A QUI VOTAR DIUMENGE?

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

La resposta és difícil, al menys per a mi. Més fàcil seria respondre a la següent pregunta: A qui NO votar diumenge? Ho tinc més fàcil.

NO votaré al PP. Mai. Ni que me’l embolcallin en paper de regal amb un llaç. De tots els partits de la dreta europea que estan al govern o hi han estat alguna vegada és el menys demòcrata i el més ranci. A part del més corrupte.

Mariano Rajoy, cap del govern en funcions i candidat a tornar-ho a ser, hauria d’haver dimitit fa anys. La darrera oportunitat per haver-ho fet és quan es va imputar el PP (com a partit) per ser beneficiari a títol lucratiu de part dels diners públics obtinguts il·legalment per la trama Gürtel. No ho va fer i el partit l’ha mantingut com a cap de cartell i, a sobre, les enquestes li són favorables, sinó per a traure una majoria còmoda que li permetés formar govern, si al menys per a guanyar les eleccions. Situacions com aquesta només poden passar a Espanya... I a Catalunya.

Rajoy usa la teoria de la por. Recordeu allò de què ve el llop, què ve el llop... Alguna cosa així. Es presenten con un partit centrat i moderat (quan no ho són) i diuen dels seus rivals (sobre tot de Podemos) què són radicals. L’estratègia de dir que si tornen a governar abaixaran els impostos sempre ha donat bons resultats. El que no diuen és si seguiran robant del fons de pensions per a quadrar els números del pressupost.

NO votaré a Ciutadans/Ciudadanos. Evidentment no em representen. La seva ideologia neoliberal dista molt de la meva (Socialista, socialdemòcrata...? No ho tinc clar, normalment me guio pel meu propi criteri)

Ciutadans va ser un experiment de la dreta catalana i l’empresariat i com que va donar bon resultat a Catalunya s’ha extrapolat a Espanya, però en alguns casos s’apropa molt al PP i fins i tot en alguna política econòmica el supera. M’alleugera pensar que el pacte amb el PSOE ja ha caducat i, difícilment es tornarà a repetir, perquè Pedro Sánchez (que no té assegurada la segona plaça) sap que la suma dels diputats de les dues formacions tampoc no sumaran aquesta vegada i per tant, en tot cas, s’acabaria repetint la mateixa situació de fa uns mesos.

NO votaré CDC. No ho he fet mai i no ha faré ara, encara que diguin que ens defensen (fets són amors i no bones raons) I a sobre ens amenacen que sense ells no hi haurà independència. Independència de la ma de Mas, Puigdemont, Homs i companyia? No gràcies. Primer l’anarquia amb les CUP!!

NO votaré ERC. Tot i que tinc molts amics republicans (sobre tot a Amposta), me sembla del tot incoherent que un partit independentista (de debò, no com CDC) es presenti a unes eleccions generals. Per cert Miquel Aubà, candidat al Senat estava a la manifestació de Barcelona contra el nou pla Hidrològic el passat dia 5 a Barcelona. No recordo haver-lo vist mai a cap manifestació per a defensar l’Ebre. Serà casualitat o per algun motiu interessat?    

NO votaré al PSC. Tot i que m’ho he estat rumiant durant molt de temps i valorar positivament el canvi de la Meritxell Batet per la Carme Chacón. I no els votaré perquè com a català no vull dependre d’una cacic d’Andalusia. Tampoc m’agrada que digui Sánchez que no Pablo Iglesias no serà president. El comprenc, però no comparteixo la seva opinió. Si vaig criticar a Iglesias per la manca de suport s Sánchez, per coherència també criticaré a Sánchez si podent apartar el PP del govern d’Espanya no ho permet.

NO votaré en Comú Podem (o Unidos Podemos, tal com es diu a la major part de les circumscripcions electorals) perquè sembla que tampoc faran el que és prioritari per a Catalunya, però sobre tot per al nostre territori ebrenc.

Les línies roges que suposava la consulta sobiranista ja no ho són... I el corredor ferroviari del Mediterrani no serà tan Mediterrani com havia de ser, ja que algú molt influent del partit (no vull dir noms però miro cap a Pablo Echenique), com a bon aragonès, pensa que és millor que passi per la seva terra.

...

Cada dijous tallem l’N-340 per diversos punts per a sol·licitar la gratuïtat de l’AP-7 degut als nombrosos i greus accidents de lanacional. Què costaria als representants dels diversos partits donar suport als moviments (He dit moviments? Crec que m’he passat...) veïnals? Què podrien perdre de fer-ho? On estar el gran DEFENSOR del territori?

Quin candidat territorial s’ha plantat reivindicant el corredor ferroviari del Mediterrani?

Quants líders territorials tenen un veritable pla estratègic per a desenvolupar econòmicament les Terres de l’Ebre? Si hi ha algú que ho té, que surti i que ho digui. Sense temor que el líder del seu partit segur que no prendrà cap represàlia contra ell...

...

D’aquí a diumenge me puc repensar. La prioritat és apartar el PP del govern, però com veieu tinc molts dubtes i ningú me garanteix que propiciï un pacte entre els partits d’esquerra per a què així sigui.

Primer que siguin ells (els líders nacionals) els que demostrin que pensen més amb el ciutadà que amb els seus propis interessos. Després seré jo qui decideixi donar-los-hi el meu vot. 

Sabeu que us dic? Potser molts espanyols que diumenge votaran un partit d'esquerres es mereixen 4 anys més de Rajoy! A veure si així espavilen d'una vegada! 

I també els polítics!! 

N’ANAVEN DOS I VA CAURE EL DEL MIG

D'Alfons López a úblico.es. 

