. El Madrid acabava de donar (pràcticament) la lliga al Barça i encara hi havia que ho veia en optimisme.

El Barça tenia al camp de l’Atlético el primer match ball per guanyar la lliga. Els 4 punts d’avantatge sobre els blancs, feia que assolint la victòria, s’asseguraven el títol. Ni el Barça d’aquest any és el de l’any passat, ni el Atlético tampoc. Si la passada temporada el Barça no va poder aconseguir guanyar-los, aquest any no ha perdut contra els matalassers.

Al partit d’ahir el Barça va ser el clar dominador, tret dels primers 10 minuts en que l’Atlético va tenir més el control i les millors oportunitats. Però Bravo ha demostrat que és un porter pràcticament inexpugnable, com ho demostrar haver mantingut la seva porteria a zero en els darrers 6 partits de lliga.

Mentre a Cornellà-El Prat, Cristiano Ronaldo feia un hat-trick que celebrava com si hagués guanyat el campionat dels campionats, al Vicente Calderón, Messi només en feia un, però que donava una lliga.

Fixeu-vos com va ser el comportament del portuguès que els mitjans de comunicació d’aquí se’n han fet  ressò, però per a criticar la seva conducta. Els tres goles, a part d’alimentar el seu ego, de poc van servir al Madrid. Potser podran dir que ha estat l’equip més golejador del campionat, però aquestes estadístiques de res serveixen si no van acompanyades del títol. I parlant de títols, també recordar (ni que sigui de passada), que aquesta mateixa setmana, el Madrid va perdre l’oportunitat de guanyar la Champions, un torneig del qual l’any passat es va proclamar campió. Per tot això, encara es fa més incomprensible l’actitud de Cristiano Ronado (per cert, desaparegut el passat dimecres després de transformar un penal)

Una vegada el Barça ja va tenir assegurat el títol de lliga, vaig escriure això al meu compte de Facebook:

-Canvio Pichichi pel títol de lliga (signat: Cristiano Ronaldo)

Ràpidament em van fer veure l’equivocat que estava. Cristiano només mira per ell, els títols col·lectius l’importen poc si no treu un rèdit personal. En canvi Messi busca el millor per a l’equip, tot i ser el millor jugador de la història del futbol, malgrat no haver guanyat cap Mundial.

Després de la lliga, el Barça encara té dos reptes immediats més que, d’assolir-los, poden fer història com van fer a l’època de Pep Guardiola: la Copa del Rei i la Champions.

Però s’ha d’anar pas a pas, tot i que a priori són els favorits a totes dues competicions, però al futbol (i no és un tòpic) pot passar qualsevol cosa i per tant, fins a que no estiguin al sac...

Però la lliga, sí, la lliga ja està al sac... I encara que no estigui ben lligat, aquesta ja ho s’escapa!    

DOLÇA DERROTA

En acabar el partit Barça-Bayern d’anit, i mentre els locutors que l’havien retransmès l’analitzaven en detall, de fons es podia sentir a l’afició alemanya cantant per la victòria del seu equip.

-És que aquest any no pot dir tothom que hagi guanyat al Barça –va dir Gerard López-

Certament és així. Tant a la lliga i copa espanyoles, com a la Champions, han estat molt pocs els equips que poden presumir d’haver vençut al Barça. No obstant, sobre la derrota d’ahir hi ha molt que dir.
A priori, el Bayern de Munich era el rival més difícil que podia tocar al Barça a l’eliminatòria de semifinals de la Champions. Amb el permís del Madrid que, evidentment, sol ser un rival sempre especial.
Només els lesionats de Bayern feien minva la seva capacitat d’atac, però no de defensa. De totes formes, tal i com està jugant el Barça, penso sincerament, que també hauria passat l’eliminatòria sense gaires problemes.
Si a Barcelona, Guardiola, va dissenyar una tàctica de contenció que li va donar resultat només a mitges, ja que quan Messi va dir ara, en un tres i no res li va fer 3 gols a Neuer, el que està considerat per molts com el millor porter del món, la tàctica d’ahir havia de ser molt diferent.
Per a remuntar un 3-0 (al Barça o a qui sigui), has de fer un plantejament arriscat i a la vegada prudent. Com es menjar això? S’han d’aprofitar les ocasions davant, però sense descuidar la defensa, ja que com va dir el propi Guardiola, el Barça actual té el millor contraatac del món.
Per a començar, fer 3 gols al Barça no és tasca fàcil, ja que té la defensa i el porter menys golejats de la lliga i un dels menys d’Europa, tot i que es canviï el porter Bravo per Ter Stegen.
I encara més difícil: Què li facin 3 gols i que el Barça no sigui capaç de fer-ne cap. Això és el que va passar precisament anit.

