SOBRE LA REFUNDACIÓ DELS CONVERGENTS

Ja sabeu que quan Mas va acceptar a contracor fer un pas al costat per a desencallar les negociacions per a formar govern, va dir que continuaria al front del partit per a mirar de fer neteja interna i preparar la refundació que es faria, molt probablement, el proper més de juny (encara que la repetició de les eleccions generals podria condicionar aquest procés)

Sempre he pensat que els líders de convergència són com una espècie de semidéus als ulls dels seus afiliats i simpatitzants. Ho era Pujol i també semblava que ho era Mas, el seu successor, el seu fill predilecte després d’haver-ne descartat uns quants.

I dic que semblava que ho era perquè ara sembla que ja no està tan clar i que se’l qüestiona des de dintre del propi partit. Diumenge, el Periódico de Catalunya publicava el següent titular: Dirigents de Convergència reclamen una cúpula col·legiada. I subtitulava: El sector renovador sol·licita una presa de decisions horitzontal i no personalismes. Plantegen donar relleu a l’equitat, al procés sobiranista i a la transparència. Sense cap mena de dubte una bona declaració d’intencions que espero que no quedi només amb això.

Ja sabeu que abans d’un congrés, els diferents sectors del partit miren de prendre posicions per a tractar d’influir el màxim possible en els delegats. A la ponència marc que solen elaborar militants propers a la direcció, s’hi poden presentar esmenes que s’aprovaran o es rebutjaran depenent del suport que rebin. Per tant, una cosa es voler y l’altra molt diferent és poder. I intueixo (igual m’equivoco tal com me passa quasi sempre) que la línia oficial del partit serà la que tirarà endavant la majoria de les línies mestres que haurà de seguir el renovat partit.

Promoure una direcció col·legiada m’ha recordat a la presidència coral que demanaven les CUP quan volien apartar a Mas de la presidència del govern. Conseqüentment, sembla que aquest sector renovador (o crític) el que vol es treure protagonisme a l’Arturo en detriment d’altres càrrec que no portin tant de temps al front del partit. Perquè si ens posem a pensar, quina diferència hi ha entre Rajoy i Mas?  

Els casos de corrupció que han afectat el PP durant lustres sembla que inhabiliten políticament Rajoy que, tot i no estar imputat personalment, si que ocupava el càrrec de president del partit quan van tenir lloc bona part dels casos de corrupció que han afectat a companys seus i també, recordem-ho, al partit com a tal.

Mas també era el president del partit mentre militants i gent vinculada a CDC feien negocis irregulars pels quals treien suculents beneficis i part dels mateixos (el que es coneix com el 3%) revertien al partit sovint a través de les fundacions vinculades.

Potser de les poques diferències que hi ha entre Rajoy i Mas és que aquest últim no és, ara mateix, el President de la Generalitat, mentre que Rajoy, tot i que sé li demana per activa i per passiva que renunciï a les aspiracions que sembla que encara té, no ho ha fet.

Els partits, com els ser humans, tenen ADN. En el cas dels partits no serà biològic, però si que són trets diferencials que porten assumits els seus militants des del moment en que decideixen formar-ne part.  

Durant massa anys, empresaris de tots els sectors es van apropar a Convergència per mirar de treure’n benefici econòmic. Aquesta relació comportava una reciprocitat, es a dir: jo té dono, tu em compenses...    

Tot i els casos que han sortit a la llum, encara avui en dia, el govern de la Generalitat (on CDC ja no governa en solitari) segueix atorgant obra pública i serveis a empreses esquitxades pels casos de finançament irregular, tal com ho ve denunciant el setmanari el Triangle.

I és que renunciar un dia per l’altre a aquest ADN polític, costa molt, per tant se’m fa molt difícil pensar que a partir del juny (o juliol), els convergents donaran un gir radical a les seves formes.

QUAN ‘LA COSA’ NO FUNCIONA...

De Faro a Diari de Tarragona. 

La percepció que tinc és que el govern de la Generalitat no acaba d’arrancar. Fis ara només veig titubejos que no porten en lloc. Fins i tot l’actual President Puigdemont i l’anterior, Mas, discrepen en les formes...

Aquesta setmana el Parlament va fer un monogràfic sobre la pobresa a casa nostra. La coalició de govern (CDC+ERC) van supeditar l’aplicació de mesures pal·liatives a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per aquest any. Més que una petició, a mi em va sonar a xantatge, una manera de comportar-se molt pròpia dels convergents. I a sobre, Puigdemont ho va lligar tot amb la independència de Catalunya: Quan serem independents no hi haurà pobresa –va dir-. Com si la pobresa pogués desaparèixer del mapa en un tres i no res. La pobresa existirà mentre hi hagi injustícia al món i hi haurà injustícia mentre hi hagi capitalisme. I no considero a Convergència com un partit anticapitalista i tampoc a ERC.

Em sembla que és inqüestionable (encara que alguns puguin discrepar) que estem en una fase de marejar la perdiu. De fet elsindepenescèptics com jo mai ens hem cregut que amb CDC pel mig, Catalunya pugi arribar al port independentista.

Al començament us parlava de les discrepàncies sorgides entre Mas i Puidemont. Mentre el primer parla de 16 mesos de preparació, el segon, l’actual president, ho considera com a part del procés. Però els fets ho desmenteixen.

La hisenda pròpia no acaba d’arrancar. Per a poder-ho fer s’haurien de recaptar tots els tributs i ells mateixos diuen que mentre se segueixi tributant a Espanya i desaconsellen cap altra fórmula alternativa. Aquesta situació provoca que Catalunya continuï tenint problemes de tresoreria que només es poden solucionar amb aportacions fetes per l’Estat. I sinó hi ha diners, tampoc hi ha capacitat de gestió.

Mentre això passi, el govern català continuarà culpant a Espanya de tots els mals que pateix el nostre país. Ja ho va dir l’altre dia l’Ignasi Guardans: l’independentisme necessita de confrontació per alimentar-se.  

I si aquests arguments no us han acabat de convèncer, mireu cap a Madrid. Ja sabeu que allí s’està buscant un acord que permeti formar govern i acabi amb aquesta situació d’interinitat. Ara per ara l’únic candidat és Pedro Sánchez que compta amb el suport de C’s. Mentre els grups d’ERC i Democràcia i Lliberta han dit que si s’accepta fer un referèndum a Catalunya sobre la independència, també votaran a favor, amb la qual cosa Sánchez tindria el suport necessari. Referèndum, he dit referèndum... Per tant, com podeu veure, les pretensions inicials s’haurien diluït considerablement.

El rum-rum també ha arribat al si del grup parlamentari de Junts pel Sí. Aquesta setmana el seu cap de llista per Tarragona Germà Bel va fer un conat de dimissió pel funcionament intern de la direcció del grup on, a part de diputats, sembla que també hi assisteixen altres polítics que no tenen escó al Parlament, la qual cosa seria considerada com una intromissió al funcionament del propi grup per part de Bel. Al final tot ha quedat en un no res, ja que s’ha reestructurat aquest equip sense admetre ningú que no sigui diputat.  