Aquesta frase sense sentit la repetia molt un dels meus fills de menut.
M’ha vingut al cap després d’assabentar-me de la filtració de la reunió que van tenir l’any 2014 el Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso publicada pel diari digital Público.
Segons les informacions periodístiques que han transcendit, sembla ser que la reunió va ser per a conspirar contra polítics de CDC (com Felip Puig) i ERC com el vicepresident del Govern Oriol Junqueras.
Ràpidament la majoria dels polítics d’aquests i d’altres partits van aprofitar el seu mítings de campanya per a demanar la dimissió tant de l’un com de l’altre.
Anit, de Alfonso va ser entrevistat per Toni Cruanyes al començar el TeleNotícies i va negar taxativament que la reunió que va tenir amb Fernández Díaz fos per a conspirar i va suavitzar molt (moltíssim) les informacions que s’estaven donant pels diversos canals d’informació. De Alfonso va semi acusar al PSC d’haver filtrat aquesta informació ja que s’estaven en vies d’investigar un possible finançament irregular del partit.
A ningú sé li escapa que si s’ha filtrat aquest afer en plena campanya electoral i quan només quedaven 5 dies per a votar, és perquè hi ha algú que hi estava interessat i no crec que, en aquest cas fos el PSC.
Què hi guanyava el PSC? Des del meu punt de vista res. I a part d’això, el PSC, disposava dels mitjos per a obtenir la informació? Ho dubto. L’explicació que donava de Alfonso és que el diari que ho va filtrar tindria una línia editorial propera als socialistes... Una raó molt dèbil des del meu punt de vista. Público és un diari progressista que igual pot donar suport al PSC com a Unidos Podemos. I no estic senyalant (Ni molt menys!) a la coalició d’Iglesias i Garzón.
La setmana passada van assassinar a Jo Cox, la diputada laborista anglesa favorable a la permanència de la Gran Bretanya a la Unió Europea. Tot i que les enquestes sobre el referèndum que s’ha de celebrar demà mateix estan molt igualades, la seva mort les va capgirar una mica i si abans semblava que guanyaria l’opció favorable a la sortida, ara sembla que pot guanyar la de que tot continuï igual com està.
De vegades detalls aparentment sense importància (mai consideraré que una mort no tingui importància) poden ser molt significatius i alterar en gran mesura una situació. Un exemple van ser les eleccions de 2004 que van portar a Zapatero a la Moncloa. Els atemptats de Madrid (gravíssims) van donar pas a les mentides del govern en funcions d’Aznar, la qual cosa va fer reaccionar a una gran part de l’electorat i quan semblava que el PP tornaria a vèncer, les urnes van donar la victòria al PSOE.
Ara podria passar alguna cosa similar. Des del meu punt de vista els grans beneficiats de la filtració són Convergència i Esquerra, curiosament els dos partits que estan al govern de Catalunya i que disposen de més mecanismes oficials... No acuso a ningú, només ho deixo anar per a què me digueu malpensat.
Si el fons de la conversa filtrada és el que ha transcendit (i tot indica que efectivament ho és), demostra que l’aparell de l’estat en mans del PP actua com una veritable Màfia. Si algú tenia algun dubte i diumenge, malgrat tot, encara pensava votar al PP perquè els considerava un partit moderat de centre (tal com ells mateixos es defineixen), que s’ho repensi.
A algú sé li va escapar l’expressió de clavegueres de l’Estat. Es va quedar curt: clavegueres embossades i plens de merda potser seria molt més adequat.
Perquè si són capaços de coses com aquesta em fa pensar que poden ser capaços de tot i quan dic de tot em refereixo a TOT!

L’ENEMIC A BATRE

Ada Colau i Xavier Domènech. 

Al debat d’anit entre els diferents líders catalans, semblava que el rival a batre fos Xavier Domènech d’En Comú Podem.

Després d’una temporada tirant-se els trastos pel cap, ERC i CDC van fer pinya per mirar d’esgarrapar els vots del sector més independentista (què també l’hi ha) de la formació integrada pel partit de l’Ada Colau i Pablo Iglesias a Catalunya.

Com sabeu (suposo), ERC va sortir reclamant el vot dels votants cupaires i això no va agradar gens ni mica als convergents que ho van criticar. Però anit tot va ser diferent i semblava que l’enemic a batre (de fet va el primer a les enquestes) és En Comú Podem.

No sé si ho teniu clar. Diumenge es votarà en clau espanyola. Per tant, l’enemic a batre és el PP, no En Comú Podem ni tan sols els socialistes que encara que no guanyin ni quedin segons poden facilitar un canvi de govern.

Rufián i Homs van acusar a Domènech de voler fer un referèndum sense comptat amb el suport dels partits espanyolistes. És així mateix, però ERC i CDC es lien la manta al cap i fan una DUI (declaració unilateral d’independència) o no sortiran mai del bucle on s’han posat.  

El que no puc entendre (i no és la primera vegada que me passa), és com partits que, segons ells, es declaren independentistes i que volen trencar amb l’Estat es presenten a unes eleccions per a formar part dels estaments d’un estat espanyol i centralista i formar part així de la mateixa maquinària que el PP, el PSOE, Podemos i d’altres. L’únic partit coherent són les CUP que sé desinhibeixen dels processos electorals quan són d’àmbit estatal.

M’ensumo que els pactes postelectorals tornaran a ser complicats. No obstant espero que el PSEO i Podemos puguin sumar una majoria suficient sense haver de dependre de Convergència i Esquerra, perquè si fossin claus, la situació encara seria molt més enrevessada.

Entenc que per a ERC i CDC el tema de la independència no és un tema menor, però d’aquí que a unes eleccions generals sigui el seu punt estrella ho trobo senzillament un despropòsit. De fet tot el procés que han enllestit em sembla un despropòsit. Com he dit més amunt és com estar en un bucle i no poder-ne sortir.

De fet Esquerra des de fa temps sembla que ja se’n han adonat i ja sospiren per un referèndum pactat amb l’Estat i, tot i que ni Podemos ni el PSOE volen que Catalunya se’n vagi d’Espanya, mai serà el mateix un govern d’aquests dos partits que un govern del PP estigui presidit per Mariano Rajoy o no. Aquest és un fet irrellevant.

En Comú Podem ja no anteposa el referèndum a cap possible pacte o, dit d’una altra manera, el referèndum ja no és cap línia roja a l’hora de pactar. Però l’autèntic despropòsit de Podemos és voler fer passar el corredor del Mediterrani per Saragossa.

Imagino que un dia es va aixecar Pablo Echenique, el secretari de formació de la formació lila i que és de Saragossa amb la idea de que el millor punt per on fer passar el corredor era precisament per la seva ciutat. Error! Posat a demanar, es va quedar molt curt, ja que de passada hauria pogut demanar un port de mar i un aeroport tan important com l’Adolfo Suárez de Madrid per a tenir tot el pack complet.