El Bayern va fer un gol relativament aviat. Només en quedaven 2 més per a igualar el resultat. Però l’alegria dels aficionats alemanys va durar molt poc. Una ràpida triangulació dels Tres Sud-americans, va permetre Neymar marcar l’empat, la qual cosa obligava a l’equip de Pep fer-ne 4.
En un altre contraatac, el brasiler Neymar va tornar a marcar. L’1 a 2 semblava l’estocada definitiva i un resultat global impossible de remuntar. El Bayern havia de fer ni més ni menys que 5 gols més. Amb l’1 a 2 es va arribar a la segona part i vulguis que no, els jugadors del Barça estaven convençuts (possiblement ningú va parlar del tema, però era del tot lògic que així fos) de que el Bayern en 45 minuts no seria capaç de fer-los 5 gols. Impossible!
El Barça va saltar al camp creient que la eliminatòria estava guanyada, com si aquella segona part sobrés. El relaxament de l’equip era evident i això va permetre als alemanys fer 2 gols i donar la volta al marcador parcial, que no global. Alguns jugadors i membres del cos tècnic, per uns moments, van pensar que podrien fer 3 gols més... Però el pas del temps, anava disminuint de forma irremeiable les possibilitats dels bavaresos. Cap el final, el Barça, va tenir la possibilitat d’empatar el partit, però, en aquells moments, no era el més important...
Els socis i aficionats del Barça que veient el partit a l’estadi del Bayern, van mostrar-se molt prudents (potser massa) i només quan se’n van adonar que no hi havia temps material per a que el Bayern privés al Barça de jugar la final de la Champions a Berlín. Serà la cinquena final en una dècada. Les altres 4 les han guanyat.
Ara només esperar qui serà el rival a la final: el Madrid, què és qui té més opcions o la Juventus (al partit d’anada van guanyar els italians per 2-1) La solució aquest nit...
Personalment no em desagradaria una final espanyola, però em fa por perdre contra el Madrid. En les condicions actuals, el Barça hauria de guanyar, però el precedent de l’any passat contra l’Atlético demostra que el Madrid mai és un equip fàcil.
Per tant, aquesta nit, que guanyi la Juve.

I per acabar una reflexió: I si deixant-se guanyar el Barça li salvava la pell a Pep? 

EL BARÇA SEGRESTAT

El passat divendres, organitzat per la Penya Barcelonista Joan Gamper d’Amposta, vaig assistir a la presentació del llibre el Barça segrestat, obra dels periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque i editat per Ara llibres. L’acte va tenir lloc al Casino d’Amposta (seu de la penya) amb la presència d’unes 50 persones. A part dels dos autors, també hi va participar el periodista esportiu Jordi Segarra que va fer, com es diu vulgarment, de mestre de cerimònies.    

El llibre relata la història del Barça des de inicis del franquisme fins quan Agustí Montal (pare) arriba a la presidència del club.

L’arribada del nou règim va significar un període de decadència del club, arribant fins i tot a jugar la permanència per a no baixar a la Segona Divisió. Van ser anys marcats per l’involucionisme del règim que era qui designava els presidents entre guàrdies civils (Manuel Brabo Montero) i militars (Josep Vendrell i Ferrer) que bé eren socis o aficionats de l’Espanyol (Juan Antonio de Albert Muntadas) o bé no entenien res de futbol.