I per acabar-ho d’arrodonir, a Girona hi haurà un govern sociovergent...

Algú en dóna més?

LA GRAN COALICIÓ? NO, GRÀCIES!

De Roto al diari el País. 

Siguem sensats... A qui interessa la gran coalició que formarien PP, PSOE i segurament també C’s? A les empreses de l’Ibex 35, així com a la resta de les grans empreses y també classes benestants (per no dir classes dominants)

Amb la gran coalició al govern, la situació actual pràcticament no patiria canvis. Tot seguiria més o menys coma ara: retallades en sanitat, en educació, en cultura, en ciència, en prestacions de tot tipus (dependència, atur...),  etc., etc.  

Després de l’experiència que hem tingut durant 4 anys de govern del PP, és evident que el que cal és un canvi i prou radical. No pot ser una simple operació de maquillatge, el nou govern ha de restablir a la ciutadania tot allò que entre la Troika i el PP li han robat. Pedro Sánchez vol restablir la salut universal... Però no és suficient... No fa gaires dies amb els meus companys parlàvem dels medicaments que han tret de la llista que estan finançats pel sistema de salut pública. Xarops com el Dalsy que es dona als infants quan tenen febre, ha deixat d’estar subvencionat i per tant l’has de pagar en la seva totalitat. El pes de les farmacèutiques és molt gran i potser ja va sent hora de que algú els hi pari els peus.

El PP ha significat el frau més gran que ha patit la democràcia del nostre país; de fet s’han perdut drets de tot tipus (civils i laborals) O és que no teniu present la llei mordassa?  

Però si en política el PP ha incomplert totes les seves promeses electorals, ha estat el tema de la corrupció el que ha provocat que una gran part dels seus votants els hi hagin perdut la confiança. Només dos partits polítics han estat imputats (ara investigats) per la Justícia. Un és el PP i l’altre Convergència.

Què vol dir això? Que la Justícia ha constatat que els casos de corrupció que afecten a alguns dels seus càrrecs, també afecten a tots dos partits que s’han vist beneficiats per les operacions fraudulentes que s’han comés. O dit d’una manera molt més planera: què s’han finançat irregularment.

Entenc que una part dels seus votats, plogui, nevi o faci vent els continuaran votant. El que no entenc és com els ciutadans que van saltant de partit en partit segons creuen convenient, mantinguin el vot després de veure (i viure) el que ha estat passant en els darrers temps, encara que hi ha casos que es remunten a més d’una dècada.

Un partit tacat per la corrupció generalitzada hauria, per llei, d’estar inhabilitat per a governar un país (o una comunitat autònoma) Canviar el nom i el líder només són operacions de maquillatge que no arriben ni de lluny al fons de la qüestió.

Demà, segurament, Pedro Sánchez no serà investit. Rajoy ja ha anunciat que a partir de la setmana que ve li vol parlar per a mirar d’arribar a un pacte. Però com és pot pactar amb la merda? (Perdoneu-me l’expressió, però és el que ara mateix envolta al PP)

Si el PSOE i el PP formalitzen un pacte de govern, implícitament i sempre des del meu punt de vista, serà com si els socialistes perdonessin al PP tot el passat. I un fet així seria inadmissible! I a sobre (evidentment!) Rajoy voldrà la presidència del govern... Ni que al final la cedissin a Pedro Sánchez... No gràcies!! 

El PSOE hauria d’intentar per tots els mitjans un pacte amb els partits de l’esquerra parlamentària i si és possible, atraure a la seva òrbita a d’altres partits (com més millor) Una mena de pacte anti-PP per a trencar amb l’anterior etapa.

Hi ha qui opina que si Sánchez hauria de fer un pas al costat... Per què? En tot cas això ho ha de decidir el seu partit, no els altres. Sánchez mai ha tingut responsabilitats de govern i per tant no se’l pot relacionar en cap tema de corrupció dels que han afectat al seu partit, el més greu, sense cap mena de dubte, el dels ERE’s a Andalusia.  

L’ALCALDE DE GIRONA: EL TÍPIC CONVERGENT PREPOTENT

De Eneko. 

Convergència es vendria al dimoni per tal d’aconseguir els seus propòsits... Venint de mi no crec que us estranyi  la frase, perquè coneixeu bé quin concepte tinc del partit que lidera Arturo Mas. Només busquen poder i diners, i el primer és el mitjà necessari per aconseguir el segon.

Dit això us vull parlar de l’alcalde de Girona Albert Ballesta i el pacte que semblava que havia tancat amb el PP i C’s. Toma ya!

Albert Ballesta no és un alcalde qualsevol i la maner en que va accedir a l’alcaldia de Girona va ser atípica, fins el punt que alguns dels grups que estaven negociant fa uns dies per a reformar el cartipàs municipal, la van qualificar de frau democràtic...

Des del meu punt de vista, que Ballesta substituís a l’actual president de la Generalitat Carles Puigdemont, no és una simple anècdota. És molt més que això. Remenar entre els membres de la candidatura fins trobar el que li devia de semblar l’ideal, indica que havia de ser, forçosament, un home de la seva total confiança. Igual com havia passat amb ell mateix uns dies abans. Si Mas, quan va decidir fer un pas al costat, entre tots els que podria haver escollit, va pensar en Puigdemont (tot i la paròdia del Polònia on sortia Mas volen trucar a Puig i que per error va trucar a l’exalcalde de Girona)    

La polèmica v començar des d’un bon principi. Ballesta havia anat al lloc 17è de la candidatura i, per a entrar a l’ajuntament per tant, van haver de renunciar tots aquells que anaven davant i que no havien sortit al maig. I sembla ser que més d’un va haver de renunciar a contracor.  

Després va haver de repetir la investidura, ja que la primera vegada no va prometre ni jurar el càrrec, per la qual cosa, la seva presa de possessió es va considerar il·legal.

I per què volia pactar amb els grups esmentats quan el més lògic hauria estat pactar amb ERC? Molt senzill, perquè Ballesta pretenia apujar-se el sou (bravo!) i ni ERC, així com tampoc el PSC ni les CUP hi estaven d’acord.  

Diu molt poc d’un persona que per aconseguir apujar-se el sou pacti contra natura. I que a sobre ho faci en un moment on coincideixen per una part un període de crisi econòmica (no oblidem que encara hi ha molta gent amb el sou o prestacions congelades) i per l’altre el procés independentista que lidera, precisament, el seu antecessor en el càrrec.

Quan tot indicava que Ballesta tiraria endavant el seu propòsit d’aprovació del nou cartipàs que contemplava l’assignació que havia de rebre i que, recordem-ho, suposava augmentar-se el sou respecte el seu antecessor, els fets es van torçar i tota l’oposició hi va votar en contra. Primer es va despenjar el PP i abans del ple ho va fer C’s, tot i que, a la desesperada, va canviar algunes coses i fins i tot una rebaixa en les pretensions sobre el seu sou.  