Sembla ser que de Carmelo’s Redó (exalcalde de Camarles que pretenia que l’A-7 passés pel seu poble) n’hi ha més dels que ens pensem...

I per acabar, insisteixo: l’enemic a batre no és ni Podemos ni el PSOE, és el PP i qui no ho vegi així hauria d’anar a l’oculista.    

ESCAC AL GOVERN

Mercè Valmaña i Eulalia Reguant.

Les CUP que d’alguna manera es van carregar a Arturo, sembla que ara van per la pell del govern de Puigdemont. Dit així pot sonar molt fort i simple, però és força més complicat que tot això.
Els anticapitalistes tenen una manera de ser i actuar molt diferent als partits convencionals. A part de ser assemblearis, prioritzen qüestions que per a la resta de partits poden arribar a tenir un paper secundari.
Diumenge, a la manifestació de la PDE a Barcelona, mentre jo estava a la capçalera de la manifestació fent fotos, la resta de la colla anaven una mica més endarrerits. De fet no ens vàrem retrobar fins que la meva dona em va venir a buscar quan la Mercè Martínez anava a llegir el manifest. Pel camí, es a dir, durant la marxa de la manifestació pels carrers de Barcelona, van trobar a l’Anna Gabriel i a l’Eulàlia Reguant. En un ambient distès (com no podia ser d’una altra manera), entre d’altres coses les cupaires els hi van dir que els convergents no podien entendre que se’ls hi portés la contrària. Els de CDC estan massa acostumats a manar i fer el que creuen millor per als seus interessos que sovint coincideixen amb els interessos de les grans empreses catalanes.
Segons sembla, CDC i ERC van negociar els pressupostos com a socis de govern que són. Després d’un estira cap aquí i un arronsa cap allà, finalment hi va haver fumata blanca. Quan van estar enllestits van fer la seva presentació en públic abans passar el pertinent tràmit parlamentari. Va ser llavors quan van pretendre que les CUP s’hi sumessin atenent a l’acord d’estabilitat parlamentaria signat fa uns mesos i així serien aprovats sense massa entrebancs.
Però als de les CUP no els hi va agradar les formes de Junts pel Sí. No els hi va semblar bé que no consensuessin el pressupostos amb ells abans d’entrar-los al Parlament i per això els hi van presentar una esmena a la totalitat.

De Guillén a Catalunya Plural. 

Els motius pels quals presentaven l’esmena a la totalitat es poden resumir en dos: poc socials i massa dependents de l’Estat que és per on arriba la major part del finançament. Segueixo pensant que sense un acord de desconnexió amb Espanya la independència unilateral no és factible, ja que no veig d’on pot sortir el muntant monetari necessari per a que funcioni Catalunya. Deixar de pagar els impostos a Espanya sona molt bé, però és molt arriscat. Ara estem en període de presentació de la renda de 2015... Pregunteu als independentistes de la ceba quans d’ells han optat per no presentar-la a l’Agència Tributaria espanyola i fer-ho a la catalana. Potser us sorprendreu.
Quan em vaig assabentar de que la CUP presentava una esmena a la totalitat vaig pensar que seria el punt de partida de la negociació i que al final podrien arribar a un acord de mínims. Però no va ser així. Seguint amb termes d’escacs, totes dues formacions van fer una jugada impossible: es van enrocar al mateix temps.
No hi ha més cec que aquell que no vol veure, ni més sort que el que no vol sentir ni més mut que el que no vol parlar... I dos no s’entenen si un no vol. Hi ha massa diferència entre les CUP i al menys un dels socis de JxS. Em refereixo, es clar, a Convergència. El partit fundat per Pujol i liderat (encara) per Mas té uns objectius molt diferents als de les CUP i fins i tot a ERC. Fa temps que ho dic i sembla que encara hi ha qui no ho vol veure (apliqueu-vos el que he dit al punt anterior)
Ara mateix hi ha dues disjuntives: buscar un nou soci o tornar a convocar noves eleccions. Si es decideix a buscar un nou soci, la pregunta és clara però la resposta complicada: Qui pactarà amb JxS per a salvar la legislatura de la desconnexió? El pactador que acabi pactant bon pactador serà...  No serà fàcil, ja us ho avanço.
També serà molt complicat dir a la ciutadania que s’ha d’anar a unes properes eleccions. Quants cors trencats!
Suposo que JxS ho tindran fàcil a l’hora d’explicar que ha passat i donant la culpa a les CUP. Jo els hi donaria un consell (d’amic, eh!): Que no es mirin tan el melic i que posin la mirada en objectius més realitzables i necessaris. O dit d’una manera molt més entenedora: Què deixin de fer volar coloms...

ELS ‘NÚMEROS’ DONEN LA RAÓ

Qui ens havia de dir als sociates com jo que vàrem donar suport als governs Tripartits què les CUP acabarien lloant els pressupostos que es feien en aquella època?

Per què? A veure, estem per la desconnexió o no? Estem per la feina o no? Els de les CUP ho tenen clar, els republicans sí, però no i els convergents al seu rotllo, es a dir, parlar molt per acabar fent els que els interessa. És la política amic!

Fa uns mesos el souffle de l’independentisme estava més crescut que mai. La desconnexió havia d’arribar a partir del 20-S, després de celebrar les eleccions de la nostra vida. Mas va apostar fort i va perdre una vegada més. Segurament pel seu orgull no ho admetrà mai, però des de que va recuperar la Generalitat, els resultats de CiU primer i de CDC més tard han anat de mal en pitjor.

Després d’aconseguir pactar amb ERC per a presentar-se en llistes conjuntes a les que també hi van sumar a gent que més que pes polític van aportar pes folklòric (tot s’hi valia a l’hora de mirar d’esgarrapar vots d’aquí i d’allà), Mas no s’hauria pensat mai que, finalment, hagués de donar un pas al costat... Qualsevol altre hauria donat un pas enrere de forma definitiva, però la vanitat de Mas és la seva qualitat més negativa. Un ha de ser conscient quan sobra i quan se’n ha d’anar, però no és el cas d’Arturo.