Mentre a can Madrid es designava president a Santiago Bernabeu, que abans havia estat jugador i secretari tècnic de l’entitat, el president del Barça teniu un desconeixement total de futbol, fins al punt de que va arribar a preguntar a quants s’anava, com si es tractés d’un partit de frontó o ping-pong.

Entre els moments que es van repassar va estar el 11-1 a Chamartín en una eliminatòria de Copa del Generalísimo, després de que el Barça hagués guanyat l’anada per 3-0. Els detalls del partit, sobre el que es va veure al camp, però també sobre el que va passar als vestuaris i les grades, només va ser explicat per una persona que no era ni periodista: Joan Antoni Samaranch, el qual, a partir de llavors, ja no va poder publicar cap crònica més a cap diari. Arran d'aquella humiliació política, el que era llavors president, Enrique Piñeyro Queralt, Marques de la Mesa de Asta (tot i ser franquista, evidentment), va presentar la dimissió.  

També de la victòria contra l’Athlètic Club en la primera vegada que Franco acudia a entregar la copa que portava el seu nom. El dia següent, les cròniques, en lloc de parlar del partit de futbol es van dedicar a explicar el fet inusual, mentre que parlaven de fervor, patriotisme, comportament exemplar, etc.

Fixeu-vos com va ser la repressió que hi va haver en contra del Barça, que les autoritats franquistes van fer treure dues barres de l'escut i van canviar el nom al club i així, de dir-se Football Club Barcelona, es va dir Club de Futbol Barcelona. La FC no va recuperar-se fins la mort del dictador. 
Ja a l'apartat de precs i preguntes va sortir el cas Di Stefano, inici de la rivalitat entre el Madrid (que fins llavors havia estat ben poca cosa i el Barça) 

Queda clar que eren uns altres temps, però no per això s’han de mantenir silenciats. 

El present d’una societat no es pot entendre sense conèixer a fons el seu passat.

LA PÁJARA’

A la terminologia ciclista, tenir una pájara és tenia un dia pèssim on s’arribava a perdre força minuts respecte als millors corredors. Això li passava sovint a José Manuel Fuente, segurament el millor escalador que ha donat el ciclisme espanyol. De no haver estat per les pájares, podria haver guanyat moltes més carreres de les que va guanyar al seu dilatat palmarès.

El Barça dissabte va patir una pàjara monumental, com el dia de la Real Societat on, fins dissabte, tothom dia que havia marcat el punt d’inflació en el joc de l’equip. Sembla ser que no ha estat així.

Abans del partit, els periodistes van esmolar els seus llapis per a treure punta de les declaracions que havien fet divendres Messi i Luis Enrique. Jugador i entrenador no havien coincidit a l’hora d’explicar els motius pels quals el Barça havia tingut una gran progressió de joc i resultats. Mentre Messi ho atribuïa a la implicació de la plantilla, Luis Enrique en canvi, deia que es devia a l’evolució del joc al llarg de la temporada. Vist el resultat de dissabte, costa creure que cap dels dos tingués raó.  

Després d’escolar alguns comentaris (més aviat pocs) post-partit, em segueixo reafirmant de que la culpa de la derrota és més atribuïble a l’entrenador que als jugadors. L’entrenador del Málaga li va tornar a guanyar la partida, igual com havia passat a la primera volta al camp de la Rosaleda. Pel que sembla, el Málaga, als dos partits, va teixir una espècie de tela d’aranya que va lligar de mans i peus els jugadors blaugranes. El joc del Barça va ser del tot infructuós i les poques ocasions que van tenir no es van concretar. En canvi el Málaga va treure petroli d’una errada d’Alves, considerat per molts el millor lateral dret del món, però que de tant en tant ja li passen aquestes coses... Al partit de la primera volta el Barça va ser incapaç de xutar ni una sola vegada entre els tres pals, dissabte només quatre. Dissabte va ser pràcticament igual.