Quan passen coses com aquesta, els mitjans de comunicació solen fer un ampli seguiment i per tant, van sortir talls de veu i imatges enregistrades del ple. Un dels moments que més ressò va tenir va ser la picabaralla entre l’alcalde i la portaveu de C’s. L’alcalde li retreia a la portaveu de C’s el pacte assolit entre el seu grup i el PSOE, el partit de la corrupció a Andalusia pel tema dels Ere’s fraudulents. Una mostra de la poca alçada política del nou alcalde que em va recordar als exalcaldes d’Amposta amb qui vaig compartir consistori entre els anys 2003-2011 i que també solien tenir sortides com aquesta quan el portaveu del nostre grup (Toni Espanya) els hi retreia alguna cosa sobre el punt que s’estava debatent i que no els hi agradava.

Mentre, la portaveu de C’s li reprotxava manca de diàleg i d’haver sortit a fer una roda de premsa abans d’haver tancat el pacte. Del mateix (de manca de diàleg) l’acusava el portaveu d’ERC.

Per acabar-ho d’arrodonir, Ballesta va dir que ell no hauria de ser allí, que havia hagut de substituir a Puigdemont que estava fent un servei a Catalunya... (Pensament típic convergent!) Si no havia d’estar allí, perquè ho va acceptar? I per què, a sobre, es volia apujar el sou? Tan poc li semblava el que estava cobrant l’avui President de la Generalitat?  

Si jo fos polític a Girona m’estaria fregant les mans. Com més incongruències cometrà Ballesta (i com heu vist, ja en van unes quantes), més opcions per a que els altres grups puguin recuperar vots en detriment de CiU (a les municipals encara s’hi van presentar junts)

LA CONNEXIÓ DE L’EBRE

Les Terres de l’Ebre som un territori insignificant si el comparem amb les grans concentracions de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Estens, això sí, però amb poca densitat d’habitants. Aquest fet provoca que es faci, per exemple, menys obra pública que a d’altres llocs i, per tant, que els casos de corrupció no siguin tan freqüents.
Tret d’aquells que han pogut afectar un municipi concret, la majoria són ramificacions de casos molt més abast com per exemple l’Innova, Teyco y el més recent Aquamed.
No m’estendré massa amb els dos primers perquè crec que són suficientment coneguts. El cas Innova neix a Reus amb el PSC al govern, però és Josep Prat, nascut a la Fatarella i que posteriorment va ser director de l’ICS, el cervell de l’entramat empresarials que anava des de la sanitat (la part més importants), fins empreses de serveis i activitats esportives.
A les Terres de l’Ebre teníem 3 hospitals (sempre de gestió privada) que estaven dintre d’Innova: el de Móra d’Ebre, el de Jesús (Tortosa) i el Comarcal d’Amposta. He dit teníem perquè fa dos o 3 anys que s’ha incorporat la Clínica Terres de l’Ebre, l’antiga Aliança de Tortosa, després de ser comprada per l’ajuntament de la capital del Baix Ebre.
Com sabeu, pocs dies abans de les eleccions municipals del passat 24 de maig, la Guàrdia Civil va escorcollar les dependències de l’hospital d’Amposta, així com també la seu de l’ajuntament.
He parlat alguna vegada de l’empresa Teyco, una de les principals donants als Pujol i també a Convergència, encara que de vegades ho fessin per mig d’alguna de les seves fundacions. A Amposta disposen de 2 solars i un edifici inacabat i segons denunciava l’altre dia Llorenç Navarro, sembla que no paguen l’IBI (impost sobre bens immobles), la qual cosa pot significar un tracte de favor de l’anterior ajuntament cap a aquesta empresa amiga.
L’única obra que sabia que havia fet Teyco al territori va ser el pitch & putt de l’Ampolla, municipi governat per CiU durant pràcticament totes les legislatures des de que es va segregar del Perelló.
Aquesta mateixa setmana informava el diari digital Aguaita.cat citant com a font el Diari de Tarragona que havien fet fins a 5 obres menors:  la remodelació de la direcció territorial de Salut a Tortosa (als baixos de l’edifici Orleans), la restauració de l’edifici on s’ubica el museu de la Mar a la Ràpita, el parc de Bombers d’Ulldecona, la reparació del parc de bombers d’Ascó i la construcció d’un pàrquing promogut per l’Incasòl a Móra d’Ebre. Totes aquestes obres estan sota sospita de finançament irregular.
Finalment, la darrera empresa en entrar a escena ha estat Aquamend. Tots aquells que us passegeu sovint pel Delta, estic segur que esteu farts de veure cartells anunciant la realització d’aquestes obres. Parlo de memòria i igual en cito alguna que no ha estat executada per l’empresa en qüestió: camí natural de la part esquerra de l’Ebre, via verda de la part dreta, arranjament i millora dels voltants de les llacunes de l’Encanyissada i de l’Illa de Mar, així com també la descontaminació del pantà de Flix.
Expliquen els diferents mitjans de comunicació que els màxims responsables d’aquesta empresa pública (Arcadio Mateo i María Gabriela Mañueco) estan estretament vinculats amb la vicepresidenta en funcions del govern espanyol Soraya Sáez de Santa Maria.
I és que no hi ha un pam de net...        

CONVERGÈNCIA

De Gallego & Rey, al diari el Mundo d'avui. 