La pressió de les CUP, finalment va tenir el seu fruit i Arturo va haver d’apartar-se i posar el seu substitut Puigdemont per a salvar in extremis la formació del nou govern. Però aviat van sortir les primeres veus que posaven en dubte els 18 mesos que s’havien fixat per arribar a Ítaca. Per a viatjar cap a la independència es necessiten unes sé necessiten unes sàrries molts més grans i resistents que les que havien previst.

Per a les CUP aquestes sàrries (pressupostos) haurien de ser els de la desconnexió definitiva. Però per a ser així primer s’han d’aconseguir recursos suficients i no s’ha d’improvisar res. Mentre els ingressos pressupostats segueixin depenent de les transferències econòmiques de Madrid, difícilment Catalunya tindrà l’autonomia financera suficient per a afrontar el viatge. Tal com ens apropem als teòrics 18 mesos, els terminis es van ampliant, fins al punt de que ja no es parla de temps.

Érem molts els escèptics o pragmàtics que ens miràvem incrèduls la nova situació, mentre molts d’altres més que amb optimisme s’ho miraven amb complaença i fe cega amb el líder i convençuts que els guiava pel camí adequat.  

La vida avança irremediablement i mai s’atura. Ara ja són molts els que veuen esvair la seva il·lusió i se’n adonen que encara que sigui el camí correcte està ple d’entrebancs (sentències del TC) que faran retardar el viatge. Fins i tot gent de dintre del govern i que ja havien estat amb Mas, anuncien el cataclisme.

Em refereixo a l'ara Coneller de Cultura Santi Vila que havia estat resposable de Territori i Sostenibilitat en el govern anterior. Vila accepta que el full de ruta es va fer per amagar les retallades que estava aplicant el govern de Mas...

Quan un mal govern està al front d'un país, per a seguir endavant i tenir ocupats els seus ciutadans necessita reforçar i ampliar les campanyes de propaganda. La propaganda amaga la realitat i enganya al poble. Els convergents amb això sempre han estat uns mestres. Des de la Generalitat al més petits dels ajuntaments. Què demana el poble? Donem-li! No importa si ens demanen la lluna o dos dies més de bous, l'important és tenir-lo content.

Però la realitat (o sigui els números), són els que són i acaben donant la raó a qui la té, al mateix temps que posa al descobert les mentides d'aquells que volen mantenir-se al poder a qualsevol preu.              

ELS MATEIXOS GOSSOS AMB DIFERENTS COLLARS?

De Faro a Diari de Tarragona. 

Dissabte passat les bases de Convergència (CDC) van decidir refundar el partit i això està bé. Com dirien els castellans, hacer borrón y cuenta nueva sovint és necessari i imprescindible. Abans que Convergència altres patits ho han fet, com per exemple Alianza Popular quan es va convertir en Partit Popular. I més partits haurien de seguir el mateix camí.

Convergència ha estat un partit hegemònic durant molts anys a Catalunya, la qual cosa els hi va permetre presidir la Generalitat en dos períodes diferents: primer amb Jordi Pujol i després de l’època del Tripartit amb Arturo Mas.

Però darrerament les coses no li van tan bé com desitjarien. Ja durant els darrers anys del pujolisme els resultats els hi van anar de baixada, la qual cosa va fer que perdessin el govern de la Generalitat per culpa d’un maleït pacte de les forces progressistes de Catalunya.

Finalment Arturo va aconseguir recuperar la presidència de la Generalitat gràcies al PPC primer (amb l’abstenció del PSC) i d’ERC més tard. Però els resultats sempre han estat molt lluny dels obtinguts a l’època de Pujol i tot i que l’any 2011 van guanyar les eleccions Generals per primera vegada, els suport per part de la ciutadania ha anat de baixa elecció rere elecció. Els motius d’aquesta davallada han estat principalment dos: la corrupció i el gir ideològic.

La corrupció al si de CDC arranca pràcticament, des del mateix moment de la seva fundació per part de Jordi Pujol i companyia. La crisi de Banca Catalana esclata l’any 1982, quan Pujol portava dos anys presidint la Generalitat i el mateix any que Felipe González guanyar les eleccions generals per una àmplia majoria.

El tema de Banca Catalana mai ha quedat resolt i els dubtes sempre han planat sobre les figures de Jordi Pujol i són pare Florenci, a qui el Molt Poc Honorable va senyalar com l’origen dels diners no declarats i dipositats a una entitat financera d’Andorra.

A aquest cas mai provat de corrupció n’hi van arribar molts més. La majoria d’ells agrupats baix el nom genèric del 3%. El 3% era el percentatge que, suposadament, cobraven alts càrrecs de Convergència per atorgar obra pública a empreses del seu entorn com ara Copisa, Ferrovial, Teyco, etc. Però sembla ser que de vegades aquest percentatge era molt superior.

Hi ha documentació y declaracions que confirmes aquest particular en mans dels jutges i, per això sé van embargar diverses seus del partit, entre elles la central, per haver considerat que Convergència n’era beneficiaria a títol lucratiu. No entenc massa de lleis, però suposo que en el cas de es compleixi el mandat de les bases i l’actual CDC es refundi en un altre partit, aquest s’haurà de fer càrrec de tot el passiu de l’actual, incloses les sancions i possibles indemnitzacions que es puguin derivar de les sentències si s’acaba fallant en contra del partit de Pujol, Mas, Puigdemont i tants d’altres.

En quan al tema del gir ideològic està clar. Després de l’11 de setembre de 2012, Mas creu convenient apuntar-se al nou corrent ideològic que està sacsejant Catalunya: l’independentisme, deixant enrere la ideologia catalanista de conveniència que havien impostat Pujol i la resta dels fundadors. I per què va donar aquest gir Mas? Per mirar d’aturar i recuperar la fuga de vots que marxaven cap a ERC. A part de que la jugada li va sortir malament, som molts els que no ens creiem la transfiguració de Mas i de tots els que han abraçat la nova fe.    

La refundació d’un partit (de qualsevol partit) per a que sigui creïble hauria de significar un canvi radical, tant en ideologia com en dirigents.

Quina serà la ideologia del nou partit? El catalanisme? L’independentisme? La conveniència (tal com ha segut sempre)?

I en quan als nous dirigents?  S’apartaran definitivament Mas, Puigdemont, Homs, Rull, etc. i donaran pas a una nova remesa de polítics joves que no hagin tingut responsabilitats durant els anys de la corrupció?

