LA PÁJARA’

A la terminologia ciclista, tenir una pájara és tenia un dia pèssim on s’arribava a perdre força minuts respecte als millors corredors. Això li passava sovint a José Manuel Fuente, segurament el millor escalador que ha donat el ciclisme espanyol. De no haver estat per les pájares, podria haver guanyat moltes més carreres de les que va guanyar al seu dilatat palmarès.

El Barça dissabte va patir una pàjara monumental, com el dia de la Real Societat on, fins dissabte, tothom dia que havia marcat el punt d’inflació en el joc de l’equip. Sembla ser que no ha estat així.

Abans del partit, els periodistes van esmolar els seus llapis per a treure punta de les declaracions que havien fet divendres Messi i Luis Enrique. Jugador i entrenador no havien coincidit a l’hora d’explicar els motius pels quals el Barça havia tingut una gran progressió de joc i resultats. Mentre Messi ho atribuïa a la implicació de la plantilla, Luis Enrique en canvi, deia que es devia a l’evolució del joc al llarg de la temporada. Vist el resultat de dissabte, costa creure que cap dels dos tingués raó.  

Després d’escolar alguns comentaris (més aviat pocs) post-partit, em segueixo reafirmant de que la culpa de la derrota és més atribuïble a l’entrenador que als jugadors. L’entrenador del Málaga li va tornar a guanyar la partida, igual com havia passat a la primera volta al camp de la Rosaleda. Pel que sembla, el Málaga, als dos partits, va teixir una espècie de tela d’aranya que va lligar de mans i peus els jugadors blaugranes. El joc del Barça va ser del tot infructuós i les poques ocasions que van tenir no es van concretar. En canvi el Málaga va treure petroli d’una errada d’Alves, considerat per molts el millor lateral dret del món, però que de tant en tant ja li passen aquestes coses... Al partit de la primera volta el Barça va ser incapaç de xutar ni una sola vegada entre els tres pals, dissabte només quatre. Dissabte va ser pràcticament igual.

Després d’Anoeta, el Barça havia encadenar 12 victòries seguides. Aquesta successió de bons resultats li van valer posar-se a 1 punt del Madrid (després de la pèssima ratxa dels merengues)  i tenir un peu a la final de la Copa del Rei, a manca del partit de tornada contra el Vila-real.

Què passarà ara? Els jugadors es tornaran a confabular per a guanyar demà a Manchester i tornar a redreçar la trajectòria? Difícil saber-ho. Però per a mi és del tot incomprensible que un equip amb la millor davantera del món sigui incapaç de no poder remuntar un resultat advers amb més de 80 minuts pel davant. Un bon entrenador ha de tenir la clau per trencar ferris sistemes defensius, sempre que compti amb els jugadors apropiats i la plantilla del Barça de suficients jugadors i de categoria contrastada, per a obrir els forats necessaris a les defenses contràries i, a partir d’això, marcar els gols que els hi acabin donant la victòria.

I si no són capaços de fer-ho, que s’ho facin mirar tots plegats: jugadors, entrenadors i fins i tot la directiva.

Resultats com el del dissabte contra el Málaga són per a l’afició com poals d’aigua gelada tirats al damunt una nit de fred intens. Es pot entendre que el Barça pugui perdre contra un dels considerats equips grans de la lliga, però és del tot incomprensible que perdi a casa contra el Celta o el Málaga. Aquests punts perduts són els que, al final, es troben a faltar quan s’acaba perdent la lliga.

A veure si en tot el que queda de temporada ja no té cap pájara més i dóna a l’afició les alegries que es mereix.