Fa mesos que s’està anunciant la refundació de Convergència (CDC), fins i tot Mas, quan va fer un pas al costat, va dir que es dedicaria a treballar per a la refundar del partit.
Ahir es van saber més coses: el congrés constituïen es farà el proper juny, que no sé li canviarà el nom i que les persones encarregades de pilotar el nou projecte seran els mateixos que ara estan a la cúpula de la vella Convergència...
Per tant, si la novetat no està als estatuts o el regim disciplinari del partit, algú em pot dir on hi veu el canvi. Això és pot resumir en una sola frase: canviar-ho tot per a que no canviï res.
Ara fa un any i mig que Pujol, el primer president i el més conegut dels fundadors del partit va anunciar que havia comés frau fiscal per no haver declarat durant més de 20 anys uns diners que tenia dipositats a la banca andorrana.
No cal ni dir-ho, aquell fet va provocar un sotrac al si del partit, sobre tot entre els seus militants de base i simpatitzants de bona fe. Suposo que a la cúpula del partit i a les direccions territorials l’anunci només va significar que sortís a la llum un afer que era conegut per tots ells, si bé Pujol el va voler disfressar com una herència del seu pare quan en realitat la procedència era molt diferent.
Un any i mig... I com aquell que diu, encara ara, sinó cada dia, cada pocs dies, surten notícies relacionades amb la trama que es coneix com el 3% (que era, si fa o no fa, el percentatge que s’emportava Pujol o el partit en concepte de comissions per les obres públiques que feien determinades empreses)
Divendres passat es va saber que l’empresa TEYCO feia pagaments a un tal J.P. (que cadascú tregui les seves pròpies conclusions) i ahir mateix també es va saber que fins l’any passat, l’empresa Copisa i el Grup Soler, encara feien donacions a CatDem mentre que TEYCO ho feia a la Fundació Privada Òmnium, totes dues lligades a CDC i que servien per a camuflar el finançament il•legal del partit.
No sé si us ho he explicat mai. Crec recordar que va ser un dia del mes d’octubre de 2013. Estava amb una persona al bar que hi ha prop de l’embarcador d’Amposta. En un moment donar va sortir el nom de l’empresa TEYCO, ja que a poc metres de distància pretenia fer una obra que al final no es va poder acabar. El meu interlocutor era aparellador municipal d’un ajuntament de la demarcació de Girona i, fins el que jo sé, o era afiliat o al menys simpatitzant de Convergència. Em va dir de TEYCO que li sonava el nom, però res més... Increïble però cert...
No sé si a Mas li queda molt de camí per a recórrer i si tornarà o no a encapçalar una llista del seu partit. Crec que seria el primer cop que un polític retirat de la primera línia política, hi tornés. Encara que com sé sap, el seu pas al costat va ser forçat per les circumstàncies, ja que si d’ell hagués sigut, segurament hauríem anat a unes noves eleccions per al mes de març.
El que si sembla és que Mas farà el mateix que va fer el seu mentor Jordi Pujol. Pel camí va anar deixant cadàvers polítics que aspiraven a succeir-lo: Roca i Junyent (ara defensor de la infanta Cristina al cas Noos), Joan Maria Pujals i fins i tot Duran i Lleida fins trobar el que li va haver de sembla idoni: Arturo Mas. En els darrers temps han sonat diversos noms per a succeir Mas, com per exemple els de Quico Homs, desterrat a Madrid i el de Josep Rull, però de moment encara no hi ha un clar hereu. Fins fa uns anys tot indicava que seria l’Oriol Pujol el següent en ocupar el privilegiat lloc de líder suprem, però el cas de les ITV li traure totes les possibilitats i el va apartar de la política.

Acabaré amb una reflexió. Si CDC es finançava irregularment a través de fundacions (altres partits també, eh!), refundar, no voldrà dir crear noves fundacions?          

ELS MATEIXOS COLLARS AMB DIFERENTS GOSSOS

Com veieu és una adaptació del conegut refrany els mateixos gossos amb diferents collars.  

Ahir va prendre possessió el nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Carles Puitdemont. Si bé hi ha cares noves i d’alguna d’elles encara és aviat per a jutjar-les, el cert és que es nota un cert tuf a ranci vinculat amb un passat no molt llunyà de Convergència.

Aquest canviar-ho tot per a que tot segueixi igual, va començar amb el propi President. Quan Mas va dir que va proposar a Puigdemont potser si que deia la veritat. En aquell moment, mentre escoltava les seves paraules, no vaig poder deixar de pensar en veu alta: I un be negre! Te’l han imposat!

Recordareu que els noms que més sonaven en aquells darrers moments, quan tot indicava que podria haver-hi un acord imminent, eren els de Neus Munté i el de Muriel Casals. Tot i això, de sobte un altre nom va entrar en força en el darrer minut de joc i va ser qui finalment es va emportar el gat a l’aigua, segurament perquè va comptar amb el vist i plau del president en funcions.

I per què finalment va ser Puigdemont el tocat amb la vareta màgica? Senzillament perquè era un home molt més de partit, del pinyol de Convergència. La Neus Munté havia crescut professionalment parlant dintre de la UGT d’on era la gerent i la Nues Munté venia de ser la presidenta d’Òmnium Cultural.

Potser per això al president ja sé li coneixen alguns afers que porten a pensar que no és aigua clara (al final d’aquesta entrada podreu trobar-ne alguns)

De seguida que es va saber que Puigdemont era l’escollit, ja es va dir que seria el titella de Mas. Evidentment està per veure, però s’atrevirà l’actual President a fer coses sense consultar-les al cap de files del seu partit.

A part d’això, Mas ha col·locat a l’executiu homes de la seva confiança com ara Josep Rull (amb Quico Homs, Lluís Coromines i Jordi Turull formaven el nucli dur que envoltava Mas), Jordi Janer, que repeteix càrrec (i amb això crec que ja està tot dit) i Jordi Baiget, un conseller criat al si de CDC.

A part de neus Munté i Jordi Janer només Santi Vila repeteix com a conseller, potser per que com a gironí, és conegut de l’actual president i la volgut a l’executiu. Tot i això perd pes, ja de tenir la responsabilitat de Territori i Sostenibilitat, passa a Cultura, cartera que ocupava l’exsocialista Ferran Mascarell.

Tot i la sortida anunciada de Mascarell, al govern hi entra un altre exsocialista i home de confiança de Pasqual Maragall: Antoni Comin.

Qui també guanya pes a l’executiu és la central sindical UGT. Si com he dit abans Nues Munté va ser la gerent del sindicat, ara ha entrat la secretaria general de Girona Dolors Bassa. I és que la UGT ja no és el que era... Va néixer com a sindicat de ideologia socialista i avui en dia ja hi entra tothom... (que consti que faig broma, perquè de no ser així no seria un sindicat plural)

I tal com us he anunciat més amunt, aquí tenia alguns dels afers que afecten al president Puigdemont:

-Les ombres dePuigdemont a Girona. 

-Les fotos de Puigdemont i Laporta a Romania (dime con quien andas...) 

-El nou director de Catalunya Ràdio era soci de Puigdemont (quien a buen árbol se arrima...) 

-El Catalonia Today de Puigdemont va fregar el mig milió en subvencions.

A part d'això també és interessant llegir: 

-Nou president, vella retòrica: Carles Puigdemont oblida esmentar la corrupció en el seu discurs d'investidura.

-Puigdemont encara fa campanya a Facebook per Prenafeta i Alavedra. 

PRORROGA DESPRÉS DEL PARTIT

Difícilment puc aportar res de nou a tot el que s’ha dit a les darreres 30 hores (si fa o no fa), el temps que ha transcorregut  d’ençà que la direcció de les CUP va dir definitivament no a Mas.

He llegit comentaris de tot tipus: a favor i en contra, insultants o que simplement faltaven a la veritat. Però també d’assenyats i que deien veritats com a punys (encara que a una part no els agradi)

N’hi ha que diuen que s’han perdut tres mesos i d’altres que opinen que el procés se’n ha anat en orris. Ja sabeu que no crec en les veritats absolutes (en aquest cas afirmacions) i davant de tanta radicalització per part d’alguns partidaris de Junts pel Sí, no puc deixar de pensar que al país del seny, de vegades no n’hi ha tant com diuen... I tampoc modals, perquè alguns han perdut fins i tot les formes. La posició d’una majoria és la típica convergent: O estàs amb mi o estàs en contra meva. Fins i tot una majoria de gent d’ERC o propera a aquesta formació han deixat de costat els seus principis (les mans netes, recordeu?) i no veuen a ningú més que a Mas per a ser el president del que sigui (Catalunya independent, Generalitat com la que coneixem... Me dóna igual) Cada vegada que escoltava primer la independència i després entre nosaltres ja ho arreglarem, pensava amb el poderosa que és la secció de premsa i propaganda de Convergència que havia aconseguit captar els més moderats i convertir-los en adeptes acèrrims a la causa. Molts pensareu que la causa és la independència, però no, la causa era la investidura de Mas, al preu que fos!   