Després d’Anoeta, el Barça havia encadenar 12 victòries seguides. Aquesta successió de bons resultats li van valer posar-se a 1 punt del Madrid (després de la pèssima ratxa dels merengues)  i tenir un peu a la final de la Copa del Rei, a manca del partit de tornada contra el Vila-real.

Què passarà ara? Els jugadors es tornaran a confabular per a guanyar demà a Manchester i tornar a redreçar la trajectòria? Difícil saber-ho. Però per a mi és del tot incomprensible que un equip amb la millor davantera del món sigui incapaç de no poder remuntar un resultat advers amb més de 80 minuts pel davant. Un bon entrenador ha de tenir la clau per trencar ferris sistemes defensius, sempre que compti amb els jugadors apropiats i la plantilla del Barça de suficients jugadors i de categoria contrastada, per a obrir els forats necessaris a les defenses contràries i, a partir d’això, marcar els gols que els hi acabin donant la victòria.

I si no són capaços de fer-ho, que s’ho facin mirar tots plegats: jugadors, entrenadors i fins i tot la directiva.

Resultats com el del dissabte contra el Málaga són per a l’afició com poals d’aigua gelada tirats al damunt una nit de fred intens. Es pot entendre que el Barça pugui perdre contra un dels considerats equips grans de la lliga, però és del tot incomprensible que perdi a casa contra el Celta o el Málaga. Aquests punts perduts són els que, al final, es troben a faltar quan s’acaba perdent la lliga.

A veure si en tot el que queda de temporada ja no té cap pájara més i dóna a l’afició les alegries que es mereix.              

EN QUÈ PENSAVA CRISTIANO?

www.risasinmas.com

Em va explicar ma mare que van ensenyar per la tele un saler i dos ous (de gallina, no sigueu malpensats) en referència al joc del Madrid. La solució al jeroglífic era fàcil: Sal con dos huevos(aquesta vegada sí, aquesta vegada es referia a ous humans)

De carència d’atributs masculins va acusar l’afició als jugadors del Madrid després del partit de dissabte contra el seu rival local, l’Atlético. I és que, com recordava aquest matí un aficionatmerengue, el primer xut a porta va ser al minut trenta i tants de la segona part...

Em vaig tenir prou en veure’n les repeticions i alguns comentaris per a fer-me una idea de com va anar el partit. També he de reconèixer que si el resultat hagués estat a favor dels blans, de resums, no n’hauria vist ni un.

I encara una cosa més. Temps enrere, m’hauria decantat cap a l’Atlético, de fet, fins i tot m’hi vaig pensar en fer-me aficionat matalasser quan Van Gaal va retornar al Barça. Però aquest any hauria volgut que haguessin perduts els dos equips. Un empat no em valia. Però dintre del mal, vaig donar com a bona la humiliació blanca. Sí, ho reconec, quan perd el Madrid, sovint, estic més content que quan guanya el Barça.

M’imagino que molts seguidors blancs posaran com excusa que el Madrid jugava sense els dos centrals titulars (Ramos i Pepe)... Vull recordar que quan van fitxar a Coentrao, deien d’ell que era un dels millors centrals del món i de Varane, l’any passat en parlaven meravelles, sobre tot després d’anular un cop a Messi: és un central del segle XXI –vaig sentir dir-.

Però dissabte, començant per Casillas i acabant per Cristiano, el cert és que tot l’equip va jugar malament. Ho va reconèixer el propi Ancellotti: És el pitjor partit que hem jugat des de que jo estic aquí –va dir-.  