O tot seguirà igual o sigui, els mateixos gossos amb diferents collars?

De moment l’assembla de militants va decidir que el cap de llista al Congrés tornés a ser Quico Homs en lloc de la seva oponent (i desconeguda per a quasi tots) Sílvia Requena.

Si voleu la meva opinió us diré que serà Mas de lo mismo...    

AL BRANCALET

Pràcticament per casualitat va caure a les meves mans el pamflet “Al brancalet” editat pel grup municipal de Convergència d’Amposta. Vaig poder veure que es tractava del número 2, per tant, tot fa indicar que hi va haver un número 1 que, com podreu endevinar, no vaig veure ni vaig saber de la seva existència.

En una situació normal (durant al dictadura de Convergència la vida a Amposta va distà molt de ser normal), Convergència (i Unió durant molt de temps) haurien publica la seva revista explicant tant la seva acció de govern, com les mesures que proposaven per a millorar tots els aspectes de la nostra ciutat, tal i com ho fa, per exemple el PSC amb els Quatre Cantons.

Però tret de moments molt puntuals i, de vegades (crec recordar que no sempre) quan arribaven les eleccions locals, Convergència (i Unió) no acostumava a treure cap tipus de publicació. No li feia falta! La Revista Amposta (que bé s’hauria pogut anomenar la Veu del seu amo) ja els hi feia prou autobombo explicant el bé que ho feia l’alcalde i molt ocasionalment algun dels seus regidors. Vull recordar que l’any passat (si la memòria no em falla va ser a la revista corresponent al mes de febrer), es van publicar 36 fotos de Manolito Ferré, aproximadament una per pàgina. I això que passava gran part del temps d’Amposta, per la qual cosa no podia exercir d’alcalde. No vull arribar a pensar que hauria passat si hagués estat alcalde a jornada completa.

El pamflet és molt esquemàtic, tan que costa entendre el que volen dir... Hi ha coses que no sé sap si no s’han fet per culpa de l’actual govern municipal o ja s’arrastren de quan ells estaven al capdavant de l’ajuntament.

Un dels temes que surt (i sortirà, intueixo) durant molt de temps, és el de la residència d’avis, el gran mort que ha heretat Adam Tomàs i el seu equip.

La nova residència d’avis construïda al Lligallo ha segut una de les armes electorals de Convergència (i Unió) en els dues darreres legislatures. A finals de l’anterior legislatura, es a dir, a principis de 2011, l’equip de govern d’aquella època va fer construir una gran tanca que encerclava un terreny que, segons es va dir, no era de propietat municipal ja que encara no s’havia aprovat la reparcel·lació d’aquella zona. Va ser una forma d’escenificar que el tema de la residència anava cap avant.

Durant els darrers 4 anys de regnat convergent, es va construir la nova residència dintre del perímetre delimitat pel mur (al final sembla que es va poder solucionar el tema!) Però digui el que diguin ara els convergents, el tema de la gestió no estava tancat. Coses així ja passen en política, que hi ha diner per a fer una cosa, però no s’assegura la futura viabilitat, ja que els diners que costa mantenir-la no surten (que jo sàpiga) de baix les pedres.

Dintre de poques setmanes Adam Tomàs i el seu equip compliran un any al front de l’Ajuntament d’Amposta i no descobriré res si dic que la nova residència d’avis és un mort amb el que haurà de conviure, al menys fins que es solucioni el tema. Un tema que, com he dit, no tindrà un fàcil desenllaç.

El convergents aprofiten qualsevol ocasió (com per exemple l’assemblea que es va celebrar el passat novembre) per a tirar-los per cara la poca eficiència en vers al tema residència d’avis. Un tema que, per molt que diguin, no l’ha ocasionat Adam Tomàs, sinó que ha heretat i que com és lògic intentarà resoldre de la millor manera possible (tal com ho feien els convergents quan estaven al govern...)

La viabilitat de la residència d’avis passa per que el departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya habiliti una partida anual per a concertar les places. Sinó és així, pocs futurs usuaris podran pagar el que costa l’estada. I tal com està el tema al departament, intueixo que el camí serà llarg i feixuc.

Abans de retreure a Adam que no funcioni la residència, haurien de fer anàlisi (i autocrìtica) de perquè no va funcionar la zona lúdica de Tosses, el nou escorxador, la zona comercial Futuro Ciudad Amposta, per posar només els tres exemples més significatius de la inoperància dels governs de Convergència (i Unió)  

Quan Rojo y Gualdo va accedir a l'alcaldia va estar molts anys vivint de rèdit de tot allò que va projectar Josep Maria Simó. O potser els regidors de l'actual grup de Convergència desconeixen aquest fet?     