Una de les coses que s’han dit és que s’han perdut 3 mesos. Analitzat fredament sembla que sí, però heu de pensar que la CUP està fora de tota lògica. Són assemblearis i el que un altre partit solucionaria amb un sopar dels seus dirigents, els cupaires necessiten hores i hores d’intensos debats i llargues assemblees per acabar decidint (o no) les propostes que hi ha sobre la taula. Per cert, alguns malastrucs deien abans del 20-D que hi havia un pacte per a investir a Mas i que es faria públic després de les eleccions espanyoles. Com veieu, aquí també es van equivocar.

De tot el que s’ha fet i que s’ha dit, el més inversemblant va ser el tancament-dejuni que es va fer per a que les CUP acabessin decidint donar suport a Mas. No va servir per a res. Imagino que els precs devien d’anar adreçats a Pujol omnipotent per a que obres el miracle d’investir al seu fill (polític) predilecte.

A la roda de premsa que van fer alguns membres de les CUP ahir en acabar la reunió ho van dir molt clar: No a Mas, però estem disposats a acceptar un altre candidat proposat per JxS.

Entre les coses que vaig llegir és que la següent excusa seria no acceptar consellers de Convergència...   Però si fa tems fins i tot s’havia proposat el nom de Neus Munté! I per a dissipar dubtes, avui mateix n’han proposat tres: Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté.

Però la part convergent de Junts pel Sí no ho acceptaran. Ells només tenen un candidat i descarten qualsevol altra opció i està clar que els vots dels diputats convergents són necessaris per a investir (hipotèticament) el nou president. Per tant, eleccions el març, no hi ha altra opció.

Recordeu que fa uns dies vaig dir que si fos per Mas, seria el candidat de les properes autonòmiques. Avui ja s’ha postulat per a ser-ho. La megalomania d’aquesta persona no té límits. Tot i que no hi ha cap força política al Parlament (a excepció de la seva formació, es clar) que s’avingui a pactar amb ell, vol continuar fins que des  del seu propi partit li peguin una puntada de peu.

Us deia al principi que havia llegit grans reflexions. Us deixo en dos de les més assenyades que vaig llegir. La primera és de Llorenç Sales, atleta del FC Barcelona i galerenc com jo.

 L'última reflexió del dia i prometo callar-me per uns dies: 
A tots els processites convençuts, indignats pel desenllaç final, permeteu-me que vos demani un favor: quan descargueu la ràbia i la frustació contra els vostres nous " traidors de la pàtria catalana (CUP ), si us plau, sigueu elegants i originals, no caigueu en la simplesa i els mals modals que si tenen els partits no-independentistes en vers el procés. 
Gràcies!

I la següent de Toni Manel Muñoz (el Mascarat), periodista d’Ulldecona:

Preguntes retòriques per a alterats:
-Qui va crear la disjuntiva Mas o març?
-Qui amenaça en enviar el procés a la merda si un nom concret no és president?
-La gent d'ERC que avui critica la CUP, potser estaria bé recordar per què fa 9 mesos estaven maleïnt a Artur Mas. Recordeu?
-Com és que quan un polític ho fa tot tan meravellosament bé, se li fot la totalitat dels partits del Parlament en contra i l'únic que li dóna suport és per un tema de males arts?
-Qui va dir que l'important no era el QUI sinó el QUÈ? 
-Creieu que un país se construeix per la via del xantatge?
-Per què abans del candidat a presidència n'anaven 3 i el que havia de defensar el projecte de país no va participar en cap debat amb contrincants? 
-Dels 3 que van davant de JXS no n'hi ha cap que pugue ser president@? 
-Què fiable que deu ser un govern que amenaça en autodestruir el procés si un home no té un càrrec determinat. No trobeu?
-Us en fiarieu gaire de deixar el país en mans d'una massa social que fa 3 mesos se va deixar entabanar? I dic entabanar perquè si anar a març és enviar el procés a la merda vol dir que esta gent ja no serà més independentista per convicció.
-Si quan la caguen no saben fer més reflexió que fotre-li tota la culpa a qui va tenir un missatge clar durant les eleccions i reparteixen les etiquetes més miserables que poden existir, què passarà el dia en què no tindran a ningú a qui foter-li les culpes de la seua "fixació" per a que certa persona sigue president? Mos fotran les culpes als ciutadans en plan: heu viscut per sobre de les vostres ambicions? O esteu tots equivocats menys natros?

Gràcies CUP per respectar el vostre compromís de campanya. Potser ja tocava que algú demostrés a algú que insultant, acusant i posant lo futur d'un país en escac per la gràcia del diviníssim, no se pacta.

Les podeu llegar als seus respectius Facebook’s. 

NI MAS NI MARÇ (o el resultat d'una assemblea manipulada)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

M’han dit fons dignes de tota solvència que el resultat d’ahir de les CUP va estar manipulat. Empatar a 1, a 2 o a 3 és relativament fàcil. Empatar a 1.515 és molt més que una casualitat.

Després de tenir en suspens a tota la gent de Junts pel Sí durant tot el dia, qui, segurament, ja havien preparat els dos discursos possibles (un per si l’assemblea acabava dient sí a Mas facilitat així la seva investidura i l’altre per si deien que no i per tant s’havien de tornar a repetir les eleccions) Però n’havien preparat cap en cas d’empat? Segur que no. Qui s’ho havia d’esperar de fora del partit? Evidentment ningú... Tot i que un cupaire que se’n anava a Andalusia a passar uns dies amb la seva família va piular a Twitter: espero que no vingui d’un vot... Anit va ser l’heroi de molts i fins i tot un diari digital li estava preparant una entrevista.

I per quin motiu s’hauria decidit que el resultat fos un empat? Perquè els agrada ser els protagonistes. Ahir mateix anaven a la portada de la majoria de diaris no només de Catalunya, sinó nacionals o eren capçalera dels mitjans d’Internet. Quan abans d’ara s’havia parlat tant de les CUP? Mai!

Del resultat d’ahir (i ara deixem a part de que fos amanyat) es desprèn que els afiliats que van assistir a l’assemblea de Sabadell estaven molt dividits. Tant i que el grup es va dividir (que no trencar) en dos: aquells que per a seguir endavant amb el procés, finalment van transigir per a que s’investís a Mas i els que es van mantenir ferms a l’hora de no donar-li suport.