Com a curiositat he de dir que a l’Atlético no li va caler jugar com l’Atlético. És a dir, no li va caler donar puntades de peu ni empentes ni usar totes les magarrufes que van utilitzar als dos partits de l’eliminatòria de la Copa del Rei contra el Barça, només per posar dos exemples recents. En canvi, al Madrid, si que li vaig veure emprar en ocasions la violència contra els jugadors del’Atlético que van ser els dominadors absoluts del partit. La diferència de joc del Madrid i el Barçacontra l’Atlético, va ser con la nit i el dia. El Barça si que va comportar-se com ho havia de fer. Igual és perquè, al final, Luis Enrique ha aconseguit inculcar-los la seva filosofia...  

I per acabar-ho d’adobar, diumenge el Barça va i guanya. No va fallar com el dia de la Real Societat. Segons la secció esportiva de Yahoo i TV3, ahir, el Barça va jugar el millor partit de la temporada. Està clar que l’Athlético no és el de temporades passades, però fer 5 gols fora de casa és una fita que no es doni cada jornada.

Per cert, una jornada més, Messi va tornar a demostrar que segueix sent el millor del món. A la jugada del darrer gol demostra una habilitat que pocs tenen (per no dir ningú) I, a sobre, va tornar a marcar (1, 2? És igual)... Si no fos pels gols que Cristiano ha fet de penal, Messi ja l’hauria passat davant a la classificació de golejadors. Intueixo que la lluita pel Pitxitxi d’aquí al final serà molt interessant.

Però mentre, sembla que dissabte Cristiano estava més pendent de la celebració del seu aniversari que no de posar la pilota dintre de la barraca. Les seves fites eren la Pilota d’Or i el Mundial de Clubs i una vegada assolides, vacances... Encara que siguin d’hivern.  

I jo que em pensava que des de que se'n havia anat Guti les festes blanques havien baixat de nivell...  

NO SABEN PERDRE

Atlético de Madrid-2, Barcelona-3. Aquest va ser el resultat que es va donar ahir al camp del Vicente Calderón de la capital espanyola que, sumat a l’1-0 del partit de l’anada, va classificar al Barça per a jugar la semifinal de la Coma del Rei (per cert, la primera de Felip VI)

Aquests resultats són els que passaran a englobar les estadístiques oficials, que, al cap dels anys és el que més se consulta.

Ara perquè tenim Internet i és fàcil consultar cròniques i vídeos, però abans l’única cosa que tenies eren les hemeroteques que no sempre estaven a l’abast de tothom.

I per què explico això? Perquè dintre d’un temps quasi ningú se’n recordarà del joc brut de l’Atlético de Madrid, tant a Barcelona com a Madrid, ni de les excuses de mals perdedors que van esgrimir al final de l’eliminatòria.

Segons els jugadors matalassers, el seu entrenador i una part de l’afició, el seu comportament violent al camp va ser degut a les provocacions de Neymar i, per això, el brasiler es va convertir en l’ase dels cops d’anit.   

Després de veure les imatges i meditar-ho en tranquil·litat, he arribat a la conclusió que, com ja he dit abans, només son excuses per a justificar que, aquest any sí, el Barça els hi va passar per sobre en els dos partits de l’eliminatòria.

Si fos veritat que Neymar els va provocar amb gestos i jugades de filigrana, des del meu punt de vista, no és justificació per a que li donessin les puntades de peu i els cops que li van donar. I, a més, si això fos així, per què també li a Messi i Busquets (per posar dos clars exemples) el hi van donar fins el carnet d’identitat? D’aquest darrers no s’ha dit en cap moment que també provoquessin als jugadors matalassers.

Els que ja tenim una edat i pentinem canes (una expressió un tant castissa) recordem de que quan Simeone jugava amb l’Atlético, no era precisament un santet. Era un jugador que sempre anava al límit del reglament i més d’un com el van expulsar del camp.

Potser alguns d’això en diuen esperit guanyador, però per a mi, per a tenir aquest tipus d’actitud no cal, ni molt menys haver d’estar durant tot el partit donant puntades de peu i provocant faltes amb la finalitat de trencar el ritme del rival i mirar d’obtenir avantatge al joc.