CONVERGÈNCIA I ESQUERRA

Tot i compartir llista electoral el passat setembre a les eleccions de la nostra vida (Junts pel Sí) i govern de la Generalitat, les relacions entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), no són bones. De fet o ho han estat mai o quasi mai (per no ser tant contundent) Aquesta situació s’aprecia sobre tot als municipis on sovint és més fàcil arribar a acords amb altres formacions que entre aquests dos partits.
I per què passa això? Us ho heu preguntat mai? Perquè en bona part ocupen el mateix espai polític i per tan, quan un lloc està ocupat per alguna cosa, difícilment en pots col•locar-ne una altra. ERC va tenir una primera oportunitat de relegar-los durant l’època del Tripartit. Els errors comesos per la formació republicana van impedir que això passés en aquella època.
De totes maneres hi ha diferències substancials. Mentre a Convergència hi sol haver devoció pels seus líders, a ERC se’ls han anat carregant sistemàticament. A Pujol ningú li va discutir mai el seu lideratge: A part de ser un dels fundadors del partit, n’era el president i ho va ser fins que va decidir retirar-se de la primera línia política. Ni quan va proposar que el seu successor fos Arturo Mas es van escoltar veus discrepants dintre del partit. Només Durant i Lleida i els seus van pretendre ocupar el seu lloc dintre de la federació, la qual cosa l’hauria convertit de facto en el candidat a la presidència de la Generalitat. Però Convergència, com el partit gran de la formació (gran de mida), no ho podia permetre. Arturo feia molts anys que s’estava preparant a l’ombra del seu líder per al dia que fos necessari donar el pas. Ni tant sols ara amb la refundació del partit sembla que hi haurà problemes, ja que Arturo s’ha postulat per a seguir portant les regnes del nou partit i d’altres líders com Quico Homs ja han anunciat que ells no optaran ni tan sols a formar part de l’executiva.
En tots aquest anys només recordo una veu discrepant (parlo sempre de les altures) i ha estat precisament ara amb la persona de Silvia Requena que pretén disputar-li el primer lloc de la candidatura de Barcelona, precisament a Quico Homs.
En 40 anys, mentre a CDC només hi ha hagut dos líders, a ERC han estat uns quants més. El primer que recordo va ser l’Heribert Barrera que a les primeres eleccions autonòmiques va pactar amb CiU a canvi de la presidència del Parlament. El fet de deixar governar CiU va permetre créixer a la formació i mantenir-se al front del govern de la Generalitat amb diverses majories absolutes. Què hauria passat si Barrera en lloc de Pujol hagués triat Raventós? Mai ho sabrem.
Després va arribar Joan  Hortalà, que va passar amb més pena que glòria i més tard l’Àngel Colom i Colom (conegut com 6 ales) fent tàndem amb la Pilar Rahola. Aquella etapa tampoc va durar gaire i els problemes interns d’ERC van acabar amb la tocata i fuga dels dos esmentats formant el Partit per la Independència (el PI) Més tard Colom acabaria afiliant-se a CDC i portant l’àrea dels Nous Catalans, es a dir, els estrangers que arriben a Catalunya i que són captats amb finalitats electorals.
Des del meu punt de vista, l’arribada de Josep Lluís Carod-Rovira va significar un abans i un després per a la formació republicana. Era el primer cop que formava part d’un govern després de la II República. Però Carod tenia un problema... No era de Barcelona ni de la seva àrea d’influència. Tot i comptar amb el suport de la gent de les comarques de Tarragona, finalment se’l van carregar fins el punt de deixar la militància. Joan Ridao va ser qui v agafar les regnes del partit, però el seu lideratge també va ser molt fugaç.
Sempre he pensat que ERC durant el Tripartit va tenir una segona oportunitat d’arraconar CDC i no la va aprofitar.
Ara amb l’Oriol Junqueras al capdavant, tenen la tercera oportunitat. Totes les enquestes diuen que ERC obtindria més volts de CDC  de fer-se unes noves eleccions autonòmiques i, també quedarà per davant el 26-S, tot i que serà En Comú Podem la força guanyadora. CDC pot quedar relegada al 5è lloc fins i tot després del PSC.
El motiu que des de CDC s’insisteixi tant en anar plegats, és només una estratègia que els permetria revifar encara que només fos per una temporada més o menys llarga.
Ni la refundació de CDC garanteix, ara com ara, una nova etapa brillant. De fet, l’altre dia llegia un article a eldiario.es escrit per Victor Saura titulat El nou partit que vol fundar Mas es diu berenar-se a ERC.
Per tant, si ERC no vol que li acabi passant això, potser hauria d’aprofitar la tercera oportunitat que té. Diuen que a la tercera va la vençuda...

UN MONUMENT A LA BATALLA DE L’EBRE?

Niu de metralladores al costat de l'embarcador de l'Aldea. 

El que s’ha de fer i el que s’ha de dir per a què el resultat de la consulta es decanti cap al costat que un vol. Perquè no ens enganyem, Ferran Bel fa la consulta obligat i esperant que el resultat sigui el de no treure el monument que des de fa cinquanta anys presideix l’Ebre al seu pas per Tortosa.
Però no. El monument no es fa ver en commemoració a la batalla de l’Ebre, es va fer per exaltar la figura del dictador Franco als 25 anys del seu mandat i que en aquella època es va batejar com 25 Años de Paz. El primer monument que jo recordo que es va alçar en record als dos bàndols combatents, per tant, a la Batalla de l’Ebre, va ser un monòlit que es va aixecar a Gandesa allà per l’any 1979 (any dalt, any baix) Jo hi vaig assistir amb mon pare i mon tio Leonardo (combatent de la lleva del biberó i del que més d’un me’n haureu sentit a parlar més d’una vegada) Va ser un acte força emotiu on els excombatents miraven de trobar els seus companys de trinxera.
El Sr. Bel, amb el tema del monument, s’alinea amb els del PP, que com sé sp, són els hereus del franquisme. Per què qui a creat una associació pro monument, sinó els del PP de Tortosa? I si usem una de les teories dels conjunts, si ERC s’alinea amb Convergència i Convergència s’alinea amb el PP, ERC s’alinea amb el PP? Només ho deixo caure.
Els que defensen la postura de que el monument s’ha de treure, tenen al seu favor la Llei de Memòria Històrica que obliga a retirar tota la simbologia feixista dels llocs i edificis públics. En canvi, aquells que defensen que el monument no es retiri, a part de tenir la llei en contra, tenen uns arguments molt febles.
Penso que els partits i entitats que estan per la retirada del monument, haurien de demanar a la ciutadania que no participés en una consulta manipulada i que utilitzen altres vies per obligar a l'Ajuntament de Tortosa a retirar-lo.

Aquest matí, mentre esmorzava, un client que, en principi no té res a veure amb la política, defensava la no retirada del monument amb aquests arguments:

1.- És un atractiu turístic. Arriben autocars plens de turistes a fer-li fotos...
2.- Porta allí molts anys i s’ha de respectar la història. Amb el mateix argument es podrien esborrar dels llibres d’història personatges com Viriat.
3.- També són obra de Franco els pantans, per tant, que els treguin també i que s’inundi tot...

El primer argument no era el primer cop que l’escoltava, per la qual cosa dedueixo que és un dels que defensen, per exemple, el membres de l’associació pro monument. Encara que fa 30 anys que treballo a Tortosa, no sóc tortosí. Per davant del monument hi passo quan hi passo, la qual cosa vull dir que no hi passo sempre. Però quan hi passo, no hi he vist mai cap grup fent fotos al monument. No serà una invenció?
El segon punt és, directament una bajanada que no mereix cap mínim comentari.
En quan al tercer, cal dir que els pantans tenen les seves coses positives, però també de negatives. La idea inicial del pantans va ser la d’emmagatzemar aigua per a poder-la gastar en èpoques de sequera, tan per a que la gent no patís set, com per beure els animals o regar els camps. En l’aspecte negatiu estan la retenció dels sediments que perjudiquen, per exemple, la supervivència del delta de l’Ebre i també la inundació de pobles, tal com va passar al Pirineu, l qual cosa va obligar els seus habitants a emigrar o construir nous pobles a zones més elevades i començar una nova vida.  