El canvi de posició per part d’un nombrós grup de cupaires es deu, sense cap mena de dubte a les pressions rebudes per part dels mitjans de comunicació més afins a la coalició de Junts pels Sí i també, intueixo per l’entorn de cadascun d’ells. El missatge que sense Mas el procés no tirarà endavant ha calat a una bona part de la militància que, finalment, han acabat claudicant davant la que és (o serà o seria) l’oportunitat històrica d’assolir la independència de Catalunya. El que voldria saber és quants d’aquests que finalment van votar donar suport a Mas ho van fer tapant-se el nas per a no sentir la pudor dels casos de corrupció que envolten al president en funcions i el seu partit. Ara tot queda a les mans del consell polític del partit que s’ha de reunir el proper dia 2 (a la capital del Baix Maestrat segons informa Vinaròs News) esgotant pràcticament el termini, ja que Mas hauria de ser investit com a molt tard el proper 10.

Avui hi ha molta gent que es fa una pregunta: Està jugant la CUP amb Mas?  

Tornant al resultat de l’assemblea de Sabadell, el Periódico qualifica el resultat com esperpèntic, però de qualificatius se’n poden posar molts més: inversemblant, increïble, il·lògic, sorprenent, al·lucinant, etc.

El Períodico, a l’editorial (que com sabeu es tracta de l’opinió del mitjà), demana directament que per dignitat es convoquen unes noves eleccions. El País en canvi demana que jubilin a Mas.  

Ahir em va sorprendre veure comentaris d’amics de Facebook (a qui tinc per persones molt assenyades) molt propers a Junts pel Sí (per no dir directament que ho són) posant tota mena de comentaris com si els de les CUP fossin els culpables de la situació. Anem a veure. La frustració que estan (o estem) vivint molts de catalans és degut al fracàs de Convergència i Esquerra Republicana que es van unir baix la denominació de Junts pel Sí per a obtenir majoria absoluta i no van aconseguir ni la representació suficient per a poder investir a Mas en segona convocatòria on només hauria fet falta majoria simple amb l’abstenció de dos diputats.

També vaig llegir comentaris de cupaires i d’altres que, tot i no donar suport al partit anticapitalista, s’ho miren de forma diferent. Un d’ells dia alguna cosa així: Estaria bé que ERC fes una assemblea per a veure si les seves bases segueixen donant suport a Mas.  A mi també m’agradaria veure-ho!

Ah!, que això no estava al programa d’ERC? Tampoc estava al programa de les CUP investir a Mas... Tal com diu el costumari castellà: En todas partes cuecen habas... 

Una darrera qüestió i amb això acabo l’entrada d’avui: Creieu que Mas, al març continuarà sent el candidat de CDC? Si és per ell segur que sí!  

No em digueu ara que encara no el coneixeu? Temps heu tingut per a fer-ho des d’aquell remot 1997 en que Pujol el va nomenar conseller d’Economia i Finances (ja ha plogut i això que porta temps sense fer-ho) És la persona més egocentrista que conec. A Polònia el parodien a la perfecció: Guapu!! Gràcies... !!

I abans d’acabar un advertiment: Si alguna cosa de les que he dit penseu que no es veritat, recordeu que avui és el dia dels innocents! Au mano.

A QUI NO VOTARÉ DEMÀ

Actualment em passa en política el mateix que amb el futbol: sóc més anti que pro... Ja sabeu que temps enrere deia que sóc mésanti-madridista que barcelonista... En política sempre tinc clar a qui no votaré, però fins la darrera hora no tinc clar a qui he de votar.

Fa unes setmanes li vaig dir a un amic d’ERC d’aquells de tota la vida, no com altres que s’hi ha fet darrerament perquè estan de moda: No descarto votar ERC les properes generals del 20-D. Però al final no els votaré.

D’entrada descarto tots aquells partits de dreta i fins i tot a aquells que es qualifiquen de centre. Ja sabeu que considero que ser de centre és no ser ni xixa ni limonà...    

Per tant (recapitulem) no votaré ni al PP, ni a C’s, ni a DiLl, ni a UDC, ni a altres partits extraparlamentaris més partidaris del’aguilot que de les urnes.  

L’altre dia feia broma amb un post que va penjar mon fill Facebook on es reflectien els diferents partits i les coses amb les quals estaven a favor i en contra. Mentre de les que eren partidaris hi havia un Sí en verd, a les que s’oposaven hi havia un No en roig. Vaig comentar que com que jo era roig, votaria al partit que més roig tenia o sigui, el PP. Hi va haver qui s’ho va prendre seriosament.

El PP, junt am CDC (aunque la mona se vista de seda...), d’entrada són els primers que descarto. És difícil trobar coincidències amb la meva manera de pensar. Ni socialment, ni econòmicament, ni laboralment i si m’apureu, ni culturalment... Per tant deduireu fàcilment que no els he votat mai... I si un dia ho faig, ja podeu anar mirant de tancar-me a un centre psiquiàtric perquè serà que m’he begut l’enteniment.  

C’s és a Espanya un partit nou, però a casa nostra ja fa uns quants anys que té representació parlamentaria. És evident que Rivera i els seus (Toni Cantó per exemple que va sortir esperitat de UpyD quan va veure que allí no tenia res a guanyar) tampoc compartim la mateixa idea de país. Amb el pas dels anys trobo que estic patint un procés a la inversa d’aquell que seria normal. Ja sabeu que diuen que qui als 20 anys no és revolucionari és que no té cor i que als 40 no és conservador és que no té cap. Trobo que cada vegada em radicalitzo més. A la meva edat ja no vaig a cap manifestació que no em motivi ni solc participar a cap assemblea amb la que no em senti identificat, ni miro cap debat que, a priori ja sé el que diran. Com a molt assisteixo a alguna xerrada que pugui enriquir els meus coneixements i de passada, en alguns casos, que em posi més de mala llet.

C’s, per molt que Rivera ho vulgui negar, representa a la dreta pura i dura. Alguns diuen que serà el substitut natural del PP i no descarto que així sigui. Em vaig equivocar quan vaig augurar que tindrien una vida curta, políticament parlant. Ara és com aquell animaló al que sé li ha donat tant de menjar que s’ha fet gros i quan te’n adones ja no el pots dominar.

De tots els que he esmentat més amunt només em queda parlar d’UDC, el partit de Duran, de Pelegrí, d’Espadaler i d’altres. Un partit al que jo, evidentment no votaré, però sembla que tampoc el votaran la majoria dels ciutadans, ja que les enquestes no li donen cap tipus de representació tal i com ja va passar les passades eleccions al Parlament del 27-S.

UDC no em produeix tanta animadversió com CDC, però difícilment votaré mai un partit que es defineixi com a socialdemòcrata.

A partir d’aquí s’accepten tot tipus de conjetures i que cadascú dedueixi quin serà el sentit del meu vot. Opcions ja no en queden tantes...  

Per cert, no fa gaires dies també vaig anunciar a un altre partit que tampoc votaré... Ah! 