I encara diré més: És que ja ningú se’n recorda del turmell de Neymar ple de sang del partir de l’anada? També va ser fruit de les provocacions del brasiler o simplement una estratègia per a fer-li perdre la paciència i, de passada, intentar que fos expulsat?

Sincerament crec que va ser una argúcia molt ben dissenyada per Simeone per aconseguir, precisament, fer perdre els estreps a Neymar i que l’àrbitre (o els àrbitres l’acabessin expulsant)

I parlant dels àrbitres, que dolent Gil Manzano. On troben àrbitres així?

Mireu, i amb això acabo. L’any passa, possiblement perquè al davant tenia millors jugadors, l’Atlètico, sense caler emprar la violència va fer una gran temporada que el va portar a guanyar la lliga i quasi que la Champions. Però aquest anys, al menys que canvien molt les coses, no serà així. Aquest any per a guanyar als equips punters del futbol espanyol ha de fer us d’armes molt diferents i en això estan.

Què ningú ens vulgui vendre la moto, perquè qui més qui menys ja és peludet i encara tenim criteri per a poder jutjar les coses.

L’Atlético de Madrid ha demostrat que no sap perdre i punt!    

MESSI MILLOR QUE CRISTIANO RONALDO

Sóc del Barça i considero que Messi és molt millor futbolista que Cristiano Ronaldo, d’aquí que l’he posat primer al títol del comentari d’avui.

Al món del futbol (sobre tot a Espanya) hi ha un debat sobre qui és millor, si Messi o Cristiano. Per a mi no hi ha debat. Messi és molt millor i ho demostra constantment.

Només cal mirar els 3 gols que va fer ahir al camp del Riazor de la Corunya. El primer d’un excel·lent remat de cap, el segon d’una filigrana a l’abast de molt pocs i el tercer d’un xut col·locat després de buscar la posició idònia de tir.

És capaç Cristiano de fer el mateix? Evidentment que no! Cristiano és (d’això no n’hi ha cap dubte) millor atleta i, per suposat, un bon jugador de futbol. Normalment, els gols o els fa de penal (7 crec que n’ha fet aquesta temporada), de falta, de fort xut o de rematada a boca de canó. Poques vegades l’heu vist fer un gol de vaselina o fruit d’una jugada trenada dintre de l’àrea.

Estadísticament parlant, Messi ha fet quasi sempre més gols que Cristiano. Fins i tot l’any passat, un anys que no va ser precisament bo per a l’argentí, la diferència de gols a favor del portuguès va ser mínima (Messi, 52 per 54 Cristiano fins el 30 de novembre que era quan acabava el termini de les votacions per a la Pilota d’Or)     http://www.sport.es/es/noticias/barca/messi-sigue-siendo-mejor-que-cr7-3721422

D’acord, Ronaldo acaba de guanyar la seva segona Pilota d’Or, la qual cosa, i a priori, significa que l’any passat va estar millor que Messi. Sí, sí, he dit segona... Ah! Què en té tres? Sí, ja ho sé, però la de l’any passar no la va guanyar, li van regalar que és molt diferent. O és que o recordeu que van prorrogar el període de votació que, precisament va coincidir amb els millors partits del portuguès.

Aquest fet és tan evident com que Messi no va ser el millor jugador del Mundial de Brasil i, en canvi, la FIFA va decidir que sí. Mascherano, sense anar més lluny va completar un millor mundial.

A part d’això, el comportament del lusità, sovint és impropi d’un futbolista on s’emmirallen tants xiquets. L’anterior jornada va insultar el seu company Bale per no passar-li la pilota i sovint mostra tota la seva ràbia quan no li surt el partit que desitjaria. Aquest fet també s’hauria de tenir en compte quan s’atorga la màxima distinció del futbol mundial.

I encara més: a sobre s’ho creu. Quan era jove solíem dir: és que no té iaia!  

TREVA A CAN BARÇA

Ja ho vaig preveure: l’Atlètico de Madrid perdria contra el Barça.