JUNTS O SEPARATS

elplural.com

Cada vegada estem més prop d’anar a una repetició d’eleccions. Tot i que ben bé no es tractarà d’una repetició, ja que s’anuncien canvis significatius.

El que sembla segur és que Podemos i Izquierda Unida que les darreres eleccions es va presentar com a Unitat Popular, aniran plegats. De fet ja van estar a punt d’anar-hi el passat 20-D. Són dues forces polítiques ideològicament semblants, per tant, no hi haurien d’haver massa problemes més enllà dels personalismes d’alguns líders de les formacions.

Però no tot seran flors i violes... Albano Dante Fachín, membre de la candidatura En Comú Podem, creu que s’haurien marcar distàncies amb Podemos i fins i tot presentar-se per separat. No crec que el fet d’anar junts o separats a Catalunya fos determinant per a que torni a guanyar la candidatura que va encapçalar Xavier Domènech.

Qui clama, més bé suplica, per anar junts el 23-J és Convergència a Esquerra. El partit abans nacionalista i ara independentista radical (mira tu per on!) sap que està patint una fase de desgast progressiu que es reflecteix en una pèrdua de vots elecció rere elecció. Mentre a Convergència li estan passant factura els casos de corrupció part de la il·lògica transformació ideològica sinó s’entén com una maniobra de Mas per a mirar de continuar sent el president de la Generalitat amb una majoria més còmoda que la que havia obtingut l’any 2010, a ningú sé li escapa que l’altre partit que ara mateix està al govern català, es a dir, ERC, està augmentat en intenció de vot gràcies a la coherència mostrada i demostrada.

ERC argumenta que l’experiència de presentar-se amb les mateixes sigles (Junts pel Sí) va ser un cas puntual per a una situació excepcional que, recordem-ho, es va plantejar com una mena de plebiscit ja que l’Estat espanyol no va acceptar fer un referèndum pactat per a determinar el grau d’afectació de la ciutadania catalana cap a l’Estat espanyol o el que és el mateix, quants catalans estarien a favor de la independència de Catalunya.  

Des del meu punt de vista a ERC els hi falta l’atreviment d’assolir la màxima responsabilitat de casa nostra. Sembla ser que reuneixen tots els requisits per a fer-ho, però no la determinació necessària. Es com aquell jugador de futbol que després de driblar a mig equip contrari, arriba davant del porter i perd la pilota perquè es posa nerviós en pensar que està a punt de marcar gol.

També hi poden haver novetats als socialistes. Potser no tant al PSOE com al PSC. Mentre al PSOE tot indica que Pedro Sánchez tornarà a ser el cap de llista, al PSC la Carme Chacón està qüestionada, al menys per Carles Martí que s’ha postulat per a ser el cap de llista.

Es de suposar que l’exregidor de Barcelona deu de comptar amb uns suports necessaris dintre del partit per atrevir-se a sortir públicament i qualificar d’error que la Chacón es tornés a presentar.

Jo també ho trobo. De fet ja vaig trobar que no s’hauria d’haver presentat a les darreres eleccions. I tinc motius suficients per a argumentar-ho. La primera i principal és que la Chacón no està en sintonia amb la base socialista. Tot i que la direcció del PSC no vol un referèndum i està per un canvi de la Constitució per a transformar l’estat de les autonomies en un estat federal, les bases (molts dels que encara quedem) i la majoria dels que han marxat o han deixat de votar socialista, estan a favor del referèndum.

Un altre motiu és que la Carme Chacón representa a la part més espanyolista del PSC. Quan algú es decanta cap a un costat, automàticament s’allunya de l’altre. Això és el que li està passant amb els socialistes catalans, que si cada vegada s’allunyen més del catalanisme que representava per exemple Pasqual Maragall, perden un dels seus fonaments essencials.

I encara un tercer motiu. Si bé la victòria del PSC a Catalunya amb la Chacón al capdavant l’any 2007 va ser inqüestionable i va significar aconseguir el millor resultat de la seva història (a Amposta el PSC va guanyar amb més del 50% dels vots), a l’any 2011 no va passar el mateix i els resultats del PSC van anar en sintonia a la davallada general que van patir el socialistes arreu del territori espanyol. L’any 2011, per primera vegada, el PSC no va guanyar unes eleccions generals. La pèrdua de votants reflectida amb el descens de diputats a Madrid va continuar després de les eleccions del 20-D, en conseqüència es pot afirmar que la Chacón a entrat clarament en una dinàmica negativa.

Tot i que un canvi de líder no garanteix de per si una remuntada del PSC, està clar que s’hauria de buscar un revulsiu per mirar de capgirar la tendència i recuperar vots d’aquella part de la ciutadania que han deixat de confiar amb el partit pel simple fet de no veure’s representants ideològicament.  

NO TOT S’HI VAL

A les darreres hores han passat dos fets que potser no tenen la consideració de rellevants i, segurament no formaran part de les enciclopèdies, però a mi particularment si que em mereixen una mica d’atenció.  

De l’entrenador del Atlètic de Madrid Simeone sabem que alliçona els seus jugadors per a que juguin al límit del reglament. L’Atlètic és un equip lluitador i que sense cap mena de dubte es va merèixer un lloc a les semifinals de la Champions League, però no és un equip que es caracteritzi pel seu joc brillant. Però sembla ser que de vegades no n’hi ha prou en jugar tosc i, Simeone ha d’usar altres recursos antiesportius per a guanyar els partits.