BALANÇ DE LA CAMPANYA ELECTORAL

A les 12 d’aquesta ni acabarà una campanya electoral que m’ha semblat molt llarga... Segurament perquè feia temps que els partits ja estaven esmolant els ganivets esperant es darrers quinze dies.

Tot i que a priori la campanya ha estat similar a les anteriors, la d’aquest any passarà a la història per moltes coses.

En primer lloc perquè són les primeres generals en les que es presenten Podemos i Ciudadanos/Ciutadans, tot i que ja s’havien presentant en anteriors comicis, però mai per al Congrés dels Diputats.

En segon lloc perquè serà també la primera vegada que Convergència i Unió es presentaran per separat a les generals després d’haver-ho fet a les autonòmiques de setembre. A part d’això , mentre Unió manté el seu nom, Convergència el disfressa baix la denominació Democràcia i Llibertat, potser perquè de fet, es presenta en coalició amb Demòcrates de Catalunya (els escindits d’UDC) i Reagrupament, el partit liderat per Carretero que, a la vegada també es va escindir d’ERC.

També es recordarà aquesta campanya pel debat entre Rajoy i Sánchez, on el candidat socialista va acusar a l’actual president del govern de no tenir decència. Rajoy va contestar a Sánchez dient-li que era un roí, un mesquí  i un miserable. L’endemà, la premsa afí al PP va qualificar l’actitud de Sánchez d’agressivitat sense precedents... No sé com qualificarien altres improperes molt més forts i que, evidentment, no reproduiré.

No sé si l’expressió no tenir decència era o no la més apropiada, però està clar que en el context del debat potser va ser l més oportuna. O és que no considereu que Rajoy és un indecent? Quan la corrupció s’ha generalitzat dintre d’un partit i afecta a diferents dirigents (encara que siguin territorials), aquell que està per damunt de tots (en aquest cas Rajoy), no pot excusar-se en laignorància. Si ho ignora és un incompetent i si ho sap i no diu res és un indecent!  En ambdós, el que hauria hagut de fer és dimitir. Això també va per Mas.

El que si que va ser una agressió en tot el sentit de la paraula, a més, física, va ser el cop de puny que van propinar ahir al candidat del PP mentre passejava per la seva Pontevedra. Un cop de puny a un càrrec públic crec que està considerat com atemptat. Ara bé, igual l’advocat del menor (d’edat civil, però no penal) al·lega que ell va pegar a Rajoy candidat i no al Rajoy president...

A les xarxes social s’ha pogut llegir de tot. Des de aquells que han estat políticament correctes i que han condemnat els fets, a aquells que hi volen veure una doble intencionalitat per a fer guanyar popularitat a Rajoy després del debat amb Pedro Sánchez. Per cert, parlant de debats, aquestes eleccions també passaran a la història com les primeres en que un cap de llista envia a la seva segona a debatre contra uns quants caps de cartell (no estaven tots)

(Per cert, sembla que qui li va pegar el cop de puny era fill d'una cosina de la dona de Rajoy -tot queda en família!-) 

Abans d’acabar no vull passar per alt una escena que vaig veure i que com a socialista em vaig indignar: la presencia de la exconsellera del temps de Maragall Marina Geli a primera fila del míting que va fer Democràcia i Llibertat a Girona.

Opino que algú que ha militat a un partit i que a sobre ha ocupat càrrecs importants i es passa a les files de qui ha estat el seu enemic històric, potser no serà un trànsfuga,  però sé li podria aplicar el mateix adjectiu que va usar Pedro Sánchez amb Rajoy: una indecent.

Hipòcrites al riu...

DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT

Amb aquest nom es presenta Convergència Democràtica de Catalunya a les eleccions del 20-D. És cert què es tracta d’una coalició de partits i que a part de Convergència també hi van Demòcrates de Catalunya (escissió d’Unió Democràtica de Catalunya) i Reagrupament, el partit que va fundar Carretero després de marxar d’ERC.

Per a començar he de dir que el nom no m’agrada. Ja sé que es tracta d’una denominació provisional i que segurament després de la refundació de CDC acabarà tenint un altre nom. Em recorda a d’altres èpoques: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, cridàvem poc després de la mort de Franco. Llavors estava tot per fer. Si després de 40 anys encara ens trobem al mateix punt vol dir que s’ha fet molt malament.

No seria coherent si ara parlés bé de la democràcia que em tingut. La veritat és que tot plegat està molt lluny del que hauria pogut ser i no ha segut. No s’han complert les expectatives? Bàsicament no i si poguéssim fer marxa enrere, a ben segur que canviaríem moltes coses. Posem un exemples.

Fa uns dies la nostra Constitució va complir 37 anys. Des de la seva aprovació només s’ha modificat un parell de vegades i per a res que pugui representar una adequació a les necessitats de cada moment. S’ha demostrat que és una Constitució molt hermètica, ja que per a fer qualsevol canvi es necessiten les 2/3 parts del vots favorables dels diputats al Congrés.  

El Senat tampoc ha complert les expectatives. S’ha convertit més en un retiro per a elefants que no en una càmera amb unes funcions específiques. De fet es tracta d’una càmera de doble lectura, es a dir: la que revisa els textos per a millorar-los. Però sempre serà el Congrés el que tingui la darrera paraula i per tant, pot tornar-la a deixat tal com havia sortit d’allí. De tant en tant s’hi fa algun debat autonòmica, però mai hi surten mesures transcendents que puguin acabar afectant ja sigui a una part o bé al conjunt del territori.

D’aquesta situació també en té bona part de culpa el partit de Pujol, Mas i companyia. Segurament que ells, com sempre ho fan, donaran la culpa als dos grans partits (PP i PSOE), però no n’estan exempts de culpa. Un partit que ha governant Catalunya quasi 30 anys i que ha col·laborat en el govern d’Espanya diverses vegades, és còmplice de la situació actual. No pot desinhibir-se.  

Com Convergència Democràtica de Catalunya o com a CiU, hauria pogut fer molt més per a què aquest país funcionés millor del que ho està fent. Fa 40 anys podien existir una certa por a que els vell franquistes s’empipessin i donessin un cop d’estat (de fet ho van intentar amb el 23-F), però en el decurs dels anys, aquelles pors inicials s’haurien d’haver superat en escreix.

Però a Convergència ja li anava bé. El seu flirteig amb el govern espanyol de torn la donava suficient rèdit per anar fent coses per aquí i tenir la parròquia contenta. Sempre ha estat molt més efectiu un caramel donat en el moment oportú que una bossa donada a deshora.

CiU repartia els diners com si fossin seus i sobre tot, a aquells organismes fidels. A més hi havia la convicció de que era així: si guanya CiU el govern de la Generalitat ens donarà més... La Generalitat era de la seva propietat. Com el pagès que té l’hortet i la caseta, igual.  