I no només això, el Barça va guanyar amb autoritat, fent, segons els experts, el millor partit de la temporada, sobre tot, a la primera part.

El Barça, que va jugar pràcticament amb el seu 11 de gala (Luis Enrique va deixar de fer experiments amb gasosa) va assolir una victòria contundent contra un dels millors equips de la Lliga i que, a més, venia de guanyar al Madrid per 2-0.

Anit, el trident (o els tres Sudamericanos, com sembla que el hi diuen) es van compaginar a la perfecció i van fer, cada un d’ells, un golet. Més que suficient per a doblegar un equip matalasser que sembla que només va anar al Nou Camp a repartir estopa.

Quan un equip que és el vigent campió de la lliga es centra més en pegar puntades de peu i cops de colze, deixa de ser un equip gran per a convertir-se en un de mediocre.

El joc de l’Atlético va ser vulgar, sobre tot a la primera part. En cap moment va semblar que anessin pel partit, ni quan l’àrbitre els hi va xiular un més que dubtós penal a favor.

Què és un penal? Si home, allò que els hi xiulen sempre a favor als del Madrid i que sovint els hi serveix per desencallar un partit que tenen costa a munt. Si, ja sé que al Barça no li xiulen, però serà que tampoc en deuen de fer. Anit per exemple, l’entrada sobre Neymar que li va fer un trau al turmell, que va haver de sortir del camp en llitera i que va haver de ser atès a la banda, segur que no ho va ser.

Bé, si, d’acord, el segon gol del Barça ve precedit d’un control de Messi amb el braç, però això no treu mèrits a la victòria blaugrana que va ser, en tot moment, superior a un Atlético acomplexat i que va tornar a l’essència de Simeone. Lamentable!

Tal com acostumo a fer, no vaig veure el partit. Ja sabeu que em nego a pagar per veure’l quan mentre jugadors i clubs no baixin del seu cel particular, toquin de peus a terra i deixen de demanar els disbarats econòmics de fitxes, sous, drets, etc. I, a sobre, cometen frau fiscal. Però vaig veure el resum del partit i vaig escoltar els comentaris que va emetre TV3. Per tant, em vaig poder fer una idea bastant aproximada de com va anar. Però el que vull, és contar-vos una anècdota. De fet és un comentari que va fer un dels contertulians. Va dir que els mals àrbitres (i el navarrès Undiano Mallenco va demostrar en escreix que ho és) són els que s’equivoquen dues vegades: la primera segurament de forma involuntària i la segona per compensar el primer error xiulant un dubtós penal, el primer que comet Messi en tota la seva trajectòria. Però no acaben aquí els errorsgarrafals d’Undiano ja que hauria d’haver xiulat penal a la jugada sobre Neymar que abans comentava i, a part haver expulsat a Giménez, que va ser el jugador que va cometre la falta.  

Però sabeu com va adornar el comentarista la frase sobre l’àrbitre dolent?

-A la mitja part li ha degut de trucar la dona i li ha dit que Messi s’havia ajudat amb el braç en el segon gol del Barça i va ser quan va decidir compensar.

Al final del partit, Messi va declarar que tot el que s’havia dit aquests dies (sobre que no estava content, sobre que estava negociant amb altres equips, sobre que va demanar la destitució de Luis Enrique, etc.) era falç i que res d’això havia passat.

De moment sembla que hi ha treva a can Barça, el que ara mateix no sé sap és si durarà molt o poc. Evidentment dependrà dels resultats. Si el Barça guanya i convenç, pot durar fins al final de temporada. Ara bé, si el Barça perd quan no hauria de perdre (com quan ho va fer contra el Celta o la Reial Societat o la mala imatge que va donar al camp del Madrid), pot marcar definitivament el destí del seu entrenador.  

Darrera hora. Durant una entrevista conjunta abans de la gala de la Pilota d'Or, Messi ha tornat a estar enigmàtic i ha dit això: Qui sap on seré la temporada que ve.