Per poc que segui el futbol, segurament us vàreu assabentar dissabte de que l’àrbitre va tallar un contraatac del Màlaga per trobar-se dues pilotes al camp, la qual cosa va contra el reglament del futbol. En principi un pot pensar que es podia tractar d’un fet fortuït, però resulta ser que la pilota va sortir de la zona de la banqueta matalassera. Així al menys ho va interpretar l’àrbitre que va expulsar Simeone i a qui, amb tota probabilitat li cauran 3 partits de suspensió. Però l’entrenador matalasser va donar la culpa a un xiquet aplegapilotes. De ser així, no tinc cap dubte que ho va fer seguit les ordres de l’entrenador. En un moment donat una pilota pot caure dintre del camp, però no passejar-se diversos metres fins el punt de cridar l’atenció a l’àrbitre.  

Vaig llegir diumenge un comentari on deia que no tot s’hi val per a guanyar, però a manca de recursos tècnics, les magarrufes solen convertir-se en les armes dels mediocres. Si Simeone fos un gran entrenador de futbol, segurament estaria entrenant un altre equip, però sap que lluny de Madrid i del seu Atlètic a qui li ha sabut inculcar la seva peculiar filosofia, no tindrà èxit.

L’altre tema és encara més preocupant. El Parlament de Catalunya va aprovar treure els ajuts als col·legis de l’Opus Dei. Una mesura que comprendreu la trobo més que correcta i l’0aplaudeixo, però...

Però el Govern ha decidir no aplicar la mesura. A veure si la tant predicat desacatament en lloc de referir-se a les lleis espanyoles es refereix a les normes aprovades pel nostre Parlament.

La Iglesia és en si una secta, per tant, l’Opus és com una secta dintre d’una altra secta. Difícilment trobarem res més sectari que l’ordre que va funda Josemaria (s’escriu així) Escrivá de Balaguer fa prop de 90 anys.

Quan passen coses com aquesta no puc deixar de preguntar-me quins interessos té el nostre govern per a que vulgui que en el tema d’ensenyament tot continuï igual com quan governava Convergència en solitari. A partir d’aquí penseu el que vulgueu: motius econòmics (algú s’omple les butxaques), ideològic (molts càrrecs convergents porten els seus fills a col·legis de l’Opus), etc.

Però el que més me sorprèn de tot això és que ERC no digui res i que ho accepti tal qual. ¿Tan lligats de peus i mans estan que no s’atreveixin a posar les punts sobre les is i pressionar-los per a que acatin la resolució del Parlament?  

Quan passen aquestes coses me’n recordo sempre que una vegada li vaig dir a un convergent que les normes estaven per a no complir-se... S’ho va prendre molt malament...

No conec cap norma que no s’hagi incomplert... Però que sigui el Govern el primer en fer-ho!

Quin exemple que ens donen tots plegats a la ciutadania! Per a canviar-nos de país i engegar-los a fer punyetes...        

LA INDEPENDÈNCIA QUE NO DEIXA SER INDEPENDENTS

L'acudit del far d'avui reflexa força bé el que dic al comentari d'avui. 

A la sessió d’ahir del Parlament de Catalunya, ERC va votar amb CDC (recordeu que  a les eleccions de setembre van presentar-se conjuntament en la candidatura de Junts pel Sí) no treure les subvencions als col·legis concertats que segreguen l’alumnat per sexes, la majoria d’ells (igual són la totalitat), pertanyents a l’Opus.

Recordeu el que dic sempre de la coherència? És coherent afirmar que ets d’esquerres i votar amb al dreta a favor de continuar donant privilegis a l’integrisme catòlic? A mi em sembla que no...

Altres vegades en canvi sí que han votat en sentit diferent, com quan es va votar sobre la reforma laboral o sobre la conveniència de treure el monument franquista que hi ha al mig de l’Ebre a Tortosa o la prioritat de construir Barcelona World a Tarragona (imagino que els estrangers quan senten parla d’un complex que es diu Barcelona i que es fa al costat de Tarragona, no deuen d’entendre res...)  

D’altres vegades, com quan es va debatre la llei de mesures contra la pobresa, els partits d’Esquerra també han tret el colors a ERC massa collada pel pacte subscrit amb Convergència amb el propòsit de caminar junts cap a Ítaca.  

Per tant, el tema de la independència és tan transcendent en els acords assolits que impossibiliten a ERC ser independent a l’hora de defensar la seva ideologia i votar en conseqüència.

I si tot fos un engany...? Una farsa per a continuar al poder? Evidentment m’estic referint a l’estratègia de CDC. Insisteixo una vegada més (potser em direu pesat, però tan me dóna) ¿Com és possible que una formació política, d’un dia per l’altre canviï radicalment de posició i passi de ser nacionalista (i pactar amb el PP quan li convenia) a independentista?    

Si ets lector assidu del meu bloc i m’aguantes totes les dèries, segurament estaràs d’acord amb mi que això és impossible. Que milers (molts milers) de persones no poden canviar de cop i volta... A no ser que el canvi del seu líder provoqui una situació així... I aquests tipus de societats tenen un nom: sectes.

Convergència estaria disposada a vendre a la seva mare per tal d’aconseguir els seus propòsits... Per a ells tot té un preu, el posen, el paguen i a continuar... La humanitat encara ha de perdurar molts mil·lennis més...    

Però sovint veus detalls i penses:  Ha calgut tot aquest enrenou per a que al final haver de rebaixar les expectatives inicials?  

Només fa uns mesos parlar d’un referèndum pactat amb l’Estat era un tema tabú. O independència o res. No hi havia cap altra possibilitat. En canvi ara, fins i tot l’ANC acceptaria un referèndum vinculant amb una pregunta clara sobre si els catalans volem o no ser independents per afavorir la investidura de Pedro Sánchez. Ai carai! -que diria Joan Capri-

S’ha de tenir clar que un referèndum pactat amb l’Estat seria molt diferent al que es va organitzar el 9-N de 2014. Llavors, molts dels que aquell dia es van quedar a casa aniran a votar. Què, sí, què sí, que jo també estic d’acord que es faci un referèndum i com he dit moltes vegades no m’importaria que Catalunya es convertís en un estat independent, però a diferència de molts, a part d’escèptic, tampoc és que sigui la meva prioritat principal.

Tenim massa problemes (i grossos!) dintre de casa (i també fora), per capficar-me en una idea etèria quan n’hi ha de materials que demanen la nostra comprensió i solidaritat.

Qüestió de prioritats amic meu... Ja ho saps...