Si ha aquesta manera de fer política la vols anomenar democràcia i llibertat (tradicionalment s’ha anomenat del peix al cove o fer la puta i la ramoneta), allà tu, jo no t’ho privaré, però penso que tens l’autoestima molt baixa i que potser necessitaries una teràpia de xoc que t’ajudés a tenir més amplitud de mires.

Què no t’enganyi ningú, Democràcia i Llibertat és la mateixa versió que Convergència Democràtica de Catalunya i com a prova només cal que miris qui surt als cartells, tot i que sembla que aquesta vegada no es presenta.

DEMAGÒGIA ALS MITJANS I A LES XARXES SOCIALS

Dissabte van penjar a Facebook un titular que publicava el diari digital el Món. Segons el titular, Carmen Chacón, la que serà la cap de llista per Barcelona del PSC deia sentir vergonya del que està passant a Catalunya. A partir d’aquí tota mena de comentaris i cap de bo. Fins i tot sé la insultava. Hores més tard, al Telenotícies de TV3 va sortir tot el tall de la intervenció de la Chacón.

La candidata socialista no es va referir en cap moment al procés independentista. La Chacón opinava sobre la situació econòmica de Catalunya i que, en bona mesura és per culpa de Convergència, ja que quan al Congrés es va aprovar la llei d’Estabilitat Pressupostària, CiU i va votar a favor, mentre que els socialistes –segons la mateixa Chacón- ja van advertir que es podria arribar a la situació que ara mateix està vivint Catalunya d’intervenció per part del govern central.

Conseqüència d’això és el deute que té el govern de Mas amb les farmàcies a les que no paga des de fa diversos mesos (no recordo si des de juny o juliol) En referència a això, un alt càrrec de la conselleria de Salut va recomanar als farmacèutics que si volien cobrar, millor encendre un ciri o exhortar un favor a la Mare de Déu.

Va dir alguna cosa la Chacón que pogués ofendre a la ciutadania en general? Trobo que no, però a les xarxes socials es fa escarni de qualsevol cosa a partir d’un titular tendenciós que, normalment (i m’incloc) no ens molestem en comprovar-ne la veracitat.

Sense anar més lluny, la setmana passada un amic va compartir un post on es vinculava l’actual vicepresidenta del govern de Rajoy, la Soraya Sáenz de Santa Maria amb el tinent general José Antonio Sáenz de Santa Maria, arribant a afirmar que eren pare i filla. Si mireu les dades de naixement, en tot cas, es correspondrien més a iaio i neta. Però tampoc.

També va aparèixer un post (en principi sembla que l’auditoria era de l’ANC) on es vinculava a Rodríguez Zapataro amb el fracàs de l’Estatut de Miravet. Ja sabeu que va dir que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament i que després va pactar retallades.

Però en cap moment es feia menció sobre qui va ser l’altra part amb qui es va pactar la retallada. I qui va ser? Artur Masl’independentista que en aquell temps aspirava a ocupar la presidència de la Generalitat en detriment del candidat socialista José Montilla.

El seu argument era que havia de ser el president el cap de la llista més votada en contra de l’opinió de la resta de formacions que pensaven que havia de ser-ho aquell que més suport tingués entre els diputats del Parlament. Mas pretenia que Zapatero fes renunciar a Montilla a favor d’ell. Però el PSC (que en aquell temps era un partit independent) no va acceptar i Mas va tornar a ser cap de l’oposició tal com havia passat durant la legislatura anterior.

Dilluns per exemple sembla ser que va circular per Twitter que la CUP s'hauria sumat a JxS per a impedir el ple sobre sobre el Pla de xoc social... Algú s'ho pot creure? Només són ganes d'embolicar la troca. 

Hi ha gent que disculpen a Mas sobre conductes passades i li donen suport incondicional amb la creença de que sense ell no s’aconseguirà la independència. I tal com diu la CUP la independència no depèn d’un home sol, sinó de la voluntat d’un poble.    

SONDEIG ELECTORAL ABANS DEL COMENÇAMENT DE LA CAMPANYA

Font: El Periódico de Catalunya. 

El Periódico publicava dimecres un sondeig sobre la intenció de vot de cara les eleccions generals del 20 de desembre amb el següent titular: En mans de Rivera.

A part subtitula: El PP es desploma però superaria el PSOE, amb C’s com a àrbitre. I encara un segon: A Catalunya, en Comú Podem lideraria en vots un quàdruple empat.  

Igual com es desploma el PP, el PSOE, també. Potser no tant, però també. Està clar que una part  dels seus tradicionals votants preferiran votar altres formacions emergents degut al desencant dels darrers anys.

Quan Aznar va guanyar les eleccions de 1995 hi havia un gran descontentament cap el PSOE pel deteriorament que havien sofert els governs de Felipe González. En canvi, l’any 2003, la gestió dels atemptats de Madrid per part del PP van provocar que en un parell de dies, molts ciutadans canviessin el vot, a part d’altres que, segurament no pensaven anar a votar, però que els mentides de Acebes i companyia els van fer acudir per a votar al PSOE.

Després d’un primer mandat ple d’èxits, la crisi i sobre tot com va estar gestionada pel govern de Zapatero, va provocar un altre cop l’ascens del PP que, sense programa electoral i només parlant del malament que ho havia fet Zapatero, en va tenir prou per a portar a Rajoy a la Moncloa. Però ara és diferent. Una bona part de la ciutadania està cansada de que sempre sigui més del mateix i que al final, ni els uns ni els altres acabin de portar les solucions que requereix el país.

Abans els dos grans partits semblava que eren els plats d’una balança de braços: quan un pujava un baixava l’altre. En canvi ara tot indica que Podemos, però sobre tot Ciudadanos entraran en força al Congrés dels Diputats. Ciudadanos (Ciutadans a Catalunya) ho farà ocupant l’espai d’Unión Progreso y Democracia, un partit que gràcies a la seva fundadora sembla que acabarà per desaparèixer.

Font: El Periódico de Catalunya. 

Com podeu veure, aquests resultats entren dintre dels que es pot considerar normal. En canvi, els resultats que dóna la mateixa enquesta per a Catalunya són més sorprenents.

Us remeto a un dels subtitulars que he reproduït al començament: A Catalunya, en Comú Podem lideraria en vots un quàdruple empat. Però quins són els altres tres partits? ERC, que guanyaria en diputats, C’s, que quedaria tercer i el PSC que seria el quart. No us crida l’atenció de que Convergència (que es presenta amb el nom de Democràcia i Llibertat) no estigui en aquest grup?

Tot i que les distàncies són mínimes, sembla ser que DiLL quedaria una mica despenjada i en quinta posició, quan 4 anys enrere va guanyar les eleccions per primera vegada per davant del PSC.  

Analistes hi ha que en treguin les conclusions adients, però des del meu punt de vista, la davallada de Convergència és deguda, sobre tot, a la manca de coherència del seu líder. Un líder que per a perpetuar-se al poder està disposat a tot. Bé a tot ben bé no, de moment encara no ha venut el seu pare polític que no és un altre que Jordi Pujol, paradigma de la corrupció a Catalunya.